[ACTUALITZAT] Trobada Raconaire Saturnalia 29-12-2018

Deixeu-vos de ximpleries. Aquí els únics feyts que importen són els meus!

Vam quedar amb en Sr. Montagutí a Ronda Universitat i a algú se li va anar el cap i va arribar 13 minuts tard! Vam fer camí cap a Hostafrancs tot fent safareig com marietes dolentes respecte els assistents. Gairebé comencem a fer apostes sobre qui ve i qui no.

A l'arribar al mercat, vam passar mitja hora allà davant la porta com una Constitució espanyola tapant el camí a la llibertat dels catalans i vam decidir reprendre el camí quan èrem un grup d'uns 10-12. Primera interacció adolescent-hormonada entre l'Amanida i el Veterà de Sant Martí. Un grupet en el que m'incloeixo de quatre patriotes ben parits ens vam separar per traició del grup principal, i vam aventurar-nos valentament pels carrers nocturns de la capital Tavernària per la nit, fins que ens vam retrobar amb els dissidents i vam entrar tots junts a un bar. Allà vaig poder tenir converses interessants sobre aquest, lo nostre món, que anaven des de la Xina fins Alemanya.

Més tard, vam anar al restaurant de la discòrdia. La meva primera crítica és que vam reservar per aquella hora i no hi havia lloc. Aquesta gent ha d'aprendre el que és una reserva. això no pot ser. Que no saben que els europeus respectem les nostres promeses sense faltar mai a la nostra paraula? Ni que fossim polítics catalans!  El menjar va tenir un gust interessant. I el fet de menjar amb les mans no em molesta. Jo no vaig de patriota radikal kumunista i em comporto com una pubella de 14 anys de Pedralbes.  Ara, sí va ser excessivament car, i poca quantitat. Però bé, em va fer gust, almenys, que la filla de l'amo ens parlès amb un accent desacomplexadament català. Aquesta sí ha pogut gaudir d'una bona immersió en la nostra llengua.

Més tard, vam anar xino-xano cap el bar antifa Koiton, a petició d'una senyoreta no-raconaire, que va posar-se els pantalons de la nostra subtil relació i va prendre el control d'aquell desgavell, que vam passar mitja hora a la plaça sense decidir un bar. Patètics...

Allà va ballar el Mossèn de Gai i la resta vam fingir que no teníem dos peus esquerres. Més interaccions sucoses entre els dos profetes del nostre fòrum. Quin gaudiment!

Se'n va anar la gent fins que romaníem en West, en Montagutí, en Benfresc i un servidor. Vam acompanyar l'avi cap a la seva parada, que ell sí tenia coses a fer el dia següent, no com el jovent ni-ni, i vam decidir quedar-nos a la Plaça de Sants a esperar en Alvocat, que tornava amb un Hyphen salvatge a trobar-nos.

A prtir d'aquell moment vam caminar orfes per la ciutat, un parell competint amb els guiris al metrp cantant cançons patriòtiques amb unes veus horripilants, i vam quedar-nos mitja hora davant d'un club anomenat Wolf, més car que sa mare als temps de les primeres accions prostitutives. Vam decidir deixar-ho còrrer, després que els dos hòmens del grup que no estaven borratxos a més no poder fessin sorollet i busquessin brega amb gent pel carrer.  (Va haver-hi converses sobre fer coses amb disfresses... cridaneres. Qui en vulgui més informació, que ho parli amb ells ).

A la tornada, amb el convocant més torrat que el president dels europeistes i el novell que, pobrissó, n'hauria d'acabar fart de la nostra fauna, vam tornar cadascú cap a casa.


REFLEXIONS:
Primer de tot, em va fer la vida veure que allò no va ser totalment un camp de naps. Noies valentes van venir a dil·luir tanta testosterona. Que m'agradin els senyors no significa que els aguanti massa.  També dir que he après molts nicks i cares noves; vull demanar disculpes a en heavyata-rural, per no reconèixer la seva eminent figura. Vull expressar el meu goig en veure un parell de joves ben parits, honorant la sagrada barretina. Que les fèmines catalanes us ho sàpiguen reconèixer.  Em va encantar retrobar-me amb certs membres del Lobby Llagosta, que no veig massa sovint: TUTTLE, un plaer, quines converses més interessants; Andaluze, amb tu sempre és un goig parlar. Nova addició a la nit, que poc a poc ens apoderem de Catalunya. D'aquí a poc les barres de la bandera seran de coloraines.  Vull agraïr a la mestressa que ens va guiar al final, perquè semblàvem un ramat d'ovelles sense amo, uns indepes sense lideratge polític. I molts més: macarronet, galetacuqui, i més que no recordo. 


Vaja, que m'ho vaig passar molt, però que molt bé. Me n'alegro que ningú acabés a l'hospital.  I de debò, quina telenovela més interessant la dels dos enamorats. Si és que em tenen enganxadíssim. 

Que no passi massa temps per la pròxima! 
VISCA CATALUNYA LLIURE!