Fòrum

|||| ★ Cineclub ★ Racó ★ Català ★ ||||

Defectible7.945 271
Setmana del 15/04/19 al 21/04/19

Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.
Imatge relacionada
 
The Handmaiden és una pel·lícula ambientada en la Corea dels anys 30, durant l'ocupació japonesa. Protagonitzada per una noia que és contractada per una nipona amb diners per a fer treball domèstic. Tanmateix, ella vol una cosa totalment diferent: tancar a la senyora i aconseguir una herència.
 
2016 ‧ Drama eròtic / Romanç ‧ 2 h 31 m
 
Data d'estrena: 1 de juny de 2016 (Corea)
Director: Park Chan-wook
Música composta per: Jo Yeong-wook
Inspirat pel llibre: Fingersmith, de la gal·lesa Sarah Waters

91% a RottenTomatoes
7,6 a Filmaffinity
8,1 a IMdB
 

▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



★★★
 

Contingut original del fil:


[Autor del text original, usuari Defectible]

La idea, dirigida sobretot a aquells que estiguin sols, o simplement a qui s'hi vulgui apuntar, és proposar i acordar entre els participants una pel·lícula a veure durant la setmana, per ser comentada un dia determinat. El que vindria a ser una mica de cineclub, vaja.

També, i com és habitual en aquesta mena de grups, centrar-se en el cinema d'autor, de gènere, o simplement d'una certa complexitat donada a ser comentada.


A mi és que em va començar a agradar molt el cine a partir de l'adolescència tardana —tot i no haver-hi anat mai— però des que vaig emmalaltir que pràcticament no en puc mirar sol, doncs em produeix molta angoixa. Als meus amics tampoc els interessa o només els interessen les pel·lícules corrents. Per això faig aquesta proposta, perquè no tinc ningú més.

Idees són benvingudes.

Gràcies.

[Fil a tancar si això si se'm refereix al fil corresponent.]
 

Editors del fil:Roderic, Indignat_indepe, Pralija

Respostes

Configuració
  • Defectible7.945 271
    Setmana del 01/04/19 al 07/04/19

    Comentar la pel·lícula en resposta a aquest comentari.




    Omohide Poro Poro
    (a.k.a. Only Yesterday, Recuerdos del ayer, Memórias de Ontem; trad. lit. Els records no s'obliden)

    1991 ‧ Pel·lícula dramàtica/Melodrama ‧ 1 h 58 m

    Data d'estrena: 20 de juliol de 1991 (Japó)
    Director: Isao Takahata
    Música composta per: Katsu Hoshi
    Text original de: Hotaru Okamoto, Yuuko Tone
    Premis: Premi de l'Acadèmia Japonesa a la Pel·lícula Més Popular

    100% a RottenTomatoes
    7,2 a Filmaffinity
    7,7 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀

    • Defectible7.945 271
      Preciós llargmetratge amb alguns moments memorables.


      D'un ritme relaxat que no perd en cap moment, endinsa l'espectador fàcilment en el film, empeltant-lo de la tranquil·litat, i tot el viatge interior del personatge protagonista, en aquest cas una dona, com és típic en molts films de Ghibli. Per la temàtica de viatge a la infància, és una pel·lícula que arribarà molt més a espectadors d'edat mitjana, al que pot obligar a fer el mateix viatge, si més no a través d'un contagi emocional.

      Els records no s'obliden és adaptació literària, en aquest cas d'un manga (veure aquest àlbum amb algunes imatges que n'he fet). Aquesta és una tònica habitual en el director, el qual és més conegut per la seva anterior obra La tomba de les lluernes —considerat per alguns com el millor film bèl·lic que s'ha fet mai—, i que en aquell cas era l'adaptació d'un llibre.


      Tot i la excel·lència, la pel·lícula té una sèrie d'extravagàncies que et treuen de cop de l'experiència immersiva amb una finalitat que no queda clara, deixant-te desconcertat. Hom pot poensar que l'objectiu del director és precisament treure tota transcendència possible al film, presentar escenes extraordinàriament emotives sense fer-ne cap drama, relativitzar-ho tot ja que aquest és part del missatge, però ho fa d'una manera marcadament antiestètica. Ho podem veure així, per exemple, en la banda sonora, que usa flamenc per acompanyar el partit de beisbol infantil, o amb les "cançons d'horticultor" tradicionals hongareses o austríaques (no ho recordo). Potser això s'explica per les altres referències centre-europees de Takahata i Miyazaki, que eren sobretot del cinema d'animació francès (particularment El rei i l'ocell, de Paul Grimault, que si bé es va estrenar al 1980, s'hi va estar treballant des del 1954). Aquestes influències les podem veure en Heidi, Anna de les Teules Verdes, i altres films com Porco Rosso o Lupin i el Castell de Caglistro. Fins i tot van voler fer un anime de Pippi Calcesllargues.

      Aquesta idea despreocupada concorda amb el caràcter que desprèn el director com a persona, difunt just fa un any. Tant era així que va dur-lo a deixar Ghibli, fruit de desavinences amb Miyazaki. Si a algú li fa gràcia conèixe'l, el pot veure en un recomanadíssim docufilm sobre l'estudi Ghibli anomenat The Kingdom of Dreams and Madness —trad. El reialme dels somnis i la bogeria. Jo fins ara només n'havia vist Pom Poko (un film molt diferent), i La tomba de les lluernes.


      El film també assegura algunes rialles. Últimament totes aquestes experiències infantils i de l'adolescència em fan una gràcia molt tendre, serà que em faig gran.

      Parlant d'edats, en d'altres ocasions havia vist el pòster d'aquesta pel·lícula i havia imaginat que la història girava al voltant del retorn al poble d'algú més gran, de passats els 50, segurament producte de les característiques galtes marcades que té l'estil, però a la conversa telefònica del principi se'ns diu que només en té 27. (He hagut de tornar-ho a mirar, perquè m'havia passat per alt, i jurava que en devia tenir trenta i pocs per un càlcul entre la menció dels Beatles a mitjans dels 60, i que l'estètica de l'oficina i tecnologia del principi havia de ser de mitjans dels 80.

      Impacta molt, també, el pare com a cap de família. El sexisme i el patriarcat del que alguns es burlen avui en dia és molt present en aquesta pel·lícula, també en els records de la regla o les mencions a casar-se i esdevenir 'la dona d'un pagès', i ens recorda que no fa pas tant que les coses eren així, i encara ho continuen sent en molts llocs.


      Final extraordinaríssim, que connecta amb la que fins llavors era per mi l'escena mestra de la pel·lícula, al tren d'anada al poble. Que el final estigui incorporat als títols de crèdit, a més, s'afegeix a la idea d'humilitat que plana per sobre de tot film, on el director pràcticament no vol ni existir.

      L'únic inconvenient afegit a les excentricitats és que és massa llarga, li sobren vint minuts d'aquí i d'allà.


        4,8 sòlid. Pot agradar a raconaires que facin o hagin fet vida rural.
      • Pralija1.017 3👍 652
        Defectible escrigué:
         La tomba de les lluernes

        En prenc nota.  He comprovat que es troba sencera per youtube  amb subtítols en la meva llengua de preferència.  
        "cançons d'horticultor" tradicionals hongareses o austríaques (no ho recordo).
        Hongareses.
        • Defectible7.945 271
          Ah... Compte que és una pel·li que et deixa molt i molt trasbalsat.
          • Pralija1.017 3👍 652
            Aquest matí he gaudit de La tomba de les lluernes. He de dir que m'ha agradat encara més que la proposta d'aquesta setmana. Et deixo aquest vídeo fet per un usuari d'Internet. Es tracta d'una llista de les millors produccions fetes pel prestigiós estudi Ghibli. La teva opinió al voltant d'aquesta llista és la mateixa que la seva?
            • Defectible7.945 271
              Una mica oximoronic dir-ne 'gaudir', de veure aquesta pel·li x_x

              Pel que fa al que em preguntes, jo no sóc de fer llistes, però diria que El viatge de Chihiro és la millor en termes de riquesa: és una pel·li que no t'acabes mai, sempre que la veus hi trobes quelcom diferent. Totoro és tot el contrari, d'una senzillesa inigualable.

              Personalment jo li tinc una estima particular a Porco Rosso, és molt diferent de tots els altres i segurament la que ens és més properament culturalment aquí. Al documental que vaig mencionar de l'estudi Ghbili, The Kingdom of Dreams and Madness, Miyazaki mencionava Porco Rosso com una pel·lícula "estúpida", mostrant cert arrepentiment per haver-la fet.

              Aquestes tres són les de Miyazaki que els tinc més estima jo, però bones ho són totes. El vídeo que em passes inclou Ponyo, que és deliciosa, però també és una pel·lícula molt més convencional. (Ghibli ja era de Disney, llavors.)

              La tomba de les lluernes està considerada l'obra mestra de Takahata, però és una altra història. Però sí, si em fessis posar les 3 corones de Ghibli, serien aquesta, Chihiro i Totoro.
              • Indignat_indepe6.774 6 316👍 2.858
                Em sorpren que no mencionis La princesa Mononoke. Per mi, juntament amb el viatge de Chihiro, és la millor del Ghibli. Totoro està bé, és senzilleta. Potser després d'haver vist tants Totoros per tot arreu i tanta gent parlant-me d'ella tenia les expectatives més altes.

                Ponyo, només per la cançó, ja val la pena.
                • Defectible7.945 271
                  Bé, ja he dit que no sóc de fer llistes.

                  Quan parlo de les tres millors dic aquestes tres perquè són molt diferents entre si. Per dir-ho d'alguna manera, Mononoke seria en tot cas la 2a en la categoria que lidera Chihiro.

                  Però sí, per algun motiu no m'ha entusiasmat mai, Mononoke. A vegades m'he preguntat per què. Potser perquè és tan cruenta.

                  I això que hi surten molts raconaires!









                   



                  Ponyo, només per la cançó, ja val la pena.

                  Això sí! :3
                • Pralija1.017 3👍 652
                  M'agraden especialment La tomba de les lluernes i El viatge de Chihiro. Malgrat no sigui de l'estudi esmentat també m'ha agradat Your Name. Totoro és massa infantil pel meu gust, gairebé tant com l'argentina Trapito.
    • Pralija1.017 3👍 652
      Sempre que faig aquesta mena de comentaris m'agrada establir paral·lelismes amb la proposta que cal analitzar i una altra pel·lícula que sigui semblant. Doncs el film d'aquesta setmana em recorda una mica a Your name, es tracta d'una altra producció cinematogràfica d'animació on una de les protagonistes és una persona de la gegantesca metròpoli de Tòquio amb un ferm desig de viure a una zona rural.

      Un detall que m'ha cridat l'atenció és el de les marques comercials, si us fixeu bé, pocs minuts després de l'inici podem veure el nom d'una multinacional japonesa del sector d'electrònica de consum lleugerament alterat.  Aquest fet no és nou per a mi, és una cosa que ja he vist en molts dibuixos animats  procedents del país del sol neixent. Tanmateix, amb la història més avançada hem pogut apreciar el logotip i el nom d'una coneguda marca esportiva clarament.

      El director ha volgut fer una reflexió sobre les diferents modes, realitats socials o nous products que sorgeixen allà durant l'època en la qual la protagonista encara era menor d'edat. Exemples d'això són la minfaldilla o noves tendències musicals. Abans de llegir el comentari fet pel promotor d'aquesta activitat ja m'havia fixat en que l'autor d'aquesta producció cinematogràfica també va descriure una realitat en la qual els rols de gènere són una realitat totalment quotidiana. Si us fixeu, totes les alumnes porten faldilla i els personatges masculins de curta edat pantalons curts. Els altres editors del fil sou observadors, suposo que aquest fet és massa evident. Aquesta obra també conté molts comentaris que ens conviden a pensar que aquest rols eren en l'època encara més hegemònics que avui dia.

      La història es desenvolupa amb una narradora o veu en off que és la protagonista d'adulta. M'agrada aquest fet i també la manera com ella ens descriu els esdeveniments del passat. El director ha considerat oportú l'alternància d'escenes de la seva vida adulta i de quan ella encara tenia edat escolar.

      L'espectador més matiner té raó quan diu que aquesta proposta podria agradar als usuaris d'aquest lloc web que tinguin relació amb entorns rurals, ells poden veure activitats i ambients que coneixen i les persones urbanes podem aprendre coses noves i comprovar com és una realitat aliena a la nostra.

      Aquesta és una història sense antagonistes. Malgrat tot, el pare de la protagonista és un home amb una escala de valors força reaccionaris i conservadors, això es veu clarament quan li prohibeix fer teatre. Amb aquest comportament trencava qualsevol possiblitat de que ella pugués esdevenir actriu. Quina ràbia!

      Ara em ve de gust esmentar dues coses. Hi ha moltes sèries de dibuixos animats procedents del país nipó (ara mateix només em ve al cap Doraemon) que descriuen als seus ciutadans com persones aficionades al beisbol, realment hi ha allà aquesta afició per aquest esport? És que aquí només té èxit entre els ciutadans procedents de països caribenys. Comprovat: un dia, caminant per un carrer aïllat vaig trobar casualment un camp de beisbol amb un partit amb dos equips conformats única i exclusivament per jugadors amb accents d'aquests països.  Em va cridar moltíssim l'atenció l'actitud dels personatges amb la pinya. Els japonesos de l'època no la coneixien? De debò?

      Avui he fet una cosa poc o gens habitual en mi, he decidit veure els crèdits sencers, és que tenien una presentació molt bonica. Això m'ha fet venir al cap el comportament que té un paio que conec. Doncs aquest home sempre veu tots els crèdits (diu que són una part de la pel·lícula tan important com qualsevol escena). Fins i tot, he presenciat més d'un cop com sent espectador de projeccions públiques de franc, el responsable de l'event tallava abans del final dels crèdits i ell va protestar vehementment.

      El principal problema que he trobat és que aquesta producció és massa llarga, fet ja esmentat pel espectador més matiner.

      He dubtat molt amb la qualificació d'aquesta obra cinematogràfica, un tres em semblava poc i un tres i mig el trobava massa, finalment, he decidit escriure una estranya xifra a mig camí però lleugerament més propera a la segona.

      3,27/5 pernils.

    • Indignat_indepe6.774 6 316👍 2.858
      Sempre he dit que posar als de Studio Ghibli a fer una película realista és com posar a Gaudí a dissenyar un edifici d'oficines. Sí, et faran un bon treball, i serà millor i més original que la majoria, però estarà limitat estèticament i no es podrà lluïr tot que podria fer-ho. Ja ho vaig pensar amb l'última del Miyazaki, la dels avions, i ho penso amb aquesta.

      Però a part d'això, un parell de consideracions:

      • Les pelis de Ghibli conecten amb mi de manera especial, i els hi "permeto" coses que en altres pelis consideraria sensibleries, o simplificacions. En aquesta peli de vegades ha estat al límit.
      • Puto pare, quina rabia.
      • L'escena de la pinya m'ha semblat genial. I m'ha fet pensar... Quan va arribar la pinya aquí? Els nostres pares la menjaven, ja, de petits? O només en conserva?
      • Molt arriscat això de posar el clímax emocional de la peli enmig dels crèdits. Algú se l'haurà perdut. Espero que als cinemes no encenguessin les llums fins als segons crèdits, sinó quina putada.


      Resumint, peli maca, tendra, potser una mica llarga de vegades.

      3/5 pernils
  • Roderic17.592 14 97👍 8.805
    Tot cercant una pel·lícula d'aquest fil vaig fer cap a aquesta llista on apareixen força de les que hem arribat a comentar en un moment o altre. Casualitat?
    • Defectible7.945 271
      Home, jo en conto 2 o 5 de 21 eh   , dues de vistes (The One I Love, Upstream Color) i tres de comentades (El planeta salvatge, Coherence,, i Stalker o Ex Machina, potser).

      De Triangle n'havia sentit parlar algun cop, per mi la posem a la llista. O qualsevol altra de l'enllaç també, vaja —fins i tot Westworld (Almas de metal) xD
      • Indignat_indepe6.774 6 316👍 2.858
        Triangle la vaig veure fa poc i em va semblar mediocre. Coherence és genial.

        Predestination la vaig veure i és la película de viatges en en temps més treballada formalment i argumental que conec. No dic que sigui una obra mestra, però és perfecta en quant a la formalitat de línies temporals/paradoxes. No m'importaria tornar-la a veure.
  • Pralija1.017 3👍 652
    Ja he acabat de veure totes les pel·lícules dirigides per l'enfant terrible Yorgos Lanthimos. Dic això perquè quan vaig fer el comentari de la seva obra més aclamada vaig dir que voldria gaudir de la resta de la seva filmografia. Per alguna raó he llegit crítiques molt negatives sobre Άλπεις, doncs a mi m'ha agradat. També m'han agradat The Lobster i The killing of a sacred deer. The favourite és una obra cinematgoràfica molt més convencional. Kinetta és totalment soporífera, sense argument, gairebé sense diàlegs, sense cap ni peus.  Ara ha deixat de treballar amb actors grecs i ho fa en anglès amb intèrprets coneguts a tot arreu (Colin Farrell, Rachel Weisz, Emma Stone, Nicole Kidman, Lèa Seydoux*...)

    * Sí, la de La vie d'Adèle.
  • Pralija1.017 3👍 652
    Demà comença una altra setmana.

    Cistell de propostes:
    • Primer
    • Predestination

    Jo votaria per Primer. La persona que ha tingut la idea de fer aquesta activitat ja ens ha dit que és més convencional que Upstream Color.
  • Pralija1.017 3👍 652
    Setmana del 08/04/19 al 14/04/19

    Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.


    Imagen relacionada


    Predestination
    ens conta la història d'una agència institucional secreta que permet fer viatges en el temps. Un dels seus agents és l'encarregat de fer una missió molt especial i complicada: la detenció d'un home que fa esclatar bombes a tot arreu.

    2014 ‧ Pel·lícula de ciència ficció ‧ 1 h 37 m


    Data d'estrena: 28 d'agost de 2014 (Austràlia)
    Directors: els germans Michael i Peter Spierig
    Música composta per: Peter Spierig
    Producció: Paddy McDonald, Tim McGahan, Michael Spierig i Peter Spierig


    75% a RottenTomatoes
    6,4 a Filmaffinity
    7,5 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



    ★★★
    • Indignat_indepe6.774 6 316👍 2.858
      LA PARADOXA PERFECTA

      Tornada a veure la peli, he recordat perquè em va agradar tant. M'agraden força les pelis de viatges en el temps que es poden analitzar després.

      • Durant tota la peli es va decobrint, pas a pas, el centre de la hisòria, que és la paradoxa perfecte, i impossible al mateix temps. El personatge principal és, al mateix temps, el seu propi pare i la seva propia mare, la qual cosa crea aquesta absurditat temporal que el fa "perfecte" per viatjar pel temps, segons l'home del bigoti. No té present, ni futur, simplement existeix durant un periode de temps (o diversos periodes de temps).
      • És curiós veure la peli sabent el final, perquè te n'adones que durant tota la peli hi ha UN sol personatge (si descomptem el Robertson aquest) que durant el 90% de la peli està parlant amb ell mateix.
      • A les pelis de viatges en el temps hi ha diverses regles que poden canviar segons la peli (es pot canviar el passat? No importa les decisions que prenem perquè les coses, del present i del futur, JA HAN PASSAT?). Aquesta peli aniria més en aquesta última teoria, però a més introdueix aquesta paradoxa que és impossible que es doni en una visió linial del temps. És a dir, la paradoxa no ha pogut "començar" enlloc. És a dir, no hi pot haver un temps on el protagonista no existís i algú el "fes existir", perquè l'existència d'aquest depèn... bé, de l'existència d'aquest. Si néixes de tu mateix, no pots néixer si tu no existeixes. Per tant, la teva existència no pot "començar" enlloc. Ha d'haver estat sempre allí. Aquesta peli, doncs, planteja un espai temporal on tot (passat, present i futur) ja ha passat, i no es pot modificar, ni buscar-li sentit linial.
      • Potser sóc jo, però el final em sembla una mica sobreexplicat. La idea que el nen robat és ell mateix, i que la Mare Soltera és la mateixa persona que el prota te la van introduïnt com a possibilitat en diversos moments de la película. I per mi, la cosa es confirma definitivament quan el prota a Nova York es posa a escriure en màquina d'escriure i li diu a la noia de la tenda d'antiguitats que ell solia escriure testimonis a revistes pulp. Ja està, confirmat. No cal el moment posterior de tensió catàrtica on se li veuen les cicatrius i se suposa que t'ha de petar el cap. Jo em vaig quedar en plan: Ah, sí, ja... ho acabeu d'explicar, no és cap gir argumental ni res.
      • El tema de la... anava a dir transexualitat però no és exacte. El tema de l'hermafroditisme i del canvi d'identitat sexual crec que es toca de manera força respectuosa, sent un tema necessari per explicar la història però no volent ser el tema principal d'aquesta ni aprofundir-hi gaire.
      • El tema de les "prostitutes espacials" em va semblar una mica surrealista. Llegint sobre el tema, la peli es basa en un relat curt dels 60 i han volgut ser respectuosos amb aquest. El tema de fer servir dones com a esclaves sexuals per soldats i similars no és nou, però tot i així sembla com un cos estrany en la historia.
      • La cançò "I'm my own grandpa" sonant És de Ray Steven es veu.

        5/5 pernils
    • Pralija1.017 3👍 652
      No sé si vosaltres heu vist moltes produccions australianes, jo només Fortress, El gran Gatsby, Cocodril Dundee i Babe, el porquet valent. O almenys només en tinc constància d'aquestes. L'inici d'aquest anàlisi us pot semblar una bajanada però és que trobo que no és gaire habitual que ens arribin films de les nostres antípodes.

      Quan la persona que va decidir anar al bar va contar la història de la seva vida, plena de vicisituds, problemas, assetjament i amb una personalitat que no encaixa dins de la definició de "normal" m'hi vaig identificar molt. Recordo com el seu relat em va semblar massa llarg, però quan la pel·lícula avança entenc perfectament les coses. Suposo que la resta de participants haurà vist que durant la conversa de bar surt la pregunta de si ve abans l'ou o la gallina. Molts minuts després podem comprovar com aquesta pregunta no és pas casual. 

      Podem dir que aquesta història és un cercle, on comença? quan acaba? mai es tanca? Potser els debats al voltant d'aquesta pel·lícula són semblants als que podem tenir si analitzem altres històries de viatges en el temps: The Butterfly Effect o Los Cronocrímenes (aquesta última de baix pressupost però no necessàriament de pitjor qualitat). Aquesta mena de propostes cinematogràfiques solen tenir un denominador comú: viatjar massa en el temps pot ser extremadament perillós, de vegades no es pot canviar el passat per molt que vulguis. De vegades, cada viatge en el temps implica canviar el passat irremediablement i no es poden deixar les coses exactament com volem. A més, els esdeveniments es posen pitjors molt sovint.

      Poc a poc, es veu més clarament que només hi ha un personatge, la qual cosa trobo extremadament original i que podem veure amb  aquest divertit gif.  

      L'espectador més matiner també ha fet al·lusió a la condició d'hermafroditisme de la persona que protagonitza aquest obra cinematogràfica. En aquest sentit, em recorda una mica a la producció argentina XXY, malgrat tot, amb una diferència clara: en la proposta d'aquesta setmana aquesta condició no és pas el tema principal i en l'altra que he esmentat funciona com l'eix vertebrador de la trama. Fins i tot, aquesta situació em fa recordar molt de lluny quan en la pel·lícula del conegut director Almodóvar anomenada La piel que habito l'actriu Elena Anaya és sotmesa a un procés de canvi de sexe per raons alienes a la seva voluntat. Repeteixo, són comparacions força llunyanes.

      PD: Ja he arribat als 1000 missatges. No sé si això és positiu o negatiu.

      4/5 pernils.
    • Defectible7.945 271
      És una pel·lícula que va de més a menys molt clarament. M'ha tingut fascinat la primera meitat, però a mesura que veus cap a on va, esperes un desenvolupament que te la torni a fer interessant i que no s'acaba produint.

      I bé, potser és perquè vem veure també Los cronocrímenes fa poc, però el tema del trasplant de cara del principi, doncs és que fa que es vegi tota la pel·li a venir. Al final és un Retorn al futur estilitzat. Però el guió està bé.

      En línia del que ha comentat l'Indignat Indepe sobre el final, jo és que el trobo fins i tot inusual cinematogràficament. És un final més propi d'un curtmetratge, d'un final de temporada d'una sèrie o que simplement deixa una pel·lícula oberta per una segona part. En aquest sentit, també es pot afirmar que la cinematografia i la direcció són molt i molt estàndards, bones però amb cap toc d'autor que jo hagi pogut detectar.

      Tot i aquestes pegues, valoro molt la manera com una pel·li d'aquesta temàtica és capaç de sostenir-se sobre una conversa de bar amb flaixbacs de la primera meitat. Recorda altres pel·lis conceptualment properes, com ara El home de la terra o fins i tot la hilarant i genial Frequently Asked Questions About Time Travel.


      Sobre el tema de la sexualitat del personatge i la seva intersexualitat, a mi m'ha cridat molt més l'atenció la seva orientació entre asexual i aromàntica, juntament amb la profunda necessitat i desig en aquests temes que només es mostra en test amb detector de mentides. Només es permet enamorar-se d'algú que és si mateix, potser només perquè aquest algú és capaç de dir-li tot allò que necessita sentir d'algú altre. Justament ahir vaig estar parlant amb una persona que ho està passant malament per la seva condició d'asexual, ajuntada amb trets d'una altra condició mental, i me l'ha recordat molt.


      Dubtes:

      - Encara no he tingut temps de pensar-hi gaire, però un dubte que em ve és com pot ser que no tingués memòria de ser ell, aquella persona. Quines memòries té, el protagonista del temps principal, de la seva vida anterior? Les hi van esborrar? Entrant dins el tema de les paradoxes temporals, podríem argumentar que si no les té és perquè encara no s'han produït, però vaja, que sí que s'han produït, que el seu passat és aquell i no pot ser cap altre.

      - És també inversemblant que li fessin una reassignació de sexe sense consentiment d'aquesta manera. Hi ha motiu mèdic per la histerectomia d'urgència, però no per la resta. Només ho sabria explicar si els doctors en qüestió fossin part de l'empresa de Robertson, però diria, no n'estic segur, que no ens el presenten així. I l'excusa de l'època diria que no em serveix.


        4/5   Promet molt, però no acaba complint les expectatives.
      • Indignat_indepe6.774 6 316👍 2.858
        Dubtes:

        - Encara no he tingut temps de pensar-hi gaire, però un dubte que em ve és com pot ser que no tingués memòria de ser ell, aquella persona. Quines memòries té, el protagonista del temps principal, de la seva vida anterior? Les hi van esborrar? Entrant dins el tema de les paradoxes temporals, podríem argumentar que si no les té és perquè encara no s'han produït, però vaja, que sí que s'han produït, que el seu passat és aquell i no pot ser cap altre.

        No he entès exactament el que vols dir. Ell en principi té records de tot el seu "passat".
        • Defectible7.945 271
          Tens raó, estava confós amb l'escena de la bomba i en que es crema la cara. Com que allà hi ha el seu jo més vell (que reconeixem per la cua), són 3 en total i feia l'escena més confosa.

          Suposo que vaig confondre alguna expressió d'impacte (tot i saber que era ell mateix) amb expressions de sorpresa de descobrir que era ell mateix del futur qui li va acostar la màquina de saltar.
    • Roderic17.592 14 97👍 8.805
      Pel·lícula convencional sobre viatges en el temps que pretén entendrir l'espectador a partir del robatori d'un nadó (si la productora se n'assabenta que a l'estat en va robà 300000 durant el franquisme en podrà fer una sèrie).

      La primera meitat és aclaparadorament insuportable: el mètode de pla contra pla esgotador, la utilització mel·líflua de la música, la figura penosa de la "mare soltera", i la seva veu carregosa de Bart Simpson en el doblatge castellà (tant de bo en versió original l'experiment els hagi sortit millor)...

      I pel que fa a la segona part, és un espiral tronat a l'estil Shutter Island... En resum: mentre hi hagi Memento que cremin totes les imitacions.


  • Pralija1.017 3👍 652
    Aprofito que ningú ha publicat una proposta per a fer-ne una. Es diu Avalon. És de l'any 2001, de ciència ficció. El director es el japonès Mamoru Oshii però els actors són tos polonesos. Sobre una societat distòpica i un videojoc inmersiu bèl·lic. Aquest videojoc té diferents nivells i, a més, els jugadors poden guanyar diners. La protagonista principal és una jove jugadora coneguda per la seva habilitat. Els participants juguen a un estranyíssim edifici que sembla un hospital i parlen molt sovint d'un nivell anomenat especial del qual no es pot sortir mai. La vaig veure fa uns anys, us la recomano totalment.
  • Pralija1.017 3👍 652
    Setmana del 15/04/19 al 21/04/19

    Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.
    Imatge relacionada
     
    The Handmaiden és una pel·lícula ambientada en la Corea dels anys 30, durant l'ocupació japonesa. Protagonitzada per una noia que és contractada per una nipona amb diners per a fer treball domèstic. Tanmateix, ella vol una cosa totalment diferent: tancar a la senyora i aconseguir una herència.
     
    2016 ‧ Drama eròtic / Romanç ‧ 2 h 31 m
     
    Data d'estrena: 1 de juny de 2016 (Corea)
    Director: Park Chan-wook
    Música composta per: Jo Yeong-wook
    Inspirat pel llibre: Fingersmith, de la gal·lesa Sarah Waters

    91% a RottenTomatoes
    7,6 a Filmaffinity
    8,1 a IMdB
     

    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



    ★★★
     
     
    • Pralija1.017 3👍 652
      Quines pel·lícules sobre l'homosexualitat femenina heu vist? Jo La vie d'Adèle, Fucking Åmål i Habitación en Roma. Sabia que arribaria el dia en que algú proposés un film coreà i també un d'aquesta temàtica però no que arribaria tot plegat. No sé pas per on començar.

      Es tracta d'una producció cinematogràfica amb tres parts clarament diferenciades, cadascuna amb una narradora diferent. Quan la primera part ja està acabant, la història té un canvi sorprenent, qui pensaria que l'aparent personatge inocent faria això? És una sorpresa monumental comprovar quines són les motivacions reals de la dona amb diners. Com heu pogut comprovar, la història no sempre segueix ordre cronològic, això em va deixar una mica atabalat al principi de la segona part. Algunes de les escenes són narrades dues vegades però amb punts de vista totalment diferents. Podem dir que aquesta obra és semblant a un trencaclosques. Personalment, trobo que la càrrega dramàtica aumenta quan aquesta obra cinematogràfica avança. M'agrada veure com evolucionen els sentiments de l'aristòcrata en determinats àmbits, principalment afectius.

      Fa unes setmanes, vaig tenir l'ocasió de veure La favorita, de l'odiat i estimat a parts iguals Yorgos Lanthimos i crec que tenen algunes coses en comú. Per exemple, ambdues són històries de l'alta societat, drames històrics i en La favorita també es tracta (tot i que en menor mesura) l'homosexualitat femenina.

      Tractant-se d'una pel·lícula ambientada fa dècades és inevitable comprovar com avui dia algunes coses són diferents. Per exemple, els casaments forçats. Aquesta mena d'històries tenen una cosa que em crida moltíssim l'atenció, i és que les treballadores domèstiques sempre banyen a les dones que pertanyen a l'aristocràcia.

      No puc acabar aquest anàlisi sense esmentar l'oncle de la dona amb diners, és un home despòtic, extremadament autoritari i obsessionat amb el sexe.

      Hi ha un moment en que podem adonar-nos del motiu de que la portada que he triat sigui així, oi? Dic la portada que he triat perquè n'hi ha un grapat. I és així amb totes les pel·lícules. No poden tenir-ne només una?

      No sé pas si el director d'aquest contingut audiovisual és molt fidel al llibre de la gal·lesa Sarah Waters que el va inspirar, si algú ha llegit la font original que ens ho digui.

      Després d'haver vist els 151 minuts d'aquesta obra cinematogràfica puc afirmar que és una història sense personatges inocents, cap dels tres personatges principals és un èsser sense gegantesques ambicions. 

      Una història de traïcions, mentides, ambicions, engany, falsetat, robatoris...

      PD: Algú se ha adonat de que el títol original és igual al nom d'un conegut tenista? 

      4/5 pernils.
      • Pralija1.017 3👍 652

        Pralija escrigué:
         augmenta



      • Pralija1.017 3👍 652

        Pralija escrigué:
        Quines pel·lícules sobre l'homosexualitat femenina heu vist? Jo La vie d'Adèle, Fucking Åmål i Habitación en Roma

        També Carmen y Lola.
      • Defectible7.945 271
        Després d'haver vist els 151 minuts

        Ara que l'acabo de veure, he vist que hi ha un muntatge del director de 168 minuts x_X

        No me'n vaig adonar, em sap greu.
      • Defectible7.945 271

        M'agrada veure com evolucionen els sentiments de l'aristòcrata en determinats àmbits, principalment afectius.


        Molt notable l'escena (en la repetició a la segona part) en que davant l'explicació de la criada de com va morir la seva mare lla pensa "és això la companyonia de la que parlen en els llibres?".

        Lògic d'una persona que fins al moment només havia conegut gent abusiva i interessada, i si més no prou jove per estar oberta al canvi.

        Hi ha un moment en que podem adonar-nos del motiu de que la portada que he triat sigui així, oi? Dic la portada que he triat perquè n'hi ha un grapat. I és així amb totes les pel·lícules. No poden tenir-ne només una?


        No entenc a quin moment ni a què et refereixes.

        Pel que fa als cartells, sí que és cert que, en general, costa trobar informació sobre quin és l'original.

        Sovint a la Wikipèdia anglesa tenen el pòster categoritzat sota el nom "Teathrical release poster", i jo el dono per bo. En el cas que ens ocupa hi surt aquest:





        No sé pas si el director d'aquest contingut audiovisual és molt fidel al llibre de la gal·lesa Sarah Waters que el va inspirar, si algú ha llegit la font original que ens ho digui.


        No m'hi havia fixat. Té sentit, a mesura que veia la pel·li ho he pensat, que havia d'estar basada en una novel·la. Oldboy també està basada en un manga.

        Pel que llegeixo a la Wikipèdia anglesa, en l'obra original (que també té pel·li, per cert), ambientada en l'època victoriana, l'autora busca una crítica feminista de les relacions de poder. No es trasllada gaire bé a aquesta, al meu parer. En qualsevol cas, l'autora mateixa n'és de lesbiana, també.

        El doble significat de fingersmith en l'obra original és exquisit, això sí

        PD: Algú se ha adonat de que el títol original és igual al nom d'un conegut tenista? 


        Ha. Sí que ho havia vist.

        Passant-ho pel traductor, surt que és criada, però també noia i altres noms similars. De la mateixa manera que donzella (o donzell, en masculí) significa dona o home verge, i a la vegada serventa no casada d'una senyora.

        Sembla que aquesta associació de termes és prou internacional.

      • Roderic17.592 14 97👍 8.805
        Ara que ho dius, la portada és una auca de la pel·lícula i, al meu parer, l'aspecte principal del caràcter de l'oncle Kouzuki és el de bibliòfil.
    • Defectible7.945 271
      Gran experiència immersiva que, tot i la durada, no es fa llarga. Bona cinematografia, d'esperar del director d'Oldboy. Algun toc d'humor hilarant que en trenca la seriositat (p.ex. escena de la soga), però no em queda clar si és desitjable, això.


      Molt bones escenes detallistes d'indumentària, utillatge i demés parafernàlia. A vegades les pel·lis d'època tenen vestuari extraordinari, però la temàtica eròtica i els moments de delicadesa (impostada o no) ens regala uns bons primers plans. Fàcilment les millors escenes de la pel·lícula, per mi.

      Pel que fa a l'argument, i a part de l'origen literari ja comentat, valoro molt la capacitat per demostrar-te mitjançant la situació de les escenes que, com si dels protagonistes et tractessis, t'havien passat per alt molts moments buits entre escenes. T'enreda ben enredat.

      Si el director hagués tingut la capacitat o voluntat de, diguem, elevar molt més l'exquisidesa d'aquests moments i deixar enrere alguns vicis seus, considero que estaria davant d'una obra mestra. Considero que es dissol molt entre escenes una mica redundants. Però a Park Chan-wook li tira l'acció.


      La pel·li és prou bona com perquè et vinguin ganes de tornar-la a veure (procuraré tenir la versió del director per la pròxima vegada). També és una bona pel·li per lligar, al meu brusc parer.


        4.75 sòlid
      • Pralija1.017 3👍 652
        Defectible escrigué:
         pel·lis d'època

        Un altre director que ha fet moltes pel·lícules d'època i sovint retractant persones de l'alta societat és el conegut per la seva longevitat Manoel de Oliveira. Normalment, són produccions de 3 hores o així. Malauradament, l'única obra cinematogràfica seva que m'ha agradat és Non, ou a Vã Glória de Mandar. Le Soulier de Satin i Francisca són films avorrits, lents i pesats. 
    • Roderic17.592 14 97👍 8.805
      Bones sensacions d'entrada en adonar-me que es tractava del director de la genial Oldboy i en efecte, la pel·lícula de La donzella mostra un conjunt immens i reeixit: la posada en escena, els tràvelings, l'ambientació, els pentinats, el vestuari, els escenaris (les seqüències de llit, la biblioteca eròtica...) impagables.

      Les escenes que més m'han agradat de la pel·lícula són: la quitxalla seguint a l'inici l'escamot de soldats abans que aquests els espantin traient-se el sabre, la manera com el fals comte s'alça de la cadira fent-la caure quan li presenten Lady Hideko, i el bany de roses i del dit a la boca, totes de la primera part, la qual m'ha semblat rodona amb el gir argumental macabre del final.

      En resum, guió memorable amb un engany a tres bandes. Crec que és un film recomanable per a tots els públics i que fàcilment aguantarà el pas del temps convertint-se en un clàssic de l'erotisme lèsbic.

      Cert que se m'ha fet un pèl llarga i l'he hagut de veure en tres sessions de tan extensa com és, això a Hollywood ho haguessin convertit en una trilogia ;)


  • Defectible7.945 271
    Kumpains.

    Acabem de veure Ethan Hawke en una pel·li de viatges en el temps.

    Avui crema Notre Dame.

    Casualitat? Jo diria que no:

  • Pralija1.017 3👍 652
    Avui he trobat aquest fil fent espeolologia.


Publicitat

Fòrums

  • 9.266.744 missatges
  • 220.008 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat