Publicitat

Fòrum

Així era el Govern de Puigdemont: conspiracions i interioritats sobre l’1 d’octubre

lituslindus1.098 2👍 1.134
fragment del capítol “El Govern, espai de conspiracions” del llibre 'Vam fer un referèndum' (Edicions Saldonar), del periodista Andreu Pujol Mas

publicat a el Critic.cat

Abans que s’arribés a les tensions fortes, que aproximadament van aflorar pels volts de la Setmana Santa del 2017, el president de la Generalitat ja va començar a desconfiar dels consellers del seu propi partit. Comença a sentir-se l’expressió “consellers Dodotis” per referir-se als convergents i les seves reserves per avançar en la via cap a la independència de Catalunya. Com ja hem comentat, els consellers de Puigdemont van ser designats per Mas i ell se sentia en deute amb l’anterior president perquè és qui el va proposar al càrrec i no vol incomplir els acords. És per això que no els cessa i també perquè creia que aniria sent capaç d’arrossegar-los, malgrat les seves reticències. Algunes fonts entrevistades coincideixen a descriure Puigdemont com una persona sincera i que té un nivell de compromís ferm, però que també tendeix a projectar la seva pròpia manera de ser en els altres. És a dir, es pensa que tothom és igual que ell i que la resta de membres del seu govern acabaran complint el seu deure malgrat que puguin tenir por perquè han donat una paraula. De fet, l’excusa d’aquests consellers tampoc no va ser mai obertament la de la por. Més aviat començaven a fer córrer de sotamà la idea que estaven disposats a jugar-se-la si això servia per guanyar, però si era per acabar perdent igualment no es prestarien a fer-ho perquè esdevenia un acte inútil. És clar que si es treballa amb aquesta mentalitat es pot acabar trobant amb una profecia autocomplerta.

El fet que els consellers convergents haguessin estat designats per Mas i els republicans per Junqueras també ajudava a crear dos nivells de disciplina i lleialtat dins del Govern català. Els d’ERC devien el seu càrrec al nomenament del vicepresident i, per tant, a un membre de l’actual Govern, mentre que els de CDC no devien el seu càrrec a Puigdemont, sinó a algú que ja no formava part del Govern. Puigdemont estava completament sol i només envoltat per un minúscul nucli a Presidència de poquíssimes persones. Pels volts de la Setmana Santa del 2017 tot això va començar a trontollar. El dia 11 d’abril el diari ‘Ara’ titula: “Divisió al Govern per decidir qui compra les urnes”. Gràcies a una filtració de la conselleria de Governació, s’hi explicava que “Vicepresidència ja ha fet fa dies l’encàrrec verbal a Governació perquè liciti el contracte que ha de permetre comprar les urnes del referèndum —unes 8.200 si se segueix la mateixa estructura que en unes eleccions—, però la conselleria exigeix que se li sol·liciti per escrit”. Meritxell Borràs no volia comprar les urnes per fer el referèndum a través de la seva conselleria, per les responsabilitats que se’n podien derivar, i volia traslladar la pressió a Oriol Junqueras, deixant entreveure que aquest es resguardava d’una possible inhabilitació.

Pocs dies després, surt a la llum un altre escàndol que posa en dubte la cohesió i el compromís del Govern amb el referèndum. Es va filtrar a la premsa una gravació on se sentia David Bonvehí, número dos del PDeCAT, explicant a uns càrrecs locals del Bages que si el procés independentista fracassava ells ja havien valorat la possibilitat de presentar un candidat “autonomista”. Tot seguit, en aquella mateixa gravació es dedicava a lloar la figura del conseller Santi Vila, conegut per sortir periòdicament a marcar perfil “moderat”, explicant que era “capaç de posar la mirada una mica més enllà i no de manera tan personalista”. Es va produir un gran escàndol i Bonvehí va córrer a dir que s’havien tret de context les seves paraules, i va acusar uns càrrecs territorials d’ERC d’haver-lo gravat i d’haver difós la conversa privada, fins i tot amenaçant de dur l’assumpte a la fiscalia.

Acte de compromís amb el referèndum al Pati dels Tarongers, el 21 d’abril de 2017 / FOTO: RAFA GARRIDO – ACN

L’escenificació del compromís del Govern

 

Mentrestant, començant abans que tot això passés, l’equip de comunicació proper a Junqueras estava treballant en la celebració de tres actes que havien de servir per escenificar el compromís de diversos actors amb el referèndum. Un d’ells havia de ser amb els alcaldes, que s’acabaria fent el mes de juliol amb més de cinc-cents representants municipals al paranimf de la Universitat de Barcelona. L’altre era un acte d’adhesió parlamentària al referèndum. I el primer que es va fer era el de tots els membres del Govern signant un document de manera conjunta, fent una demostració de força. L’equip de Junqueras havia acabat aconseguint l’acceptació d’aquest acte per part de Puigdemont a través d’un intermediari proper a ERC. Però quan sorgeix tot l’enrenou de Setmana Santa aquest acte està a punt de cancel·lar-se. Finalment s’acaba fent a correcuita el dia 21 d’abril, al Pati dels Tarongers, amb un document redactat a última hora i llegit en públic per Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, on es deia que “el Govern de Catalunya reitera, en el seu conjunt, el seu compromís amb la celebració del referèndum que ha d’esdevenir l’exercici pràctic d’un dret inalienable: el dret a l’autodeterminació”, i que la responsabilitat requeia en tots ells: “Tots i cadascun dels membres d’aquest Govern ens fem responsables d’aquesta tasca, ens comprometem a dur-la a terme i a aplicar-ne els resultats”. Tots els consellers i els alts càrrecs van anar signant un per un. Després sabríem que alguns d’ells ho feien sense cap convenciment, però allà l’únic que va exterioritzar algun tipus de sentiment contradictori va ser Santi Vila, quan va fer una petita aturada davant les càmeres per generar suspens, amb un afany de protagonisme difícil de comprendre. Malgrat la signatura de dos centenars de persones, l’acte ja havia començat deslluït. Semblava que s’havia fet per netejar la imatge de discòrdia i descontrol dels darrers dies, i molts dels que estampaven la firma sobre el paper es pensaven que era aquest el veritable motiu perquè ningú no els havia explicat que l’acte ja s’estava preparant des de feia temps.

Paradoxalment, mentre tothom signava un document de compromís amb el referèndum molt contundent, en el grup de consellers del PDeCAT estava brotant una llavor de discòrdia i es va començar a estructurar una conspiració. Aquesta és una part molt desconeguda d’aquesta legislatura perquè el que ha transcendit als mitjans ha estat totalment edulcorat, en part per salvar la imatge del Govern i la institució, i també per no fer-ho saltar tot pels aires mentre quedés partit per jugar. Recordem la idea que tenien alguns consellers de no posar-se en perill si no era per guanyar. Bé, sembla que molts d’ells van començar a expressar-la en comú i van intentar posar fre a un camí cap al referèndum que no sabien on conduiria perquè el que era evident era que ningú no tenia la certesa que tot acabés sortint bé. Entre abril i maig es produeixen uns contactes entre els consellers del PDeCAT, la coordinadora del partit, Marta Pascal, i el secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana. Aquestes trobades es fan al marge de Puigdemont. El paper de Pascal en tot això no és ben clar, però s’intueix que la motivació última és evitar una fractura en el si del partit, que pateix tensions pel que fa als sectors més conformistes i autonomistes. Es busca una manera d’alentir-ho tot i de procurar evitar el xoc frontal. Mentre això va bullint, Puigdemont i Junqueras exhibeixen unitat en una entrevista conjunta a TV3, al Pati dels Tarongers de la Generalitat, el dia 12 de juny. Entremig, Puigdemont és advertit de l’existència d’aquelles reunions d’amagatotis i queda en l’espera del que pugui passar.

Jordi Baiget, exconseller d’Empresa / FOTO: AMADALVÁREZ

Jordi Baiget, el primer conseller cessat

El grup de consellers conspiradors mou fitxa a través d’una entrevista publicada a ‘El Punt Avui’al conseller d’Empresa, Jordi Baiget, que llança un globus sonda. En aquella entrevista hi ha una frase que fa saltar les alarmes al món independentista: “Anar a presó? Jo podria aguantar haver d’anar a presó, però no si van contra el patrimoni; pensem en la família… Les nostres decisions poden afectar les nostres famílies”. El conseller Baiget exterioritzava aquella idea que ja hem comentat, la de no voler arriscar-se si hi havia el risc de perdre. Però és possible aconseguir cap gran fita que valgui la pena a la vida sense córrer un risc?

Aquesta va ser la frase que més ressò va tenir, però no era la més greu de totes. Baiget desautoritzava directament el president Puigdemont diverses vegades. Primer amb les comparacions, que sempre són odioses: “Sembla que Puigdemont connecta molt amb la gent, és més proper… tot i que a l’hora de treballar amb ell és molt més distant. A Mas hi ha qui el veia distant, jo no”. Després, sobre la manera de treballar: “Una part del Govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això… això genera el que genera… A mi, i a d’altres, se’ns consulta l’estratègia del que hem de fer? No. I en funció de l’estratègia que es decideixi, els qui no estem en el nucli dur de les decisions haurem de prendre’n alguna amb molt poc temps sobre coses que no haurem pogut madurar. I això, això…”. Fixem-nos que aquí ja s’erigeix com a portaveu d’”una part del Govern”. No és mentida que als “consellers Dodotis” els mancava informació i no ho és per un motiu molt senzill. En el moment que es van començar a produir filtracions interessades a la premsa, Puigdemont va decidir fer reunions a part només amb els consellers del seu partit, pensant que havien de sortir per força dels consellers republicans. Quan va veure que fent-ho així hi continuava havent filtracions, va optar per no informar-los de res. Baiget, doncs, es queixava amb raó. Tinguem en compte, també, que era una persona de confiança d’Artur Mas, a qui havia encarregat la negociació del ‘sottogoverno’, tal com hem dit. Entenc que llegint tot això costi d’entendre els moviments dins del PDeCAT i quin paper hi té cadascú. Pensem que el partit es troba en una situació de pèrdua de l’hegemonia que havia tingut durant dècades en la política catalana i que no hi ha un comandament únic. La descripció més encertada que han fet les fonts a què hem tingut accés de la situació en el si del partit és la de “regne de taifes”. Hi regna la confusió i els moviments per càlculs i interessos de vegades sembla que no responguin a un criteri lògic.

 

Puigdemont, sabent que té els consellers del seu partit conspirant, aprofita l’oportunitat per fer un cop de força i destitueix fulminantment Baiget per veure què passa i comprovar si els altres escarmenten. Malgrat tot, la prova de la bona sintonia personal entre els consellers a les reunions de Govern, tal com hem comentat abans, és que tots els nomenats per ERC van sentir-se obligats a trucar a Baiget o a escriure-li un missatge demanant-li com estava després de la destitució. L’endemà, hi va haver reunió de Govern i es va tractar del tema. Allà és on el president es va explicar més a fons i segurament va deixar anar alguna advertència.

Durant el dia de la destitució de Baiget hi va haver diverses reaccions que s’han de fer constar. La primera va ser la de Marta Pascal, que abans que Puigdemont el cessés va sortir a dir públicament que s’arribaria fins al final amb Baiget dins del Govern i que aquest potser no s’havia expressat de la millor manera però que el seu compromís era “sòlid, vàlid i sentit”. No només Pascal havia participat de la conxorxa entre els consellers díscols, sinó que es donava la casualitat que el seu marit era cap de gabinet del conseller que seria expulsat unes quantes hores després. Un cop Puigdemont havia fet pública la seva decisió també es van expressar via Twitter Joana Ortega i Francesc Homs.

 

Els que ens la vam jugar el #9N volíem que tothom pugués opinar. També @jordibaiget. A favor de sumar, mai de restar

 

 

Respostes

Configuració
  • lituslindus1.098 2👍 1.134
    (no hi ha entrat tot, segueix)

    Homs parlava de la lleialtat de Baiget amb una gran deslleialtat cap al president Puigdemont. També el va defensar Germà Gordó en la seva primera intervenció a la sala de premsa del Parlament com a diputat trànsfuga: “Crec que ha estat un molt bon conseller. És una persona de seny, treballadora i equilibrada que bàsicament l’encerta en les seves decisions. I crec que el president Puigdemont no la va encertar amb el seu cessament”. Els encausats pel 9-N a l’ombra de Mas i el diputat trànsfuga que havia estat l’home de confiança de l’antic president posaven en dubte les decisions de Puigdemont. Regne de taifes.

    Gent votant l’1-O en un col·legi electoral de Reus / JORDI MARSAL – ACN

    La compra de les urnes torna a enfrontar dos sectors del Govern

    El president continua decidit a tirar endavant el referèndum i ha demostrat que es traurà del davant qui ho intenti impedir. El paper de Mas en tot aquest assumpte no queda gens clar. El que sí que és evident és que són els consellers nomenats per ell i el secretari del Govern, també de la seva confiança, els que treballen contra Puigdemont. També són persones de l’entorn de Mas les que lamenten públicament el cessament de Baiget. Entremig, però, s’ha establert un mecanisme de control que ha fet que Mas deixi de poder manegar la situació a plaer. Al mateix temps, s’ha de considerar que, al cap i a la fi, és Puigdemont qui prem el botó tant per nomenar i destituir consellers com per convocar eleccions. Així, el 10 de juliol Mas surt a donar suport públicament a Puigdemont: “Si considera que amb un conseller no hi ha el cent per cent de confiança, forma part de les seves facultats poder canviar els membres del Govern”.

    Tot i així, els consellers díscols no estan disposats a abandonar la batalla. L’11 de juliol, hi ha una nova filtració sortida del Govern, aquest cop al diari ‘El País‘, amb el titular “Junqueras rebutja l’oferta de Puigdemont de coordinar el referèndum”. Si bé l’enunciat no es corresponia amb el contingut de l’article, on s’explicava que Junqueras havia demanat la corresponsabilitat de tots els consellers, així com l’expulsió del Govern de tots aquells que no estiguessin disposats a tirar endavant la preparació del referèndum. Concretament, s’hi parlava del cessament del secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, la portaveu Neus Munté i la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz. L’endemà, el dia 12, Romeva i Junqueras anuncien que assumiran ells mateixos directament la compra de les urnes per al referèndum de l’1 d’octubre, demanant el traspàs d’aquesta competència des de Governació.

    El dia 13, Puigdemont es decideix a fer la purga al Govern, atès que l’ambient, amb les contínues filtracions a la premsa i la tensió interna, s’havia tornat irrespirable. Al Parlament de Catalunya hi ha una gran expectació i tot de periodistes van voltant expectants per la planta noble del palau, mirant qui entra i qui surt del despatx del president. Puigdemont va cridant un per un els consellers díscols del seu partit per anunciar-los el cessament. Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané són destituïts i se senten crits als despatxos del Parlament. Però, si les destitucions criden l’atenció, també és important assenyalar qui no és cessat. Tant Meritxell Borràs com Santi Vila continuen al Govern. La primera havia tingut un paper molt actiu en les filtracions a la premsa en l’afer de la compra d’urnes, i amb això havia contribuït activament a la crisi dels voltants de Setmana Santa. El segon havia expressat públicament diverses vegades opinions semblants a les de Baiget.

    L’exconseller Santi Vila / FOTO: ACN

    La figura controvertida de Santi Vila

    Si intentem saber per les fonts per quin motiu no salten, hi ha qui recorda algunes coses. Jacint Borràs, el pare de la consellera, era el president de Convergència, organització que encara es mantenia viva després de la fundació del PDeCAT perquè rebia importants quantitats econòmiques corresponents a la representació en les institucions. Per tant, el pare de Meritxell Borràs tenia la clau de la caixa. Pel que fa a Santi Vila, el motiu era diferent. Havia estat ell qui havia informat Puigdemont de l’existència de les reunions de conspiració, qui sap si per un atac de pànic o bé per un càlcul: al cap i a la fi, fer marxa enrere amb el referèndum significava la pèrdua total de credibilitat de cara a la ciutadania. La figura de Santi Vila transporta a la lectura de ‘Fouché: retrat d’un home polític’, de Stefan Zweig. El francès Joseph Fouché havia sigut capaç de ser un revolucionari radical amb idees comunistes per convertir-se en comte d’Otranto, de ser un radical sanguinari a dirigir les forces de seguretat del país, d’ajudar a encimbellar Napoleó a ajudar-lo a caure. Mai no es compromet gaire amb res, sempre deixa una porta oberta per fugir. A Vila l’hem vist reivindicar la independència de Catalunya amb vehemència i, tot seguit, explotar la seva amistat amb una ministra espanyola i fer-se passar per moderat. Havia militat a ERC i s’havia passat a Convergència. Havia estat alcalde de Figueres i s’havia postulat també per a alcalde de Barcelona. S’havia presentat com un conservador i com un socialdemòcrata. Havia estat en la conspiració i n’havia sortit per avisar Puigdemont. Sempre sobrevivint sense casar-se mai amb res. Puigdemont creu que Vila l’ha avisat per covardia, i així ho manifesta, però inexplicablement decideix mantenir-lo al Govern. I això que a les comarques gironines Puigdemont i Vila sempre s’havien enfrontat, tant per influir en l’elecció de la presidència de la Diputació com per escollir caps de llista per a la circumscripció. És una decisió incomprensible i convindria que el president es llegís el ‘Fouché’ de Zweig si és que encara no ho ha fet.

    Els cessaments es van vendre de cara enfora com unes dimissions acordades. El relat oficial deia que Puigdemont havia preguntat als consellers si estaven segurs de posar-se en risc per fer el referèndum i que els que havien respost negativament havien estat convidats a marxar. Enlloc no s’explicava, però, que ja feia temps que estaven revoltats. En el cas de Neus Munté, encara es va intentar edulcorar més i es va construir una bola dient que se l’havia preservat d’una possible inhabilitació per tenir-la com un actiu per a la candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Aquest relat és cert que minimitzava la gravetat de tot l’afer però deixava el PDeCAT com una formació covarda. És per això que hi va començar a haver pressions perquè es fes fora també algun conseller d’ERC “per compensar” i així poder-ho vendre com un problema global del Govern. Si s’hagués fet cas d’aquesta petició, s’hauria pres una decisió tremendament injusta, no pas per privar algú del seu càrrec polític, sinó perquè s’hauria condemnat arbitràriament una persona a passar per covarda i deslleial, atacant directament la seva honorabilitat.

    El 14 de juliol es van nomenar els nous consellers al Palau de la Generalitat. Hi entraven Jordi Turull a Presidència, Clara Ponsatí a Ensenyament i Joaquim Forn a Interior. Abans, el dia 4, ja s’havia designat Lluís Puig com a conseller de Cultura, i Santi Vila s’havia quedat la cartera d’Empresa deixada per Jordi Baiget. L’ambient a palau era de funeral. En un primer moment, Neus Munté, amb els ulls negats, no volia aparèixer a l’acte de nomenament dels nous consellers. Finalment, va anar-hi i es van saludar molt fredament amb el president Puigdemont. Alhora, les competències de Governació pel que fa a processos electorals van passar a la conselleria de Junqueras. Amb tot això, quedaven desmuntades les resistències internes per arribar al referèndum de l’1 d’octubre.

     
  • cathalà22.503 11 58👍 5.462
    Andreu Pujol, un periodista molt imparcial. Concretament un regidor d'Esquerra a l'Ajuntament de Breda.

    http://locals.esquerra.cat/breda/el-nostre-equip/andreu-pujol-mas
    • lituslindus1.098 2👍 1.134
      i ?

      de les diferents visions parcials ens fem una idea del conjunt.

      en Jordi Graupera ens parlava aquest dissabte de que "cal que mori el vell perquè neixi el nou" i així poder desde la força de la gent desbordar a tots aquells que nomes posen impediments a la República 

      també espero en candaletes algun relat creible del perquè de les ansies autonomistes actuals dels dirigents d'esquerra desde el 27 d'Octubre. Jo tb vull saber quin paper han tingut en Mundó, en Puigcercos, en Vendrell o en Ridao en tot plegat....   si algun convergent en fa un bon relat i no una simple intoxicació també ho agrairé 

      per poder d'estriar el gra de la palla, primer cal coneixer i després actuar en conseqüència
      • Buitraker2.729 2 686👍 3.952
        Vols dir que Mundó, Puigcercós, Vendrell i Ridau tenen encara gaire influència a can ERC?
        No són equiparables a Felipe X Gonzalez al PSOE, per posar un exemple, ja que els veig més allunyats de la vida política orgànica i pública i estan centrats en la seva vida professional....de fet, fa molt que no se del Vendrell ni de'n Puigcercós.
        Si ERC actua com actua és per rotllos de la seva direcció, supervivents de l'escaldada tripartita i la crisi interna del partit.
        • lituslindus1.098 2👍 1.134
          en Mundo es el pare intel·lectual de la criatura autonomista actual d'esquerra. Es qui va dissenyar la aturada del proces i recular al autonomisme per suposadament agafar forces. De fet, en la seva estrategia de defensa per les imputacions del suprem, la seva sortida d'ERC s'enmarca en que el partit no es prou atonomista pel seu gust, pero el partit tot i la seva sortida no ha rectificat encara el rumb i es mante en un perfil clarament de recuperacio de la autonomia i postergacio a un futur incert e utopic de la independencia del pais

          En Puigcercos i en Vendrell sembla ser que formaven part activa, no del nucli dur pero si de la segona corona, en aixo que s'en diu despectivament G7 i que figura que era el pinyol on s'articulava el proces independentista, on la figura d'Artur Mas era important i on despres em pogut comprovar no s'havia fet res per despres de l'u de octubre

          En Ridao l'havia posat perquè creia que encara estava en nom d'ERC a el consell de garanties estatutaries, organ que a tingut un paper força trist en els darrers temps tot i que els lletrats son designats directament per els partits politics. Recordo que els partits suposadament independentistes tenen majoria a la cambra desde la fi del tripartit
  • __2393__10.333 15👍 2.071
    quina vergonya tot

    Com es va fer amb les auto-inculpacions, no hi hauria possiblitat que ciutadans comuns (sense estar ficats en política) signéssim papers assignant-nos tota la responsabilitat penal d'aquest tipus d'accions?  Jo ho faria ben a gust.

    Estic pensant per exemple amb el tema de la compra d'urnes.  Dues conselleries, escagassades, passant-se la pilota perquè no volen que quedi constància de qui ho ha encarregat.  Doncs que m'agafin a mi, o a qualsevol altre, i em facin signar un paper que diu: "Jo enric tal i qual, sóc l'únic responsable encarregar la compra d'aquestes urnes, etc. etc.".  Se'm dóna una responsabilitat simbòlica i no remunerada com a membre del govern, i sóc jo qui fa formalment l'encàrrec i signo els papers.  Evidentment, com jo som miliers, ja ens poden anar detenint.  Cada paper que el signi algú diferent.
  • Anònim1016.472 6 104👍 15.342
    I ara mateix ERC i PDCat coincideixen en no abordar una estratègia d'insubmissió, atractiva i amb unitat, tot restituint el president legítim vetat antidemocràticament per l'estat espanyol contra la voluntat de les urnes, per por, que duu a la submissió i a la fi de la mobilització combativa que és el que manté la resistència i la consciència. En Puigdemont ha demostrat determinació, compromís i jugar-se-la, malgrat decisions criticables en contextos complicats (tant internacionalment, com a nivell de repressió, com a nivell de suport entre el govern), és a l'exili i se l'ha jugat, i proposa que es continuï amb la insubmissió enfront la tirania, i els que hi ha així ho haurien de fer, i el que tingui por de la presó o de l'exili, que deixi lloc a un altre, la submissió per por ens trenca qualsevol aspiració, el que es dediqui a política de primera línia i sigui independentista ha d'assumir el nou context altament repressiu. Ara bé, si aquesta estratègia no se segueix en un clima d'unitat i de relat unidireccional i consistent, millor no seguir-la, perquè el seu èxit només és possible des de l'engrescament de la gent, que tindria el paper de reaccionar davant de cada agressió i abús espanyol, i això només és possible tancant files i sense dissidències ni dards partidistes.
    • Marc Espasa15.746 13 117👍 3.949
      Aixó que dius és bastant discutible.

      Jo no he sentit encara cap acció de insubmissió que el Puigdemont o cap membre la la seva candidatura hagin plantejat per la propera legislatura, de fet la Artadi va dir exactament el contrari, que seria una legislatura per ampliar la base social.

      La única insubmissió que proposa el Puigdemont i la seva candidatura és la que no els implica a ells, una insumissió peculiar.
      • Anònim1016.472 6 104👍 15.342
        Que no els implica? D'acord, designem un president de mesa de JxCat disposat a proposar-lo i empassar-se el gripau (si n'hi ha de disposats) i aleshores ja no podrem dir que no els implica.
        • Marc Espasa15.746 13 117👍 3.949
          Val peró per fer que ?

          Tu creus realment i sincerament que anem a 4 anys de desobèdiencia ? 

          O anem al que va dir la Artadi d´ampliar la base i reoraganitzar-nos despres de perdre una batalla.
          • Anònim1016.472 6 104👍 15.342
            No ho sé. Insurrecció en el més agosarat dels casos en funció de la reacció de l'estat. O almenys forçar una situació insostenible (més desgast d'imatge, més conflicte polític, més maldecaps per l'establishment europeu i enviar-los el missatge que no és un bon negoci humiliar-nos amb el propòsit de sufocar-nos sense resposta) i unitària, no normalitzar la repressió ni les imposicions arbitràries i crear una comunió amb el poble enfront a aquestes, reivindicar la legitimitat democràtica i evidenciar el màxim possible que l'estat espanyol no respecta el resultat electoral. No claudicar a les primeres de canvi, que ells no portin la batuta.

            No hi haurà reorganització possible, van a esclafar-nos i a petar-s'ho tot amb el seu monopoli del poder.
            • Marc Espasa15.746 13 117👍 3.949
              Peró aixó és el que tu vols que passi o el que farà o intentar fer el govern si s' investeix el Puigdemont ?

              Ho ha dit algú de la seva candidatura que anem cap aquí?




              • Anònim1016.472 6 104👍 15.342
                Home, penso que la insubmissió constant i unitària a les agressions i imposicions antidemocràtiques com a mínim porta a una part del que he dit, encara que després hi hagués una nova onada d'empresonaments i exilis i una aplicació indefinida del 155. Suposo que una investidura de Puigdemont sense fisures, atesa la reacció de l'estat espanyol, comportaria automàticament entrar en aquesta dinàmica.

                Paraules majors són la insurrecció, és clar, això no ho veig.
        • autokrator11.954 2 168👍 7.688
          Possiblement no trobaràs cap diputat de JxCat disposat a presidir la Mesa per fer això. A ERC ja li va costar trobar algú que volgués presidir la Mesa i, a més, resulta que tampoc està disposat a fer això. De la mateixa manera que el propi Puigdemont tampoc està ell mateix disposat a presentar-se al Parlament perque l'investeixin.
  • __29878__1.919 2👍 1.949
    Tot plegat per després fer la gran rendició igualment. Crec que han après que si mai hi ha una segona oportunitat l'han d'agafar i córrer 

Publicitat

Fòrums

  • 9.205.099 missatges
  • 217.878 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat