Publicitat

Fòrum

Josep Lluís Albinyana: ‘Compromís impulsa un regionalisme valencianista que considere perillós’

Indesquerra20.600 9 72👍 7.319

Josep Lluís Albinyana (València, 25 d’abril de 1943) va ser el primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià. Durant la transició, va militar al PSPV i va ser cap de llista al congrés espanyol a les eleccions de 1977. El 1978, el van triar per unanimitat primer president del Consell (l’antecedent de la Generalitat Valenciana contemporània), des del qual oficialitzà la senyera quadribarrada amb l’escut del Consell i la denominació per al territori de País Valencià. A més, va emprendre una campanya perquè els ajuntaments valencians demanessin l’estatut d’autonomia per la via ràpida, i va aconseguir el suport de més del 90% de consistoris. El seu catalanisme va molestar el PSOE, que li va retirar el suport, i va haver de dimitir. A les eleccions valencianes del 28 de maig tornarà a ser cap de llista, però aquesta volta per Esquerra Republicana del País Valencià. És un viatge cap a l’independentisme que altres socialistes d’arreu dels Països Catalans també han fet. Sempre fidel al valencianisme polític, ha decidit de fer el pas. Ell mateix ens n’explica el perquè:

—Per dues raons. En primer lloc, perquè Esquerra Republicana del País Valencià defensa els valors que jo he defensat tota la vida i, per tant, m’hi trobe còmode. I en segon lloc, perquè en els temps difícils que vivim, vull plantar cara a la injustícia, a aquest intent de sacrificar les llibertats democràtiques. No es poden mirar de costat totes les coses que passen, s’hi ha de plantar cara. És una vergonya.

 

Però és molt difícil que ERPV obtingui representació a les Corts.
—No se sap mai. Els gurus de la democràcia sempre ens expliquen què ha passat, però no l’encerten quan preveuen què passarà. No confie en les enquestes. Les opcions minoritàries són importants per la biodiversitat. Les grans idees comencen essent minoritàries i amb el pas del temps esdevenen majoritàries i acaben transformant la realitat.

Fa quatre anys vau anar de candidat de Compromís al senat espanyol.
—Era una coalició que defensava els valors que jo defense. M’ho van demanar, en una reunió a la seu d’ACPV, Enric Morera, Joan Baldoví i Antonio Montiel, i ho vaig acceptar. La coalició es deia Ara és el Moment.

Ara no repetiríeu?
—Compromís ja no representa els meus valors. No hi he mantingut cap contacte de fa temps.

Per què?
—Per coherència. Culturalment, sóc fusterià i políticament, catalanista. No tinc por de ser titllat de catalanista. No crec que avui Compromís puga assumir això. Avui representa una cosa diferent, amb un regionalisme valencianista que jo considere perillós i que, a més, no va enlloc.

També sou crític amb la tasca que ha fet el govern del Botànic aquests quatre anys?
—El Botànic només ha servit per a fer el joc al PSOE. Després de l’aplicació del 155, queda molt clar que els socialistes s’allunyen de qualsevol projecte democràtic. Ja sé que a Catalunya encara hi ha gent que es pensa que el PSOE pot ser un interlocutor a Madrid. Crec que s’equivoquen, però en tot cas, al País Valencià això és impossible. Amb els socialistes no hi ha res a parlar perquè sempre seran centralistes. Vaig intentar canviar-los a la transició, que assumiren l’estat federal, però va ser impossible.

Vau militar al PSPV.
—I vaig dimitir com a diputat al congrés el 1979, quan vaig veure que el federalisme era inaplicable, ja aleshores.

Com afecta el procés cap a la independència a la política valenciana?
—És una de les raons que m’ha fet tornar a la política. Si repassem la política oficial, sembla que no l’afecte en res. Silenci total, malgrat que els vincles entre el País Valencià i Catalunya són inqüestionables. El País Valencià no pot restar indiferent a les coses que passen a Catalunya. Compartim llengua, cultura, economia, història… Moltes coses! Per raons tàctiques, hi ha un interès perquè la política valenciana no es contamine del que passa a Catalunya. Però això té un nom…

Quin?
—Calle, per no dir-ho. No vull criticar ningú.

Què li van semblar les declaracions de Mònica Oltra contra el president Carles Puigdemont?
—Sense comentaris…. Jo no podria ser en una formació en què els estatuts parlassen dels Països Catalans i després s’ataqués les institucions catalanes. És una contradicció que no sé ni pense viure-la.

Parlem del judici al Tribunal Suprem espanyol, doncs…
—És una farsa. L’objectiu és criminalitzar drets perquè l’independentisme ha fet trontollar el règim del 78 i la monarquia. El relat judicial, que és el mateix que fan els partits unionistes, no se sosté per enlloc. Em preocupa què passarà quan es coneguen les condemnes, que seran dures. És com un déjà-vu molt desagradable.

Respostes

Configuració
  • Indesquerra20.600 9 72👍 7.319
    I segueixen en caiguda lliure...

  • Benisud1.328 4👍 756

    Entrevista més llarga i sucosa a Albinyana en EL TEMPS...

    —Expresident del Consell Preautonòmic valencià, magistrat i figura històrica del valencianisme, ara ha fet el pas per concórrer com a cap de cartell d’Esquerra Republicana al País Valencià. Per què?

    —No m’hi he presentat voluntari, eh? Ho he fet perquè m’ho ha demanat Esquerra Republicana i perquè és l’única força política que tenia legitimitat per fer-ho.

    —Quatre anys enrere, però, va figurar com a candidat al Senat de la coalició Compromís-Podem. Què ha canviat?

    —Aquell era el moment... Bé, ha canviat tot. És inadmissible la posició política de qui un espera que parle, i que calla davant de la injustícia i la repressió que està patint el procés català. Esquerra simbolitza el dilema de l’Estat: monarquia o república. Ens hem trobat que la construcció de la mentida de la Transició s’enfronta a la realitat republicana, i per això hi ha la tragèdia del procés. Al País Valencià, la coalició d’Ara és el Moment, amb què em vaig presentar, calla. I el silenci és absolut. No és la resposta que cal. No perquè jo tinga el dret de parlar més que ningú, però com a valencià catalanista tinc l’obligació d’intervenir en solidaritat amb aquells que pateixen aquest procés.

    —En els darrers mesos, de fet, vostè ha estat molt crític amb la política actual de Compromís. Considera que ja no representa aquell valencianisme hereu de la Unitat del Poble Valencià?

    —Crec que, mirant el present, allò que podríem dir valencianisme polític té dues branques. I Compromís es justifica pels seus fets i la seua executòria. El seu silenci fa que Esquerra s’erigisca com a alternativa davant la complicitat, que en el fons és amb el sistema. I jo no critique les persones, perquè es pot entendre la seua actuació. I em referisc a Mónica Oltra i les seues paraules respecte de Carles Puigdemont, que van ser inoportunes i impertinents. Ella forma part d’un govern de coalició amb una força política que ha emparat el 155 i, per tant, hi ha uns compromisos. Ara bé, no es pot entendre el silenci de tots els que exerceixen càrrecs institucionals davant la injustícia del procés. Com és possible que ningú no haja anat a la presó? O que ningú no s’haja oposat a aquesta repressió? Hi ha un buit que afortunadament ompli Esquerra.

    —Amb alguna persona, es refereix a càrrecs de Compromís al Consell?

    —No del Consell, sinó del Bloc Nacionalista Valencià.

    —Sí que hi ha hagut referents del Bloc que s’han manifestat en aquest sentit, com ara l’eurodiputat Jordi Sebastià o el president de les Corts Valencianes Enric Morera.

    —Puc entendre que les limitacions d’un càrrec institucional que està governant amb un partit que és còmplice del 155 s’haja de reservar. Ara bé, aquells que han reclamat un vot nacionalista, que es reclamen hereus del valencianisme i tenen una trajectòria valencianista, que jo no la negue, callen. Estem vivint la repressió de l’Espanya de la testosterona respecte d’un procés democràtic i d’uns càrrecs institucionals escollits pel poble que estan patint la vergonya d’aquest judici tan delirant.

    —Vostè va abandonar el PSPV-PSOE durant la Transició perquè afirmava que havia renunciat a la seua ànima més aparentment nacionalista. Observa paral·lelismes amb l’evolució que a poc a poc s’està produint a Compromís?

    —No ho sé, em falta informació. Sempre crec que hi ha qui cau en la temptació de pensar que el PSOE pot respondre a una esquerra federal i a una situació de convivència del nostre poble i a les aspiracions socials. Però aquesta situació s’acaba prompte, ja que el PSOE no dona per a més. Sense el PSOE no s’hauria aprovat mai el 155. I sense el 155 no s’hauria produït la desfeta del Govern legítim de la Generalitat de Catalunya, el posterior exili d’alguns dels consellers i els presos polítics.

    —Com definiria les diferents forces que integren el valencianisme, com per exemple Compromís, la mateixa ERPV o si encabeix alguna altra formació dins d’aquest espai polític?

    —Això és molt complicat. Puc fiar-me totalment d’Esquerra per la seua trajectòria i pel seu present. Jutjar la resta és molt difícil. Només repare en els seus actes. Si no hi haguera aquest soroll del silenci, aquesta complicitat tan escandalosa... que, a més, no serveix per a res! Catalunya serà independent. I on estarà el País Valencià? Què pensa fer? Aliança amb Extremadura? Si algú diu que Joan Fuster va equivocar-se, això és gratuït. Jo crec que Fuster no s’equivocava, i s’ha demostrat. Ara, trencar la catalanitat cultural i política que nosaltres tenim per naturalesa, herència, espai físic i geogràfic, em sembla una tasca tan inútil com condemnada al fracàs. El que no puc fer és callar.

    —Vostè ha fet referència al trencament de la catalanitat cultural i política del País Valencià. Per tant, creu de debò que a Compromís són més regionalistes que nacionalistes?

    —Fuster, que tenia raó, deia que es donen tres estadis: ser provincià, regionalista i, per últim, nacionalista. És una escala progressiva. I llavors jo pense que el nacionalisme avui no pot votar per disciplina de partit ni posant-se una pinça al nas. El nacionalisme ha de mobilitzar-se amb el nacionalisme perseguit del nostre país. Perquè no és cap invent: és una revolució. El silenci davant de tot això, per tant, és un regionalisme, per no dir un provincianisme. Un statu quo en la situació espanyola definida pel centralisme i, especialment, per una societat vertical de poder en la qual sempre estan pendents de qui està situat a Madrid per fer carrera. Mentre que el model que defensa el nacionalisme és el d’una societat horitzontal i democràtica.

    —Durant la Transició valenciana i els primers anys del PSPV al capdavant del Consell, hi havia la sensació per part d’alguns sectors valencianistes que es renunciava a fer determinades coses per la por de ser titllats de catalanistes. Opina que és aplicable el mateix patró en qüestions com ara la no entrada a l’Institut Ramon Llull o el no retorn de TV3 al País Valencià?

    —Sí, sí, evidentment. La renúncia per la por no condueix a cap camí. I en el cas del País Valencià, hi ha més components d’anàlisi a plantejar-se. El País Valencià no és València només. A València hi ha la mala herència deixada per la coentor, aquella burgesia genuflexa amb el franquisme. Ara, mentre es diu que Fuster s’ha equivocat, es fa la relectura de la València triomfant dels anys de la coentor. I això és el que es fa difícil de digerir i d’admetre... Quan nosaltres vam començar al Consell, estàvem situats en la perspectiva correcta, ja que teníem un projecte i sabíem navegar. I no ens preocupaven els obstacles. I amb l’autocensura diuen que ara no és el moment. I mai no serà el moment. Sempre estem sobre la base de què opina el PP, Ciutadans o els blavers. Així no ens en sortirem.

    —Amb quina nota qualificaria el Govern del Botànic?

    —Jo no sóc ningú per qualificar. Em falten dades.

    —Però com a candidat d’ERPV quines coses creu que s’han fet encertadament i quines no?

    —Puc dir que és d’una mitjania espantosa. Fan una política de mirar-se al mirall de València, urbanita. Jo no veig que Ximo Puig o la vicepresidenta estiguen presents a la resta del país. Per a mi, seria un bon termòmetre. El país cal recórrer-lo. Quan un parla, cal fer-ho per a Alcoi, Elx, Torrevella o Vinaròs, o tota la resta. I no per quedar bé: és la realitat del país. La meua nota? Modestament, no m’atrevisc a qualificar. Amb tot, no és el Govern que jo desitge, ni la política que cal fer al País Valencià.

    —Esquerra Republicana del País Valencià va ser molt crítica amb el primer decret de plurilingüisme del Consell. Amb tot, els tribunals valencians han limitat el marge d’actuació de la política lingüística. Quin model proposa la formació que encapçala com a candidat a la Generalitat Valenciana?

    —La política lingüística s’ha mogut en el marc d’una llei de Lerma que ha servit tant per al PP com per al PSOE, i que ara al TSJCV li sembla malament el seu desenvolupament. Pense que la qüestió de l’ensenyament la dirigeixen els mateixos professionals. I en aquest sentit, la immersió lingüística és el model. Si el TSJCV marca uns límits, és una resposta no eterna. Cal insistir-hi.

    —Deia a l’inici de l’entrevista que el dilema de l’Estat és monarquia o república. Les majories parlamentàries per iniciar un debat en aquest sentit són notablement insuficients. També per solucionar el problema de l’infrafinançament, que junt amb el deute històric és el greuge més important que pateixen els valencians. Com se soluciona aquesta qüestió des  d’ERPV?

    —Està pensant que Pedro Sánchez podrà formar govern?

    —No ho sé. Això ho marcarà el resultat de les eleccions. És una possibilitat.

    —En la realitat actual, i amb les majories sense capacitat per imposar res, les minories atresoren un gran poder. I minories com ERC o el Junts per Catalunya, i altres, fan molt difícil un Govern. Les minories compten i són decisives. La realitat està en un pla relliscós. Sánchez no governarà de nou si no ho fa amb Ciutadans o amb tots els unionistes.

    —Descarta, per tant, un pacte de Sánchez amb ERC i Junts per Catalunya?

    —Mirant el passat, sembla que sí. L’altre dia Jaume Alonso-Cuevillas va dir una cosa amb tota la raó: Catalunya pot ser independent abans de la sentència d’Estrasburg. Ningú no ha pensat en aquesta possibilitat? No, clar, s’està en l’obsessió d’enviar l’exèrcit i bombardejar Barcelona, i la situació tornarà al punt de partida. És aquesta la resposta? Si tot continua igual, i tenim un Govern progressista, ens acomodarem a la via preestablerta per corregir el desequilibri del finançament. Però jo estic convençut que no continuarà igual. Que hi haurà una situació i que hem d’estar preparats. El futur no el té Vox, ni Ciutadans, ni el PSOE. El futur està en mans dels dissidents del marc actual, perquè nosaltres no callarem. Jo estic ací, quan estava jubilat, perquè no em puc quedar a casa. Hi ha uns dissidents que estan plantant cara. És molt fort que gent que actua dins del marc de llibertats públiques faça més d’un any que està a la presó.

    —D’altra banda, vostè va viure la violència de l’extrema dreta als carrers, però amb resultats magres a les urnes. Com observa l’ascens de formacions ultradretanes com ara Vox?

    —Per a mi, el més perillós és la reacció del llenguatge guerracivilista que hi ha actualment. Quan era a la presidència no em preocupava la violència que patia. Em preocupava no caure en el desànim.

    —Què va pensar en veure les agressions feixistes del 9 d’Octubre dècades després de la violència que vostè havia patit?

    —Que no s’havien posat en marxa els mecanismes adients per frenar la impunitat. Quan es crema la bandera del Consell, ho arxiven. Quan col·loquen bombes a casa de Fuster, de Manuel Sanchis Guarner o a la llibreria Tres i Quatre, ocorre el mateix. A mi mateix me’n posaren i no n’hi ha ni un sol atestat de la policia. La nul·la resposta de la policia i de la justícia era preocupant. Si s’hagueren posat els instruments necessaris, no haurien actuat amb tanta impunitat el 9 d’Octubre.

    —ERC ha optat per posar al capdavant de les llistes Oriol Junqueras per denunciar la repressió. Com valora la tasca que el president del partit està fent des de la presó?

    —Parlar d’Oriol Junqueras, com de la resta de persones que hi ha a la presó, i a qui he visitat, em trenca l’ànima. I això m’ho has de disculpar. Jo era advocat en el franquisme i defensava persones com ara Antonio Palomares, del Partit Comunista d’Espanya. En aquell temps, el marc era conegut: no t’apropes al sindicalista que es mou, ni al polític que han empresonat perquè alguna cosa deu haver fet. I, efectivament, hi havia uns tipus penals sota el franquisme que ho castigaven. Però en el cas de Junqueras o de Raül Romeva, què han fet? No han fet més d’allò que faria un demòcrata. Saps què no han fet? Crear empreses paral·leles per desviar diners del pressupost públic. Ni enganyar la gent amb programes que no s’han complit, ni suportar els residus del franquisme, ni tampoc callar perquè ara no és el moment. Han complit allò que els ha demanat un país. És fastigós tindre’ls en presó provisional, per no parlar de la sentència que els espera.

  • Indesquerra20.600 9 72👍 7.319
    Sembla que els d'ERPV lligen el Racó. 


Publicitat

Fòrums

  • 9.298.434 missatges
  • 221.190 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat