Fins ara ens havien volgut fer creure que els alumnes acabaven l’ESO amb un bon domini de la llengua, i per això se’ls atorgava la titulació equivalent al nivell C1. Per tant, fins ara ens han mentit, perquè tothom sabia que el títol de graduat en ESO només garantia (i en molts casos segons un criteri discutible) l’adquisició de les competències bàsiques de comprensió i expressió oral, comprensió lectora i expressió escrita. Però aquest coneixement bàsic dista molt del que ha de tenir una persona mitjanament escolaritzada, sobretot si ha d’usar la llengua com una eina bàsica de la seva feina. Per tant, com es pensa aconseguir que els professionals tinguin un bon domini del català?

Tampoc no veiem clar que al final del batxillerat, sense més que dues hores setmanals de llengua i literatura catalanes, es pugui garantir que els alumnes hagin adquirit un domini gaire més alt de la llengua. I si l’assoleixen, en gran part és gràcies a ser fills de famílies catalanoparlants o a un grau de maduresa que no s’adquireix amb la previsió oficial

En el document del «Nou model Lingüístic» no veiem tampoc cap autocrítica respecte a l’aprenentatge de la llengua a les escoles i instituts, ni cap proposta de noves mesures de canvi que hagin de contribuir a millorar-lo: tot es deixa en mans del voluntarisme del professor. No hi ha cap crítica a l’aplicació del model d’immersió lingüística seguit fins ara ni cap proposta de millora; tot depèn de cada centre i del seu Projecte Lingüístic. Sembla que l’única preocupació real són les llengües estrangeres, i la potenciació d’un bilingüisme o trilingüisme que es demostra cada dia més perjudicial per a l’aprenentatge del català.

Alguna cosa falla quan els professionals han pogut comprovar com durant els darrers trenta anys el grau de deteriorament de la llengua amb què es comuniquen els alumnes ha anat augmentant imparablement. Cada vegada n’hi ha més que, malgrat que a primària han fet la immersió lingüística, s’expressen solament en castellà, i només fan servir el català com a llengua vehicular a la classe de llengua catalana, sovint de mala gana; és freqüent també que demanin al professor per què no ho poden fer en castellà, i alguns professors ho accepten. Igualment veiem grups d’alumnes catalanoparlants tenint entre ells una conversa en castellà pel sol fet que n’hi ha un de castellanoparlant (no es dóna mai el cas contrari). En aquest context, els trets distintius del català es degraden fins a perdre’ls molt ràpidament: confusió de verbs (ser i estar, sentir i escoltar, per exemple, a causa de la indolència actual del castellà en aquesta distinció), pèrdua dels pronoms absents en la llengua castellana, calcs i substitucions de vocabulari, pèrdua de l’espontaneïtat, confusió de la fonètica, pèrdua de vocabulari i fraseologia... Cada vegada són més els qui parlen i escriuen en alguna mena d’estructura castellana disfressada amb notes de català: és el que s’ha anomenat catanyol.

Aquesta situació no ha merescut ni mereix l’atenció de ningú i sembla limitada a l’obsessió de certs maniàtics. La preocupació actual no sembla respondre més que a millorar el coneixement de l’anglès i de les llengües familiars de la immigració. I, sobretot, els responsables púbics d’aquesta àrea no demostren cap més objectiu que crear alumnes bilingües, com si el castellà no s’aprengués prou fora de l’escola! Què hem de respondre a un alumne nouvingut que et diu que primer vol aprendre la llengua castellana perquè tothom (fins i tot els alumnes més catalanistes o algun professor!) li parla en castellà? Quines eines té el professorat per a lluitar contra la imposició lingüística del castellà, llengua que domina àmpliament la societat catalana del segle XXI? Quines garanties de protecció jurídica té el professor que gosa fer canviar de llengua a uns alumnes que dins el recinte fan servir el castellà? Què ha de fer perquè no l’acusin de catalanufo o indepe només perquè intenta aplicar la immersió lingüística, acusacions que el poden portar a enfrontar-se a una part del professorat, de l’alumnat i els pares del centre? Modest Prats ho va advertir clarament: «Si la intenció de la normalització lingüística és arribar a ser bilingües, no serem mai un país normal».

I quines mesures es preveuen per tal que el professorat tingui un nivell adequat de llengua catalana? En aquest moment, el departament d’Ensenyament no ofereix cap mena de curs d’actualització de llengua catalana ni promou per cap via que els professors de qualsevol matèria posin al dia els seus coneixements lingüístics a fi de ser un model de llengua vàlid per als alumnes. Arribem a un punt que només tenen importància les TIC i les llengües estrangeres.