Fòrum

[Jordi Graupera] El desbordament dels límits que els partits catalans encarnen i van negociar no superar

Rigel 60.444 10 7 👍 28.632

El desbordament

Jordi Graupera 
Barcelona. Dissabte, 17 de febrer de 2018
8 minuts


L’1 d’Octubre va ser el desbordament dels límits que els partits catalans encarnen i van negociar no superar. La política que la gent va fer al carrer aquell dia no s’assembla de res a la política que els partits han practicat durant dècades. Mai la política catalana institucional ha estat la metàfora o la representació del que tu i jo vam veure aquell diumenge. 


La política era un joc de negociacions que sempre començava cedint allò essencial per mirar d’aconseguir allò accessori. De la idea maquiavèl·lica i encertada que diu que cal ocupar tots els espais de poder que et són disponibles i usar-los per fer-ne una hegemonia cultural, el catalanisme en va fer la seva raó de ser, fins al punt que, a canvi de tenir el control de la Generalitat, va haver de cedir que la Generalitat fos un dic de les aspiracions col·lectives, en lloc de la natural esfera pública de totes les visions del país. L’essencial quedava relegat i les polítiques, socials, conservadores o liberals, eren mers discursos ballats com unes gitanes sobre les lleis de bases del Congrés de la capital, mentre la política era només la lenta erosió de l’audàciai la imaginació a mans de la burocràcia falangista. La política era pedagogia, se’ns deia, una pedagogia que bàsicament deia que som terra d’acollida, com si hi hagués hagut un altre remei, fent de la imposició un valor moral, en lloc de dir que ens pertany la discussió entre els iguals que són diversos i treu les grapes del que només nosaltres podem resoldre, encara que sigui discutint-nos fort i a cegues. Fèiem això, en comptes d’anar a explicar a Espanya que, si oblida la història de Catalunya i el seu imperi i la seva inversió en Hispània, corre un greu risc, que és no entendre’s a ella mateixa, les seves febleses i els seus odis, i per tant tampoc els seus amors i aspiracions. L’oblit de l’essencialera una forma de supervivència, i els temps eren postmoderns i què vols. 


Hi havia un xoc nacional de fons edulcorat de folklore que travessava tota la història moderna d’Espanya fins a fer del present un garbuix incomprensible, del qual l'únic desllorigador era la promesa del consum material i el repartiment del deute futur en petites dosis de serveis socials. Ningú va voler quedar-se dret i dir que l’única manera de fer d’Espanya un estat reeixit que pogués discutir de totes les altres polítiques públiques era acceptant l’existència d’aquest xoc nacional, això és, reconeixent l’altre com un actor autònom, capaç de donar-se normes i de ser un centre. No: la política catalana, portes endins, va dedicar-se a explicitar la feblesa de la nostra col·lectivitat i, en conseqüència, de les nostres individualitats. Salvant alguns genis, que a Catalunya només poden ser estrafolaris o fugir a l’estrangerl’espai per pensar era un espai petit i fet de la consciència de ser un fracàs d’entrada, arrossegant el pes dels fracassos de la història com una disculpa i una excusa abans de posar-se a treballar en res. 

A Catalunya, la política era un joc de negociacions que sempre començava cedint allò essencial per mirar d’aconseguirallò accessori


Només se’ns permetia l’ambició del cinisme: si ets prou cabró, tan cabró com qui mana, pots surar i tenir èxit. Quina mena de pensament, d’acciód’alegriade viure i d’ambició pots tenir, si l’única història que tens en l’horitzó és una col·lecció d’estampes folklòriques que convergeixen cap al fracàs més absolut? L’únic racó per respirar que la nostra cultura política havia deixat era el de la superioritat moral: la ferida de la història almenys ens feia valedors d’un dolor atàvic i heretat. Per això, els avui tabarnesos ho viuen com un menyspreu —perquè d’entrada, no es pot competir amb qui diu heretar la condició de víctima, independentment dels fets i les fortunes— i, per això mateix, els catalans que veuen en l’espanyolisme recalcitrant d’aquests propagandistes només un exercici de cinisme no poden entendre com es pot parlar de menyspreu, si tota la cultura pròpia és bàsicament la repressió dels instints portes enfora, la vivència domèstica de la perversió i l’assumpció de la derrota abans de cap empresa. I així tot —seria un no acabar. 


L’1
 d’Octubre va ser un desbordament que la política catalana encara no ha digerit. El 21 de desembre, de fet, és una constatació de la disciplina i persistència d’aquest desbordament, que va polvoritzar el mite de la participació: amb alta participació, deia la cultura de la feblesa, kaputt. Doncs no. El país és complex, divers i cabró, però perquè és país. No es pot governar Catalunya sense tenir-ho al cap. Però la campanya electoral ja era un intent de retornar l’aigua dins la presa, de desfer el desbordament. 


Els fets que van de l’1 d’octubre fins al 29 d’octubre —l’hègira a Brussel·les— són la manifestació ineludible que la política catalana no era capaç de gestionar aquell desbordament de cap manera. Ara es diu que hagués estat millor convocar eleccions en aquell moment i alguns ho defensaven aleshores: jo mateix, en l’ordre de millor a pitjor, posava les eleccions per davant d’una declaració d’independència no defensada i per darrere de declarar-la i defensar-la. Però si tots som honestos, no hi havia solució perfecta: les eleccions per “eixamplar el perímetre aprofitant l’1-O” tampoc no podien donar cap fruit real ni ser tan aclaparadores com les somiaven, cínicament o no, els seus propulsors, perquè calia un nivell d’entusiasme i confiança en les institucions i els partits que, després del desbordament, era impossible d’articular amb els instruments que se’ns proposaven: els partits fets de promeses incomplertes, preparacions inexistents, competicions soterrades, immaduresa internacional, i arrossegant tota la cultura política de la feblesa, camuflada de pacifisme sense nervi ni capacitat de sacrifici. Hagués calgut una dosi de sinceritat i de veritat inèdita en la cultura política catalana. Si no hi havia instruments per liderar una declaració d’independència, tampoc no hi havia instruments per convocar eleccions. Per aquest motiu es va fer tot i res alhora.

L’1 d’Octubre va ser un desbordament que la política catalana encara no ha digerit


Però esclar, van venir els empresonaments i se'ns va posar un tel entre el món i els ulls. I davant l’amenaça concreta i real, tangible, davant del dolor objectiu i injust, tota la farsa que havia quedat xopa i nua pel desbordament recobrava per unes setmanes el seu mantell de silenci i calia protegir-nos i mirar-nos i tocar-nos i saber que tothom a casa estava bé. L’únic que teníem per articular l’autodefensa eren els instruments, el vocabulari, après durant 30 anys: som febles, protegim-nos amb la superioritat moral de la víctima. I malgrat tot, el desbordament era als ulls de tothom, en el xiuxiueig de les converses privades, en l’autoorganització de milers de petits contractes socials. Mai havia vist tanta gent mirar-se al mirall i sentir que pot fer política. 


El 21-D va confirmar el desbordament però va obrir un interrogant: si hi havia reconciliació possible entre els partits i la riuada que va expulsar la policia, és a dir, l’Estatl’1 d’Octubre. Això és: si la cultura política nascuda a l’octubre podia créixer i ser o si les aigües tornarien a la presa i ballaríem de nou la melodia dels músics del procés. 


Crec que, més enllà de detalls que ja es comenten a les cròniques i més enllà d’estratègies concretes, el que veiem aquests dies és aquesta dislocació entre les prioritats dels partits, la seva cultura organitzativa —escapçada de líders i destins—, i el desbordament que es respira encara en els exabruptes i la set de dignitat real i salvatge que recorre les converses privades. Hi ha un intent, a banda i banda del conflicte, de tornar la discussió a la llera anterior, on les paraules signifiquen el que sempre han significat, sinuoses, i on l’any 2017, de setembre a novembre, és una anomalia, una esquerda en el programa. Potser serà possible arrossegar el gruix de la gent cap aquest vell teatre, però és vell, es vulgui o no, i ja és impossible no veure que és un teatre. Hi ha coses que no es poden desaprendre i tots hem vist moments que no podem deixar de veure. 

L’única manera de procedir és incinerar el vell per deixar espai per al nou


L’única
 manera de procedir és incinerar el vell per deixar espai per al nou. Fer foc de tot en una pira alegre i borratxa, primer, i transcendent i circumspecta, després. Trigarem més o menys a veure-ho i caldrà concretar-ho més que no fa la retòrica lliure i cursi d’aquest article —ens manca encara el vocabulari i la perspectiva des la qual dir—, però caldrà entendre que la realitat és el desbordament i no la presa: que un cop l’aigua ha anat avall una vegada ja sempre voldrà anar avall. 


Caldrà que mori el vell, que vol dir que s’apaguin els focus sobre persones concretes, esclar, però no necessàriament totes, sempre que la transformació tel·lúrica de la llibertat contra l’autoritat faci niu també dins d’alguns dels nostres buròcrates de la feblesa. Cal que entenguin que l’impacte de l’1-O no és només cap al present, sinó també cap al passat. La distància entre l’expectativa d’un poble derrotat que s’havia de concentrar davant dels col·legis agitant les paperetes com a metàfora de les seves ànimes impotents, tremoloses i moralment superiors, i la realitat d’un gruix humà sensual i robust posant àtoms de carn i determinació neuronal a l’esperit de llibertat davant la certesa de les porres; aquesta distància entre el que s’esperava de nosaltres i el que va ser és la mateixa distància que hi ha entre la història tal com ens l’han llegada —folkloritzada i derrotada— i la memòria del món i les seves violències, conquerides amb dignitat i intel·ligència que els nostres cossos realment encarnen. Som la victòria perquè som la llibertat —ja vam ser-la, per això la som, siguem d’on siguem. La tenim dins la llengua, en l’arquitectura, en l’entramat dels carrers, en la geografia —fins i tot en la gastronomia que veu en el tortell de diumenge una mera ironia.


Cal que mori el vell perquè neixi el nou. I per això la discussió concreta d’araestà contaminada per l’ànsia de tornar el desbordament a dins del got d’aigua—on la burocràcia espera poder guardar-hi la dentadura postissa. Govern ja o el pistoler de Brussel·les. Ah, és que no es pot. Ah, és que un Govern que cedeix d’entrada no servirà de res. Jo mateix em veig arrossegat pel corrent que ens vol retornar al got i no sé com desfer-me’n. I m’assec davant del telèfon, en actitud de resistència, i hi escric, al Whatsapp de la meva amiga: “Jo el que penso és que hem de triar entre rendir-nos o no rendir-nos. Si triem no rendir-nos aleshores hem de triar una estratègia o una altra: una que miri d'evitar el conflicte o una que miri d'encarar-lo. Si triem la d'evitar el conflicte crec que el resultat és el mateix que rendir-se. Si triem el d'encarar-lo crec que com més triguem més possibilitats hi ha que sigui violent. El que no tornarà és l'statu quo de 2005. Així, com a resum esquemàtic.” I acabo esgotat de prosisme, de mirar de combatre l’avenç del no-res que s’escola entre les converses més íntimes i em quedo buit i sense concrecions. “Això ja ho sé!”, em diu després un amic, “però digues-me què farem.” I hi ha una llefiscosa desesperació de secretari judicial en la seva veu. Sé que el vell ha de morir perquè neixi el nou i estic disposat a acceptar qualsevol incertesa que posi en evidència la dislocació i el deliri autoritari que ens vol emmordassar. Sobretot, qualsevol cosa que freni l’intent de retornar-me a l’estany putrefacte i els seus xipollejos oliosos. I no penso moure’m ni un mil·límetre de la legitimitat i verticalitat que el pensament lliure i sensual ha donat a la meva columna vertebral, com vaig veure fer a tanta gent l’1d’octubre, quan ningú no sabia que estava deixant morir el vell i obrint espai per al nou —en un desbordament.



https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-graupera-el-desbordament_240057_102.html

Respostes

Configuració

Publicitat

Fòrums

  • 9.159.906 missatges
  • 216.267 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat