Publicitat

Fòrum

[Discussió] Lèxic sexual: La polèmica del follar

Defectible7.981 270👍 3


Si no us fa res, m'agradaria debatre una mica la polèmica de la forma follar en un intent de seriositat.

Podeu passar de tot i participar simplement responent a les qüestions proposades al final.

(Si ja s'ha fet en temps millors, o algú té algun tipus de referència, agraeixo direccions.)






C
om és ben sabut, el follar gaudeix de grans detractors no només entre el raconairam sinó també entre personalitats del món de la llengua catalana, doncs se li atribueix, sembla que amb tota claredat, esser d'origen castellà. A través d'aquesta recerca he pogut assabentar-me que fins i tot Mas va dir en antena que no, que ell no havia follat mai, no en el sentit correcte de la paraula (que potser també explica moltes coses, haver tingut un president que no ha trepitjat mai raïm, però aquest és un altre tema en el que no entrarem).

Si bé aquestes ingerències no són percebudes com cap mena de problema en les llengües dominants (veure, per exemple, la llista de 350 mots castellans d'origen català i com passen desapercebuts per a tothom), en una llengua minoritària globalment i minoritzada localment com és la catalana hi ha qui hi veu inconvenients insalvables. Curiosament, aquestes ingerències només es perceben en certes expressions i registres, mentre que en tot d'altres s'accepten de bon grat les desenes o centenars de paraules que tenim amb situacions idèntiques, però de les que no ens volem desprendre pels mateixos motius que amb d'altres diem que sí. Així que al·ludir a la objectivitat no acaba de funcionar del tot.

També hi ha, és clar, qui li té una animadversió particular —sovint lògica— a la llengua castellana. Alguns la hi tenen d'arrel nacional i compartida, mentre que d'altres n'hi tenen, diuen, en quant que la llengua invasora en particular. Normalment un servidor prova d'argumentar que la llengua castellana no és patrimoni exclusivament espanyol, però en el cas que ens ocupa sembla ser que follar és una expressió que —no casualment (?)— només s'usa a la Península Ibèrica: totes les ex-colònies ja van trobar les seves pròpies expressions pel fuqui-fuqui, que diu la psicofonia de La Segona Hora.

De totes maneres és ben sabut que jo sóc un (((impostor))) en pràcticament totes les matèries, inclosa la lingüística —fet que admeto de bon grat: lléveme preso, señorita—, i és per això que vull posar a disposició dels altres que hi enteneu més.






Proposo doncs dues llistes per començar, amb la finalitat de tractar d'estructurar el debat, així com seguidament la sèrie de referències externes en que les baso:


Punts a favor d'ús de follar:[a editar, afegir i eliminar, segons evolucioni el fil]
 
  • Consolidat.
  • Recollit al DIEC, el DNV, i el GDLC.
  • No és, així mateix, present als diccionaris de barbarismes i incorreccions que jo he pogut consultar, com ara el Joan Miravitlles i d'altres online. Com a tal, no té morfologia ni fonologia pròpiament castellanes, fins al punt que tenim el mateix verb acceptat amb l'accepció agrícola vitivinícola (trepitjar raïm).
  • Si bé és prou dominant, no sembla que sigui realment excloent amb altres formes populars. [punt a discutir proposat]
  • Molt poc recollit en l'àmbit literari, però acceptat per alguns autors de referència i emprat pels mateixos en registre col·loquial. [veure apartat referències literàries]
  • [???]

Punts en contra d'ús de follar:
[íd.]

  • Considerat d'origen castellà.
  • No recollit al DCVB/Alcover-Moll. (Apuntant a recent incorporació.)
  • Debilita encara més les formes pròpies. [íd. a discutir]
  • Molt poc recollit en l'àmbit literari, si bé això és quelcom fet amb una notada intenció de reintroduir-ne les formes més genuïnes i locals [íd. veure apartat referències literàries]
  • [???]



VARIANTS



Sinònims principals (en forma de verb) en són:

cardar
copular
fotre
fornicar (particularment per fora del matrimoni)


D'altres formes locals, algunes meniconades per autors a l'article de Vilaweb enllaçat més avall:

cucar (a la Segarra)
xerricar (a Balears)
rostollar (a Hostalric)
pitjar (a Vilanova)
catxar (a ponent)

xinar (?)

manxar (aportació pròpia, sentit d'algun amic al Penedès)

[>>>>>>>espai a omplir amb aportacions dels usuaris<<<<<<<<]


Més sinònims usats per la terra seran més que benvinguts i recollits amb menció als usuaris :)

En el pitjor dels casos, que el fil serveixi per fer enriquir una mica el Lexicony.

(Ep! Tenir en compte que busquem un verb, no una expressió per l'acte com ara "fotre un clau" —si bé la discussió la podríem estendre a si és vàlid fotre 'un polvo', o hem de fotre sempre un clau, etc., així mateix al fet que polla, a diferència del follar, no hagi estat recollida mai pels diccionaris catalans. Etc.)

 




EL CAS DE FOLGAR


Cas particular que he trobat, i que crec de digne discussió, és el de folgar.

En el si de tota aquesta ricerca di merda, que diria en KDL, he pogut descobrir que la paraula folgar és la que comparteix l'origen llatí amb el follar castellà, segons el GDLC:

del ll. td. follĭcare ‘panteixar, esbufegar; anar balder’, der. de fŏllis ‘manxa’ 1a font: 1460, Roig


Que és el mateix que diu la RAE de l'origen de follar:Quizá der. del lat. follis 'fuelle'.

Folgar és per tant, i pràcticament, l'equivalent etimològic del follar castellà en català, així recollit tant en el DIEC com en en DCVB/Alcover-Moll incloent-hi ambdós l'accepció carnal, si bé aquest és el sinònim real del castellà holgar i tots els seus derivats (holgazán, etc.), venint de la mateixa arrell llatina follicare, que fa referència al fet d'airejar més que no de manxar, ambdós relacionats amb la transmissió d'aire.

Així, segons el DCVB:

FOLGAR v.
|| 1. intr. o refl. Divertir-se, prendre gust; entretenir-se plaentment (val., bal.); cast. holgarse. «Diuen que es riure i folgar | és un punt de passatemps; | si et cases i no l'avens, | mon conhort serà plorar» (cançó pop. Mall.). Folgar qui hi cuyda, | suor de mort | sens may deport | en si remira, Spill 8510. Lo traydor... no podia reposar ni folgar, anaua de un cap de casa en altre, Villena Vita Chr., c. 141. La major part venen al spectacle y folguen y se alegran de la vista, doc. a. 1565 (BSAL, vii, 102). Temps enrera | folgaven elles fent dany, Costa Trad. 62. Especialment: a) Dir folgues, coses agudes i festives; cast. bromear.b) Tenir acte carnal. Se'n va folgar ab ella tota aquella nit ab molt gran plaer, Boades Feyts 305.
|| 2. tr. Alegrar qualcú parlant-li de manera agradable o de coses que li plau d'oir (Empordà); cast. halagar. «A la noia l'han folgada molt del seu prometatge».
|| 3. intr. Estar en repòs, no treballar; cast. holgar. Yo dich que la terra aquella sta viua | la qual lo pagès may dexa folgar, Proc. olives 1164. Aprés que Indis hagué folgat y reposat, Isop. Faules 4.
    Fon.: fuɫɣá (or., men., eiv.); foɫɣá (occ., mall.); foɫɣáɾ (val.).
    Etim.: del llatí fŏllĭcare, ‘manxar, moure's com una manxa’.


I segons el DIEC en vigor:

folgar

v. intr. [LC] Fer festa, reposar de treballar. Els nois folguen la tarda del dijous.
v. intr. [LC] Passar el temps divertint-se.
intr. [LC] Venir ample.
intr. [LC] Fer l’acte sexual.


Pel que fa al DNV i el GDLC només recullen les accepcions equivalents al castellà holgar.

El castellà, per la seva banda, no inclou aquesta accepció carnal en la definició d'holgar de la RAE.





REFERÈNCIES EN L'ÀMBIT LITERARI
 
Com bé sabreu, la llengua no només passa en les relacions socials sinó dins de cadascú, i els autors literaris en són els perpetuadors o modificadors per excel·lència.

Algunes referències externes i literàries (he fet el que bonament he pogut com el mer igor que sóc):

  1. Article a Vilaweb el 2011: Tothom a cardar (Roger Cassany), en motiu de l'aparició de Quim Monzó al programa El Convidat d'Albert Om, i resultat del seu rebuig contundent i justificat de l'anglicisme purità 'fer sexe' (més recentment, també al programa El cotxe). L'article recull opinions de Màrius Serra, Marta Rojals i Joan Olivares. Segons l'article, els tres accepten que follar és el més establert, a la vegada que proposen alternatives més o menys locals. Màrius Serra és el que més fortament es posiciona a l'hora de recuperar cardar com a genèric; Rojals parla en canvi de cucar com quelcom 'cuqui' entre el jovent; Olivares no en fa menció directa per fer un simple èmfasi en la varietat del lèxic sexual valencià amb el piu, la figa i cia.

  2. Monzó, origen de l'article anterior, i a diferència dels autors mencionat, usa follar de forma indistinta entre les altres en registre informal i periodístic, però no en registre literari —no almenys en ficció—. En una busca digital a l'epub del seu recull "Vuitanta-sis contes" (2001, Quaderns Crema), em surt un sol follar, diria que no casualment en el seu primer llibre (dins de Uf, va dir ell, en el relat 'La creació'), per un total de 10 mencions a cardar en els consegüents relats.

  3. A la seva novel·la L'altra (2014), en canvi, Marta Rojals fa servir l'expressió follar fins a 6 cops, mentre que cardar només hi apareix dos cops, un d'ells en sentit figurat —tot i que no del tot: "es deixen cardar lleterades a la cara", diu.

  4. Pel que fa a literatura de gènere eròtic, escassa en la nostra llengua, en el recull de relats eròtics en llengua catalana Deu pometes té el pomer (Ofèlia Dracs, 1979), trobem un relat amb un follar i un cardar, per un altre relat amb un segon cardar. Per contra, en l'obra Cirera (1996) del nord-català Joan-Lluís Lluís, hi trobem un sol cardar i cap follar.

  5. Usant el corpus informatitzat de l'IEC, trobem 3 entrades per follar, la més antiga de Marià Vayreda el 1904 en l'obra La Punyalada; l'altra de Joan Santamaria, a Narracions Extraordinàries I del 1915, i la tecera del ja meniconat col·lectiu Ofèlia Dracs més de seixanta anys més tard, dictadura per entremig. D'altra banda, trobem una quinzena d'entrades per la forma cardar, amb menció especial per a Montserrat Roig amb cinc o sis (compte: aproximadament la meitat de les entrades en l'enllaç del corpus fan referència al cardar tèxtil!).





PROBLEMÀTICA (SI ÉS QUE EXISTEIX)



Flordeneu de Rottenmeier cremant el fil



Personalment, crec que l'ús d'altres formes en infinitiu o com a expressió és indiscutible i aquí no existeix cap mena de problema. En tots aquests usos secundaris podem jugar amb singificats i triar-ne el que considerem més adequat a la situació o el registre, sigui en forma de proposició a algú, referit en tercera persona, en un àmbit literari, etc. Follar predominarà, però la resta de formes i fins i tot d'eufemismes són parts vives de la llengua, subjectes al canvi.

El problema principal li trobo en el seu ús més pràctic. Ens trobme en un terreny molt únic, de seducció i competició per una banda, i de relaxació i indulgència per l'altra, que acostuma a interpel·lar els nostres instints més primaris. Per tant, abandonar la qüestió lingüística en pro d'una major ratio d'èxit sembla prou raonable*, que som catalans, però tampoc es tracta de cardar menys per això, Jennifer. (*A no ser que el propi tema en si ens exciti, és clar.)

Tot plegat per venir a dir això: "Carda'm" no funciona, i menys en reiteratiu. "Vull que em cardis" o "Vols que et cardi?", quasi que menys.

Aquí normalment se'm diria, i em dic jo mateix, que estic afligit per un prejudici, i que si em sona malament és perquè estic acostumat a lo altre i se m'ha ensenyat a odiar el català. Que en una altra llengua seria diferent i punt. Però no crec que sigui el cas. La meva reflexió aquí és que si cardar no funciona a la pràctica és per culpa del propi català, que la té com a eufemisme. La rudesa necessària del fet es reserva per la forma consolidada, i la forma catalana es converteix en quelcom secundari, que funciona des de fora: "Estan cardant", "Estem cardant!" o "Cardem?", són tot són apriorismes o descripicions del fet en si.

Per això em sembla que no és tan senzill com al·ludir al tema generalista de la llengua.

O potser sí que ho és, jo què sé, si sóc un farsant  ¯_(ツ)_/¯

 
Com a nota final interessant:

Després d'elaborar tot aquest text, he començat a trobar-li coses excitants al cardar, però no tant per un motiu d'exposició, sinó per unes sensacions sadomasoquistes. Tot l'esforç invertit aquí, que serveixi per alguna cosa, almenys!
 




QÜESTIONS PROPOSADES


1. La forma consolidada follar, posa realment en perill les altres formes, o es complementen bé?

2. És realment necessari recuperar la forma pròpia cardar, quan tantes altres formes apropiades amb les mateixes característiques són ignorades? Val la pena aquest antagonisme per una qüestió nacional?

3. Té sentit intentar recuperar-la mitjançant certs registres, com el literari i artístic, quan a la pràctica ningú ho fa? No és un pèl hipòcrita, i a la vegada ingenu?

4. Quin paper creieu que hi té en tot plegat la marcada absència de pornografia i material eròtic accessible en català? És una qüestió purament de costums?

5. Als catalanoparlants de fora del principat, us sona més forani cardar que follar? Quines formes pròpies teniu?

6. Propostes, interpretacions, experiències personals, etc.

Respostes

Configuració

Publicitat

Fòrums

  • 9.301.901 missatges
  • 221.326 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat