Fòrum

Guerrilla sociolingüística catalana. Una crida a la resistència.

És viable una guerrilla com la que descriu el text?
13 (72.22%)

NO
4 (22.22%)

MÉS ENDAVANT
1 (5.56%)

Vots emesos: 18
Iago2.454 11 743👍 568

Hores d'ara la deserció en defensa de la llengua catalana protagonitzada per partits polítics (ERC, Junts per Catalunya  i Coordinadores d'Unitat Popular, entre d'altres ) sindicats, organitzacions empresarials, etc, sembla definitiva. La llengua catalana no figura entre les preferències d'una gran quantitat d'actors polítics i socials que malden en altres dinàmiques (de poder sobretot)

Heus açí, però, que la nostra llengua roman com a símbol de resistència popular per aquells que s'atreveixin a afermar els seus drets (no només lingüístics) Un instrument de rebel·lia a l'abast dels qui no es conformen amb molles de pa deixades pel terra al banquet dels senyors. 

El text següent és de fa devers quinze anys. No s'ha aplicat mai perquè no és un programa polític a desenvolupar. Més aviat és una crida a la resistència popular. Qui sap si els partits polítics independentistes  l'ignoren perquè és un pla a implementar en un segon cicle de procés polític quan la independència sigui un fet. Tant de bo. Però donades les circumstàncies és un deure prendre'n en consideració el que s'hi expressa. 

Que us vagi de gust. Assaboriu-ho sense presses per a digerir-ho amb prudència. 



LA MARCA DE L'ESCLAU

 
«La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor» (Tàcit). 

«Ningú no pot fer de tu un esclau si tu no penses com a esclau» (pare de Martin Luther King).

«La vigoria d’una nació és mesurada per aquells qui fan coses; no pas pels qui en descriuen» (Edward de Bono). 
Al Principat amb lleis, i al País Valencià i les Illes amb correllengües, n’hi ha de còmodes i ingenus qui volen fer creure que tot va rutllant. Però malgrat les triomfalistes estadístiques sobre coneixement del català, tothom sap, i a Madrid ho tenen ben clar, que la llengua catalana camina, sense presses ni pauses, cap a la tomba; cada vegada recula més el seu ús social, és pitjor parlada, perd nervi i parcel·les i matisos d’ús corrent… Esdevé un patuès del castellà, amb horrorosos i antiestètics calcs lingüístics cacofònics promoguts no sols pels castellanopensants locutors dels canals valencians sinó també per la pusil·lànime i asèptica “professionalitat” que traspuen els canals principatins i llur “llatinització” del català, amb sovintejats i lamentables castellanismes totalment innecessaris. Tot plegat és degut a diversos factors entrelligats que ni tan sols els “nacionalistes” corrents copsen gaire, a causa de la fondària i complexitat dels processos, sols destriables si s’hi esmerça prou d’esforç, com escrivien els jurats valencians al Magnànim a tomb de les intrigues inacabables dels condottieri napolitans: 
 
“No resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordes de totes les il·lusions itàliques, subtilment e no sens gran astúcia cordillades, e no esperets, Senyor, a deslligar-les car nuus cecs tenen e insolubles, los quals jamés no veuríets acabats de deslligar”(any 1423). 
 
Ara i ací, el poder colonial també ens ha relligat amb un munt de nusos cecs i difícilment solubles, però que cal saber deslligar amb esme i fermesa, energia i prudència amitjanades. Les lleis de ciu sempre seran torpedinades si la situació no canvia de valent des de la capital de l'”Imperio” (i pel botifleram indígena i la resta de negrets emblanquinats tipus Michael Jackson / Sergio Dalma, que pateixen la síndrome d’Estocolm). Quant als correllengües, mobilitzen molta gent, però manquen de reals conseqüències mediàtiques i de fites clau (com ara Gandhi en la Marxa de la Sal, diguéssim).Molta gent però de passeig dominical. Sense paciència en alerta i corretja (domini propi), sense interessar-se de debò per saber on són els altres, sense tenir el cap fred (i, ço sí, servant el cor ben calent), no convencerem ningú, ni indígenes ni immigrants. Desconvencerem i devertebrarem, serem sols un factor més d’autodestrucció de la nostra llengua (i nació). 
 
«És veritat que som la cultura minoritzada més important d’Europa, però també ho és que som els més ridículs» (Lluís V. Aracil). 
 
Hem d’anar pel món amb unes bases més cordials i menys cartesianes que les que fins ara han dominat en els talking heads (caps-xerraires / presentadors) del nostre nacionalisme. L’intel·lectualisme racionalista fa segles que és massa aclaparador cals dirigents indígenes i nacionalistes. Ens cal, desesperadament, un contrapès assenyat i realista, amb la força alliberadora del sentiment, l’alegria, la generositat i l’empatia, valors ben presents quan tot Catalunya era un imperi mediterrani (els Muntaner, Llull, Llúria…) i no pas una esclava psicològicament desestructurada com és a hores d’ara: 
 
«L’exaltació xarona del privilegi… L’oprobi de la beutat antiga» (Pere Quart)
Les “raons” són massa sovint excuses per a defugir sacrificis i autocontrol creatius.

«La desfeta cultural és la més aclaparadora de les derrotes; l’única que no oblidem mai, car no podem atribuir-la ni a la pròpia desventura ni a la barbàrie de l’adversari» (Jean François Revel) 

ACTITUDS A TOMB

«Els grans semblen grans car som agenollats» (Camille Desmoulins)

Si hom vol canviar una situació de castellanització haurà de tocar moltes tecles, fer progressar cadascú sols a partir del seu propi nivell nacional concret (amb passos senzills i assumibles) i actuar segons tàctiques militars clàssiques (reconeixement del “terreny”, correlació de forces, fites a atènyer, presentar sols les batalles guanyables, tria de l’indret i el moment, en guerra guerrejada…). En primer lloc, hem de ser prudents, asèptics i no desagradívols. Cal valorar la situació i escoltar la gent sense parlar-hi gaire ni discutir. Primer, identificar-nos amb l’interlocutor: empàtics, res de nassos arrufats (no la típica “antipatia nacionalista”, conseqüència de la idolatria/totemisme per la llengua a seques, sense considerar a fons tot l’entrellat moral i humà de la greu qüestió). Tothom, o quasi, és susceptible de ser dut més a prop de la causa de la llibertat i contra el genocidi cultural, però cal esme. Cal saludar amb alegria i saber somriure, guanyar terreny i criar bona fama fent favors a tothom sens excepció: quan entre ells en parlen, tindrà efectes multiplicadors a favor nostre i de la nostra causa. Ço és canviar una correlació de forces negativa. No ens enrabiem. Fermesa digna i desimbolta, però cap rauxa sense sentit “militar” i “geoestratègic”: no podem permetre’ns el luxe de presentar batalles per a perdre-les estúpidament. Cal atreure’s amb sobrietat i força convincent fins i tot els qui han castellanitzat llurs famílies: potser llurs néts tornaran a la rabera si som un pol de referència segur i autodisciplinat enmig el marasme de mentides i manipulacions ordit per la premsa colonial. Els durs fets són el durs fets, i la veritat acaba surant.

ESCENES QUOTIDIANES 

«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seua autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando). 
«El vostre pensament és un antic dogma que no pot canviar-te, ni tu a ell. El meu és novell i em repta i jo a ell, dia i nit» (Khalil Gibran)

Vet ací un grapat d’exemples de martiris sociolingüístics que suportem diàriament i les respostes que veig que donen millor resultat: · Si cap catalanoparlant se’ns adreça en foraster, no hi cedim de cap manera. Que se n’avergonyesca. Si s’escau, podem dir-li coses com ara: «On has après a parlar tan bé el madrilenyo o l’anglès? O  «Eu!, cada volta parles millor l’andalús», o bé«Tu ets de Valladolid, oi?», o repetir algun mot que hagi dit (convé interrompre’l amb rapidesa de reflexos quan parli ràpid, trencar-li el ritme i el fil del que diu: un torpede) i demanar-li si això, en català, és tal. Com ara si ha dit: «Voy el tercero»,etzibar-li: «On, al tercer?». L’ocasió, modulació i grandària del mot dependrà de cada cas concret, és qüestió de pràctica i sentit psicològic. · Si algú fa la moneia amollant castellanades com qui generosament regala perles (frases, parides, cançons, mots…), n’hi ha prou de no somriure-li les gràcies. 
 
«Per honra té esser bord. Son cor espuri sols posa arrels paràsites» (Miquel Costa i Llobera, Als joves). 
L’eco: quan “ellos” fan l’eco («Un cafè amb llet, si us plau!» i et responen «¿Un café con leche?») els fas un contraeco vibrant i seriós, amb dignitat, recalcant els mots amb sonoritat: “Cafè amb llet”. “Ellos” estan acostumats a avassallar i, sobretot, que ens deixem avassallar i ni s’ ho esperen. · Si en un local qualsevol no t’entenen en català o et parlen agressivament, ja sé que això normalment desconcerta, car hom no s’ho esperava. Cal tornar-hi al cap de pocs dies, sol o amb reforços, i etzibar-los un «bon dia!» desacomplexat i parlar-hi vocalitzant i en veu alta, segur de si mateix i un pèl autoritaris. Se l’empassaran i us entendran: els desconcertats seran “ellos”. · Si aneu a un bar i us miren amb cara de gos per haver-los parlat en català, cal mirar-se’ls també amb posat seriós; solen baixar de l’ase. Si enlloc us diuen: «En castellano, por favor», ni cas; parleu-los més clar, vocalitzant millor i més a espai, però en català. Si us ho retreuen en mal to, podeu respondre amb tranquil·la sobirania: «Jo sóc a ma casa i parl com vull», o «Qui no ix de sa casa, no està obligat a parlar idiomes»,«parl en la meva llengua perquè estic en ma casa i vull confiar en la teva intel.ligència» . O, més contundent: «Et cerques un traductor» «Aprens, que a les escoles d’adults és totalment gratis».Les lleis us hi emparen en qualsevol cas, car “ellos” sols ens poden obligar a entendre foraster, no pas a xerrar-lo. I si preferiu de defugir enfrontaments o tensions, demaneu que vingui a a atendre-us algú que us entenga. Podeu dir: «No tinc res en contra vostre, però que vingu algú que m’entengui». Cal dir-ho amb seguretat i seriós, a fi que no se’n passin de la ratlla. El furiós hispanista sempre hi quedarà en fora de joc i durà la pitjor part. 
«Un poble que vol ser feliç no ha menester de les conquestes» (Plutarc). 
Hi ha gent que fan com si no t’entenguessin quan parles en català, tot i entendre’t perfectament, de vegades porten mitja vida entre nosaltres però tenen una mentalitat profundament colonial. Si et fan «Pero qué dices, qué dices…?», no us sofoqueu gens, amb un somriure els responeu en anglès. Si no en saben quedaran com a pobletans (allò que ells diuen que som nosaltres) i si en saben, hauran de copsar contundentment que amb nosaltres no valen les brometes estúpides de colons racistes. No perdeu pas mai l’agençament ni el somriure. Espereu i, quan en facin una altra doneu-los un bon cop de gràcia, contundent i sense fer remor, per ex., regaleu calendaris de butxaca en català i quan algun d'”ellos” us digui «¿qué nos das?», els contestes tan tranquil: «A tu no perquè no ho entendries, n’ hi ha que no donen per a més». Els colons que adés no t’entenien t’entendran, es quedaran de pasta de moniato,sense resposta ni defensa possible (retratats) i en ridícul davant de tothom, i no pas pel que tu els has dit sinó pel que han dit ells, per l’estupidesa provocadora de llur actitud. Si no t’entenen quan els dius setze (sovint són gent jove), els fas: Sixteen!, i els electritzaràs. Els castellanoparlants són atesos en castellà, sempre; els catalanoparlants no pas, i són discriminats. Per tant, si sou els qui, a la feina, ateneu gent, si teniu treball fix o confiança en el vostre cap, ateneu invariablement en català. Si no us entenen (o diuen que no us entenen), passeu “el cas” a algun company. Que sàpien que hi ha qui no s’empassa l’abassegament colonitzador, qui no vol parlar en foraster als qui ni es dignen a entendre l’idioma indígena: Qüestió de santa justícia. Si treballes en un lloc on hi ha qui et mana quelcom en foraster (sobretot si és un catalanoparlant), mira de no atendre’l; parla amb un altre, avantposa-hi una altra tasca, etc. Demostra’ls fins on puguis, sense perill per al teu lloc de treball, que el castellà no sols no és una llengua d’autoritat, sinó que no és “pràctica”. Que s’embeinin llurs pretensions imperials. 


 

MILITÀNCIA LINGÜÍSTICA: GENERALITATS 

D’entrada, adrecem-nos sempre en català a tothom: siguem nosaltres! És patètic de veure com la majoria de votants “nacionalistes” no passen de diglòssics acomplexats. Al pas que van, llurs fills ja parlaran en foraster als néts. 
 
«[…] el negre de Montgomery mancava de consciència de sa dignitat d’esser humà. Havia acceptat que no estava gaire mal el sistema injust que el segregava» (Martín Luther King)
Si hom és avesat a la diglòssia o ha parlat sempre en castellà a algú, cal canviar el xip; a poc a poc, amb humor, sense forçar la situació. Al final els parlaràs majorment en català sense que plori ningú. · En alguns casos molt excepcionals val la pena de ser flexibles. Cal no semblar bèsties (ja que “ellos” volen fer el bèstia,deixem també que ho semblin, no els llevem l’honor que tan merescudament s’han guanyat) ni donar peu a fornir titulars en l’ABC. Cal valorar cada situació: us donarà agilitat mental i no envellireu tan ràpid. Ser flexible no vol pas dir retre’s sinó sols fer un cop d’ull per a copsar la tàctica adient i agafar empemta. · Convé fer entendre als forasters, amb humor i enginy, que no podem mercadejar amb la nostra dignitat col·lectiva, fet de nivell espiritual. S’han d’adonar que ens mantindrem ferms i dignes, que no som pas espanyolets lleigs que volen agradar als senyors blancs de Madrid. Cal, quan lletregem i “ellos”, fins i tot agressivament, fan allò d’ “E d’Appaña”, no deixar ni que ens ho diguin: abans que ho amollin, els diem “E d’Europa”, a fi de deixar-los clar quasi subliminalment que ara han de deixar de comportar-se com a Torquemades perquè ja estem a Europa i Europa és el nostre referent i el futur Estat, i no pas l’Espanya que ens espanya. Som un poble amb ganes de llibertat; no volem ser pallassos ni mones de les operetes madrilenyes.

«Entre otras cosas, lo malo de los catalanes es que se niegan a hablar la lengua del imperio» (Comte-duc d’Olivares). «Cada lengua que se pierde es una visión del hombre y del mundo que desaparece» (Octavio Paz)
Cada cultura és riquesa biològica, a voltes en perill d’extinció, i la llengua n’és rovell i ànima i estructura mental. No consentim d’esdevenir robots d’una maquinària de poder com és l’Estat. 
 
«Perdre la pròpia individualitat i esdevenir un simple engranatge d’una màquina és impropi de la dignitat humana» (Mahatma Gandhi)
Quan els hispanistes més o menys en actiu n’amollin alguna, cal afitar-los amb esguard escèptic i dir-los alguna frase benèvola que els faci pensar. Cal col·leccionar-ne i memoritzar-les. Sobretot no fem el ridícul semblant que tenim por.Si es mostren agressius cal etzibar-los a llurs punts dèbils, recordar-los, per ex., que el genocidi més gran de la Història de la Humanitat fou, amb molt, el que els espanyols dugueren a terme contra Ameríndia, amb més de 100 milions de morts. Cal retratar-los tal com realment són, o senzillament que es miren en un espill real i no pas en els deliris de grandesa ni en les manipulacions de les televisions espanyoles. O que vingueren a ca nostra perquè en llurs terres no podien viure bé (ací ningú no els havia pas cridat) i de seguida volen manar-nos i dir-nos com hem de parlar. 
D’entrada, responeu sempre a tot desconegut en català, també a forasters i estrangers. Als estrangers, si sabeu llur idioma, podeu parlar-los en anglès, alemany, etc. Però tot deixant ben clar que la nostra llengua és la catalana (per exemple, parlar-los en català/anglès, amb versatilitat psicològica). Als forasters, no; si no ho entenen o no els sembla encara bé (sols els espanyolistes racials no us acceptaran la vostra cortesia en català), que ho demanin a la munió de no-defensors de la nostra llengua. Catalanitzem-ho tot: noms, adreces… Responguem sempre en català i no deixem pas córrer l’ocasió de fer palès que parlem català perquè som a ca nostra (així ho han fet els nostres venerables avantpassats). Sense fanatisme, sorruts; com una mena d’irreversibles vots monàstics. Si tenim clar que no ens deixem prendre la dignitat, valor espiritual, el colonialisme d'”ellos” ja és derrotat. Quant als nostres Michaels-Jacksons, cal comprendre’ls. Molts “nacionalistes” són també uns colonitzats, tan fluixos i acomplexats que són embrions d’Oncles Tom i M. Jacksons. Més que covardia, aquesta pobra gent sols fa gala d’un elemental instint de supervivència animal al qual l’obsessiu fonamentalisme espanyolista els ha reduïts: Foscor en un món obscurantista, pura modernització de la Inquisició toledana de sempre. Aquests porucs crònics són fills d’acollonits amb més raons reals; aquest ensumar el perill esdevingué rutina que ara glorifiquen els inefables (i goebbelians) mèdia-espanyol(iste)s. Cal entendre’ls, tenir-los magnanimitat i voler acollir-los com a pobres orfes que són i possibles fills pròdigs. En el fons, cal estimar tothom i no fiar-se gaire de ningú.

«El gran mal de l’home no radica pas en la pobresa ni en l’explotació, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l’imperi del consumisme» (Pier Paolo Pasolini)

Portem retoladors, ceres… a la butxaca per a escriure lemes colpidors:«Immigrants sí, colonitzadors, no», «Som a ca nostra», «Dret a viure», «No al genocidi lingüístic», «Estima el teu poble, estima la teva llengua». «No a la imposició del castellà», «Castellà optatiu i voluntari», «No al racisme anticatalà»etc. També podem enganxar adhesius (fotocopiant textos damunt ferratines en blanc, o demanar-ne a grups nostrats). Amb les pintades cal anar amb compte; sovint desprestigien, car hom considera que embruten parets; millor un bell mural, si de cas. O dibuixar ç com a símbol o anagrama de lluita contra el genocidi lingüístic. Hem d’exercir sempre de boy-scouts, ser afables i exemplars, evitar enfrontaments i prevenir-los. No siguem mai cerca-raons, ans mostrem-nos dignes, ferms i serens envers els qui marginen i menyspreen allò indígena. De vegades tenen raó a llur manera, i només millorant aquells actes que són d’incumbència nostra els podrem fer abaixar la testa. Cal ser previsors i mirar de caure en gràcia abans que qualsevol incident se’ns avanci. Penseu que, segons la propaganda dels mèdia colonials, nosaltres som uns nacionalistes perillosos i fanàtics. Cal ser generosos, com sol ser-ho la caracteriologia basca. Nosaltres tirem massa cap al materialisme i l’individualisme, talment que ens esclafen per parts, i “ellos” sempre tenen la iniciativa, si fa no fa. De favors cal fer-ne a tothom: criar bona fama per a ser després escoltats. Vèncer implica convèncer, ja que manquem de mitjans legals coercitius. I, si ara no convencem prou, és que cal saber esmenar-nos. 

“Estem farts d’ haver de demanar perdó per existir…”( Joan Fuster)

Convencen més els fets que no les paraules Ara bé, sols cal parlar de les raons abans esmentades si vénen molt a tomb (ser oportú és saber fer les coses com i quan cal, és ser convincent). Raure en el moment escaient al lloc adient és bàsic, és embolcall de la nostra idea (el mitjà és el missatge)

«Qui pretén de convèncer algú, convenç molt menys que no pas aquell qui, sense cap propòsit ulterior, fa per si allò que li sembla recte» (Keyserling)

O sia: fets, molt millor que no pas paraules ni doctrines. La gran massa social no pensa abstraccions ni copsa la menor subtilesa filosòfica, no ens enganyem! 

«Els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (Xavier Rubert de Ventós, Moral i nova cultura)

Heus ací un inventari de bons principis: 
— No donar explicacions, no queixar-se mai. La vida és massa curta per a empetitir-la. 
— No plànyer-se mai de les coses no assolibles. Partir sempre de la situació present. 
— No encetar res sense reflexió prèvia, i acabar sempre allò encetat. 
— No odiar mai, però saber combatre. 
— Cercar en cadascú la part millor que tingui. 
— Saber admirar amb mesura; “és senyal de mediocritat lloar amb desgana”. (André Maurois, 1885-1967) El mateix autor digué també«En l’acció no cerquem pas la veritat absoluta, cerquem allò que cal fer en un temps donat. Una solució mediocre però immediata val molt més que no pas una de perfecta al cap de vuit dies» 

Quan anem pel carrer o allà on anem a lloure, aprofitem-ho per a parlar amb els nostres acompanyants, ben fort i en català, del que sia; si és als fills, millor encara, queda més simpàtic. Han de veure que existim. Sentir bon català encoratja la bona gent del país. 

QUALITAT DE LLENGUA

« […] heu donat preferència a expressions no vernacles i abusat de mots bàrbars, fins al punt de trastocar la vostra parla en un autèntic guirigall» (Tacià, «Discurs contra el grecs»).
«Llengua embastardida, / poble bou al fang. / Necis jocs podrien / vils cervells parats» (Salvador Espriu, Llibre de Sinera)

Cal aprendre a parlar i escriure una llengua nacional generativa, creativa segons els recursos de la pròpia idiosincràsia, una llengua de cancelleria rica i gloriosa com la de les Cròniques, una llengua bella i flexible com la de Llull o la del nostre Segle d’Or. Cal conèixer bé els clàssics i la pròpia literatura. Cal escoltar els avis (millor encara: les àvies), els pagesos… Reintroduir els nostres propis refranys i dites, que sens dubte donen color i vitalitzen l’idioma. El català parlat a les ciutats, assetjat pels mèdia espanyols i francesos i per la immigració, sense la defensa d’uns mèdia catalans (ja que els que hi ha són “llatinitzats” i no compleixen amb llur deure de contrapol de resistència i pedagogia lingüística), sol ser dolentíssim; experimenta, a més, un ràpid i dramàtic empobriment de vocabulari, d’expressions, de sintaxi, etc. (pèrdua de pronoms adverbials, allau de castellanismes, com ara“morro” per barra, “llit” per rambla, “aquest any” per enguany, “colxó” per matalàs, “pitar” per xiular, i milers més… en una dinàmica imparable, si no l’analitzem a fons i actuem en conseqüència). Fa pena de sentir com parla el jovent i els infants escolaritzats en català i els “nacionalistes”, sobretot al País Valencià. Tal “xapurriau” indica la progressiva satel·lització del català al voltant del Rei-Sol castellà, i sabem que aquest és el pas anterior a la definitiva castellanització, tal com han estudiat els sociolingüistes. Quant al català dels mèdia sovint també fa feredat, fins i tot TV3, amb escandalosos castellanismes, sobretot en programames de lleure.

« […] les maneres corrents de parlar d’una nació pre-anuncien, als qui saben veure el fons de les vicissituds humanes, el camí que aquella nació està emprenent» (Antonio Rosmini). 
“Les coses mortes poden ser arrossegades pel corrent; sols quelcom de viu pot anar contra corrent” (Chesterton)

Cada mot ben dit i ben escrit és una enlairada trinxera d’amor a la terra. Parlar un català desastrós treu el geni creatiu a l’idioma, el descoloreix, el fa lleig i el desprestigia. És el fenomen correlatiu a la nostra psicologia d’esclau, d’oncle Tom, el camí obert a l’autoodi, a la por, als complexos botiflers i a la síndrome d’Estocolm. Si parlem un català calcat del castellà, el fem espuri, menyspreable, un patois folclòric de la lengua del imperio, o sia: la parla sense ànima que ens volen vendre els nostres enemics. És inacceptable el light de TV3, que demostra complex d’inferioritat. No parlem ja de la risible i super-artificial parla que xerren els cacofònics (i sovint castellanoparlants, fora de les càmeres) locutors de Canal 9, que sembla que mai no s’han fixat en el parlar prou pur del Maestrat o la Vall d’Albaida. 

«Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya» (S. Espriu, Llibre de Sinera)

Quan parlem, hem d’usar les formes més pures i genuïnes, com ara, millor rentar que “llavar”, millor cercar que “buscar”, etc., sempre que el context no les faça massa forçades, car llavors perden efectivitat sociolingüística. Cal anar davant del nostre interlocutor, però sols una passa davant, a fi que puga seguir-nos. Sense ser pedants, és magnífic intercalar o fer reviscolar dites populars, i pair citacions intel·ligents i colpidores com de collita pròpia. Diguem: «bon dia i bona hora!» No sols «adéu!» sinó «adéu-siau!»Ressuscitem el nervi adormit de l’idioma, i encoratgem així els de la nostra corda. Quan parlem català, vocalitzem bé, no parlem a mitja llengua com feia Jordi Pujol. “Cantem” amb accents comarcals sonors, reintroduïm mots moribunds, siguem autodisciplinats. Cerquem un estàndard unificat, un català batua, koiné, que no és pas el barceloní, sinó una síntesi a definir des dels estàndards actualment en vigor, els quals són regional(iste)s. Aquesta koiné hauria d’aplegar formes i variants valencianes, illenques, de la Catalunya Vella i de la Nova, relligades amb referència als clàssics i prioritzant les formes més diàfanes, curtes, sonores, belles i clares. Contrarestar la influència del castellà/francès aprenent altres idiomes (especialment l’anglès i l’alemany) és més que recomanable. Es tracta de competidors directes, d’idiomes amb molt prestigi social, que plantin cara a l’espanyol i al francès. A partir del 2010 els sociolingüistes diuen que el predomini de l’anglès serà absolut: l’anglès és el nostre aliat natural, almenys per ara. 

CARACTERIOLOGIA

“Germans, la vida se’ns en va, a poc a poc ens la prenen, si avui ens obren la mà es que hi ha altres cadenes”. (Joan Bta. Humet) 

“Una cosa és ser universal i una altra que t´universalitzin”. (Jesús Quintero, “El loco de la Colina”)

En un altre temps, els Imperis (això encara ho fan els Estats amb més divisió ètnica a causa de la pobresa, com Indonèsia, Turquia o l’ex-Jugoslàvia) “solucionaven” els conflictes nacionals interns amb genocidis generals o de baixa intensitat (Turquia contra els armenis o els kurds, Nigèria contra els igbos, Indonèsia contra els timoresos…Azaña deia que Espanya havia de bombardejar Barcelona cada 50 anys!). Amb els “avenços tècnics” moderns (els mèdia, especialment les televisions), això no cal ja, simplement hi ha un genocidi cultural tecnològic i propagandístic i una assimilació nacional-mental a través de la repetició obsessiva d´ideologia estatista, segons moderns sistemes de màrqueting, es tracta d’ un genocidi “net”, mental, menys sangonós.

“La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nord-americà)

La psicologia del colonitzat es caracteritza per la inhibició idiota (en grec idiota era un terme equivalent a ‘egoista’, ‘incivil’ i ‘apolític’) i pel materialisme elemental i barroer (diners, panxa i sexe), així com per l’arbitrarietat mental (enveja, xafardeig, egoisme…), que destrueix una possible salut social del poble indígena. Qualsevol reconstrucció nacional ha de començar, irreversiblement, per una reconstrucció caracteriològica capaç d’unir i plantar cara als colonitzadors i atreure’s els renegats i els immigrants. Malcolm-X, M. Luther King, Gandhi i tants altres eren, bàsicament, caps populars que cridaven a una millora moral i a un afinament quant a l’autodisciplina del poble oprimit.

“Potser sia menester que algú gosi ensenyar-los a guaitar la desfeta cara a cara, a explicar-los que, per aixecar-se, cal admetre, d’entrada, que hom és tombat en terra”(Amin Maluf)

Caldrà estudiar a fons altres processos d’alliberament (el jueu, l’irlandès, l’hindú, per exemple, són molt instructius) i la tradició literària i històrica dels nostres segles gloriosos (ss. xiii-xv, bàsicament), on descobrirem figures absolutament genials i admirables: Llull, Muntaner, Roger de Llúria, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i família…, figures plenes de coratge, de creativitat, d’energia, d’emoció continguda, de fe, de bellesa treballada…, valors ben distints de tant de patetisme com veiem ara entre els malalts d’autoodi i covardia. És normal que força gent forastera menspreï l’esperit d’esclau dels acomplexats indígenes. Però, si aquesta gent coneix indígenes enèrgics, empàtics i traçuts que defensen la llengua sense cap sentiment d’autoodi, indiscutiblement que hi sentirà admiració ,tret dels colonitzadors professionals i del lumpen marginal. Si ens mantenim ferms i empàtics, si ens renovem espiritualment i psicològicament, tenim el futur quasi guanyat. Cal reforçar tots els trets de caracteriologia magnètica que hem anat esmentant. Cal transmetre pau profunda, seguretat, tranquil·litat. No fer el bufó ni la mona. Tenir cura del nostre aspecte personal, anar al gimnàs: que la nostra simple presència ja parli. Estudiar informàtica i idiomes, matèries amb futur i prestigi.

«L’admiració és causa determinant d’imitació; i la imitació és un dels agents més actius i generals de la transformació de les societats» (Enric Prat de la Riba)

Quan alguna persona, ideologia, col·lectivitat, etc. és traïda per tothom, hom pot blasmar els traïdors, però ço no solucionarà el problema. És menester de cercar coratjosament la causa d’aquesta traïció generalitzada sense centrar-nos en exclusiva en la paranoia de l’enemic exterior, car sovint és la mesquinesa del traït, la seva manca de generositat, la seva incoherència i egoisme allò que el fa víctima de tanta traïció o oblit. Açò s’esdevé en bona part del nostre nacionalisme, atrinxerat darrere càtedres, homenatges i diades, mentre que en llur vida diària, a muntó “nacionalistes” no solen anar més enllà d’un epicureisme molt vulgar amb reaccions deixades i de gran irresponsabilitat patriòtica. El problema és la nostra caracteriologia colonial que permet una espanyolització tan barroera, lamentable i abassegadora. 

«Veritablement la nostra herència ha passat a uns altres i la nostra casa als estrangers» (Planys 5:2). «Les idees dolentes i perjudicials, ni que no sien expressades amb claredat, s’estenem més de pressa que no les idees sanes proclamades a plena veu» (Maeterlinck,1862-1949)

La poesia L’heroi, de Miquel Costa i Llobera, intensifica allò que un català amant de la justícia (lingüística i general) hauria de saber fer: 

[…] Ans bé el suplici sublima l’hèroe; sa sang treu flames apoteòtiques, i els insults que la infàmia li tira de fems en terra a son llorer serveixen. Ell de son poble concentra l’ànima. Tranquil, hi atura les bregues díscoles; lluitador, hi remou les tormentes com fa el mestral sobre la mar voluble. L’impuls que ell dóna produeix l’ímpetu que enfora guia la gent i l’època, i damunt la corrent que se’n forma, ell passa al trot de triomfal quadriga… Davant l’enigma s’asseu per àrbitre; romp lo insoluble sa espasa autòctona: i al relleu de sa pròpia figura ell dóna encuny a sa mateixa pàtria. Sortat el poble, sortosa l’epoca d’on surt un hèroe de força màxima, com Amfió edificant amb la lira, o com Teseu esvaidor de monstres! Quan plana l’ombra de les catàstrofes i tot al caos sembla dissoldre-s’hi, ja és ben bé l’hora de l’hèroe! Germini la terra mare sa llavor feconda! Hèroe! T’invoquen les palmes èpiques, vola a cercar-te l’oda pindàrica; i si els cors abatuts no et sospiren, com que et prometin els antics sepulcres! (Palma, 22-25 de febrer de 1906)¨

https://blocs.mesvilaweb.cat/mrocar/?p=74216
 

Respostes

Configuració
  • partisà_català4.900 6 443👍 2.998
    Gràcies per l'esforç de síntesi
    • Iago2.454 11 743👍 568


      Pedrolo escrigué:
      La idea és la de sempre: emprar sempre el català. El problema, però, és que parteixes d'una postura que en podríem dir "de client": quan vaig al bar, quan entro en una botiga...














      No exactament, si t'hi fixes el text també ofereix alternatives a treballadors i, en general a gent corrent en un ascensor, entre grups de joves, en converses de carrer, etc


      Respecte dels cinc punts que esmentes i que dius que cal arreglar això és fora de l'abast del comú de persones a qui s'adreça el text: els cins punts als que et refereixes són directrius polítiques, mediàtiques, empresarials... els impulsors de les quals no se senten implicats amb la defensa de la llengua catalana. Només la pressió des de baix, popular, farà que recapaciten.



      Pedrolo escrigué:


       El problema és que com més va més llençols perdem i això amb mitjans públics, la immersió lingüística, un Parlament indepentista, etc., el dia que perdem tot això (i es calcula que passarà abans del 2030 per qüestions de creixement vegetatiu), haurem fet el pas definitiu cap a la mort del català. 

      Bé, respecte del creixement vegetatiu també es diu que porta a la independència:
      https://www.vilaweb.cat/noticies/demografia-independencia-joe-brew/

      Per això i per evitar la "irlandització", crec que el poble ha d'utilitzar recursos propis per a preservar la llengua.  

      • Pedrolo10.918 3 195👍 5.100
        El creixement vegetatiu ens va a favor mentre comptis votants amb pares catalans o pares espanyols, quan hi sumis els fills dels 900.000 immigrants sense dret a vot, riurem. I, per una altra banda, el jovent que puja ara és independentista, però fa poquetes coses per la independència des de mitjans del 2018 quan, casualment, algú va despertar el tema ecològic, la Terra és un dol poble, etc. Casualitats....
        • willybarna12.845 11 165👍 3.965

          Pedrolo escrigué:
          El creixement vegetatiu ens va a favor mentre comptis votants amb pares catalans o pares espanyols, quan hi sumis els fills dels 900.000 immigrants sense dret a vot, riurem. I, per una altra banda, el jovent que puja ara és independentista, però fa poquetes coses per la independència des de mitjans del 2018 quan, casualment, algú va despertar el tema ecològic, la Terra és un dol poble, etc. Casualitats....
          No exageris tampoc, un alt percentatge dels nouvinguts no vota, com tampoc no vota mai un gran percentatge de gent que viu a la Mina o a la Font de la Pólvora.
          • Pedrolo10.918 3 195👍 5.100
            No exagero. Mira què va passar pel 21D: molta gent va despertar i va votar, potser per primer cop, i molts d'aquests estan continuant votant enguany.

            Els fills dels 900.000 immigrants poden representar 1 milió o 1 milió i mig de votants els propers anys. Això és un nou Ciutadans o un nou ERC+ JxCAT i que pinta més unionista que una altra cosa, ni que sigui per seguretat per als seus pares. Així que sí, el creixement vegetatiu ens matarà en 1 generació.
    • henke56.801 12 9👍 9.657
      Jo em trobo al punt 4 (serveis socials). I em sento molt desprotegit. Què podem fer?
      • willybarna12.845 11 165👍 3.965

        henke escrigué:
        Jo em trobo al punt 4 (serveis socials). I em sento molt desprotegit. Què podem fer?
        Només la defensa d'una doble xarxa escolar a Catalunya podria comencar a capgirar la tendencia negativa de la nostra llengua.

        Cal aillar els colons o no ens en sortirem mai de la vida.
      • Pedrolo10.918 3 195👍 5.100
        Idealment, et diria que et fessis membre d'un sindicat de classe i independentista: Intersindical o la COS. Que et fessis membre de la Plataforma per la Llengua i que anessis denunciant tot el que et passa. Però a la pràctica ja sé que això no canviaria pas massa les coses. Com a màxim, el que et pot funcionar és mirar d'iniciar totes les converses de forma CLARAMENT catalana, "Bon dia, en què puc atendre'l?", "Bon dia, com es troba?", etc., i així almenys les persones catalanoparlants tindran garantits els seus drets i la gent que vulgui, se't podrà dirigir en català. La resta són coses que queden molt bé per Internet, però que, segons on, et costen la salut i / o la feina.
  • JoanVecord5.261 9 409👍 2.041
    També fora bo pensar la llengua com una eina col·lectiva de país i deixar d'usar-la com a mitjà d'afirmació personal de puresa en oposició a un altre ens extern i impur sobre el qual abocar les nostres neures. Es tracta de defensar la llengua per a afirmar-nos com a catalans, no per a defensar la pròpia capelleta i sentir-nos especials entre traïdors i desertors (com apuntes al principi de tot en referència a alguns partits polítics).

    Per cert, heus açí >> heus ací.
    • Iago2.454 11 743👍 568

      JoanVecord escrigué:
      També fora bo pensar la llengua com una eina col·lectiva de país 
      Precisament. Una eina amb la qual poguem exercir una defensa pròpia i genuïna. Durant els anys 80' i 90' els Grups de Defensa de la Llengua, vinculats a l'Esquerra Independentista Revolucionària, mantingueren el caliu de la defensa de l'idioma, amb algunes accions com les que es postulen al text . Després aquest bagatge s'oblidà. Sia per ser massa pesat de portar, sia per les dinàmiques polítiques que no ho afavorien o vés a saber el perquè. Però que hi ha una despreocupació o renúncia si no vols fer servir l'expressió deserció, a mi em sembla evident.
  • PeterCantropus1.292 7👍 1.091
    Aquest text té més de 15 anys. Pels volts de l'any 2001 l'usuari "TINOT" ja en feia un copia i enganxa compulsiu  al desaparescut fòrum TERRA - AUTONOMÍAS. Juntament amb d'altres textos, com "Les gavines nazis del PP".

    Temps després aquest personatge va tenir fins i tot un usuari al Racó, però va ésser bandejat de seguida. Mira la seva signatura: 

    https://www.racocatala.cat/usuari/TINOT


  • anselm_turmeda6.237 10 346👍 4.209
    El problema són "ellos", la immigració massiva que patim des de fa dècades i que, vés per on, vilaweb continua defensant.
  • Iago2.454 11 743👍 568

    Havia de petar, perquè és una qüestió que crema. I si reprimeixes gaire els instints, al final troben una vàlvula de sortida, ja sigui entrant en un McDonald’s amb un kalàixnikov a la mà o esbravant-te en públic. Fins i tot, malgrat aquest acord tàcit imposat des d’abans del Manifest Koiné de no fer-ne arma electoral (i que com de costum només segueix un dels bàndols), entrant en campanya. En aquest cas, de la mà (valenta) de Barcelona és Capital.

    Hi ha preocupació. Hi ha un nombre creixent de gent amoïnada pel que percep, perquè, a pesar del que diuen les xifres, detecten que la llengua es va fent cada dia més invisible. La legislació en contra, l’allau turística, la globalització, la immigració massiva… Hi ha qui de seguida es precipita cap al catastrofisme i qui mira de trobar-hi explicacions. Però és constatable que el brogit va pujant de to. D’aquí a un mes i mig la Direcció General de Política Lingüística ha de publicar les esperades dades de la nova EULP, i el debat encara s’intensificarà.

    Agafem una escena entre mil. Dissabte passat, a Barcelona. L’ajuntament de la ciutat organitza la Nit dels Museus. Una persona que s’ha apuntat a tres visites (les termes romanes del carrer de Regomir, la muralla romana de la Via Laietana i el mercat de Sant Antoni) explica a posteriori la sorpresa: totes tres visites comencen en català però, tan aviat com un dels inscrits demana el canvi, continuen en castellà fins al final. El visitant en qüestió en marxa dolgut i frustrat: ‘Vint-i-quatre persones [el nombre màxim d’inscrits era 25] canviàvem de llengua, renunciàvem a qui som, per educació, per no molestar, per cortesia.’

    No cal seguir els comentaris per saber que és una situació freqüent; molts us hi heu trobat. I justament per això és una bona avinentesa per analitzar per què el debat es va fent més anguniós. Hem arribat on hem arribat, que és una situació que ens entristeix o ens fa emprenyar (no a tothom, és clar: el debat públic també fa visibles aquells a qui la qüestió els deixa freds o fins i tot troben fantàstic que ‘tots siguem bilingües’) i bé hi hem de fer alguna cosa. Qui, per això? Ara mateix hi ha dos corrents d’opinió: els qui troben que és responsabilitat de l’administració i els qui creuen que és el ciutadà qui hi ha de posar el coll. Qui considera que les instàncies governamentals han de defensar la llengua igual com basteixen hospitals o mantenen el clavegueram i qui afirma que si no defenses tu mateix allò que estimes no esperis que t’ho defensi ningú. Dit d’una altra manera: el poder polític ha de ser més fort a l’hora de legislar (i sobretot a l’hora de fer complir la llei) o són els catalanoparlants, d’origen o d’adopció, els qui han de ser més decidits en la defensa de la llengua? Traslladem-ho al cas de la Nit dels Museus: l’Ajuntament de Barcelona ha de comptar amb un protocol per a aquests casos i fer-lo complir estrictament (l’autor del fil diu que els guies no n’havien rebut instruccions, la qual cosa seria greu: un ens públic no pot deixar en mans d’un empleat una decisió que no li correspon), o bé entre els visitants havia de sortir un heroi que assumís el paper sempre desagradable de reclamar allò que hauria de ser natural?

    Pel que fa als protocols, no tot és can pixa. De vegades n’hi ha. En una visita de fa anys a l’edifici de Can Serra, davant una situació idèntica, la guia (pagada en aquest cas per la diputació) va respondre a la parella castellanoreclamant que hi accediria en cas que ningú no hi tingués res en contra. És aquell moment tan tens, aquells escassos segons que tens per decidir si arriscar-te a encendre l’esca del conflicte, i per tant arrogar-te per a tota la visita el paper de l’aiatol·là intolerant (i les consegüents males mirades), o acotes el cap i t’empasses la ràbia, la secular humiliació que tantes vegades has promès, en l’escalf de l’espai íntim, que no tornaries a passar. Com que el conflicte no agrada a ningú, i cada cultura té els trets que té, el resultat és que d’herois no en surten gaires (aquell dia de Can Serra, sí, per sort, i gràcies a això vam poder comprovar que el guia efectivament complia el protocol i, encara més important, que la parella de querulants, en comptes d’esperar-se al torn en castellà, van fer igualment la visita amb el grup. Us deixo que en tragueu vosaltres mateixos les conclusions).

    A diferència de la diputació, ara com ara no sembla que puguem comptar gaire amb el compromís de la capital del país (sempre que no hi hagi relleu al consistori). Casos com aquest, de fa tot just dos dies, certament no fan augmentar la confiança en la tesi dels partidaris de collar el poder públic, estrangulat amb molta més eficàcia (i conseqüències jurídiques i penals) pel govern espanyol i les directives europees.

    Una certesa, tanmateix, sí que s’erigeix nítidament per damunt dels parers divergents: que mentre no tinguem lleis de debò, de les que compten amb mecanismes per obligar a respectar-les, anirem pel pedregar. Amb una llengua cada cop més prescindible. La qual cosa, al meu entendre, reforça precisament la segona tesi. Perquè si ens limiten a esperar que el govern estigui en condicions de fer el que fan tots els governs, és a dir, a tenir república, és probable que aleshores ja siguem molt, massa, perillosament a prop del model irlandès.

    Sóc partidari de la responsabilitat individual. Per això trobo que no solament no hem d’esperar que ens tregui les castanyes del foc algú que ni tan sols sabem si mai ho podrà fer sinó que cal fer passes endavant. Deixar de jugar sempre a la defensiva. No esperar l’ocasió propícia per fer l’heroi, sinó reclamar el que et pertoca des del primer moment. Exigir que l’activitat lúdica, la visita turística, l’atenció hotelera, es faci per defecte en la llengua del país (sempre s’és a temps d’afegir-n’hi, subsidiàriament, una d’internacional, com l’anglès, el francès o l’espanyol). Fer com els que en saben: ‘Perdoni, és que jo el castellà no l’entenc, no ho podria fer/dir en català?’

    https://www.vilaweb.cat/noticies/el-poble-es-plany/

    • ziol7.655 15 282👍 3.206
      Jo, quan tenia els fills relativament petits, deia que no entenien gaire el castellà, cosa que era certa. Més endavant, i això era totalment fals, em posava a parlar —o jo o la parella— amb accent de Perpinyà i deia que no entenia pas —el pas es veu que donava una certa versemblança—.
      No és la solució, però posa el problema davant els ulls de molta gent que no ni ha pensat.
  • Makaku1.085 2👍 1.512

    Desenganyeu-vos, la preocupació per la salut de la llengua catalana és una cosa molt marginal... Els catalanoparlants natius estem per sota del 40% tant al Principat, com al País Valencià, com a les Illes, i d'aquests, només un 10% estarien conscienciats lingüísticament, i d'aquests, només el 10% estarien disposats a fer militància lingüística activa... És a dir, és com un joc de matrioshkes russes en què cada vegada et queda a la mà una nina més petita...

    En darrera instància, els disposats a fer militància lingüística són un 1% de la població, i no acostumen a ser precisament els individus més integrats i que millor exemple donarien (gent jove i popular en el nucli dur de la societat més "trendy") sinó jubilats i pensionistes que es poden permetre el luxe de parlar català contra vent i marea perquè ja no tenen res a guanyar ni a perdre... I fins i tot aquests no passen de demanar en català el "carajillo" al bar o els números de la Lotto 6/49 al quiosc.

    Així està la cosa de fumuda i així us l'hem explicada.

  • terrae835

    L'oci és imprescindible per a una llengua entre el sector jove:

    Em refereixo a televisió (us imagineu les sèries més famoses doblades al català?), cinema sobretot

    VIDEOJOCS, és una eina imprescindible per a la nostra llengua, i actualment l'oferta de videojocs en català és nul.la, revistes, canals de youtube, pàgines, fòrums, jocs en línia... tot això hauria d'estar disponible en català pq el jovent no hagués de recórrer obligatòriament al castellà.

    En el sector música estem una mica millor, tenim prou oferta ara mateix en la nostra llengua.

    Literatura: estem molt bé, tot i que cal molta més rapidesa per traduir grans obres famoses al català, així es pot triar des del principi i no haver de comprar primer l'edició castellana a l'espera d'un any o dos per comprar-ne la catalana.

    TELEVISIÓ!! I més televisió, necessitem canals, CANALSSSS, en plural, en català, de cuina, d'història, de pel.lícules, de telenovel·les, i sobretot de DIBUIXOS ANIMATS!!!!

    • ziol7.655 15 282👍 3.206

      No han de recórrer obligatòriament al castellà, és només qüestió d’haver-s’ho plantejat.

      Als meus fills de nens fins adolescents no els hi vaig comprar ni un sol videojoc traduït. Això, quan tenien uns 8 o 10 anys va servir per obligar-los a entendre’ls en anglès —jo els remetia a les instruccions i al diccionari quan no entenien alguna cosa— i com que, a més, la versió original venia abans que la castellana, quan veien aquesta a casa d’amics els hi sonava raríssima.

      Certament l’anglès també és una llengua invasora, però sociològicament i política amb unes connotacions molt diferents.

      • terrae835
        Els adolescents no trien l'anglès, van a la botiga i veuen que el videojoc es ven en castellà i punt, és el que compren.
        • ziol7.655 15 282👍 3.206

          Al menys amb els meus fills, com que no tenien els diners, això no ho van fer mai.

          La cosa no anava:
          Dona’m diners que aniré a comprar un joc.

          Més aviat era:
          Em podràs aconseguir tal joc que surt el mes que ve?

          Però de fet, quan volien un joc els arribava abans que estigués a la botiga o fins i tot abans que sortís a les revistes espanyoles que, d’altra banda, parlaven molt majoritàriament d’ordinadors diferents als nostres. I t’asseguro que quan veien un joc en castellà és trencaven de riure del ridícul que els hi semblava. Recordo que quan va aparèixer el Warcraft —crec que el II— traduït, feien conya amb el que deien els personatges i fins i tot deien que era d’una companyia anomenada «Blizardo».

          Clar que la majoria dels adolescents castellanoparlants no veuen ridícul, des de petits, això del castellà. Però no costa gens, no cal adoctrinar, només una mica de mala llet i ironia en el moment precís. O, des de sempre, no veure mai els seus pares mirant res en espanyol a la Televisió.

  • Rampillet5.305 9 406👍 657
    I mentrestant tothom negligint i renunciant al català... 

    La filòloga Gemma Rigau, vice-presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ha assistit al Tribunal Suprem per defensar una prova pericial filològica aportada per la defensa de Joaquim Forn. Rigau va fer una anàlisi de la primera frase de la introducció d’un informe dels Mossos d’Esquadra que la fiscalia espanyola fa servir en el seu escrit d’acusació per demostrar la rebel·lió i la participació clau dels Mossos en el referèndum.

    La frase deia: ‘El dia 1 d’octubre de 2017 s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya’. I es va traduir al castellà per: ‘El día 1 de octubre debe celebrarse el referéndum de autodeterminación de Cataluña.’ La filòloga, en una intervenció divulgativa però contundent, ha explicat detalladament que la frase en castellà pot tenir un sentit imperatiu, d’ordre, de Forn envers els Mossos, però que en català té un caràcter enunciatiu.


Publicitat

Fòrums

  • 9.297.057 missatges
  • 221.129 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat