Fòrum

El projecte del cadàver exquisit (RELAT FINALITZAT)

Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853

PROJECTE TRES.A

Part1: https://www.racocatala.cat/forums/fil/207778/projecte-cadaver-exquisit-escriptor-raconaires-us-convoco?pag=4#9322439

Part 2: https://www.racocatala.cat/forums/fil/207778/projecte-cadaver-exquisit-escriptor-raconaires-us-convoco?pag=4#9322440

Part 3:https://www.racocatala.cat/forums/fil/207778/projecte-cadaver-exquisit-escriptor-raconaires-us-convoco?pag=4#9322466

Part 4: https://www.racocatala.cat/forums/fil/207778/projecte-cadaver-exquisit-escriptor-raconaires-us-convoco?pag=4#9322474

Part 5 (Final):https://www.racocatala.cat/forums/fil/207778/projecte-cadaver-exquisit-escriptor-raconaires-us-convoco?pag=4#9322478

Un mes després, el relat escrit a 42 mans fent servir el mètode del cadàver exquisit (cada escriptor només coneix les últimes línies dels fragments anteriors) ja està escrit! Felicitats a tots!

1(Tonibm19)

"…Aquest error afortunat i el que va passar a continuació va marcar la meva vida.
Vaig sentir un so d'emergència estronador que avisava d'un bombardeig inmediat de l'exèrcit enemic. Se'm va ficar la por al cos."

2(Reznor)

"…Motivació mecànica i nu instint, de la mà, per allunyar, colgar el trauma; vida, encara? Nits, dies de mòrbida follia seguiren la caiguda de Dresden. Així s’entendrà, potser, el delit amb què vaig empalar l’Ona amb un pal de ferro rovellat, d’anus a morro, per fer-ne un deliciós i literal hot dog a la brasa."

3(the_west_rulez)

“…- No puc processar una resposta tan llarga. Ets tu el messies rigelià? 
- Sí, i ara acompanya'm! 
- Ets tu el messies rigelià? T'estava esperant! "

4(Davar)

Volia deixar-hi de pensar, però no podia. Al capdavall, a sota nostre es combinaven el blau de la foscor i el taronja dels esclats. Era com si caminéssim per un vidre transparent. Em marejava abaixar la vista cap al terror mundà: l’opressor estava enderrocant la meva menuda pàtria i, dissortadament, només la fe cega em seguia fent costat.”

5(Onofre)

"Els vaig reconèixer per la nostra Carme. Aquella Carme que tothom ha fet servir pel nostre país, pel nostre... racó mediterrani. I ahir, després de la sagnia, la vaig veure reencarnada. Hi duia el collaret de l’Ona. Era al bell mig d’una improvisada illa, ben isolada. Ai Carme meva! Ai Carmona..."

6(llamp)

"La vaig aixoplugar entre un arbre de tres branques i li vaig posar el rossegó de pà sota la samarreta perquè ningú li prengués. A l'obrir-li el coll de la samarreta vaig veure un penjoll amb el que deuria ser el seu nom.

- Que tinguis sort Tresa -li vaig dir "

7(botifarradepagès)


"Per fi vam arribar a un poble, que tot i ser en un lloc apartat també havia quedat destrossat. Es va fer de nit, estàvem molt cansats i ja no ens quedava menjar. Havia de pensar en una solució ràpida, i vaig adonar-me que només n’hi podia haver una de molt arriscada: menjar-me el sòmines d’en Quatreanys."

8(EmulatorQ)

“Calma’t”, em diguí mentre agafava un cistell atrotinat que hi havia a prop. “No perdis el cap. Arrambla tot el que puguis i surt corrents d’aquí”. Concentrat com estava en aquell silenciós saqueig, no vaig adonar-me que una nena em mirava des de la porta."

9(Consciència)

"Després que aquella maleïda polseguera es dissipés, vaig poder contemplar davant dels meus nassos un immens animal caramel·litzat de forma estranyament fàl·lica. Damunt d'aquell esfereïdor ésser, el qual semblava anar en perfecta conjunció amb aquell estrafolari entorn, jeia un genet de lluent armadura."

10(Dònut_Ebrenc)

"Aquell comentari no va agradar gens a la nena, que es va girar amb cara de pomes agres cap a mi, i just llavors va rebre l’impacte de la gran massa llefiscosa. Jo tampoc vaig aguantar més i vaig explotar. Estàvem perduts"

11(autokrator)
"Un bombardeig tan esfreidor ja té aquesta mena de resultats en les persones amb les patologies que un pateix, agreujades per l'alcoholisme i la drogadicció. El que vostés, ben còmodes a la seva cadira, no hauràn endevinat encara, és que el que estava veient no era cap genet amb lluent armadura, era una nau extraterrestre."

12(FocViu)

"Finalment, llavors, arribava el clímax del dia, i em dirigia xino-xano cap a la Plaça de les Glòries Catalanes.

I allà la trobava cada dia, esperant-me, la meva estimada Torre. Quan s'acostava la posta em dirigia a la porta 3-A i, cap a terra cul en pompa, recitava aquells estranys versos que no sabia d'on venien: per la glòria de Nech, que Knox em guiï per les Escriptures! Allahu Agbaaar! Allahu Agggbaaaar!!!  I aquell immens príap s'il·luminava de blau i roig, deixant enrere la llum del Sol."

13(Senienc)

"- ... Afanyem-nos! - M'ordenà.

 Vam sortir d'allà corrents passant pel damunt dels decapitats hòmens de negre que havien patit la mateixa sort d'en Crom. Sortint de l'edifici vaig vore el logo de l'edifici on estàvem, hi deia: "La Stoa"."

14(Tradu)

"El Núvol Kinton arriba a tota velocitat, hi pugem i ens allunyem de la imminent explosió de l'edifici de La Stoa. I de la processo de timbalers. De sobte, l'edifici salta pels aires. I els homes estelada amb barretina, a l'instant, cauen tots morts. Fulminats. El timbaler del Bruc, però, té temps de reaccionar i de fugir corrents, però sense oblidar-se de l'animal caramel·litzat de sobre la carrossa. Cap a on es dirigeix? Esperem que no sigui cap al mateix lloc on ens dirigim nosaltres, no hi ha lloc per tots.  "

15 (Innovator)

"....
I vaig abandonar aquella terra estrangera que m’havia acollit temporalment per tornar cap a la llar del meu petit país. Deixava enrere així, un territori gris, desolat i vençut. El que no m’esperava però, és que en arribar a casa em trobaria un terreny no menys desconsolador on la seva gent esperava amb llirisme una Ítaca miraculosa que, deien, havia promès el MASies."


16 (ElCamell)

"
– Quin és el meu camí? –vaig preguntar-me en veu baixa.

– El que tu vulguis –va respondre darrere meu una sensual veu femenina. I vaig notar una mà tranquil·la, de dits llargs molt blancs i d'ungles pintades de vermell, que m'acariciava breument l'esquena, fent-me adormir.

I em vaig deixar emportar de nou pel corrent multicolor del somni amb el deliciós sabor d'aquell cadàver exquisit als llavis. "

17(Cèsar)

"-El que jo vulgui? Que més voldria!-Vaig pensar, sorneguer. En aquell moment havia arribat a dalt d’un turó i tenia una visió de tota la desolació que m’envoltava. L’únic que podia desitjar era que la meva condició d’enterramorts de tot aquell racó d’univers fos breu. El que jo volia era marxar ben aviat, abans que les veus dels que ja no hi eren, una rere l’altra, vinguessin cada nit, totes les nits, a acaronar-me breument l’esquena, amb mans tranquil·les de llarg dits.

Com fereix la il·lusió efímera quan a l’alba s’esdevé verí!"

 18(catalàamallorca)

"...
- Així et podreixis i un cuc et folli el crani!!!-  Crido mentre llanço un gargall llefiscós contra la làpida d’en Quatreanys.

Tot seguit, el vent comença a bufar amb una violència inusitada alhora que la terra tremola. Enmig de l’enrenou la Nena s’acosta flotant per damunt de les runes i, tot assenyalant-me amb un dit acusador, anuncia que ha arribat el Dia dels Morts."

 19(NouBarris)

"...L'exèrcit d'ultratomba va engrossint les seves files amb més i més morts emergits de les entranyes de la terra, que avancen cap a mi lentament però decidida, fent esgarips i perdent òrgans, membres i ossos a mesura que s'apropen al panteó on em refugio. Sense aigua ni menjar, aquesta teulada, lluny d'ésser la meva salvació, esdevé una trista condemna a mort. On és el Núvol Kinton quan més el necessito? Sense poder comptar amb la seva ajuda, l'única sortida és saltar i lluitar fins al darrer alè contra aquella massa amorfa i repugnant."

20(Toni Montagutí)
"La noia ja no hi és. Només en resta el reflex de les seves ungles, talment com si, en marxar, ho hagués fet tan de pressa que li haguéssin quedat suspeses a l'aire. Miro al meu voltant i la veig dalt d'un turó, rient a cor què vols, mentre m'assenyala la inquietant imatge d'en Junqueras endrapant un enorme plat de fesols de Santa Pau, amb un pitet gegant on hi diu "sí, sóc de poble, i què?". M'hi llenço de cap, mort de fam. "

21(Ananké)
"Després de l’evacuació, els tripulants van veure des del bar de la fi de l’univers una llampada causada per la destrucció de la nau. Tots van fer un profund glop de vi galactitzat i es van preguntar quina excusa haurien de donar al Ministeri de Ciència i Tecnologia per justificar el fracàs d’aquest importantíssim projecte finançat amb tant de diner intergalàctic."

Respostes

Configuració
  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    El relat ha acabat!

    Durant el dia de demà el penjaré!
  • CèsarUsuari sumador13.476 13 148👍 7.618
    Au! Ja has esgotat la meva divina paciència...

  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    RELAT DEL CADÀVER EXQUISIT RACONAIRE (PART 1)

    Vaig obrir els ulls, començava un nou dia. Per la finestra s'hi veia Dresde, la meva ciutat, més fosca de l'habitual. Quina mandra em feia aixecar-me i anar a escola, però no tenia elecció, era això o ajudar al pare a la seva feina, maltractant pobres jueus innocents en un camp de concentració.
    Com acostumava a fer, em vaig tallar un tros de pa i el vaig acompanyar amb una mica de formatge. Estranyament, aquell dia no tenia fam, però vaig berenar igualment, necessitava energia per aguantar un dia més a n'aquell infern.
    A casa no s'hi sentia ningú, estava tot en silenci. El pare i la mare dormien, com sempre a n'aquelles hores, però era estrany que la meva germana no aparegués. Després me'n vaig enrecordar que el dia anterior havia tengut febre, i no vaig voler despertar-la. Tanta sort que el la meva gossa, n'Ona, em va venir a fer un poc de cas i em va animar dins aquell ambient depriment.
    Seguidament, amb la panxa plena, vaig preparar la motxilla, ficant-hi els llibres de les assignatures que havia de cursar aquell dia. A casa no erem tan pobres com la majoria dels alemanys, vivíem còmodament, a una casa de classe mitjana, i teniem accés a una educació de qualitat. Tot això, a costa de la nostra dignitat moral, ja que el nostre benestar provenia del sofriment de gent innocent.
    Quan vaig sortir al carrer, ho vaig veure tot fosc, massa, com si fos de vespre. Vaig anar al menjador i em vaig fixar en el vell rellotge de fusta que hi havia penjat a la paret. Eren les quatre de la matinada. "Collons, que encara falten tres hores", vaig pensar. Mai m'havia fallat el meu rellotge biològic fins aquell dia.
    Aquest error afortunat i el que va passar a continuació va marcar la meva vida.
    Vaig sentir un so d'emergència atronador que avisava d'un bombardeig immediat de l'exèrcit enemic. Se'm va ficar la por al cos.

     

    No va ser fins al cap d’uns dies que el foc s’apagà, i amb ell la ciutat que li va servir de combustible. Barris i barroc fets runa, l’escenari on milers de cadàvers recremats van ser fets apilar en mòrbides fileres, reconstruint de mort la silueta dels antics carrers, ara ja definitivament esborrats del mapa; malferits arreu, a estones col·laborant-hi, a estones jaient sobre nafres, envoltats de ruïnes i cadàvers. Els sentits restants, eixordats per una ferum sutjosa que ho impregnava tot i esclafats pel pes de l’horror, es refugiaren per una banda amb sorda diligència en el recompte de morts i ferits, a l’aplicació de mesures higièniques, de rescat o redistribució de supervivents; amb la lluita diària contra la pròpia mort, per un tros de pa o una plaça als refugis provisionals, de l’altra.

    Motivació mecànica i nu instint, de la mà, per allunyar, colgar el trauma; vida, encara? Nits, dies de mòrbida follia seguiren la caiguda de Dresden. Així s’entendrà, potser, el delit amb què vaig empalar l’Ona amb un pal de ferro rovellat, d’anus a morro, per fer-ne un deliciós i literal hot dog a la brasa.

    Deliciosa i suculenta l'Ona, encara més amb salsa barbacoa i un xic de romescu, vaig desitjar cagar-la per poder-me-la menjar de nou. El desig es va fer realitat i vaig poder repetir el procés 5 vegades, fins que el que quedava de l'Ona (químicament parlant) em digué que ja n'hi havia prou de la broma i que la deixés tranquil·la en la seva nova vida de cagarro perquè volia tenir experiències sexuals amb mosques. Li vaig demanar sisplau que li pagava 5 euros la mastegada però em respongué que no. Decebut però relativament satisfet per la nova experiència descoberta barrejant cagarros d'Ona amb salsa barbacoa i un xic de romescu vaig decidir continuar el viatge i, ja que era prop de Dresden, vaig decidir buscar la casa d'estiueig d'en quatreanys. La intuïció em deia que si agafava els seus raonaments i me'ls menjava amb salsa barbacoa i un xic de romescu la merda de l'Ona quedaria en només merda. Vaig prosseguir fins arribar a una casa antiga amb un smiley gegant a la porta i a dins hi havia una persona geperuda, no gaire sociable amb por a la llum que només sabia preguntar una cosa:

    - Ets tu el messies rigelià?
    - No, vinc a menjar-te. Dius tanta merda per la boca que barrejada amb salsa barbacoa i un xic de romescu ha de ser ben bona. No em facis perdre el temps i entra a la meva boca!
    - Ets tu el messies rigelià?
    - Ja t'he dit que no. Només vull menjar-te perquè barrejada amb sals...
    - Ets tu el messies rigelià?
    - No, quatreanys! He vingut perquè em facis un favor a mi i un altre a la humanitat!
    - Ets tu el messies rigelià?
    - A la merda! Sí, sóc jo mateix. Ara fes-te un bany amb salsa barbacoa i un xic de romescu. Després entra a la meva boca i no et moguis fins que els meus queixals t'esclafin el cap.
    - No puc processar una resposta tan llarga. Ets tu el messies rigelià?
    - Sí, i ara acompanya'm!
    - Ets tu el messies rigelià? T'estava esperant!

     

    L’entitat misteriosa desprenia un aire glacial, enigmàtic, com el d’una alenada d’aire fresc en una caverna. Les seves mans eren brillants i translúcides: semblaven d’holograma. Mentre em deixava relliscar per l’ampit de la finestra, sentí que quelcom se’m rovellava de nostàlgia. Sabia que, segurament, més valia no mirar mai més enrere, puix que allò que abandonava era un món agonitzant.





    Aquell viatge amb el messies va ser terriblement incòmode. Res no li feia que estiguéssim caminant damunt del no-res o enfilant escales fetes de cel. Una sensació d’embriaguesa i de desorientació m’impedia pensar clarament. Per raons irrellevants, abans solia prendre el metro de la línia groga els dissabtes a la matinada, i coneixia la sensació de conviure amb éssers malforjats, bruts i estranys, habitants de dimensions desconegudes i parlants d’idiomes llunyans. Pensava que res no podria superar els viatges amb metro, però l’engany, com sempre, em desbordà les expectatives.

    I l’Ona? Durant un moment vaig pensar en l’Ona. Després d’anys de pensament racional, marxisme cultural i mètode científic, se’m feia difícil considerar que la seva mort podria no ésser permanent. Volia deixar-hi de pensar, però no podia. Al capdavall, a sota nostre es combinaven el blau de la foscor i el taronja dels esclats. Era com si caminéssim per un vidre transparent. Em marejava abaixar la vista cap al terror mundà: l’opressor estava enderrocant la meva menuda pàtria i, dissortadament, només la fe cega em seguia fent costat.

    Hi feia fred, massa, massa fred. I les aigües del riu, ben plenes de cossos arrenglerats dels nostres combatents, tots esquarterats, el gel no perdona... I els responsables, els seguidors de na Carme, aquells occidentals de pa sucat amb oli que es pensen que el món és de la seva possessió. Aquells que van dibuixar les línies tribals del continent africà. Freds i absents, i esquarterant pobles i nacions, com les gèlides aigües de l’Elba.

    Els vaig reconèixer per la nostra Carme. Aquella Carme que tothom ha fet servir pel nostre país, pel nostre... racó mediterrani. I ahir, després de la sagnia, la vaig veure reencarnada. Hi duia el collaret de l’Ona. Era al bell mig d’una improvisada illa, ben isolada. Ai Carme meva! Ai Carmona...



    -De què Coi estàs parlant? -Em preguntava l'home que estava remenant la brossa a l'altra banda del carrer.

    Els meus ulls brillaven a la llum de la lluna humitejats per les minses llàgrimes que lluitaven per sortir d'uns lacrimals eixuts i erms mentre veien passar aquella gent pel devant i acabaven girant la cantonada.

    -Si que han hagut de patir aquesta gent - pensava l'home del carrer mentre li treia de la boca una galeta a una rata mentre continuava xiuxiuejant una cançó...

    -Seu al meu costat nena
    -A cau d'orella et diré
    -Paraules que vols escoltar
    - ...

    Quan va tornar a aixecar la mirada de les escombraries va confondre la lluminositat dels meus ulls amb els fars d'un vehicle de La Autoritat que mai baixen dels 60 km/h per evitar caure en les emboscades que sovint els hi fan.
    Gairebé no vaig escoltar cap cop ni cap xiscle tret del de la rata que se'n va dur un bon ensurt. Només un só esmorteït com quan es deixa a terra un sac d'avellanes. Sí, diria que era un só així.

    L'home, naturalment, havia deixat de cantar. De fet ni es movia. Entre els seus dits la galeta que acabava d'agafar, ara sucada amb la seva sang, tornava a la rata que amb la experiència ja no es va entretenir en rossegar-la allà mateix i se la va endur carrer avall fins que es va escolar en un embornal.

    Anava a creuar el carrer i veure què podia aprofitar d'aquell home quan de la foscor va sorgir un grup de joves cap rapats. Eren gent perillosa que quan es va desplomar el sistema només sabien viure del que rapinyaven sovint amb violència i sovint amb violència gratuïta. Els va atreure l'olor de la sang escampada pel vial. Amb el temps havien desenvolupat aquest sentit de forma extraordinària. Com són gent sense cap mena de preparació no saben ni encendre foc ni molt menys cuinar.

    Jo no volia presenciar aquell àpat ni em convenia que aquella gent em descobrís, fins ara tenia la brisa que venia del riu a favor però en qualsevol moment es podia capgirar. Anava reculant sense perdre de vista el grup i caminant d'esquena quan vaig ensopegar.

    Una jove estava agenollada, amb els braços caiguts al costat i la mirada fixada a l'altre banda del carrer on la lluentor dels ganivets del grup de caps rapats s'alçaven una vegada i una altra com en un ritual per la Lluna. Duria fer estona que era allà perquè a la mà duia un rossegó de pa que les rates li estaven devorant clavant-li queixalades fins i tot a la seva carn.

    - Anem-nos-en d'aquí, ràpid - li vaig dir mentre l'ajudava a aixecar-se.
    -El coneixies? -Li vaig preguntar però la seva cara no havia canviat. Diria que ni les seves parpelles s'havien mogut en tot aquest temps.
    -Au anem

    La vaig dur a la vora del riu i amb els parracs del seu vestit li vaig netejar la ferida. Estava en estat de xoc, segurament anava amb l'home del carrer i va presenciar l'atropellament. Jo no podia estar amb ella si ens trobessin les Patrulles Antitot em podrien acusar de qualsevol cosa i aquestes abans no et pregunten ja t'han fotut un jec d'hòsties i t'han jutjat.

    La riba era un lloc segur, les llúdrigues mantenien allunyades les rates i sovint hi passaven els Samaritans, en altra temps gent amb el lliri a la mà però actualment dels pocs que disposaven d'armes de foc. La trobarien i cuidarien d'ella.

    La vaig aixoplugar entre un arbre de tres branques i li vaig posar el rosegó de pa sota la samarreta perquè ningú li prengués. Al obrir-li el coll de la samarreta vaig veure un penjoll amb el que deuria ser el seu nom.

    - Que tinguis sort Tresa -li vaig dir

  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    RELAT DEL CADÀVER RACONAIRE EXQUISIT (PART 2)



    El sol s’acabava de llevar, encara que jo feia hores que era despert, rondant per aquells desolats paratges. Tot d’una em va venir a la memòria aquella desafortunada nena, la Tresa, que vaig haver de deixar contra la meva voluntat. Fugint de tota aquesta desgràcia intento no pensar-hi. Amb prou feines ens quedava menjar, i el pesat d’en Quatreanys no parava de parlar d’un tal Mas, un que va ser assassinat pels comunistes. Al principi no li feia gaire cas, i continuàrem el nostre viatge.

    Per fi vam arribar a un poble, que tot i ser en un lloc apartat també havia quedat destrossat. Es va fer de nit, estàvem molt cansats i ja no ens quedava menjar. Havia de pensar en una solució ràpida, i vaig adonar-me que només n’hi podia haver una de molt arriscada: menjar-me el sòmines d’en Quatreanys.

     

    Però el Quatreanys era especial. Sí, era un sòmines, però era el nostre sòmines. Llavors vaig decidir que, abans de convertir-lo en l’alegria que els nostres torturats estómacs necessitaven amb tanta urgència, intentaria aconseguir menjar de qualsevol altra manera. Però teníem molta gana, moltíssima; estàvem afeblits i, si bé fins ara havíem escapat miraculosament de les malalties que atacaven sense pietat la resta de la població, tard o d’hora nosaltres també en podríem ser víctimes. Tenia poc temps. M’havia d’espavilar.

    Sense saber què hi trobaria, vaig aixecar-me per fer un tomb pel poble. Érem a una zona especialment castigada per les bombes i la repressió; abandonada, amb els carrers plens de sots, les voreres escantellades i, pertot arreu, muntanyes i muntanyes de runa que ningú no s’havia molestat a retirar. Les façanes de les cases mostraven senyals d’un passat pròsper i no gaire llunyà, que encara feien més dolorós el contrast amb la realitat actual. Per acabar-ho d’adobar, uns núvols grisos i amenaçadors no contribuïen a millorar la imatge que aquell inhòspit indret oferia al visitant ocasional que havia gosat anar-hi a parar. Jo, bàsicament.

    De sobte vaig veure llums a la llunyania. Per si de cas, vaig canviar de vorera abans d’acostar-m’hi amb infinites precaucions. Era una casa amb jardí i garatge, on –segons els senyals acústics que m’arribaven- s’hi celebrava una festa. Hi havia remor de gent, de converses animades. Homes, dones, nens. L’aroma del rostit que menjaven se’m clavà com un ganivet. Eren una excepció; mentre tots nosaltres lluitàvem per sobreviure, aquelles rialles i aquell tiberi em sonaren ofensius. Vaig cloure els punys. La sang em bullia. No sabia qui eren, ni de què parlaven, ni de què reien;  només sabia que els odiava profundament. Allò no podia quedar així.

    Situat davant la casa, vaig travessar el carrer. El soroll d’un vidre trencat m’espantà. Estava en tensió. Gotes de pluja àcida es mesclaren amb la brutícia del terreny. Les converses m’arribaven més nítidament. Per sort, el garatge era a les fosques. Hi vaig entrar esmunyint-me per l’escletxa que deixava la porta, mal tancada. Panteixava pels nervis. Al costat d’un escarabat de color crema hi havia un armari de fusta noble. Vaig obrir-lo amb molt de compte, no fos cas que les frontisses em delatessin. Sentia el cor a punt d’esclatar al meu pit. Veure’n el contingut em deixà bocabadat. Era una mena de rebost, amb coberts, peces d’embotit, mantega i talls de pa. De la impressió vaig agenollar-me. Se m’ompliren de pols les cames.

    “Calma’t”, em diguí mentre agafava un cistell atrotinat que hi havia a prop. “No perdis el cap. Arrambla tot el que puguis i surt corrents d’aquí”. Concentrat com estava en aquell silenciós saqueig, no vaig adonar-me que una nena em mirava des de la porta.

     

    Aquella petita mirada, que furtivament havia atrapat la meva atenció en pocs segons, començà a esvair-se juntament amb la seva jove propietària. La imatge d'aquella escarransida nena, inquietament immòbil, va anar dissolent-se com si d'espès quitrà es tractés. Seguidament, els foradats edificis la van acompanyar en aquella convergència oliosa i nefasta. Tot el món al meu voltant es va anar desfent, incloent-hi els meus ben estimats acompanyants i aquell nouvingut cistell. Un estrany còctel de pànic i mareig em va inundar ràpidament. Vaig tancar bruscament els ulls mentre m'arronsava tremolosament en posició fetal, cercant desesperadament una resposta d'aquell oníric esdeveniment en la meva torbada ment. En contemplar l'atronador silenci del meu subconscient, i en la percepció corporal que m'indicava que encara estava d'una sola peça, vaig obrir parsimoniosament de nou els ulls.
    Semblava que el món al meu voltant havia tornat al seu estat sòlid original, exceptuant que la imatge percebuda per les meves retines oculars va resultar ser més pertorbadora que la seva prèvia desconstrucció. Els grisencs i freds edificis per la guerra maltractats, havien sigut substituïts per un dens eixam que, increïblement, aparentava estar compost per titànics pals de caramel. Dotats de diferent gruix i longitud, aquell colorit i dolç bosc semblava estendre's fins al llunyà horitzó, coronat per una mena de castell sobre un menut turó.
    Vaig incorporar-me amb certa dificultat, ja que el meu cap encara donava voltes. Contemplant embadalit per uns segons aquell fantasiós paratge, vaig notar com el terra, el qual aparentava estar format per un empedrat de rajoles de xocolata, començava a tremolar violentament. Alguna cosa s'acostava a gran velocitat, creant una enorme polseguera en el camí. Semblava provenir d'aquell distant castell.
    Després que aquella maleïda polseguera es dissipés, vaig poder contemplar davant dels meus nassos un immens animal caramel·litzat de forma estranyament fàl·lica. Damunt d'aquell esfereïdor ésser, el qual semblava anar en perfecta conjunció amb aquell estrafolari entorn, jeia un genet de lluent armadura.

     

    L’armadura brillava amb els colors de l’arc de Sant Martí. De sobte, la bèstia alçà les potes davanteres com un cavall tot fent un rugit que s’acompanyà d’una gran massa de fluid viscós d’aspecte groguenc i flaire dolça expulsada d’aquella boca, petitona en relació a l’enorme testa balànica i amb llavis carmen-de-mairenosos. Una gota de mida considerable em va empastifar tota la cara. La vaig tastar, era deliciosa, i en empassar-ne vaig notar immediatament un formigueig a l’entrecuix. Què m’estava passant? El genet cridà:

    • Ei, floreta! Oi que Europa és una absoluta tifarada? Sóc en Decadenci Occidentales, vingut de terres llunyanes per acabar amb les vostres ximpleries. Uneix-te a nosaltres.
    • E-eh, ho sento tinc pressa! Em pots deixar continuar, sisplau? – vaig dir amb veu tremolosa
    • NO! Quiet! – exclamà furiós – Goses desafiar-nos? HOMOTRANSCARAMEL ÒFOB!

    Abans que pogués respondre, el Decadenci va treure un llarg fuet que va ferir l’animal, que gemegà com si tingués l’orgasme de la seva vida. S’estava preparant per atacar i havia de fer alguna cosa. Fugir! Però el caramel líquid que m’havia empassat no m’estava sentant bé... ja no em podia moure i els pantalons no podien resistir més.

    Tot d’una, la nena, corrents, es va posar davant meu per protegir-me.

    • Pareu! No volem que ens imposeu la vostra visió única! A més, en la situació que estem no podem perdre temps amb frikis com vosaltres! – cridà la nena
    • Maca, friki ho seràs tu amb aquesta pinta de futura masclista heteropatriarcal rabiosa.

    La bèstia estava llesta per disparar. El genet reia.

    • No ens feu por! – cridà la nena.
    • Ah, filla meva, uf, calla, tens una veu... buf... massa odiosa – vaig necessitar indicar, esbufegant i patint per les meves inflades parts nobles.

    Aquell comentari no va agradar gens a la nena, que es va girar amb cara de pomes agres cap a mi, i just llavors va rebre l’impacte de la gran massa llefiscosa. Jo tampoc vaig aguantar més i vaig explotar. Estàvem perduts.

     

     

    Vostés, més intel·ligents que jo, probablement ja s'hauràn adonat que no és possible ni menjar sòmnis ni veure el messies rigelià (segurament inexistent) o que no té lògica veure genets amb lluents armadures i que, en conseqüència, jo devia anar delirant. Un bombardeig tan esfreidor ja té aquesta mena de resultats en les persones amb les patologies que un pateix, agreujades per l'alcoholisme i la drogoaddicció. El que vostès, ben còmodes a la seva cadira, no hauran endevinat encara, és que el que estava veient no era cap genet amb lluent armadura, era una nau extraterrestre.

  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853

    RELAT DEL CADÀVER RACONAIRE EXQUISIT (PART 3)

    I així, de manera misteriosa, és com vaig arribar a Barcelona. Crec que van passar uns tres dies fins que vaig començar a entendre que tot allò era real: després de tantes experiències traumàtiques, i no pas menys psicodèliques, ja no sabia distingir la realitat del deliri.

    El món havia canviat tant! Els carrers eren plens de llums i vehicles, la gent vestia de manera estrafolària i anaven amb uns aparells a la mà tot el sant dia (smartphones, en deien). Després d'haver passat tantes penúries, aquest era un lloc ple d'abundància per algú com jo, sense gaires manies ni escrúpols. I a ella també li ho semblava... i és que ara tornava a ser al meu costat, remenant la cua, tot ensumant amb delit el cul d'una paperera.

    Em pregunto què deuria passar pel seu cap caní, si recordava que 60 anys enrere l'havia empalada i feta a la brasa, perquè... ho havia fet, oi? Jo ja no entenia res, però tampoc m'importava. Ho recordo com una època feliç, malgrat que envoltada per certa boira. En vaig haver d'aprendre: "aquí i ara".

    Em llevava de bon matí, a la platja de la Barceloneta; l'Ona vetllava per mi durant la nit. Després d'un bany al mar, rebuscava per contenidors i papereres quelcom per menjar, tot mirant de satisfer (en el grau que pogués) les meves múltiples addiccions. Finalment, llavors, arribava el clímax del dia, i em dirigia xino-xano cap a la Plaça de les Glòries Catalanes.

    I allà la trobava cada dia, esperant-me, la meva estimada Torre. Quan s'acostava la posta em dirigia a la porta 3-A i, cap a terra cul en pompa, recitava aquells estranys versos que no sabia d'on venien: per la glòria de Nech, que Knox em guiï per les Escriptures! Allahu Agbaaar! Allahu Agggbaaaar!!! I aquell immens príap s'il·luminava de blau i roig, deixant enrere la llum del Sol.Passada la nit va despertar la ciutat amb la sortida d'un Sol que la banyava insaciable. Dins meu continuava colpejant-me el record de la nena, com la gran massa llefiscosa va estampar-se contra el seu delicat cos, destrossant els seus óssos, convertint-lo en plastilina, un moment colpidor que em feia plorar a dojo, mentre em gronxava en posició fetal.

    -Per què gran massa llefiscosa, per quèeeee???? Era tan jove!! PER QUÈEEEEE?

    De sobte un cotxe es va aturar a prop. Del cotxe van baixar dos hòmens, vestien amb un negre elegant i unes ulleres de sol. Es van apropar tranquil·lament fins a mi, es van aturar just a un metre mentre els mirava des del terra. L'alt es va llevar les ulleres de forma elegant i concisa, em va clavar la mirada i preguntà pel meu nom, vaig assentir i un puny em va acariciar la cara fins portar-me a un suau i delicat somni que em va fer volar per valls i muntanyes i per tot l'univers.

  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    RELAT DEL CADÀVER RACONAIRE EXQUISIT (PART 4)

    De mica en mica se'm van desenteranyinar la vista, i anava tornant al món real. Estava sol a una sala fosca, lligat de mans i cames a una cadira. De fons s'escoltava una veu cantant una cançó "no t'enyoro racó, wo oooo, no t'enyoro racó wo oooo". Un calfred va envair el meu cos, aquella veu, ja l'havia escoltat abans. Al final de la sala hi havia una porta des d'on provenia el so, va callar i de cop i volta una silueta negra va aparèixer creuant-la apropant-se cap a mi, tranquil, però impassible sense poder apreciar el seu enigmàtic rostre. Es va aturar a la penombra.

     

    - Saps qui sóc? - Digué la persona enigmàtica.

    - Reconec la teua veu, però...

    Va fer un pas endavant i una escletxa de llum il·luminà la seua cara

    - Oh! Eres en Crom! Crom el Nòrdic!!!

    - No, això era abans, ara sóc en Ploma voladora

    - És a dir, Crom el Nòrdic

    - No, sóc Ploma voladora

    - Però eres Crom

    - Que no, collons, Crom ja no existeix!! Digues Ploma voladora

    - Croma voladora

    - No!!!! Sóc Ploma cromadora!!!

    - Ah! Ploma cromadora, d'acord! Molt de gust.

    - Fill de puta!!! - Digué roig i emprenyat traient tota la fúria de dins.

     

    Va començar a fotre'm un ventall de cops de tots els colors, ple de ràbia i supurant suor a litres, deixant-me la cara plena d'amor i respecte.

     

    - Saps perquè estàs aquí? - Em va preguntar seriós.

    - Ufff, no ho sé, per pixar assegut?

    - No!

    - Mmmhhh, per treure el llapis de memòria sense seguretat?

    - No!

    - Mmmhhh, per taral·larejar la cançó del Mercadona?

    - NO! NO! NO!

    - Doncs com no em dónes més pistes...

    - Et contaré una història...

    - Uff! Quin rotllo, no tindràs crispetes?

    - Calla!

    - Doncs ràpid que he d'anar a regar el cactus.

    - A la merda la història! No has presenciat cap mort últimament?

    - Home, doncs ara que ho dius, alguna em sona, sí, però...

    - Saps qui és aquesta? - I de cop va mostrar una foto d'ell amb una gossa.

    - Ahhh, l'Ona! La coneixies?

    - Sí, estava enamorat d'ella!

    - Ah! Una gran pèrdua, bona amiga, però sempre la portaré al cor i tal...

    - La vas empalar! Fill de puta! - Em va etzibar.

    - No vaig tindre més remei. - Vaig contestar buscant una excusa.

    - Era el més preuat de la meua vida. - Digué emocionat i amb llàgrimes als ulls.

    - Molt trist, realment, anem a fer unes cerveses per oblidar?

    - Fill de puta, tot és per culpa teua!

    - Vius en el passat.

    - Vas a morir - Em va dir amb els ulls injectats en sang

    - Uf, et veig molt emprenyat, has de saber que "la ira porta a l'odi, l'odi al patiment i el patiment al costat fosc", Paulo Coelho. Oblidem tot aquest trist malentès i anem a fer unes cerveses, jo convido.

    - No! Vas a patir tot el que ella va patir!

    - Com has canviat, abans molaves, Crom.

    - Ploma voladora! Malparit!! Et mataré, tros de fill de puta!,...

     

    En aquell precís instant per la mateixa porta del fons de la sala vaig apreciar la silueta d'un cos, era xicotet i s'apropava sigil·losament. Crom ple d'una ràbia absolutament injustificada anava esgrimint improperis dedicats cap a la meua persona per la qual cosa no es va adonar de la presència d'aquell ésser que estava cada cop més a prop. Portava alguna cosa llarga a les mans que no podia apreciar. Just quan estava tan a prop que hagués pogut vore-li el rostre Crom es va posar davant meu a parlar-me a la cara. De sobte una espasa va atravessar el seu coll com si de mantega es tractés, el cap va caure rodolant, mentre el seu cos es va mantindre uns segons immòbil i del seu coll brollava una font de sang. I per fi vaig saber qui era. Era ella. La nena.

     

    - T'ha destrossat la cara! - Va dir la nena mentre em desfeia les cordes que em lligaven.

    - Has sobreviscut! Et donava per morta! Com pot ser?

    - Ara no hi ha temps d'explicar-ho, hem de marxar de pressa. Tenim una missió.

    - Tanta pressa, tanta pressa...

    - Afanyem-nos! - M'ordenà.

     

    Vam sortir d'allà corrents passant pel damunt dels decapitats hòmens de negre que havien patit la mateixa sort d'en Crom. Sortint de l'edifici vaig vore el logo de l'edifici on estàvem, hi deia: "La Stoa".

    Vaig necessitar uns segons per reaccionar. Havia trepitjat la seu del frikisme! I jo sense adonar-me'n fins sortir-ne. M'hauria agradat remenar pels calaixos del despatx d'en Crom, potser així entendria moltes coses. Tot el que amagava i ens ha fet arribar a aquesta situació. Però no ens podem permetre endarrerir-nos, no, hem de seguir corrent. Però... què? Què és aquest soroll??? Quin mal!! Les orelles!! Prow!!

    De lluny, ell, imponent a primera fila, seguit per tota una colla d'homes estelada amb barretina, el timbaler del Bruc pujava Rambla de Poblenou amunt. Tots alhora fent sonar el tambor.

    - Què collons és això? - em diu, sorprès.

    - I et penses que jo ho sé? Cada dia flipo més amb aquests catalanets. Quan a Forocoches sàpiguen això... serem la riota del país i part de l'estranger.

    -Però has vist això? L'animal caramel·litzat!! Per què el porten sobre una carrossa?

    - No ho sé pas. Escolta'm, marxem d'aquí. No oblidis que l'edifici era a punt d'explotar!

    - Hòstia, tens raó. Núvol Kinton!

    El Núvol Kinton arriba a tota velocitat, hi pugem i ens allunyem de la imminent explosió de l'edifici de La Stoa. I de la processo de timbalers. De sobte, l'edifici salta pels aires. I els homes estelada amb barretina, a l'instant, cauen tots morts. Fulminats. El timbaler del Bruc, però, té temps de reaccionar i de fugir corrents, però sense oblidar-se de l'animal caramel·litzat de sobre la carrossa. Cap a on es dirigeix? Esperem que no sigui cap al mateix lloc on ens dirigim nosaltres, no hi ha lloc per tots.

     

     

    A mesura que ens allunyàvem, mentre un suau vent em colpejava la cara talment com qui vol fer despertar a cops de xurriaques un ésser anestesiat pel que acabava de passar, vaig veure distanciar-se la meva forana pàtria. Al darrera, una malparada carrossa guiada pel timbaler, que amb gran esma intentava aguantar un estrany animal amb la mà dreta i la meitat del seu cos, s’obria pas també entre tanta destrossa. Les llàgrimes em baixaven galta avall i es perdien en un somort ofec de boca.

     

    -Adéu-siau, Dresden, per sempre adéu-siau,

    Oh ciutat germànica que allí en la pàtria mia,

    Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

    Per lo repòs etern, per lo color més blau.

     

    I vaig abandonar aquella terra estrangera que m’havia acollit temporalment per tornar cap a la llar del meu petit país. Deixava enrere així, un territori gris, desolat i vençut. El que no m’esperava però, és que en arribar a casa em trobaria un terreny no menys desconsolador on la seva gent esperava amb llirisme una Ítaca miraculosa que, deien, havia promès el MASies
  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    RELAT DEL CADÀVER EXQUISIT RACONAIRE (PART 5-FINAL)

    Vaig despertar amb la remor del bombardeig a les parpelles i la ferum del cos cremat de l'Ona al nas. Una veu em cridava: «Ets tu el messies rigelià?» I jo sabia que només la fe em feia costat; al girar-me vaig veure la Carme i el Quatreanys al llit, els seus cadàvers morts des de feia 400 anys, abraçats amorosidament. En Quatreanys portava un penjoll on s'hi podia llegir «Tresa». Amb afecte, li vaig passar la mà per la cara momificada.

    – Descansa, Tresa –vaig dir-li a en Quatreanys.

    En posar-me de peus, encara en la penombra, vaig veure a la porta el fantasma d'una Nena. Vaig saludar-la amb afecte aixecant la mà i tan bon punt vaig somriure malenconiós, va desaparèixer.

    El terra era fred, així que vaig anar de puntetes fins a la nevera. Dintre hi havia un playmobil de brillant armadura i una galeteta d'un animal caramel·litzat amb forma fàl·lica que vaig llençar a les escombraries, perquè estava florida.

    Una ombra va passar entre les meves cames.

    – ¡Ona! Com t'he trobat a faltar... –la vaig acariciar, alegre, de dalt a baix. La petita no parava de moure la cua i fer-me festes llepant-me les mans.

    Li vaig llençar el playmobil i l'Ona d'un salt l'agafà amb les seves poderoses gargamelles i el devorà amb mossegades ansioses, bavejant tot el terra de la cuina.

    – Té sabor a nau extraterrestre –digué amb la boca plena.

    – Ja ho pots ben dir, amiga.

    Amb la panxona plena d'humà, l'Ona s'anà cap a l'interior de la casa murmurant «Allahu Akbar».

    A la nevera, de marca «Stoa», hi havia un misteriós paquet a la safata de les verdures, a la part baixa. El vaig agafar i en desempaquetar-lo vaig trobar-hi el cadàver del Timbaler del Bruc tallat a trossos i encara fresc. Em va fer venir salivera. El vaig cuinar amb aroma de lliri i el vaig assaonar amb Ítaca i MASies. Vaig sopar al balcó, gaudint de la ciutat dormida als meus peus i amb l'Ona també dormideta, prenent la fresca amb mi. Quan vaig acabar de sopar em vaig encendre un cigarro.

    – Quin és el meu camí? –vaig preguntar-me en veu baixa.

    – El que tu vulguis –va respondre darrere meu una sensual veu femenina. I vaig notar una mà tranquil·la, de dits llargs molt blancs i d'ungles pintades de vermell, que m'acariciava breument l'esquena, fent-me adormir.

    I em vaig deixar emportar de nou pel corrent multicolor del somni amb el deliciós sabor d'aquell cadàver exquisit als llavis.

     

     

    Ni tant sols vaig obrir els ulls per tal de veure el rostre de la posseïdora d’aquella veu greu i càlida alhora, que impregnava fins el plec més amagat del meu cos, estremint-lo en una vibració plena d’harmonia. La meva consciència es va anar apagant, envoltada pel perfum salobre del seu cos que s’abraçava al meu, omplint-lo d’una escalfor tant de temps enyorada.

    Quan em vaig despertar ella ja no hi era, si és que mai havia estat. La llum incerta de l’alba s’obria pas entre gèlids llençols de boira arrapats a ran de terra, sinistres sudaris d’un món sense vida. Aquell fred obstinat em feria la ossada, i vaig haver de fer un esforç titànic per tal de posar-me dret i, arreplegant les meves escasses pertinences, tornar al camí de terra que s’enfilava mandrós per l’indret rocallós que un cop havia estat un bosc amable, inspiració d’artistes i cau de déus juganers.

    Mentre caminava, el somni de la nit anterior es va anar esvaint, com acostuma a passar amb tots els somnis. Només quedava la seva veu, repetint un i altre cop, com si fos una cançoneta enganxifosa arrapada al ritme de les meves passes “El que tu vulguis...el que tu vulguis”.

    -El que jo vulgui? Que més voldria!-Vaig pensar, sorneguer. En aquell moment havia arribat a dalt d’un turó i tenia una visió de tota la desolació que m’envoltava. L’únic que podia desitjar era que la meva condició d’enterramorts de tot aquell racó d’univers fos breu. El que jo volia era marxar ben aviat, abans que les veus dels que ja no hi eren, una rere l’altra, vinguessin cada nit, totes les nits, a acaronar-me breument l’esquena, amb mans tranquil·les de llarg dits.

    Com fereix la il·lusió efímera quan a l’alba s’esdevé verí!

     

     

    Així doncs m’encamino cap a casa, disposat a recollir un farcell amb quatre coses i a marxar. Marxar lluny, lluny de la guerra, lluny de la desolació i dels records. Fugir de la mort que s’endú per davant a tot aquell que es relacioni amb mi. Trobar una lloc tranquil i solitari on pugui viure en pau fins que sigui el meu torn.

    Començo el descens, tot travessant el camp sant en runes. Tombes de fa tot just uns dies compartint paisatge amb sepulcres centenaris, esbotzats pels bombardejos. Bocins de pedra i ossos escampats arreu, envaint el camí que mena cap al món dels vius.

    Però a mig camí uns dits d’ungles vermelles m’aturen agafant-me de l’espatlla.

    - Encara no. Encara et queda una darrera feina abans de partir.

    - No, no puc més. Deixa’m marxar, per favor!

    - La profecia s’ha d’acomplir. Això ho digué Nech-  Diu assenyalant una tomba.

    - Així et podreixis i un cuc et folli el crani!!!-  Crido mentre llanço un gargall llefiscós contra la làpida d’en Quatreanys.

    Tot seguit, el vent comença a bufar amb una violència inusitada alhora que la terra tremola. Enmig de l’enrenou la Nena s’acosta flotant per damunt de les runes i, tot assenyalant-me amb un dit acusador, anuncia que ha arribat el Dia dels Morts.

    -El Dia dels Morts?- pregunto amb una barreja de morbosa curiositat i absolut terror.

    Però la Nena desapareix sobtadament, fent-se fonedissa entremig d'una boira blavosa que es va estenent i que ve acompanyada de crits fantasmagòrics, com si l'avern sencer s'hagués desvetllat de manera sobtada després d'eons de son profund. És aleshores quan m'adono que no he pogut aguantar més i, fruit de la impressió, m'he orinat a sobre. El vent segueix bufant amb força i la terra s'esquerda, expulsant rierols de magma que s'empassen la làpida d'en Quatreanys i que m'obliguen a fugir cames ajudeu-me, cercant la protecció d'un formós panteó hel·lènic que, ben ferm i majestuós, desafia el caos imperant al seu voltant. Un cop m'hi he enfilat, observo que la boira blavosa ja s'ha esvaït i assisteixo amb fascinació a l'espectacle resultant: una legió de cadàvers en diversos estats de descomposició sorgeix de les profunditats del sòl i s'alça amb un vigor inaudit. Entre els esquelets i els cossos putrefactes que puc veure, en puc distingir uns quants de manera clara: en Joel Joan, en Carles Sabater... i, al capdavant d'aquella host infernal, en Duran i Lleida, que m'escruta amenaçadorament amb l'únic ull que conserva.


    -Ell és l'escollit!- crida en Duran tot assenyalant-me amb el seu braç dret, un tendó curull de cucs.

    L'exèrcit d'ultratomba va engrossint les seves files amb més i més morts emergits de les entranyes de la terra, que avancen cap a mi lentament però decidida, fent esgarips i perdent òrgans, membres i ossos a mesura que s'apropen al panteó on em refugio. Sense aigua ni menjar, aquesta teulada, lluny d'ésser la meva salvació, esdevé una trista condemna a mort. On és el Núvol Kinton quan més el necessito? Sense poder comptar amb la seva ajuda, l'única sortida és saltar i lluitar fins al darrer alè contra aquella massa amorfa i repugnant.

     

    La massa m'envolta amb la seva ferum insuportable. Em sento com dins d'un estómac en plena digestió d'un plat d'espaguetis al pesto, molt carregats d'all. Lluito contra gasos pestilents que, com mans de dits greixosos, malden per aferrar la meva roba esparracada, els meus membres afeblits, tremolosos de fam i set.
    De sobte, sento fressa molt a prop. Un grinyol poc humà. I una llengua humida i càlida em llepa els dits glaçats. És el gos. Em mira amb ulls d'agraïment i entenc que no estic sol en la brega. Amb el musell esquinça la massa i obre una petita escletxa per on s'escola una llum blanca, tènue però reconfortant enmig de tanta foscor. M'arrossego seguint el gos, el meu guia, i els meus sentits llargament oblidats, revifen. La claror s'eixampla a cada batec.
    La massa es fon al meu voltant i només en resta una pudor lleugera, com de record molt antic oblidat en algun replec amagat del còrtex. I, de cop, tot és llum. I sóc en un prat virginal de primavera. I la noia d'ungles vermelles, dreta enmig del verd tendre, em somriu. Corro a trobar-la, amb el cor esverat, mentre la imatge esgarrifosa d'en Joel Joan enculant salvatgement en Duran Lleida passa, rabent, pel meu costat. Perboco els espaguetis al pesto, mentre algú canta, amb veu enrogallada, alguna cosa sobre un riu. I sobre un pare.
    La noia ja no hi és. Només en resta el reflex de les seves ungles, talment com si, en marxar, ho hagués fet tan de pressa que li haguessin quedat suspeses a l'aire. Miro al meu voltant i la veig dalt d'un turó, rient a cor què vols, mentre m'assenyala la inquietant imatge d'en Junqueras endrapant un enorme plat de fesols de Santa Pau, amb un pitet gegant on hi diu "sí, sóc de poble, i què?". M'hi llenço de cap, mort de fam.

     

     

    Mentre nedava i endrapava plàcidament dins l’incommensurable plat de fesols podia veure com aquella enorme cullerota s’atansava amb la intenció de pescar-me i endur-se-me’n a la gola d’en Junqueras. No! No pot ser! M’hi nego. No vull acabar la meva vida, així, devorat, com un simple fesol. Aaaaaaaaah! – De cop un xiulet intens agut i punyent es va clavar al meu cervell fent-me retorçar de cefalea. Seguidament, quan pensava que ja estava tot perdut. El xiulet es va aturar i jo, ajagut a la cullera entre tres fesols i un tall de cansalada vaig notar com en l’espai s’aturava tot al meu voltant.

     

     

    A dins de la Nau Decadenci Occidentales en forma fàl·lica i de caramel s’hi trobaven congregats un grup de científics alienígenes d’aspecte hologràfic discutien en un idioma inintel·ligible al voltant d’una taula mentre que d’una pantalla es reproduïa amb una veu en OFF que envoltava tota la sala el següent missatge que deia així en idioma humà:

    • Error, hem detectat una saturació en el nucli d’enviament de records aleatoris, anacrònics i atemporals. El projecte Tres.A està en perill. Els subjectes interconnectats han entrat en contacte directe i la seva esquizofrènia generada mecànicament és a punt de tornar-se letàrgica. Hem d’interrompre la investigació.

    Després d’aquest missatge s’omplia de fum la sala provinent d’un incendi que s’acabava d’originar a la sala de generadors.

    Vaig alçar-me de la cullera, i convençut d’escapar i salvar la meva vida aprofitant aquesta ocasió, vaig començar-me a emparrar pel braç del gegant Junqueras que descrivia un angle de 45º. Interferències. Se m’ennuvolava la vista, sentia una profunda força gravitatòria que m’atreia cap a un centre indeterminat. M’hi resistia, havia d’arribar al turó —que eren en realitat les espatlles d’en Junqueras— on es trobava la noia rient amb els dits ensagonats, l’havia de salvar dels zombies que volien menjar-se-li el cervell.

    De cop, la noia va començar a cremar per dintre i instantàniament es va desintegrar. Algunes de les seves partícules, també atretes per la gravetat van passar prop meu, talment com una pila de confetti. Sorprès pel que acabava de presenciar, em vaig deixar caure i arrossegar per la força gravitatòria. Tot fosc. El Buit. El Big Bang. Pols d’estrelles. Inici de l’univers.

    Després de l’evacuació de la nau, els seus tripulants van veure des del bar de la fi de l’univers una llampada causada per la destrucció de la nau. Tots van fer un profund glop de vi galactitzat i es van preguntar quina excusa haurien de donar al Ministeri de Ciència i Tecnologia per justificar el fracàs d’aquest importantíssim projecte finançat amb tant de diner intergalàctic.

    • FocViuUsuari sumador5.736 8 376👍 540
      • Error, hem detectat una saturació en el nucli d’enviament de records aleatoris, anacrònics i atemporals. El projecte Tres.A està en perill. Els subjectes interconnectats han entrat en contacte directe i la seva esquizofrènia generada mecànicament és a punt de tornar-se letàrgica. Hem d’interrompre la investigació.


  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    Felicitats a tots els escriptors pel seu esforç!


    Ara toca escollir un títol entre tots. Quan us llegiu el totxaco feu propostes.
  • Nowel13.086 8 157👍 1.092
    Entro al fil, veig que s'ha de llegir bastant per entendre de què va i que no hi ha opció fàcil de rajar de res i m'en vaig.
  • llamp42.292 16 12👍 8.777
    Bé, jo he vingut aqui a parlar del nostre llibre.

    L'acabo de legir i deunidó, no és lo infumable que jo em temia.

    Es nota l'esforç per intentar donar continuitat i penso que casi casi s'ha aconseguit.

    Afortunadament el darrer capítol permet matxiembrar tot el conjunt, encara que sigui en forma de desvariï col·lectiu

    Gràcies In_In per donar-nos l'oportunitat
  • Toni Montagutí23.554 6 49👍 12.606
    L'enhorabona a tu, sobretot, per haver aconseguit que tants i tantes ens hi apuntéssim, i per haver-me ofert la possibilitat de fer-ho tot i no haver arribat a temps a la convocatòria.
     
    Trobo que ha sortit prou bé, tenint en compte com de perduts podíem anar tots plegats. Clar que el final ho cus tot i ens deixa com una colla de sonats, delirant en cambres separades. I amb la camisa de força.

    Bravo pels qui ens enamorem (m'hi incloc, òbviament) de l'art d'escriure.

    En faré una lectura més acurada però avanço que m'ha fet riure molt la conversió de l'Ona en un cagarro reivindicatiu i la deglució i posterior aparició d'en quatreanys, en una escena no pas exempta de tensió sexual encoberta.

    I m'agradaria dir que hi ha grans escriptors, al Racó. I tant!
  • Toni Montagutí23.554 6 49👍 12.606
    Pel que fa al títol, m'apunto a la proposta d'en llamp: Projecte 3.A.


  • catalàamallorca32.523 5 22👍 7.653
    Completament random però curiosament té cert sentit. 


    Gràcies In_In per organitzar aquest desgavell literari. 
  • Indignat_indepe6.269 4 344👍 1.853
    Perfecte, es dirà "Projecte 3.A"

Publicitat

Fòrums

  • 8.874.207 missatges
  • 206.988 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat