Fòrum

Divisió administrativa de la Catalunya independent i eleccions.

eestlaasedcatalà8.504 2 258👍 1.740
Ho porto pensant ja un temps. Seria una mica extrany què en una Catalunya independent només es fessin eleccions nacionals i municipals. Jo sóc defensor de les comarques com a divisió administrativa interna, però; seria normal fer 45 eleccions comarcals? O es tindrien que utilitzar les vegueries per a això i que aquestes fossin la divisió administrativa interna del país?

Feu les vostres propostes.

Respostes

Configuració
  • ocelldefoc3.471 4 581👍 957
    Per un país com Catalunya, amb una macrocefàlia barcelonina exagerada, només és factible un model electoral que combini la presència de diputats de tots els racons del país amb la proporcionalitat fent que qui guanyi sigui veritablement qui treu més vots.

    Això obliga a descartar districtes uninominals per comarca degut a la gran diferència de població existent entre les diferents comarques catalanes, i també a bastir circumscripcions veguerials pel mateix motiu.

    Per tant, si parlem de circumscripcions, només es pot trobar una solució mitjanament satisfactòria unint les vegueries demogràficament febles (Plana Lleida+Pirineu// Terres Ebre+Camp Tarragona// Penedès+Cat. Central) i dividint en diferents circumscripcions la vegueria superpoblada (Barcelonès + 2 o tres cirumscripcions més: si fossin tres, Baix Llobregat, Vallès occidental i Vallès oriental + Maresme).

    Si parlem de districtes uninominals, hem de trobar una xifra base sobre la qual bastir-los i a partir d´aquí unir territoris veïns i similars. Si en volem entre 50 i 60, sortirien al voltant de 100.000 habitants per districte. La Vall d´Aran i els residents a l´exterior serien un districte cadascun.

    Aleshores, per població, caldria fer els reagrupaments o segmentacions necessàries.
    Tot l´Alt Pirineu no arriba als 100.000 habitants i menys sense la Vall d´Aran, però en ser Vegueria hauria de formar un districte uninominal.
    A la plana de Lleida, Lleida amb 130.000 habitants donaria per un altre districte, però lluny del posseir-ne dos. A la resta de la vegueria i viuen al voltant de 200.000 persones i permetria de fer dos districtes. Un podria ser la zona més fruitera del Segrià i el Pla d´Urgell amb l´afegitó de les Garrigues, comarca molt relacionada, i l´altre podria ser la zona més cerealística englobant la Segarra, l´Urgell i la Noguera.
    Si anem a la Catalunya Central, Manresa no té prou població per ser una ciutat-districte, però se li poden afegir municipis veïns conurbats i ja es forma un districte demogràficament coherent. Osona, amb el Lluçanès, arriben a la població que cal per ser districte. El Berguedà i el Solsonès (i el Moianès) no hi arriben, però unint aquestes comarques amb la resta del Bages, arribem a la xifra requerida. Si anem cap al Penedès, tant l´Anoia, com el Garraf o l´Alt Penedès tenen la població per ser districte. Entrant ja a la província de Tarragona, el Baix Penedès també pot ser districte. 
    Reus i Tarragona son ciutats que elles mateixes serien districtes electorals perquè tenen 100.000 i escaig habitants. Caldria aleshores agrupar la resta de poblacions de la vegueria en dos grups per fer dos districtes. Es pot fer sector oriental i occidental o bé interior versus costa.
    Les Terres de l´Ebre, amb 200.000 habitants escassos, dóna a dos districtes. Per la distribució de la població, el Montsià més la costa del Baix Ebre per un costat i Tortosa i tot l´interior sembla el més coherent.
    A la Vegueria Gironina, Girona ciutat té prou població per ser una ciutat-districte. El Baix Empordà i l´Alt Empordà per elles soles també tenen població per ser una comarca districte. La Garrrotxa, el Ripollès i el Pla de l´Estany no hi arriben, per unint-les les tres es pot fer un districte coherent. Hi ha espai encara per dos districtes, que haurien de ser la resta del Gironès i la Selva. Un districte seria la Marina de la Selva, molt poblada, i la resta en podria fer un d´interior.
    A la vegueria de Barcelona, Terrassa i Sabadell i també Badalona i l´Hospitalet, per població, farien dos districtes per ciutat. Mataró un, aixì com Sta. Coloma de Gramenet. En ser una zona molt poblada, sovint amb dos o tres municipis es faria un districte.

    Caldria després trobar una fórmula per a que de manera gradual, conforme el temps passés aquests districtes poguessin canviar segons els canvis demogràfics.
    • Corb13.791 8 143👍 4.059
      Per un país com Catalunya, amb una macrocefàlia barcelonina exagerada, només és factible un model electoral que combini la presència de diputats de tots els racons del país amb la proporcionalitat fent que qui guanyi sigui veritablement qui treu més vots.

      Això és fàcil de fer.

      Diguem que tens el Parlament de 135 escons. Dos terços, 90, els reparteixes pel territori com vulguis perquè tothom estigui representat. Amb vegueries es pot fer perfectament, per exemple. Aquí no cal preocupar-se gaire per si un escó a la Vall d'Aran Pirineus necessita menys vots que un a Barcelona o el Penedès. La resta d'escons, 45, són compensatoris i s'escullen a nivell territorial global tenint en compte els 90 ja repartits fins ara.

      A Suècia tenen també un problema de densitats de població:



      On un escó a Estocolm costa 57600 vots i un a Gotland 28601 vots, per exemple. I per això fans servir un sistema d'escons compensatoris:

      A les eleccions del Riksdag, 310 dels membres són triats mitjançant un sistema de representació proporcional de llistes de partits dins de cada un dels 29 districtes electorals de Suècia. Els 39 escons restants en el Riksdag són "seients compensatoris," distribuïts entre les parts en els números que assegurin que la distribució de les parts en el Riksdag correspon amb la distribució dels vots a nivell nacional en la major mesura possible.
      https://en.wikipedia.org/wiki/Elections_in_Sweden#Seat_allocation 


      I els hi queda un parlament així:



    • Carousel2.968 2 649👍 2.624
      Doncs s'assembla força a la proposta del PSC.
  • Tobies18.981 13 76👍 10.145

    LA FUTURA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA

    Últimament he participat en alguns debats sobre quina ha de ser la futura organització territorial de Catalunya si aquest país ha d’esdevenir un estat. Ens hem de preguntar quants nivells de govern o d’administració pública volem. En la construcció del nou estat l’organització territorial és un aspecte cabdal que incideix sobre el benestar dels ciutadans, ja que en funció de quina sigui aquesta organització els serveis públics es podran prestar millor o pitjor, amb més o menys eficiència, amb més o menys costos.

    Si partíssim de zero a l’hora de dissenyar com s’estructura territorialment l’administració pública, el primer que hauríem de determinar és el grau de descentralització fiscal que desitgem per al sector públic. En funció de quines siguin les competències a descentralitzar, és a dir, els serveis públics que assignem a les administracions subcentrals, necessitarem que aquestes siguin de més o menys grandària poblacional. Per exemple, un servei com l’atenció hospitalària és millor, des d’un punt de vista d’eficiència econòmica (per a les economies d’escala), que el presti una administració superior al municipi, sigui comarcal o regional. Per tant, la determinació de les competències a descentralitzar ens portaria a fixar la grandària de les administracions subcentrals i els seus diferents nivells (municipal, comarcal, regional, etc.). El següent pas consistiria a determinar el finançament d’aquests diferents governs subcentrals.

    El punt anterior és el que ens diu la teoria. També podem inspirar-nos en com s’organitzen altres països amb els quals Catalunya pot tenir similituds, sigui per grandària, sigui per potencial econòmic. Entre els països que tenim més pròxims destacaria Àustria, Suïssa, Dinamarca i Suècia. Amb tot, els dos primers, en ser països federals, tenen un nivell de govern intermedi amb capacitat legislativa que fa que no sigui un model traslladable a Catalunya. En canvi, al meu entendre sí que podem treure més lliçons dels casos danès i suec. És tracta de països unitaris, però molt descentralitzats i amb dos nivells de govern, el central i el local, però aquest últim amb dos esglaons d’administració, el municipal i el supramunicipal (regions a Dinamarca i comtats a Suècia).

    Els municipis d’aquests països nòrdics són molt grans. A Suècia tenen una mitjana de 31.000 habitants i a Dinamarca de 55.000. Això s’ha aconseguit després de reformes que han fusionat diferents municipis per aconseguir economies d’escala i, per tant, guanys d’eficiència. Aquesta grandària els permet gestionar competències importants com ensenyament. Els municipis suecs gestionen des de l’educació preescolar fins a la secundària, i els danesos, escoles bressol i escoles de primària. Pel que fa als governs supramunicipals, tenen assignades competències en sanitat (atenció hospitalària), entre d’altres.

    Ara bé, la nostra realitat és que no partim de zero, sinó que ja existeix una organització territorial i unes administracions que cal tenir en compte. Segurament les administracions més arrelades al país són les municipals, amb una llarga trajectòria històrica i sentit de pertinença per part dels seus habitants. Així mateix, tenim un gran nombre de municipis petits. A Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals el 80% tenen menys de 5.000 habitants, aproximadament un 60% menys de 2.000, i el 35%, menys de 500.

    Tot això fa que no puguem aplicar íntegrament ni plantejaments teòrics ni models d’altres països. Quina seria, doncs, l’organització territorial de l’administració pública més racional i eficient per a una futura Catalunya estat? Primer, per sota de la Generalitat hi hauria d’haver dues administracions bàsiques: el municipi i la vegueria (la llei 30/2010 en preveu 7). Aquesta última hauria de servir per descentralitzar serveis que ara presta la Generalitat, per exemple de caràcter sanitari (com fan les regions daneses i els comtats suecs) o serveis d’ensenyament. Segon, per la nostra idiosincràsia veig inviable portar a terme fusions de municipis com les dels països nòrdics, la qual cosa fa necessària l’existència de comarques o altres associacions de municipis (mancomunitats, consorcis) per obtenir millores d’eficiència en la prestació d’alguns serveis públics. I tercer, per evitar tenir massa administracions es podria prescindir de la comarca en les àrees urbanes, com en la conurbació de Barcelona, i òbviament s’hauria de prescindir de les diputacions provincials.

    Finalment, apuntaria dos principis a tenir en compte. En primer lloc, l’estat català hauria de ser descentralitzat fiscalment. No cal enumerar aquí els avantatges de la descentralització, però està comprovat empíricament que apropant l’administració al ciutadà es guanya en eficiència i benestar, i també es permet una millor rendició de comptes dels polítics cap als ciutadans, ja que la proximitat facilita que aquests últims tinguin una informació més bona i més control sobre els polítics. En segon lloc, les administracions que gestionin volums importants de despesa pública haurien d’escollir els seus representants polítics per elecció directa a fi de millorar la rendició de comptes. Aquest principi s’hauria d’aplicar en el cas de les vegueries, si aquestes han de gestionar serveis que impliquin magnituds rellevants de despesa, i més tenint en compte que la llei 30/2010 preveu l’elecció indirecta dels consellers de la vegueria

    Núria Bosch
    Enllaç

  • eestlaasedcatalà8.504 2 258👍 1.740
    i circumscipció única un home un vot? Jo el que faria seria circumscripcions comarcals i que cada comarca tingués un nùmero fix de diputats tingués els habitants que tingués. Dintre de la comarca, les ciutats tindrien que tenir també un nombre fixe de diputats.

Publicitat

Fòrums

  • 8.931.770 missatges
  • 208.948 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat