Publicitat

Fòrum

El pare d'en Raül Romeva parla clar i demana ACCIÓ

bifurca2.189 3 796👍 8.654

Carta oberta de Jordi Romeva a l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència

'I com que no reconec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tornin a les presons espanyoles. Ni els ploro ni els reivindico, els vaig votar lliures i els vull lliures'


Carta oberta a Elisenda Paluzié, Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Marcel Mauri, Vice-president d’Òmnium Cultural, Josep Maria Carreras, President de l’Associació de Municipis per la Independència.

Benvolguda/benvolguts,

Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, soc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A finals de mes farà cinquanta anys que estic casat i tinc dos fills.

No soc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per escriure aquesta carta.

M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu sigut referència en el moviment independentista i no m’adreço al Govern, al Parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les properes eleccions (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar els pressupostos (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar: esperar que arribin les inversions econòmiques i en infraestructures que fa anys i panys que l’Estat reté; esperar que l’Agencia Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència, esperar que s’ampliï la base social, etc.

Com podeu comprendre, si els nostres líders actuals no han fet cap cas a les paraules de tot un Lluís Llach quan els hi exigeix coordinació i unitat; jo, no cal ni que em plantegi tornar-ho a demanar.

Soc de les persones que penso que si esperem a que comenci el judici, ens haurem tornat a equivocar.

Des de l’inici del judici fins que es publiquin les sentències (que ja sabem que seran condemnatòries); fins que es pugui accedir a la justícia europea i resolgui; fins que la justícia espanyola se’n doni per assabentada i sobre tot, fins que la prengui en consideració (cosa que dubto); poden passar molts i molts anys.

Alguns juristes, creuen en la possibilitat i conveniència d’impugnar aquest mal anomenat “judici” i jo hi estic d’acord i entenc que s’hauria de fer tot el possible per aturar-lo. Per dues raons:

Per dignitat; la del presos i la dels seus defensors, però també per la de tots els ciutadans de Catalunya que ens vàrem manifestar el 21 de desembre davant la Conselleria d’Economia, que vàrem organitzar i votar el referèndum del primer d’octubre, que ens vàrem mobilitzar el 3 d’octubre i que vàrem riure i plorar el 10 i el 27 de desembre.

Considero que si els acusats i els seus advocats actuen com ho farien en un judici normal, que fos seriós i tingués les garanties homologades, estaran acceptant de facto, totes les irregularitats comeses per la justícia espanyola, i ells i nosaltres, estarem reconeixent la seva validesa.

Però encara hi ha un altra raó: no es pot oblidar que tenir els presos a Estremera, Soto del Real o a Alcalà Meco, va comportar pels mateixos presos i per les seves famílies i amics, conseqüències econòmiques, físiques i psicològiques greus i m’angoixa la possibilitat que aquesta situació es repeteixi, perquè si tornen a les presons espanyoles, a banda de les humiliacions que patiran mentre duri el judici, el més probable es que s’hi quedin.

Aquesta angoixa és compartida per persones que d’una manera constant, sense defallir, canten, fan música, fan curses, recullen diners, es manifesten tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos, des de ja fa més un any, a les places, als carrers, davant dels ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya, per demanar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.

Ja sé que hi ha qui pensa que el judici s’ha de fer per posar en evidència l’Estat espanyol. Fins i tot ho pensen alguns dels encausats i els seus advocats. Però jo no puc compartir aquest punt de vista. El judici no es fa només a les nou persones empresonades, elles han estat, estan i seguiran estan a la presó, d’acord, però som molts més els que també ens sentim empresonats i ens sentirem jutjats i condemnats i també tenim dret a opinar i a negar-nos a acceptar que aquesta manca de llibertat es mantingui indefinidament.

Els que ara son presos polítics, són els líders de la societat civil, es la Presidenta del Parlament, són el Vicepresident i els Consellers, que varen ser escollits democràticament i que ens representen. Si es vulneren els seus drets, també es vulneren els de tots els qui els vàrem votar.

I com que no reconec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tornin a les presons espanyoles. Ni els ploro ni els reivindico, els vaig votar lliures i els vull lliures, amb les seves famílies, i els seus amics i tornant a treballar, si així ho decideixen, al servei de Catalunya.

Fins quan ens hem de “carregar de raons”?

Fins quan haurem de seguir posant llaços grocs?

Fins quan haurem de seguir interpretant el “Cant dels ocells” o “l’Estaca”, de totes les maneres imaginables?

Fins quan seguirem arrossegant aquesta angoixa?,

Fins quan haurem de mostrar els cartells de “Llibertat” davant les presons, espanyoles?

Fins quan seguirem dedicant el nostre temps a aquestes mobilitzacions voluntaristes i abnegades, mentre hi perdem part de la nostra vida, la salut i l’esperança?.

Prou angoixa, prou llaços, prou concentracions, pou plorar, prou suplicar, prou queixes, prou paraules de record, prou cartes, prou homenatges, prou agraïments, prou discursos.

Em rebel·lo a sotmetrem a una justícia que actua de mala fe. No vull ser còmplice d’un jutge impostor, mentider, desacreditat; d’una instrucció esbiaixada; de que es vulnerin els drets de la defensa; de que s’amagui documentació. No vull col·laborar amb un Tribunal Constitucional que accepta però que no tramita els recursos d’empara per a bloquejar l’apel·lació als tribunals europeus. No vull.

Amics de l’ANC, d’ÒC i de l’AMI,

Us demano que valoreu aquestes reflexions i que elaboreu una estratègia conjunta per a fer front a aquesta situació.

L’ANC ha preparat un Pla estratègic. Comentar-lo podria ser una possibilitat de començar a actuar i recuperar el lideratge de l’independentisme.

No fa gaire, la Presidenta de l’ANC, va comentar que lluitar per la independència en aquests moments, era més difícil perquè no teníem cap “pastanaga”. Es referia a que no hi ha una data, un objectiu concret, com varen ser el “9-N” o el “1-O”.

Benvolguda i benvolguts, jo us en proposo una de “pastanaga”: rebel·lar-nos contra el judici i impedir el trasllat dels presos i preses a Madrid (sempre amb una resistència pacífica, es clar).

Quedo pendent de les vostres decisions.

Ben cordialment,

Jordi Romeva Manadé





Respostes

Configuració

Publicitat

Fòrums

  • 9.204.440 missatges
  • 217.855 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat