Publicitat

Fòrum

Fil actualitzat [Joan Ramon Resina] Què ha canviat el 28 d'abril?

Josep Carles6.533 14 331👍 2.544

«Massa feble per a resistir una topada frontal, l’independentisme sols pot vèncer encoratjant la tendència de l’estat a la repressió, avivant la seva pulsió de mort i animant-lo en la seva dèria autodestructiva»

Joan Ramon Resina

04.11.2018  

D’ençà que vaig llegir la frase d’Unamuno ‘Catalans, us perd l’estètica’ que em persegueix el dubte si tenia raó. Al costat de l’esplendor modernista, que engavanyava Unamuno, la doctrina de Prat i de Cambó era poc consistent. Cap al final de La nacionalitat catalana, Prat fantasiava i imaginava un imperialisme estrafolari, que en el món real sols podia ser un rebrot del colonialisme espanyol. Cambó, a qui un cop retragueren voler ser alhora Bolívar a Catalunya i Bismarck a Espanya, malgrat el mecenatge de la Bernat Metge, no aprengué mai que la virtut sosté les repúbliques i desapareix amb l’imperi.

Cambó té mala premsa a Catalunya, però el cambonisme orienta la política catalana fins ara mateixPer la concòrdia, l’assaig que va publicar a Buenos Aires durant la dictadura de Primo de Rivera, feia un repàs del conflicte secular entre Catalunya i Espanya, distingint tres úniques sortides. Una, la dissolució de Catalunya dins Espanya. Aquesta via, diguem-ne tradicional, ja s’havia demostrat inútil, però Espanya encara hi tornaria pocs anys després, cercant la solució definitiva. I ara, incapaç de treure la conseqüència lògica del fracàs,  hi reincideix embogida. L’altra sortida seria la independència de Catalunya. Espanya es reduiria geogràficament i guanyaria coherència i tranquil·litat. Però, afligida per deliris de grandesa, i sense aprendre de la història, Espanya rebutja aquesta sortida i Catalunya no té prou força per a imposar-la. Lasolució de Cambó i de tots els ‘realistes’ és la tercera: la concòrdia i el pacte. És una proposta bonica, dialogant, harmònica amb el tarannà d’un país de comerciants. Però té un defecte, que Cambó descobrí arran del seu pacte fàustic amb el feixisme: ser intransitable per a gent que ignora les regles del bescanvi, perquè fa massa segles que viu del tribut.

En vista del que ha succeït del 21-D ençà, és lògic de preguntar-se si la temptació estètica que voreja el procés incidirà també en el Consell per la República. L’enginy tot just comença a caminar, i encara és aviat per a saber si les polítiques que pugui articular tindran cap corol·lari d’acció per part del govern autonòmic, o si serà un satèl·lit fora d’òrbita, descoordinat i, en el pitjor dels casos, desautoritzat pel Departament d’Acció Exterior. Hi ha el dubte raonable si aquest ens, fundat pel nucli de l’exili i que eventualment caldria fer-lo electiu, rebrà la consideració i puntual subordinació dels partits. Breu, si orientarà la política del país disciplinadament i efectiva, o serà un ornament tolerat però no escoltat. I si sols és un consell, on serà llavors el govern de la República el qual es proposa d’aconsellar?

Entenc l’esperança que suscita aquesta novetat després d’un any d’apocament i paràlisi, però el trajecte seguit justifica la cautela. El primer d’octubre l’estètica cedí a l’ètica. Hi hagué espectacle, però d’una enorme gravetat. Després vingué la declaració epilèptica del dia 10, la república avortada del 27 i l’acatament del cop d’estat amb renúncia a l’habeas corpus per una part del govern. Llavors, contra pronòstic, la restitució de la legitimitat el 21 de desembre, impedida, també inesperadament, el 30 de gener, i l’esterilitat resultant d’aquell cop d’efecte. Tot el que ha passat i ha deixat de passar des d’aquell 27 d’octubre bipolar conspira contra el primer d’octubre, la fita inexpugnable que alguns, malgrat tot, voldrien desdibuixar. D’allò que ha arribat després, de fidelitats i traïcions, de les raons i estratègies de cadascú, podem discutir-ne, interpretar-ho, arriscar-ne la valoració, però el primer d’octubre és clar i lluminós com un migdia de juny. Una victòria a prova d’agnosticismes. Aquell dia els catalans vam superar l’estètica en el moment de la veritat. D’una veritat que no es deixa masegar, per molt que ho intentin els Dastis i Borrells de torn. I d’una brillantor que amb la seva hiperrealitat revela no sols les tenebres de l’espanyolitat sinó també les ombres i foscors de l’independentisme.

Com més va, més gent hi ha que diu que l’independentisme es va equivocar. No pot negar-se que els polítics van estirar més el braç que la màniga, però no és just acusar-los de voler enganyar la gent. Qui digui que era imprevisible que tard o d’hora l’estat desplegués la violència no mereix ni el benefici del dubte. Però tot i acceptar la lògica autoritària de l’estat, em sembla difícil de rebatre la tesi que, un cop decidits a desafiar-lo, calia anar més lluny. El relat d’un poble en lluita sols era creïble si es posaven fets darrere les paraules. I sols si el relat inspirava credibilitat es podia recaptar suport internacional.

En vista de la indecisió al darrer moment, no és raonable de queixar-se de la passivitat del món. Esperar reconeixements de franc per una declaració retòrica era una autèntica fantasia. No sabrem mai si el govern va fer la feina de teixir complicitats a consciència. El suport dels estats a un pas tan greu com la separació d’un territori no s’improvisa. Parlant amb el conseller Romeva un any abans dels esdeveniments, vaig insistir en la necessitat de tenir molt en compte els interessos dels països determinants, d’oferir en lloc de pidolar; en definitiva, de prendre cura d’allò que García-Margallo anomena ‘favors’, i que és el codi de les relacions internacionals. Però em fa l’efecte que, com a la facècia de Francesc Pujols, els catalans creiem que podem anar pel món amb els ‘gastos pagats’. Si és cert el que explica Diana Coromines d’una oferta de Bill Clinton per a parlar amb Romeva i d’un vice-secretari general de l’ONU disposat a mitjançar amb l’estat, més val que ens traguem la son de les orelles i mirem bé amb qui ens les havem abans de dipositar el futur del país dins una urna i anar-nos-en a casa amb la consciència de la feina feta.

Fins fa un any, l’originalitat de l’independentisme consistí a provocar l’estat, excitant-lo i desorientant-lo, invitant l’envestida i burlant-lo per portar-lo a poc a poc al col·lapse. L’independentisme guanyà mentre tenia la iniciativa, decidia els temps i l’acció, constrenyent l’estat a la reacció.Massa feble per a resistir una topada frontal, l’independentisme sols pot vèncer encoratjant la tendència de l’estat a la repressió, avivant la seva pulsió de mort i animant-lo en la seva dèria autodestructiva.

Algú potser em retraurà la facilitat del radicalisme a distància. Li ho concedeixo, a condició que em reconegui, per la mateixa regla del relativisme emotiu, que els altaveus de la por parlen des del confort d’un ‘processisme’ emmotllat i sovint amb un ‘realisme’ de sentit inconfessable. Al cap i a la fi, l’anàlisi dels fets no depèn de si hom ha fet guàrdia a les portes d’un col·legi electoral. I els qui ens judiquen als qui encara pensem que calia defensar les institucions de la República, tampoc no ens expliquen per què l’amenaça no contrastada de vessament de sang justifica la claudicació instantània, mentre que la certesa de desenes de morts a les carreteres no els priva de sortir els cap de setmana a caçar rovellons. El colofó d’aquesta doble vara de mesurar el risc és que, tot i no ésser veritat que cap revolució s’hagi fet mai amb gent que tenia alguna cosa a perdre-hi, sí que ho és que no se n’ha feta cap sense arriscar allò que hom podia perdre. La llibertat té un preu, i el destí d’un poble sovint consisteix a saber calcular la relació risc-benefici.

L’ètica és la zona de perill d’una decisió existencial. I en la cruïlla on es troba l’independentisme, és raonable de demanar-se si el Consell per la República serà la continuació ètica del primer d’octubre o una manifestació estètica més entre les moltes que han empedrat el procés. Seria això darrer si es limités a invocar una república virtual en el núvol per a compensar la república nonada i si, en lloc de lluitar per transformar la realitat al territori, desviés l’atenció cap a una realitat paral·lela. En aquest sentit, és inquietant que Puigdemont demani mediació per a pactar un referèndum amb Madrid. No havia declarat una república sota la mirada del món? No és per això que viu a l’exili i altres, a la presó des de fa un any, seran jutjats per rebel·lió amb peticions de penes com no s’havia vist mai d’ençà de la ‘justícia’ de Franco?

Aquella declaració feta sense esma, ja sols la pot defensar la gent. I malgrat la falta de convicció i haver estat desactivada des del primer minut, no fou inútil. També la guerra civil era perduda a mitjan 1937, però els republicans continuaren combatent un any i mig llarg. Uns anys després, George Orwell es preguntava si havia estat ètic que les esquerres d’altres països animessin els espanyols a continuar lluitant quan la derrota ja era inevitable. I responia que sí, perquè fins i tot des del punt de vista de la supervivència sempre és millor lluitar i ser vençut que no pas lliurar-se sense lluita. I aquesta és, a parer meu, la lliçó que hauria de guiar l’independentisme. Perquè, per a sobreviure i aspirar a guanyar algun dia, importa molt si hom disposa de referents dignes i coratjosos o sols en té de covards i submisos.

https://www.vilaweb.cat/noticies/letica-de-l1-o-mail-obert-joan-ramon-resina/


-------------------


Val la pena llegir-lo.

Respostes

Configuració
  • Roderic18.157 15 90👍 9.172
    Brillant
  • bifurca2.399 3 751👍 10.208
    "..Des del punt de vista de la supervivència sempre és millor lluitar i ser vençut que no pas lliurar-se sense lluita. I aquesta és, a parer meu, la lliçó que hauria de guiar l’independentisme. Perquè, per a sobreviure i aspirar a guanyar algun dia, importa molt si hom disposa de referents dignes i coratjosos o sols en té de covards i submisos."



    Aquesta frase hauria de guiar a tots aquells líders polítics que es fan dir independentistes.

    I també a tots els que aspirem a treure'ns de sobre algun dia el jou espanyol.
  • Makaku1.093 2👍 1.535
    Bon article, sí senyor.

    És difícil trobar articles en català ben escrits que tinguin una mínima alçada intel·lectual com aquest... El 90% semblen traduccions del castellà amb Google Translate, i el 10% restant són reflexions de nivell de parvulari que es pensen que per posar 4 paraules nostrades com "atabalar", "esfereïdor" o "dissortadament", ja fan un article amb cara i ulls... Quan el més semblant a un article de qualitat que tenim són les rebequeries dels enfants terribles de la Upper Diagonal com el Bernat Dedéu i l'Enric Vila, és que la cosa està molt fumuda...
    • tocafon6.880 14 312👍 3.624
      Aquest home mereix un fil permanent

      Els seus article no només són per emmarcar si no que serveixen per marxar el camí 

      Per cert aquest home cdc li va donar un càrrec internacional de representació (no recordo exactament) i en Mas és va encarregar de cesssar-lo, segurament perquè va demostrar tenir més sentit d'estat que en Mas

      En Junqueras es historiador?
      Més que res, per si coneix en Paine, bé tampoc deu importar gaire, ja que segurament deu pensar que les reflexions d:en Paine deuen ser una flipada en comparació a les veritats indiscutibles (com la de que no l:empresonarien) del gran i sublim teòric d'en Sergi Sol 
      • Josep Carles6.533 14 331👍 2.544

        Coincideixo amb tu, Tocafon. Aquest home es mereix un fil permanent! Ahir, al penjar l'article, vaig pensar-ho. I per això no vaig obrir un fil nou sinó penjar el nou article a continuació. Lúcid, ferm, culte, independent...

        No ho sabia això del càrrec. Evidentment, aquest home és un patriota, no té el cul llogat i diu les coses tal com són. Això no li interessava al Mas (és més, ni a cap partit).

        No entenc al Junqueras. És un bon historiador, en sap un niu d'Història, però, tanmateix, no sembla que conegui com actua Castella; quan tothom sap que en aquest món hi ha dos fets immutables: per on surt el sol i com actua Castella front les colònies -i front qualsevol dissidència i/o qualsevol diversitat-.

  • alexpv2.642 3 703👍 1.624
    Això ÉS EL QUE CAL.
    La part que Espanya és un estat tributari i Catalunya de comercians i per tant no es pot negociar o arribar a acords amb gent que no en sap d’acords és simplement sublim!
    • cristinon27.022 9 40👍 1.483

      alexpv escrigué:
      Això ÉS EL QUE CAL.
      La part que Espanya és un estat tributari i Catalunya de comercians i per tant no es pot negociar o arribar a acords amb gent que no en sap d’acords és simplement sublim!
  • tocafon6.880 14 312👍 3.624
    quest home és impagable

    un altre molt bon article amb el talent de posar sempre el dit a la nafra

    Trump i l’auge mundial del feixisme



    •   Joan Ramon Resina
    • Fa temps que els comentaristes vinculen l’auge dels mal anomenats populismes amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Seria interessant d’examinar qui va ser el primer d’invocar el terme ‘populisme’ per referir-se a l’extrema dreta i el perquè d’aquesta tria semàntica. Però això requereix un article a part. No hi ha cap dubte que Trump té un concepte extremament narcisista del govern i porta l’autoritarisme fins als límits del sistema. Però aquí hi ha justament el toc d’atenció: que el sistema americà és garantista i molt més fort que qualsevol aspirant a dictador. Quan n’hi ha hagut cap, l’intent sempre se li ha acabat girant en contra.

    Trump és l’excusa idònia per a reciclar l’antiamericanisme de tota la vida. Com que aquesta passió és tan arrelada en els hereus de la mitologia de la guerra freda, la comparació resulta inevitable. Però atribuir a Trump el reviscolament del feixisme és com identificar la revolució amb la roba de feina militar i les boines, sols perquè el Che en portava. Encara que sigui banal, a alguns cal recordar-los que allò que anomenen trumpisme pràcticament no té representació al congrés, i que a la Casa Blanca el president està sol. Malgrat l’isme que algun llest li ha encolomat, el trumpisme no és cap doctrina ni cap moviment, i ni tan sols cap estat d’opinió. A tot estirar, un espectacle no sempre graciós. Un per un, gairebé tots els càrrecs que han desfilat per la Casa Blanca han acabat denunciant-ne l’esperit catatònic i l’ambient irrespirable. El GOP no veu l’hora de desempallegar-se del president i, malgrat el suport que encara rep d’una part de la població, ni és popular ni té cap perspectiva d’esdevenir-ho. Parlant rigorosament, Trump no és ni tan sols populista, però sobretot no és cap reflex d’un feixisme a l’alça, per la senzilla raó que els fenòmens més o menys associats amb aquesta doctrina, l’Alt-right, el Ku-Klux-Klan i més corrents racistes són molt marginals. Ho són i ho continuaran essent, perquè, a diferència del que passa a Espanya i en més indrets d’Europa, no disposen de referents històrics de govern nacional ni possibilitats reals de fusionar-se amb la dreta clàssica.

    L’ascens de Trump és més un reflex de la decadència de la política tradicional que no pas l’aparició d’una ideologia capaç d’arrossegar les masses, com ho foren el feixisme i el bolxevisme, i com ho és el neofranquisme ara mateix. El feixisme fou una revolució de dretes, que també n’hi ha, però el trumpisme no ha revolucionat res, almenys de moment. No compleix les condicions mínimes de qualsevol revolució: canviar de manera ràpida i radical les estructures socials i les institucions, o el model de producció, o fins i tot el sistema de valors d’una societat. Si Trump pretenia això, i en dubto, és evident que no ho ha aconseguit. Com tampoc no hi hagué cap revolució Reagan, malgrat que aquell reaccionari se’n vantés.

    Una nació és, més que no pas un territori i una població, una idea rectora. Avui, en una Europa que malda per reconstituir-se com a imperi, hi ha una consigna general de malparlar de la identitat, precisament perquè una nació és una identitat ideal i cal atacar-ne la idea. Però així com la identitat és el revers de la diferència, no totes les nacions han nascut iguals ni evolucionen per realitzar la mateixa idea. Posada a prova al Renaixement, la idea catalana s’estancà i retrocedí fins a gairebé desaparèixer. La fragmentació territorial feu metàstasi i destruí les possibilitats de reunificació fins ara mateix, amb una desunió que corca no sols la unitat lingüística (bàsica!), sinó l’acció política al Principat mateix.  

    Espanya no ha arribat mai a esdevenir una nació ni va pel camí de ser-ho, perquè la idea formativa del seu estat hi milita en contra. El seu nacionalisme és agressiu en la mesura que és eixorc. Separada d’Europa per la barrera dels Pirineus, la península Ibèrica fou durant segles el territori més divers d’Europa, amb diversitat de regnes, d’ètnies, de llengües, de costums, de monedes i de religions. D’ençà del segle XV, el de la reunió de tots els regnes peninsulars sota un mateix patrimoni, la idea que travessa la història d’Espanya és la unitat com a finalitat única. Segons el filòsof de l’altiplà José Ortega y Gasset, sols els caps castellans són dotats dels òrgans necessaris per a comprendre el gran problema de la integritat territorial espanyola. Efectivament, gran problema, fet i fet el problema dels castellans. Amb el pas dels segles, s’ha demostrat que aquesta mena d’unitat era l’única idea política que aquests caps són capaços d’abastar, i en tenim les conseqüències a la vista. Ni democràcia, ni justícia, ni veritat, i ni tan sols europeisme; la integritat territorial entesa com a unitat imposada per Castella i a benefici de Castella passa davant de tot i, com al Minotaure al centre del laberint, se li sacrifica el futur. Decència, solidaritat, benestar, llibertat i, si cal, la constitució, que branden com un santcrist de l’època dels actes de fe, malgrat que acabarà com totes les precedents, perquè a Espanya no hi cap una constitució en el sentit original del terme, és a dir, un Bill of Rights, sinó l’absolutisme que sempre reneix de les cendres i s’emporta les constitucions història avall.

    No és pas cap fenomen nou. Culpar l’independentisme del rebrot d’intolerància és desconèixer el mecanisme intern de la societat hispana. En el seu breu període d’hegemonia, al segle XVI, no va produir una consciència nacional moderna. Ben al contrari, l’esperit medieval de croada, exportat al Nou Món, generalitzà l’aspiració nobiliària, multiplicant els hidalgos (una forma com qualsevol altra d’evasió fiscal) i els membres de comunitats religioses, que arribaren a sumar la quarta part de la població peninsular al segle XVII, en versió pre-moderna de l’Espanya subvencionada. Alhora, l’expulsió de les minories intel·lectualment i manualment qualificades (jueus, moriscs), la introducció dels estatuts de puresa de sang com a mesura de monopoli dels càrrecs per la casta dominant i la persecució d’erasmistes, humanistes i protestants, originà a l’època gloriosa de l’imperi una pobresa extrema, el servilisme més indigne i una corrupció generalitzada, que Cervantes saludà amb el consell que la Gitanilla dóna a un oficial: ‘Coheche vuessa merced, señor tiniente, coheche, y tendrá dineros, y no haga usos nuevos, que morirá de hambre.’

    ‘No haga usos nuevos.’ Espanya no en fa i per això no ha estat capaç de fondre l’estat i la població en una sola entitat nacional, com sí que ho van fer els Estats Units, malgrat diferències enormes i rivalitats extremes entre les tretze colònies. I així com Espanya, a diferència del seu principal competidor, el Regne Unit, es girava d’esquena a les revolucions religiosa, científica i industrial, també s’absentà de la revolució democràtica que arreu d’Europa sacsejà les estructures feudals amb una onada de republicanisme. Per això a Espanya, malgrat el pseudo-nacionalisme cridaner, no hi ha patriotes sinó Guàrdia Civil i Inquisició, avui anomenada Tribunal Suprem.

    Res d’això no té cap arrel als Estats Units, que per a poder crear la nació portà a terme la primera revolució moderna. Al marge de la deformació i fins i tot, si ho voleu, de la desrealització de la idea fundacional, el fet és que a partir de la constitució, que no és cap document continuista sinó originador d’una realitat nova, s’emmotllà una societat en la idea radical de llibertat i drets humans. Així es fundà la primera democràcia, concepte que no és de dretes ni d’esquerres, sinó la condició de possibilitat de les dretes i les esquerres. Trump és una aberració de la consciència nacional americana, i com tota aberració dóna testimoni d’allò que desvirtua. El seu menyspreu a les regles i les formes és un llambreig de l’individualisme possible dins un sistema de llibertats, i la seva vulgaritat, fins i tot cultivada, una deformació en pendent regressiva de l’igualitarisme americà. A la democràcia, hom li pot exigir moltes coses, però no que tingui bon gust. On Trump realment fa figura de decadència és en el contrast entre la seva ignorància i la il·lustració dels pares de la constitució, entre l’apel·lació als baixos instints i l’amplària de mires d’aquest document, que no sols és la constitució més antiga sinó també la que ha resistit millor el pas dels segles. Res no indica que un passavolant com Trump la pugui esbudellar, perquè, a diferència d’unes altres constitucions que s’imposen a la força, aquesta és popular i fins i tot populista, i sobretot resulta acceptable a qualsevol qui arriba al país. Per la senzilla raó que fonamenta la nació en valors vertaderament universals.  

  • Josep Carles6.533 14 331👍 2.544

    Si no defensem la llengua, que és el nervi i esperit de la Nació -junt la Història, la seva memòria-, no salvarem Catalunya /PP.CC. Fa vergonya aliena veure com polítics i assessors advoquen per la cooficialitat de l'espanyol a la República Catalana. I ho duen sense enrojolar-se. Que covards i indignes que són! La sociolingüística no ha demostrat a bastament que el bilingüisme és una situació transitòria en la que la llengua minoritzada acaba desapareixent sent substituïda per la llengua dominant?


    ------------------------------------

    Els zeladors del discurs

    «A Catalunya els polítics s’esveren, amb aquest debat. Els fa nosa. Els angoixa. I intenten matar-lo, cedint a les pressions de l’irredemptisme espanyol que de l’idioma en fa un cavall de Troia»

     

     Joan Ramon Resina

     20.01.2019  21:50

     

    Ha de ser anguniós haver de portar escorta, sabent-te sempre seguit d’una ombra que no és ben bé teva. No poder fer ni un pas sense que abans no l’hagi aprovat el servei de seguretat és el preu, un dels preus, de ser president d’un govern. Molt més necessari si l’estat que senyoreja el país excita sense escrúpols un odi visceral contra el seu president. Perquè és incorruptible, ves, i perquè no el poden doblegar de cap altra manera. Però també perquè concentra en la seva persona l’odi difús contra tot el que és català. Però si això és obvi, ja no ho és tant que un president també hagi de dur guardaespatlles ideològics.

     

    Universitat de Stanford. Faculty Club. Menjador reservat. Dinen amb el president Torra i la primera dama el director del Martin Luther King Jr. Institute, el director de l’Iberian Studies Program, un matrimoni vinculat amb la universitat i persones de l’entorn del president. La conversa és distesa i el president explica en benefici dels no especialistes la diversitat ètnica de Catalunya, la hibridació de la població, l’obertura als refugiats, la voluntat de construir un futur en comú, i posa, entre més exemples, el projecte d’oficialitzar el castellà a la futura constitució catalana. En aquest punt, com que és una conversa privada i no un discurs oficial, el director de l’Iberian Studies Program intervé per dir que considera aquesta proposta una errada i advoca per un règim de llibertat lingüística, sense llengües oficials. I, de sobte, sense deixar temps al president perquè pugui respondre, dos membres del seu entorn salten com si els haguessin punxat amb una agulla i diuen, alhora, l’un: d’això ara no és el moment de parlar-ne. I l’altre: jo encara diria més: d’això ara no se’n pot ni parlar.

     

    És curiós. El director del Martin Luther King Jr. Institute fins ara ha dit algunes coses discutibles sense que ningú hagi gosat retopar-lo. En canvi, els vigilants no es mosseguen la llengua per censurar el director de l’Iberian Studies Program. És comprensible. El primer és afroamericà i té un cognom anglòfon. El segon conserva el nom català per voluntat pròpia i segurament per això el consideren sota la seva tutela. I, malgrat tot, es tan americà i tan professor com l’altre. I com que es troben en una institució on no és permès de vetar el diàleg, no accepta la censura i els explica per què creu que l’oficialització és una rèmora de l’absolutisme europeu. I els proposa que, en lloc de tenir por, que és l’afecte d’on sorgeix la censura, seria més productiu de confiar en les persones en un àmbit de llibertat. Això és especialment vàlid en aquest cas, perquè el fruit de la cooficialitat ja és prou sabut i seria estúpid de persistir en una política que aboca la llengua catalana a l’extinció. A Catalunya, de llengües se’n parlen un parell de centenars, i la diferència entre totes no és qualitativa sinó quantitativa. Totes mereixen respecte, però no necessàriament protecció i menys encara promoció. Amb tot, hi ha dues excepcions: la llengua de l’estat, que en cas d’independència hauria de perdre l’estatitat, com l’haurien de perdre tantes altres coses del règim actual, i l’autòctona, que hauria de poder imposar-se per coherència cultural i històrica, i si fos possible sense coerció. Carson declara estar d’acord amb el director de l’Iberian Studies Program i la conversa s’enfila cap a un altre tema.

     

    A Catalunya els polítics s’esveren, amb aquest debat. Els fa nosa. Els angoixa. I intenten matar-lo, cedint a les pressions de l’irredemptisme espanyol que de l’idioma en fa un cavall de Troia. És que hi ha una gran població castellanoparlant, diuen. I? També hi ha una gran població contrària a la independència i malgrat tot el govern és (encara) independentista. O no? El primer d’octubre de 2017 va votar menys de la meitat del cens, i així i tot la participació es considerà suficient per a portar a terme una solemne declaració d’independència. O tampoc? Si els fets sociològics fossin tan definitius que ens llevessin tota esperança de canvi, amb quina lògica podria desafiar ningú la realitat política? Com es pot fer si no és amb aquell punt de bogeria imprescindible per a l’esperança? Sense aquell visionari i avui ja clàssic ‘I have a dream’, King hauria pogut revolucionar l’Amèrica dels anys seixanta i convèncer una part decisiva de la població blanca que, per justícia, calia començar a eliminar la discriminació?

     

    Amb oratòria més modesta que King, el president Torra té tanmateix l’habilitat de comunicar les seves conviccions i una pinzellada visionària que denota la presència d’un líder. Torra és un home cultivat i amb prou experiència internacional per a ‘saber estar’ en àmbits que requereixen nivell. I malgrat una percepció esbiaixada i clarament interessada que corre per la xarxa, és un líder amb principis i d’una fermesa que, quan arribi el moment de la prova, estic segur que no decebrà. Per això mateix no li cal, més enllà del servei que vetlla per la seva seguretat física, un altre que el protegeixi ideològicament. A diferència de molts polítics, Torra ve del món cultural i té discurs. La ironia de la situació esmentada abans rau en el fet que Stanford és un marc adequat per a debatre totes les idees a redós de pressions exteriors. Ho és perquè la llibertat de paraula hi és garantida, sense que això impliqui concòrdia d’idees. I és absurd que a l’hora de fer-ne ús uns guaites que potser ell no ha triat ignoressin la regla elemental de les nostres institucions.

  • tocafon6.880 14 312👍 3.624

    Un altre molt bon article d'en Joan Ramon Resina, 

    posant a lloc les explicacions d'en Junqueres i a ell també



    Sòcrates i la presó per responsabilitat

    Durant la dictadura, al programa d’estudis secundaris hi apareixia cada any una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional, la FEN. Era pur adoctrinament falangista, exposat en general per membres del partit, alferes de complement i bestiar similar. Els llibres de text no els llegia ningú; tanmateix, calia aprovar l’assignatura. A escola corria la brama que algú l’havia aprovada estampant un ‘¡Viva Franco!’ amb lletres ben grosses al full de l’examen, i un any en què jo anava completament peix en la matèria vaig decidir de fer l’experiment. I, efectivament, amb aquest senzill recurs vaig superar el tràngol. A veure quin examinador gosava suspendre un alumne que havia copsat el quid de la qüestió amb tanta acuïtat! En arribar el nacional-constitucionalisme, la FEN va desaparèixer dels programes, però l’objectiu persistí mitjançant l’operació que els alemanys anomenen Strukturwandel i que en aquest cas consistia a variar l’esquema ideològic mantenint-ne la funció. L’equivalent actual d’aquella meva exhibició de domini d’una matèria troncal de l’educació espanyola són les consignes recitades pels fitxatges d’Espanya Global al vídeo amb el qual l’estat pretén adobar l’opinió internacional a la porta del judici a la democràcia. Amb una diferència important: que els qui llavors recorríem a l’expedient esmentat per superar l’examen de patriotisme autoritari no ens havíem deixat entabanar amb la martingala ideològica. La prova era que anàvem a examen sense haver obert el llibre en tot l’any, i l’enfrontàvem amb un cinisme a l’altura del dels examinadors. Però em fa molt l’efecte que quan Isabel Coixet, inter alia, presenta com a dogma de fe que Espanya és inclusió, progrés i llibertats, fa com aquells comptadíssims companys d’escola, gairebé sempre afiliats a l’O.J.E., que estudiaven la FEN i en quedaven impregnats. Avui deuen comptar-se entre els qui voten Ciutadans o fins i tot Vox, que per cert ja deu anar preparant la reedició d’aquells volums de tapa dura i tara considerable.

    Quan alguna vegada algun lector d’aquesta columna m’ha deixat un comentari amoïnat per la prolixitat dels meus paràgrafs, els períodes llargs, l’abús de les oracions subordinades o l’excés de ‘filosofia’, m’ha fet pensar en la petja profunda del franquisme fins i tot en persones que creuen trobar-se als antípodes d’aquella educació. No vull pas dir que els lectors de VilaWeb combreguin amb els Principios Fundamentales del Movimiento, que també vam haver d’estudiar en algun moment els qui provenim del batxillerat, però sí que la displicència que aquell sistema d’ensenyament encomanava respecte de l’escriptura va fer estralls en l’habilitat lectora de les seves víctimes, reduint-hi de manera alarmant la tolerància de tot allò que no fossin extractes molt concentrats del procés de pensament. El triomf de la cultura visual i darrerament també la jibarització de la comunicació amb la dictadura del piulet han acabat d’agreujar les diferències entre els lectors i, de retruc, entre els escriptors, alguns dels quals convertits en simples productors de text. Aquesta contracció del llindar d’intel·ligibilitat i l’habituació a dosificar el pensament en píndoles expressives de vegades m’han temptat a repetir l’experiment i, en lloc d’un article de dues planes, fer-ne un que digui simplement: ‘In-inde-independenci-aaa’. O bé ‘càgum els polítics’. O, més breu encara: ‘Fora ñols’. I a veure qui era el lector ‘indepe’ que gosava posar-hi cap però.

     
     

    Això seria anar al gra i no fer perdre el temps a la bona gent amb dubtoses filosofies. Perquè el problema rau aquí, que de filòsof tothom se’n sent perquè, com ja deia Descartes, el sentit comú és la cosa més vulgar que pugui haver-hi, i així tothom pot ser un Descartes pel cap baix. Fins i tot els polítics es pensen ser Sòcrates des del moment que els fiquen a la garjola. Anem a pams, però. Sòcrates no va pas anar a la presó per responsabilitat; hi va anar perquè els seus conciutadans van condemnar-lo a mort en un judici en el qual, per cert, li van donar l’oportunitat d’eludir el càstig. Va anar-hi per entossudiment, o, dit d’una manera més respectuosa, per defensar la dignitat filosòfica amb la seva vida. Es va deixar matar, doncs, per defensar les seves conviccions de sempre, una actitud que, si avui mereix cap paral·lelisme entre els presos de Soto del Real, correspondria en tot cas a Jordi Cuixart. L’heroïcitat socràtica a la qual al·ludeix Junqueras no consistiria pas, crec, a rebutjar la commutació de la pena en canvi d’acceptar la culpabilitat i exiliar-se, com va fer Sòcrates durant el judici, sinó a rebutjar l’oferta de Critó d’ajudar-lo a evadir-se de la presó i anar-se’n a l’exili. Aquest és l’argument que Junqueras ha esgrimit contra el president Puigdemont la vigília del judici per posar en relleu una diferència ètica que Junqueras creu políticament aprofitable. Ara, una de les raons amb què Sòcrates refusa l’oferta de Critó és que no s’ha de fer cabal de l’opinió pública ni témer per la pròpia reputació, sinó actuar d’acord amb la justícia. Si fugir és just, Sòcrates ho farà, i si no, no, perquè el vertader mal, pitjor que la mort, seria cometre una injustícia. Llavors raona que transgredir una sola de les lleis de la ciutat equivaldria a transgredir-les totes. I com que, en tant que ciutadà, està obligat a respectar-les, conclou que, si fugís de la presó, cap país civilitzat no voldria acollir-lo.

    On aniria Sòcrates a setanta anys per reprendre la vida filosòfica que fins aleshores ha menat a Atenes? Dit d’una altra manera, Sòcrates considera que, malgrat condemnar-lo a mort, la democràcia atenesa no deixa de ser el millor sistema de govern, i que a l’exili no podria continuar fent de tàvec emprenyador dels personatges insignes d’Atenes. Jo no sé si Junqueras ha decidit en cap moment que la democràcia espanyola s’ho val, d’acceptar la possibilitat de restar a la presó un quart de segle. O si considera que sotmetre’s a un marc legal que ell mateix ha denunciat com a injust i restrictiu dignifica més que no pas emparar-se en els tribunals de democràcies amb més garanties. No es pot saber, perquè ni les seves decisions ni les seves declaracions d’ençà del 2017 no pot dir-se que hagin estat tan coherents com les de Sòcrates quan va triar la cicuta per mantenir viu el seu mestratge. Però si creu que el poble de Catalunya li ha demanat mai de posar l’herència del Primer d’Octubre en mans d’uns jutges poc exemplars, caldrà demanar-li que l’escolti millor, la veu del poble, aquella veu que, dins el marc de la ‘vida paral·lela’ que ell s’empesca, hauria de ser el seu dèmon particular.

    Sòcrates no va pas refusar la llibertat per responsabilitat envers els seus conciutadans. Va fer-ho perquè per a ell, amb una espectacular radicalitat desconeguda dels pragmàtics, la llibertat consistia a obeir íntegrament les lleis d’Atenes. Per això la seva decisió es podria considerar un suïcidi per fidelitat a uns valors indestriables de la seva mateixa condemna. És això que predica Junqueras? Qui sí que se’n va anar a l’exili després de l’execució de Sòcrates fou Plató, el qual, com a membre de l’oligarquia, com ho eren també més amics de Sòcrates, s’exilià a Mègara per evitar represàlies del populisme triomfant. Plató, qui per origen de classe anava destinat a la política, va triar la filosofia, i fou el primer –o, si més no, el més important– expositor de la diferència, recollida vint-i-cinc segles més tard per Max Weber, entre el filòsof (o el científic) i el polític. L’orador que fa política a l’àgora, el sofista, és per a Plató el contrari del filòsof. I als Diàlegs el sofista i el polític són objecte d’escarni de Sòcrates, qui, no ho oblidéssim pas, és en bona mesura una construcció intel·lectual de Plató, l’exiliat. Sense l’exili del filòsof que pensà políticament i exportà el seu pensament a Mègara i a Sicília, avui no tindríem notícia d’aquell beau geste de Sòcrates, que, si bé restà estèril per a la democràcia d’Atenes, en canvi fruità en un dels grans corrents filosòfics occidentals. Precisament en aquell que obliga a judicar les accions reals, imperfectes, en relació amb uns ideals que no són d’eixe món, però que el generen.

  • Josep Carles6.533 14 331👍 2.544

    Convertir la mentida en realitat

    «En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia»

    llaços grocs
     24.03.2019  21:50

    La setmana passada el testimoni de guàrdies civils anònims (o, cosa que és igual, identificats pel número TIP) convergí amb l’ordre de la Junta Electoral Central de retirar cartells amb llaços grocs dels edificis oficials. Totes dues coses tenen en comú formar part d’un front d’acció que redefineix la realitat com a propaganda o, en el barbarisme de moda, com a fake news, i la recrea per a obtenir l’efecte desitjat. Els agents declaren en contra de la pròpia consciència allò que més convé a la fiscalia, sense descartar que la consciència d’algun sigui tan deformada i contrafeta que no li calgui violentar-la per a escoltar-se les pròpies mentides amb l’humor del jutge rialler del tribunal. Per la seva banda, i en el mateix ordre de prevaricació conscient i sostinguda, la Junta Electoral col·labora amb un partit polític qualificant de publicitat la indignació pels abusos contra els drets de les persones. De totes les persones, car els llaços no formen part de cap campanya electoral sinó que denuncien la transgressió de les garanties democràtiques. Una transgressió que per a poder-la negar, l’estat ha d’ampliar-la. D’aquí ve que calgui enviar escamots de policies a cercar llaços com si fossin substàncies estupefaents, arrencar-los de la persona dels mestres i esborrar-los dels dibuixos infantils. En guerra embogida contra un símbol que li recorda la pròpia degradació, l’estat recorre d’esma a la fiscalia (és l’estat de dret, estúpid!) i amenaça el president Torra per assentar que l’ordeno i mando no deixa marge ni per a la consulta legal, en aquest cas amb el Síndic de Greuges. Separació de poders? Més aviat autocràcia de la fiscalia.

    La premsa convencional, que sol ser amnèsica, no vol adonar-se que, com es deia a les darreries del règim i més tard s’ha confirmat, després de Franco les institucions. De llavors ençà, la major part de corresponsals estrangers s’han dedicat a emblanquir una transició que mai no va acomplir res de semblant a la desnazificació de l’Alemanya de postguerra. Tot al contrari, la transició fou una maniobra del franquisme per a salvar els mobles un cop desaparegut el paravent de la dictadura. Ara no es tracta de discutir si el procés incoat i ràpidament clausurat pels aliats a Alemanya, i encara més prompte a Itàlia, assolí la seva finalitat o no. Es tracta de recordar que la constitució del 78 no pretengué mai de desfer el nus gordià del feixisme, car als anys setanta, malgrat el reciclatge d’algunes icones republicanes, no hi hagué cap Alexandre disposat a tallar la corda.

    I si llavors no n’hi hagué, menys pot haver-n’hi ara que Europa vira cap a l’autoritarisme, pressionada d’una banda pel fonamentalisme islàmic i d’una altra per l’il·liberalisme nadiu. Casado, Rivera, Abascal, Aznar, Álvarez de Toledo, per no parlar dels estrafolaris Anglada, Boadella, Jiménez Losantos o Cañas, són rèpliques extemporànies d’un escenari que la transició féu finta per deixar enrere. Però alhora són l’avantguarda –del punt de vista de l’espai electoral que ocupen– d’una reacció a escala continental, que ja és més que una sospita i comença a ser un maldecap. Els qui s’abonen a la idea que Donald Trump és el cap visible del nou feixisme global no fan res més que desviar l’atenció del problema. Reciclant vells prejudicis antiamericans i cega davant allò que es congria sota els seus nassos, la intel·lectualitat europea no ha entès en cap moment que, si Trump posa a prova les garanties democràtiques dels Estats Units, l’únic resultat possible és comprovar-ne la solidesa. Les dificultats de Trump per a retenir els seus col·laboradors i els perills legals que l’assetgen cada vegada de més a prop i que avui es concreten en l’informe de Robert Mueller, haurien d’haver fet obrir els ulls dels ideòlegs continentals a la diferència, no de grau sinó de matriu, entre una democràcia d’origen i unes imitacions que són sempre a un pas de naufragar en l’Escil·la o la Caribdis d’algun totalitarisme de dretes o d’esquerres. Trump és un mentider empedreït. Ja ho era com a empresari i ho és com a polític. Un mentider a l’engròs. Però les seves mentides, per monumentals que siguin, no tenen més recorregut que les del comú dels mortals. Són o intenten ser mitjans (perversos) per a obtenir unes finalitats pràctiques, i en general s’estavellen contra la realitat.

    El feixisme és tota una altra cosa. Com feia notar Hannah Arendt, la propaganda feixista no en tenia prou d’enganyar; pretenia transformar les mentides en realitat. El mètode de Goebbels no consistia sols a repetir la mentida fins a la sacietat, com fa la publicitat cada dia, sinó que volia confondre la veritat amb la realitat. Aquesta observació és cabdal per a entendre el judici contra els polítics i líders socials catalans, i també per a entendre per què Ciutadans s’entesta en una tediosa guerra bruta contra els llaços. L’objectiu no és discutir un fet que ells mateixos proclamen amb les seves accions, sinó generar una realitat alternativa. Per això és estèril de debatre el pretext adduït per la Junta Electoral Central per a prohibir els llaços durant la campanya. La característica essencial de la propaganda feixista, explica Arendt, no eren les mentides; era explotar la confusió entre veritat i realitat per a convertir en ‘veritat’ el que abans es considerava fals. Un exemple actual: les declaracions dels guàrdies civils sobre l’odi i violència dels votants del Primer d’Octubre. Clonant el mateix testimoni amb paraules apreses, els policies comencen a convertir en ‘veritat’ allò que fins en aquell moment ningú no hauria considerat res més que una mentida. ‘Veritat’ que s’encarregaran de confirmar els escamots de provocadors provant d’induir alguna imatge sintònica al carrer. El feixisme actua d’aquesta manera. Ahir ho feia per a demostrar que Europa era amenaçada pels jueus i avui hi torna per a demostrar que Espanya fou víctima de la violència d’uns votants i calia defensar-la sense aturar-se en costos morals o polítics.

    En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia. La democràcia és allò que menys importa als poders, que en tenen prou amb formulacions perlocutives, és a dir, amb l’ús retòric del llenguatge per a produir un efecte en el receptor. En aquest cas, convèncer-lo sense evidència empírica de cap mena que Espanya és ‘una democràcia avançada’. Al final, la democràcia no haurà estat res més que una marrada per a salvar el moll d’un estat que, mentre pot, simula regir-se per estructures representatives, però quan cal es lleva aquesta màscara per mostrar un rostre descarnadament autoritari. Una vegada més, Espanya ha exhaurit el model d’estat i això l’obliga a fer ús de mesures extremes amb enravenament mal dissimulat, com el gasta aquests dies el president de la sala del Suprem. Espanya és en un final de cicle, un més en la seva història de dictadures periòdiques. I com tots els finals de cicle anteriors, aquest ja dóna ales a la reacció, que sols acota el cap quan a Europa brilla l’estrella del liberalisme, però torna a aixecar-lo cada vegada que el feixisme s’estén pel continent.

    Quan Arendt deia que una característica de la propaganda feixista era transformar les mentides en realitat, oferia una clau per a comprendre tant el trellat d’un judici com més va més inversemblant com la fabulació insòlita de Ciutadans. Tesant els fets d’una manera tan audaç com abusiva, els de Rivera no pretenen dirimir-ne la naturalesa real, sinó provocar-ne uns altres que validin retroactivament el seu testimoni. La violència que l’estat desplegà el primer d’octubre de 2017 pretenia provocar-ne una altra de reflexa, de la mateixa manera que les provocacions de Ciutadans aspiren a suscitar la imatge que, com una guspira, permeti de visualitzar un incendi i converteixi en vertader allò que tothom té per una mentida. Tant ho és, de mentida, que Marchena refusa inflexiblement de confrontar els falsos testimonis amb les imatges. S’hi nega amb l’excusa que més endavant el tribunal ja ho ‘visionarà’ i en traurà les conseqüències que n’hagi de treure. Però mentrestant deixa via lliure als declarants per anar teixint, en coordinació amb els fiscals, la mentida que passa incontrastada al sumari, agreujant les imputacions als acusats i en descàrrec de l’actuació de l’estat.

  • Josep Carles6.533 14 331👍 2.544

    Què ha canviat el 28 d’abril?

    «Per sortir de l'atzucac, Catalunya hauria d'esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial»



     05.05.2019  21:50

    El resultat de les eleccions de diumenge passat té moltes lectures i els gurus ja s’encarreguen de llegir les fulles de te. En un panorama de temps variable com ho és ara mateix el català, és molt atrevit d’aventurar prediccions. Qui sap realment què passarà d’aquí a un mes? Em limito, doncs, a constatar la volatilitat del vot. El dia 28 hi hagué un cop de volant, tant a l’estat com a Catalunya. Si volgués fer un joc de paraules, diria que s’ha imposat el bloc del 155. El format pels de les 155 monedes de plata i els del ‘jo també vaig aplicar el 155’. D’antuvi poden semblar antagònics, però algunes afinitats poden acostar-los a mesura que avanci la legislatura. Els tripartits existiren. D’acord, hi ha algunes altres lectures més com cal. Una, la que veu en els resultats un avenç de l’independentisme pel fet simbòlicament important i empíricament negligible d’enviar més diputats que mai a Madrid. O la que hi veu una aclaparadora victòria de les esquerres, a condició de fer un esforç d’imaginació i valorar el PSC com a partit d’esquerres. O, des d’un altre angle, una majoria republicana que exclou els socialistes, inguariblement monàrquics per aquests rodals. D’enquadraments i fotografies, n’hi ha per a triar i remenar. Però el fet no interpretable és que les darreres eleccions, sense ser autonòmiques, han abolit el 21-D.

    Què ha canviat, doncs, en poc més d’un any?A la política espanyola i en sentit pràctic, molt poc. La maquinària repressiva grinyola una mica, però avança com un tanc. Borrell desapareix, però al seu lloc hi puja Irene Lozano i un exèrcit de cosmètics per a fer un lífting a la imatge d’Espanya. A Catalunya, l’independentisme aguanta bé la intimidació capil·lar i l’escarni del judici. Hi ha hagut transvasament de vots, però no el decantament que permetria de visualitzar la majoria en pugna. Qualitativament, es pot dir que la vida resisteix la teoria. Amb el judici al Tribunal Suprem en fase creixent d’escàndol, gairebé la meitat dels electors ha tornat a votar per la dignitat, atorgant actes a tots els presos que anaven en alguna llista. Però en les propostes dels partits i en la distribució del sufragi, hi ha una diferència significativa respecte del 21-D. Les mateixes consignes dels líders traspuaven els efectes del 155 i amb els resultats a la mà sembla clar que s’ha girat full i s’ha renunciat a la legitimitat que fou clau en aquells altres comicis. Aquesta vegada la notícia és l’aclariment de la força respectiva entre els socis de la proclamació de la república, esdevinguts rivals.

     

    Van quedant enrere les fites del primer i del 27 d’octubre de 2017, i del 21 de desembre. Aquelles jornades, que de tan intenses semblaven hiperreals, comencen a esvair-se. Aviat dubtarem si vàrem somniar-les i alguns no trigaran a titllar-les de romàntiques. Massa sovint perdem de vista que la memòria és allò que aporta alguna consistència a això que anomenem Catalunya, nom de significació molt diferent segons qui el pronuncia.

    Arran de l’absència d’una alternativa programàtica clara entre les principals formacions independentistes, és natural que la majoria s’inclinés per la més robusta, la que té més penetració territorial i més història institucional. En definitiva, la que sembla més estable en època de desconcert. Si no és que als catalans realment ens perd l’estètica i hem votat el logotip d’esquerres per quedar bé o com un talismà per a espantar la dreta, que condensa un núvol tòxic damunt l’estat. Per una d’aquestes raons o altra, o per totes dues alhora, el cas és que el capgirament dels resultats en un temps tan breu apunta a una nova centralitat. Des de la riuada independentista del 2012 que ERC maldava pel centre i l’ha acabat trobant. Ben mirat, l’operació no era pas difícil, car el centre es desplaçava en el seu sentit. Els republicans n’han tingut prou moderant el to, sacrificant algunes coses abans consubstancials al seu programa, rebaixant expectatives, eliminant la paraula ‘innegociable’ del seu vocabulari, bescanviant els principis nacionals pels de la correcció política i reduint el ritme de l’acció. Aprenent doncs a passar el film a càmera lenta i llimant les arestes del marc ideològic per eixamplar-ne el perímetre.

    Ara, tot desplaçament d’un element del sistema té conseqüències en el conjunt. Al cap i a la fi, l’electorat és un sistema de vasos comunicants, i l’ampliació dels marges ideològics d’ERC fins a convertir-se en la versió actualitzada del catch-all party que fou el pujolisme desmenteix el recoble que JxCat és un cau de convergents. Més exacte seria dir que hi ha hagut un intercanvi de papers. CiU rebentà per la pressió de l’independentisme que li pujava de les bases i es disgregà en un grapat d’asteroides. De primer, el procés trencà la coalició, polvoritzant el fòssil que ja era Unió. Tot seguit enfrontà els convergents entre ells i finalment desballestà el PDECat, que aspirava a ser una taula de salvació i acabà essent una planxa per a caminar-hi damunt. I encara que JxCat aixoplugui desferres de l’antic partit de centre-dreta, és sofístic voler fer passar aquesta formació per la tercera o quarta mampara dels convergents.

    Si el president Puigdemont i el president Torra ara porten la llufa d’arrauxats que durant anys penjava d’ERC, algun mèrit deuen haver fet per rebre aquest honor tan galdós. Sigui com sigui, seria una dreta molt paradoxal si servís d’ase dels cops als mitjans de dominació ideològica. I no sols als espanyols, on cada dia hi fan un Coripe, sinó també a alguns de catalans i no precisament els més independents. Per a aquests mateixos mitjans i amb fortuna variable, ERC ha esdevingut el partit del seny. Amb un emfàtic ‘ara encara no toca’, ha estat capaç d’articular un discurs prudencial compatible amb un radicalisme mil·limetrat. I en aquesta capacitat de despertar confiança a públics molt diversos, l’electorat hi ha vist justificadament una capacitat estratègica superior.

    Una estratègia que no renuncia a res i que exposa l’independentisme a morir d’inanició mentre dubta, com l’ase de Buridan, entre entendre’s amb Madrid i decidir-se a decidir. L’anunci de Junqueras que el seu partit no descarta la unilateralitat puntual resulta, a falta d’aclariments, tan impropi d’un llarg viatge com conduir arrancant i aturant-se, amb risc de calar el motor. Quan no hi ha cap més horitzó que el pragmatisme és fàcil d’extraviar-se en la provisionalitat i embarrancar en la contingència. Fou el mal de què morí CiU. Seria un error que ERC interpretés la victòria del 28-A com un aval al pactisme. Cal no confondre amb un mandat allò que no és sinó voluntat de sobreviure d’una república avortada. Especialment en vista de l’estrategització del vot, tenint en compte que fins a la jornada de reflexió es discutia si votar una llista única sumava o restava, si calia dividir el vot entre tres partits o enviar-ne un a Madrid, un altre a Barcelona, i un tercer a Brussel·les, en un frenètic debat de nul convenciment i previsible distorsió de les voluntats en joc.

    Format a contrapeu del 155, el govern català viu en carn pròpia el dilema d’un electorat que reclama unitat i imposa esquizofrènia. Al president Torra, d’una banda li demanen de materialitzar la república, i d’una altra li retreuen la radicalitat verbal. Ell hi posa més voluntat que no els seus crítics, però així i tot la seva indigència política fa impressió. Governar sense poder té això. Però en política toquen els quarts que dicta l’esfera, i si les busques no avancen no és que el rellotge s’hagi aturat sinó que van cap enrere. En les condicions actuals, l’anunci d’una ‘proposta democràtica basada en el dret irrenunciable a l’autodeterminació’ per quan condemnin els presos té tot l’aspecte d’un brindis al sol. La independència no és cap entelèquia. O és un objectiu amb tots els ets i uts o no és res. I no pot dependre mai d’una decisió de l’estat. L’independentisme fou imparable mentre era inventiu i portava la iniciativa. D’ençà que és reactiu perd pistonada.

    Quina credibilitat mereixeria ara repetir una proclamació que ja caigué sota la primera envestida de l’estat? De què serviria tornar a recórrer el camí fressat? Especialment ara que molts dels actors han fet gestos que equivalen a una retractació. Espanya pagarà el preu que calgui per subjectar Catalunya i l’esquer del referèndum pactat sols enganya els lluços. Presentat en aquests termes, el conflicte és un forat negre que xucla fins i tot la llum. Per veure-hi, és urgent de sortir-ne. La solució requereix la multilateralitat i això fa imprescindible d’involucrar-hi més actors. Catalunya és una molèstia per a Europa i a una molèstia es reacciona d’antuvi menystenint-la, confiant que passi. Però amb el pacte de no-intervenció, la Unió Europea sols ha aconseguit d’encoratjar l’estat en l’arbitrarietat repressiva, amb risc que la Unió mateixa acabi devorada per l’autoritarisme.

    Per sortir de l’atzucac, Catalunya hauria d’esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial. I això, més que una política de distensió, aconsella aprofundir la contradicció entre legalitat i legitimitat democràtica. Sobretot, demana de tenir mans lliures a Europa, instal·lant-hi el motor de la ruptura amb Espanya. Fer-ho efectiu exigiria que els partits independentistes sense excepció traslladessin l’estratègia nacional al Consell de la República, desvinculant-la del combat de proximitat entre ells i alliberant-la de l’encalç de la judicatura espanyola. Seria ingenu d’esperar que els partits ho fessin de grat, abocats com estan a la lluita pel repartiment de cadires i enfrontats en un rancuniós ‘nosaltres i ells’. Però els electors saben la manera de reconduir-ho. Només cal que també sàpiguen cap a on volen anar.   


Publicitat

Fòrums

  • 9.299.334 missatges
  • 221.226 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat