Fòrum

La mentida de la “reconquesta”

Josep Carles 5.857 13 357 👍 1.267

No només ens cal tenir la raó. Cal també saber-la argumentar.

-------------------------

L'ús polític de "la reconquesta", el gran mite espanyol

març 7, 2018
166
 
 
 
 

El terme “reconquesta” és un constructe artificial per determinar una etapa històrica de la península ibèrica. Aquesta etapa aniria del 711 al 1492. Malgrat no es correspon a cap realitat històrica, l’ús del terme s’ha mantingut gràcies a la indefinició sobre com explicar, o encaixar, la existència durant quasi 8 segles d’estats musulmans a la península, amb la idea d’Espanya que alguns pretenien construir.

El terme “reconquesta” té clares connotacions polítiques des del seu origen. Alguns el fan servir com un formalisme, simplement per distingir aquesta etapa de la història peninsular de la “conquesta” que faria referència al genocidi americà.

El mite de la reconquesta

Va ser dotat de significat nacionalista al segle XIX en el marc de les pugnes entre lliberals i conservadors pel model polític que calia imposar a l’estat espanyol. Va ser un al·licient per a la construcció nacional de l’Estat-nació “Espanya”.

Actualment, en història és fa servir més directament el terme “conquesta”, més exacte. Tot i que també s’empren variants compostes com “expansió dels regnes cristians”, “feudalització peninsular” o semblants. Aquestes definicions tenen el problema de ser clarament parcials. Només mostren el punt de vista cristià. Amb tot, als manuals d’història, documentals, i especialment a la xarxa, encara és fàcil trobar el terme “reconquesta” com d’ús habitual.


Raons per les quals és inexacte l’ús del terme reconquesta

La primera raó és el llarg temps transcorregut. Evidentment, estem parlant d’una societat medieval en la que el record i fins i tot el coneixement al segle XIII i XIV, i no diguem al XV, del que havia passat a inicis del segle VIII era més que inexistent. Però n’hi ha més:

Durant el llarg període que ocupa es van anar succeint aliances i enfrontaments entre els regnes cristians i musulmans. Aquestes aliances entre regnes musulmans i cristians s’alternaven amb períodes de pau i enviament d’ambaixades, i fins i tot coalicions per lluitar contra enemics comuns. La idea d’un “avanç cristià” continu (tal com es tendeix a explicar, de riu en riu) no té fonament històric. És com si avui encara estiguéssim parlant de la conquesta de les tribus bàltiques com un continu.

Ortega y Gasset, al llibre “la España invertebrada” va dir: “una reconquesta que dura vuit segles, no es una reconquesta”

Més raons terminològiques i històriques

Terminològicament, “reconquesta” implica “tornar a conquerir”. Com si allò conquerit ja hagués estat teu alguna vegada. Quan els reis catòlics van conquerir el Regne de Granada no “tornaven” enlloc. Per moltes raons:

  1. El territori de Granada, en bona part, mai va ser del tot visigòtic, sinó que va formar part durant una bona etapa de temps de l’imperi bizantí.

  2. Evidentment, els reis Catòlics no tenien res a veure amb els llinatges visigots.

  3. Ni el Regne de Granada, ni cap regne cristià, eren entitats polítiques existents prèviament a l’arribada dels musulmans.

A nivell de fonts, el terme “reconquesta” no apareix a les fonts alt medievals ni medievals plenes. És un terme que apareix al segle XIX. En època coetània es parlava de recuperació territorial i instauració de la monarquia. El terme que es feia servir era el de restauratio. Una restauració del cristianisme. Per això els autors, especialment els anglosaxons, parlen de “croades”.


El debat de les idees

Hi ha hagut dues grans tendències a l’hora d’explicar el període musulmà a la península.

  1. Com un cos estrany en allò que seguia essent “Espanya”. I per tant, de forma “natural”, els regnes cristians van recuperar “el seu” territori.
  2. Eren estats musulmans, però en realitat a sota va haver-hi continuïtat de la població anterior romano-visigòtica, fet que justificaria i legitimaria la conquesta cristiana per fer fora els musulmans, que passaven a ser “invasors”.

D’entre els partidaris de la segona opció, hi ha també variants.

2.1 Els qui neguen que hi hagués una arribada de musulmans àrabs i berèbers, defensant que en realitat eren ètnicament occidentals, com provaria la presència de gent rossa o amb els ulls blaus entre els nouvinguts.

2.2 La població romano-visigòtica hauria fugit en massa cap al nord a refugiar-se. D’aquesta manera, tindrien tota la legitimitat per després “reconquerir” les terres dels seus avantpassats.

Actualment, se sap que cap d’aquestes explicacions és vàlida ni té cap lògica. Espanya no existia com a entitat política, sinó com a concepte geogràfic. Els musulmans no van arribar com una força invasora per ocupar la península, sinó que arribaren com a part d’una mena de guerra civil goda i van aprofitar el buit de poder. Va arribar població procedent del nord d’Àfrica i de més enllà, de forma més representativa com més al sud de la península es miri, però no de forma que substituïssin la població autòctona. Especialment van arribar classes dirigents, que es van quedar a les zones més riques de la península i amb les millors terres, i soldats. La població autòctona no va marxar en massa. Potser algunes classes dirigents van marxar per cercar refugi, i evidentment es donà un moviment i traspàs de població (en els dos sentits), que de cap manera va ser generalitzat. Es va produir una islamització de la societat. En bona part, quan els conqueridors cristians van conquerir Al-Andalus entre cinc i 8 vuit després, en realitat varen expulsar la població “original”.

La interpretació dels fets

Segons Antoni Rovira i Virgili, els repartiments en zones d’influència dels territoris susceptibles de ser conquerits per cada regne cristià era una incongruència. La visió propagandística castellana, segons la qual hi havia hagut un sol estat anterior als musulmans, convertia en un parèntesi a mode de cos estrany i accidental l’existència d’Al-Andalus. Aquest fet, que justificava la seva conquesta, xocava frontalment amb l’existència d’altres realitats peninsulars.

Els historiadors Sánchez-Albornoz i Menéndez Pidal van patir la repressió i l'exili. Albornoz hi aniria després d'escapar als treballs forçats al Valle de los Caidos. Per Menéndez Pidal va ser més light, i va continuar exercint càrrecs un cop tornat de l'exili, tot i les seves protestes per les depuracions franquistes. Alimentaria la ideologia franquista des de la presidència de la Real Academia de la Historia des de 1947 fins 1968.Els historiadors Sánchez-Albornoz i Menéndez Pidal van patir la repressió i l’exili. Albornoz hi aniria després d’escapar als treballs forçats al Valle de los Caidos. Per Menéndez Pidal va ser més light, i va continuar exercint càrrecs un cop tornat de l’exili, tot i les seves protestes per les depuracions franquistes. Pidal alimentaria la ideologia franquista des de la presidència de la Real Academia de la Historia des de 1947 fins 1968 i Albornoz seria president de la República espanyola a l’exili.

Especialment a Castella, els patrons ideològics es basaven, per tant, en “la tornada a la normalitat” amb l’eliminació d’aquest “cos estrany i accidental”, i per tant, la “justa conquesta” per finalment legitimar la violència. D’aquesta manera, la historiografia espanyola, basada en la mentalitat castellana, deixava al marge els andalusins, considerant-los poc menys que un destorb en la seva història. Unes gents destinades a desaparèixer.


Diferències entre mentalitats castellana i catalana

Possiblement per aquesta incongruència, ja els reis lleonesos van fer servir la fòrmula “Imperator totius Hispaniae“, com a voluntat de supremacia sobre la resta de territoris cristians peninsulars en formació. I per vendre la legitimitat d’aquesta monarquia, com a suposadament descendent dels gots i més concretament de Don Rodrigo. El súmmum d’aquesta creença va arribar al 1135, quan Alfonso VII va ser coronat com a emperador a Lleó amb tota la pompa. Li van retre vassallatge els reis de Navarra, Portugal i Aragó i el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. Tots se’n van desdir a la mort d’Alfonso VII.

Els catalans, a diferència dels castellans, no van basar la seva identitat sobre la conquesta de territoris islàmics. A banda d’algunes ràtzies puntuals, entre els segles X i XII, els comtes catalans preferien cobrar les paries. No seria fins al s.XIII que els catalans posarien mans a l’obra pels territoris del sud. Fins aquell moment, la prioritat catalana sempre havia estat els comtats occitans, essent el bressol de la nació catalana a banda i banda dels Pirineus.

Donar peixet al Alfonso VII ja anava bé a Ramón Berenguer. La pressió que havien fet els castellano-lleonesos sobre Aragó acabaria beneficiant-lo, amb la incorporació d’Aragó sota el llinatge comtal de Barcelona. Ramón Berenguer també aconseguiria signar el  tractat de Tudilen pel qual es repartien els territoris peninsulars i pactaven barrar-li l’avenç als navarresos.

Cada any al gener GranadaCada any al mes de gener, Granada “celebra”que va ser “reconquerida”. La festa no està exempta de polèmica, bàsicament per l’ús que en fa l’extrema dreta espanyolista de l’acte.


La utilització política de la conquesta

A inicis del segle XX, els historiadors van introduir la intencionalitat política en les seves interpretacions de la conquesta peninsular. Claudio Sánchez-Albornozintentava convèncer tothom de què “la reconquesta era una empresa comuna de tots els espanyols”.  Ell va posar el focus en l’origen del concepte “Espanya” a Astúries, el mite que encara avui persisteix. Segons la seva idea, un conjunt de regnes cristians, liderats per Castella com a successora de Lleó després de segles de lluita “nacional i religiosa”, aconseguirien “alliberar el sol patri dels invasors musulmans i aconseguir la llibertat”.

Si Sánchez-Albornoz posava la legitimitat, Ortega y Gasset va posar la justificació de la idea de preeminència de Castella per sobre dels altres territoris i per tant, la idea d’estat central. L’altra pota de l’ideari el posaria Menéndez Pidal. En Ramón Menéndez Pidal hi ha l’origen de la idea que la reconquesta estava inspirada en la idea de la unitat d’Espanya. Va ser un gran ideòleg del nacionalisme espanyol: “Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda”. D’ell surt la idea de supremacia de l’església com a pilar bàsic de l’estat espanyol, sempre sota el lideratge de Castella.

Menéndez Pidal va defensar la castellanització de Catalunya i el País Basc. Va col·laborar a la revista ‘Raza Española’. A partir d’ell, qualsevol qui hagi qüestionat aquest terme de “reconquesta”, ha estat titllat automàticament de poc espanyol, quan no directament de “separatista”

D’altra banda, Bosch i Gimpera va portar  encara més enrere les teories de l’origen del caràcter o existència de l’esència “espanyola”. En aquest cas per justificar una Espanya federal. Al·legava que tant romans, com visigots, com musulmans, van ser agents estranys, una mena d’afegitons sobre una base de pobles peninsulars diversos en època més remota, com els ibers i els celtes.

Si els anteriors defensaven la part 1 (i -1 en el cas de Gimpera) Americo Castro va ser el representat de la línia 2. Va mantenir una airada disputa acadèmica amb Sánchez-Albornoz. Defensava la influència de les cultures musulmana i jueva en els regnes cristians. Una cosa que escandalitzava als partidaris de veure un cos estrany en la naturalesa pura castellana. Fins aquí, el debat del terme no era tant si “conquesta” o “reconquesta” com en saber com de pura havia superat la hispanitat “l’accident” de l’islam.

A l'educació i l'espai públic es feia servir l'imaginari de la reconquesta com a fantasia mítica. Les referències constants a l'evocació simbòlica de gestes militars: Covadonga, la reconquesta de Toledo, Les Navas de Tolosa, i els referents religiosos: Santiago, oel protagonistes de la història-mite: Pelayo, el Cid, Alfonso VI, Fernando III, los Reyes Católicos), en La identificación del Cid o Pelayo. Eren constantment identificats amb FrancoA l’educació i l’espai públic es feia servir l’imaginari de la reconquesta com a fantasia mítica. Les referències constants a l’evocació simbòlica de gestes militars: Covadonga, la reconquesta de Toledo, Les Navas de Tolosa, i els referents religiosos: Santiago, el protagonistes de la història-mite: Pelagi, el Cid, Alfonso VI, Fernando III, els Reis Catòlics,
i en la identificació del Cid o Pelagi I que eren constantment identificats amb Franco.


Interpretacions actuals de la conquesta

 

(...)


Tot l'article a: http://www.historiesdeuropa.cat/2018/03/07/reconquesta/
 

Respostes

Configuració
    • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
      Molt ben explicat! 


      Ara, per l'amor de tots els déus, posa algun punt i a part!
    • MLC 9.621 4 222 👍 7.535
      Sense voler contradir cap de les dades aportades en aquest comentari, que em sembla molt valuós i interessant, penso que potser fica molt l'accent en la gran diversitat que hi havia a nivell qualitatiu, però pot fer oblidar que aquesta no és incompatible amb una baixa diversitat a nivell quantitatiu.

      Vull dir que malgrat totes les minories que hi havia, segurament no deixa de ser cert que 8 o 9 de cada 10 habitats de la península compartien religió, llengua i formaven el que podríem anomenar "hispanoromans".

      Una mica com passa avui a Egipte. S'hi parla una dotzena de llengües de varies famílies diferents i hi ha mitja dotzena de religions diferents, però els arabòfons sunnites són un 90%.
      • Smilodon 551 2 👍 490
        Crec que la situació de la península ibèrica s'assemblava més a Síria que a Egipte. L'actual País Basc, Navarra, La Rioja, Burgos i el Pirineu aragonès i català fins Andorra eren bascos. Els càntabres van tenir guerres amb els visigots i probablement no es van llatinitzar fins després del segle VIII. Els asturs només 20 anys abans de la conquesta islàmica també van tenir una guerra amb els visigots, amb la qual cosa les actuals Astúries i Cantàbria es poden descomptar. A la zona de Zamora i Salamanca hi havia Sabaria, els seus habitants no està clar quin era el seu origen però eren descendents de pobles preromans.

        Després estem acceptant la suposició que tots els habitants de la resta del territori no germànics o jueus eren hispanoromans, quan se sap que a França al segle VI encara hi havia gent que parlava gal i que al segle V Sant Agustí d'Hipona descriu que el púnic encara es parla al nord d'Àfrica quan era una zona conquerida per roma al segle II abans de crist, no seria difícil pensar que encara en època visigoda haguessin sobreviscut alguns pobles preromans. Inclús assumint que fossin romans cal tenir en compte que sobre uns 5.000.000 el nombre de sueus eren uns 100.000 i el de visigots 200.000, si posem que els jueus fossin el 5% de la població en tindríem 250.000, suposem un 10% de pobles no romanitzats del nord (càntabres, asturs, vascons) serien 500.000 amb la qual cosa quedarien 3.950.000. D'aquests 3.950.000 no tots eren calcedonians. Per exemple la conquesta franca de Catalunya va servir per eliminar l'heretgia de l'adopcionisme que havia estat propagada pel bisbe d'Urgell i per Elipando de Toledo arquebisbe de Toledo, encara a finals del segle VI hi havia priscil·lianistes i van ser condemnats al concili de Braga al 567. I la possible persistència del paganisme no cal descartar-la, per exemple a l'imperi Bizantí fins al segle IX encara quedava gent que segui la religió grega clàssica i al segle VI Justinià encara perseguia pagans egipcis quan teòricament des del 391 la religió oficial era el cristianisme.

        Ara agafem aquests 3.950.000 suposem que tots s'han romanitzat i fem un càlcul optimista pels calcedonians hispanoromans, suposem que el 90% d'ells són cristians i que només el 10% son (cripto)pagans, i del 90% de cristians un 80% segueixen el cristianisme oficial i només el 10% són heretges. El 80% de 3.950.000 són 3.160.000, i 3.160.000 sobre una població total de 5 milions és el 63% de la població. El 63% de la població no és l'Egipte actual, més aviat és Síria i ja veiem com porten 7 anys de guerra entre diferents faccions i pertànyer al grup més nombrós no implica en cap cas guanyar. I si acceptem aquesta xifra del 60-65% hem de pensar que no seria igual a tots els llocs, i que potser no era el mateix el camp que la ciutat, no nego que fossin el grup més gran de població però hi ha molta diferència entre un 90% i un 65% i crec que podria haver fet un càlcul on haguessin sortit menys si poso un nombre de pobles preromans superior o més pagans, heretges o jueus (quan s'han fet estudis genètics s'ha observat que fins el 20% de la població d'Espanya i Portugal té ascendència directa jueva en el cromosoma Y encara que podria també pertànyer a altes semites i cap al 1.300 s'estima que potser hi havia mig milió de jueus a la península ibèrica i la població total al 1300 era d'uns 6 milions)

        • MLC 9.621 4 222 👍 7.535
          És possible, però penso que fiques molt l'accent en una diversitat molts cops possible de discutir.  Per exemple.

          - Moltes de les heretgies segurament eren ultraminoritàries al segle VIII com el cas dels priscil·lianistes, arrians  o eren cosa d'alguns bisbes i  teòlegs més que dels fidels. Fins i tot amb els criptopagans. Una mica com amb els catòlics que ara cruen amb l'horòscop o la Pachamama, però que no formen comunitats diferenciades.

          - En el cas de Justinià, jo crec recordar que el que va fer va ser tancar el temple de Filas que s'havia mantingut obert fins el segle V per un acord amb els nubis que adoraven a Isis.

          -El gal en principi es considera que es va extingir al segle IV o V, encara que amb els darrers parlants passa el fenomen que donat que hi ha gent que viu 90 o 100 anys, sempre hi ha algun parlant quan la llengua s'ha deixat de parlar a la comunitat. La llengua gòtica es va parlar fins el segle XVI si no m'erro.

          - Els sueus i els visigots al segle VIII estaven estaven  llatinitzats i eren catòlics, no arrians.

          Et semblaria correcte afirmar-se que a les terres conquerides pels musulmans (és a dir si excloem la zona basco-ca tàbrica) si que hi havia un 90% de catòlics i el 99% parlava llatí?
          • Smilodon 551 2 👍 490
            Respecte el primer punt que comentes no estic d'acord, no eren catòlics que es creuen l'horòscop, recordarien més a moviments com els pentacostals a Amèrica llatina on han debilitat bastant a l'església catòlica. Eren grups que van enredar molt i grups semblants a llocs com els balcans o Àsia menor si has llegit el meu primer comentari han sobreviscut convertits en musulmans a Bòsnia o Bulgària. I un altre grup proper a nosaltres eren els càtars i van ser suficients per causar prou problemes.

            El temple es va mantenir obert fins al segle VI però no va ser l'únic cas i poso més exemples que quedin més clars que eren de dins l'imperi. Al 542 Joan d'Efes va fer una campanya de cristianització a les zones rurals de Caria, Àsia, Lídia i Frígia i deia haver convertit a 70.000 persones (la xifra és possible que sigui poc acurada). Durant la campanya es van destruir temples, ídols i es van cremar arbres sagrats. I a Sardes hi ha inscripcions del 539 on es registra l'internament de pagans allà.

            Respecte el gal la referència del segle VI és de Gregori de Tours, tot i que alguns han especulat que la data de la seva extinció podria ser posterior i ser a finals del segle VIII (encara que això és una cosa que resta per provar però és factible). Les referències del segle V són que segons Sidoni Apol·linar (430-489) quan ell era jo els nobles van decidir oblidar el "bàrbar dialecte celta" en favor del llatí, estem parlant de classe alta, no de gent rural analfabeta que canviaria de llengua molt més lentament al no haver-hi escolarització a diferència de l'època contemporània.

            Respecte a sueus i visigots en cap cas he dit que no parlessin llatí, dic que no eren romans, que en un país tothom parli la mateixa llengua no implica que només hi hagi un sol poble, a Amèrica llatina la major part de la gent només sap parlar castellà o portuguès i això no implica que el descendent d'un indígena o un esclau africà sigui considerat com un igual per l'elit d'origen europeu. I un altre cas per exemple els gitanos de la península ibèrica que no parlen romaní, sinó castellà, portuguès o català i de religió catòlica i això no implica que ells mateixos o la resta de la societat hagi considerat que formaven part del mateix poble. I a Mallorca és conegut el cas dels xuetes que malgrat fa segles haver-se expulsat els jueus han continuat essent discriminats fins a temps molt recents i sobre el paper tota la població era cristiana catòlica i parlava el mateix.

            Dir que un 90% de la població era oficialment catòlica i parlava llatí no vol dir que el 90% de la població es considerés a si mateixa i fos considerada per la resta com a romana i que practiqués de forma sincera el cristianisme calcedonià (la paraula catolicisme en aquell context considero que no és l'adequada). A França entre la revocació de l'edicte de Nantes a finals del segle XVII i el retorn de la tolerància religiosa poc abans de la revolució francesa teòricament no hi podia haver protestants i tanmateix a l'actualitat els hugonots continuen existint. Que un paper digui una cosa no vol dir que la realitat sigui una altra. I continuant amb França una persona d'origen magrebí que només parli francès i no sigui musulmana o només ho sigui nominalment és considerada francesa per la resta de la població malgrat que la llei francesa digui que és un ciutadà francès de ple dret igual que els altres ciutadans?
            • MLC 9.621 4 222 👍 7.535
              Ja he dit que només penso una cosa és la diversitat a nivell qualitatiu i una diferent a nivell quantitatiu. Molts dels exemples que poses són del segle V i VI i els poses com exemple que potser passava el mateix al segle VIII a la península. Doncs potser si.

              Si tens les cites concretes sobre el final del gal, posa-les si us plau, perquè el tema m'interessa.

              Una última cosa. La diferència religiosa i lingüística pot suposar en molts cops una diferència entre comunitats, però o sempre. Vaig estar a una comunitat indígena de la Huasteca Veracruzana a Mèxic. I entre els 2000 membres n'hi havia de protestants i de catòlics, de parlants de nahuatl i de ja castellanitzats, però en cap moment hi havien comunitats separades. Dins una mateixa família podies trobar totes les variants.
              • Smilodon 551 2 👍 490
                Hola he trobat la citació sobre el final del gal, és en un article sobre l'arpità i el seu origen i a la pàgina 38 parla de la possible supervivència del gal a l'actual Suïssa fins el segle VIII.

                https://kar.kent.ac.uk/56637/1/190Kasstan_PhD_Revised_June2016.pdf
                • MLC 9.621 4 222 👍 7.535
                  T'agraeixo molt que hagis posat el link d'aquesta tesi, em sembla força interessant i penso llegir-la aquest mateix cap de setmana. 

                  Però no he trobat la cita aquesta de la pàgina 38. N'he trobat l'afirmació que fins el segle VIII es podia parlar burgundi, però del gal només la que diu:"Taking for example the Celts, traditional estimates for a gradual cessation of Celtic is commonly accepted to be between the 5th and 6th century A.D. (cf. Whatmough 1970: 76; James 1981: 14; Rickard 1989: 15)." a la pàgina 14.




            • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
              Per no parlar que dins els sueus i visigots n'hi hauria que continuarien parlant la llengua pròpia i resant els déus germànics.
        • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
          al segle V Sant Agustí d'Hipona descriu que el púnic encara es parla al nord d'Àfrica

          A Eivissa encara es parlava púnic (neopúnic millor dit) al segle V. 
          • Smilodon 551 2 👍 490
            Gràcies per la informació, no ho sabia, seria interessant saber si a Cartagena o Cadis van passar coses semblants.
            • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
              A Cartagena no ho crec, fou una ciutat mitjanament important en época romana i suposo que es llatinitzaria més. Però ves a saber. El cas d'Eivissa ho sabem gràcies a una carta, d'un bisbe mallorquí a algú del nord d'Àfrica crec recordar.
          • Sau de Treviac 3.857 1 528 👍 4.009
            No es devien romanitzar pel fet de viure en una illa, suposo... És curiós... Diuen que els eivissencs actuals encara tenen sang libanesa (els púnics eren descendents de fenicis) barrejada amb sang europea, dels colons catalans arribats el segle XIII. Devia haver-hi un procés de barreja ben especial a partir de 1235...
  • Gínjol 13.194 2 157 👍 4.264
      Els Regnes "cristians" peninsulars es crearen a base de conquestes, de Croades.

      Tortosa fou conquerida per croats de tot Europa, per exemple, molts dels quals s'hi quedaren a viure.

      El Regne valencià fou un reialme croat. Fins al s. XV la majoria de la població era musulmana i els catalano-aragonesos colons en minoria demogràfica.

      El Camí de St. Jaume fou -i encara és- cabdal espiritualment. Fomentà un nivell espiritual (i de comerç) més alt i d'atac als regnes musulmans.
      Per això la "Reconquesta" avançà més per Castella i Portugal que no pas per la Mediterrània.
  • Hades 26.521 8 40 👍 17.733
    Segurament hi ha termes millor per descriure el fet, però no és del tot incorrecte. Sovint les coses són més complexes del que semblen, no podem dir que els regnes del nord eren el mateix que els visigots anteriors, ni que tampoc no hi tingueren res a veure.
    Els regnes hispànics es van fundar amb les restes de parts de la noblesa goda, així que si bé no n'eren directament descendents, si es poden qualificar més o menys com a succesors dels gots. En quant a ètnicament, és correcte que Andalusia estava formada per hispans oriunds islamitzats i de vegades arabitzats; mentre que per la seva banda els conqueridors eren en la seva majoria gent dels regnes del nord. Però els regnes del nord mai no hagueren pogut dur tot sols una empresa com aquella. Van tenir sempre un influx constant alhora de croats europeus, sobretot occitans, així com un fluxe constant de cristians mossàrabs que pujaven des del sud fugint de la repressió islàmica, amb l'esperança de que la gent del nord els ajudés a recuperar les seves ciutats per a la cristiandat, o simplement per fugir d'allà i trobar una millor vida. Per això tampoc no és pas incorrecte dir-li reconquesta.

Publicitat

Fòrums

  • 9.110.054 missatges
  • 214.703 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat