Publicitat

Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

Mirades feministes

__28550__2.026 3👍 1.209
Obro aquest fil per a anar compartint periòdicament reflexions, articles, idees i guspires sobre el feminisme.
Tot allò que ens desperti auto(re)coneixement, ens emocioni, ens hi faci reflexionar.

Penso ignorar olímpicament trolls, idiotes, usuaris de la paraula "feminazi" i altres perles avorrides i poc constructives  


SaveSave

Respostes

Configuració
  • AviMarcelinero11.429 6 180👍 5.232

    Opinió

    Lluís Salvadó i la falta d'inventiva

    Marta Roqueta
    Barcelona. Divendres, 16 de març de 2018
     
     

    Fa un any, una companya eslovaca de classe comentava com de cansada estava que a les dones de l’Europa de l’Est se les considerés les prostitutes del continent. Ho va deixar anar en mig d’una conversa on es parlava, amb la presència de companyes negres (i brasileres), de com la imatge de les dones negres com a molt sexuals, fins i tot salvatgement animals, ha justificat la seva violació a mans de tot tipus d’homes.

    És pel que explicaven les meves excompanyes que em fa gràcia que alguns columnistes encara excusin les bromes masclistes i racistes de Lluís Salvadó dient que en l’àmbit privat podem ser políticament incorrectes. No tenen res de políticament incorrecte. Són, de fet, tot el contrari. Les bromes neixen d’idees que han justificat durant segles sistemes de dominació racial i de gènere que es consideraven, ves per on, del tot naturals i correctes. Les seves conseqüències encara perduren al nostre espai públic i privat, als nostres mitjans i a les nostres institucions.

    Que l’etiqueta de políticament correcte recaigui sempre en les opinions de qui vol contrarestar aquests imaginaris és una excusa maldestra per seguir perpetuant l’opressió ben instaurada, presentant-la com una transgressió necessària davant d’uns suposats atacs a la llibertat individual. Més aviat, fer comentaris sexistes o racistes per desinhibir-se denota una preocupant falta d’inventiva. És la prova que no podem concebre la transgressió fora d’aquelles posicions socials que ens alcen per sobre dels conciutadans i que, per tant, ja en l’espai públic, ens reconforten.

    No és casualitat que, tant en aquesta polèmica com en d’altres per l’estil, part de l’atenció se centri en la mesura en què es limita la nostra llibertat d’expressió quan se’ns recrimina un comentari fet des del privilegi, i no pas en com aquests comentaris minen la confiança de les persones que, per raça, gènere o les dues coses, estan en posició de subalternitat. Potser si ens importés saber què fa mal i què no —i quan i com fa mal i quan i com no—, tothom podria ser més lliure per parlar de qualsevol cosa que se’ns passés pels genitals. En públic i en privat. Pel camí, extingiríem el gènere periodístic del “jo m’acuso” —cultivat pels blanquíssims opinadors i (poques) opinadores de la tribu— que hem llegit aquests dies, que clama que qui estigui lliure de whatsapp que se’n foti d’algun col·lectiu oprimit que tiri la primera pedra, i que no serveix per res més que no sigui salvar-nos el cul entre nosaltres.

    Com l’humor és un instrument d’influència poderós, pot ser emprat per reforçar aquelles relacions de poder que constrenyen el nostre pensament i la nostra llibertat.

    La transgressió de forma i contingut que permet l’humor facilita parlar amb més llibertat sobre tabús o conflictes polítics i socials. Prova d’això és que un youtuber espanyol d’ascendència xinesa denunciï el racisme quotidià a base de vídeos kitsch i del nom artístic de Putochinomaricón, així com que El Jueves sigui dels mitjans en castellà que millor cobreixi el procés. L’humor i la sàtira són, sens dubte, un dels béns a protegir en qualsevol societat que s’atreveixi a considerar-se democràtica.

    Però com l’humor és un instrument d’influència poderós, pot ser emprat per reforçar aquelles relacions de poder que, en menor o major mesura, constrenyen el nostre pensament i, en conseqüència, la nostra llibertat. No en va, l’alt-right dels Estats Units fa servir l’humor per difondre el seu ideari entre el gran públic. Per a molts usuaris de la plataforma 4chan, votar Trump va ser una gran broma, una trapelleria més per mostrar la seva insatisfacció amb el sistema. Per a molts conciutadans llatins, negres o musulmans, la presidència de Trump institucionalitza un moviment que vol limitar els seus drets. Així doncs, l’humor i, sobretot, participar o no de la broma sense cap mena de prejudici sigui quina sigui l’opció triada, pot esdevenir un acte de privilegi.

    És per això que el més irònic dels comentaris de Salvadó és que els fes en una conversa on es bromejava sobre com costava trobar dones que volguessin assumir càrrecs polítics de responsabilitat. Al·ludint a les mamelles grosses de les fictícies candidates, ell mateix ho responia: l’objectivació de les dones serveix per marcar-les i disciplinar-les en àmbits dominats per homes, entre ells la política. Aquesta objectivació, no cal dir-ho, no està escrita en cap llei, conveni laboral o estatut de partit, sinó que es materialitza en comentaris o diferències de tracte. Despatxar polèmiques sobre comentaris racistes o masclistes al·ludint al fet que es produeixen en l’àmbit privat contribueix a blindar de crítiques aquests mecanismes discriminadors.

    Despatxar polèmiques sobre comentaris racistes o masclistes al·ludint al fet que es produeixen en l’àmbit privat contribueix a blindar de crítiques aquests mecanismes discriminadors

    Resulta divertit, també, veure els escarafalls polítics i opinatius davant de la filtració de les converses. Com he escrit manta vegades, en el procés català els independentistes, unionistes i pseudo-equidistants empren el masclisme de l’adversari per desacreditar-lo. No perquè els drets de les dones els importin gaire, sinó perquè en tot conflicte entre societats dominades per homes esdevenim camps de batalla. No ser capaços, a aquestes alçades, d’articular un discurs i una política feministes que a la vegada denunciïn la guerra bruta estatal és una d’aquelles tantes coses que s’haurien d’haver fet per embarcar-se en condicions en un procés d’independència.

    La supervivència del moviment independentista sempre ha recaigut en aquelles xarxes teixides fora de les institucions, sovint íntimes, com bé ho demostra l’organització i la celebració de l’1 d’octubre. L’Estat ho sap, i per això es dedica a dinamitar-les, envaint-les i exposant-les. El cas de Salvadó és l’exemple de com atacar un espai segur posant de manifest que no és segur per a tothom. Perquè la intimitat és fluïda. Per molt reduït que sigui el cercle de persones amb qui entrem en contacte, i per molt gruixudes siguin les parets o encriptades siguin les dades que preserven aquests actes, les experiències amb l’exterior que hem viscut, i les idees amb els quals les interpretem, hi perviuen.

    Aquesta pervivència de l’exterior en nosaltres contribueix a definir tant el fi del nostre espai íntim com la seva composició. Tot acte en la intimitat és en sí un acte d’exclusió. La qüestió és entendre per què volem aquesta exclusió, amb qui la compartim i què fem quan la tenim. Només així podrem preservar i exercir lliurement la nostra intimitat d’una manera que no contribueixi a atacar la dels altres. I, ja de pas, ens estalviarem lesions neuronals intentant escriure l’última cabriola argumental que emmascari el nostre malestar en descobrir que, fins i tot en els nostres pensaments més inescrutables, seguim a mercè d’aquelles relacions de poder que ens eleven a la vegada que ens trepitgen.

    https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-lluis-salvado-falta-inventiva_248397_102.html

  • AviMarcelinero11.429 6 180👍 5.232

    PÚBLIC I PRIVAT

    Lluís Salvadó, el que és personal és polític

    Gina Driéguez
    Barcelona. Diumenge, 11 de març de 2018
    3 minuts
     
     
     

    Entre el 1960 i el 1970, en la segona onada del feminisme, l'anomenat feminisme radical, va encunyar una frase que encara avui és tot un lema del moviment: "El que és personal és polític". La frase titula un assaig de Carol Hanisch del 1970 que es considera un dels marcs teòrics del feminisme del moment. L’autora refuta la idea que el sexe, l'aparença, l'avortament, les feines de cura i la divisió del treball domèstic es considerin afers personals sense cap relleu polític. Si són problemes de totes i cadascuna de les dones, són problemes polítics, diu Hanisch. La seva conclusió és que no existeixen solucions individuals sinó que cal l’acció col·lectiva per aconseguir una solució comuna.

    Els moviments feministes n'han multiplicat les interpretacions, adaptant aquest principi als temps. “El que és personal és polític” significa que el status quo polític reflectirà allò més personal; que les eleccions personals revelen una política personal; que un ha de prendre decisions coherents amb la política personal; que la vida personal i la política personal són indistingibles. Encara s’hi pot afegir una altra interpretació ben important aquests dies: no pots militar en un partit amb un ideari feminista i fer bromes privades masclistes i racistes. El que és personal és polític, Lluís Salvadó.

    Si t’indigna més que es filtrin aquestes converses que el seu contingut, tens un problema, però sobretot el tenim les dones, que convivim amb tu

    Evidentment, no és casual que aquestes converses es filtrin el 9 de març, el dia després que el moviment feminista hagi articulat un èxit històric. Evidentment, en cap cas s’han d’aplaudir unes escoltes il·legals i filtrades per motius ideològics. Però allò personal és polític: el masclisme i la xenofòbia han d'estar lluny dels espais de poder.

    Molts centren el debat en el dret a la privacitat, context en què qualsevol podria dir les barbaritats que vulgui. Cap persona negarà el dret a la lliure expressió i qui ha filtrat la conversa s'haurà d'atendre a les conseqüències penals de fer-ho, si n’hi ha. Però més enllà d'això, la hipocresia i la falta de coherència política ha de tenir un cost en la carrera política de qualsevol.

    Si en tota aquesta història t’indigna més que es filtrin aquestes converses entre dos càrrecs públics que el seu contingut, tens un problema, però sobretot el tenim nosaltres, les dones, perquè convivim amb tu.

    Deien altres, en plural masculí, que la indignació per les declaracions masclistes no ens permet veure el que és realment important: l'autoritarisme de l'Estat espanyol. Crec que la capacitat d'anàlisis de la realitat meva i de les meves companyes ens permet fer ambdues coses sense restar importància a les actituds masclistes de Salvadó.

    No és acceptable que un partit que s’anomena republicà i feminista no reaccioni, i amagui i justifiqui el fet personal darrere una enorme cortina de fum 

    El compadreo a les xarxes entre homes que justifiquen i desvien l'atenció no és més que un exemple de com s'estructura l'heteropatriarcat. Neix i es consolida en l'àmbit privat i s'expandeix en l'àmbit públic, on les relacions de poder agafen el caràcter polític que serveix per mantenir la dominació. Els homes protegeixen els privilegis dels seus companys homes, fins i tot si això significa oprimir encara més a les seves companyes. El fet de justificar les "bromes" del càrrec d’Esquerra Republicana fa pensar que aquests homes s’intercanvien aquesta mena de bromes diàriament i que, en lloc d’examinar-se i reflexionar què en són, de masclistes, s’estimen més seguir-les fent. Aquests mateixos homes, el 8 de març, faran un post a les seves xarxes socials i agafaran una pancarta a la manifestació feminista, com si això els redimís de tots els seus pecats.

    Hem de denunciar la falsa premissa de què es parteix quan, de manera conscient, s'assumeix que els espais polítics on es desenvolupa la militància esdevenen, de fet, llocs on no existeixen relacions de poder. La pertinença d'un home a moviments polítics o socials no l'ha d'excloure de ser assenyalat públicament, i expulsat si comet una agressió o si exerceix violència cap a les dones, ni que sigui simbòlica, com és el cas de Salvadó.

    Cal que tots els espais polítics, més aquells que pretenen governar el país, no rebentin tota la feina que han fet les seves assemblees de dones, aconseguint llistes cremallera, aplicant un codi ètic i un pla d’igualtat. No pot ser que tot això quedi en no res pels comentaris masclistes privats. No és viable ni acceptable que un partit que s’anomena republicà i feminista no reaccioni, i amagui i justifiqui el fet personal darrere una enorme cortina de fum. Coherència política, sisplau.

    Gina Driéguez i Mallen (Sant Boi de Llobregat, 1993), es historiadora de l'art i fa recerca en estudis comparats de literatura, art i pensament.

    https://www.elnacional.cat/ca/opinio/lluis-salvado-feminisme_246993_102.html

  • Gínjol15.563 3 120👍 5.714

    Cathy Young
    https://bracosoberts.wordpress.com/2015/06/17/cathy-young/

    Va néixer a Rússia en 1963 i resideix als Estats Units des de 1980 (amb nacionalitat nordamericana a partir de 1987). És autora del llibre “Growing up in Moscow: Memories of a Soviet Girlhood” [“Créixer a Moscou: memòries d’una infància soviètica”]. Des del 1994 escriu una columna setmanal en The Detroit News.
    És també col•laboradora habitual del Washington Post i de les revista Reason i Salon.com, i ha publicat nombrosos articles en The Nova York Times, The New Republic i The Wall Street Journal, entre uns altres. Cofundadora (en 1993) i vicepresidenta de The Women’s Freedom Network, moviment feminista allunyat de tota postura radical o excloent que defensa la plena participació de la dona en tots els àmbits socials, pren com a base el principi que homes i dones deuen regir-se pels mateixos criteris d’excel•lència, moralitat i justícia, sense cap consideració de gènere.

    En 1999 va publicar el llibre Ceasefire! Why Women and Men Must Join Forces to Achieve True Equality [“Alto el foc!: per què les dones i els homes han d’unir les seves forces per a aconseguir la veritable igualtat”].
    Es tracta d’una crida per a posar fi a les guerres de gènere que han fet estralls en la societat durant els últims 30 anys. Young desautoritza a la creença feminista que allò personal és polític, i sosté que la batalla per la igualtat de drets no pot constituir una excusa per a tractar als homes com a éssers fonamentalment malèvols. O dit altrament, la distorsió propagandística del feminisme és una estratègia il•lícita.

    Per a Cathy Young, el moviment en favor de la dona deu deixar pas a un moviment per la igualtat de drets, perquè en molts aspectes, sobretot quant a la custòdia dels nens, els homes estan postergats.
    Així mateix, insisteix que devem comprendre que igualtat significa tenir les mateixes oportunitats i opcions, però no necessàriament els mateixos resultats. Probablement, les capacitats i preferències no es distribueixen per igual entre els sexes. Mai no existirà una societat en la qual el 50% dels enginyers siguin dones i el 50% del personal d’infermeria, homes.

    Young ens recorda que les tendències feministes fan tant mal a les dones com als homes, peruquè carreguen tota la culpa dels problemes socials a les esquenes dels homes i animen les dones a defugir les pròpies responsabilitats, en lloc de convertir-se en companyes dels homes en peu d’igualtat.
    Sense ser advocada, dedica un notable espai del seu llibre als desastrosos efectes del dogma feminista en el sistema jurídic, i demostra de quina forma els conceptes feministes han trastocat l’aplicació de les nostres lleis fins a límits grotescs, especialment en matèria de maltractaments i abusos sexuals.
    A aquest respecte, relata diverses històries atroces que palesen el mal causat a homes innocents mitjançant acusacions en fals.
    Així mateix, assenyala que el plantejament oficial de la violència domèstica, que no admet una responsabilitat conjunta d’homes i dones en aquesta violència, va totalment equivocat.

    En un extens article publicat en la revista Salon el 19 d’octubre de 2000, titulat A man’s right to choose [“El dret de l’home a elegir”], Cathy Young tracta de donar resposta a la següent pregunta:
    És just que les dones tinguin drets reproductius mentre que els homes només tenen responsabilitats reproductives?
    Al llarg de l’article, Young critica la tendència social a deixar exclusivament en mans de la dona les decisions relatives a la reproducció. Els qui critiquen l’avortament fan sempre referència al dret del fetus a la vida, però ningú no sol parar esment als drets de l’extens grup d’homes que manquen de veu legal en les decisions sobre tenir -o no tenir- fills.

    Si una dona no desitja ser mare, pot posar fi a l’embaràs, amb o sense coneixement de la seva parella. Però si desitja dur a terme l’embaràs, pot obligar al pare a pagar la corresponent pensió alimentària.
    Més encara, una dona pot també tenir un nen i no comunicar-ho al pare, i adoptar la decisió unilateral de donar-lo en adopció o criar-lo pel seu compte. Durant anys, les dones han enviat als homes un missatge contradictori: mentre unes vegades esperen d’ells que comparteixin plenament la criança dels fills, unes altres els tracten com a mers donants de semen, caixers automàtics errants o acompanyants circumstancials.

    “Deuria fer-nos reflexionar el fet que, mentre que l’abandó patern sol posar-se com a exemple de la irresponsabilitat i de l’egoisme masculí, més d’un milió de dones nordamericanes s’alliberen [mitjançant l’avortament] cada any de la càrrega de la maternitat”, diu Young.
    I conclou: “Per a prendre de debò la funció paterna, és menester que les dones assumeixin l’obligació moral de compartir amb les seves parelles qualsevol decisió sobre embaràs”.

    Igual que tantes defensores del feminisme igualitari, Cathy Young sosté en el seu article Feminists Play the Victim Game [“Les feministes es fan les víctimes”], publicat en The New York Times el 26 de novembre de 1999, que les mesures destinades a eximir de responsabilitat penal a les dones en els casos de violència domèstica no sols són contràries al principi d’igualtat constitucional sinó als principis del veritable feminisme. El fet que un nombre cada vegada major de dones, detingudes per agressions domèstiques, siguin tractades amb insòlita benignitat per al•legar autodefensa és una altra forma de sexisme, anàloga a certes formes extremes del masclisme d’antany.
    Per a Young, “aquesta sentimental insistència en la innocència femenina no afavorirà les dones, que deuen ser tractades com a éssers humans amb capacitat per a l’agressió i igualment responsables dels seus actes […]
    El lema ‘No hi ha excusa per a la violència domèstica’ no admet l’excepció ‘…a menys que una dona en sigui la causant’”.

    En un altre extens i interessant article, titulat Domestic Violations, descriu nombrosos casos de violència domèstica, en general fictícia, que la justícia ha seguit el seu propi curs contra la voluntat expressa de les suposades víctimes. És el cas, per exemple, d’una parella que discutia en un costat de la carretera al costat del seu cotxe, situació que va ser presenciada per un motorista que passava i que va avisar a la policia, per considerar que es tractava d’una agressió. La policia va detenir al marit i de res no va servir que la seva dona insistís que, en cap moment, no havia rebut cap maltractament. Després d’una nit a la presó, el jutge va prohibir el marit d’apropar-se a la dona, la qual se’n va anar a viure amb una amiga. Només després de presentar un escrit de disculpes per via judicial i assistir durant deu setmanes a una sessió diària de reeducació per a maltractadors (per un preu equivalent a unes 80.000 ptes), va poder reunir-se de nou amb la seva muller.

    Per desgràcia, aquesta situació, que ens hauria semblat insòlita fa anys, comença a resultar-nos familiar enmig del clima de paranoia social que envolta al tema de la violència domèstica. En el costat oposat, cada vegada sovintegen més les acusacions en fals, aspecte tractat també detingudament en aquest article.

    Finalment, fem esment d’un breu article (First Wives Club: Some Comments) on Cathy Young reflexiona sobre la ideologia subjacent de la pel•lícula “El club de les primeres esposes” i aprofita l’ocasió per a combatre l’arrelada fal•làcia que l’home surt econòmicament afavorit del divorci i la dona perjudicada. Hi ha prou amb el sentit comú per a comprendre que el nivell de vida d’ambdós davalla amb el divorci, en tant que els mateixos ingressos que finançaven una única llar han de dividir-se per a finançar-ne dues.
    La diferència està que molts pares divorciats, a més de perdre la llar i una part del sou, perden també la possibilitat de conviure amb els fills. És possible que molta gent acollís amb ironia la decisió d’alguns grups de pares separats d’organitzar protestes a l’entrada dels cinemes que s’exhibia la pel•lícula, però, encara que es tracti sols d’una història fictícia, “les actituds que fomenta tenen conseqüències perilloses en la vida real”, conclou Young.

    PÀGINA WEB:     http://www.cathyyoung.net/

    BLOG:    https://cathyyoung.wordpress.com/


Publicitat

Fòrums

  • 9.206.016 missatges
  • 217.902 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat