Fòrum

Voleu conèixer el veritable estat de castellanització de la llengua catalana?

Marcabrú 156 👍 73


Això que hi ha ací a sota és la línia en què 'treballen' en aquest grup de facebook. Si us interessa saber la veritat sobre l'estat de la castellanització hi sou convidats. 

https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

 

 

Pompeu Fabra i la interferènciaGabriel Bibiloni


La interferència, o dit d’una manera menys tècnica i més casolana, el tema dels castellanismes, és, com se sap, un dels grans assumptes d’interès públic en aquest país. Un afer que provoca debats, polèmiques, de vegades discussions acalorades i algun cop enfrontaments acadèmics o professionals. I la veritat és que si l’energia invertida en la discussió és enorme, la invertida en la recerca i la indagació científica és relativament escassa. O, enfocant-ho d’una altra manera, després d’un segle llarg de guerra contra el mot invasor encara no disposam d’un marc teòric satisfactori relatiu al tema que ara ens ocupa. En el fons no sabem ben bé què és un castellanisme, o si em permeteu el sinònim de la meva preferència, un hispanisme. I ja no diguem res si traiem a col·lació el mot barbarisme, més apte com a instrument d’acció cívica que com a terme científicament acceptable. En el que duc de conferència, que és ben poc, ja n’he deixat anar quatre o cinc, d’hispanismes, tots més o menys aposta: aquesta mateixa expressió en el que duc de conferència, la paraula assumpte –encara que més d’un no s’ho creurà del tot–, aquesta mateixa expressió s’ho creurà, la paraula invertir, quan deia invertir energia, la paraula enfocar, segurament el mot marc en el sintagma marc teòric, i qui sap si tal vegada (això de tal vegada s’ha dit que també ho és) encara en podríem trobar algun altre. Aquesta manca d’un diguem-ne marc teòric satisfactori, que pugui servir de base a una política sobre la interferència adequada, ha fet sovint un xic estèril el debat i l’ha entrebancat amb simplificacions de diversa mena. Per a exemplificar-ho de manera un punt caricaturesca, mentre que per a una autoritat com l’Alcover-Moll tot és hispanisme, per a una altra com Coromines no hi ha res que ho sigui; per a aquest tota paraula processada per delicte d’hispanitat és mossarabisme o, en tot cas, italianisme, o derivat autòcton. Dic que estic caricaturant. O, de manera interferida, caricaturitzant. Amb tot, i ara ben seriosament, sorprèn que un savi de la filologia catalana, davant la feina del qual moltes generacions es podran treure el capell, negligeixi elements sociolingüístics bàsics o no faci gens d’atenció a aspectes fonamentals de la subordinació lingüística a l’hora d’avaluar la genuïnitat o l’absència d’aquesta en unes paraules determinades.

També hi ha dificultats objectives per a la comprensió i la formulació de la història de la interferència en el català. Per exemple, els primers hispanismes perduts en la llunyania del temps. Complex i envitricollat és diferenciar allò que és hispanisme d’allò que no ho és, com complex és distingir la interferència causada per veïnatge i la deguda a subordinació cultural, com espinós és trobar una delimitació del mateix concepte de dependència en el terreny de les llengües i de les cultures. Més encara: el fet de trobar una documentació d’una paraula en el segle XV no ens diu gaire cosa sobre l’ús real d’aquest mot en aquell moment en el variat entramat de contextos d’ús lingüístic.


La cosa més raonable seria pensar que els mots usuals en una llengua i un moment donat –en el cas que ara ens ocupa, els hispanismes– són els que enregistren els diccionaris d’aquell moment. Afirmació vàlida en general, però que en un cas com el de la nostra llengua requereix matisos de diversa mena. En el Thesaurus puerilis, d’Onofre Pou, un repertori lèxic llatí amb les correspondències catalanes de l’any 1575, apareixen hispanismes com llanto, pesadilla o algodons.

Amb tot, la penetració d’elements lexicals espanyols en el català és ben antiga. N’hi ha casos del final de l’època medieval, paral·lels als casos de penetració de catalanismes en l’espanyol. És el fet normal i universal de l’intercanvi lèxic entre països veïns. Després, a mesura que el català va adquirint l’estatus de llengua subordinada, s’anirà acomplint de manera taxativa un dels axiomes de les situacions de subordinació: la innovació lèxica és conduïda per la llengua dominant, punt de referència obligat i únic per a la neologia, i el català  esdevindrà un remolc que circularà per allà on l’estirarà la llengua dominant, la que està dotada de motor propi. Especialment remarcable és el fet que durant els segles XIX i XX la modernització, el progrés tecnològic i els canvis en les formes de vida han portat una intensa innovació lèxica, i no cal dir que el català no ha fet més que agafar tot allò que l’espanyol ha creat o incorporat d’altres llengües. L’espanyol, o el francès al nord o l’italià a l’Alguer. Tornarem a aquest punt més endavant.

Una qüestió que consider ben interessant és la història de la consciència de la interferència en els nostres avantpassats, especialment entre els qui es dedicaren a la lexicografia. Una de les pistes per a avançar en aquest terreny –pista, per cent és una castellanisme segons Alcover-Moll i gal·licisme o italianisme (naturalment) segons Coromines; tots dos tenen una part de raó– pot ser esbrinar l’ús històric de la paraula castellanisme. He cercat la primera documentació del mot allà on sempre solc cercar aquestes coses, al diccionari Coromines, i la meva sorpresa ha estat que no sols no hi figura la paraula castellanisme, sinó que tampoc no hi ha el mot castellà, un mot tan important per als catalans, lamentablement. De manera que deixarem aquest punt per a una altra ocasió, en espera de tenir més informació.

La paraula barbarisme és una altra cosa: s’usa a partir del segle XIV o XV, si bé amb un significat molt sovint difús i fluctuant. Joan Pau Ballot, que publicà una gramàtica catalana el 1815, afirma que «lo barbarisme se comet quan se falta a la proprietat; per exemple, jo he nascut per jo he nat, he resolgut per he resolt. Cometen també barbarisme los que encontrant-se en algun paratge, pregunta lo un a l’altre: ahont està vostè per ahont viu, puix serveix pera expressar la actualitat o lloch present. També se comet barbarisme, quan se crida a algú, y respon ja vinch en lloch de ja hi vaig… Igualment es barbarisme quan se diu despús ahí en lloch de antes de ahí, puix despús de ahí és avui.»

Fins a la fi del segle XVII els diccionaris catalans tenen com a única finalitat l’ensenyament del llatí. És a dir, són diccionaris catalans i llatins en què el que realment importa és la part llatina, sempre acurada i rica en sinònims. La part catalana, que és una simple via per a arribar al llatí, recull el lèxic català, de la llengua parlada i la llengua escrita, que existeix o que l’autor creu que existeix. No hi ha consciència de la interferència i la mescladissa de paraules catalanes i castellanes no importa gaire. Al diccionari català-llatí de Joan Lacavalleria, de 1696, apareixen a la part catalana apressurar, apretar, apreto, assento, assessino, ditxo, llanto, mandato, mando, menos, modo, pelear, retrato, senzillo, tino, etc.

El segle XVIII representa, com se sap, els inicis de la imposició de l’espanyol als Països Catalans. Si fins al XVII l’objectiu de la lexicografia era l’ensenyament del llatí, a partir d’ara la intenció principal dels diccionaris fets per catalans serà l’ensenyament de l’espanyol, anomenat per Labèrnia «nostre hermós e incomparable idioma nacional». Molt regularment els diccionaris seran a partir d’aleshores trilingües (català-castellà-llatí) i la part catalana continua essent una via per a arribar als altres dos, i una llista que recull tot allò que el lexicògraf troba per davant. Els hispanismes no es posen en qüestió, cosa que no començarà a succeir, i encara molt tímidament, fins al començament del segle successiu.

Al Diccionario catalán-castellano-latino de 1803-1805, signat per Esteve, Bellvitges i Juglà, hi figuren asco, cuidado, empleo, feo, globo, cilindro, golfo, retrato, crusar, golosina, menospreci, percibir, per posar només uns exemples. I el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina, de Pere Labèrnia, 1839-40,  el més important dels diccionaris del segle passat, tampoc no fa cap problema dels hispanismes, que recull així com els troba: agrado, carinyo, contento, cuidado, gasto, lucro, luego, párroco, conspícuo, reflexo, soneto, termómetro, tomo, tonto (un segle i mig abans que Buenafuente), agoviar, atolondrar, màrmol, regositg i molts més.

Alguns arriben a extrems sorprenents: el valencià Josep Escrig, autor d’un diccionari valenciano-castellano (1851), afirma que «la costumbre ha valencianizado, dígase así, la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y esto me ha movido a adoptarlas en este diccionario». D’aquesta manera no té escrúpols a inventar paraules com acarreig, ahog, ahullit, facènda, fiám o fiambr, lint (lindo), loch, luig (lujo) i altres perles. Amb tot, és una mostra de consciència de la interferència (veus de la llengua espanyola que s’han valencianitzat); com també ho és el que diu el mallorquí Antoni Servera, autor d’una Nueva ortografia (1812), en què s’afirma que el mallorquí és un dialecte «de voces especialmente españolas y latinas» i on es troba, al final, un vocabulari «d’alguns termes espanyols mallorquinisats, molt útil a sa juvintud, que desitja parlar ab hermosura y energia». I per als qui vulguin parlar amb hermosura i energia proposa la utilització de paraules com aliento,aliño, alocar (esp. alojar), apacible, arrastrat, asco, bolsillo, cariño, enfermedad, halago o profundo. També considera paraules espanyoles mallorquinitzades advocat, adversitat, bèl·lic, il·licit o il·legítim.

També a Mallorca el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera, d’inefable ortografia, publicat el 1840, tampoc no es reprimeix la inclusió d’hispanismes com aprecio, círculo, halago, palo, veneno, apressurar-se, clarinete o desapoyar. I el també mallorquí Josep Antoni Amengual, autor del Nuevo diccionari mallorquín, castellano, latín, començat a publicar el 1858, no es diferencia dels altres autors del segle XIX: hi inclou filigranes com apuro, lívido, loco, luego, raro, raudo, secso, alcansar, alcantarilla, desacat, lance, raudal, etc. Evidentment, en aquestes llistes hi ha hispanismes usuals a la llengua parlada i altres propis del català emprat per l’elit que tenia el privilegi d’accedir a la cultura il·lustrada, rebuda només a través de la nova llengua nacional.

Això no obstant, en el transcurs del segle XIX es troben exemples de consciència de la interferència acompanyada de voluntat d’esmenar-la. A l’esmentat diccionari d’Amengual esporàdicament s’afirma d’un mot que «es palabra tomada del castellano sin necesidad». O Salvador Genís, al seu llibre El auxiliar (1883), pensat per a l’ensenyament de l’espanyol, assevera que abogat, jusgat o hisienda «son castellanismos que duele oir generalmente á catalanes instruídos».

Però el projecte de construir una llengua catalana eliminant les marques de la interferència apareix clarament els darrers anys del segle passat, en el context del modernisme i de la campanya lingüística de l’Avenç. Un dels qui escrivien en aquella revista, abans que les persones més destacades de la campanya, Eudald Canibell, parla de corregir «la corrupció de la llengua per influència principalment del castellà», de «la influència castellana que vicia i malmet nostra llengua materna» i demana a tothom que s’esforci a depurar la llengua. Depurar serà el verb que usarà habitualment Pompeu Fabra. No cal dir que Pompeu Fabra és el centre d’aquell projecte de depuració de la llengua, entesa com a part de la construcció de la llengua nacional, que hauria de ser l’instrument de comunicació ple i normal de la nació catalana.

Cal dir també que en aquell final de segle passat i començament de l’actual, els qui parlaven de depuració del català posseïen una escassa formació filològica que els portava a l’error nefast de confondre hispanismes amb cultismes, error que haurà de combatre enèrgicament Fabra. L’esmentat Canibell carrega de manera resolta contra paraules com cristalí (proposa cristallí), estómac (proposa ventrell) o sorgir, alhora que troba útils hispanismes com canyeria, corte, huelga o sonido. Com que considera que en català no hi pot haver paraules esdrúixoles, proposa d’establir les formes kilometre, celebre, paragraf i hipopotam, i de substituir cúpula per mitja taronja. Una cosa semblant fa un altre descastellanitzador a ultrança, segons la coneguda expressió de Fabra, Antoni Careta i Vidal, autor de diversos obretes de correcció de barbarismes –barbrismes, segons ell– publicades entre el 1878 i el 1901. Careta rebutja un munt de llatinismes perquè els considera hispanismes: proposa substituir absorbir per xuclar, adjacent per adjahent, adúlter per aldultre, bàrbar per barbre i barbarisme per barbrisme, agradable per agradós, anàleg per semblant, anual per anyal, aproximar-se per acostar-se, íntegrament per entegrament, petrificar per pedrificar o vital per vidal.

Enmig d’aquell panorama Pompeu Fabra és no solament el centre del projecte de construcció de la llengua catalana nacional depurada, com hem dit abans, sinó que representa un clar contrast amb aquells depuradors coetanis, per la seva preparació filològica i el seu rigor científic. Fabra tenia una visió clara de l’evolució històrica de la llengua catalana i, a diferència dels altres, sabia que calia diferenciar els mots evolutius dels mots savis manllevats al llatí i al grec, per aquesta raó coincidents en totes les llengües romàniques amb lleugeres diferències d’adaptació.

D'ençà del primer moment Fabra afirma que una de les línies bàsiques de la construcció de la llengua nacional ha de ser la separació i l’allunyament de l’espanyol. En un article publicat a 24 anys a La Vanguardia, assegura que «el moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados su vocabulario y su sintaxis»; allà mateix defensa una ortografia «menos castellana, más en harmonía con la manera de ser de nuestra lengua» i, fins i tot, durant la joventut proposa que el català literari es basi en la varietat oriental, entre altres raons perquè és més diferent de l’espanyol.

«Descobrir un per un tots els castellanismes que infesten la nostra llengua [...] és la tasca del filòleg», afirmava en els Jocs Florals de Mataró el 1918. I podríem continuar reproduint citacions que demostrarien que la creació d’una llengua deslliurada d’hispanismes de tota classe és un punt fonamental del projecte de Fabra, de la seva primera joventut fins al final. Fins a on ha d’arribar aquesta depuració és una de les qüestions complexes de tot programa de codificació semblant al de Fabra. El 1924, en un discurs pronunciat a l’Ateneu de Barcelona, afirmava que «per molt enllà que portem la nostra obra de depuració, no podrem mai esborrar completament l’empremta de l’espanyol en la nostra llengua, ja que no hi ha cap llengua de cultura exempta d’estrangerismes […] Però: només aconseguir que la nostra llengua es posi en aquest punt al nivell de les altres llengües literàries (i això sí que ho hem de voler) suposa ja una tasca immensa, sobretot si es té en compte que l’estat de supeditació subsisteix, ço que dóna fatalment com a conseqüència que, mentre, gràcies a l’obra de depuració realitzada per gramàtics i literats, van desapareixent de la llengua antics castellanismes, cada dia veiem introduir-se-n’hi de nous». Paraules de completa actualitat.

Aquest era, doncs, el projecte: depuració fins allà on fos possible, depuració del lèxic i de la sintaxi (la interferència fonètica encara no havia entrat en escena), assumint que això és un procés continu i obert, marcat per la mateixa evolució de la llengua, i un ideal no completament realitzable.

Un punt que m’interessa especialment és el grau de consciència que tenia Fabra de les dimensions de l’empresa. Sembla que podem dir que Fabra comprèn bastant bé el fenomen de la interferència, cosa que no succeïa amb els seus coetanis, i que és conscient de l’envergadura del seu programa, la qual no l’angoixa en cap moment. A Filòlegs i poetes, que és el títol amb què es publicà el discurs esmentat dels Jocs Florals de Mataró afirma: «Els iniciadors de la nostra Renaixença literària ja comprengueren tot seguit que la llengua escrita havia de ser objecte d’un treball de depuració i d’enriquiment. Però és segur que cap d’ells no tenia una idea exacta  de la magnitud de la tasca a realitzar: tot just començada l’obra de redreçament de la llengua, no podien albirar l’estat de degradació a què aquesta era arribada; i, per altra part, llurs aspiracions moderades, tocant l’ús del català com a llengua literària (recordem que En Milà li negava tot altre camp que no fos el de la poesia lírica o còmica de caient popular) no exigien sinó una descastellanització parcial de la llengua. Ells, que amb En Milà li suposaven interdita per sempre més l’expressió de ‘pensaments filosòfics, cosmopolites i universals’, no podien imaginar que un dia havia de pretendre elevar-se a llengua nacional de Catalunya, i que, com a tal, l’hauríem de voler totalment descastellanitzada i en possessió de tot  el seu tresor lèxic, llavors malmès i mig perdut».

D‘aquesta llarga citació param atenció a tres idees: una, que la llengua a començament de segle estava profundament castellanitzada; l‘espanyol havia estat l‘única llengua de l‘ensenyament i la via a través de la qual havien entrat de feia segles totes les paraules noves, que posseïen, per aquesta raó, una forma mediatitzada per la llengua interferidora. Pensem que paraules sentides ara com a naturals, com model, índex, mètode, oxigen, telèfon, calci, angle o instantani són resultat de la planificació normalitzadora, i que tots els catalans de començament de la centúria, absolutament tots, deien modelo, índice, mètodo, oxígeno, telèfono, calcio, àngul o instantàneo. És cert que aleshores els infants no se nomien, ni se queien, ni se callaven, ni deien da igual. Es pot dir que s‘han tapat molts de forats però que cada dia se‘n van obrint de nous.

Una altra idea en què posam atenció del text citat és que així com els homes de la Renaixença no projectaren una descastellanització seriosa del català perquè la Renaixença no va posar mai en qüestió el rol de l‘espanyol com a llengua nacional, el projecte de desespanyolització de Fabra només s‘entén com un fet al servei de la construcció de la llengua nacional.

I una tercera idea: Fabra era conscient de les dimensions de l‘obra de depuració que ell projectava i emprenia. Amb tot, sempre he tingut algun dubte sobre aquest punt. Tot i copsant aquelles dimensions, que és el mateix que dir les dimensions de la interferència, potser no acabava d‘arribar a veure tots els racons i profunditats d‘una realitat tan complicada. És una hipòtesi.

En qualsevol cas, Fabra fou sempre un entusiasta de la deshispanització. D‘una manera desacomplexada proposà de posar en circulació mots i formes que en aquell moment no deia ningú (menys, bústia, acomiadar, data, vaga), que reberen la rialla i la burla dels lights d‘aleshores. Fabra va ser acusat pels seus adversaris d‘inventar una llengua de laboratori amb l‘únic propòsit de complicar la vida a la gent. El feixisme digué que fixà una llengua mescla de català i  francès només per allunyar-la de l‘espanyol. Però ell es mantingué sempre ferm i clar; «cap temença –diu– que el català literari esdevingui una cosa encarcarada, massa allunyada del llenguatge vivent, ni que anem, com tem algú, a l’establiment de normes rígides que podrien àdhuc entrebancar el desenvolupament futur de la llengua.» I després de constatar els avanços experimentats, continua: «No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme. Ja sabem les raons que invoquen: ‘¿La depuració actual no és ja suficient, àdhuc excessiva, potser allunyant-nos ja massa del català en què escrivien llurs obres els autors vuitcentistes? ¿Si no deturem la tasca depuradora, no anirem a parar a una llengua inintel.ligible o a ofegar la llengua sotmetent-la a normes massa rígides? Entossudint-nos a atènyer una major depuració, ¿no reculem massa el dia de posseir una llengua fixada, no acabant mai de sortir del període de transició, que potser ja seria hora de cloure? I, si és segur que mai no havem d’arribar a deslliurar la llengua de tots els castellanismes, ¿no seria ja hora de fer-ne una tria per decidir d’una vegada quins són els que ens hem de resignar a admetre d’una manera definitiva?’ Testimonis de la marxa ascendent de la llengua, no sabríem deixar-nos guanyar per aquestes insinuacions descoratjadores; els progressos acomplerts ens animen, al contrari, a prosseguir la nostra tasca.»

Per a analitzar més a fons l’obra de Fabra, voldria intentar reduir a un esquema les manifestacions d’un fenomen tan complex i profund com és la interferència lingüística, especialment en el cas d’una llengua subordinada a una altra. Em referiré només a la interferència lèxica. Quan es parla d’interferència molta gent hi veu la qüestió dels manlleus, especialment els manlleus perseguits per la normativa i l’ensenyament de la llengua, dits habitualment barbarismes. Però el fenomen és immensament més complex. Podríem diferenciar quatre manifestacions principals:

1. En primer lloc, la interferència produeix alteracions en la forma de les paraules que van incorporant-se al lèxic de la llengua subordinada. És el que podríem dir en el nostre cas hispanismes de forma. Ens referim a paraules formades en una llengua determinada i a partir d’aquesta escampades a un conjunt ampli d’idiomes, que pel fet de venir a través de la llengua dominant ens arriben amb una forma generada en aquesta llengua discrepant de la forma de la llengua original i sovint de les altres llengües de l’entorn. En tenim exemples coneguts a balquena: terminacions espanyoles (centro, mètodo), canvis d’accent (èlite, atmòsfera, xòfer, xàndal) o alteracions diverses (milló, orquesta, olfat, tassa per taxa), i fins i tot fenòmens d’analogia com ambent, o mal·lejable, en què la interferència produeix una forma discrepant de l’original i també de la de la llengua interferidora. Cal dir que es tracta de peces lèxiques que posseiríem igualment en el cas que no hi hagués interferència, perquè solen ser peces universals, però les posseiríem amb una altra forma.

2. En segon lloc hi ha la introducció de lexemes de la llengua interferidora. Ens referim a lexemes específics de la llengua dominant, inexistents en la majoria de les altres llengües, arribats pel simple fet de la subordinació nacional. Uns són de caràcter substitutiu (rato, puesto, fetxa, alfombra, apoiar, alcançar), però la majoria són de caràcter neològic, és a dir paraules que han entrat juntament amb l’aparició d’una realitat nova o sentida com a nova (bordillo, busson, cepillo de dents, enxufar, pepino). D’aquests manlleus n’hi ha que són proscrits per la vigent normativa, com tots els esmentats, però molts altres circulen amb tota tranquil·litat (preguntar, plantejar, incrementar, pis, finca, pressupost, embarassada, periodista, autopista, targeta, repte). Tant en un cas com en l’altre són manlleus espanyols de la mateixa naturalesa. L’única diferència entre solventar i incrementar és que el primer ha estat retingut a la frontera i el segon ha trobat el policia despistat. Despistat també és un manlleu de l’espanyol.  La demostració palpable del caràcter d’hispanismes d’aquestes paraules és la correspondència perfecta amb lexemes francesos a la Catalunya del Nord i amb lexemes italians a l’Alguer.

3. En tercer lloc tenim el fenomen del calc lèxic, és a dir la reproducció d’estructures lèxiques de la llengua dominant fent servir elements autòctons. Tant pot tractar-se de calcar una paraula utilitzant els formants catalans equivalents als formants de l’original (bombeta) com de calcar composts (guardaespatlles) o sintagmes  i expressions diverses (apartat de correus, roda de premsa, mata-segells, donar a conèixer, fer marxa enere, prendre el pel, passar-s’ho bé, posar en marxa… ).

4. I finalment tenim el calc semàntic, que ens porta a donar als mots catalans el mateix camp semàntic que tenen en espanyol. D’aquesta manera, èxit, que vol dir “sortida”, passa a significar “succés”, i succés passa a significar “esdeveniment”. Fixar-se adquireix el significat de reparar i reparar el d’adobar. Gran es confon amb gros, i seguir amb continuar, aturat, que vol dir “mancat de reflexos”, passa a significar “persona sense feina”,

Dels quatre punts, el més treballat ha estat el primer, els hispanismes de forma. És lògic: era el sector més bàsic i urgent. Es pot dir que l’activitat de Fabra se centrà especialment en aquests hispanismes, tot i que també cercà i tractà de depurar la resta de la interferència lèxica. La gran qüestió de la catalanització dels mots savis greco-llatins, qüestió que resolgué magistralment, ocupà les seves energies d’ençà de l’època de la seva joventut. Es pot dir que va deixar aquest terreny bastant endreçat, si bé també deixà un poc de feina per a les generacions posteriors. Alguns hispanismes de forma clars i evidents li passaren per malla: alguns han estat esmenats després i altres, alguns dels quals he assenyalat en diverses ocasions, han topat amb l’esporuguiment dels poc convençuts (estadística, estadista, actitud, invertir en el sentit econòmic,…).

Crec que cal estudiar en profunditat els mecanismes derivatius del català, profundament tocats per la interferència: ens hauria d’escarrufar sentir que Catalunya no troba encaix dins Espanya, que d’un film se’n faran dos passis, que les persones que comanden a l’exèrcit es diuen comandaments o que el pany d’un automòbil es diu tancament. Pura dependència i subordinació.

Els altres tres punts comentats també van ser treballats per Fabra, en la mesura en què va ser possible; però aquí és on el codificador devia confiar en la feina dels seus continuadors i en aquesta continuació. Pel que fa als lexemes espanyols, que, repetim, es corresponen a lexemes francesos a la Catalunya del Nord i amb lexemes italians a l’Alguer, només cal dir que formen una muntanya i que només una petita part han estat depurats pels codificadors. Aquí és també on resideix o pot residir el debat més complex sobre la política de la interferència.

Pel que fa al calc, haurem de dir exactament el mateix. El calc és la part més subtil de la interferència, la que menys es veu. El calc és un factor que actua de manera decisiva perquè dues llengües en contacte i en relació de domini i subordinació, esdevinguin un original i una còpia. En aquestes situacions els parlants bilingües tendeixen cap a una sola estructura lèxico-semàntica amb dues variants purament de forma.

Fabra veia tot això, però és evident que ell tot sol no podia deixar el català en l’estat ideal que ell mateix va definir i projectar. Va aplicar-se enèrgicament a les urgències i procurà arribar fins allà on va poder en la tasca d’extirpar del català les empremtes de la subordinació. Crec que l’obra feta per Fabra és part –una part molt important, certament, una part decisiva– d’una obra concebuda com a més vasta. I crec que ell tenia també aquesta visió. El 1934, publicat el diccionari, en el seu discurs com a president dels Jocs Florals de Barcelona, afirma: «seria un error de creure que ja no ens manca sinó de fer uns lleus retocs al sistema gramatical, d’acabar de fixar la sintaxi, de donar acolliment a aquest o aquell mot arcaic o dialectal: en el moment que el català va penetrant en medis d’on fins ara havia estat bandejat, va veient-se com està encara inacabada l’obra de depuració del seu lèxic.»

Fabra havia estudiat profundament la llengua, havia descobert molts hispanismes i havia proposat solucions alternatives. Ell volia que altres continuassin la recerca i que quan algú pogués demostrar que tal o tal altre mot o forma eren deguts a la interferència de l’espanyol era el moment de cercar-hi un substitut. Aquest és el missatge de continuïtat.

Però el que vingué després de Fabra va ser el llarg silenci imposat per la dictadura franquista.

Amb el restabliment de la democràcia el català accedí, encara que de manera no suficient,  als grans mitjans de comunicació de masses, a l’escola i a l’administració. Aquest fet ha estat acompanyat d’un considerable debat sobre la llengua en general i sobre la interferència en particular. Una nova ideologia s’ha incrustat especialment en aquells grans mitjans de comunicació: la ideologia de la llengua fàcil i acostada a la gent. I en alguns casos, fins i tot, una nova depuració s’ha posat en funcionament: la de les paraules que no són usuals en el col·loquial de cada parcel·la de país. Mentrestant, el procés d’espanyolització del català continua decididament. I lògicament la llengua acostada a la gent és la llengua castellanitzada, que difonen de manera circular els mitjans de comunicació. Així resulta que el tresor lèxic català tradicional, allò que dóna fesomia pròpia al català va difuminant-se i la llengua s’acosta de cada cop més a l’espanyol.

En aquest context pren tot el sentit que ens demanem fins a quin punt tenen ara validesa els objectius i els principis de Pompeu Fabra. Com que els sistemes d’organització social són complicats, la cosa no és senzilla. Hi ha un ventall amb totes les posicions: els qui creuen inadequada una intervenció lingüística que pretengui d’imposar formes considerades artificioses, contra una suposada evolució espontània de la llengua, i aquells qui consideren necessari d’encetar una nova etapa de planificació en la línia del que s’entén per llengua nacional.

Crec que, tractant-se de propostes d’actuació, aquí no hi ha axiomes científics ni veritats absolutes; hi ha opcions diferents, totes en principi respectables. Com va fer Fabra, cadascú que utilitzi la paraules, els arguments, les idees per defensar allò que li sembli més convenient per al país.

Alguns hem pres una opció que manifestam sense ambigüitats: allò que convé a la llengua catalana per poder esdevenir l’instrument de comunicació normal i màxim símbol d’identitat nacional dels catalans és una nova planificació orientada cap a la supressió de la interferència, la potenciació dels recursos propis i la recerca d’una sintonia del català amb les altres llengües europees, especialment les llengües romàniques. Això no és inventar ni descobrir res nou; les tres idees que acap d’enunciar són els tres eixos bàsics del projecte que a principi d’aquest segle concebé i treballà un lingüista eminent i un patriota exemplar que es deia Pompeu Fabra.

Respostes

Configuració
  • Astralcat 533 👍 249
    Però si directament aqui a Barcelona hi ha molta gent que parla frases senseres en castellà mentre ho fa en català. No castellanismes, frases senceres en castellà. És substitució lingüística total. Ja no es tracta si la gent diu 'tinc que' enlloc de 'haig de' o 'ninguna' enlloc de 'cap'....és que la gent diu en castellà tot allò que no sap dir en català o que directament pensen que queda millor en castellà i es queden tant amples

    A la meva feina és molt típic ( i és una empresa catalana) sentir a dues noies el divendres: 'Uf per fi ha arribat divendres i bueno tia, 'hoy me desmeleno padre'. I un llarg etc....

    És l'antiga assignatura pendent dels col.loquialismes en català que són antiquats per les orelles de molta gent. Andreu Buenafuente va tenir bona part de culpa quan treballava a TV3 que no parava de fer expresions castellanes i també ho ha propiciat el programa APM també de TV3, que de conyeta en conyeta ha instal.lat desenes d'expresions castellanes i espanyoles.

  • Marcabrú 156 👍 73

    La castellanització de la llengua catalana que l'AVL està duent a terme:

     

    Paraules secundàries (139)

    abanderat → 1. bandererer 2. capdavanter, abombar → bombar, abotonar → botonar, abraç → abraçada, acotar → fitar, agravi → greuge, agraviar → agreujar, aiguar → aigualir, ajardinar → enjardinar, almorzar → esmorzar, alquitrà → quitrà, alquitranar → enquitranar, amordassar → emmordassar, amurallar → emmurallar, antorxa → torxa, apretar → 1. estretir 2. polsar, prémer, arrastrar → arrossegar, avort → avortament, barco → vaixell, béicon → bacó, berberetxo → catxel, biombo → paravent, borrador → esborrany, borrar → esborrar, camarot → cabina, capritxo → capritx, caramel·lo → caramel, cego → cec, cigar i cigarro → puro, cita → citació, cogombro → cogombre, coixo → coix, conseguir → aconseguir, contentar → acontentar, contertuli → contertulià, coster → costaner, cult → culte, decepcionar → decebre, decimonònic → 1. huitcentista 2. antiquat, deport → esport, deportista → esportista, desagravi → desgreuge, desagraviar → desagreujar, desembarc → desembarcament, desganyitar-se → desgargamellar-se, despedida → acomiadament, despedir → acomiadar, desperdiciar → desaprofitar, disparar → xutar, disseccionar → dissecar, dissuasori → dissuasiu, divorç → divorci, donar-se pressa → afanyar-se, embovar → embadalir, empotrar → encastar, enterro → soterrar, estandard → estendard, estela → deixant, exemplaritzant → exemplar, extraditar → extradir, formatejar → formatar, forrar → folrar, forro → folre, fundició → foneria, fusellatge → buc, gamussa → camussa, ingeni → enginy, ingeniar → enginyar, invadir → envair, javalí → senglar, lleal → lleial, llealtat → lleialtat, llonja → llotja, mançana → poma, manco → manc, manso → mans, manto → mantell, medir → amidar, melena → cabellera, membret → capçalera, mentira → mentida, mentirós → mentider, mentres → mentre, modo → mode, modós → cortés, montanya → muntanya, mostrador → taulell, motxo → fregona, nano → nan, nespro → nispro (diec), ninxo → nínxol, nivellar → anivellar, nuvolar-se → ennuvolar-se, octavilla → octaveta (diec), ofertar → oferir, oït → oïda, onso i orso → ós, palmito → ventall, panader → forner, panaderia → forn, passacarrer → cercavila, peçó → peduncle, pegatina → adhesiu, peluca → perruca, peluqueria → perruqueria, peluquí → perruquí, penalti → penal, pendent (f.) → pendent (m.), petroler → petrolier, picaresca → picardia, planejar → planar, pleit → plet, pleitejar → pledejar, ploró → ploraner, pònting → salt de pont, potro → poltre, ralentitzar → alentir, rebossar → arrebossar, refrendar → referendar, registrar → escorcollar, registre → escorcoll, revaloritzar → revalorar, sarro → tosca dental, saudita → saudí, en seguida → de seguida, suggerència → suggeriment, suggerent → suggeridor, templar → temprar, tio → oncle, topo → monyo, tragar → engolir, travestí → transvestit, tuna → estudiantina, per últim → finalment, vestuari → vestidor, vial → viari, xequeig → revisió mèdica, xorro → raig, zels → gelosia.

    Paraules secundàries col·loquials (39)

    aixina → així, almorrana → hemorroide, antepassat → avantpassat, birra → cervesa, caminata → caminada, cangrena → gangrena, cangrenar → gangrenar, destemplar → destemprar, enredro → embolic, ensaig → assaig, ensajar → assajar, enterar-se → assabentar-se, farlopa → cocaïna, fastidi → fastig, fastidiar → enfastidir, gorro → gorra, làmpara → làmpada, llegítim → legítim, llògic → lògic, macarra → proxeneta, manyo → aragonés, moneria → monada, morro → barra, obedir → obeir, orige → origen, paraigües → paraigua, pasma → policia, passota → meninfot, passotisme → meninfotisme, pata → pota, putxero → olla de carn, quarto → habitació, rellonge → rellotge, retor → rector, robo → robatori, tasca → taverna, xillar → cridar, xillit → crit, xoto → xot.

    Paraules principals (249)

    aborregat, acabar amb, acartonar-se, acolxar, afiançar, afincar-se, alcançar, algaravia (‘cridòria’), alimanya, ama de casa, amanéixer, anar a més, anar per lliure, ansiar, per anticipat, apalancar-se, apenar, apoltronar-se, apreci, apurar, aroma (m.), arrear, assentar-se (‘seure’), avassallar, baix de, banderí, baül, bodega (‘celler’), bolo, botar (‘varar’ / ‘avarar’), boxeig, bròcoli (≠ bròquil), bronca (definició dubtosa), búcar, bulla, bullici, burlar (‘esquivar’, ‘eludir’), busca («en busca de» i «busca i captura»), cablejat, camisó, cana, captar (‘copsar’, ‘comprendre’), caradura, carent, carn de gallina, caser (‘amo’, ‘propietari’), caspós, cataracta (≠ cascada), cel·lo, clarificar (‘aclarir’), col·lisionar, compostura, contemplar (‘incloure’, ‘preveure’), corset, condir, cubalibre, culpabilitzar, debacle, demonitzar, deparar, derramar (‘vessar’), desaigüe, desaire, desangelat, desenfadat, desgarbat, desllenguat, desmentit, desperdigolar, desvaloritzar, disfrutar, divisar (‘albirar’), embabucar, empast, empinar el colze, empinat, empindongar, encoleritzar-se, enfrascar-se, engatussar, ensaladera, ensaladilla russa, entente, entredit, escaiolar, escamar, escarbar, esmaix, espagat, esperpent, esperpèntic, esquàlid (‘esquifit’, ‘escanyolit’), estampida, exitós, explosionar, faca, farol, fer-se amb (‘apoderar-se’), flema, flemó, flexo, fontaner, fregona, fugar-se, futon, galleta, garrafal, gasto, gorrí (‘brut’, ‘porc’), goter, gripós, habilidós, hortera, horterada, immediacions, impàs, incautació, incautar-se, incordiar, intríngulis, jaquetó, leotards, llastimar, llistat (‘llista’), llum (f.), manada (‘bandada’), mandangues, manotes, manta (‘gos’, ‘dropo’), marabunta, mariconera, màstil, mata-sogres, maular, maulit, mediar, melenut, merengue (dolç), metxa (del cabell), a mida que, a la millor, mimar (‘amanyagar’; ‘consentir’), minifalda, minorista (‘que ven al detall’), miró, modos, modorra, mojito, momos, monyica, moralina, morbo, muntanya russa (diec: muntanyes russes), natilles, nispro, noquejar, nòria (‘roda de fira’), novatada, nóvio, oblea, octaveta, olla a pressió (diec: olla de pressió), ordinariesa, orujo, ostentar (‘ocupar’, ‘exercir’), palmada, pamplina, pantofla, papes, parafernàlia, parapent, paripé, parranda, patada, patxorra, pega (‘entrebanc’), perorata, peveter (dels Jocs Olímpics), pin, pinxo, pirri, plàtica, plumier, polo (‘gelat’), pols (‘enfrontament’), polvoró, portafolis, porxe, posagots, posicionar-se, pòsit (de pescadors), postura (‘posició’, ‘opinió’), precís (‘necessari’), primar, primor, provador, punter (‘capdavanter’), puro, quantiós, quiniela, quiròfan, rabiar, recapacitar, refregar (‘retraure’), remat, renyonera, repent («de repent» i «en un repent»), repostar, revelat, rimbombant, rissar, roll, rosquilleta, rul·lo (‘bigudí’), saber mal, secar, segur que, sepulturer, serrutx, solapar, solera, sublevació, sublevar, tallarins, tanteig, tantejar, tàper (≠ carmanyola), taponar, taquilla (‘armariet’), taüt (f.), termo, tirants, torpedejar, tortada, tragó, trastada, travallengua, triler, ufanar-se, ultravioleta, venta (‘posada’, ‘hostal’), ventolera, veterania, vivenda, xapa (de cervesa), xapotejar (‘xipollejar’), xapurrejar, xilena (en futbol), xitxarra.

    Paraules principals col·loquials (72)

    agulletes (Tinc agulletes a les cames), bovada, bovo, cabreig, cabrejar, cacau (‘embolic’, ‘bollit’), calimotxo, camorra, camorrista, canguelo, carinyo, carinyós, coco (‘cap’), colxa, cubata, cutre, desperdici, empollar, escaquejar-se, estropejar, farra, farragós, flato, flipada, flipar, friqui, guiri, litrona, lo (Lo que va davant, va davant…), mamó, mangar, maricó [pej.], mariconada, marró (Quin marró que ens ha tocat!), marxós, mitxelí, moguda, mono (Tenia el mono de fumar), nano, palmar (‘dinyar’), passada (La festa va ser una passada), patejar, patatús, patós, per a que, pillar, pillo, pito (‘ben plantat’), pirat, putejar, puto, quico (‘gra de dacsa torrat’), quinqui, quinto (de cervesa), rabo, rotllo (Quin rotllo de programa!), talp (‘infiltrat’), tamany, tatxar (Tatxeu la paraula que estiga mal escrita), tio, tonto, trage, trepa, trip, vacil·lar (‘fanfarronejar’), virgueria, xiripa, xitxa [infant.], xitxo, xulles (en un examen), xurra (‘xamba’) i xurro (‘xamba’).


    Jo crec que la fianitat de l'AVL, el que pretén de fer en realitat amb la llengua catalana al País Valencià és que a tots els catalans del País Valencià que parlin aquesta llengua, la boca els faci olor de merda. I altre tant amb l'IEC, l'Institut d'Estudis Catanyols.

    • virot 6.201 2 343 👍 2.329
      Ara de debò, sobretot en coses com els col·loquialismes el que digui l'acadèmia de torn importa una merda. Només es crearà un argot català el dia que ens independitzem de l'espai comunicatiu espanyol, i m'atreveixo a dir que ni tan sols la independència política ho assegura això.
    • GICA 538 12 👍 122
      No és secundària, sinó principal: barco → vaixell. L'AVL considera més important "barco". Això, afegit a la introducció d'aquesta espanyolada al llibre d'estil de la CCMA, ja fa que ho podrem sentir a la ràdio i la TV, sense que ni tan sols ningú s'envermelleixi. Tot ben normal! Allò que als anys 90 no varen aconseguir els de la "verinosa llengua" ara ha esdevingut llei!
      Les institucions que haurien de vetllar per la salut de la llengua la dinamiten!!!
    • Joanot47 797 👍 224
      Aquest llistat és interessantíssim, però discutible. Hi ha préstecs del castellà que han succeït perquè són viables en català, o hi havia mots en català que han donat peu a l'assimilació, o simplement han sorgit a l'ensems com a neologismes en dues llengües de contacte. En aquests, o casos semblants, no podem renunciar a mots que deixen coix el català. Si no s'entén el que dic, només cal pensar que el basc, per a molts de nosaltres inintel·ligible, es troba esguitat de paraules d'origen llatí i algunes calcs complets del castellà fonamentalment, o del gascó o el francés... L'anglés mateix n'és una altra prova, amb un percentatge del 70% del lèxic provinent del llatí, el que ha fet que s'haja convertit en la lingua franca europea -mundial també- per excel·lència, en el cas europeu per la facilitat d'assimilació...
      Sempre m'he mostrat partidari de la neteja com més profunda millor del català, però entossudir-se a una caça de bruixes-mots a la recerca del català perfecte és una entelèquia.
      Em ve l'exemple de la paraula pegatina per a la qual el text proposa adhesiu... Està bé, adhesiu és un mot correcte, un neologisme, però nosaltres no hem tingut més paraula patrimonial que aquelles que venen de pegar o apegar (d'aquesta darrera el DCVB proposa que és un castellanisme dubtós), que jo no considere castellanismes perquè apareixen a textos del segle XV, per exemple a textos de Isabel de Villena o al Tirant lo Blanc. Si als textos antics apareix pegar, apegar podria haver-se format per afegiment de l'a per analogia, com en molts altres exemples (a determinades zones del PV es diu Aixàtiva/Eixàtiva per Xàtiva, i no considerarem aquest fenomen, ben valencià -català-, un castellanisme; i això no vol dir que es prenguera de cap forma castellana)...
      Es proposava els últims anys la solució enganxina, que ve de ganxo, un mot usat a la zona de Barcelona, però que per a mi no passa el cotó de la solució que sí passa adhesiu. El vesc no s'adhereix amb ganxos: és una matèria apegalosa (una altra paraula que desapareixeria si continuem caçant mots dubtosos) que serveix per caçar ocells que queden adherits a aquesta matèria -una tècnica de caça antiga- amb que s'impregnen les herbes o vímets a zones on els ocellets beuen.
      Si s'usava al segle XIV, si ha arribat fins als nostres dies, no serà un mot patrimonial nostre? Quina solució sinònima es donava a l'edat mitjana? Hi ha mots... per exemple, de vesc o visc trobem enviscar, però són mots especialitzats, no generals. No serà que pegar o apegar són paraules catalanes? Ens imaginem els nostres avantpassats illetrats usant el mot adherir?
      El llistat torne a repetir, és interessantíssim, però aquesta dèria per caçar castellanismes pot deixar la nostra llengua reduïda en lèxic, en molts casos sense cap motiu...
    • Joanot47 797 👍 224
      TEXT REVISAT:
      Aquest llistat és interessantíssim, però discutible. Hi ha préstecs del castellà que han succeït perquè són viables en català, o hi havia mots en català que han donat peu a l'assimilació, o simplement han sorgit a l'ensems com a neologismes en dues llengües de contacte. En aquests, o casos semblants, no podem renunciar a mots que deixen coix el català. Si no s'entén el que dic, només cal pensar que el basc, per a molts de nosaltres inintel·ligible, es troba esguitat de paraules d'origen llatí i algunes calcs complets del castellà fonamentalment, o del gascó o el francés... L'anglés mateix n'és una altra prova, amb un percentatge del 70% del lèxic provinent del llatí, el que ha fet que s'haja convertit en la lingua franca europea -mundial també- per excel·lència, en el cas europeu per la facilitat d'assimilació...
      Sempre m'he mostrat partidari de la neteja com més profunda millor del català, però entossudir-se a una caça de bruixes-mots a la recerca del català perfecte és una entelèquia.
      Em ve l'exemple de la paraula pegatina per a la qual el text proposa adhesiu... Està bé, adhesiu és un mot correcte, un neologisme, però nosaltres no hem tingut més paraula patrimonial que aquelles que venen de pegar o apegar (d'aquesta darrera el DCVB proposa que és un castellanisme dubtós), que jo no considere castellanismes perquè apareixen a textos del segle XV, per exemple a textos de Isabel de Villena o al Tirant lo Blanc. Si als textos antics apareix pegar, apegar podria haver-se format per afegiment de l'a per analogia, com en molts altres exemples (a determinades zones del PV es diu Aixàtiva/Eixàtiva per Xàtiva, i no considerarem aquest fenomen, ben valencià -català-, un castellanisme; i això no vol dir que es prenguera de cap forma castellana)... És més, si tenim en compte que els catalans i valencians usen el diminutiu -í/-ina, perquè ha de ser pegatina un mot castellà? I si l'haguerem inventat nosaltres?
      Es proposava els últims anys la solució enganxina, que ve de ganxo, un mot usat a la zona de Barcelona, però que per a mi no passa el cotó de la solució que sí passa adhesiu. El vesc no s'adhereix amb ganxos: és una matèria apegalosa (una altra paraula que desapareixeria si continuem caçant mots dubtosos) que serveix per caçar ocells que queden adherits a aquesta matèria -una tècnica de caça antiga- amb que s'impregnen les herbes o vímets a zones on els ocellets beuen.
      Si s'usava al segle XIV, si ha arribat fins als nostres dies, no serà un mot patrimonial nostre? Quina solució sinònima es donava a l'edat mitjana? Hi ha mots... per exemple, de vesc o visc trobem enviscar, però són mots especialitzats, no generals. No serà que pegar o apegar són paraules catalanes? Ens imaginem els nostres avantpassats illetrats usant el mot adherir?
      Ara busquem pegatina, adhesiu o enganxina a la Viquipèdia... No hi ha solucions perquè ningú no vol apostar per una solució que siga incorrecta. Quan a la Viquipèdia no trobem una accepció per denominar aquests objectes, i per això en busquem una d'anàloga e altra llengua, i d'ací anem a buscar en la columna de la dreta la versió en català. No cap: adhesiu parla de les coles, substàncies per adherir. Pegatina no té mot assimilable en català i no hi ha enllaç. Amb el mot enganxina ningú no s'hi ha atrevit, ja tornant a la Viquipèdia. No és ridícul? No tenim en català cap paraula per denominar pegatina? Si la tenim; pegatina.
      El llistat torne a repetir, és interessantíssim, però aquesta dèria per caçar castellanismes pot deixar la nostra llengua reduïda en lèxic, en molts casos sense cap motiu...
      • virot 6.201 2 343 👍 2.329
        Enganxina no ve de ganxo, ve d'enganxar, per parallelisme amb el castellà pegar > pegatina. I sí, enganxar ve de ganxo, però això no ve a tomb aquí.
        • Joanot47 797 👍 224
          Com que no? I tant que ve... El que jo dic acabes d'explicar-ho perfectament; ganxo/enganxar/enganxina, amb el diminutiu -ina com a exemple. Cercar i trobar castellanismes no és fer reduccionismes. Els castellans també inventen paraules, i si paral·lelament el mot en qüestió té èxit, ni tan sols hauríem de parlar de prèstecs. Si apurem, pel contacte cultural, aquesta nova paraula pot ser acceptada tan pels parlants d'una llengua com de l'altra a l'ensems (És un neologisme. En el seu moment, els neologismes arribaven del grec o del llatí, després de les llengües germàniques, després de l'àrab, més tard del català, de l'espanyol, del francés i finalment ara de l'anglés... amb les modificacions adients. De fet, no és possible que mots que usem o inventem nosaltres no tinguen èxit allà i resten com a castellans? O és que el castellans tenen mots per a tot i nosaltres hem de recórrer al DCVB i els clàssics.
          Molts del castellà que han estat acceptats pels diccionaris catalans al llarg del temps han estat depurats o bandejats més tard. De fet, molts neologismes han passat al diccionari sempre amb la fórmula de la versemblança, l'arrel llatina o grega, la ciència, etc... i poden haver aterrat en el castellà o en el català al mateix temps. Per a mi és un castellanisme dir tieso perquè hem oblidat que es diu ert, i seria un castellanisme dels d'eradicar si començara a dir-se tes... però que en ambdues llengües es diga ganxo/gancho, ho és? O cal que li diguem falçet o falçeta?
          Jo sóc enemic a ultrança dels castellanismes. Però dels de veritat. A algun d'ells però, el tinc estima, que carall... Saps d'on ve el mot creïlla, que és com anomenem els valencians a la patata?
          • virot 6.201 2 343 👍 2.329
            Saps d'on ve el mot creïlla, que és com anomenem els valencians a la patata?

            Sí, i he tingut llargues discussions sobre aquest mot amb cert usuari de l'Horta 

            Quant a la resta del comentari, no sé si t'acabo d'entendre, la veritat.
            • Joanot47 797 👍 224
              Espere que el mot creïlla no t'haja fet prendre una mala digestió... Hahahahaha... Ara ningú no el reconeixeria...
              El que dic és que no voler ser espanyols, voler la recuperació plena dels drets de la nostra gent (independència) inclosa), voler depurar la nostra llengua, no vol dir que no ens calga eliminar mig diccionari perquè tinguem dubtes pel que fa un grup de mots nombrós pel que fa al seu orígen en molts casos dubtós. Jo he vist mots en el patíbul dels barbarismes que trobe dubtosos, i altres que ens fan còmoda la vida i que no bandegen mots patrimonials. Tot no es por posar a la picota... Encara que pense més aviat com tu.
              • Marcabrú 156 👍 73
                'Creïlla' és aragonès o castellà 'criadilla'. En català el patrimonial és trumfa i 'patata' és amerindi.
                 
                Si llegeixes l'article de Bibiloni entendràs bona cosa del que dius. L'objectiu és treure el català del forat de la llengua de Castella, retornar-li l'autonomia que ara no té i més encara, que el poder no vol que tingui. El català és totalment sotmès a aquella llengua, totalment. No crea res, absolutament res que no sia subsidiari d'aquella llengua, és a dir, n'és un dialecte. Per tal que el català recuperi el rang de llengua, el primer que cal abans de tota altra cosa és VOLER-HO. Si no entenem, si desconeixem fins a uns límits dificilment concebibles la naturalesa de la relació de submissió que té el català actualment amb la llengua de Castella, llavors diem coses que no tenen cap sentit, com el que dius tu. Primer cal reconèixer què passa amb la llengua en aquest sentit, en el sentit de la relació amb el castellà. En això sí que hi podem fer alguna cosa nosaltres, els qui no tenim cap mena de poder. En el que no podem incidir és en lús social de la llengua, no hi podem incidir més que no canviant mai a la de Castella, però res més. I aquests són dos aspectes independents del problema de la llengua a la Nació Catalana de manera que dedicar-nos a l'una no vol dir desconèixer l'altra. Si és a la nostra mà, si solament depèn de nosaltres de restituir la llengua en la seva personalitat, en el que és, no tenim cap excusa per a no fer-ho. En aquest grup se'n dónen les eines:

                 

                https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

    • Un_senyor_damunt_un_ruc 403 👍 307
      Birra ve de l'italià, no del castellà.
  • Marcabrú 156 👍 73

    Amb bones paraules

     

    Consultació sobre la independència
    (deverbals femenins)

    En diversos articles hem parlat dels deverbals o postverbals (noms derivats de verbs) sense sufix (per exemple, record, derivat deverbal de recordar). Hi ha, també, un grup de deverbals de gran interès formats amb el morfema a, que és alhora marca de femení (per exemple, conversa, derivat de conversar). N'he comptats una seixantena que intentaré de comentar. L'aspecte que més m'interessa, com sempre, és el de la interferència de l'espanyol, qüestió en aquest cas veritablement complexa. És un tema que només puc exposar succintament, però, amb tot, gos treballar amb la hipòtesi que un català històricament no interferit per l'espanyol produiria menys deverbals d'aquesta mena que l'espanyol o l'italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a). A més, caldrà anar molt alerta a destriar els autèntics deverbals i no incloure a la llista derivats aparents que de fet són mots procedents d'un ètim llatí o d'alguna altra llengua. Per exemple, captura, sospita o tortura no són derivats de capturar, sospitar o torturar, sinó que vénen del llatí captura, suspecta i tortura respectivament.

    En un primer apartat tenim un grup de deverbals que podem considerar genuïns: ajuda, barreja, caça, càrrega, cerca, compra, conversa, crida, demanda, destrossa, disputa, excusa, guarda, honra, mescla, millora, minva, mostra, pesca, recompensa, sega, sembra, tresca, tria, veda, vetlla, visita i algun altre. La documentació antiga els avala.

    En un segon apartat tindríem deverbals corresponents a verbs que són (o podrien ser) castellanismes, amb la qual cosa també hem de considerar castellanisme el deverbal. Entre aquests hi ha contesta (resposta), pregunta, entrega, firma i algun altre com queixa, possible hispanisme antic no necessàriament condemnable. Fins i tot podem considerar sospitosos alguns derivats (per la modernitat de la documentació), malgrat que el verb que els genera sigui genuí o no qüestionable (cria o el terme de l'administració espanyola revàlida).

    I finalment tindríem un tercer apartat, altament interessant, amb un gran grup de paraules en què alternen un deverbal acabat en -a i un altre mot (derivat d'un mot llatí) acabat en -ació. Només considerant els casos que registra el DIEC, tenim cita i citació, condemna i condemnació, conjura i conjuració, conserva i conservació, consigna i consignació, consulta i consultació, contesta i contestació, conversa i conversació, crema i cremació, denúncia i denunciació, disputa i disputació, excusa i excusació, pronúncia i pronunciació, pròrroga i prorrogació, protesta i protestació, reforma i reformació, renúncia i renunciació, reserva i reservació, revàlida i revalidació, súplica i suplicació, visita i visitació. En alguns casos el diccionari estableix clares diferències semàntiques (cita i citació, conserva i conservació, consigna i consignació, visita i visitació [festa religiosa]), o bé diferències més subtils (pronúncia i pronunciació). Però, en general, podem dir, d'una banda, que les formes en -ació designen només accions, mentre que la forma deverbal pot tenir un altre significat (conserva, consigna); i, d'altra banda, aquestes paraules en -ació que designen una acció (condemnació, denunciació, renunciació, prorrogació, excusació, protestació, reformació, reservació o suplicació) són poc o gens usades en benefici dels deverbals en -a. Aquí és on hauríem d'investigar la influència que pot haver tingut l'evolució de l'espanyol sobre l'evolució del català. En espanyol aquestes paraules en -ción han restat antiquades, però són les normals en altres llengües com el francès, l'anglès i sovint l'italià.

    Els nostres documents medievals ens mostren l'ús de citació, condemnació, denunciació, renunciació o prorrogació (cita, condemna, denúncia, renúncia i pròrroga no es documenten fins al 1803), paral·lels als francesos (sovint també anglesos) citation, condamnation, denonciation, renonciation i prorogation. Ramon Muntaner i Bernat Metge escriuren protestació, tot i que també trobam protesta en els medievals (i protest). Amb tot, aquest és un mot complex, perquè la seva semàntica en temps antics no coincideix amb l'actual. Segurament sense la interferència històrica de l'espanyol i més pendent de les llengües de pes internacional, ara el català usaria molt més les paraules acabades en -ació, i al Principat ara farien consultacions sobre la independència (con en anglès consultation, francès consultation o italià consultazione).


    https://bibiloni.cat/ambbonesparaules/consultacio.html


    • Joanot47 797 👍 224
      (...) un català històricament no interferit per l'espanyol produiria menys deverbals d'aquesta mena que l'espanyol o l'italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a).
      La mateixa et dic d'aquest text... Hi ha mots que sabem que venen del castellà i que podríem substituir per paraules patrimonials que han caigut en desús, però en molts casos seria una tasca ingent que només dominarien els lingüistes. El altres casos, seria tasca perduda...
      Amb tot, a l'enunciat que dalt extrac, es planteja un fenomen que seria molt discutible... No són els parlants els que creen paraules noves i en molts casos aquestes naixen per estalvi o per comoditat? És el català una llengua que no produeix deverbals curts front a castellà i italià, que a més són llengües romàniques (amb les quals, a més, hem tingut un contacte estret)? O més enllà... Produiria l'occità -o hauria produït- deverbals curts si no hagués estat influenciat pel francés? Seria el català diferent si el francés no haguera influït l'occità o aquest haguera tingut una evolució «normal» sense interferències? Si hem fabricat en la llengua antiga deverbals curts, no serà una tendència també en el català i podria haver estat un fenomen ben nostrat?
      Que hi haja gent com en Bibiloni que propose aquests llistats em sembla bé, però cal discutir-los-los i cal tenir-los com a guia i mostra que algú es calfa el cap amb aquests temes, amb tots els respectes, és clar, però amb els mateixos dubtes fins que construïm un català decent.
      Sempre dubtar, mai reduir. Si hi ha alternatives patrimonials, a usar-les, però si convertim el català en una cursa d'obstacles, mal anem...
      • Marcabrú 156 👍 73
        Això no és veritat perquè oblides, com fa tothom, que la qüestió té dos moments: 

        1 La tasca filològica
         
        2 La tasca política de posar en pràctica la tasca filològica.
         
        El problema dels catalans és que fa tants i tants anys que no saben què és el poder que difícilment el faran servir al seu favor sense sentir que estan fent alguna cosa dolenta, sense sentiment de culpabilitat, que és l'efecte que ha percaçat el poder fins ara sobre la Nació Catalana cada vegada que els catalans han volgut afirmar-se. Si no entenem això continuarem de creure que pel fet d'afavorir la llengua catalana estem lesionant els drets de no sé qui (de fet, els dels castellanoparlants, perquè l'altre, per a un català és sempre 'espanyol'). Amb això vull dir que la principal resistència amb què ensopegaria la voluntat política de restitució de la llengua serien els catalans mateixos.
  • James Hetfield 20.314 7 67 👍 996
    Fins que no arribi l'apagada de mitjans en castellà, no hi tenim res a fer per recuperar la nostra llengua.
  • Marcabrú 156 👍 73



    04 febrer 2017

    En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

    Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelopollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelopollito/pollo.

    Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

    Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/

    • Joanot47 797 👍 224
      Dir pollo o polla/pollita als joves també era vigent en castellà... I el terme polla per denominar al piu o membre viril també va bandejar-ne aquesta denominació en referir-se als joves... Bibiloni no té en compte que, per exemple, els valencians han fet del diminutiu un senyal de llur dialecte, i pollet, com molts altres diminutius, s'han convertit en úniques denominacions. L'explicació que dóna Bibiloni és d'algú que es a l'aguait constant en l'ús de la seua llengua per netejar-la i qüestionar-se'n l'ús del mots: si poll és un insecte i per tant és més petit, com podem usar el diminutiu en la cria del pollastre, que és més gran? Doncs perquè quan pensem en pollet pensem en pollastre, que és més gran, i trobem poll un nom massa ostensiu, i el fem diminutiu per la imatge que en tenim de la seua fragilitat.
      Hi ha una dita que diu dels valencians "valencianet mig ouet" que no fa referència a llur valentia, sinó al fet que practiquen la conversió de qualsevol expressió en diminutiva. L'estoreta velleta, diu la cançó, però hi ha exemples a cabassos; el xiquet, la voreta de la mar, la caseta (referint-se al segon habitatge) i un llarg etcètera.
      Que algú hi haja copiat pollito i l'haja fet pollet és una possibilitat, però no n'és l'única... ni de bon tros. Que ningú no use poll o polla ara per ara també pot tenir altres explicacions, com per exemple que no es crien a casa i les vegem ja convertides en safates plastificades al supermercat... Al PV hom usa polla per la polla d'aigua, que és un ocell de marjal. Que abans, quan tothom tenia aquelles grans gàbies al pati interior de la casa on es criaven pollastres, gallines, ànecs i conills per a ús de la cuina poguera diferenciar entre pollet, poll, polla, pollastre o gallina no vol dir que el mot pollet siga un castellanisme... o potser sí... jo em permet de dubtar...
  • Marcabrú 156 👍 73

     

     

    Petonejar

    Aquests dies, llegir a la premsa feta a Barcelona, de paper i digital, que un grup d'homosexuals es petonejaren al pas del papamòbil m'ha provocat una petita revolta interior. I no perquè els individus esmentats es besassin a cor què vols, una activitat sempre molt saludable en la intimitat o davant el Papa, sinó per l'ús d'una paraula tan lluny d'osques com petonejar. El verb besar i el substantiu bes no són usuals en el col·loquial del Principat, però això no fa perdonar el fet que hagin estat radicalment suprimits de la llengua formal que surt de la capital, especialment la dels mitjans de comunicació. Aquestes belles paraules resten expulsades del món dels (mots) vius, on només transiten el petó, i, com a verbs, fer-se petons i el malastruc —segons l'ús que se'n faci— petonejar.

    L'afer m'ha portat a mirar de prim compte les definicions que donen els nostres diccionaris de besar i derivats. Segons el DIEC, besar és "Tocar, oprimir amb els llavis, que es clouen en el moment del contacte i després es desclouen, en senyal d’afecció, de salutació, de reverència, etc.". Al diccionari d'Enciclopèdia Catalana no li passa per malla un petit detall acústic: "tot produint un petit soroll característic", afegeix a la descripció. Evidentment, el moviment labial dels protestaires esmentats no era un simple cloure i descloure instantani i candorós ni produïa cap soroll característic. Cosa que ens du a la conclusió que la definició de besar dels nostres diccionaris no cobreix totes les situacions. Més complets són els diccionaris francesos, que per qualque cosa els veïns del nord són considerats mestres en algunes arts, com ho sembla mostrar el fet que el bes no previst en el DIEC sigui anomenat french kiss pels anglesos. Diu l'estimat Tresor de la langue française: "Baiser: [Domaine des rapports amoureux]Appliquer, presser ses lèvres sur quelque partie d'une personne (notamment la bouche, avec mouvement actif de caresse, succion, préhension, etc.)[...]". Una definició bastant millorada, tot i que encara omet detalls importants.

    El diccionari català-llatí de Nebrija (1507) precisa més que el DIEC quan distingeix besar honestament (osculari) i besar com enamorat (suauiari), i, pel que fa al substantiu (en aquest cas besar, no bes), distingeix el besar honest (osculum) i el besar d'enamorat (basium). Precisament, el llatí, com ens ho mostra Nebrija, també tenia diferents paraules per a les dues classes de bes: l'osculum i el basium. Al final, però, basium, d'on ve el nostre bes, va cobrir tots els significats, i l'osculum es va perdre per a les llengües romàniques. El mestre Coromines ha teixit la teoria que el basium, l'únic supervivent de la lluita de sinònims llatins, va tenir problemes en les llengües que perden la –o final (francès, occità i català), mentre que es mantingué fort en les llengües que conserven aquesta vocal final (portuguès beijo, espanyol beso i italià bacio). En català bes és paraula ben clàssica i usada literàriament en tots els temps, però en la llengua parlada aviat s'afeblí. A Mallorca tradicionalment s'ha usat més aviat besada, paraula que fa poc ha reviscolat després de ser abandonada quasi completament i substituïda pel castellanisme besso (és l'únic que sentíem de petits la gent de la meva generació i la dels meus pares). Al Principat bes o besada van ser substituïts per petó, abans potó, que sembla una creació feta amb una arrel expressiva (pot), relacionada amb paraules semblants d'altres llengües (fins i tot amb el suec i noruec puta, que vol dir 'bes' o' besar'). Petó és paraula no coneguda en la documentació fins al segle XVII (tot i que ha de ser més antiga). La seva associació amb pet ha fet que sigui mot rebutjat pels qui no el tenen com a natural. Antoni Maria Alcover el considerava un mot "molt grosser", i, fins i tot, algun principatí, com Carles Soldevila, també el tenia per paraula grollera que la gent fina ha d'evitar. Per a l'acció de besar, al Principat s'usen les expressions fer un petó o fer-se petons, i el verb petonejar (documentat a començament del segle XX). Per si fos poc, Verdaguer assajà un apetonar que, per sort, no va passar gaire endavant.

    Naturalment, no hi ha cap motiu per a rebutjar petó o fer un petó o fer-se petons, com ja s'ha encarregat Coromines de deixar clar. Aquest mot i expressions semblen, però, més adequats per al "bes honest" de Nebrija que per al bes bilabial i interlingual — perdó pel que sembla terminologia fonètica —  que Coromines denomina "òscul conjugal". El problema és expulsar de la llengua capitalina paraules tan bàsiques com bes, besada o besar. Pel que fa a petonejar, per ventura no és una paraula gaire feliç del punt de vista morfològico-semàntic, però això ho acabarem de confirmar quan tinguem un bon estudi del sufix –ejar. En tot cas, petonejar-se, aplicat al que fan una parella d'amants en la intimitat i en el deler, és un mot ben desairós. El romanticisme esclafat per les setze rodes d'un camió.

    https://bibiloni.cat/ambbonesparaules/petonejar.html


    I si en voleu saber més...
    • Joanot47 797 👍 224
      D'acord amb aquest article. Al País Valencià, un bes seria l'òscul i besada restaria per a un conjunt de besos, que en qualsevol cas ni tan sols bandejaria el mot bes. Pense, ací sí, com En Bibiloni. Petó és un mot groller que podria traduir-se castellà per pedorreta, o qualque mot semblant. Si li bufes en la panxeta a un nadó, fa un soroll semblant, i en aquest cas si podria emprar-se petó, però petó no és més que un derivat de pet. El bes, la besada, són el mot correcte tot i que se semblen al castellà. La dèria, junt als castellanismes, i en sentit contrari, per diferenciar la nostra llengua de la castellana, porta a aquests fenòmens...
      • virot 6.201 2 343 👍 2.329
        Petó no és cap mot grosser, i en Bibiloni no ha dit això. Resulta curiós veure com en les altres respostes als articles ets més acceptant envers el català factual i aquí et passes a l'altre cantó, fins i tot inventant un significat fictici de petó, que, guaita tu, està relacionat amb la derivació que fa el castellà de pedo. I compte, estic d'acord que l'estàndard hauria de recuperar bes, besada besar, però m'ha sorprès aquest canvi sobtat.

        Quant a la darrera frase, sí, hi ha la dèria prou provinciana d'allunyar el català del castellà a tota costa, però jo aquí hi veig més una desconeixença de la riquesa lèxica de la llengua a nivell històric i geogràfic.
        • Joanot47 797 👍 224
          Tampoc em tallaria les venes: no he dit més que el que pense; no entenc aquesta defensa aferrissada que en fas... i fins i tot he usat el mot petó en algun moment... Però arriba un dia que desmuntes el mot i trobes que és el que és: pet (pedo), petó (pedito). Aleshores te n'adones que el mot és simple argot, que primer ha tingut èxit possiblement a una gran ciutat i després ha guanyat la resta del territori bandejant el mot tradicional i patrimonial, quan tu et preguntaves si el mot que usaves serà millor o pitjor perquè al cinema i la TV bes és petó. És com mongeta, que possiblement arribara mitjançant l'argot a bandejar fesol.
          Per a mi i molts, fins que ho hem sentit a la TV, pet era ventositat, i petó, o petet, ventositat petita. I això s'usa com a mostra d'estimació... Tanmateix, els mots bes o fesol són ben vius al País Valencià almenys, i sospite que a molts indrets de l resta del domini lingüístic. A un valencià, quan sent petó per primera vegada, li grinyola mot...
          A cada cosa el seu lloc, i l'argot ha d'anar al lloc que li pertoca, però abans hi hem de veure. Hi ha algun estudi seriós sobre l'argot català?
          Mon pare usava el mot khambet, amb so inicial de j castellana i amb el sufix diminutiu -et català, però això no ve del castellà, sinó de la llengua del gitanos... A Barcelona es deia flàvia a la prostituta... no en se massa més, però... Em referesc a l'argot antic, que no dubtes que n'hi havia, no a l'actual que és comú amb el castellà entre el jovent.
          Per acabar, mentre mongeta ja té més de 300 anys d'ús, en canvi petó no crec que se n'use tants...
          • virot 6.201 2 343 👍 2.329
            No sé ben bé quina és la història de la paraula però actualment el cas és que engloba tots els significats i ningú no ho relaciona amb pet, ni ho considera un mot grosser, a Catalunya. Per tant, si haguéssim de construir un estàndard supradialectal, prioritzaria bes besada però no veig perquè hauríem d'apartar petó a l'argot.

            Fesol es manté al Camp de Tarragona, de fet mongeta és una barcelonada.

            I l'argot català estaria molt bé recuperar-lo, seria un bon senyal si el català mainstream fos capaç de manllevar paraules dels diversos dialectes, reviscolar mots antics o crear-ne de nous internament, això sí que seria evolució i riquesa lingüística. Malauradament l'argot del jovent és un calc total del castellà, i cada vegada amb més anglicismes, però bé, val la pena intentar-ho, o almenys els mitjans hi podrien contribuir.
            • Joanot47 797 👍 224
              Jo no sóc com altres que fan de Torquemades de les paraules. El meu to en la intervenció aquella no el coneixes, perquè a l'escriptura no podem saber-ho. No és un to de retret, ni tampoc de menyspreu, sinó d'algú que ha pogut en algun moment bandejar un mot patrimonial correcte per un mot d'argot. Jo no menyspree l'ús del mot petó, però a mi en concret em grinyola -i me'n grinyolen ben pocs! No vull que la gent deixe d'usar-lo! Però si m'agradaria sentir bes i besada plenament com a sinònim on s'hi usa petó... Així que al primera paràgraf estem d'acord al 100% tal i com ho expresses.
              Segon paràgraf: doncs no, el registre més antic és de 1770 i escaig a les Illes. Però sembla que a Barcelona va tenir un gran predicament, i fins i tot és possible que l'argot barceloní passàs a les illes i que el mot s'inventara a Barcelona... No ho sé. En tot cas, el problema és que fesol haja deixat de ser inintel·ligible per a molts catalans... i això és una pena. Tanmateix, a determinats registres, el mot hauria de ser fesol, i el mot mongeta caldria que fos relegat a l'ús familiar, planer, etc...
              Tercer paràgraf, d'acord completament, però cal no perdre de vista l'argot barceloní que ha arribat al castellà. "Eso lo petas, tío..." Aquest petar és massa sospitós, no creus? I n'hi ha més que ara no recorde... El problema és que molts neologismes, i molt d'argot, s'han creat paral·lelament amb el castellà, i això no vol dir que siguen castellanismes tots els castellanismes que hom denuncia. Aquesta és la meua tesi...
              • virot 6.201 2 343 👍 2.329
                2n: No sé exactament on et contradic aquí. Amb "barcelonada" vull dir que és un dialectalisme de Barcelona que en aquest cas ha reeixit a l'estàndard, oblidant (malauradament, concordo), fesol que és la forma original així com la que ens lliga no només amb la resta de llengües romàniques (pt feijão, es frijol, it fagiolo) sinó que també amb d'altres com el rus o l'àrab. Estic d'acord amb tu.

                3r: Ningú no ha dit que petar sigui un castellanisme, fins i tot la RAE accepta que ve del català. Tot i que és probable que els usos que se li donen puguin venir del castellà... de tota manera no em vull posar en aquest nivell de subtileses puristes. El que hi ha ara és que l'argot de Barcelona i de Madrid és el mateix, i només canviarà quan barcelonins i madrilenys tinguin espais comunicatius i marcs referencials distints. Punt.
  • Marcabrú 156 👍 73

    'Periodista' solament ho diu la llengua de Castella mentre que JORNALISTA és alemany, danès, francès, italià, letó, lituà, neerlandès, noruec, occità, portuguès, romanès, suec, etc. 

     

    Els catalans hem d'abandonar la colonització lingüística i dir JORNALISTA.

  • Marcabrú 156 👍 73
    08 novembre 2016

    En català tenim dos sufixos que permeten de fer adjectius (que després es poden substantivar) a partir de noms. Són els sufixos -al i -ari. Així, de matí podem fer matinal; de música, musical; d’indústria, industrial, i de cultura, cultural. I, d’altra banda, amb el sufix –ari, de dèficit podem crear deficitari; de reglament, reglamentari, i de banc, bancari.

    Les paraules precedents s’han format en el si de la llengua catalana i amb bases catalanes, encara que el procés pugui imitar el d’altres llengües modernes. Però moltes altres de les paraules que tenen les mateixes terminacions ja existien en llatí (clàssic o medieval), llengua que disposava dels sufixos –alis i –arius, dels quals procedeixen els catalans respectius. Per exemple, nupcial, rural o virginal procedeixen els mots llatins clàssics nuptialis, ruralis i virginalis; i matrimonial, oficial i paternal procedeixen del llatí tardà o medieval matrimonialis, officialis i paternalis respectivament. I, d’altra banda, una paraula com espacial s’ha format en les llengües modernes a partir del llatí spatium i aplicant-hi el sufix –al.

    Per un altre costat tenim el sufix llatí -arius, del qual surt el català –ari. Del llatí hereditarius (derivat d’hereditas), temerarius (derivat de temere, ‘témer’) i voluntarius (derivat de voluntas, ‘voluntat’) surten els catalans hereditari, temerari i voluntari. Però amb el sufix –ari hem format dins el sistema del català les paraules complementari (derivat de complement), prioritari (derivat de prioritat) i unitari (derivat d’unitat). Una variant del sufix llatí –arius és –aris, que dóna adjectius catalans acabats en –ar. Els mots del llatí clàssic exemplaris i popularis ens ha donat exemplar i popular, i el llatí tardà triangularis i insularis ens ha deixat triangular i insular. I sobre la paraula catalana vesícula hem fet l’adjectiu vesicular, tot i que cal dir que quasi tots els acabats en –ar són de formació llatina.

    Un cas que en algunes llengües de l’entorn presenta dualitat de sufixos és elemental/elementari. En francès hi ha élémental  i élémentaire. La segona, més antiga i d’ús més general, procedeix del llatí elementarius, que significava originàriament ‘relatiu als elements’ (sobretot els quatre elements que creien que constitueixen l’univers: aire, aigua, terra i foc). Élémental, no documentat abans del segle XVI, podria ser un derivat francès d’élément o venir d’un llatí medieval elementalis, i només té el significat de ‘relatiu als elements que constitueixen la natura’. Per contra élémentaire té molts de significats, entre ells el de ‘que és a la base en un ordre jeràrquic”, aplicat sobretot a coneixements: course élémentaire, mathématiques élémentaires, instruction élémentaire, per oposició a nivells mitjans o superiors. Una cosa semblant passa en anglès, en què hi ha elemental i elementary, tots dos, en principi, tenen el significat bàsic de ‘relatiu als elements de la natura o de la natura d’una cosa’, però es parla regularment d’elementary school o elementary arithmetic. En italià elementale té un significat restringit i limitat a ‘relatiu als elements’ (sobre els quatre esmentats més amunt), mentre que elementare (del llatí elementarius)  té un camp semàntic ampli: ‘fàcil’, ‘simple’, ‘bàsic’, i, òbviament, es diu scuola elementare o nozioni elementari di geometria. En portuguès, tot i que els diccionaris registren les dues formes, elementar i elemental, és la primera la que s’usa normalment. En resum, veiem que en el món romànic predomina el mot procedent de elementarius (l’únic que s’empra en el sentit de ‘bàsic’ o ‘de nivell inferior’). L’única llengua romànica no subordinada que no té aquesta paraula (seria elementario) és l’espanyol, i, per tant, en aquesta llengua elemental cobreix tot el camp semàntic analitzat. En català antic trobam elemental (per exemple en Llull), segurament derivat d’un llatí elementalis. Però sembla que el significat només és el de ‘relatiu als elements’, i elements presos en sentit originari. No s’ha creat en català l’adjectiu elementari, com ha succeït en les altres llengües romàniques. La hipòtesi és que alguns significats del mot, sobretot el de nivell bàsic en el coneixement, les ciències o l’ensenyament, s’han desenvolupat en el període en què el català ja estava subordinat a l’espanyol, i, suposadament, la dependència de l’espanyol hauria blocat aquesta paraula.

    Una paraula amb una casuística semblant és documental/documentari, que en principi significa ‘relatiu als documents’. És una paraula moderna, creada en el segle XIX. En francès només hi ha documentaire, formada per derivació a partir del mot document, amb el sufix –aire (equivalent al nostre –ari). En anglès només hi ha documentary.  I és precisament l’anglès la llengua en què s’ha creat el neologisme universal documentary, a partir de la reducció de documentary film, amb el significat de ‘film que té una finalitat informativa, cultural o didàctica’. Aquest neologisme s’ha estès a totes les llengües a partir de la forma anglesa: en francès, òbviament, és diu documentaire; en italià es diu documentario; en portuguès, documentário, en occità, documentari i en romanès, documentar; i igual en totes les llengües germàniques i altres. Però així com el francès i l’anglès no tenen l’adjectiu documental, sí que el tenen l’espanyol, el portuguès, l’italià i el català. En aquestes llengües documental és un adjectiu que significa ‘relatiu als documents’. Així, en italià es diu prova documentale, igual que en portuguès es diu prova documental. Però les dues llengües diuen documentario (o documentário) al film documentari. Només l’espanyol no ha incorporat el neologisme documentari i ha preferit de fer una ampliació semàntica al vell adjectiu documental. Crec que els catalans faríem bé de dir proves documentals, recerca documental, etc., però també seguir la pràctica de totes les llengües per a anomenar els documentaris.

     

    Addenda

    Hi ha més paraules en què es contraposen els sufixos –al (<-alis) i –ari (<-arius). Una és la procedent de la paraula llatina que tenia les formes judicialis o judiciarius. En francès només ha restat judiciaire (com en occità judiciari). Però en italià hi ha les dues formes, giudiziale i giudiziario, amb usos diferents: la primera s’aplica a alguna noció relativa a un jutge (provvedimento giudiziale), mentre que la segona fa referència a quelcom relatiu a l’administració de justícia (anno giudiziario, potere giudiziario, polizia giudiziaria). En portuguès també hi ha les dues formes (judicial i judiciário), però la més habitual és la segona. I també en anglès (judicial i judiciary), si bé aquí la primera és un adjectiu i la segona un substantiu (el que aquí es diu judicaturapoder judicial). En el DIEC hi ha les dues formes (judicial i judiciari), completament sinònimes i amb preferència per la primera.

    Una altra parella és lineal (llatí linealis)/linear (llatí linearis), tots dos relacionats amb línia (llatí linea). En francès l’adjectiu normal és linéaire (écriture linéaire, mètre linéaire, algèbre linéaire, accélérateur linéaire, etc.), mentre que linéal té uns usos molt especialitzats (heràldica i genealogia: descendant linéal; arts: perspective linéale). El mateix passa en anglès, en què el mot normal és linear, i lineal només s’aplica a línies genealògiques (cf. el mot català llinatge). En occità només hi ha linear -a, i en romanès, liniar -ă. En italià, si bé alguns diccionaris porten lineale, la forma universalment usada és lineare. I en portuguès hi ha les dues formes, però la que s’usa habitualment és linear (álgebra linear). Els diccionaris catalans copien vergonyosament els espanyols, on linear només és un terme de la botànica (fulla linear, llarga i estreta com una línia). No cal dir res més.

    També presenta doble forma original (<llatí originalis) i originari (<llatí originarius), si bé aquí totes les llengües romàniques coincideixen en l’ús. Una mirada a qualsevol diccionari ens aclarirà els dubtes si en tenim.




    Si voleu ajudar a la restitució de la llengua catalana, entreu al grup: 

     

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

  • Marcabrú 156 👍 73
    'Pregunta' és castellà. De fet és un hispanisme: en portuguès té la forma PERGUNTA i en asturià ENTRUGA.
    En català el mot és DEMANDA (com en italià 'domanda') i també tenim QÜESTIÓ i INTERROGACIÓ. FEM demandes i POSEM qüestions. El verb corresponent, doncs, serà DEMANAR.
    No podem aixecar el dit i dir 'una demanda' perquè això fóra un calc del castellà; haurem de dir 'una qüestió'... El mot QÜESTIÓ no es refereix a una oració interrogativa, per bé que per allargament del sentit la pot incloure; té un sentit més ampli: TEMA, COSA DE QUÈ ES TRACTA, PROBLEMA.
    DEMANDA té el sentit exclusiu d'interrogació. En un examen, si volem dir que de X TEMES, QÜESTIONS ens han fromulat, en forma interrogativa, X coses (Quin any va ser la Revolució Francesa?), no hem de dir que ens han fet X qüestions, sinó que ens han FET X DEMANDES. I les demandes, eren sobre X QÜESTIONS, és a dir TEMES (per exemple, sobre la Revolució Francesa).


    Si voleu ajudar a la restitució de la llengua catalana, entreu al grup: 

     https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

  • Marcabrú 156 👍 73

    FRACASSAR és un castellanisme molt recent. Al DCVB l'exemple és de Vilanova, autor principatí de la segona meitat del XIX.

    Fracassar és castellà i portuguès. A les altres llengües hi tenim:

    Occità: Mauescàder, mauescàder-s’i
    Ha "fracassat" a l'exàmen: que s’a mancat l’examen
    El projecte "fracassà": Lo projècte aboquèt
    Hem "fracassat": O avèm mancat

    Fr.: Échouer; chute, échec (fracàs)

    It.: Fallire; non riuscire
    L'Albert a "fracassat" a l'exàmen: Albert è stato bocciato all'esame.

    Rom.: eşua

    Angl.: Fail (fracàs); be unsuccessfull
    Por de fracassar: Fear of failure; fear of failing

    Sembla que el mot patrimonial el compartim amb l'italià, FALLIR; ara bé, hi ha una gamma d'usos per a la qual sembla que hem d'evitar el mot "fallir". No fer-ho seria incorre en interferència del castellà. Per exemple:

    Un cop d'estat no falleix sinó que és avortat.
    L'obra de teatre, és un fiasco

    Sobre això no n'estic gens ni mica segur. Caldria un treball de debò i no una simple anotació per a esbrinar els usos històrics d'aquest camp semàntic.

    Tocant a les locucuions i frases fetes, us remeto a

    https://ddd.uab.cat/…/89642/Diccionari_sinonims_Espinal_a20…

    perquè és massa extens el repertori per a aquesta expressió. (Sempre, tenint en compte que en aquest diccionari està tot barrejat, català i castellà, i sense distincions de cap mena).

    Com fóra llavors "fracàs escolar"? Per a "fracàs" tenim, del verb "fallir", "falliment", mes no sembla escaient car significa especialment "decepció", "engany", "falta"; el fet d'esser de menys o absent" i "falta moral"; acte de faltar a obligació, llei, costum, etc". Sembla més escaient FALLIDA si hem de continuar la recerca amb aquest verb. Però, és clar, hi ha sinònims:

    Fallada; fiasco; malguany [fet de frustrar-se allò que hom pretenia]; insuccés; mal succés; fallida [La fallida d'una política, d'un règim. La fallida de l'autoritarisme papal]; desastre.

    (Del Franquesa. Com a cosa curiosa aquest diccionari dóna com a antònims "èxit" però també "succés", que és el patrimonial, l'altre és castellà)

    Per a "fracassar":

    No tenir succés; no reeixir; fallar (empresa); frustrar-se; mancar [Un poeta mancat. Un atemptat mancat]; naufragar (empresa, etc); fer figa; fer pota [un caçador, pescador no agafar res]; errar-la o errar el tret; espifiar-la; sortir femella (una cosa) [A aquell totes li surten femelles: no tenir mai succés]; restar amb un pam de nas; tornar-se aiguapoll (una cosa) [no reeixir]; tornar-se el porc truja [fallir, un negoci, etc]; perdre el capítol [fracassar en la concecució d'allò que es disputa entre molts]; trencar-se el coll [fracassar completament en un negoci]; tornar-se'n amb les mans al cap.

    Per a "fracassat":

    Malreeixit; cagat [quina festa més cagada]; haver fet un pa com unes hòsties.



    Si en voleu saber més:

     

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/


Publicitat

Fòrums

  • 8.764.017 missatges
  • 203.823 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat