Fòrum

El bluf processista pel seu amor autonomista

Nester 865 1 👍 960


 

DILLUNS, 26.3.2018. 23:59 H

El bluf processista pel seu amor autonomista

 

URL curta

De justícia l’empresonament del jutge espanyol Llarena als trilers processistes catalans. Poc o gens importa que no els hagi engarjolat per aquesta raó, quan hi ha altres raons molt poderoses per engarjolar-los. És paradoxal, és irònic que Espanya engarjoli els mentiders que han liquidat la possibilitat de llibertat del poble català: la possibilitat d’independència de Catalunya. Espanya ha engarjolat els delinqüents que han comès el crim més greu imaginable. Ho saben molt millor que els catalans, i per això els engarjolen. Ho saben tant que per això defensen amb dents i ungles la seva independència i, amb ella, el que consideren la seva integritat nacional. Engarjolen els qui l’han posada en perill. Espanya acaba de donar una lliçó magistral a Catalunya sobre la importància de ser independents, de tenir un estat i defensar el territori. Altra cosa és que l’alumne català sigui totxet i no ho hagi copsat. Ni ho ensuma. Per això continua amb el llacet groc a la solapa.

Per tot plegat espero que els trilers processistes passin una temporadeta a la presó. No he dit en cap cas que me n’alegri que hi siguin. El que jo senti no té cap importància per al lector. He dit que espero que llepin presó perquè seria de justícia. Punt final. Ja que els catalans són incapaços de fer justícia amb els partits que voten per ser gustosament enganyats un cop rere l’altre, doncs està bé, molt bé que ho faci algú altre, encara que per a vergonya catalana hagi de ser Espanya.

Ara, les reaccions pels empresonaments són irades, d’indignació. És la reacció de la impotència que revela només això i, doncs, enforteix Espanya, encantada cada vegada que veu manifestacions massives a Catalunya: d’aquí, de plorar i victimitzar-se, els catalans no passen, pensa el veí. En tot cas, només els podria inquietar la seva imatge internacional, cosa que no passa perquè ja han vist que els estats o giren la cara, o callen o els donen la raó. El món no va de justícia ni de tenir raó. El món és violent. Cada estat amb el seu estil i intensitat de violència. Però el món és violent. I Espanya està perfectament adaptada al món. Els catalans, en canvi, no estan ben adaptats al món. Esperen que el món els doni comprensió i la raó, allò que no forma part de la realitat final de la naturalesa humana.

La llengua, la cultura, la nació catalana existeix després de segles d’agressions, certament, però l’agressió més terrible al capdavall se la infringeixen els catalans mateixos. Tothom s’ha alliberat d’Espanya, tret dels catalans. Tres segles pel cap baix sense haver estat capaços d’alliberar-se d’Espanya, i en fa quatre les coses ja no ens anaven bé. Per fer-s’ho mirar. La pervivència del català “és un miracle de tenacitat, n’hem d’estar orgullosos”, diuen cofois els catalans. Solemne estupidesa. La cohesió, el comunitarisme tan ben organitzat dels catalans, per bé que a costa de matar el pensament crític, la dissidència, tanmateix ha permès aquesta supervivència nacional que d’altres països han perdut, certament, res a dir. Llàstima que aquesta característica comunitarista cohesionadora que ha permès al llarg de tres segles la supervivència nacional catalana sigui la que acabarà paradoxalment matant Catalunya. Aquests últims sis anys s’ha fet un pas de gegant perquè així sigui. Una estratègia ultradefensiva basada en la cohesió grupal, però a base de victimisme en la raó i reblada amb la superioritat moral, no només no va enlloc sinó que enquista, impedeix la confrontació necessària per a tot alliberament. Allò que ha permès la supervivència nacional impedeix la garantia d’una vivència nacional de ple dret, amb un estat al darrere; allò que ha permès la supervivència nacional, permetent-la respirar amb una palleta, l’acabarà ofegant. L’obsessió a defensar-se d’Espanya, impedeix, és incompatible amb confrontar-la. Un equip de futbol que posa els onze jugadors sota la porteria és un equip que no només no té cap possibilitat de guanyar, sinó que perdrà segur. L’equip contrari, per bé que amb dificultat, li acabarà clavant un gol. L’equip que es defensa només pot aspirar a l’empat, amb sort. Bé, aquest és exactament el joc a què juga el catalanisme, ara anomenat amb propietat processisme. La garantia de perdre, anant perdent llençols a cada bugada.

La llibertat no es guanya amb la queixa, amb la cantarella infantil, absurda, de com de pervers és l’enemic, ni amb bonisme de llaços grocs, somriures revolucionaris, espelmes, clavells o qualsevol altra mena d’originals performances. Això pot estar molt bé per fer bullir l’olla i sumar ciutadans a la causa, però res més. La llibertat es guanya confrontant l’enemic. Però la llibertat es guanya sobretot volent-la. Quan l’objectiu és simplement ser, però sense assegurar-te la posició al món que et permetrà continuar sent, aleshores deixes de ser, acabes desapareixent. Quan l’objectiu és simplement ser, però com un autista cofoi et recrees en les característiques que, efectivament, et fan ser, però no fas esment a la teva situació dins del ventre de la balena espanyola que malda perquè deixis de ser, acabes deixant de ser. T’esclafen.

La llei espanyola és injusta amb els catalans, sens dubte, però és la llei espanyola, i Espanya ha avisat innombrables vegades que l’aplicaria si es posava en perill la unitat territorial de l’Estat espanyol. Per tant, és absurd recrear-se, indignar-se ara per la injustícia de la llei espanyola. T’han avisat i t’hi has fotut de cap no fent cas als avisos. O crees la teva pròpia llei o et sotmets a l’espanyola. Si decideixes sotmetre-t’hi, com ha estat el cas, ja saps el que t’espera. El problema és que no t’esperaves la reacció contundent espanyola perquè 23 anys de pujolisme dient-te que “no cal que tinguem un estat perquè tal com estem ja és com si ho fóssim”, t’ha afectat. 23 anys de mentida cofoista pujolista en la superioritat moral han trinxat el cervell dels catalans. Arribar-te a creure que la Generalitat és alguna cosa més que una simple institució, una delegació autonòmica espanyola com ho pugui ser Múrcia o Cantàbria, ha resultat letal. Arribar-te  a creure que tractes Espanya de tu a tu ha estat letal. Quan has posat en joc el ser de l’estat espanyol, ja s’ha vist qui mana. Espanya a sobre, i Catalunya esclafada sota la seva bota. Això ha estat sempre així, i ara simplement s’ha evidenciat.

La indignació i ràbia despertada entre els catalans per l’empresonament dels seus polítics, lluny de servir per reactivar l’independentisme només farà que tot el contrari, enquistar, reforçar el catalanisme-processisme i la seva eterna i estèril queixa victimista comunitarista expressades justament amb les seves manifestacions i d’altres activitats lúdiques. La martirització dels seus herois no ha fet més que començar, i serà insuportable. La reacció amb la ràbia demostra que continuen focalitzant les seves energies en la direcció errònia si el que es vol és la independència. En comptes d’exigir responsabilitats als polítics que els han traït i enganyat amb el bluf de l’anomenat procés, els converteixen en herois i màrtirs manifestant-se pel seu alliberament. Però no. Ni els han traït ni han estat enganyats. Els han votat per ser enganyats perquè volen ser enganyats. Prova d’això és que els han pres el pèl elecció rere elecció, i el poble els ha votat repetidament. Un acord tàcit. Oli en un llum.

Quan es desconeix el poder, quan es porten tres segles sota el poder, quan no se’n té noció, quan en realitat no s’acaba percebent com un objectiu real sinó que de manera miop es busca fer prevaldre l’actitud defensiva per mirar de continuar sent –us sona alguna cosa, això? Pujolisme pur, catalanisme­– els embats rebuts lluny de servir per passar a la confrontació serveixen per tancar-se més en l’actitud comunitària defensiva i, doncs, per allunyar-se precisament del que convindria, confrontar per obtenir el poder, la independència, i estalviar-se l’agonia de la dependència sota un tercer que malda per destruir-te. Per això la ràbia despertada per l’empresonament dels polítics només farà, com és habitual en els catalans, que allunyar-los de la llibertat. Ara ja no es parla d’independència, sinó de “recuperar la democràcia”, de “fer república” o “d’alliberar presos polítics”. Espanya es frega les mans. El processisme català, també. En aquest punt de la pel·lícula, cada manifestació massiva, cada performance, cada discurs cursi, de lirisme barat, solemne, en la línia victimista autocomplaent com per exemple els que ara ens obsequia magistralment i vergonyant l’inefable titella Torrent, i per tant cada acció simbòlica, estètica, no propositiva, és una garantia per a la unitat territorial de l’Estat espanyol.
 
Fa vuit anys van aparèixer dues opcions independentistes al parlament, de les quals ara no se’n canta ni gall ni gallina. Eren això, independentistes, no processistes. Proposaven fer la independència sense llacets grocs, espelmes, etcètera. No van interessar. Al poble català li va ser més fàcil creure el dolç i amable cant de sirena dels partits processistes que prometien la independència anant “de la llei de la llei” i somrient. Per què no hauria de ser així si “som com un estat i tractem Espanya de tu a tu”, oi? De fet, però, la qüestió no és que els catalans no estiguin disposats a fer cap sacrifici per aconseguir la independència, sinó que en el fons no s’han cregut mai que la puguin aconseguir. Són al·lèrgics al poder real: no la volen i no saben que no la volen. Per això es limiten a l’autodefensa. I autodefensa comunitarista significa renuncia a la llibertat, i per tant l’objectiu és en el fons el peix al cove millorat del qual sentir-se cofois, victoriosos. No ens equivoquem. La defensa ciutadana exemplar de les urnes del 1-O no va tenir res a veure amb fer la independència, sinó simplement amb votar. Ja ho deien, els catalans, “volem votar”. D’això es tractava. De res més. I van estar disposats a ser apallissats per poder votar. Per fer la independència? Això ni els passava pel cap. Ells havien de votar perquè els havien dit que s’havia de votar i no hi havia dret que no els deixessin votar. Volien votar. Punt final.

L’anomenat Procés no ha estat més que un intent ridícul de xantatge a l’estat. El processisme és això, tothom ho sabia, no ha calgut ni pronunciar aquell “tu ja m’entens”, tan patèticament català, i els partits polítics processistes coneixen la psicologia del poble a la perfecció, bàsicament perquè també és la seva, i per això hi han jugat. Per què la independència, quan ens va tan bé cobrar de l’autonomisme?, diu la classe política catalana. Per què la independència, quan el que volem és seguir sent, però sense la responsabilitat que implica exercir el poder?, diu l’inconscient del poble català. Per què tenir poder quan ens sentim tan bé sent els bons de la pel·lícula responsabilitzant l’amo espanyol de tots els nostres mals? Infantilisme etern. Tots d’acord, doncs. Però Espanya és un estat, i un estat no va de farol. Error de càlcul català, resultat de no entendre res, immers en el pensament màgic: l’empresonament. L’ensulsiada.

El problema dels catalans són els catalans. És un problema psicològic que els aboca a l’autodestrucció, passant mentrestant per la mediocritat en un comunitarisme que en nom de la cohesió detesta la dissidència. “No és dels nostres”, diuen dels dissidents amb forçós autoritarisme els del “farem un nou país, democràtic”. Hi ha una dita xinesa que diu que tot clau que sobresurt acaba rebent un cop de martell. Cert. I en això es basa el catalanisme. En això basa la seva supervivència i en això cava alhora la seva pròpia tomba. Tenint raó, això sí. La nació catalana morirà estúpidament tenint raó, tota la raó.
 

Respostes

Configuració
  • polmas 14.538 7 134 👍 2.571
    En algunes coses té raó, en altres està intoxicat de tenisme. 
  • venjança_catalana 4.166 3 507 👍 4.731
    La llibertat no es guanya amb la queixa, amb la cantarella infantil, absurda, de com de pervers és l’enemic, ni amb bonisme de llaços grocs, somriures revolucionaris, espelmes, clavells o qualsevol altra mena d’originals performances

    És que ja n'hi ha prou d'aquest discurs victimista. Algun dia la població empenyarà tant fort que trepitjarà sense miraments la traició que s'està cometent 
  • Lluísfrancesc 11.968 8 168 👍 10.543
    Quin fàstic d'escrit. Em jugo un pèsol que és un dels raconaires escampamerda tan actius darrerament.
  • ansar 17.208 12 96 👍 6.467
    Es de ser molt miserable: 2 presidents no aprofiten la majoria independentista i no proclamen la independencia quan calia... pero la culpa es de tots (inclosos els que volien la independencia i ara estan empresonats) 

    La culpa es de qui abans defensaven Mas i ara encara defensen Puigdemont
  • Nester 865 1 👍 960

    https://www.naciodigital.cat/noticia/154443/manuel/delgado/idea/tabarnia/esta/calcada/dels/enclavaments/serbis/croacia/bosnia#.WvVwjwgbiSB.twitter

    La reacció d'una part de la població contra una arbitrarietat com era la desarticulació violenta del referèndum i una ocupació policial i militar del país em semblava previsible. M'ha decebut que aquells que havien semblat impulsar aquest moviment acabessin dimitint de la tasca que ells mateixos s'havien assignat. Hi havia el dubte de si una part dels dirigents sobiranistes aspirava a un procés interminable que fos una font de legitimitat. Confiava, amb tot, que fossin capaços de defensar aquest projecte que semblava que havien covat.

    "La classe política independentista es va espantar al veure la gent al carrer"
    - Per què creu que es va produir aquest replegament?

    - No crec que fos, com podia semblar, per la repressió, sinó per la consciència que s'havien desfermat forces socials en condicions d'obligar a executar aquell projecte. Crec que el que va espantar va ser veure la gent al carrer. La classe política independentista es va espantar al veure que no s'estava en condicions de controlar allò: l'apropiació del carrer per una massa de persones impacients que jo estic segur que estaven disposades a tot. Aquell 3 d'octubre la gent hauria fet qualsevol cosa. Però es va desaprofitar l'oportunitat per por. Sempre vaig defensar la idea que això va començar al carrer i acabaria al carrer, i és el que es va voler impedir.   

    Manuel Delgado. Foto: Albert Alcaide.

    - Però l'amenaça de la repressió era clara i va ser un factor a tenir en compte.

    - Aquesta era la justificació perfecta per haver tirat endavant fins a les darreres conseqüències. Si el procés va reeixir va ser per la col·laboració d'aquestes forces reaccionàries, que van actuar com era previsible.

    - Va parlar de procés revolucionari. Encara hi som?

    - Ara ja no. El procés revolucionari acaba el 27 d'octubre, quan es proclama la República i la gent decideix que encara té temps per anar al cinema. S'acaba quan algú decideix que no s'ha de treure la bandera espanyola de la Generalitat. I que tot torni a estar com estava. El PDECat tornarà a ser CiU; JxC s'adaptarà a les noves circumstàncies, que no són noves perquè són les d'abans, i ERC posarà de manifest que el que vol és restaurar el tripartit.
    • llamp 48.209 17 10 👍 11.832
      Som al segle XXI, no es poden seguir criteris del segle XVIII

      em vé al cap un clàssic de la guerra civil: Si era abans la Revolució o guanyar la guerra contra els sublevats (curiós que els 155 i allegados no ens apliquin aquest sobrenom)

      El conjunt del Poble no estava per cap Revolució i parlo dels compromesos només, no tot es soluciona cremant pneumàtics i fen fum i soroll.
    • RESILIENT 1.400 2 👍 1.066
      "No crec que fos, com podia semblar, per la repressió, sinó per la consciència que s'havien desfermat forces socials en condicions d'obligar a executar aquell projecte. Crec que el que va espantar va ser veure la gent al carrer. La classe política independentista es va espantar al veure que no s'estava en condicions de controlar allò: l'apropiació del carrer per una massa de persones impacients que jo estic segur que estaven disposades a tot. Aquell 3 d'octubre la gent hauria fet qualsevol cosa. Però es va desaprofitar l'oportunitat per por. Sempre vaig defensar la idea que això va començar al carrer i acabaria al carrer, i és el que es va voler impedir. "

      Aquest és el motiu fonamental de l'avortament començat el 27-S per la molt conservadora i reaccionària dreta catalana de PDeCAT i ERC.

      La resta del que diu Delgado, no té rebuig doncs és la veritat nua i crua que explica la nova parida del PDeCAT: la infame creació del "Moviment 1 d'octubre" [sic] (...o Gloriós Moviment Nacional de la Merda amb Suc).

      Ara ja ho sabeu ...que si els colons, que si els immigrants, que si cal tenir fills però de casa, etc. Fàstic!
    • AltairRC 1.799 900 👍 1.200
      EL professor Delgado, brutal com sempre.
  • llamp 48.209 17 10 👍 11.832
    Aixó ho diu algú que no està empresonat (sine die) i segurament no coneix la presó

    Segurament un "antitieta" perquè duen llaços -quina horterada!- (gran fenòmen que algún dia serà col·locat al seu lloc preeminent), un "valent" dels que "escalfen" als antidisturbis i després apreten a correr (Ni un pas enrera i tal i tal i pasqual), provos que necessiten carn de canó que rebi les bales que ell no vol rebre.

    Tallem quatre carreteres i ja està, Europa s'ensorra i ens demana on han de firmar. "Controlem" el territori quan només estem palplantats fins que algú diu: Nois...s'ha acabat el recreo, cap a casa -ben calents- o a presó

    Segurament diu coses que es poden -i potser s'han d'aprofitar- però l'he començat a legir i m'ha vingut al cap tot el que us he dit

Publicitat

Fòrums

  • 9.158.651 missatges
  • 216.232 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat