Fòrum

Suïcidi de familiars i amics: Expliquem les nostres vivències

Macarronet del meu cor1.618 3 949👍 2.162
Obro aquest fil per a parlar de com poder afrontar la mort per suïcidi d'un familiar o amic i donar-nos consells.
En el meu cas, a la meva família fa ja uns 12-13 anys van morir dues persones d'aquesta manera. A dia d'avui encara és un tema tabú entre nosaltres i ni gosem parlar de les persones en qüestió. També, en època de l'institut un amic meu es va suïcidar. Va passar molts anys fins que en vam començar a parlar obertament.

Vosaltres heu passat per situacions semblants? Com les heu afrontat?

Respostes

Configuració
    • Macarronet del meu cor1.618 3 949👍 2.162
      Jo també vaig sentir molt "odi" molt profund cap a ells ja que ens van deixar de cop i volta, sense acomiadar-se. Recordo que això em va emprenyar molt. Després, aquest "odi" va anar desapareixent.

      La teva història és molt colpidora.
      • Defectible7.981 270👍 3

        Normal. Suposo que coneixes les etapes del dol? Si no, dona-hi un cop d'ull.

        No han de ser necessàriament lineals, ni s'ha de passar per totes, però l'odi és una etapa normal davant d'una pèrdua irreparable.

        El que pot passar és que podem quedar-nos estancats en una, o bé trobar-nos en una eterna recurrència: 1-2-3-2-4-3-4, mai finalment acceptant plenament tot el que la pèrdua significa. Els terapeutes ens poden ajudar a arribar a aquesta acceptació.

      • anseso21.259 9 68👍 4.079
        Jo també lamento les vicissituds que has hagut de passar i et faig costat. Val a dir que el meu germà patia una depressió de la qual no es va voler medicar malgrat els meus consells en aquest sentit, atès que jo mateix n'havia patit i sabia que si comences a caure "al pou" (frase gràfica), has de medicar-te per tal d'aconseguir certa calma i així poder entendre i redirigir la teva situació. Mai no em va fer cas; era molt "seu".
        La mare estava delicada de salut però no per morir tan aviat; el colp va ser excessiu per a ella. 
        • Magalí727.827 2 273👍 2.709
          Jo no he viscut cap mort propera per suïcidi però sí depressions de familiars molt directes. I he vist que quan algú té depressió no és que siguis narcisista, és que el coratge per tirar endavant es redueix a zero. Viure se'ls fa feixuc. Això és difícil d'entendre des de fora. Bé ,dius que tu també ho vas viure i l'aconsellaves. Entenc que a tu et va guanyar les ganes de tirar endavant , per ell devia ser feixuc fins i tot medicar -se... 
          • anseso21.259 9 68👍 4.079
            No he estat jo qui ha escrit la paraula narcisista, penso que era un egoista.
            Resulta molt complicat explicar tots els detalls i fets d'aquest cas i que costa d'entendre si no ho has viscut i no en saps tot l'entrellat. Gràcies per opinar.

            P.S. tens raó en això que viure és feixuc per qui té depressió, però no vaig parar d'aconsellar-li que es mediqués i que anés al psicòleg i precisament pel caràcter que tenia, mai no em va fer cas, sembla que ell tenia totes les respostes i la resta no li era significant.
      • albert23Usuari sumador17.932 10 92👍 1.563
        Ostres, vaig llegint els teus comentaris i realment és d'agrair trobar algú amb aquest nivell i la manera com ho expliques tot. Ets psicòleg? Benvingut/da!
        • Defectible7.981 270👍 3

          No, no sóc psicòleg. I de fet estic bastant cardat i desesperat.

          Però sí que porto més d'una dècada en el tema, aprenent aquí i allà. I si una cosa sé fer, és escriure. Com se sol dir, a casa del ferrer, ganivet de fusta.

          Gràcies per l'elogi i la benvinguda, suposo

            • Defectible7.981 270👍 3

              Jo sóc alè fresc per aquí, però jo no sóc fresc, estic prou cremat ja.

              No em veig en cor realment d'engegar cap iniciativa, només m'he registrat per veure si hi havia gent interessada o disposada, de moment no he trobat res :| Tothom està alls llocs en castellà o anglès que sí que funcionen bé.

              Gràcies pels ànims igualment :)

          • Indignat_indepe6.813 6 315👍 2.920

            Defectible escrigué:

            No, no sóc psicòleg. I de fet estic bastant cardat i desesperat.

            Una cosa no treu l'altre. De fet, la majoria de psicòlegs/projectedepsicòlegs estem força cardats
  • Macarronet del meu cor1.618 3 949👍 2.162
    El primer familiar que va morir en aquestes circumstàncies va ser un fill de cosí meu, teníem molt bona relació. Els últims anys de la seva vida (en tenia 25 quan va morir) estava molt ficat amb el món de les drogues, tenia deutes amb gent molt perillosa. Total, es va suïcidar degut segurament tota aquesta vida que duia.

    L'altre familiar que es va suïcidar ja estava jubilat i amb la seva dona, tenien una vida la mar de còmode. La seva esposa es va morir degut a una llarga malaltia i ell al cap d'uns mesos va decidir acabar amb la seva vida. El que em va frepar més fou que el veiem sempre content i amb ganes de menjar-se el món.

    Com ja he dit, la primera sensació que vaig tenir va ser la d'"estar emprenyat" amb ells. No entenia perquè ho havien fet. Després d'aquest sentiment inicial, em va envair un sentiment de culpa: Havíem fet res malament?, Li havia dit alguna cosa o havia fet alguna cosa que l'hagués afectat?.

    Amb el temps, ho vas veient amb més perspectiva però costa molt parlar d'ells.
    • Defectible7.981 270👍 3

      Són dues circumstàncies molt diferents. Jo t'animaria a separar-les tant com puguis entre elles, veure cada història per separat. L'únic punt en comú són els supervivents (vosaltres), i no sembla que tinguéssiu una relació prou propera com perquè fóssiu realment un factor de pes en la seva decisió.

      També és cert que hi ha un component social i genètic. En una família on hi ha hagut suïcidis és més probable que n'hi hagin en el futur. No molt, però és un petit component més a tenir en compte.

      Després d'aquest sentiment inicial, em va envair un sentiment de culpa: Havíem fet res malament?, Li havia dit alguna cosa o havia fet alguna cosa que l'hagués afectat?.

      Improbable.

      El que pot passar, a vegades, és que donem la vida tant per "sentada", que quan algú hi renuncia voluntàriament ens fa trontollar tot el nostre sistema d'ideals. I llavors som nosaltres lluitant contra nosaltres mateixos, incapaços d'acceptar el que aquestes morts signifiquen, no tant sobre nosaltres i si hem fet algo malament o no, sinó sobre el motiu de l'existència en general.

      Es desperten sentiments molt semblants en els casos de morts inesperades per accident. Una vida s'ha acabat, i ja no hi ha res a fer.

      Aquest sentiment de culpa que menciones és la fase de "negociació" en les fases del dol que t'he comentat en l'altre comentari, que és el fet de intentar trobar respostes on no n'hi ha —ja que la pèrdua és irrecuperable, i només es pot acceptar. Ens podem passar llavors setmanes, mesos, anys rumiant si hem fet alguna cosa malament, quan no té sentit fer-ho perquè ja no té solució, i és l'acceptació de que ja no té solució que ens pot portar a la (4a) fase de dol de la depressió.

    • anseso21.259 9 68👍 4.079
      No et culpis, va ser la seva decissió i prou.
  • Argimont8.998 2 247👍 5.410
    Millor no parlar de suicidi al racó perquè molta gent aqui està  ben a prop d'això
  • Turanga_Leela31.360 7 29👍 8.907
    Morts a la gamília sí, però no per suicidi, la veritat és que deu wer xungu lidiar amb aquestes sensacions, sobretot amb el buit que deixen, però és una cosa a la que t'has d'acoayumar: a què no hi siguin.
  • LesttattUsuari sumador38.867 12 15👍 14.130
    -Un oncle meu es va llençar d'un quart o cinquè pis. Rip

    -Farà uns anys, un desconegut es va llençar, i davant meu junt amb altres persones, a les vies del metro d'Urquinaona mentre el metro entrava a la andana, que es va aturar a temps de no deixar-lo com un tros de carn. (foto)

    -També, farà uns anys, caminant per un bosc al voltant de l'estany de Sant Maurici,  em vaig trobar una urna amb les cendre incloses dins, completament deixat i abandonat.

    - Fa molt de temps, un parent llunya meu, que no el vaig arribar a veure, el van trobar penjat d'un marc de la porta de casa.

  • EPS62.465 14 8👍 11.299
    El meu exemple serà totalment diferent, suposo que influeix que va ser un intent fallit.

    Un noi a l'insitut, teniem uns 17 anys, el cas és que es va llençar pel balcó de casa seva, a una gran altura, no se si un quart o una cosa així, el cas és que va caure sobre un cotxe i va sobreviure a pesar d'estar molt malament.

    Va passar en un periode vacacional, i el que em soprèn del cas, i en aquella època no li vaig donar importància, és que a classe tothom feia conya de cas , que si volia provar si sabia volar, etc, i bromes per l'estil. I això que era un noi que no queia malament a la gent i tenia amics.
    • Màgor13.793 10 148👍 3.517
      Jo quan feia tercer o quart de primaria un company d'una altra classe es va tirar i es va salvar de miracle. Li feien bulling el pegaven hi tot i li van seguir fent bulling encara que ja no el pegaven. I a més es va quedar coix. Però el vaig veure fa uns anys i semblava feliç.
    • Defectible7.981 270👍 3

      Reacció "normal", en el sentit d'esperable donada l'edat i l'entorn escolar, on tothom s'està pendent de no ser assenyalat de X, i d'altres estan només pendents d'inflar la seva imatge i seduir als altres amb la seva visió segura i dominant de les coses que en realitat ningú entén (tampoc ells).

      L'humor és un mecanisme de defensa molt fort, també (en ocasions, un mecanisme madur).

      Et puc preguntar com et senties, tu?

      • erianocar3.956 1 535👍 2.752
        Doncs a la meva classe va ser tot al revés quan un de la classe es va matar amb moto. Potser perquè es tractava d'un accident i no un suicidi.
        • Defectible7.981 270👍 3

          Home, és clar. Potser no: segur.

          A més, va morir en un dels riscos de la vida desitjada adolescent, així que es va morir "un dels vostres". Segur que si s'hagués mort, no sé, electrocutat a casa amb la rentadora, o bé en una pràctica d'auto-asfíxia eròtica, l'empatia hagués estat un pèl inferior i ràpidament s'hagués tornat un "meme".

          Em sap greu la teva pèrdua. Éreu amics?

    • Magalí727.827 2 273👍 2.709
      És acollonant l'empatia zero de la gent
    • Caspanyol_Involuntari605👍 774
      Vaig a fer un aclariment que no hauria de fer per tancar aquest tema.

      Quan vaig esmentar que "vaig orientar la meva adolescència cap a la diversió", no estava parlant de drogues ni de sexe, ni de bon tros intentant imposar la meva visió moral a través de la història.

      Els meus primers anys d'institut van ser durs. Els companys eren diferents i, en el meu cas, vaig passar de ser amic del 90% de la meva classe a ser-ho només amb el 10%. En els dos primers anys, vaig aprovar absolutament totes les assignatures, però van ser els pitjors 2 anys de la meva vida. Em resistia a deixar de ser un nen i no m'atrevia ni a parlar amb noies ni a sortir de festa. Estava bastant espantat.

      Per una sèrie de casualitats, el tercer any vaig tenir una crisi que em va portar a canviar i deixar la meva timidesa enrere. Primer ho vaig passar molt malament, però al cap d'uns mesos vaig trobar una via d'escapament en els videojocs. Després, vaig començar a escoltar música alternativa. En aquests anys vaig començar a forjar la meva personalitat i vaig estar amb una noia per primera vegada.

      L'única droga que prenia eren les cerveses, majorment a l'estiu amb els amics.

      Vaig suspendre dos anys, però vaig aconseguir madurar de pura casualitat, gràcies a una crisi que em va colpejar el just per espavilar i no enderrocar-me. Recordo els anys que vaig suspendre com a molt millors que els que vaig aprovar.

      Si tornés a viure-ho, buscaria un punt mig entre la diversió i l'estudi i ni tan sols em emborracharía (intentaria sortir de festa just després de fer esport, que és una sensació similar).

      Ramiro, irònicament, va ser molt millor estudiant que jo. Ramiro tenia un físic envejable, no tenia complexos en aquest sentit. Va ser la pressió social la que va acabar amb ell. Les discussions amb els pares, l'obsessió per agradar als altres. La inseguretat.

      Com dic, només intentava expressar com em vaig lliurar del que altres persones pateixen, de depressions greus. En el meu cas, va ser amb l'escapisme, perquè tinc una ment molt imaginativa. Però la veritat és que molts casos de suïcidi són deguts a la pressió social, i no és un tema per fer broma. I molt menys si ets cristià.

      La societat ha de trobar un mètode per ajudar les persones i evitar aquestes morts. Cada dia, es treuen la vida 10 persones a Espanya. No podem obsessionar-nos amb temes com el terrorisme i oblidar aquest drama.
  • carles18996.137 9 351👍 22
    Servidor ha viscut de primera mà la crònica d'una mort anunciada. He vist com un cap de negociat era contínuament assetjat pels treballadors d'una banda i pels seus caps de l'altra. Fins a acabar perdent els papers i optar per penjar-se d'un  arbre. He vist als seus/meus? companys fent-se selfies amb ell penjat per tal de fer la gracieta. He vist com el silenci i la boira de l'oblit fan el seu efecte. He vist fins on arriba la hipocresia de les persones i, avui, puc dir que ... val més posar-li flors.
    • Caspanyol_Involuntari605👍 774
      Es va suïcidar a la feina i la gent es feia selfis amb el cadàver?
      • Jordi Freixas20.531 13 74👍 4.610
        Al 1912, quan es va enfonsar el Titanic, i en els dies posteriors a la tragèdia es van desplaçar a l'indret diversos vaixells per "netejar" la zona, recollint cadàvers i tot el que podien recuperar del mar, en algun d'aquests vaixells també hi havia qui es va fer la "selfie" de rigor (salvant les distàncies) amb els cadàvers allà apilats.
    • enricmm16.447 10 111👍 5.906

      carles1899 escrigué:
      He vist als seus/meus? companys fent-se selfies amb ell penjat per tal de fer la gracieta.


      Això és de ser molt fill de puta. 
      • Defectible7.981 270👍 3

        Si parlem d'assetjament laboral aka mobbing, ja estaríem en aquest nivell de filldeputisme. Hi ha professions i entorns laborals que són un niu de psicopatia. No és gaire diferent —de fet, és exactament el mateix— del bullying a les escoles.

        Jo ho hauria denunciat. Assetjament, possible inducció al suïcidi, i greus faltes a l'honor. Que els caigués un bon puro, també a la companyia per permetre-ho.

        • enricmm16.447 10 111👍 5.906
          Potser el delicte no ha prescrit encara. Caldria que en carles1899 ho consultés amb un advocat. Qui es faci selfies per fer la gràcia d'algú que s'ha suïcidat (i a qui possiblement tu mateix has induït al suïcidi) mereix tastar presó. 
          • Defectible7.981 270👍 3

            Presó segurament no els cauria, però tant l'empresa com els individuals han de patir alguna conseqüència tant econòmica com sobretot social, si aquest és realment el cas.

            Aquest és el tipus d'esdeveniment que el fas saber a la premsa i el xou es munta sol, especialment si realment es pot demostrar que hi van haver dites fotografies. L'empresa es veuria obligada a acomiadar.

    • LesttattUsuari sumador38.867 12 15👍 14.130

      carles1899 escrigué:
      (...) He vist als seus/meus? companys fent-se selfies amb ell penjat per tal de fer la gracieta.(...)




      Perdona, però aquí m'ha semblat poc creïble.
  • Gínjol16.181 3👍 6.590
      Ara mateix em vénen al cap dos suïcidis d'amics/coneguts -no massa directes- de la meva jovenesa.

      -Un vivia en un poble de L'Alcalatén, era una mena d'anarco que fumava prou canuts. Es va penjar d'una garrofera.
      Era una persona aparentment agradable i humil.
      Em contaren que al seu rotgle començaren a parlar del tema del suïcidi i que això sol ser prel·ludi d'un suïcidi.

      -Un altre era d'una família andalusa, i anticapitalista. Una persona un tant desequilibrada, burleta però amb pensaments diguem-ne moralitzants. Començà a dur una vida sexual agosarada.
      Es va tirar al tren.

      Però penso també en amistats que, per voler viure massa de pressa i amb massa estupefaents, s'han escurçat molt la vida.
      Aquestes absències couen durant molt temps.
  • Caspanyol_Involuntari605👍 774
    Aclareixo que el cas que he comentat és real, no em sembla un tema per fer bromes (ni em sembla molt cristiana la idea).
    • Gínjol16.181 3👍 6.590
        Una actitud positiva i constructiva, malgrat tots els entrebancs, és bàsica per poder sobreviure.

        Luther King, de la presó de Birmingham estant, 1963: “Hem de saber encaixar la decepció més infinita, però mai no podem perdre l’esperança infinita”.

        “La constància és la virtut per la qual totes les coses donen el seu fruit”
        (Arturo Graf, 1848-1913, escriptor italià, nat a Grècia).

        “Quan tot sembla acabat, sorgeixen noves forces.
        Això significa que vius”
        (Franz Kafka, 1883-1924, escriptor judeoalemany de Praga).

    • Defectible7.981 270👍 3
      Per què no va compartir el problema?

      Per vergonya segurament (en el sentit de vergonya destructiva, humiliant).

      La ludopatia és un comportament addictiu molt fort en la que cauen persones que ja tenen una vulnerabilitat marcada d'entrada.

      Per exemple, és possible que aquesta addicció ja vingui d'una mentalitat en la qual sense molts diners hom no pot ser o sentir-se estimat i la vida no val la pena, de manera que davant el fracàs, acabes caient en la teva pròpia profecia. Encara que hagués guanyat molts diners amb el joc, hagués seguit essent infeliç. Llavors, si ja creus d'entrada que només seràs estimat en l'èxit, doncs no demanaràs pas ajuda en el fracàs, perquè no creus que això sigui possible. Des del forat sents que ets una nosa a tot arreu, i tu no vols ser una nosa a ningú.

       

      Per què no es va deixar ajudar? 


      Sense saber-ne els detalls (ho veu intentar?), que hi hagi persones disposades a ajudar no és garantia que estiguin preparades per fer-ho.

      Jo mateix sé que faig patir als meus amics, que sens dubte voldrien ajudar-me, però no són el tipus de persones donades a això, tampoc el tipus de persones que em podrien ajudar de proposar-s'ho seriosament. L'ajuda ha de venir de manera professional i, idealment, amb el suport de l'entorn. I a vegades ni amb ambdues coses n'hi ha prou.

      I mentre hom no mori, doncs mira, qui dia passa any empeny.

  • Caspanyol_Involuntari605👍 774
    Els que es suïciden llançant des d'un pont o edifici es penedeixen al cap de poques dècimes de segon, pel que fa l'instint de supervivència fa efecte.

    Aquest xut d'instint de supervivència roman per a la resta de la seva vida, i els que sobreviuen a la caiguda no ho tornen a intentar i fins i tot ajuden a altres.

    D'altra banda, en el Golden Gate estan instal·lant unes xarxes metàl·liques horitzontals perquè la caiguda dels suïcides, en lloc de ser de 75 metres amb un impacte a 120km/h, sigui de 3 metres a molta menys velocitat: la suficient per fer-los mal i provocar-los por de fer un segon salt. També és possible que estigui dissenyada perquè ningú surt en primer lloc, ja que està clar que una caiguda de 3 metres en un filat metàl·lica et fa mal i els suïcides volen escapar de tot tipus de dolor.

    Per descomptat, si els suïcides sabessin que es van a penedir en l'aire i que un de cada 20 van a sobreviure la caiguda inicial per morir ofegats en no poder nedar amb tots els ossos trencats, probablement no es tirarían.

Publicitat

Fòrums

  • 9.296.791 missatges
  • 221.112 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat