Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

[La Nova França] Relat de 5 joves catalans a mítings de les eleccions franceses

maarc17141.418 11👍 34

El Front Nacional i La France Insoumise són claus entre els joves i, a llarg termini, les forces que representen seran centrals al sistema polític francès.

Article escrit a deu mans: Jordi Alemany, Guillem Boronat, Joan Miró, Enric Vilà i Miquel Vila.

Cinc joves politòlegs avorrits del Procés van decidir invertir les vacances de Setmana Santa en assistir a mítings de les eleccions franceses, idea fruït d’uns esperits curiosos i aventurers o d’unes vides molt i molt tristes. Segurament l’opció bona és la segona, però tenim l’esperança que algú s’empassi el contrari. Diuen que els extrems es toquen i nosaltres, aquell cap de setmana, els vam ben tocar: primer a Perpinyà, amb el Front National de Marine Le Pen, després amb i la France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon a Tolosa de Llenguadoc.

Una advertència pels qui vulguin continuar. Les nostres opinions són subjectives i resultat d’un contacte de menys de dos dies amb la realitat francesa. Tot i això, si diem el que diem, és que considerem que és cert. Mantenim viu l’esperit de la vella escola, on l’olfacte i el sentit comú són més valuosos que les enquestes. Això té un avantatge important: no us avorrirem -gaire- amb dades de fiabilitat dubtosa.

Perpinyà, La Catalane

Vam arribar a Perpinyà ben entrada la tarda i amb 15 minuts de retard. Els francesos es prenen la política de manera seriosa, i no es contempla que un míting polític pugui començar amb retard. El país més polititzat d’Europa no permet aquestes llicències. Per accedir al Palau de Congressos de la capital del Rosselló vàrem travessar una concentració de rebuig a l’acte de Marine Le Pen, on hi havia banderes roges del Nouveau Parti Anticapitaliste (trotskista) i alguna estelada. És curiós perquè, quan t’escridassen a tu, resulta incòmode. Encoratgem a la gent a que ho continuï fent.

A dins, vam veure que el Front National té una base transversal on, segons les enquestes, hi destaca la gent sense estudis -la manera moderna de parlar dels pobres- i els joves. Tot i així, i sent una ciutat de províncies, ens va sorprendre la diversitat d’edats que vam trobar: gent gran, parelles joves, famílies amb infants… totes elles franceses de soca-arrel. Vam percebre ràpidament que el públic no estava gaire content: el Front National no és el partit de la revolució dels somriures. A les seves cares es veia que no són gent que s’estigui per històries. No els va bé i no volen amagar-ho. Mirar-los  amb llàstima i condescendència està de moda: “els perdedors de la globalització” han fet córrer rius de tinta i, segurament, això els ha fet enfadar encara més. No tenen motius per estar contents i ni per fer-ho veure. La seva rebel·lió també és contra la religió oficial del règim, l’optimisme banal.

Davant d’aquesta heterogeneïtat brollava una veu carregada, que s’alçava sobre l’escenari darrere d’un petit faristol amb una rosa blava, el nou emblema del Front National. Custodiada per dues banderes franceses -en contraposició als partits de l’establishment que usen l’europea i la francesa-, la veu inconfusible de Le Pen omplia del Palau de Congressos de Perpinyà.  El miler persones que eren a l’acte estaven expectant i cal reconèixer el mèrit, a l’era dels smartphones desconnectar és més senzill que mai. Fa pocs dies, a La Vanguardia, Rafael Poch deia que que un dels principals problemes d’Emmanuel Macron als mítings és la poca atenció del públic. Suposem que el fet que no digui res interessant tampoc el deu ajudar. Marine Le Pen, per contra, va estar gairebé una hora i mitja dirigint-se als seus votants. El Front National ha sabut identificar els problemes d’una classe treballadora humiliada i plasmar-los al seu discurs. Les últimes dades de l’IFOP (Institut Francès d’Opinió Pública) indiquen que el 44% dels seus votants es declaren “obrers”, molts més que els de Macron (17%) i Mélenchon (17%). Com diu sovint Jorge Verstrynge, el Front National és el partit dels obrers de França.

Marine Le Pen parla un francès que podem entendre fins i tot els qui no parlem francès. Esgrimeix frases esmolades i idees ben lligades. Les seves consignes eren aplaudides i repetides enmig de tot de banderes franceses i cartells de Marine Presidente! Malgrat el que han dit alguns comentaristes, la relació entre la candidata i el públic de Perpinyà va ser constant i directe. Va parlar contra la mundialització i les polítiques d’austeritat i en defensa de la independència de França, d’un referèndum sobre la permanència a la Unió Europea i del desenvolupament d’una economia patriòtica construïda en base a mesures proteccionistes. Un discurs elaborat i amb un nivell d’abstracció prou sofisticat en matèries que, normalment, ni tan sols apareixen a les eleccions a l’Estat espanyol. Només algú que ha estudiat periodisme pot posar alegrement Marine Le Pen al mateix sac que Donald Trump. La traca final va ser, com era d’esperar, la immigració. El públic va començar a exaltar-se, i es van sentir crits a favor de l’expulsió i en contra de la islamització. L’acte va concloure amb el cant acapella d’una Marsellesa molt sentida.

Sortint de l’acte ens vam dirigir a l’estació, a recollir el cinquè membre del grup, i vam fer un volt per una Perpinyà certament degradada. Lluny queda l’època en què era una de les joies dels comtes-reis del Casal de Barcelona. Abans de marxar vam comprar vi barat i unes boletes de formatge, que van amenitzar-nos el camí cap al nostre destí següent.

Tolosa de Llenguadoc i La France Insoumise

Vam arribar de la nit i cal remarcar que vam arribar a l’alberg sense GPS ni Internet, com es feia abans. Nosaltres sols contra la natura, tot un èxit per cinc millennials. Bé, el cert és que vam comptar amb l’ajut d’una noia de Figueres encantadora que treballava a un altre hotel i que, amablement, ens va donar un mapa amb el camí per arribar-hi.

Diumenge al matí, desprès d’un bon esmorzar i de visitar la tomba de Sant Tomàs d’Aquino, a l’impressionant convent dels Jacobins, ens vam acostar a l’acte de La France Insoumise -La França Insubmisa- de Jean-Luc Mélenchon. Era a una esplanada al costat de la Garona. L’ambient no tenia res a veure amb el de Perpinyà: molta gent, molts joves i moltes boines. Una senyora gran -amb una curiosa boina roja- se’ns va acostar quan ens va sentir parlar en català. Se’ns va presentar com Lolita Puigcervé, una exiliada del franquisme que duu a França des dels nou anys i a Tolosa de Llenguadoc des dels vint. Li vam explicar el nostre viatge i li vam comentar que a l’acte hi havia molta gent i que les enquestes donen bons resultats als insubmisos. Ella respon, però, que fa cinc anys també hi havia molta gent i les enquestes també anaven molt bé i, després, res. Diumenge sabrem qui encerta, si la veu de l’experiència o la demoscòpia. No cal que diguem en qui confiem, nosaltres.

Hi havia moltes banderes franceses però també d’altres: banderes espanyoles republicanes, occitanes, una ikurriña… Ens vam acostar a un home que brandava una bandera amb la creu dels comtes de Tolosa i li vam preguntar si era independentista. Ens va dir que sí però que li agrada Mélenchon per les seves polítiques socials. Ara bé, també va reconèixer que diverses persones se li havien acostat per recriminar-li que dugués aquella bandera i que, alguna vegada, el mateix Mélenchon s’ha mostrat molest per la presència d’aquesta simbologia. No tota la diversitat és benvinguda.

La posada en escena de Mélenchon és remarcablement espectacular. No puja a un escenari sinó a un quadrilàter. S’hi mou dominant l’espai, llençant cops de puny als punts febles dels seus contrincants, la seva veu és potent. Dedica molt de temps a defensar-se dels atacs. Veneçuela també ha aterrat a les eleccions franceses. Parla de la integració dels territoris d’ultramar de França a l’ALBA -cosa que el públic no rep amb gaire entusiasme-, de proteccionisme solidari, de la defensa dels pobres, de la necessitat de reformar la UE i, en cas que no es pugui, de la sortida. Potser perquè ha vist l’ikurriña del públic, també parla d’un hipotètic Estatut d’Autonomia per a Iparralde. Mélenchon és hàbil amb el llenguatge i la seva veu és segur però costa molt més de seguir que Le Pen: el seu discurs és més dispers, abusa de la ironia i fins hi tot cita un filòsof grec. L’acte acaba amb La Marsellesa però, de nou, té poc a veure amb el que vam veure a Perpinyà. La música és gravada i no dura ni mig minut. La majoria de gent no va cantar-la i va aprofitar per marxar.

A l’Estat espanyol ha arribat la imatge d’un Mélenchon líder d’un gran moviment populista, tant pels qui els hi agrada com pels qui no. La realitat, però, és que a Tolosa hi havia més ambient de Bourdieu que de Laclau. Els insubmisos, no són el partit dels miserables. Encara que aconsegueixen el vot de diverses fonts, el nucli dur del moviment continuen sent les universitats i les classes mitjanes urbanes. Mostrar la bandera francesa no els fa por però tampoc els entusiasma. En certa manera, i sent conscients de la diferència en les relacions entre nacionalisme i esquerra a França i Espanya, el patriotisme de La France Insoumise recorda el de Podemos: una operació de marketing polític poc sentida i poc passional, pensada només per interpel·lar sectors populars aliens al cosmopolitisme de les classes mitjanes. És difícil que pugui superar els límits de l’esquerra de la mateixa manera que el Front National ha estat capaç de superar els de la dreta. Malgrat tot, el moviment suposa un gran avenç respecte la majoria d’esquerres europees i, cal dir-ho, el  candidat Jean-Luc Mélenchon és certament presidenciable. El moviment que l’acompanya, però, potser no tant.

Tornem a terres catalanes desprès d’aturar-nos a una paradeta a demanar unes crêpes fetes a ritme caribeny. El camí de tornada ens va servir per dormir, fer comptes i plantejar les primeres reflexions d’un cap de setmana que ens va presentar una França entre dos fronts.

França entre dos fronts o Junts per la VI República?

Malgrat que els seus suports segurament encara poden ser ubicats a l’eix esquerra-dreta, els dos partits que hem vist són claus entre els joves i això vol dir que, independentment d’on treuen el suport actualment i dels seus resultats a curt termini, a llarg termini les forces i idees que representen tenen molts números d’esdevenir centrals en el sistema polític francès.

Aquestes dues opcions normalment són col·locades en extrems oposats del tauler polític. Alhora, però, ambdues comparteixen una sèrie de valors i projectes expressats de formes contraposades però dins un marc de pensament comú: la superació de l’individualisme neoliberal, la crítica a la globalització/europeïtzació, la proposta de tornar a certes formes de proteccionisme econòmic que atenuï l’impacte de la lògica del mercat, la defensa de l’Estat del Benestar… Tanmateix, no sembla que aquests punts compartits -que s’assemblen prou al programa del Consell Nacional de la Resistència- puguin servir per bastir una aliança antiglobalització entre els dos fronts. Tot i això, aquesta aliança tàctica entre populisme de dretes i d’esquerres, per molt que pugui escandalitzar les plomes intel·lectuals de l’esquerra Erasmus que donen suport a Mélenchon i per molt que pugui fer enrere els líders d’una extrema dreta criada en l’anticomunisme, comença a emergir com l’única forma viable de derrotar el Gran Centre neoliberal.

http://lendavant.com/nova-franca/


Publicitat

Fòrums

  • 9.286.519 missatges
  • 220.702 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat