Fòrum

|||| ★ Cineclub ★ Racó ★ Català ★ ||||

Defectible7.981 270
Setmana del 13/05/19 al 19/05/19

Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

 http://i.imgur.com/qMimQFh.jpg?1
 
 
Salò o le 120 giornate di Sodoma és una pel·lícula dirigida per Pier Paolo Pasolini estrenada el 1976. És una lliure adaptació de l'obra del Marquès de Sade (1740-1814), Les 120 jornades de Sodoma, l'acció de les quals passa al final del regnat de Lluís XIV (mort l'any 1715). L'acció comença a la ciutat de Salò, on, el setembre de 1943, els nazis van instal·lar Benito Mussolini, que acabaven d'alliberar. Quatre notables rics i d'edat madura hi redacten el seu projecte macabre. Segueix la captura de 9 nois i 9 noies al camp en alguns pobles del voltant. Els quatre notables, el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President, envoltats de diversos criats armats i de quatre prostitutes, així com de les seves dones respectives (cadascun d'ells s'havia casat amb la filla d'un altre al començament del film), s'aïllen a un palau. El film es divideix en quatre quadres. Viquipèdia.
 
1975 ‧ Drama  ‧ 116 minuts
 
Data d'estrena: 23 Novembre 1975 (París)
Director: Pier Paolo Pasolini
Música composta per: Ennio Morricone
Guió: Pier Paolo Pasolini, Sergio Citti i Pupi Avati

Filmaffinty: 6,3
IMDb: 6
Rotten Tomatoes: 63%
 

▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



★★★
 
 
 
Contingut original del fil:



https://i.imgur.com/oPMXGRq.jpg
 

Editors del fil:Roderic, Indignat_indepe, Pralija

Respostes

Configuració
  • Defectible7.981 270
    Aquesta setmana algú ha mencionat Leave No Trace (2018) en un àmbit de gent amb problemes de salut mental en el que participo. Una pel·li d'un veterà amb trastorn d'estrès post-traumàtic que es veu que està molt bé —té un 100% a RottenTomatoes.

    Si ningú l'ha vist la posaria dins del cistell de les propostes, tot i que té pinta de ser dura.
    • Pralija1.165 3👍 749
      Sembla que la propera proposta és un secret a crits. Κυνόδοντας.
    • Pralija1.165 3👍 749
       Leave No Trace [...] es veu que està molt bé
      He vist el tràiler i fa pinta de merèixer el qualificatiu que has dit.
      Si ningú l'ha vist
      Jo no.
      la posaria dins del cistell de les propostes
      Per mi perfecte.
      tot i que té pinta de ser dura.
      Sí.
    • malllamplll_3.862 2 541👍 2.552
      Jo l'he vista i ni és dura ni mereix el 100%. Però bé , el tema és ineressant
      • Defectible7.981 270
        Fins on jo tinc entès, el 100% aquest de RottenTomatoes (pel que fa al "Tomatometer", que no al "Audience Score") es basa en un recull de crítiques positives o negatives, generalment de crítics professionals de tota mena de mitjans.

        És a dir, si un film aconsegueix no desagradar realment a ningú, si cap crític el suspèn, doncs llavors pot obtenir aquest 100%. No vol dir per tant que sigui un film perfecte, com que és un film que agradarà prou a tothom, o bé que no pot desagradar —o mirat a la inversa: que si et desagrada, potser és que no hi entens un borrall de cine!


        Pel que fa a la duresa, doncs depèn de la sensibilitat de l'espectador als temes que es tractin. No és el mateix veure pel·lícules de terror psicològic com L'escala de Jacob o Shutter Island sense haver passat mai per tràngols d'aquesta mena, que fer-ho havent-los patit un mateix o en gent propera. A mi m'afecten molt més ara aquestes coses que quan tenia vint anys, vaja.
  • Pralija1.165 3👍 749
    Setmana del 04/03/19 al 10/03/19

    Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.


    Imaxe relacionada


    Canino (en grec Κυνόδοντας) és una pel·lícula dramàtica de l'any 2009. Va ser dirigida per Giorgos Lanthimos, i tracta d'uns pares que tenen aïllats als fills de la societat, i que els ensenyen les coses deliberadament malament. (els fan creure que X animal és perillós quan no ho és, els hi diuen que la paraula "oceà" vol dir: "Tauleta petita" i coses així.

    Data d'estrena: 11 de novembre de 2009
    Director: Giorgos Lanthimos
    Fotografia: Thimios Bakatatakis
    Guió: Giorgos Lanthimos i Efthymis Filippou

    75% d'Audience Score a RottenTomatoes
    7,1 a Filmaffinity
    7,3 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



    ★★★
    • Pralija1.165 3👍 749
      Avui he decidit veure (per segona vegada) la proposta d'aquesta setmana. He de dir que la vaig veure fa molts anys i no m'en recordava gaire. Aquella vegada no em va agradar gens (potser no n'estava preparat )

      L'argument d'aquesta pel·lícula pot recordar al de Leave no trace o Captain Fantastic, peró hi ha diferències essencials. Els progenitors de les altres obres cinematogràfiques esmentades són excèntrics i persones que no s'adapten a la societat i el sistema que els ha tocat patir, són pares crítics amb el sistema capitalista que han triat una educació diferent i alternativa pels seus fills, però es veu de seguida que els estimen molt. Tanmateix, el pare de la proposta d'aquesta setmana és un home despòtic i autoritari que manté als seus fills en la ignorància més absoluta. Ja us heu oblidat dels espectaculars coneixements culturals i de supervivència que tenien els menors d'edat de Captain Fantastic?

      Aquest home és un mentider compulsiu, no només li diu mentides a ells, també li diu a un company de feina que la seva dona té una greu lesió medular. Suposo que fa això amb la ferma intenció de que ella no pugui sortir de casa seva (crec que li parlava de fer un sopar plegats o quelcom així), si us fixeu, l'home despòtic és l'únic membre de la família que surt de casa. I el suposat quart germà? Perquè els diu que tenen un altre germà més enllà de l'alt mur que els impideix conèixer el món?
      Us heu adonat de que cap dels fills té nom? Pel que fa a les punicions, de vegades són "elegants" i de vegades càstigs físics.

      Precisament, una de les poques coses d'aquesta producció grega que no havia oblidat és que el pare lloga els serveis d'una prostituta amb l'objectiu de satisfer el suposat desig sexual del fill, i només del fill. Bé, ja sé que el personatge que es diu Cristina és treballadora de la mateixa empresa que el despòtic pare, però en aquest cas visita la casa amb el propòsit esmentat. Per alguna raó, ni tan sols a la Cristina li permet saber el lloc exacte on es troba la casa. Però, ella gaudeix de molta llibertat de moviment quan visita la casa pels motius esmentats.

      La persona que ha proposat aquesta pel·lícula ja ens va dir que els ensenyen les coses malament de forma deliberada, els fan creure que el gat és un animal extremadament perillós que ha acabat amb la vida del suposat quart germà, els diuen que zombi és un tipus de flor, que un cony és una bombeta o quelcom així...
      El pare diu que el conegut cantant Frank Sinatra és l'avi i els tradueix malament les lletres de les cançons dient-lis que són una apologia familiar. Ells només saben parlar grec i el pare se n'aprofita. Els vídeos que veuen són relatius a escenes de la família.

      Ells ignoren totes les coses que tenen lloc fora de la casa, no tenen aparent problema amb les pràctiques d'incest que comencen després del despediment de la Cristina. Tots hem pogut veure que ell toca, potser encuriosit, els (aparentment tous) pits de les germanes de forma continuada i fan altres pràctiques.

      Aquesta pel·lícula té una mica de comèdia, tragèdia i també violència. Cal dir que els joves tenen vàries reaccions violentes inesperades, el gat, la navalla...i l'escena del mirall és extremadament dura.

      Quan la gravació avança és quan ens adonen del motiu de que la pel·lícula tingui el títol que té.

      No és gens habitual veure contingut audiovisual en grec, i crec que aquesta és una excel·lent oportunitat per a aprendre vocabulari bàsic en una llengua que no es troba entre les més estudiades del món, ni de bon tros. Així, hem pogut sentir termes com ara γάλα (llet), ευχαριστώ (gràcies), ναι (sí), σκύλος (gos), παράδειγμα (exemple) o Τι κάνεις (que tal). No trobeu que el grec és una llengua extremadament bonica?

      M'agradaria parlar de la mare, es veu clarament que el marit és la persona que mana, però vull saber la vostra opinió sobre ella. Realment ella aprova els mètodes educatius del marit? Li té por? O simplement segueix amb aquest tipus de vida perquè és el seu únic mitjà de subsistència? Trobo que ella és el personatge més enigmàtic d'aquesta obra cinematogràfica.

      He de dir que aquesta vegada m'ha agradat Κυνόδοντας i he decidit veure més obres d'aquest director properament, malgrat tot, el meu director grec preferit segueix sent el prolífic Costa-Gavras, amb el defecte que no té cap pel·lícula en grec ni feta a Grècia. Ningú és perfecte!

      Ara em ve de gust fer una sèrie de preguntes amb les quals podem reflexionar una estoneta:

      - Penseu que el pare és un home malalt o simplement un home dolent?
      - Ell realment estima als fills? Ja he dit que el seu comportament no té res a veure amb el que podem veure en obres com ara Leave no trace o Captain Fantastic.
      - Potser el director ens convida a reflexionar sobre el paper que juguen els líders (qualsevol mena de líder) i el poc que els seus súbdits els qüestionen?

      4,5/5 pernils.



      • Defectible7.981 270
        No et puc posar un m'agrada perquè ja ha passat el temps permès, sembla
      • Defectible7.981 270
        Tots hem pogut veure que ell toca, potser encuriosit, els (aparentment tous) pits de les germanes de forma continuada i fan altres pràctiques.

        Jo he entès, en aquesta escena, que el que feia era avaluar la mercaderia, doncs li donen a triar entre les dues.

        En l'escena anterior els pares parlen de que l'ideal com a substituta seria "la gran", i immediatament després se'ns mostra aquesta escena. Com que no avança a més i després només el veiem amb una de les dues germanes, només la puc interpretar d'aquesta manera.

        Jo també m'he fixat que no tenen noms sinó jerarquia, sí. Però tampoc els pares, compte!
    • Roderic17.875 15 94👍 9.012
      Obra mestra. Seré fora dues setmanes. Gaudiu-la.
    • Defectible7.981 270

      Comentari pre-visionat, petita reflexió filosòfica, personal:

      Haig de dir que, des que vaig començar a tenir crisis personals, aquest tipus de pel·lícules provocadores —com sembla ser el cas— se'm creuen molt. Abans podia veure, posem, Lars Von Tier i, sent groller, em suava sa polla tot plegat, però ara em toca molt el voraviu la manera com certs directors van sovint i deliberadament a fer mal a l'espectador.

      Hi penso sovint, en el rol que té l'audiovisual avui en dia per fer sentir a una societat que no sent. Les pel·lícules provocadores acostumen a agradar al jovent i a qui no se'n diferencia perquè els aporten sensacions excitants en una vida avorrida, però són també sensacions incompletes, ja que una persona que no ha patit mai de veritat, o que no ha patit correctament, no pot entendre el dolor. Escenes com la de l'avortament a Nymphomaniac, Volum 2 poden tenir cert interès cinematogràfic, però a la pràctica alimenten la morbositat i poca cosa més. Hi ha qui agafa i s'aixeca i se'n va del cinema, perquè sent que el director és un sàdic que gaudeix presentant una realitat dolorosa amb l'objectiu de causar el màxim dolor possible. Ai las, també causa un gran plaer en d'altres, i al final acaba sent més coneguda per això segon que per res més.

      No casualment, les sensacions fortes són, també, una de les opcions prioritàries entre persones que estan afectades emocionalment a nivell patològic, ja que aporten aquest sentir que, si realment estàs deprimit, pot ser l'únic que sentis en tota la setmana o tot el mes. El gore i cia. són gèneres populars entre certs col·lectius de persones amb malaltia mental, o fins i tot entre persones que han estat víctimes de maltractaments, perquè els reporta un marc on reviure certes sensacionsen un marc de segureatat. Però quasi sempre ho són en marcs clarament de ficció, amb éssers fantàstics, fantasmes... Quan el patiment és real, quan l'obra ha estat creada amb un extra de realisme, més per fer patir a l'espectador que no pas per fer-li passar una bona estona patint, llavors sí que poden resultar intolerables per segons qui.

      En fi, que a veure si demà em faig el valent i m'ho miro, això.

      • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
        Tampoc hi ha escenes gaire fortes. És més incòmode la idea que les escenes, que no són tan explícites com les de lars von trier. Quan arribi a casa faig la review.
      • Pralija1.165 3👍 749
        pel·lícules provocadores —com sembla ser el cas
        T'has adonat de que la proposta de la setmana que avui acaba pot ser mereixedora d'aquest calificatiu llegint el meu comentari? Potser veient el tràiler? Jo només he tingut problemes amb l'escena del mirall.
        Hi ha qui agafa i s'aixeca i se'n va del cinema, perquè sent que el director és un sàdic que gaudeix presentant una realitat dolorosa amb l'objectiu de causar el màxim dolor possible. Ai las, també causa un gran plaer en d'altres, i al final acaba sent més coneguda per això segon que per res més.[...]resultar intolerables per segons qui.
        Una persona que conec, després de veure una projecció pública de l'estranyíssima Dhogs va voler anar-se'n, però finalment va decidir quedar-se'n perquè la sala era plena. Doncs, la indignada espectadora em va dir que moltes de les situacions de la pel·lícula li provocaven angoixa i especialment l'escena de la violació gratuïta. Abans de l'inici de la projecció, els promotors de Dhogs en persona li van dir a l'audiència: som conscients de que molts de vosaltres no gaudireu de la nostra proposta i alguns espectadors se n'aniran abans del final.
        Conec un paio que va experimentar algunes de les sensacions que has esmentat amb la polèmica A Serbian film (sabia que tard o d'hora acabaria parlant d'aquesta pel·lícula).

        • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
          Uf, a Sebian Film...
        • Defectible7.981 270
          T'has adonat de que la proposta de la setmana que avui acaba pot ser mereixedora d'aquest calificatiu llegint el meu comentari?
          *qualificatiu

          No, els comentaris de les pel·lis no els llegeixo fins no haver-les vist jo. Puc posar un m'agrada si els veig, però no vol dir que els hagi llegit.

          El meu comentari ve a través de llegir la sinopsi però sobretot de les mencions prèvies al director, a qui jo desconeixia, com un enfant terrible. Amb aquestes dues dades ja me'n faig a la idea.

          Haneke i tot plegat doncs mola molt quan estàs bé, però quan no doncs són tortures psicològiques. Clar que això són coses meves, pensa que al final jo vaig crear aquest fil perquè fa anys que em costa.

          Aquestes de les que tu em parles, no les he vist. A vegades són pel·lis que pretenen passar per profundes quan en realitat són purament grotesques i morboses. És molt fàcil, provocar.

          Veig que Dhogs és gallega i ha tingut bones crítiques, me l'apunto.
          • Pralija1.165 3👍 749
            *qualificatiu
            Ah!
            No, els comentaris de les pel·lis no els llegeixo fins no haver-les vist jo.
            La veritat és que ja m'ho havies dit per privat.
            El meu comentari ve a través de llegir la sinopsi però sobretot de les mencions prèvies al director, a qui jo desconeixia, com un enfant terrible. Amb aquestes dues dades ja me'n faig a la idea.
            Crec que The favourite és el film més convencional d'aquest director.
            Aquestes de les que tu em parles, no les he vist.
            A Serbian film va ser extremadament polèmica fa uns anys, quan va ser estrenada aquí, per les violacions a nadons i adultes i les nombroses escenes de violència. Suposo que, per la seva procedència geogràfica, Dhogs no la coneix cap dels usuaris d'aquest lloc web. 
            Veig que Dhogs és gallega i ha tingut bones crítiques, me l'apunto.
            Doncs ja saps. Tinc un enllaç en descàrrega directa de Dhogs. Per curiositat: has vist o coneixes alguna pel·lícula en gallec? És que em fa l'efecte que les vostres (Estiu 1993, Fènix 11:23...) arriben millor aquí que les gallegues allà.
            • Defectible7.981 270
              Sí, recordo la polèmica amb Serbian Film.

              Simplement deia que no l'havia vist mai, ni ganes.

              Doncs ja saps. Tinc un enllaç en descàrrega directa de Dhogs. Per curiositat: has vist o coneixes alguna pel·lícula en gallec? És que em fa l'efecte que les vostres (Estiu 1993, Fènix 11:23...) arriben millor aquí que les gallegues allà.

              No que jo recordi.

              Jo és que no n'he vist gaire, de cine, i de per aquí menys encara. Tampoc he vist aquestes catalanes que menciones.

              Fa temps recordo una pel·li d'un director no sé si era basc, o càntabre o de per allà, on els protagonistes feien anar forns de carbó vegetal. Ara no hi ha manera que la trobi, però era bona pel·li.
    • Defectible7.981 270
      Bona pel·li. Bona cinematografia, i bons papers per part dels actors. T'atrapa de seguida sense cap mena de problema. Curta i si més no, potser pel ritme pausat les escenes o per la falta d'avançar en l'argument, es pot arribar a fer llarga.

      No tan dura com esperava, i si més no, dura de la forma que m'esperava. Escenes sexuals explícites però més ajustades al que abans es coneixia com a cinema eròtic o S que no a la pornografia.

      D'alguna manera pot recordar a El setè continent (1989) de Michael Haneke, per fer referència a un 'estil' de pel·lícula.


      Pel que fa l'argument, que és el que més dona que parlar, no sé què dir realment. Em podria estendre molt i molt, i no vull fer-ho perquè no és el lloc ni el moment. Però suposo que és bon moment per dir quatre coses al respecte, tenint en compte que jo mateix vinc d'anys de participació en comunitats de gent que ha sofert maltractaments per part de la família, i en particular dels progenitors.

      ***

      La majoria de les persones que vegin aquesta pel·lícula es pensaran que això és ficció. En diverses formes, emperò, aquest tipus de tracte per part dels progenitors als fills no és tan excepcional com pot semblar. Aïllament forçós de la realitat, mentides sostingudes per sobre de tot, amenaces, càstigs i normes arbitràries, i en general una voluntat dels adults d'utilitzar als fills per a les seves prioritats, sense tenir-los en compte com a iguals, com a altres éssers humans com ells, i més importantment, com a éssers al seu càrrec, en el seu moment de formació cap a l'edat adulta, tot això és quelcom tristament estès a la societat des de sempre en major o menor mesura.

      En aquest sentit es pot mencionar, com deia Alice Miller, psiquiatra que es va especialitzar en el maltractament infantil i els seus efectes en els adults, que un dels deu manaments diuhonraràs al pare i a la mare, i com aquest manament dona carta blanca als pares per fer el que vulguin amb els fills, ambla seguretat, sempre, de que es podran excusar en el respecte que aquests els deuen, suposadament, per la seva condició de pares.

      Pralija fa algunes preguntes oportunes al respecte, per exemple, si l'home és malalt o simplement dolent. La meva resposta és que aquestes dues condicions no són pas excloents, sinó tot el contrari. De fet, que considerem estar malalt des d'un punt de vista de salut mental, en la societat, és allò que és perillós, allò que fa mal als altres o a un mateix, i en aquest sentit estar malalt d'aquesta manera porta a la maldat. Per posar-ne un exemple extern al fet familiar, una persona que mata a una altra persona no està malalta, pot tenir motius per fer-ho, i de fet el cos humà porta cap allà, a matar allò que és un perill, però com que en la societat moderna hem dictaminat que aquest comportament és inacceptable, algú que veu el fet de matar o fer mal als altres amb normalitat (típicament coneguts com a psicòpates) el considerem algú malalt.

      També es fa menció a la mare. Aquesta qüestió és prou interessant. Puc assegurar que una víctima d'una situació d'aquesta mena podria veure aquesta pel·lícula i sentir molt més odi cap a la mare que cap al pare. I és que sovint es diu que el rol dels adults que justifiquen o s'alien amb els abusadors és pitjor als ulls de les víctimes, perquè és allò que realment rebla el clau i porta a la desesperació. Els nens no són estúpids, i un nen o un adolescent pot entendre que un dels seus pares sigui mala persona, o estigui malalta, o sigui un fill de puta; el que no pot entendre és que l'altre pare defensi el seu abusador, i no a ell com a víctima indefensa que és. Se'ls considera, per tant, col·laboradors necessaris, al mateix nivell que els perpetuadors, i si més no pitjors, connectant amb l'anterior punt, ja que no estan tan impedits per una suposada condició mental com l'abusador. En les comunitats de suport en anglès en solen dir enablers (habilitadors o permetedors de l'abús).

      També pel que fa als rols de gènere, en moltes ocasions, aquests rols són invertits. Degut a que el gènere femení és més donat al maltractament emocional i psicològic que no el masculí, són molts els casos de mares amb malaltia mental que fan el que volen amb els fills, amb parelles, home o dona, que miren cap a una altra banda. El gènere masculí, en canvi, és més donat al maltractament físic.

      Sovint es diu, i és veritat, que el maltractament emocional o psicològic, així com la negligència, són pitjors que el maltractament físic. I la història que ens ocupa ens mostra molt bé per què, i és que el que els adults han fet als fills ha estat robar-los-ho tot, la infància, la llengua, la dignitat, i el seu ser com a persones. Si algú et pega, també és maltractament emocional, però és una evidència molt clara del que està passant. Les ferides físiques es curen per regla general; les de l'ànima, costen molt més.


      Es pregunta també pel concepte "estimar", sobre si es podria dir si aquests pares estimen els fills. El consens en una situació així és que aquests "pares" s'estimen a si mateixos, i només estimen els fills com a extensió de la seva vida i realitat. No es pot parlar d'estimar a algú a qui aïlles deliberadament del món, a qui denegues el mateix dret a la vida per passar a ser, simplement, un complement de la teva. En aquest sentit, l'analogia amb els gossos aplica força.


      En fi.


      ***


      No sé, per cert, si a algú li ha cridat l'atenció l'aspecte dels fills pel que fa a la joventut dels seus cossos, és a dir, la seva edat. Jo diria que no estem parlant d'adolescents precisament, sinó de persones en edat legalment adulta. Jo diria que divuit anar amunt segur, fins als vint-i-cinc com a màxim potser. Però potser és l'estil de tot plegat que fa que semblin més grans del que són.

      Té també una part d'interessant que és tota la part lúdico-competitiva, de la vida com un joc. Recorda una mica al jardí de l'Edén.



        4.1/5   


      La pel·li és bona, però argumentalment és una mica pobre per donar-li el qualificatiu d'obra mestra del que parlà Roderic. Per a mi, una obra mestra ha de mostrar un domini complet de la temàtica que es tracta, i en aquest cas la temàtica se'ns presenta més com una exploració que no com quelcom amb un inici i conclusió. Sembla més aviat un documental contemplatiu, li falta una mica de marxa.

      A més, té dosis serioses de falta de versemblança, sobretot pel que fa al tema de l'exploració sexual, ja que per molt que t'hagin rentat el cervell, el cos és el cos i aquests nanos que altrament mostren una curiositat insaciable, es mostren emocionalment massa plans —tot i tenir en compte que sí que és cert que un tracte així et poden arribar a condicionar la vida i l'experiència a la realitat a aquest nivell.
    • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
      La idea de la peli la veritat és que m'atreu molt. Potser no la sap tancar satisfactòriament i et deixa una mica amb una sensació incòmoda, però ja va d'això la peli, té sentit, i sent Lathimos, encara podria haver estat pitjor.

      La peli és incòmoda de veure. Els nens (tinguin l'edat que tinguin) ho fan força bé. Peli molt cuidada, com fa sempre en Lathimos, amb escenes delirants i mítiques (si us plau, l'escena del les nenes ballant em va matar).

      Les escenes sexuals són molt mecàniques, però ja suposes que en una educació com la que han tingut, la repressió sexual també hi està molt present (com a la resta de pelis del director grec). El pare contracta a la noia perquè el noi es "descarregui". Ni tan sols es pot considerar sexualitat, com entenem la sexualitat humana. És més animal, el sexe com una funció corporal més.

      Mentre el noi no explora la seva sexualitat, les noies sí que ho fan, especialment la gran, amb les "llepades" que fa i rep de la noia externa. També, un descobriment congruent en un entorn de brutal repressió, on no hi ha cap manera d'articular el desig sexual, perquè ni tan sols té nom.

      Aquesta manca de referents externs es trenca amb el visionat de películes de la noia. Aquests imputs, en un entorn pràcticament estèril socialment com en el que viu ella, la trastoquen prou. Aquesta ment sense filtres, que absorbeix tot el que li imposa el pare, sense qüestionar-ho, té dificultats per poder integrar el que ha vist a les películes amb la seva realitat. El record queda, doncs, com un discurs no integrat, pràcticament psicòtic, que la noia va repetint, mentre representa fora de context escenes i pràctiques que ha vist a la peli, com fer el tauró i donar-se cops de puny a la cara (vaig suposar que les pelis eren Rocky i Tiburón. Ho dic perquè no les he vist i no he reconegut el discurs que la noia fa davant del mirall).

      La figura del pare em fascina i m'horroritza. Les dues escenes en que està parlant normalment i de sobte comença a agredir a l'altra (a la seva filla primer, i a la noia externa després), són horribles. Quin puto psicòpata.

      Però bé, la peli genial.

      4,3/5 pernils.




      Us deixo amb la millor escena, per mi.

      https://www.youtube.com/embed/Kvkt2hVYsDk
  • Pralija1.165 3👍 749
    Ja és dissabte, podem anar pensant quina serà la propera proposta, oi?

    Cistell de les propostes (fins ara):

    • Die bleierne zeit (proposta meva, vista per mi 2 cops, any 1982, RFA).
    • Upstream color (proposada per l'autor del fil, any 2013, vista per ell fa molt de temps, no se'n recorda de res).
    • Leave no trace (idea de l'autor del fil, que encara no ha tingut l'oportunitat de veure-la, 2018).
  • Pralija1.165 3👍 749
    Setmana del 11/03/19 al 17/03/19

    Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.


    Imaxe relacionada


    Leave no trace és una pel·lícula dramàtica de l'any 2018. Va ser dirigida per Debra Granik, i els protagonistes són un home i la seva filla. Ells viuen força aïllats de la societat en el mig d'un bosc, quan la policia se n'adona, han de prendre una decisió: o fer el que les autoritats manen o cercar un tipus de vida que encaixi millor amb la seva personalitat.

    Data d'estrena: 29 de juny de 2018 (EUA)
    Directora: Debra Granik
    Música composta per: Dickon Hinchliffe
    Adaptació de: My Abandonment, de Peter Rock


    82% d'Audience Score a RottenTomatoes
    6,3 a Filmaffinity
    7,2 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



    ★★★
    • Pralija1.165 3👍 749
      Quan un dels membres més actius d'aquest cineclub va recomanar aquesta pel·lícula, la proposta em va agradar molt, és que el tràiler feia bona pinta! Crec que és inevitable fer paralel·lismes amb Captain Fantastic, tanmateix, hi ha coses que les fan més diferents del que sembla. Aquesta és més dramàtica, crec. Captain Fantastic té algunes escenes de comèdia i l'atmosfera en general no és tan trist, ni de bon tros.

      El pare és un home que no s'adapta a la societat en la que li ha tocat viure, ell verdaderament creu en aquest mitjà de vida i aquest mètode educatiu que podem qualificar com alternatiu. A diferència del progenitor de l'anterior proposta d'aquest cineclub, es veu de seguida que el pare és un bon home que estima moltíssim a la noia, això no ho negarà ningú que hagi vist el film que aquesta setmana ens manté ocupats i entretinguts. És espectacular comprovar els coneixements de supervivència que té l'adolescent, és que aquest tipus d'entorn és el que millor coneix, sense cap mena de dubte. No és gens fàcil viure durant el fred hivern de llur àmbit geogràfic en les condicions que el pare havia triat. Hi ha moments en que és massa evident que els nostres protagonistes ho passen malament per les inclemències meteorològiques. M'agrada molt comprovar com cuinen o agafen bolets, és una vida molt DIY i em harmonia amb la natura, fent servir imaginatives tècniques contra la plutja...Quan l'home va ser detingut pensava que tot tindria consequències més nefastes.

      Quan va ser el torn de Das Experiment vaig fer un comentari en la mateixa línia, és que em crida l'atenció que, malgrat sigui una societat individualista i freda, les persones que els protagonistes troben pel camí són extremadament amables, els permeten dormir moltes setmanes de franc fent servir les seves propietats...no crec que sigui gens habitual allà. També és veritat que el propietari de la casa i empresari de la fusta fa veure a la traballadora social i als espectadors que els deixava la casa per generositat i minuts després almenys jo arribo a la conclusió de que la realitat és una mica diferent.

      Potser per l'edat (encara és adolescent), ella sent més necessitat d'adaptar-se al seu nou lloc de residència, més pressió per a fer-ho...té una mica de vergonya de que els companys de l'institut pensin que són persones excèntriques, per no tenir mòbil. Jo vaig pensar des del primer moment que surgiria una aventura amorosa entre ella i el jove dels conills, greu error.

      El pare és una persona totalment incapaç d'acostumar-se a una vida convencional, ni tan sols aconsegueix estar molt de temps al mateix lloc! Tanmateix, la noia vol una mica més d'estabilitat. Quan ella va veure que hi havia un home a prop, no li va dir res al progenitor perquè ella no volia canviar de lloc de residència.

      Hi ha una excel·lent relació entre pare i filla. Ella és molt madura i extremadament educada. Us heu adonat de que els protagonistes tenen accents diferents? És que ell és de Boston i ella és kiwi, m'agrada molt com parla ella (l'accent, el vocabulari que tria i la veu). M'agrada la pasió que tenen pels escacs, és una activitat que requereix molta habilitat mental i concentració.

      Aquesta obra cinematogàfica aconsegueix que tingui simpatia pels dos protagonistes. Pel que fa la traballadora social, és molt pesada i crec que encaixa dins de l'estereotip que té la gent del sector. Aquesta setmana, un conegut usuari d'aquest lloc web ha publicat un fil sobre això. Quina casualitat! Realment, crec que Leave no trace és una pel·lícula en la que no hi ha antagonistes.

      Ara vull escriure una sèrie de reflexions amb menys relevància en la trama. En aquesta producció cinematogràfica es compleix la dita de que en totes les pel·lícules dels Estats Units podem veure l'actual bandera del país. M'agrada la música que podem sentir de tant en tant, molt pròpia de l'àmbit geogràfic del film. Minuts després d'acabar la proposta d'aquesta setmana vaig decidir llegir aquest crítica del lloc web Cambada de críticos, el seu autor defineix la pel·lícula amb els termes Imprevisível, humano e recompensando a atenção da audiência, coincideixo totalment amb aquesta definició.

      És possible que Leave no trace sigui la proposta d'aquesta activitat que més m'ha agradat!

      5/5 pernils.

    • Defectible7.981 270
      La pel·lícula atrapa des del principi i a la mitja hora, de les quasi dues que dura, sembla que ja hagis vist una pel·li sencera.

      Bona cinematografia, bon ús del so, bona poètica.

      Tot funciona i flueix de forma impecable. No té cap fissura.


      [Espòilers a partir d'aquest punt.]

      Pel que fa a l'argument i temàtica, jo ja he deixat clar que sóc molt sensible a les temàtiques familiars i en particular a l'abús parental. Al principi de la pel·lícula tenia l'esperança que es tractés d'unes vacances, que la filla estigués amb el pare per elecció pròpia i temporal, però a mesura que se'm fa evident que el pare ha estat aïllant la filla de la societat deliberadament apartant-la de la societat, fent-li passar gana i posant la seva vida en perill, el meu mal humor va anar creixent, si bé tot això es veia perfectament compensat per la presència de respecte i afecte reals i respectuosos. De fet, tant és així que ja a la mitja hora ja em ploraven el ulls.

      Però malgrat aquest afecte, el comportament del pare és tècnicament abusiu, perquè fa servir la seva filla per apuntalar el seu estil de vida de naturalesa traumàtica com a veterà de guerra que és.

      Això es compensa amb la relació afectiva plena. I és que, de fet, no són pocs els pares que, com ens plantejava l'anterior pel·lícula, es pensen que estan fent el millor pels seus fills, quan en realitat estan fent el millor per a ells i no saben pensar més enllà de si mateixos. L'afecte, en aquest cas, serveix com la cola que fixa qualsevol fissura, doncs amb amor es pot convèncer a qualsevol nen de fer qualsevol cosa, també de coses terribles.

      El film planteja molt bé aquesta dualitat, amb una nitidesa que jo no havia vist mai. Si hi estem disposats, ens planteja la pregunta de preferiríem uns pares que ens estimessin i respectessin de la manera que ho fa el protagonista, tot i que per això haguéssim de pagar un estil de vida que ens separés per complet dels nostres contemporanis, matant-nos qualsevol altra possibilitat, o bé uns pares mitjanament negligents o abusius, que no ens estimessin massa més enllà de proveir-nos del que requereix la llei, i que això ens permetés més fàcilment trobar un lloc a la societat.

      Jo no he tingut mai una relació amb ningú que s'acosti al que planteja la pel·lícula, algú que t'ensenyi coses, que t'ensenyi a ser persona, que et respecti i que esperi que el respectis malgrat tot. En aquest sentit, en el fons tinc enveja de la protagonista. No és poca la gent que no ha tingut mai algú a qui poder anomenar pare o mare.

      Afortunadament, el desenvolupament i desenllaç que ens ofereix va per aquesta línia i és del tot madur. He de dir, emperò, que malgrat l'optimisme, la realitat és que molts fills es veuen involucrats en els problemes dels pares fins a punts que mai els poden arribar a separar de si mateixos. A vegades la revelació que s'ha estat vivint una extensió de la vida dels progenitors arriba massa tard, hi ha gent que se n'adona als 50 o 60 anys. En aquest sentit, el final és excepcional, ja que la filla abandona el seu pare a la seva pròpia sort, causant-li un dolor indescriptible deixant-lo sol, quelcom que infligeix un gran sentiment de culpa i que la gent que ha hagut de deixar les seves famílies més o menys abusives o amb malaltia mental enrere tarda anys en aconseguir fer, i tot i fer-ho també pot tardar anys o dècades a desfer-se del sentiment de culpa que ho segueix.

      ***

      Com a nota final, diria que és la primera pel·lícula que veiem d'una directora, ja veterana en la indústria, amb 55 anys. El guió també és d'ella i una altra guionista.

      També trobo interessant apuntar l'edat perquè des de fora el film pot semblar, d'entrada, el típic film indie d'un director novell que explota una idea simple amb gran talent cinematogràfic, com en l'anterior pel·lícula que vem veure (Dogtooth/Canino), dirigida i escrita als 35 anys (i per tant, sense haver pogut viure la faceta de pare al nivell representat). Però a diferència de l'anterior, la profunditat real de tot el que passa en aquesta, junt amb una absoluta manca de frivolitat, delata la maduresa dels creadors.


        4.8/5   Una experiència realista completa. Ni li falta ni li sobra res.
      • Pralija1.165 3👍 749
        Defectible escrigué:
        La pel·lícula atrapa des del principi i a la mitja hora, de les quasi dues que dura,
        I tant.



        Al principi de la pel·lícula tenia l'esperança que es tractés d'unes vacances, que la filla estigués amb el pare per elecció pròpia i temporal,
        És que jo ja havia llegit l'argument abans de gaudir-la.
         el pare ha estat aïllant la filla de la societat deliberadament apartant-la de la societat, fent-li passar gana i posant la seva vida en perill, 
        El pare és un home que no s'adapta a la societat en la que li ha tocat viure, ell verdaderament creu en aquest mitjà de vida i aquest mètode educatiu que podem qualificar com alternatiu.
        tot això es veia perfectament compensat per la presència de respecte i afecte reals i respectuosos.
        A diferència del progenitor de l'anterior proposta d'aquest cineclub, es veu de seguida que el pare és un bon home que estima moltíssim a la noia.
        Però malgrat aquest afecte, el comportament del pare és tècnicament abusiu, perquè fa servir la seva filla per apuntalar el seu estil de vida de naturalesa traumàtica com a veterà de guerra que és.




         és la primera pel·lícula que veiem d'una directora
        Ja me n'havia adonat. De fet, vaig haver d'afegir la lletra a de l'entrada de la pel·lícula. Directora en comptes de director, que havien escrit per a les anteriors propostes cinematogràfiques.


          4.8/5  
        Sóc l'única persona que ha donat la qualificació màxima a alguna de les obres cinematogràfiques proposades (en concret, a tres).
        • Defectible7.981 270
          El pare és un home que no s'adapta a la societat en la que li ha tocat viure, ell verdaderament creu en aquest mitjà de vida i aquest mètode educatiu que podem qualificar com alternatiu.

          No és ben bé del tot així això. No al meu entendre, vaja.

          D'entrada, ell és un veterà de guerra que sofreix estrès post-traumàtic, que ja és prou greu. És d'entendre que abans no era així, ell, o almenys no tant: al cap i a la fi, té una filla. També és possible que fos la mort de la mare d'ella, que desencadenés o empitjorés la seva condició, no ho podem saber. Tampoc podem saber si la mare formava part d'aquest mateix estil de vida que duien.

          Però ell també podria ser així i prou, des de petit. Aquesta pel·li la vaig veure recomanada en un lloc de gent que ho és, així, a vegades amb diagnòstic professional, i no tens perquè patir estrès ni res, simplement s'està incapacitat per establir vincles amb les altres persones, i a partir d'aquí ve tota la resta de preferència per certs estils de vida solitaris. Algunes de les preguntes que li fan als tests són el tipus de preguntes que porten a aquest tipus de diagnòstics: dificultats per sentir certes emocions, dificultats per sentir-se part d'alguna cosa...

          La seva dèria nòmada, en canvi, sembla molt més pròpia de l'estrès post-traumàtic. Ell no vol ser trobat, no confia en ningú. Sempre vol marxar el més aviat possible dels llocs, i per això tampoc es vol quedar, a diferència de la filla, amb gent que són com ell, gent que ja viu apartada de la societat. Tot i que també és possible que aquesta desconfiança vingui solament de la por que el sistema legal li prengui la filla, més que de desconfiança de la gent. Que també formaria part del mateix, perquè tot i que hi ha gent que és així, sovint tenen un sol vincle amb una sola persona o cosa que temen perdre per sobre de tot.

          No és només rebuig a la societat, és desig de soledat, de no involucrar-se amb altra gent, de no veure's empès a les vides dels altres. Sí que és cert que la directora ens mostra molt fortament la fredor de la indústria en algunes escenes, però l'home també té aquesta personalitat de naturalesa patològica pel motiu que sigui.

          A diferència del progenitor de l'anterior proposta d'aquest cineclub, es veu de seguida que el pare és un bon home que estima moltíssim a la noia.
          I si més no, no mira mai per ella. Sí que s'assegura d'educar-la, però ja està.

          Això sí, ella n'és conscient que ell està malalt i no pot. En aquest sentit, sembla que ho hagin parlat d'altres cops, potser a iniciativa d'ella, potser a iniciativa d'ell. Això el fa lleugerament millor. Però el que no sembla que li hagués transmès mai és que ella tenia la llibertat d'escollir marxar, que no tenia l'obligació de cuidar d'ell i adaptar-se al seu estil de vida sols perquè ell està malalt.

          Sóc l'única persona que ha donat la qualificació màxima a alguna de les obres cinematogràfiques proposades (en concret, a tres).

          Bé, cadascú té el seu estil en això
          • Pralija1.165 3👍 749
            Defectible escrigué:
            No és ben bé del tot així això. No al meu entendre, vaja.
            Ja, aquests estils de vida els associem sovint a gent d'esquerres, i això no encaixa bé amb ser militar estatunidenc. Tanmateix, mantinc allò de que no s'adapta a la societat en la que li ha tocat viure.
            Tampoc podem saber si la mare formava part d'aquest mateix estil de vida que duien.
            Cap dels protagonistes parla gaire de la mare.
            Dogtooth/Canino
            Quan vaig fer la recopilació de dades dels punts principals de la pel·lícula grega, vaig tenir por a escriure el títol malament. Dubtava de com es deia canino en la llengua d'aquest lloc web, probablement per la meva condició de persona totalment aliena al vostre àmbit geogràfic. El títol en la llengua de la pel·lícula és Κυνόδοντας, transliterat  Kynodontas.
            estrès post-traumàtic
            Pregunta seriosa: existeix algun paral·leslisme entre el problema del protagonista de Leave no trace i això?
            • Defectible7.981 270

              Quan vaig fer la recopilació de dades dels punts principals de la pel·lícula grega, vaig tenir por a escriure el títol malament. Dubtava de com es deia canino en la llengua d'aquest lloc web, probablement per la meva condició de persona totalment aliena al vostre àmbit geogràfic. El títol en la llengua de la pel·lícula és Κυνόδοντας, transliterat  Kynodontas.

              En català suposo que el que funcionaria millor seria ullal (cast. colmillo). Sinó hauria de ser canina, en femení perquè los dientes són les dents.


              Pregunta seriosa: existeix algun paral·leslisme entre el problema del protagonista de Leave no trace i això?


              La despersonalització és un fenomen transitori, un símptoma davant d'angoixa o estrès.

              El protagonista no pateix despersonalització a la pel·lícula, però la despersonalització la pateixen determinades persones davant d'episodis d'estrès. És una experiència davant l'estrès que pots tenir-la o no, jo en vaig patir alguns cops als vint-i-pocs.

              Aquestes sensacions acostumen a aparèixer en persones amb ansietat, depressió, trastorn bipolar, privació del son i en alguns tipus d'epilèpsia. Aquest problema mental pot crear depressio i pensaments de suïcidi


              La despersonalització, això sí, és un tipus de dissociació. Dissociar, al seu temps, comparteix concepte amb l'arrel schizo, de esquizofrènia per exemple (o esquizoide, o esquizotípic), que vol dir escissió. És el mateix concepte, són coses que haurien d'anar juntes però es presenten per separat.

              • Pralija1.165 3👍 749
                Desconeixia els termes ullal i canina. Malgrat tot, sempre he sabut que vosaltres dieu les dents.



                Crec que ja havia llegit això de que la despersonalització és un símptoma davant d'angoixa o estrès. És el problema que té el conegut artista de rap Vinnie Paz.

              • Pralija1.165 3👍 749
                Potser em pots ajudar amb això. Un dia vaig llegir un terme anglès que definia una persona amb problemes greus d'adaptació a la societat, autonegligència, problemes d'adaptació a qualsevol tipus de feina...no és pas un terme mèdic, la paraula és més aviat col·loquial i no semblava despectiva. Fins i tot, hi ha una pel·lícula amb aquest títol. He oblidat el mot, quina ràbia!
                • Defectible7.981 270
                  D'entrada no em ve res. Pots descriure una mica l'argument de la pel·li? Jo n'he vist moltes, d'aquesta temàtica.
                  • Pralija1.165 3👍 749
                    Ja he recordat el terme, és slacker.
                    • Defectible7.981 270
                      Ah.

                      Slacker vol dir més aviat gandul o vago, i jo diria que és despectiu al mateix nivell que aquí.

                      No té connotació de "tenir problemes", que jo sàpiga. És més aviat una voluntat d'evitar-los tots, de no fer res (i és això, en tot cas, que pot portar-te problemes a la vida).
                    • Pralija1.165 3👍 749

                      Defectible escrigué:
                      Slacker vol dir més aviat gandul o vago, i jo diria que és despectiu al mateix nivell que aquí.
                      Ara que m'ha vingut la paraula ja em sembla més despectiva del que recordava.
                      No té connotació de "tenir problemes" fins on jo sé. És més aviat una voluntat d'evitar-los tots, de no fer res (i és això, en tot cas, que pot portar-te problemes a la vida).
                      Ah, és que havia llegit la definició del terme fa molt de temps i no la recordava bé. Tens raó.
                      pel·lícula
                      Aclarir que no volia proposar la pel·lícula, ni de bon tros. Només et donava informació amb la intenció de comprovar si coneixies la paraula.
                    • Pralija1.165 3👍 749
                      Doncs aquest vespre he decidit veure la pel·lícula Slacker (1990). M'he enrecordat de tu perquè alguns dels personatges masculins porten pantalons extremadament curts, un fet que has esmentat almenys dues vegades.
  • Pralija1.165 3👍 749
    La propera setmana voleu veure Upstream Color? O algú té una altra proposta?
  • Pralija1.165 3👍 749
    Setmana del 18/03/19 al 24/03/19

    Comentar la pel·lícula en resposta al comentari del fil.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.


    Resultado de imagem para upstream color


    Upstream Color és una pel·lícula de l'any 2013. Va ser dirigida per Shane Carruth. Es centra en la història de dues persones vinculades a un paràsit, sense ser-ne conscients, a través d'un llaç que afecta el comportament i la manera de viure.


    Data d'estrena: 5 d'abril de 2013
    Director: Shane Carruth
    Música composta per: Shane Carruth
    Guió: Shane Carruth


    69% d'Audience Score a RottenTomatoes
    6,2 a Filmaffinity
    6,7 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀



    ★★★
    • Pralija1.165 3👍 749
      Sé que actualment segueixo un ritme diferent al que tenen els altres editors del fil, però tenint en compte que avui és festiu, he decidit veure la proposta d'aquesta setmana.
      Reconec que quan el 25 de febrer, l'autor del fil ens va fer aquesta recomanació, la vaig veure inmediatament, per aquest motiu, és la segona vegada que m'enfronto a aquesta pel·lícula. El primer cop no em va agradar gens, massa complicada, massa estranya, estic acostumat a obres cinematogràfiques més fàcils d'entendre. Aquest film pot esdevenir un malson si no n'esteu preparats. Tanmateix, aquest cop he entès l'argument molt millor. Altres pel·lícules estranyes que he vist darrerament són Dhogs (esmentada aquí fa uns dies) i Holly Mountain (de l'excèntric Alejandro Jodorowsky).

      És massa evident que el lladre del principi és un home dolent que ha decidit fer negoci segrestant persones, drogant-les i sempre vol omplir medicines amb paràsits. Ell sap tot allò dels paràsits i se n'aprofita. Li diu mentides a la noia quan es troba sota l'efecte de les drogues, li roba els diners aprofitant-se de la situació. És bastant dur veure quan ella s'adona de que té un paràsit dins de la pell.

      El compositor és un home dolent o no? No es veu que ell li faci mal a la parella protagonista ni se'l veu establir contacte amb el lladre, tanmateix, a mi em fa l'efecte de que, efectivament, és una persona dolenta.

      També es veu que (per l'acció del compositor) les vides de la parella comencen a estar unides a les dels porcs, quan ella diu que es troba en estat de gestació és perquè ho está la porca i molts detalls més. 
      En cap moment es veu que l'home protagonista sigui víctima dels segrets i robatoris, però es dona per fet per molts detalls, tots dos tenen la mateix cicatriu, ell té estranyes pèrdues de diners que no pot justificar...

      Tinc alguns dubtes: qui són els adolescents del principi? quin paper juguen en aquesta obra cinematogràfica? potser són víctimes d'aquest experiment? I Walden? és el títol d'un llibre? de qui? Entenc que Quinoa Valley és el títol de les composicions que fa el misteriós home que fa música, oi?

      La banda sonora m'ha agradat. Aquesta reflexió potser us sembli una bajanada, però m'agrada que els protagonistes esmentin molt sovint l'estat anomenat Vermont. És que és petit i desconegut, sabeu que és l'únic estat que encara no ha produït cap jugador de l'NBA? Estem acostumats a veure propostes cinematogràfiques relacionades amb estats més hegemònics (Califòrnia, Texas, Massachusets, Illinois...)

      Crec que cal veure aquest film almenys dos o tres cops si el voleu entendre mínimament. Aquesta proposta pot ser un autèntic malson, però també pot esdevenir una experiència realment positiva i de plaer. Heu d'atrevir-vos a veure la pel·lícula proposada malgrat la seva dificultat, mireu-la, si us plau!

      3/5 pernils.





      • Defectible7.981 270
        Els que anem a mal ritme som els altres...

        La banda sonora m'ha agradat.

        Com a Primer, la banda sonora és obra del mateix director, guionista, productor i actor protagonista, Shane Carruth.

        És una bona banda sonora. El director és matemàtic i treballava de programador abans d'estrenar-se al cine amb Primer. Hi ha molts bons músics que venen de les ciències i en particular les matemàtiques. És aquell vincle entre tecnologia, ciència i art que potser vem veure per primer cop al cine amb 2001, i que Douglas Hofstadter va elaborar al seu famosíssim Gödel, Escher, Bach.

        Crec que cal veure aquest film almenys dos o tres cops si el voleu entendre mínimament. Aquesta proposta pot ser un autèntic malson, però també pot esdevenir una experiència realment positiva i de plaer. Heu d'atrevir-vos a veure la pel·lícula proposada malgrat la seva dificultat, mireu-la, si us plau!

        Hi estic d'acord, per això la vaig proposar. En el seu dia recordo que em va agradar molt en el sentit cinematogràfic, però ja està. No recordo cap argument, només recordo algunes (bones) sensacions.

        Com bé dius, és un tipus d'experiència cinematogràfica que fa de bon recomanar tot i saber que no s'entendrà res. És una mica com un joc d'envit, a veure si sona la campana amb algú.

        Pel que fa a ajudar a entendre-la, i segons sembla, el director va anar donant explicacions en entrevistes successives que ho van anar aclarint tot.

        També com passava a Primer, volta algun esquema dissenyat per algú sobre Upstream Color, quelcom molt més senzill, potser inspirat en les explicacions del director, i que si més no ajuda a entendre amb quina mena de pretext esquemàtic el director es planteja la pel·li. Aquest tipus de gent treballa així, és gent metòdica, són capaços d'agafar quelcom tan simple com un principi matemàtic i fer-ne una pel·lícula, un llibre o un disc.


        Quan la vegi responc al que pugui de la resta que has escrit en tot cas.
      • Defectible7.981 270
        ell té estranyes pèrdues de diners que no pot justificar...

        Explica que va tornar-se drogoaddicte abans (fa servir l'expressió junkie, que aquí coneixem com addicte al cavall, desconec si en anglès pot ser més ambigua), però la part en que explica que va robar a través de xecs, etc., tot això he entès jo que és per acció del lladre, ja que hi ha unes escena en que surt parlant i manejant pedres de colors com fa ella a l'aigua, i després fent cadenes de paper com ella també.

        Tinc alguns dubtes: qui són els adolescents del principi? quin paper juguen en aquesta obra cinematogràfica? potser són víctimes d'aquest experiment?

        Un dels dos treballa amb el lladre, o fins i tot es podria dir que potser n'és família. S'entén que si hi treballa, el lladre li paga per fer proves. Convida l'altre noi amb ulleres a "provar-ho".

        Al final de la pel·li el lladre torna a buscar plantes (i no en troba), i va acompanyat d'aquest noi de les ulleres.

        I Walden? és el títol d'un llibre? de qui?

        De la Viquipèdia: "Walden, o la vida als boscos (títol original: Walden; or, Life in the woods) és un relat basat en fets reals de l'escriptor i pensador Henry David Thoreau."

        Entenc que Quinoa Valley és el títol de les composicions que fa el misteriós home que fa música, oi?

        És un nom que troben a partir de la bústia del lloc. Podria ser el nom de la finca.

        A través de la bústia troben el disc, i a través de la música del disc, ella el troba a ell.

        Vermont

        Jo l'única referència que en tinc és John Irving. Les seves novel·les tenen algunes adaptacions cinematogràfiques, desconec si alguna passa per allà.
        • Pralija1.165 3👍 749

          Defectible escrigué:
          Explica que va tornar-se drogoaddicte abans
          Ah, no me n'havia adonat.

          ------------------------------------------------------------------------------------------------------------
          Em fa l'efecte que el compositor i el lladre són còmplices.
          • Defectible7.981 270

            Sí que ho sembla, jo també ho vaig pensar.

            A l'hora de fer proves com fa el lladre amb els nens, fent una petita infusió, es pot imaginar que també va buscar un soci perquè aquesta gent no fos descoberta per autoritats i investigada.

            Però d'altra banda tampoc sabem si el lladre sap que el cuc creix d'aquella manera. Potser es pensa que s'elimina l'efecte amb el temps i prou. De fet, jo pensava que tot el ritual de l'aigua i el menjar podria tenir a veure amb això, com si pel fet de menjar l'efecte s'eliminés —I una mica sembla que sigui així, perquè després de menjar i dormir, es recupera força.

            Ara pensava, però, com és que fa servir el cuc quan de fet busca les plantes en funció de la pols blava. Potser no sap que és la pols, i no el cuc?

            A més, ell va amb dues pastilles amb cucs. Representa que ell també se n'ha de prendre una, però per què no li fa el mateix efecte


            En qualsevol cas, seguint la lògica del film, sembla que si bé d'una banda el lladre coneix la substància d'alguna manera accidental i la utilitza per robar, el músic "samplejador" també podria haver trobar aquestes sensacions d'una manera accidental no relacionada.


            A la merda, no s'entén res. Mola i prou  ¯\_(ツ)_/¯

            Quan tingui banda ampla buscaré alguna entrevista al director i/o interpretacions. Crec recordar que hi havia una web en anglès que recollia explicacions pel·lícules complicades.


            ***

            Que, per cert, del que s'hauria de parlar en tot cas seria sobre si la substància és una al·legoria de quelcom real.

            De l'amor o de l'empatia, per exemple.

    • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
      No he pogut amb ella, ho sento. Massa dispersa, m'ha passat com amb Primer. A la mitja hora la he aturat. No la valoraré.
    • Defectible7.981 270
      És una d'aquelles pel·lícules que la vols tornar a mirar tan bon punt l'acabes. I així ha estat: diria que mai havia vist una pel·li dos cops d'una tirada, sense pausa. Tan bon punt s'ha acabat, l'he tornat a començar. Afortunadament és prou curta, d'hora i mitja.

      Upstream Color és una pel·lícula sensorial fins al punt que un dels personatges es dedica precisament a captar sons. Les escenes són curtes i entretallades, però justament al revés com passa a Primer, salten constantment en l'espai, mai en el temps. D'això va, de fet, l'argument, de com a través de connexions profundes inimaginables l'espai pot ser irrellevant. Al·ludeix molt a la part emocional del ser humà.

      Alguns detalls de la pel·lícula són d'alt caire científic i només es poden captar en un revisionat. Notablement, quan el personatge anomenat "samplejador" col·loca els altaveus amb un so de batec profund en el descampat, és per atreure l'hoste, àdhuc els cucs es veuen atrets per vibracions d'aquesta mena. Això és impossible d'entendre d'entrada, i tampoc és cap detall, ja que és el que explica com la protagonista arriba allà del no res.

      Una clau de l'argument, que potser no trobem enlloc més, radica en el títol, que a diferència d'altres casos no cau en l'error de la redundància. La substància de color blau és l'element màgic que fa la història possible com en el realisme màgic en literatura. No té cap explicació, simplement és el mitjà a través del qual podem explicar una història fantàstica que, si més no, aconsegueix retratar situacions ben reals de naturalesa gens esotèrica. També pel cantó dels colors, m'ha cridat l'atenció que pintin les tanques de color groc al final.

      Upstream Color és al cinema el que The Witness és als videojocs, una potent al·legat intel·lectual, filosòfic i estètic al qual només hi pots entrar si t'ho permets. Com el videojoc, requereix que paris atenció als colors, les formes i les sensacions. Requereix sacrifici i esforç a l'espectador, però en aquest cas, costa molt que la recompensa acabi d'arribar. Es podria dir que realment t'has d'endinsar dins tota la lògica del director per arribar-ho a gaudir de la manera que està pensada per ser gaudida, però llavors ja no ets tu, i per tant és difícil valorar-la a no ser que realment comparteixis la cosmovisió del director.

      També com amb el videojoc, el creador és algú de la mateixa generació i que es va fer famós amb la seva opera prima, i que després ha intentat fer quelcom una mica més ambiciós.


      Banda sonora fantàstica.

        4,7   Excepcional en el sentit més literal de la paraula. Si bé no és del tot satisfactòria, que sigui una experiència força única prima
      • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
        Collons, llegint les vostres crítiques crec que me l'hauré de tornar a mirar quan estigui amb una millor disposició.
        • Defectible7.981 270
          És que és això, t'exigeix molt. Massa.

          És una mica com llegir-se un llibre de Kafka. Resulta fascinant si t'hi endinses, però al final te'n vols oblidar i no tornar-hi mai més. És una experiència una mica masoquista. I evidentment, no és per a tothom.

          També és cert que per anar bé s'ha de mirar amb un bon so i imatge, que al final de diàlegs n'hi ha ben pocs en comparació amb sons i música.

          El que em va resultar curiós va ser que diguessis que amb Primer et va passar el mateix, perquè aquesta sí que va agradar en general
          • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
            A Primer reconec que la culpa va ser meva. No li vaig donar ni 5 minuts. No era el que buscava en aquell moment, vaig veure la hora que era i dic: passo, em poso una comèdia de 20 minuts i a dormir.

            De les dues quina em recomanes més?
            • Defectible7.981 270
              Jo no l'he tornat a veure des que la vaig veure fa >10 anys, però Primer va agradar molt més en general. És una pel·li molt més convencional.

              Aquesta segona (que és l'única altra pel·li que ha fet el director, quasi 10 anys després de Primer) és molt més hardcore, pels incondicionals. A molts que els va agradar Primer els va molestar molt el canvi de registre, com passa amb certs grups de música o autors literaris quan decideixen fer quelcom diferent del que han fet sempre.

              Potser la podríem proposar veure-la, Primer.
              • Pralija1.165 3👍 749

                Defectible escrigué:
                Potser la podríem proposar veure-la, Primer.
                Endavant les atxes!*


                Cistell de propostes:
                • Primer
                • Predestination

                * Dita que coneixia per una cançó d'At Versaris i que sempre havia pensat que era un barbarisme. Avui he comprovat que contràriament al que molta gent pensa les atxes no són destrals sinó els ciris grossos que tradicionalment obrien el pas en determinades processons de Setmana Santa. 
          • Pralija1.165 3👍 749

            Defectible escrigué:
            És una mica com llegir-se un llibre de Kafka.
            Jo he llegit dos llibres de l'autor que has esmentat (Metamorfosi i El castell) i en cap moment em va semblar un escriptor difícil d'entendre.
        • Pralija1.165 3👍 749
          Ja he comentat que quan el 25 de febrer, l'autor del fil ens va fer aquesta recomanació, la vaig veure inmediatament. El primer cop no em va agradar gens, massa complicada, massa estranya. Tanmateix, aquest cop he entès l'argument molt millor (tot i que no perfectament). També havia comentat que conec una persona que va decidir anar a una projecció pública i de franc de Dhogs i va acabar indignada després de veure una proposta cinematogràfica tan complicada i arriscada (pocs diàlegs, argument confós i surrealista...). Em va dir que va tenir serioses ganes d'abandonar la sala i no ho va fer per vergonya. Tanmateix, a mi Dhogs em va agradar bastant (en tinc un enllaç de descàrrega directa ). També he esmentat com exemple de pel·lícula surrealista i difícil The holly mountain, aquesta no em va agradar gens, tanmateix, a una altra persona que la veure amb mi li va agradar molt, em va dir que no es pot veure The holly mountain amb intenció d'entendre l'argument.
      • Pralija1.165 3👍 749
        Defectible escrigué:
        Tan bon punt s'ha acabat, l'he tornat a començar.
  • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
    Vaig enfeinadíssim, intentaré tornar a agafar el ritme de pelis quan m'ho permeti la feina.
  • Pralija1.165 3👍 749
    Aprofito per a fer una proposta, es diu Alabama Monroe (sovint anomenada The Broken Circle Breakdown). Aquest és el tràiler. Un matrimoni que ofereix concerts de música country té una filla de curta edat amb problemes greus de salut. Us agrada la idea?




  • Defectible7.981 270
    Setmana del 25/03/19 al 31/03/19

    Comentar la pel·lícula en resposta a aquest comentari.

    nota: La pel·lícula no disposa pàgina a la Wikipèdia en català, per si algú la vol crear.





    The Broken Circle Breakdown (a.k.a. Alabama Monroe)

    2012 ‧ Drama/Pel·lícula romàntica ‧ 1 h 52 m


    Data d'estrena: 14 de febrer de 2014 (Espanya)
    Director: Felix Van Groeningen
    Música composta per: Bjorn Eriksson
    Premis: Premi del Cinema Europeu a la Millor Actriu, MÉS
    Nominacions: Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa, MÉS


    83% a RottenTomatoes
    7,2 a Filmaffinity
    7,8 a IMdB


    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀
    ▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀▀

    • Pralija1.165 3👍 749
      La proposta d'aquesta setmana va ser una recomanació que un músic local em va fer fa molt de temps. L'únic problema és que ell només m'havia dit que l'argument girava al voltant d'un matrimoni que feia música country. És a dir, no va esmentar que aquesta és una pel·lícula triste, no em va parlar de la filla de curta edat amb una greu malaltia que tots dos tenien en comú.

      El film no sempre segueix un ordre cronològic. Malgrat tot, en cap moment he trobat que sigui difícil de seguir.

      Entre els protagonistes (el matrimoni) hi ha un conflicte que s'agreuja cada cop més quan la pel·lícula avança, són les diferències religioses. Ell és un home ateu i profundament anticlerical, ella és una persona tremendament religiosa. Sí, una tatuadora religiosa, amb un cos totalment ple de tatuatges. No encaixa dins de l'estereotip que tenim d'aquesta feina, oi?
      El director ens mostra poc a poc símbols religiosos, jo al principi pensava que no tenien tanta importància, greu error! Quan té lloc el tràgic esdeveniment és quan aquesta diferència de pensament esclata. També és en aquest moment on es veu que cadascú té una forma diferent d'afrontar aquesta situació.

      M'agrada que hi hagi actuacions musicals de tant en tant, això fa que aquesta producció cinematogràfica sigui una mica menys dramàtica. M'ha agradat moltíssim la banda sonora, us la recomano escoltar sencera aquí.  

      Durant l'última escena podem comprovar perquè aquesta obra cinematgràfica és sovint anomenada Alabama Monroe.

      Des de l'inici d'aquesta activitat és el primer cop que veiem una proposta meva i no puc evitar sentir una mica de responsabilitat (probablement injustificada). Animeu-vos-hi!

      5/5 pernils.






      • Defectible7.981 270
        ella és una persona tremendament religiosa

        No m'ha donat aquesta impressió. Més enllà del crucifix, que sembla més aviat un tema familiar, no he vist res més. Ni es casen per l'església ni res. L'enterrament sí que sembla ser-ho un pèl, però no cal ser religiós per això.
        • Pralija1.165 3👍 749
          Durant l'enterrament, ella porta un crucifix. Minut 53: els espectadors podem veure un altar ple de símbols religiosos*.
          T'has fixat en el seu coll? Ella té un tatuatge que sembla una creu (crec). La filla menor d'edat que tenen en comú també té una creu, que com dius, és un tema familiar. El fet del casament que no és pas per l'església també pot ser perquè ell és un home clarament ateu. Me n'oblidava, la sinopsi diu: Elise and Didier fall in love at first sight, in spite of their differences. He talks, she listens. He's a romantic atheist, she's a religious realist.

          * Per alguna raó, no puc fer mai còpia+enganxa de les captures de pantalla.

          Imatge relacionada
          • Defectible7.981 270
            Ja, però és que diria que no la veiem resar en cap moment. I ell tampoc té cap mena de recança a l'hora de rajar de la religió davant d'ella.

            A mi em sembla que això de la creu i l'altar i tot plegat és més una qüestió d'apropiació dels rituals i símbols per allò en el que ella creu o vol creure (l'amor), i després per fer tot el possible per la filla. Recorre a tot el que pot no perquè sigui religiosa, sinó perquè és la seva manera de fer.

            En l'altar que menciones hi ha també símbols hinduistes i del dia dels morts de Mèxic:




            En qualsevol cas, jo només posava en dubte el "tremendament". Religiosa, potser sí, però tremendament, no m'ho sembla.
    • Defectible7.981 270
      Bona pel·li, molt emocional però desestructurada, que no se sap resoldre a si mateixa. Innecessàriament dramàtica.

      [Espòilers]

      Prou molest amb el rerefons masclista que va apareixent segons avança i sobretot cap al final. L'home innecessàriament estúpid i agressiu, i la dona anant a remolc d'ell en tot moment fins el punt de costar-li la vida. Rodejats de gent, tot i que no gaire, que són incapaços de donar-los un cop de mà.

      Es podria dir que és especialment molesta perquè sabem que les coses són així. I tot i així no és una obra denúncia, sinó tot el contrari, sembla que els creadors només els interessi elevar la música i hagin creat una història el més dramàtica possible amb aquesta finalitat. Això és molest perquè sembla que excusi tot el seguit de coses inexcusables que hi passen. Embelleix l'abús, la negligència i la mort.

      L'escena del discurs me l'he hagut de saltar. Més enllà de la vergonya aliena, és inversemblant.


        4.1/5
    • Indignat_indepe6.804 6 315👍 2.916
      Quan he vist que la peli pasava a Gant, ciutat on vaig viure mig any, m'he emocionat, pensant que tornaria a passejar pels marevellosos carrers de la ciutat, o pels voltants de la ciutat, verds, plans i frondosos, per on s'hi podien fer excursions en bicicleta fàcilment.

      Però no, lamentablemente no es veu la ciutat, més enllà de l'hospital (per cert, a la peli no ho diuen, però hi ha una plaça on s'encenen els llums cada cop que un nen neix al Hospital de Gant. Em pregunto si faran alguna cosa quan en mor un).

      El tio em sembla força imbècil. Per començar perquè òstia, vius a una de les zones més maques d'Europa i ets un puto americanòfil, cantes en anglès i quasi et canvies el nom. També és cert que en cap moment he empatitzat amb la música, que fa de fil conductor, articula la película i facilita els moments climàtics. No m'agrada gens el country ni el Bluegrass, i les cançons m'han deixat indiferent. I tot i que al principi hagi pogut connectar amb la seva actitud escèptica i atea, parlant denota una supèrbia que de seguida et tira enrere

      La noia també té les seves coses. Força immadura, irreflexiva i depenent del paio.

      La mort de la filla exacerba les seves pitjors característiques. El paio es torna un histèric, volca la seva frustració en la religió, i impedeix que la dona visqui el dol com vol. La paia és encara pitjor. L'escena en que culpa a l'home i a la seva herència genètica del càncer de la filla, el seu canvi de nom...

      No m'esperava que la nena morís a meitat de la peli, però tampoc que la dona morís al final. Crec que, si li treus el clímax musical, la peli es tanca una mica en fals. No sembla que el paio hagi après res, l'última escena del tatoo que no se si preten mostrar que encara se l'estimava i el suicidi com un acte romantic és força idiota i perillosa.


      3/5 pernils
  • Pralija1.165 3👍 749
    La propera setmana voleu veure Omohide Poro Poro? O algú té una altra proposta?

Publicitat

Fòrums

  • 9.286.460 missatges
  • 220.701 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat