Fòrum

Mirades feministes

entreribes 2.004 3 835 👍 1.187
Obro aquest fil per a anar compartint periòdicament reflexions, articles, idees i guspires sobre el feminisme.
Tot allò que ens desperti auto(re)coneixement, ens emocioni, ens hi faci reflexionar.

Penso ignorar olímpicament trolls, idiotes, usuaris de la paraula "feminazi" i altres perles avorrides i poc constructives  


SaveSave

Respostes

Configuració
  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    En directe: Afectacions a la xarxa de transports pels piquets

    Hi haurà manifestacions a les principals ciutats, però també concentracions a més municipis

    La convocatòria de la vaga feminista d’aquest 8 de març inclou un seguit de mobilitzacions a tot el país. A les principals ciutats hi haurà manifestacions, però també s’han previst concentracions a més municipis. Consulteu-ne la guia completa ací.

    El metro i l’autobús de l’àrea metropolitana de Barcelona funcionaran amb serveis mínims del 50% en hores punta i a Rodalia i Regionals seran del 33% tot el dia. Al País Valencià, el metro de València, el Tram d’Alacant i Ferrocarrils de la Generalitat oferiran serveis mínims del 25%. A les Illes, el transport públic funcionarà com un diumenge o un festiu.

    10.45 – Avui a les Corts Valencianes moltes diputades fan vaga

    10.40 – La policia espanyola ha encapsulat i identificat les dones que feien un piquet feminista a Benimaclet.

    10.15 – Els autobusos de València llueixen un llaç lila de suport a la vaga.

    10.05 – S’acaba el piquet a la C-55 a Manresa.

    10.00 – Els piquets també fan talls a la ciutat de València.

    9.52 – Talls també a Sarrià – Sant Gervasi.

    9.48 – Dos-cents estudiants tallen la AP-7 a Bellaterra.

    9.44 – Més imatges de les accions relacionades amb la vaga.

    9.40 – Missatge de Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les.

    9.39 – L’Ajuntament de Barcelona penja una pancarta de suport a la vaga.

    9.35 – FGC informa que el servei de la línia del Vallès s’ha reprès.

    9.28 – Un piquet talla la plaça de Karl Marx a Barcelona.

    9.25 – Un piquet talla la N-II a Premià de Dalt.

    9.20 – Els Mossos desallotgen el piquet de la Gran Via.

    9.10 – Un piquet talla la C-58 a Terrassa.

    9.05 – TMB informa de les afectacions següents:

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    8-M 2018: Feminisme d'acumulació

    La vaga feminista d'aquest dijous no és només una aturada laboral, sinó que la iniciativa s’estén a altres àmbits com el de les cures, el consum i la vida estudiantil i associativa
     
    per Nerea Rodríguez 08/03/2018
    Una manifestació feminista a Tarragona, ><div><span class=Una manifestació feminista a Tarragona, on es llegeixen diverses pancartes contra la violència masclista | ACN
     

    Era el mes de maig de l’any 1976, i el paranimf de la Universitat de Barcelona acollia les primeres Jornades de la Dona. Ara fa més de 40 anys, i aquelles jornades van posar la llavor de la lluita feminista tal i com la coneixem ara a casa nostra, fins arribar al 8 de març d’enguany, en què s’ha convocat a Catalunya -i també a l’Estat i al món- una gran vaga per convertir el Dia Internacional de la Dona en una jornada d’alt contingut reivindicatiu. L'excepcionalitat ve marcada perquè no es tracta només d’una aturada laboral, sinó que la iniciativa s’estén a altres àmbits com el de les cures, el consum i la vida estudiantil i associativa. Tot això per plantar-se davant anomalies com ara la bretxa salarial o l’assetjament sexual.

     

    Però a Catalunya ja hi ha tradició de "vagues" i revoltes de dones. Si anem enrere, concretament a l’any 1789, cal recordar el Rebombori del Pa: una revolta urbana -que van iniciar les dones- com a conseqüència de l’increment dels preus dels productes bàsics d’alimentació. També es va produir la resistència organitzada de les dones durant la Setmana Tràgica perquè l'Exèrcit espanyol no s'emportés els seus fills a l'escorxador del Marroc. Més recentment, ja s’han convocat manifestacions multitudinàries pel 8-M -enguany també-, però la vaga convocada per aquest dijous és del tot històrica, sobretot perquè va més enllà del lloc de treball.

     

    Sota lemes com “Ens aturem per canviar-ho tot”, “Nosaltres ens aturem” o "Si nosaltres ens aturem, s'atura el món" -entre d’altres-, la vaga d’aquest 8 de març beu de dues fonts. La primera, la vaga de dones d’Islàndia del 24 d’octubre de 1975, quan les dones que la van secundar van ser capaces d’aturar el país durant un dia sencer, i els col·lectius feministes van xifrar el seguiment per part d’un 90% de les dones islandeses. Però també en la vaga del 8-M de l’any passat a l’Argentina, on al crit de “Ni una menys, vives ens volem”, les feministes argentines van dur a terme la primera vaga global de dones de treball productiu i reproductiu.

     

    En d'altres ocasions -com l’any 2001 o el 2014- també s’ha intentat fer accions semblants a una vaga feminista, però mai de 24 hores i això fa que, la d’enguany, es prevegi la més secundada i multitudinària de la història a Catalunya -i a més d’una quarantena de països d’arreu del món-. La vaga ha estat iniciativa de diferents col·lectius feministes units en la Comissió 8-M, i compta amb suport sindical a diferents nivells -CCOO i UGT han convocat aturades laborals parcials-. A més, una gran part d’aquest moviment defensa que l’aturada la secundin només les dones.

     

    A banda de la vaga com a tal, hi ha convocades manifestacions a tot l’Estat, i també a Catalunya. La de Barcelona començarà a les 18:30 hores i recorrerà el centre de la capital catalana: des del Passeig de Gràcia fins a plaça Catalunya, on es llegirà un manifest i s'acabarà la jornada amb actuacions musicals.

     

    El Dia Internacional de la Dona

     

    La carta de les Nacions Unides, signada l’any 1945, va ser el primer acord internacional per afirmar el principi d’igualtat entre homes i dones. Però el primer Dia Internacional de la Dona es va celebrar l'any 1911, quan més d'un milió de persones van congregar-se a Àustria, Dinamarca, Alemanya i Suïssa pel sufragi de les dones i els drets laborals. L’any 1972 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’any 1975 Any Internacional de la Dona i el 1977 va convidar a tots els Estats a declarar un dia com a Dia Internacional pels Drets de la Dona i la Pau Internacional.

     

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985
    ara.cat

    8-M: DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

    L’hora de les dones

    El moviment #metoo de denúncia de l'assetjament sexual ha resultat clau per posar el feminisme en la primera línia de l'agenda social

    LARA BONILLA / ELENA FREIXA Barcelona 03/03/2018 23:11

    • L’hora de les dones

      987x555 L’hora de les dones

    L’hora de les dones
    0
     

    0

    “El moment ha arribat. El vostre temps s’ha acabat”, deia Oprah Winfrey en el seu discurs dels Globus d’Or contra els “homes poderosos i brutals”. Ara és l’hora de les dones. Oprah Winfrey, Reese Witherspoon, Madonna i Leticia Dolera han aprofitat el seu altaveu mediàtic per defensar públicament els drets de les dones. I sí, s’han declarat obertament feministes. El feminisme ha ocupat les portades de diaris i informatius i aquest 8 de març, Dia Internacional de les Dones, es perfila com un dels més importants dels últims anys amb la primera vaga feminista mundial de la història. Però ¿què ha passat perquè el feminisme hagi saltat dels moviments socials a l’agenda mediàtica i social? Per a Julia Vega, sòcia fundadora d’Almena Cooperativa Feminista, la crisi econòmica ha sigut “el gran detonant”. En temps de restricció econòmica “hi ha partits polítics que han aprofitat l’avinentesa per retallar els drets de les persones en general, i de les dones en particular”, afegeix Vega, que esmenta l’exemple de les polítiques de Trump i, en clau espanyola, la reforma frustrada de la llei de l’avortament que va impulsar el PP. De fet, el moviment feminista considera que aquest últim és un dels seus triomfs més recents, perquè es va aconseguir que la reforma fos, finalment, de mínims. “S’han aconseguit coses i això ens ha fet més fortes”, reconeix Vega, que recorda que el moviment feminista fa un any que treballa a escala internacional per impulsar la vaga del dia 8. Fins al punt que aquesta activista considera que el feminisme és ara “el moviment social més potent del món”.

    La singularitat d’aquest 8 de març també es visualitzarà en la forma i l’abast de la mobilització: la crida a la vaga transcendeix Catalunya i Espanya i s’estén a desenes de països de tot el món. “Jubilades i estudiants. Aturades i sensepapers. Les que treballen fora de casa i les que es dediquen a la cura i a les feines domèstiques, totes hi participaran”, augura Carmen Alemany, portaveu de la Plataforma 8-M a Catalunya. La mundialització ha donat força al feminisme. “Per primer cop, la lluita de les dones del món s’està unificant i la força és que ja podem imposar coses”, apunta la sociòloga Marina Subirats.

    Que el feminisme hagi saltat a la primera línia de l’actualitat té a veure amb l’allau de famoses que han alçat la veu, però Vega recorda que al darrere hi ha un moviment de base que fa anys que treballa i es mobilitza. “Si ha tingut repercussió és per tota la feina prèvia que ja havia preparat el terreny”, afegeix Subirats. Les actrius han donat al feminisme una visibilitat que abans no tenia. “Si elles no haguessin denunciat les situacions d’assetjament i violència sexual ara no n’estaríem parlant, perquè el moviment feminista fa anys que ho denuncia i se l’havia ignorat”, raona la professora de comunicació de la UOC Ana Isabel Bernal-Triviño. Qüestiona que elles contribueixin a la base del moviment, però prefereix que “les que són a dalt tinguin discursos feministes que no pas que no en tinguin”, afegeix aquesta periodista. També hi ha hagut un relleu generacional. “Nosaltres hem estat educades en el patriarcat i reproduïm actituds que no hauríem d’haver tolerat i això ens ha fet despertar”, diu Bernal-Triviño. A les assemblees on s’ha gestat la mobilització del 8-M, el relleu generacional és un fet. “Hi ha moltes noies que tenen més empenta i són més atrevides”, celebra Alemany. Noies que també fan servir les xarxes socials per organitzar-se i com a eina de reflexió. Aquestes noves fornades de dones i l’onada del moviment #MeToo de denúncia global de l’assetjament sexual han sigut decisives perquè el feminisme tingui avui un present i un futur molt més sòlids. “Estem de moda en el millor dels sentits. El feminisme ha vingut per quedar-se”, diu Alemany, que certifica que avui arriba “a llocs on fins ara no arribava”.

    Més enllà de la igualtat formal

    Però tot i que ha canviat la percepció social del moviment, Julia Vega opina que encara hi ha molta feina per fer. “És veritat que el feminisme s’està revaloritzant però encara s’utilitza més aviat com un insult i molts sectors encara el veuen malament”, reflexiona. “Quan no es volen cedir privilegis es reacciona desqualificant”, apunta Bernal-Triviño. Totes coincideixen que ja no hi ha marxa enrere. Però ja no coincideixen en si tot plegat es traduirà en canvis reals. S’han de superar moltes barreres. Hi ha la igualtat formal: davant la llei homes i dones som iguals. Però una altra cosa és la igualtat real. Cada dia, ja sigui en entorns laborals o en l’àmbit privat, es trepitgen els drets de les dones. Homes i dones no cobren el mateix per exercir el mateix càrrec, i les dones continuen sent les que porten la càrrega mental de la casa i dels fills, per posar dos exemples quotidians. “Tot dependrà de si la societat assumeix el feminisme com una qüestió democràtica o si es deixa influenciar per la mala premsa que fins ara ha tingut el moviment”, assegura Bernal-Triviño. Subirats és optimista: “Cada cop tenim més dones feministes que realment tenen poder”. I cita les alcaldesses de Barcelona i Madrid. “També veig un canvi d’actitud en els homes, que comencen a respectar i no només a ser condescendents”, diu.

    El moviment #MeToo que es va gestar a Hollywood, les manifestacions a Espanya en contra de la Manada, la mort de Diana Quer i les reivindicacions dels drets laborals han fet sortir al carrer les dones. S’hi han sumat molts factors i han sortit a la llum casos d’assetjament que fins ara es mantenien en privat. “La dona que treballa netejant cases no té el poder [d’aquestes actrius] però sentir-les li serveix per reconèixer situacions que durant molt de temps es considerava que anaven en el pack laboral”, diu Bernal-Triviño, que explica que rep consultes de dones que li pregunten: “Això és assetjament?” Tot plegat ha donat força al moviment i ha desestigmatitzat les víctimes. “I quan perds l’estigma pots parlar, i això fa avançar el feminisme”, sosté.

    El repte del feminisme

    Hi ha molts camps de batalla: el sostre de vidre, la bretxa salarial, la violència sexual, la coeducació, la igualtat d’oportunitats... El repte del feminisme ara és que les reivindicacions de les dones entrin en l’agenda política i es converteixin en polítiques amb dotacions concretes. “Ha arribat l’hora de les dones però ara ens han de fer cas perquè si no es materialitza tot plegat, quedarà en no res”, diu Bernal-Triviño. Més enllà de posar-nos l’etiqueta de moda, això s’ha de reflectir en la vida quotidiana. El més important per a Marina Subirats és no abaixar la guàrdia perquè considera que fa 20 anys, quan les noies van pensar que tot s’havia aconseguit, es va retrocedir en molts aspectes. “I el feminisme és una cursa de fons”, conclou.

    Les entitats auguren un 8 de març divers i exitós

    La vaga és molt més que una aturada laboral. És una crida també a una vaga en les cures, la feina a casa i el consum. La Plataforma 8-M a Catalunya fa una crida perquè cada dona hi participi en la mesura de les seves possibilitats. Carmen Alemany reivindica la feina feta, que es remunta al 15-M i a la iniciativa Vaga de Totes del 2015, que ha fructificat en un moviment “divers i autònom”. Aquesta diversitat serà justament el termòmetre de l’èxit de la convocatòria d’aquest any, que la plataforma augura molt gran. Les organitzadores treuen ferro a les crítiques que ha rebut el manifest de la vaga a Catalunya per la referència que fa a la repressió policial de l’1-O i les crítiques a l’article 155. La portaveu de la plataforma justifica que es tracta de reivindicacions que neixen de la “consciència democràtica” i insisteix que cap partit polític dirigeix el moviment.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985
    elnacional.cat

    Anna Gener és la presidenta i CEO de la consultoria immobiliària Savills Aguirre Newman Barcelona i una de les poques dones que ocupa un alt càrrec en la nostra societat. De fet, només un 9% de les dones treballadores a Espanya ocupa un càrrec directiu, segons l’últim estudi d’Infojobs. Però ella no ho considera un luxe, sinó una meta; una posició que hauria de ser abastable per a qualsevol persona si és bona, sigui home o dona. Amb missatges clars i un somriure que no l'abandona, ens parla, des del seu despatx al bell mig de la Diagonal, sobre el camí que ens queda per recórrer com a societat: les dones s'han de fer un lloc als equips directius i manar, i junts aconseguir un canvi de paradigma.

    Anna Gener Aguirre Newman - Sergi Alcàzar

    Per què és important que hi hagi dones que manin?
    El fet que hi hagi més dones en els àmbits de decisió ens permetrà canviar el model d’empresa i de societat que tenim avui dia. Nosaltres no som ni millors ni pitjors, però tenim maneres de fer diferents. Tampoc veuria desitjable que només hi haguessin dones dirigint, perquè ens faltarien les habilitats masculines. De fet, està comprovat que els equips directius on hi ha diversitat són més resolutius, més capaços d’adaptar-se als canvis del sector empresarial i donen més beneficis, justament per aquesta capacitat de llegir millor el mercat.

    Què vols dir amb “llegir el mercat”?
    El sector empresarial canvia cada vegada més de pressa, i ja no serveixen els precedents. És per això que la diversitat, no només de gènere, sinó ideològica, cultural, d’origen, etcètera, és fonamental perquè el consumidor canvia, es transforma. No es pot dirigir una empresa només amb gent d'una tipologia. 

    Consideres que és difícil per a una dona arribar a un alt càrrec?
    Hi ha una sèrie de barreres, que sovint ens posem nosaltres mateixes, fruit d’una determinada educació que rebem que no ens convida a emprendre una carrera professional fins a aquests alts àmbits de decisió. Volem que hi hagi més dones perquè hi hagi justícia, però per damunt de tot perquè hi hauria un canvi de paradigma i exigiria més corresponsabilitat. No parlem només de distribuir el poder, sinó també la cura de la família i fer una societat millor, amb més valors. 

    Anna Gener Aguirre Newman - Sergi Alcàzar

    Volem que hi hagi més dones perquè hi hagi justícia, però per damunt de tot perquè hi hauria un canvi de paradigma i exigiria més corresponsabilitat

    Quines són les principals dificultats que es troba una dona a la feina?
    La principal és que el camí per arribar a un alt càrrec està fet pels homes. Un indici d’això són els horaris que tenim, que fan molt difícil que puguis fer altres coses i tenir un mínim de vida personal. El camí no està fet amb els patrons que a nosaltres ens resultarien més naturals, sinó amb patrons més masculins.  

    I els homes on queden en aquesta lluita? 
    Sempre dic que és molt necessari que en aquesta lluita s’hi incloguin els homes. Jo entenc també que això pugui generar resistències, perquè d’alguna manera els homes se senten desplaçats. Nosaltres ens movem de posició, però alhora els fem moure a ells. Els estem obligant a ser disruptius, en el sentit que es veuen obligats a fer coses que no han vist fer ni als seus avis ni als seus pares, de manera generalitzada. 

    Anna Gener Aguirre Newman Sergi Alcàzar 10

    En sectors com l'empresarial, més del 60% dels graduats són dones, i el nombre creix cada any. Com s’explica aleshores el fet que només un 9% de les dones treballadores tinguin una feina d’alta responsabilitat?
    És una situació anòmala. Com deies, les dones ja tenim una preparació acadèmica que ens avalaria estar en aquestes posicions i a més ja fa dècades que estem massivament incorporades al mercat laboral. Tenim tots els requisits però no acabem d’arribar als àmbits on realment es prenen les decisions. Això és rellevant perquè el poder econòmic i empresarial defineix molt com funciona la societat d’un país i ens configura, amb la qual cosa cal parar atenció a qui hi ha en aquests àmbits de decisió.

    I les dones no hi són…
    Les dones no hi són, o hi són d’una manera molt minoritària. 

    Quines en són les causes?
    La més rellevant és que no hi ha referents. Com que no hi ha prou dones a les altes posicions, no hi ha prou referents i el missatge que reben les noies joves que s’incorporen en aquest àmbit de treball és que aquests llocs no són per a elles. Fins que no hi hagi més dones a dalt, no assumirem amb naturalitat que les dones tenim tant dret com els homes d’estar decidint, liderant i manant. 

    Tu en tens, de referents?
    I tant! Per això dic que són necessaris, i se n'han de crear de nous. Per mi, va ser quan vaig sentir l’Anna Mercadé, directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, que em vaig adonar que no estàvem en una societat igualitària. 

    Les dones no tenim prou referents a les altes posicions, i el missatge que reben les noies joves que s’incorporen en aquest àmbit de treball és que aquests llocs no són per a elles

    I a més dels referents?
    La manera com estan repartides les tasques de la llar, la cura dels fills i de les persones malaltes, i tot aquest tipus de responsabilitats recauen majoritàriament en les dones. Per tant, hi pot haver dones que sí que els hauria agradat continuar amb la seva carrera professional, però arriba un punt en què se senten impossibilitades, perquè tenen molta càrrega, molta pressió i molt poca ajuda. 

    Fins que no hi hagi més dones a dalt, no assumirem amb naturalitat que les dones tenim tant dret com els homes d’estar decidint, liderant i manant

    I què els diries, a aquestes dones?
    Hem de posar la veu d’alerta i dir: “Les que vulguin arribar a dalt de tot haurien de poder-hi arribar”, sense renunciar a res de la seva vida, ni professional ni personal. Això amb els nois no passa; els nois no es plantegen “o carrera professional o família”. Ells senten que poden fer totes dues coses, i tenim un problema quan les noies senten que no. 

    I la llei?
    Sobre la llei, només faltaria, ho hem aconseguit. Però a la vida real, no. Aquest és el següent pas que hem de fer. 

    Anna Gener Aguirre Newman - Sergi Alcàzar

    Fins a quin punt la maternitat és un problema per a l’empresari?
    Crec que és un tòpic que no es compleix en el món de l’empresa professional. Hi ha el mite de les baixes, que sembla com si desapareguessis del món, però no és així. A data d’avui, si la dona vol, pot estar absolutament connectada amb la feina.

    Però l'escletxa salarial sí que és una realitat.
    Sí. Encara arrosseguem una situació injusta i arcaica, en què a la dona se la penalitzava. I a més, les feines que tradicionalment feien els homes estaven més ben pagades que les tasques que tradicionalment feien les dones, i aquesta situació encara té lloc avui dia. A més, les pensions que tenen les dones també són clarament molt més baixes que les dels homes.

    I com solucionem aquesta escletxa?
    Amb transparència. Jo crec que l’Administració Pública ha de vetllar perquè això no passi, i l’única manera és amb transparència, lleis i regulació.

    Quines són les àrees en què cal reforçar més el paper de la dona?
    Malauradament, miris l’àmbit que miris, la presència femenina és molt minoritària. Tant en el sector econòmic, que és el més conservador, com en el cultural o l’universitari, que sembla que hauria de ser més obert en aquest sentit. És cert que en les bases de les organitzacions estem 50 a 50, però a mesura que van passant els anys hi ha una sortida de talent femení que fa que no arribem a dalt de tot.

    Què hem de fer per canviar-ho?
    Una tasca que s’ha de fer és, des del món públic i el privat, crear i visibilitzar més referents femenins. Alhora també cal crear un entorn més amable amb uns codis que permetin compatibilitzar millor la feina amb la vida social i familiar. I finalment, més compromís del sector públic, que té aprovada una llei d’igualtat que no estan complint ni les seves empreses. 

    Miris l'àmbit que miris, la presència femenina és molt minoritària. A mesura que van passant els anys hi ha una sortida de talent femení que evita que arribin a posicions més altes. 

    Dona suport a la vaga?
    Celebro la qüestió, i aquest 8 de març està tenint molta repercussió a nivell internacional. Però ens estem focalitzant molt en aquest dia, i no hem de deixar d’avançar la resta de dies de l’any. La reivindicació ens ha de servir per visibilitzar la lluita i fer conscients a homes i dones que encara ens queda molt camí per recórrer, encara que sembli mentida. 

     

  • Aquest missatge ha estat esborrat
  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985
    Hi ha problemes per enganxar el fil de seguiment en directe que fa vilaweb sobre la vaga i també problemes per editar el missatge i completar-lo. De moment, deixo l'enllaç i la d'altres mitjans que també fan seguiment en directe:

    https://www.vilaweb.cat/noticies/vaga-feminista-del-8-de-marc-mobilitzacions-arreu-del-pais/

    https://www.ara.cat/societat/vaga-feminista-temps-real_12_1974522529.html
  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    L’APUNT

    Per què fas vaga si ets directora

    ESTHER VERA 07/03/2018 22:26

     
     
    ESTHER VERA

    L’APUNT

    ESTHER VERA

     

    L’il·lustrador megamodern dels vuitanta saluda després d’una entrevista al diari. “Ah! Tu ets la directora? Noooo! -afegeix ell mateix amb ironia-, el director és aquest que és alt, home i porta barba!” El meu estimat company no sabia on posar-se mentre Mariscal continuava amb una denúncia del sistema econòmic, empresarial, social i planetari. Amb la seva reacció irònica havia definit a la perfecció la invisibilitat tradicional de les dones en llocs de poder. No en llocs de responsabilitat, perquè aquests estan, justament, plens de dones. Aquest és un diari excepcional pel que fa a la igualtat de gènere. Hi treballen 74 dones i 72 homes. La direcció és paritària i en els càrrecs de la redacció hi ha 11 homes i 10 dones. Per què faig vaga? Perquè soc dona. Sé que a elles mai no els regalen res, que s’han d’agafar el dret a ser escoltades, que quan són al costat d’un home s’interpreta que són la seva parella, que quan es queden embarassades temen per la carrera professional, que seran jutjades per la seva manera de vestir i per la seva talla o pel seu serrell, que els homes els expliquen coses de les quals elles són expertes, que massa sovint esperen que els reconeguin els mèrits, que si tenen caràcter seran titllades d’agressives i, si són professionals, d’ambicioses. Divendres el diari ARA serà diferent. Hi quedarà clar que hi ha moltes dones molt cansades de carregar alhora amb el món familiar i professional i que aquesta lluita és de tots. Una qüestió de respecte.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    La vaga més radical

    No hi ha món sense dones. No funciona res, sense les dones

    NATZA FARRÉ Periodista 07/03/2018 20:32

     
     
    • La vaga més radical
     

     

    La vaga més radical
     

    “El feminisme és la idea radical que les dones som persones”, va dir Angela Davis, dona negra, al segle XX. Ho vam recordar quan la vam veure a Barcelona aquesta tardor. Ho recordem cada dia, dones de tot el món i de totes les races, cada vegada que sortim al carrer o som dins de casa. Les dones, totes, les de tot el món, les de totes les races, som persones. Així de radical.

    El feminisme no és una moda. El feminisme és una necessitat. El moviment, permanentment desacreditat per un sistema que consisteix a mantenir el masclisme, viu una revifalla. És veritat. Ens vam adormir. Les dones de la meva generació vam pensar que ho havíem aconseguit. Que les feministes dels 60 i 70 ja ens van obrir el camí cap a la universitat, l’avortament i el reconeixement social i laboral. Que les sufragistes ja s’havien arriscat per aconseguir-nos el vot. Ens vam relaxar. Elles van viure despertes i nosaltres en una letargia de Bella Dorment amb el missatge de sempre: sigues bonica i calla. Però ja no callem. Ni dormim. Ara som moltes i som molt diferents i ni estem fetes de costelles ni som aquells “homes mal engendrats” de què parlava Aristòtil. Les dones som persones i el feminisme no marxarà fins a complir el seu propòsit. La gran revolució pendent de la humanitat. La que iguala en drets més de la meitat del món. Les dones ens aturem per moltes raons. Les tenim totes.

     

    Que no ens preguntin per què som feministes. Que es preguntin per què el món és tan masclista

     

    Molts homes volen saber per què fem vaga. Hauran de fer una cosa a la qual no estan avesats: escoltar-nos. Però no hi ha prou temps ni espai. La llista és tan llarga que només amb l’inici ompliríem un diari. Les dones són les que pateixen més l’atur. I les que s’emporten la majoria de treball parcial, la qual cosa implica menys cotització i salaris més baixos. No és que les dones vulguin treballar menys, és que les obligacions familiars (la cura) continuen recaient en nosaltres. ¿Parlem de paternitat obligatòria o parlem d’un canvi de mentalitat que comenci a posar a tothom al seu lloc? ¿Parlem que no portem a la genètica el netejar i el cuidar? Les dones són les més preparades i les que reben de premi la bretxa salarial. La política ho permet. La política o és feminista o no ens serveix.

    Més. A les dones ens maten per ser dones. A les dones ens violen per ser dones. A les dones ens diuen que vigilem. A les dones ens sentencien la violència i la llei. Rebaixen una condemna de violació a abús sexual perquè no hi va haver violència; rebaixen de 2 anys a 9 mesos la pena a un home que va ser gravat clavant una pallissa a la seva nòvia perquè el jutge considera que va cometre un “delicte simple de violència de gènere” i no de lesions. La manada. El #MeToo. Però la ministra d’Igualtat no fa vaga. Tampoc el seu partit ha aprovat el pressupost de 200 milions de misèria per lluitar contra la pitjor xacra del món actual: la violència masclista. No hi ha pressa. Només maten dones. Se m’acut fer anys de vaga, una idea per a sindicats temorosos i masclistes que consideren que la nostra vaga és menys vàlida, com totes les nostres coses, perquè ens ocupi tota una jornada. L’universal és masculí. La resta, coses de dones.

    No hi ha món sense dones. No funciona res, sense les dones. Que no ens preguntin per què som feministes. Si de cas, que es preguntin per què el món és tan masclista. I fora entrebancs per canviar-lo. Que hi guanyarà tothom. Que no heu vist el món mai com el volem. No es tracta de posar-se unes ulleres. No es necessiten accessoris. Cal una mirada. Ja no ens adormim. No ens ho podem permetre. Ha arribat el moment des de fa segles. I ja ha començat.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    Contra el masclisme subtil, també

    "Sobretot, sobretot, sobretot, que el 8-M no acabi el 8-M"
     
     
     
    per Nerea Rodríguez 07/03/2018

    La d’aquest dijous serà una jornada històrica per al feminisme. La vaga general de dones que s’ha convocat a desenes de països d’arreu del món no ha estat organitzada ni per partits polítics ni per sindicats, i aplega entitats i persones d’ideologies totalment diverses. De fet, són nombrosos els col·lectius professionals que s’hi han sumat, des del món de la comunicació fins el de l’educació, tots amb un mateix objectiu: la lluita pels drets de les dones i per equiparar-los als dels homes, en tots els àmbits.

     

    Per tant, del tot d’acord amb aquesta reivindicació. En una entrevista amb ‘El Món’, Magda Oranich -militant històrica pels drets de les dones- constata que ara la lluita feminista és molt difícil, perquè en matèria de lleis, ja no n’hi ha que discriminin homes i dones. En canvi, avisa que de paranys n'hi ha, i molts, i deixa clar que hi ha un masclisme social que encara cal combatre amb força. Per suposat, la lluita no s'ha acabat. Hi ha situacions quotidianes que acceptem gairebé sense adonar-nos-en, però són símptomes de realitats molt més profundes. Per exemple, ja n'hi ha prou d’anar a un restaurant amb un home i que el cambrer o sommelier ni tan sols et vegi a l’hora de tastar el vi pel simple fet de ser dona. Tot plegat per a, una mica més tard, portar-li el compte sempre a ell. En definitiva, ha arribat el moment d'identificar i eradicar tot aquest masclisme conscient i inconscient que només fa que perjudicar la societat sencera.

     

    Com diu Oranich, ara la lluita és d’un altre tipus. Ja no es tracta d’intentar derogar lleis que discriminin per raó de gènere, ara toca un canvi de mentalitat en la societat, però també cal que això es tradueixi en normes que facin efectius aquests drets. Per exemple, Islàndia ha fet un pas més en la lluita per a la igualtat entre homes i dones en convertir-se en el primer país del món amb una llei que exigeix a les empreses que demostrin que els seus treballadors cobren el mateix sou per la mateixa tasca amb independència del gènere. És una via possible.

     

    El 8 de març d’enguany és un gran pas endavant, i aquesta reivindicació ha arribat per quedar-s’hi. Però no n'hi ha prou amb aturar-ho tot, també cal lluitar amb propostes concretes que incomodin -ep, i que incomodin molt- al poder. I, sobretot, sobretot, sobretot, que el 8-M no acabi el 8-M.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    OPINIÓ > MAIL OBERT

    Una dona amb un bastó

    «El gest, tan plàstic, tan senzill, no és cap performança. És un símbol, sí, i també un crit, un acte conscient i valent, un preludi de revolució»

    Una dona.

    Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer.

    Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà.

    Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà, que es treu el vel.

    Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa i amb un pal a la mà, que es treu el vel i que, durant un bell grapat de minuts, roman quieta, dreta amb els cabells al vent mentre la roba que els tapava penja del bastó.

    Dues dones.

    Dues dones enfilades sobre dues caixes metàl·liques del carrer etcètera.

    Tres dones.

    El gest, tan plàstic, tan senzill, no és cap performança. És un símbol, sí, i també un crit, un acte conscient i valent, un preludi de revolució. No pas de bullanga, de revolta, de flamarada que es pugui després fàcilment digerir i aquí no ha passat res, qui se’n recordarà, passats els anys?, no: de revolució. En l’accepció del diccionari: de canvi total, radical, en profunditat, global i dràstic.

    Perquè fer això, enfilar-se en una caixa metàl·lica de cables de telèfon, en un banc, una barana que trobis al carrer exhibint el vel penjant d’un bastó, fer-ho a Teheran o a Meixad o a qualsevol altra ciutat de l’Iran, com ha estat el cas, comporta detenció i presó. Les dones que han deixat voleiar aquestes banderes blanques, o negres, estampades o amb serrells des de dalt dels seus bastons, com estendards solemnes, ho saben perfectament. I, tot i això, han dut a terme el gest sublim, com un avís i una mostra del canvi total, radical, en profunditat, global i dràstic que germina.

    Són les abanderades de la revolució.

    I per això, precisament, aquestes joves iranianes són blanc de les dues menes d’atacs que la injustícia establerta llança contra qui en sotraga els fonaments: la repressió crua i la burla. Dos tipus d’atacs que es coordinen, val a dir, i sense que aquesta contradicció aparent preocupi gens ni mica els administradors que la practiquen. El fet és que, al costat de la repressió directa, de curt-circuitar la lliure expressió, de detenir i d’empresonar, l’antic règim es defensa també amb el vell recurs de la minimització. Perquè les coses de les dones, ja ho sabem, sempre són menors, secundàries, gracioses i/o intranscendents. ‘Infantils’, ha dit, en aquesta ocasió, un fiscal general. La burla, sí, com a darrer recurs. O com a recurs que cal combinar. Perquè la qüestió és tan ‘poc important’ que manté les joves a la presó. No fos cas. Per si de cas.

    L’afer, ben mirat, és tan ‘poc important’ que ens mostra com, només que una dona es tregui el vel, trontolla el règim. Només per això. I pel que comporta i significa. Perquè el mocador aquest és imposat. I perquè aquestes dones tan fortes en el seu gest de fada han decidit que volen decidir. Si se’l posen o si se’l treuen o si en fan un farcell. I ens regalen, amb aquest seu acte preciós, serè, tan digne, l’exemple que esborrona. Des de les condicions més dures, ho fan. Sense acceptar el paper aturat que s’assigna a la víctima. Mostrant el poder del cinquanta per cent de la població humana.

    I avui fem vaga, sí: les que ho tenim més fàcil i les que saben que el gest superb i simbòlic tindrà sanció (encara passa, això, aquí, per cert: la por d’exercir el teu dret, de les represàlies, del no podràs dir mai que t’hem fet fora per això però vés cercant una altra feina tan o més precària perquè no renovaràs); també moltíssimes de les que no en fan perquè no poden. Avui fem vaga i alcem els nostres bastons. Cadascuna amb el vel que hi decideixi penjar.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    OPINIÓ

    Quines pesades, cony!

    Diana López 
    Pontevedra. Dijous, 8 de març de 2018
    4 minuts
    Diana López
     
     

    N'estan fins als collons. Fins i tot alguns dels que ens donen suport, aquests, també n'estan una mica fins als collons. Molts dels homes i algunes de les dones que viuen al nostre voltant són incapaços de comprendre la transcendència històrica que la jornada d'avui tindrà per al conjunt de la societat i per a les dones en particular. Es tracta de la primera vaga feminista de la història d'Espanya i passa 163 anys després de la primera vaga general de la classe treballadora que, per descomptat, deixava fora les reivindicacions de les dones. Encara que elles, nosaltres, s'ho van manegar des del principi per plantar cara, com van demostrar les cigarreres que van paralitzar amb violència diverses fàbriques a Espanya a finals del segle XIX. Des d'aleshores, 16 vagues generals a Espanya, 11 d'elles convocades pels sindicats de la democràcia, i cap per reivindicar la brutal discriminació de les treballadores. La bretxa salarial que dessagna les dones a totes les franges d'edat, la bretxa de les pensionistes que ingressen un 34% menys que els homes malgrat haver duplicat —i triplicat— jornades dins i fora de casa. La bretxa dels contractes parcials i del treball no remunerat, no declarat. Invisible. La bretxa de la impossible conciliació i de la pobresa de les mares. És la primera vegada que una vaga general no la convoquen els principals sindicats. Comissions Obreres i UGT han registrat només una aturada parcial de dues hores. Per això aquesta vaga no és d'ells, és nostra. Per això alguns xiuxiuegen "quines pesades, cony".

    Fins fa dos dies ser aliat feminista era molt fàcil. La història anava com quan en la meva escola se celebrava el dia de la Pau. A l'hora del pati tenia lloc la performance. El director anunciava que deixaríem anar un colom blanc com a símbol de llibertat i pau i demanava al pagès que venia amb la gàbia que li apropés la bestiola. Així era com el director agafava amb les seves mans el colom i el deixava anar sota els crits de joia dels alumnes. El colom sobrevolava els nostres caps uns quants metres, fins que l'escarceller feia sonar el seu xiulet i l'au tornava, obedient, a la gàbia. L'endemà el diari local recollia la gesta. Una instantània de pau i llibertat que havia oblidat aquell colom que es floria a la seva gàbia. A ningú no li importava la llibertat del colom. La glòria era per al seu segrestador que ni tan sols no s'havia adonat del seu privilegi.

    Una mica així passa amb el moviment feminista. Hem estat el trofeu de molts per passejar-nos i mostrar-nos mentre servíem de complement per als interessos que encara mantenen un sistema econòmic injust basat en l'explotació laboral i domèstica de les dones. El sistema en el qual ells van triomfar mentre nosaltres regalàvem la plusvàlua de la feina domèstica i no remunerada. Però apropar-nos per reclamar poder ens fa perilloses. Perquè les dones mai hem tingut entitat com a col·lectiu, ni tan sols per representar la classe treballadora.

    Per fi ens hem adonat que ens teníem les unes a les altres, i que tots els nostres drets són també mèrit nostre

    Ens van dir que soles no podíem mentre sostenien la gàbia. Ens van dir que ens odiaríem i ens van animar a buscar el complement directe masculí. Ens van negar la consciència de gènere i van suposar que haurien de ser ells sempre els que ens obrissin la porta. Per fi ens hem adonat que ens teníem les unes a les altres, i que tots els nostres drets són també mèrit nostre. Malgrat les gàbies, les presons, les cadenes invisibles i la violència. Al cap i a la fi, no fa tant temps que vam aconseguir accedir a la universitat, i avui en som majoria.

    Avui serem moltes les que sortim, però també seran moltes les que no ho fan, encara que estan en situacions i entorns socialment i laboralment favorables. Apel·lo a la responsabilitat individual de les persones en situacions privilegiades per alçar la veu per les que no poden. Per les que han estat amenaçades per les seves empreses, per les treballadores domèstiques sense contracte, per les falses autònomes, per les dels contractes temporals, les mares soles, les maltractades, per les que estan atrapades en processos de justícia patriarcal, per les més grans amb pensions injustes i per l'injust futur de les joves discriminades en processos selectius. Per les que han hagut de deixar-ho tot per cuidar i cuidar-nos. Apel·lo que buidin els llocs de treball i omplin els carrers. Que cridin que vives, lliures i iguals, ens volem. Que siguin molt pesades. Com ho van ser Rosa Parks, Clara Campoamor, les sufragistes o Concepción Arenal. Si elles s'haguessin resignat a acceptar l'establishment del seu temps, avui seguiríem sota la guarda dels nostres escarcellers.

    Aquesta vaga, a més, tindrà transcendència internacional i es realitzaran aturades a més de 40 països del món. Serà la vaga que inauguri —si no ho hem fet ja— la nova onada feminista, la de la igualtat real i efectiva. La de destruir aquest sistema per construir-lo sense gàbies.

    Sota l'empara i la seguretat de la llei que d'altres van aconseguir perquè ens poguéssim manifestar us demano, si us plau, que sigueu molt pesades. Ningú no ho farà per nosaltres.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    VAGA FEMINISTA

    L’exemple d’Islàndia, on les dones van paralitzar el país

    Les islandeses van fer vaga general el 1975 i la jornada va suposar un punt d’inflexió

    GLÒRIA PIVETAL Barcelona 08/03/2018 00:00

      0
     

    2  

     
    • Una imatge d’arxiu de les històriques manifestacions que les dones van fer a Islàndia el 24 d’octubre de 1975. / GETTY
     

     

    Una imatge d’arxiu de les històriques manifestacions que les dones van fer a Islàndia el 24 d’octubre de 1975. / GETTY
     

    Si Islàndia lidera avui la lluita per la igualtat de les dones a tot el món és, en gran part, gràcies a la vaga del 1975. El 24 d’octubre d’aquell any, el 90% de les islandeses van agafar-se el dia lliure, tant a casa com a la feina, i van sortir al carrer per reclamar canvis i deixar en evidència la importància de les seves tasques diàries, remunerades o no, per al funcionament de l’economia i la societat.

    El país es va paralitzar. En lloc d’anar a la fàbrica o a l’oficina, fer el dinar i tenir cura dels fills i de la casa, milers de dones van concentrar-se pacíficament al centre de Reykjavík. L’educació i el món sanitari van ser les professions més afectades. Molts comerços van tancar i, sense operadores, els intercanvis telefònics també van quedar sense resposta, així com les finestretes dels bancs, de l’administració pública, etcètera.

    Amb les escoles tancades i les mares manifestant-se, els homes van haver d’endur-se els fills a la feina. Al final del dia estaven exhaustos. La jornada passaria a ser recordada com “el llarg divendres”. Thorgerdur Einarsdóttir ho va viure en primera persona. Només tenia 18 anys, però l’ experiència la va marcar per sempre. “Em va impressionar l’enorme participació de totes aquelles dones, de totes les edats, de totes les classes, i de moltes que mai abans s’havien involucrat en l’activisme”, explica en declaracions a l’ARA. “Va suposar un fort impuls per a totes les islandeses, una manifestació de la força que té la solidaritat. Va demostrar que les dones poden aconseguir tot el que vulguin quan sumen les seves forces”. Per a ella, que es dedica als estudis de gènere i és subdirectora de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat d’Islàndia, va ser una veritable “font d’inspiració”, el punt de partida d’una lluita que ha portat moltes victòries.

     

    La primera dona presidenta

     

    La primera no va tardar a arribar. L’any 1980 el petit país nord-atlàntic es convertia en el primer del món que nomenava presidenta una dona, Vigdís Finnbogadóttir. Ella mateixa admetria que sense l’empenta de l’aturada feminista probablement mai hauria estat escollida. El seu fort carisma la va portar a mantenir el càrrec durant quatre mandats consecutius.

    Islàndia és avui el primer país del món en termes d’igualtat. Fa set anys seguits que encapçala el rànquing del Fòrum Econòmic Mundial. L’actual primera ministra, Katrín Jakobsdóttir, és una dona. Elles també ocupen la meitat del Parlament i un 44% dels consells directius de les empreses. Més del 80% de les dones treballen i representen el 66% de la força laboral amb estudis universitaris.

    Les polítiques de paternitat, amb tres mesos per a la mare, tres mesos per al pare i tres mesos més a repartir entre tots dos, encoratgen una distribució més equitativa de la cura dels fills i les tasques de la llar.

    Però malgrat els avanços, Islàndia encara no ha guanyat totes les batalles. Ens ho explica Brynhildur Heidar-og Ómarsdóttir, que dirigeix l’Associació Islandesa pels Drets de les Dones. Ella no va poder participar a la vaga de 1975 perquè va néixer tres anys més tard. Però sí que va viure el “gran efecte” que va tenir. “Va ser una crida d’atenció, el començament d’una tradició que continua sent forta aquí a Islàndia”. Des de llavors, els moviments feministes han organitzat quatre vagues similars: el 1985, el 2005, el 2010 i l’última el 2016.

    En les últimes tres, en lloc d’aturar-se tot el dia, les islandeses van deixar de treballar a partir de l’hora en què deixen de cobrar si es compara el seu sou amb el dels homes. Així, a la vaga del 2005, van plegar a les 14.08 hores; a la de 2010, a les 14.25, i a la de 2016, a les 14.38.

    “Veiem cert progrés, però és molt lent”, lamenta Ómarsdóttir. Tot i això, creu que una nova llei que acaba d’entrar en vigor i que multa les empreses que mantinguin la diferència salarial ajudarà a canviar la situació. “Començarem a notar els efectes d’aquí poc i el millor és que la normativa és adaptable i fàcil d’aplicar”, assegura, amb l’esperança que serveixi d’inspiració a altres països.

  • AviMarcelinero 11.016 5 185 👍 4.985

    OPINIÓ

    Les que portem el diable dins

    Esther Palomera 
    Madrid. Dijous, 8 de març de 2018
    2 minuts
    Esther Palomera
     
     

    Ja és un èxit. No és necessari que es molestin a comptar. Serem tantes que no hi haurà calculadora ni programa informàtic capaç de sumar. El moviment ja és un èxit. Imparable, global i transversal. Per això té menys sentit encara que la dreta política, una part de l'Església catòlica o la CEOE s'entossudeixin a menysprear el clamor de les dones contra una estructura masculina de poder, contra la bretxa salarial, contra l'assetjament, contra la violència masclista, contra la precarietat, contra el sostre de vidre, contra la desigualtat...

    Per sort, ja no necessitem el permís de cap déu o patró per anar a la vaga. Això no va de sigles, ni de modes, ni de rampells, ni d'un únic manifest. Són tants els motius pels quals cal protestar i les causes que encara cal lliurar, que el tsunami hauria d'haver alertat a qui encara defuig la importància del moviment i s'incomoda amb tan sols escoltar la paraula "feminisme".

    Nosaltres, les que portem el diable dins —monsenyor Munilla dixit—, no sucumbirem ni a callar davant del museu de la vergonya dels qui paguen menys salaris per feines idèntiques per raó del sexe; dels qui maten les seves parelles; dels qui assetgen al carrer o en la feina; dels qui impedeixen que, encara estant més preparades que molts d'ells, ens asseguem en els consells d'administració de les empreses; dels qui exhibeixen la dona com un trofeu i dels qui van de pinxos a l'oficina, a casa, a les redaccions, al Parlament o a les xarxes socials.

    Són tants els motius pels quals cal protestar i les causes que encara cal lliurar, que el tsunami hauria d'haver alertat a qui encara defuig la importància del moviment i s'incomoda amb tan sols escoltar la paraula "feminisme"

    Sí, també a les xarxes socials, un terreny del qual aquests dies s'ha parlat poc i ha estat sempre abonat per les agressions contra les dones. Insults, amenaces i difamacions. Una dinàmica de linxament, de vegades emparada pels partits polítics, contra les dones pel fet de ser-ho i tenir opinió pròpia.

    Que aixequi la mà la primera que hagi obert la pestanya de mencions i no hagi trobat insults sexistes. Amnistia Internacional ja va advertir amb una investigació realitzada a vuit països, inclós Espanya, sobre l'impacte de l'assetjament contra les dones a internet. Twitter, Facebook o Instagram convertits en un lloc cada vegada més tòxic i temible per a les dones que, si a més tenen certa exposició pública, són blanc segur per a la més violenta i sexista lapidació. Tota una allau d'odi focalitzada especialment contra les més actives a internet, que diàriament pateixen abusos de naturalesa misògina o sexista i acaben tenint lamentablement un efecte silenciador sobre les seves opinions.

    Moltes s'han arribat a allunyar de converses públiques o autocensurar per temor de la seva privacitat o seguretat. Poc han fet fins avui les empreses de xarxes socials per contenir aquest tipus d'atacs, menys els governs i gens els partits polítics, ja que alguns dels exabruptes han estat sovint dirigits des dels seus propis departaments de xarxes. A alguns dels seus representants els veurem avui rere la pancarta del 8-M abraçant la causa feminista com si des del poder que exerceixen no haguessin estat d'alguna manera còmplices de les més repugnants actituds sexistes.

    Doncs el seu temps també s'ha acabat perquè les que portem el diable dins tampoc callarem davant d'aquest tipus de repugnant masclisme i misèria moral.

  • DK 8.456 8 256 👍 4.161
    Aprofito una petita escletxa que ens concedeix l´avimarcelinero (sens dubte deu d´estar fent l´aturada de les dues hores) per comentar que ja tinc entre les mans el darrer llibre de la Silvia Federici

    me l´estic mirant i de moment en un article sobre la invenció dels rols domèstics assegura que quan les dones van ser foragitades de les fàbriques angleses ho van ser tant per culpa dels empresaris com de la pròpia classe obrera masculina anglesa. Visió desmitificadora..

    article sobre el seu llibre més conegut:

    https://www.akpress.org/calibanandthewitch.html
  • rlborinot 5.376 11 399 👍 1.858
    Curiós si més no veure Rajoys, Cospedals, Riveres, etc... amb llaços liles i parlant de la igualtat home-dona. Volen fer creure que ells, que són part del sistema i els que perpetuen amb les seves polítiques que hi hagi un 20% de dones en càrrecs directius, i cobrant meny salari, no tenen res a veure. Deu ser cosa de l'atzar tot plegat. 

    És riure per no plorar, el baix nivell del polític-façana d'aquest país, i dels milions d'idiotes que els voten mantenint-los al poder.
  • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
  • catalàamallorca 38.324 6 14 👍 13.544
    Hi ha informació de les manifestacions arreu del món? Pel que veig sembla que només s'hagin fet mobilitzacions a l'estat espanyol.
  • entreribes 2.004 3 835 👍 1.187
    ep pau i harmonia

    PS: AviMarcelinero, no tens aturador eh?
  • Daixonses 1.139 12 👍 239
    He descobert Camille Paglia, una acadèmica feminista que em sembla interessant. No sé si la coneixieu: https://en.m.wikipedia.org/wiki/Camille_Paglia

    Aquí podeu veure extractes d'una xerrada que va fer amb subtítols en castellà: https://m.youtube.com/watch?v=Oaf7oPoxJV8
    • Nowel 13.314 9 154 👍 1.261
      Pots exposar alguna idea seva que t'hagi molat?
      • Daixonses 1.139 12 👍 239
        Moltes coses... Camille Paglia es centra en l'anàlisi racional i rigorós de la societat actual, amb l'alliberament de la dona com a nucli, però defugint de victimismes taujans i de visions políticament correctes del nou stablishment pseudo-feminista que té segrestat el moviment en un circuit tancat i endogàmic, el qual porta a l'auto-destrucció, no només del moviment feminista en sí, sinó de la cultura occidental.

        Aquesta, mentre cau en decadència, deixa que cultures menys obertes (islamistes radicals etc) ho aprofitin per guanyar poder i ajudar a destruir aquesta cultura nostra, que està decaient, i poc a poc es vagi tornant més autoritaria i amb menys llibertats, justament degut a la debilitat d'una estructura social forta. Diu que cal aprendre del passat i no voler solventar els problemes actuals de forma provinciana amb solucions momentànies sense visió de futur.

        Fa palesa la pobresa intelectual d'alguns "activistes" o líders polítics i socials, sobretot dins el moviment feminista, molts dels quals es queden en anècdotes i no van a la visió global i profunda dels problemes.... no llegeixen ni estudien prou a fons la història. És molt crítica i apela a l'estudi per demostrar teories i per fer propostes serioses enlloc d'estirabots viscerals.

        Creu que la dona ha d'actuar d'igual a igual amb l'home, no amb favoritismes de gènere ni paternalismes com si fos un ésser dèbil o menor d'edat. Ser iguals significa estar exposats als mateixos perills dins la societat que l'home i afrontar-los igual i no de forma tutelada per lleis o condescendència.

        També defensa la necessitat de normalitzar una maternitat més biològica i la llibertat per escollir el que vol cadascú. Critica aquest nou feminisme anti-homes anti-científic que ha sorgit els últims anys i defensa un feminisme que incorpori la figura de l'home a l'igual que la dona, estudiant-los tots dos en relació a les noves estructures socials i familiars.

        Creu que degut al menyspreu a tot allò que és masculí per part de la societat actual els homes no troben el seu paper o rol i que el feminisme també els ha d'incloure. Biològicament hi ha diferències home-dona que no es poden passar per alt. Així doncs necessitem que els dos sexes colaborin i crein noves estructures socials. Ella és lesbiana, però no vol que la identitat es centri tant en el sexe, sinó en coses més profundes, com la personalitat. I per això és crítica amb la transexualitat prematura. Cal esperar a madurar (com a mínim als 18) i cultivar-se com a persona, no com a sexe, ni com a grup.

        Cal replantejar la transversalitat i la llibertat de cada persona, independentment del seu sexe, sense blasmar l'home per les desigualtats socials passades, ja que aquest sistema patriarcal té milers d'anys justament pel seu origen històric que fins fa poc funcionava: tant per homes com per dones. No es pot defugir d'això. També cal estudiar la forma social actual que neix amb la Revolució Industrial al nord d'Europa i veure els canvis necessaris per a fer-la més habitable avui en dia.

        També té estudis sobre l'androgínia (des d'un punt de vista més estètic) que apareix des de les antigues civilitzacions (Egipte, Grècia...) en els moments de decadència i de canvi d'era.

        Aquestes són algunes de les coses que m'han agradat, però és un tipus de pensadora que sempre trobo interessant, perque és inteligent, desacomplexada i lliurepensadora.
  • Màgor 12.439 9 164 👍 3.136
    El racó sempre s'omple de sectes. Primer Nehemies i ara això.
  • Nowel 13.314 9 154 👍 1.261
    A mi m'agradaria saber què opineu les raconaires feministes de la relació entre homes i feminisme.
  • anglès 341 2 👍 355
    Trobo molt preocupant que l'esquerra, i el feminisme de tercera ola en general, s'ha adherit a la ideologia de gènere. Trobo que és una ideologia sexista (o masclista com es diu a Espanya) que es basa en estereotips de gènere. Tant al meu país com a Espanya els partits d'Esquerra estan impulsant lleis que institucionalitzaran aquesta ideologia.

    Jo en aquest tema estic totalment d'acord amb els feministes radicals - el gènere és una construcció social. Ser dona no és un sentiment intern, aquesta idea és totalment absurda. Ser dona o home és una realitat biològica. Si tu no ets cómode amb el teu cos, llavors necessites terapia psiquiàtrica, no pas cirurgia i afirmació de les teves il.lusions.

    Veu algun video sobre això, i sempre és així: a mi no m'ha agradat mai els juguetes per a nenes, o portar els cabells llargs i d'altres estereotips, llavors m'he adonat que sóc noi - a prendre hormones i operar-me! No, no ets menys noia per aquestes coses. Ha crescut moltíssim els últims anys, molts nens i nenes, sobretot noies adolescents, que es declaren trans. Aquí deixo uns enllaços interessants sobre el tema. Perdoneu que no siguin en català. Si entens anglès val molt la pena mirar-los. 

    Una noia que era trans i es va canviar de opinió - https://4thwavenow.com/2016/12/17/a-mums-voyage-through-transtopia-helps-her-daughter-desist/ 
    http://theweek.com/articles/759763/egregious-overreach-transgender-activism 
    No deixin que diguin que els teus fills són trans - https://www.youtube.com/watch?v=DqKgr2iZXOM 

    Algun dia d'aquests en faré un post amb la recerca que hi ha i tot, i parlaré de temes com el 'sostre de cotó'. 


    • Maczek 1.685 3 933 👍 1.513
      Uff! noi quin "cacau" mental que tens., els nens són nens i tu els vols transformar en altres coses, realment estem vivint la decadència d'occident, trist.
      • Daixonses 1.139 12 👍 239
        Em sembla que no l'has entès, ell diu que ser nen o nena és biològic i que la identitat biològica no es pot canviar, dieu el mateix, el que passa és que és anglès i potser hi ha usos de l'idioma que no domina.

        No he mirat els vídeos, però he buscat el concepte de cotton ceiling o "sostre de cotó" (https://en.m.wikipedia.org/wiki/Cotton_ceiling) i sembla que defineix la tendència social a l'ostracisme que viu la persona transexual fins i tot en espais gais/lèsbics... Estic plenament d'acord en que hi ha massa postureig i estretor de mires en aquests temes. La sexualitat d'un individu evoluciona (i pot ser hetero, gai o bi), però la biologia no es pot canviar, les cèlules són les mateixes i l'ADN també.

        S'hauria de frenar l'excés de tolerància envers aquestes operacions que es fan massa indiscriminadament, sovint en gent molt jove i de vegades amb ajuts i suport de l'estat o de centres escolars, cosa que provoca vergonya aliena. La doctora Camille Paglia, de la que parlo més amunt, també ho denuncia. És una bogeria sobretot en nens i nenes petits. 

        De fet fa poc vaig veure un reportatge a TV3 sobre nens transexuals a Catalunya i em vaig sentir molt malament per dins per la lleugeresa amb que els pares permetien operar els seus fills (com si es tractés d'una joguina que la criatura tria). Tant de bo aquests infants siguin feliços en el futur, però els seus pares em semblen uns irresponsables de ca'l déu i el govern/opinió pública/gregaris del sistema, encara més.
        • Segon_usuari_Bob 5.352 9 400 👍 5.247

          Daixonses escrigué:
          De fet fa poc vaig veure un reportatge a TV3 sobre nens transsexuals a Catalunya i em vaig sentir molt malament per dins per la lleugeresa amb que els pares permetien operar els seus fills (com si es tractés d'una joguina que la criatura tria). Tant de bo aquests infants siguin feliços en el futur, però els seus pares em semblen uns irresponsables de ca'l déu i el govern/opinió pública/gregaris del sistema, encara més.
          Això de promoure operacions i tractaments d'hormones en menors ho trobo senzillament aberrant. És facilitar una decisió irreversible en una persona que encara no té prou criteri i amb la clara influència dels familiars.

          No deixem beure alcohol, conduir, votar i prendre una majoria de decisions importants a menors de 18 anys, i en canvi fem promoció d'un canvi irreversible a un menor que el marcarà per sempre més.

          Parlo així perquè he viscut molt a prop, dins l'àmbit familiar, un cas que podria haver anat per aquí. Una nena que a partir dels 12 anys volia portar el cabell curt, vestir-se de "nen" i fer activitats esportives molt físiques. Els seus pares li van permetre amb total naturalitat, al cap d'un parell d'anys va canviar de pensament i es va tornar a deixar créixer el cabells, a vestir més de "noia", etc...

          Sé que el que explico és força normal en prou criatures, però ara ho volem convertir en un "problema mèdic" a resoldre.

          Si els seus pares haguessin estat uns "fanàtics de genere" ja li haguessin menjat el cap amb tractaments hormonals i ves a saber que. Deixeu les criatures tranquil·les i quan siguin adultes que prenguin les decisions que vulguin amb la seva vida.


          • AltairRC 1.556 968 👍 1.017
            El problema és que als 18 anys ja és massa tard per hormonar-se i quedar bé.. Si als 18 anys el cos encara no s'hagues diferenciat no hi hauria problema en esperar.
            • Segon_usuari_Bob 5.352 9 400 👍 5.247
              Hauria de prevaldre el dret a la protecció d'un menor que no pas fer-li prendre una decisió que no té retorn quan no té la maduresa suficient ni per entendre ni per assumir les conseqüències.

              I més tenint en compte que la majoria de criatures que presenten aquest "problema" canvien d'opinió quan es fan més grans.

              Per mi és un abús de conseqüències greus i irreversibles a un menor.
              • AltairRC 1.556 968 👍 1.017
                També és un abús de conseqüències greus i irreversibles no hormonar-lo quan ho necessita.
              • entreribes 2.004 3 835 👍 1.187
                No he viscut mai de prop aquesta situació, però he llegit molts transsexuals comentant que ho tenien claríssim des de petits... llavors seria pitjor no poder fer el canvi a temps. Però és un tema complicat, per a tots els implicats.
                També hi ha el cas dels que neixen amb dos sexes, i la pràctica comuna de reduir-ho a un sent encara nadons (per a no ajustar-se a les categories masculí i femení establertes)

Publicitat

Fòrums

  • 9.110.054 missatges
  • 214.703 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat