Fòrum

Voleu conèixer el veritable estat de castellanització de la llengua catalana?

Marcabrú216👍 95


Això que hi ha ací a sota és la línia en què 'treballen' en aquest grup de facebook. Si us interessa saber la veritat sobre l'estat de la castellanització hi sou convidats. 

https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

 

 

Pompeu Fabra i la interferènciaGabriel Bibiloni


La interferència, o dit d’una manera menys tècnica i més casolana, el tema dels castellanismes, és, com se sap, un dels grans assumptes d’interès públic en aquest país. Un afer que provoca debats, polèmiques, de vegades discussions acalorades i algun cop enfrontaments acadèmics o professionals. I la veritat és que si l’energia invertida en la discussió és enorme, la invertida en la recerca i la indagació científica és relativament escassa. O, enfocant-ho d’una altra manera, després d’un segle llarg de guerra contra el mot invasor encara no disposam d’un marc teòric satisfactori relatiu al tema que ara ens ocupa. En el fons no sabem ben bé què és un castellanisme, o si em permeteu el sinònim de la meva preferència, un hispanisme. I ja no diguem res si traiem a col·lació el mot barbarisme, més apte com a instrument d’acció cívica que com a terme científicament acceptable. En el que duc de conferència, que és ben poc, ja n’he deixat anar quatre o cinc, d’hispanismes, tots més o menys aposta: aquesta mateixa expressió en el que duc de conferència, la paraula assumpte –encara que més d’un no s’ho creurà del tot–, aquesta mateixa expressió s’ho creurà, la paraula invertir, quan deia invertir energia, la paraula enfocar, segurament el mot marc en el sintagma marc teòric, i qui sap si tal vegada (això de tal vegada s’ha dit que també ho és) encara en podríem trobar algun altre. Aquesta manca d’un diguem-ne marc teòric satisfactori, que pugui servir de base a una política sobre la interferència adequada, ha fet sovint un xic estèril el debat i l’ha entrebancat amb simplificacions de diversa mena. Per a exemplificar-ho de manera un punt caricaturesca, mentre que per a una autoritat com l’Alcover-Moll tot és hispanisme, per a una altra com Coromines no hi ha res que ho sigui; per a aquest tota paraula processada per delicte d’hispanitat és mossarabisme o, en tot cas, italianisme, o derivat autòcton. Dic que estic caricaturant. O, de manera interferida, caricaturitzant. Amb tot, i ara ben seriosament, sorprèn que un savi de la filologia catalana, davant la feina del qual moltes generacions es podran treure el capell, negligeixi elements sociolingüístics bàsics o no faci gens d’atenció a aspectes fonamentals de la subordinació lingüística a l’hora d’avaluar la genuïnitat o l’absència d’aquesta en unes paraules determinades.

També hi ha dificultats objectives per a la comprensió i la formulació de la història de la interferència en el català. Per exemple, els primers hispanismes perduts en la llunyania del temps. Complex i envitricollat és diferenciar allò que és hispanisme d’allò que no ho és, com complex és distingir la interferència causada per veïnatge i la deguda a subordinació cultural, com espinós és trobar una delimitació del mateix concepte de dependència en el terreny de les llengües i de les cultures. Més encara: el fet de trobar una documentació d’una paraula en el segle XV no ens diu gaire cosa sobre l’ús real d’aquest mot en aquell moment en el variat entramat de contextos d’ús lingüístic.


La cosa més raonable seria pensar que els mots usuals en una llengua i un moment donat –en el cas que ara ens ocupa, els hispanismes– són els que enregistren els diccionaris d’aquell moment. Afirmació vàlida en general, però que en un cas com el de la nostra llengua requereix matisos de diversa mena. En el Thesauruspuerilis, d’Onofre Pou, un repertori lèxic llatí amb les correspondències catalanes de l’any 1575, apareixen hispanismes com llanto, pesadilla o algodons.

Amb tot, la penetració d’elements lexicals espanyols en el català és ben antiga. N’hi ha casos del final de l’època medieval, paral·lels als casos de penetració de catalanismes en l’espanyol. És el fet normal i universal de l’intercanvi lèxic entre països veïns. Després, a mesura que el català va adquirint l’estatus de llengua subordinada, s’anirà acomplint de manera taxativa un dels axiomes de les situacions de subordinació: la innovació lèxica és conduïda per la llengua dominant, punt de referència obligat i únic per a la neologia, i el català  esdevindrà un remolc que circularà per allà on l’estirarà la llengua dominant, la que està dotada de motor propi. Especialment remarcable és el fet que durant els segles XIX i XX la modernització, el progrés tecnològic i els canvis en les formes de vida han portat una intensa innovació lèxica, i no cal dir que el català no ha fet més que agafar tot allò que l’espanyol ha creat o incorporat d’altres llengües. L’espanyol, o el francès al nord o l’italià a l’Alguer. Tornarem a aquest punt més endavant.

Una qüestió que consider ben interessant és la història de la consciència de la interferència en els nostres avantpassats, especialment entre els qui es dedicaren a la lexicografia. Una de les pistes per a avançar en aquest terreny –pista, per cent és una castellanisme segons Alcover-Moll i gal·licisme o italianisme (naturalment) segons Coromines; tots dos tenen una part de raó– pot ser esbrinar l’ús històric de la paraula castellanisme. He cercat la primera documentació del mot allà on sempre solc cercar aquestes coses, al diccionari Coromines, i la meva sorpresa ha estat que no sols no hi figura la paraula castellanisme, sinó que tampoc no hi ha el mot castellà, un mot tan important per als catalans, lamentablement. De manera que deixarem aquest punt per a una altra ocasió, en espera de tenir més informació.

La paraula barbarisme és una altra cosa: s’usa a partir del segle XIV o XV, si bé amb un significat molt sovint difús i fluctuant. Joan Pau Ballot, que publicà una gramàtica catalana el 1815, afirma que «lo barbarisme se comet quan se falta a la proprietat; per exemple, jo he nascut per jo he nat, he resolgut per he resolt. Cometen també barbarisme los que encontrant-se en algun paratge, pregunta lo un a l’altre: ahont està vostè per ahont viu, puix serveix pera expressar la actualitat o lloch present. També se comet barbarisme, quan se crida a algú, y respon ja vinch en lloch de ja hi vaig… Igualment es barbarisme quan se diu despús ahí en lloch de antes de ahí, puix despús de ahí és avui.»

Fins a la fi del segle XVII els diccionaris catalans tenen com a única finalitat l’ensenyament del llatí. És a dir, són diccionaris catalans i llatins en què el que realment importa és la part llatina, sempre acurada i rica en sinònims. La part catalana, que és una simple via per a arribar al llatí, recull el lèxic català, de la llengua parlada i la llengua escrita, que existeix o que l’autor creu que existeix. No hi ha consciència de la interferència i la mescladissa de paraules catalanes i castellanes no importa gaire. Al diccionari català-llatí de Joan Lacavalleria, de 1696, apareixen a la part catalana apressurar,apretar, apreto, assento, assessino, ditxo, llanto, mandato, mando, menos, modo, pelear, retrato, senzillo, tino, etc.

El segle XVIII representa, com se sap, els inicis de la imposició de l’espanyol als Països Catalans. Si fins al XVII l’objectiu de la lexicografia era l’ensenyament del llatí, a partir d’ara la intenció principal dels diccionaris fets per catalans serà l’ensenyament de l’espanyol, anomenat per Labèrnia «nostre hermós e incomparable idioma nacional». Molt regularment els diccionaris seran a partir d’aleshores trilingües (català-castellà-llatí) i la part catalana continua essent una via per a arribar als altres dos, i una llista que recull tot allò que el lexicògraf troba per davant. Els hispanismes no es posen en qüestió, cosa que no començarà a succeir, i encara molt tímidament, fins al començament del segle successiu.

Al Diccionario catalán-castellano-latino de 1803-1805, signat per Esteve, Bellvitges i Juglà, hi figuren asco, cuidado, empleo, feo, globo, cilindro, golfo, retrato, crusar, golosina, menospreci, percibir, per posar només uns exemples. I el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina, de Pere Labèrnia, 1839-40,  el més important dels diccionaris del segle passat, tampoc no fa cap problema dels hispanismes, que recull així com els troba: agrado, carinyo, contento, cuidado, gasto, lucro, luego, párroco, conspícuo, reflexo, soneto, termómetro, tomo, tonto (un segle i mig abans que Buenafuente), agoviar, atolondrar, màrmol, regositg i molts més.

Alguns arriben a extrems sorprenents: el valencià Josep Escrig, autor d’un diccionari valenciano-castellano (1851), afirma que «la costumbre ha valencianizado, dígase así, la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y esto me ha movido a adoptarlas en este diccionario». D’aquesta manera no té escrúpols a inventar paraules com acarreig, ahog, ahullit, facènda, fiám o fiambr, lint (lindo), loch, luig (lujo) i altres perles. Amb tot, és una mostra de consciència de la interferència (veus de la llengua espanyola que s’han valencianitzat); com també ho és el que diu el mallorquí Antoni Servera, autor d’una Nueva ortografia (1812), en què s’afirma que el mallorquí és un dialecte «de voces especialmente españolas y latinas» i on es troba, al final, un vocabulari «d’alguns termes espanyols mallorquinisats, molt útil a sa juvintud, que desitja parlar ab hermosura y energia». I per als qui vulguin parlar amb hermosura i energia proposa la utilització de paraules com aliento,aliño, alocar (esp. alojar), apacible, arrastrat, asco, bolsillo, cariño, enfermedad, halago o profundo. També considera paraules espanyoles mallorquinitzades advocat, adversitat, bèl·lic, il·licit o il·legítim.

També a Mallorca el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera, d’inefable ortografia, publicat el 1840, tampoc no es reprimeix la inclusió d’hispanismes com aprecio, círculo, halago, palo, veneno, apressurar-se, clarinete o desapoyar. I el també mallorquí Josep Antoni Amengual, autor del Nuevo diccionari mallorquín, castellano, latín, començat a publicar el 1858, no es diferencia dels altres autors del segle XIX: hi inclou filigranes com apuro, lívido, loco, luego, raro, raudo, secso, alcansar, alcantarilla, desacat, lance, raudal, etc. Evidentment, en aquestes llistes hi ha hispanismes usuals a la llengua parlada i altres propis del català emprat per l’elit que tenia el privilegi d’accedir a la cultura il·lustrada, rebuda només a través de la nova llengua nacional.

Això no obstant, en el transcurs del segle XIX es troben exemples de consciència de la interferència acompanyada de voluntat d’esmenar-la. A l’esmentat diccionari d’Amengual esporàdicament s’afirma d’un mot que «es palabra tomada del castellano sin necesidad». O Salvador Genís, al seu llibre El auxiliar (1883), pensat per a l’ensenyament de l’espanyol, assevera que abogat, jusgat o hisienda «son castellanismos que duele oir generalmente á catalanes instruídos».

Però el projecte de construir una llengua catalana eliminant les marques de la interferència apareix clarament els darrers anys del segle passat, en el context del modernisme i de la campanya lingüística de l’Avenç. Un dels qui escrivien en aquella revista, abans que les persones més destacades de la campanya, Eudald Canibell, parla de corregir «la corrupció de la llengua per influència principalment del castellà», de «la influència castellana que vicia i malmet nostra llengua materna» i demana a tothom que s’esforci a depurar la llengua. Depurar serà el verb que usarà habitualment Pompeu Fabra. No cal dir que Pompeu Fabra és el centre d’aquell projecte de depuració de la llengua, entesa com a part de la construcció de la llengua nacional, que hauria de ser l’instrument de comunicació ple i normal de la nació catalana.

Cal dir també que en aquell final de segle passat i començament de l’actual, els qui parlaven de depuració del català posseïen una escassa formació filològica que els portava a l’error nefast de confondre hispanismes amb cultismes, error que haurà de combatre enèrgicament Fabra. L’esmentat Canibell carrega de manera resolta contra paraules com cristalí (proposa cristallí), estómac (proposa ventrell) o sorgir, alhora que troba útils hispanismes com canyeria, corte, huelga o sonido. Com que considera que en català no hi pot haver paraules esdrúixoles, proposa d’establir les formes kilometre, celebre, paragraf i hipopotam, i de substituir cúpula per mitjataronja. Una cosa semblant fa un altre descastellanitzador a ultrança, segons la coneguda expressió de Fabra, Antoni Careta i Vidal, autor de diversos obretes de correcció de barbarismes –barbrismes, segons ell– publicades entre el 1878 i el 1901. Careta rebutja un munt de llatinismes perquè els considera hispanismes: proposa substituir absorbir per xuclar, adjacent per adjahent, adúlter per aldultre, bàrbar per barbre i barbarisme per barbrisme, agradable per agradós, anàleg per semblant, anual per anyal, aproximar-se per acostar-se, íntegrament per entegrament, petrificar per pedrificar o vital per vidal.

Enmig d’aquell panorama Pompeu Fabra és no solament el centre del projecte de construcció de la llengua catalana nacional depurada, com hem dit abans, sinó que representa un clar contrast amb aquells depuradors coetanis, per la seva preparació filològica i el seu rigor científic. Fabra tenia una visió clara de l’evolució històrica de la llengua catalana i, a diferència dels altres, sabia que calia diferenciar els mots evolutius dels mots savis manllevats al llatí i al grec, per aquesta raó coincidents en totes les llengües romàniques amb lleugeres diferències d’adaptació.

D'ençà del primer moment Fabra afirma que una de les línies bàsiques de la construcció de la llengua nacional ha de ser la separació i l’allunyament de l’espanyol. En un article publicat a 24 anys a La Vanguardia, assegura que «el moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados su vocabulario y su sintaxis»; allà mateix defensa una ortografia «menos castellana, más en harmonía con la manera de ser de nuestra lengua» i, fins i tot, durant la joventut proposa que el català literari es basi en la varietat oriental, entre altres raons perquè és més diferent de l’espanyol.

«Descobrir un per un tots els castellanismes que infesten la nostra llengua [...] és la tasca del filòleg», afirmava en els Jocs Florals de Mataró el 1918. I podríem continuar reproduint citacions que demostrarien que la creació d’una llengua deslliurada d’hispanismes de tota classe és un punt fonamental del projecte de Fabra, de la seva primera joventut fins al final. Fins a on ha d’arribar aquesta depuració és una de les qüestions complexes de tot programa de codificació semblant al de Fabra. El 1924, en un discurs pronunciat a l’Ateneu de Barcelona, afirmava que «per molt enllà que portem la nostra obra de depuració, no podrem mai esborrar completament l’empremta de l’espanyol en la nostra llengua, ja que no hi ha cap llengua de cultura exempta d’estrangerismes […] Però: només aconseguir que la nostra llengua es posi en aquest punt al nivell de les altres llengües literàries (i això sí que ho hem de voler) suposa ja una tasca immensa, sobretot si es té en compte que l’estat de supeditació subsisteix, ço que dóna fatalment com a conseqüència que, mentre, gràcies a l’obra de depuració realitzada per gramàtics i literats, van desapareixent de la llengua antics castellanismes, cada dia veiem introduir-se-n’hi de nous». Paraules de completa actualitat.

Aquest era, doncs, el projecte: depuració fins allà on fos possible, depuració del lèxic i de la sintaxi (la interferència fonètica encara no havia entrat en escena), assumint que això és un procés continu i obert, marcat per la mateixa evolució de la llengua, i un ideal no completament realitzable.

Un punt que m’interessa especialment és el grau de consciència que tenia Fabra de les dimensions de l’empresa. Sembla que podem dir que Fabra comprèn bastant bé el fenomen de la interferència, cosa que no succeïa amb els seus coetanis, i que és conscient de l’envergadura del seu programa, la qual no l’angoixa en cap moment. A Filòlegs i poetes, que és el títol amb què es publicà el discurs esmentat dels Jocs Florals de Mataró afirma: «Els iniciadors de la nostra Renaixença literària ja comprengueren tot seguit que la llengua escrita havia de ser objecte d’un treball de depuració i d’enriquiment. Però és segur que cap d’ells no tenia una idea exacta  de la magnitud de la tasca a realitzar: tot just començada l’obra de redreçament de la llengua, no podien albirar l’estat de degradació a què aquesta era arribada; i, per altra part, llurs aspiracions moderades, tocant l’ús del català com a llengua literària (recordem que En Milà li negava tot altre camp que no fos el de la poesia lírica o còmica de caient popular) no exigien sinó una descastellanització parcial de la llengua. Ells, que amb En Milà li suposaven interdita per sempre més l’expressió de ‘pensaments filosòfics, cosmopolites i universals’, no podien imaginar que un dia havia de pretendre elevar-se a llengua nacional de Catalunya, i que, com a tal, l’hauríem de voler totalment descastellanitzada i en possessió de tot  el seu tresor lèxic, llavors malmès i mig perdut».

D‘aquesta llarga citació param atenció a tres idees: una, que la llengua a començament de segle estava profundament castellanitzada; l‘espanyol havia estat l‘única llengua de l‘ensenyament i la via a través de la qual havien entrat de feia segles totes les paraules noves, que posseïen, per aquesta raó, una forma mediatitzada per la llengua interferidora. Pensem que paraules sentides ara com a naturals, com model, índex, mètode, oxigen, telèfon, calci, angle o instantani són resultat de la planificació normalitzadora, i que tots els catalans de començament de la centúria, absolutament tots, deien modelo, índice, mètodo, oxígeno, telèfono, calcio, àngul o instantàneo. És cert que aleshores els infants no se nomien, ni se queien, ni se callaven, ni deien da igual. Es pot dir que s‘han tapat molts de forats però que cada dia se‘n van obrint de nous.

Una altra idea en què posam atenció del text citat és que així com els homes de la Renaixença no projectaren una descastellanització seriosa del català perquè la Renaixença no va posar mai en qüestió el rol de l‘espanyol com a llengua nacional, el projecte de desespanyolització de Fabra només s‘entén com un fet al servei de la construcció de la llengua nacional.

I una tercera idea: Fabra era conscient de les dimensions de l‘obra de depuració que ell projectava i emprenia. Amb tot, sempre he tingut algun dubte sobre aquest punt. Tot i copsant aquelles dimensions, que és el mateix que dir les dimensions de la interferència, potser no acabava d‘arribar a veure tots els racons i profunditats d‘una realitat tan complicada. És una hipòtesi.

En qualsevol cas, Fabra fou sempre un entusiasta de la deshispanització. D‘una manera desacomplexada proposà de posar en circulació mots i formes que en aquell moment no deia ningú (menys, bústia, acomiadar, data, vaga), que reberen la rialla i la burla dels lights d‘aleshores. Fabra va ser acusat pels seus adversaris d‘inventar una llengua de laboratori amb l‘únic propòsit de complicar la vida a la gent. El feixisme digué que fixà una llengua mescla de català i  francès només per allunyar-la de l‘espanyol. Però ell es mantingué sempre ferm i clar; «cap temença –diu– que el català literari esdevingui una cosa encarcarada, massa allunyada del llenguatge vivent, ni que anem, com tem algú, a l’establiment de normes rígides que podrien àdhuc entrebancar el desenvolupament futur de la llengua.» I després de constatar els avanços experimentats, continua: «No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme. Ja sabem les raons que invoquen: ‘¿La depuració actual no és ja suficient, àdhuc excessiva, potser allunyant-nos ja massa del català en què escrivien llurs obres els autors vuitcentistes? ¿Si no deturem la tasca depuradora, no anirem a parar a una llengua inintel.ligible o a ofegar la llengua sotmetent-la a normes massa rígides? Entossudint-nos a atènyer una major depuració, ¿no reculem massa el dia de posseir una llengua fixada, no acabant mai de sortir del període de transició, que potser ja seria hora de cloure? I, si és segur que mai no havem d’arribar a deslliurar la llengua de tots els castellanismes, ¿no seria ja hora de fer-ne una tria per decidir d’una vegada quins són els que ens hem de resignar a admetre d’una manera definitiva?’ Testimonis de la marxa ascendent de la llengua, no sabríem deixar-nos guanyar per aquestes insinuacions descoratjadores; els progressos acomplerts ens animen, al contrari, a prosseguir la nostra tasca.»

Per a analitzar més a fons l’obra de Fabra, voldria intentar reduir a un esquema les manifestacions d’un fenomen tan complex i profund com és la interferència lingüística, especialment en el cas d’una llengua subordinada a una altra. Em referiré només a la interferència lèxica. Quan es parla d’interferència molta gent hi veu la qüestió dels manlleus, especialment els manlleus perseguits per la normativa i l’ensenyament de la llengua, dits habitualment barbarismes. Però el fenomen és immensament més complex. Podríem diferenciar quatre manifestacions principals:

1. En primer lloc, la interferència produeix alteracions en la forma de les paraules que van incorporant-se al lèxic de la llengua subordinada. És el que podríem dir en el nostre cas hispanismes de forma. Ens referim a paraules formades en una llengua determinada i a partir d’aquesta escampades a un conjunt ampli d’idiomes, que pel fet de venir a través de la llengua dominant ens arriben amb una forma generada en aquesta llengua discrepant de la forma de la llengua original i sovint de les altres llengües de l’entorn. En tenim exemples coneguts a balquena: terminacions espanyoles (centro, mètodo), canvis d’accent (èlite, atmòsfera, xòfer, xàndal) o alteracions diverses (milló, orquesta, olfat, tassa per taxa), i fins i tot fenòmens d’analogia com ambent, o mal·lejable, en què la interferència produeix una forma discrepant de l’original i també de la de la llengua interferidora. Cal dir que es tracta de peces lèxiques que posseiríem igualment en el cas que no hi hagués interferència, perquè solen ser peces universals, però les posseiríem amb una altra forma.

2. En segon lloc hi ha la introducció de lexemes de la llengua interferidora. Ens referim a lexemes específics de la llengua dominant, inexistents en la majoria de les altres llengües, arribats pel simple fet de la subordinació nacional. Uns són de caràcter substitutiu (rato, puesto, fetxa, alfombra, apoiar, alcançar), però la majoria són de caràcter neològic, és a dir paraules que han entrat juntament amb l’aparició d’una realitat nova o sentida com a nova (bordillo, busson, cepillo de dents, enxufar, pepino). D’aquests manlleus n’hi ha que són proscrits per la vigent normativa, com tots els esmentats, però molts altres circulen amb tota tranquil·litat (preguntar, plantejar, incrementar, pis, finca, pressupost, embarassada, periodista, autopista, targeta, repte). Tant en un cas com en l’altre són manlleus espanyols de la mateixa naturalesa. L’única diferència entre solventar i incrementar és que el primer ha estat retingut a la frontera i el segon ha trobat el policia despistat. Despistat també és un manlleu de l’espanyol.  La demostració palpable del caràcter d’hispanismes d’aquestes paraules és la correspondència perfecta amb lexemes francesos a la Catalunya del Nord i amb lexemes italians a l’Alguer.

3. En tercer lloc tenim el fenomen del calc lèxic, és a dir la reproducció d’estructures lèxiques de la llengua dominant fent servir elements autòctons. Tant pot tractar-se de calcar una paraula utilitzant els formants catalans equivalents als formants de l’original (bombeta) com de calcar composts (guardaespatlles) o sintagmes  i expressions diverses (apartat de correus, roda de premsa, mata-segells, donar a conèixer, fer marxa enere, prendre el pel, passar-s’ho bé, posar en marxa… ).

4. I finalment tenim el calc semàntic, que ens porta a donar als mots catalans el mateix camp semàntic que tenen en espanyol. D’aquesta manera, èxit, que vol dir “sortida”, passa a significar “succés”, i succés passa a significar “esdeveniment”. Fixar-se adquireix el significat de reparar i reparar el d’adobar. Gran es confon amb gros, i seguir amb continuar, aturat, que vol dir “mancat de reflexos”, passa a significar “persona sense feina”,

Dels quatre punts, el més treballat ha estat el primer, els hispanismes de forma. És lògic: era el sector més bàsic i urgent. Es pot dir que l’activitat de Fabra se centrà especialment en aquests hispanismes, tot i que també cercà i tractà de depurar la resta de la interferència lèxica. La gran qüestió de la catalanització dels mots savis greco-llatins, qüestió que resolgué magistralment, ocupà les seves energies d’ençà de l’època de la seva joventut. Es pot dir que va deixar aquest terreny bastant endreçat, si bé també deixà un poc de feina per a les generacions posteriors. Alguns hispanismes de forma clars i evidents li passaren per malla: alguns han estat esmenats després i altres, alguns dels quals he assenyalat en diverses ocasions, han topat amb l’esporuguiment dels poc convençuts (estadística, estadista, actitud, invertir en el sentit econòmic,…).

Crec que cal estudiar en profunditat els mecanismes derivatius del català, profundament tocats per la interferència: ens hauria d’escarrufar sentir que Catalunya no troba encaix dins Espanya, que d’un film se’n faran dos passis, que les persones que comanden a l’exèrcit es diuen comandaments o que el pany d’un automòbil es diu tancament. Pura dependència i subordinació.

Els altres tres punts comentats també van ser treballats per Fabra, en la mesura en què va ser possible; però aquí és on el codificador devia confiar en la feina dels seus continuadors i en aquesta continuació. Pel que fa als lexemes espanyols, que, repetim, es corresponen a lexemes francesos a la Catalunya del Nord i amb lexemes italians a l’Alguer, només cal dir que formen una muntanya i que només una petita part han estat depurats pels codificadors. Aquí és també on resideix o pot residir el debat més complex sobre la política de la interferència.

Pel que fa al calc, haurem de dir exactament el mateix. El calc és la part més subtil de la interferència, la que menys es veu. El calc és un factor que actua de manera decisiva perquè dues llengües en contacte i en relació de domini i subordinació, esdevinguin un original i una còpia. En aquestes situacions els parlants bilingües tendeixen cap a una sola estructura lèxico-semàntica amb dues variants purament de forma.

Fabra veia tot això, però és evident que ell tot sol no podia deixar el català en l’estat ideal que ell mateix va definir i projectar. Va aplicar-se enèrgicament a les urgències i procurà arribar fins allà on va poder en la tasca d’extirpar del català les empremtes de la subordinació. Crec que l’obra feta per Fabra és part –una part molt important, certament, una part decisiva– d’una obra concebuda com a més vasta. I crec que ell tenia també aquesta visió. El 1934, publicat el diccionari, en el seu discurs com a president dels Jocs Florals de Barcelona, afirma: «seria un error de creure que ja no ens manca sinó de fer uns lleus retocs al sistema gramatical, d’acabar de fixar la sintaxi, de donar acolliment a aquest o aquell mot arcaic o dialectal: en el moment que el català va penetrant en medis d’on fins ara havia estat bandejat, va veient-se com està encara inacabada l’obra de depuració del seu lèxic.»

Fabra havia estudiat profundament la llengua, havia descobert molts hispanismes i havia proposat solucions alternatives. Ell volia que altres continuassin la recerca i que quan algú pogués demostrar que tal o tal altre mot o forma eren deguts a la interferència de l’espanyol era el moment de cercar-hi un substitut. Aquest és el missatge de continuïtat.

Però el que vingué després de Fabra va ser el llarg silenci imposat per la dictadura franquista.

Amb el restabliment de la democràcia el català accedí, encara que de manera no suficient,  als grans mitjans de comunicació de masses, a l’escola i a l’administració. Aquest fet ha estat acompanyat d’un considerable debat sobre la llengua en general i sobre la interferència en particular. Una nova ideologia s’ha incrustat especialment en aquells grans mitjans de comunicació: la ideologia de la llengua fàcil i acostada a la gent. I en alguns casos, fins i tot, una nova depuració s’ha posat en funcionament: la de les paraules que no són usuals en el col·loquial de cada parcel·la de país. Mentrestant, el procés d’espanyolització del català continua decididament. I lògicament la llengua acostada a la gent és la llengua castellanitzada, que difonen de manera circular els mitjans de comunicació. Així resulta que el tresor lèxic català tradicional, allò que dóna fesomia pròpia al català va difuminant-se i la llengua s’acosta de cada cop més a l’espanyol.

En aquest context pren tot el sentit que ens demanem fins a quin punt tenen ara validesa els objectius i els principis de Pompeu Fabra. Com que els sistemes d’organització social són complicats, la cosa no és senzilla. Hi ha un ventall amb totes les posicions: els qui creuen inadequada una intervenció lingüística que pretengui d’imposar formes considerades artificioses, contra una suposada evolució espontània de la llengua, i aquells qui consideren necessari d’encetar una nova etapa de planificació en la línia del que s’entén per llengua nacional.

Crec que, tractant-se de propostes d’actuació, aquí no hi ha axiomes científics ni veritats absolutes; hi ha opcions diferents, totes en principi respectables. Com va fer Fabra, cadascú que utilitzi la paraules, els arguments, les idees per defensar allò que li sembli més convenient per al país.

Alguns hem pres una opció que manifestam sense ambigüitats: allò que convé a la llengua catalana per poder esdevenir l’instrument de comunicació normal i màxim símbol d’identitat nacional dels catalans és una nova planificació orientada cap a la supressió de la interferència, la potenciació dels recursos propis i la recerca d’una sintonia del català amb les altres llengües europees, especialment les llengües romàniques. Això no és inventar ni descobrir res nou; les tres idees que acap d’enunciar són els tres eixos bàsics del projecte que a principi d’aquest segle concebé i treballà un lingüista eminent i un patriota exemplar que es deia Pompeu Fabra.

Respostes

Configuració
  • Marcabrú216👍 95

    Amb bones paraules

     

    Us ho havíeu plantejat?

    La gran obra —encapçalada per Fabra— de transformació d'una llengua profundament subordinada i dialectalitzada, com era el català del final del segle XIX i començament del XX, en una llengua nacional i centrada només es va dur a terme en una part. Només una part dels hispanismes van ser depurats, i en va restar una altra gran part, que constitueix una massa de manlleus i calcs tan rebutjables com els rebutjats. Un procés com aquest és llarg i no basta una vida, ni que sigui la de Fabra. El fet és que els qui vingueren després no saberen, o no pogueren, continuar l'obra fabriana, i ara la majoria dels planificadors de la llengua ni volen continuar-la ni volen plantar cara als nous castellanismes que han fet irrupció en el català dels darrers temps. Aquesta és la realitat.

    Un dels hispanismes no revisats és plantejar. Paraula desconeguda de totes les llengües europees menys el portuguès i els satèl·lits de l'espanyol. Una creació espanyola imitada, com tantes altres, per la nostra gent. L'espanyol plantear és un derivat de planta, paraula que té dues accepcions bàsiques: la de 'part inferior del peu' i la de 'vegetal'. En llatí planta significava inicialment la 'planta del peu', i d'aquí aparegué plantare (plantar estaques de vegetals, atès que es ficaven a terra empenyent amb la planta del peu). De plantare aparegué el postverbal planta 'vegetal'.

    Per analogia amb la planta del peu apareix el significat de 'part inferior o base d'alguna cosa', com la planta d'un edifici. Plantear significa, en un principi, traçar la planta d'algun objecte, a fi d'assegurar-ne la bona construcció. És una definició que ja apareix en el Diccionario de autoridades de l'Acadèmia espanyola (1737). Posteriorment agafà el sentit de 'implantar', 'realitzar' alguna cosa: plantear una fábrica, plantear la libertad donde reinaba la tiranía, plantear el Evangelio en aquella provincia, los obispos no habían logrado plantear las reformas, etc. Però així com es podia plantear (implantar) una fàbrica o la llibertat, es podia plantear una idea o un projecte. I, ja avançat el segle XIX, el mot va acabar tenint el sentit de 'proposar', 'exposar' o 'suscitar', principalment un tema, un problema, una dificultat o un dubte. El primer diccionari acadèmic espanyol que recull aquesta accepció és el de 1925.

    El calc català plantejar va entrar en el segle XIX i ha seguit mimèticament l'evolució semàntica indicada. "Després de plantejat lo nou Códich Penal", és a dir 'implantat', llegim el 1870. "S'acabaria abiat la guerra y abiat se podria pensar en plantejar la federació" (text de 1873 en què plantejar també vol dir 'implantar', no 'proposar'). Naturalment, el mot és del tot inexistent en el català de la Catalunya Nord.

    Plantejar no figura en el Labèrnia (ni a l'edició de 1860). Tanmateix, apareix en el Fabra (1932), segurament perquè el codificador no tenia els elements per a identificar l'hispanisme. Entrat al Fabra, el mot no ha estat discutit per ningú. Fins aquí.

    Amb aquesta paraula ocorre el mateix que succeeix amb tots els castellanismes: una vegada que hi estam acostumats no en sabem prescindir, però totes les altres llengües bé que poden passar sense. Tanmateix, les opcions alternatives són múltiples. A tall d'exemple, posaré algunes frases seguides, entre parèntesis, de la solució que hi aniria bé. "A l'assemblea es va plantejar una qüestió de màxima importància" (exposar, presentar, suggerir), "el problema es pot plantejar de diferents punts de vista" (exposar, formular), "l'argumentació va plantejar un dubte" (suscitar), "em planteig canviar de feina" (considerar, pensar), "no m'ho havia plantejat" ("no ho havia considerat", "no en feia comptes").

    El derivat replantejar es pot substituir fàcilment per reconsiderar, revisar, tornar a formular, tornar a exposar, tornar a examinar, etc. I per a prescindir del substantiu plantejament també trobaríem multitud de solucions, segons cada cas, com exposició, aproximació, formulació, proposta, proposició, projecte, etc.

    Gabriel Bibiloni

     

    Si en voleu saber més: https://www.facebook.com/groups/512673578933648/

    • UsuariV6.686 3 317👍 3.140
      I jo pregunte: perqué l'evolució del terme planta>plantejar no pot haver experimentat el mateix procés en català com en castellà? O dit d'una altra manera: perqué tot paral.lelisme entres dues llengües contigües i de mateix arrel ha de ser sempre vist com a subordinació d'una a l'altra? No demostra això un cert complex d'inferioritat?

      Són preguntes només.


      • Marcabrú216👍 95

        I jo DEMANE: PER QUÈ l'evolució del terme planta>plantejar no pot haver experimentat el mateix procés en català QUE en castellà? O dit d'una altra manera: PER QUÈ tot paraL·Lelisme entre dues llengües contigües i d'IGUAL arrel ha de ser sempre vist com a subordinació DE L'una a l'altra? AIXÒ No demostra un cert complex d'inferioritat?

        Són DEMANDES, SOLAMENT.

         

         

        S'explica per la semàntica i freqüència de la terminació -ejar.

    • lisboeta2.857 12 657👍 337
      Paraula desconeguda de totes les llengües europees menys el portuguès....

      No té gaire a veure amb el tema del fil però no entenc aquest comentari a l'article.
      En portuguès no es fa servir mai "plantear" (o una paraula semblant) en el sentit que sovint té en espanyol. Jo no ho he vist mai i segons el diccionari té el significat, en arquitectura, de dibuixar la planta (plànol) d'un edifici.
      En el sentit que té en espanyol generalment es diu "expor" o "apresentar".
  • Marcabrú216👍 95
    Sincerament, el text de Bibiloni és més que clar. Solament un taliban espanyolista posaria les qüestions que posa aquest usuari 'UsuariV'.
  • estepario4.145 1 518👍 633
    I on és el problema? Els catalanoparlants tenen contacte amb persones castellanoparlants i és normal que això es vagi veient reflectint en la llengua, no és en absolut un procés degeneratiu sinó natural. L'altra alternativa és l'aïllament social, per trobar un català pur hauràs de renunciar a la societat oberta i anar-te'n a un poble perdut de la Catalunya interior (amb tot el respecte per a la gent que hi viu).
  • Marcabrú216👍 95

    Francès:       Documentaire

    Italià:           Documentario

    Portuguès:    Documentário

    Occità:          Documentari

    Romanès:      Film documentar

    Alglès:           Documentary

    Alemany:       Dokumentarfilm

    Neerlandès:   Documentaire

    Suec:            Dokumentärfilm

    Castellà:        Documental



    Com és en català?

  • Marcabrú216👍 95

    Amb bones paraules

     

    Èxits i successos

    Crec que són dues paraules fascinants que demanen un bon estudi, perquè en sabem molt poc. Coromines dedica a la primera unes escasses línies del seu Diccionari etimològic i complementari, i a la segona, quatre línies (una vintena de paraules). És a dir, no se'n diu pràcticament res. En aquest article, igual que en molts d'altres, només podrem fer un esbós, que requerirà més recerca.

    Èxit és un cultisme procedent del llatí exitum 'sortida', participi de exire 'sortir', compost de ex ('fora') i de ire ('anar'). Exire, per via evolutiva, dóna en català eixir, una paraula que també existia en espanyol arcaic (exir; avui seria ejir). En queda alguna resta, com forajido (de fuera exido). Però anem als nostres interessos. El diccionari d'Enciclopèdia Catalana dóna a entendre que la primera documentació del català èxit és de 1696 (Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria), i l'Alcover-Moll no pot aportar una citació més antiga que la mateixa de Lacavalleria. Amb això podríem estar temptats de creure que el nostre mot és un hispanisme. No l'he vist a cap font lexicogràfica anterior a 1696, però amb l'ajut de les noves tecnologies he trobat aquest text bastant més antic: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Com intuíem, és paraula catalana i antiga.

    El significat tradicional i recte de èxit és 'resultat o manera d'acabar un negoci, un afer, una situació, sigui favorable o desfavorable'. Una sortida, en sentit figurat. Una empresa o una situació pot tenir un bon èxit o un mal èxit, o un èxit desastrós. En espanyol la primera documentació de éxito en el CORDE és de 1581. No figura ni en el diccionari de Nebrija ni en els diccionaris del XVII, incloent-hi el de Covarrubias. En italià, el mot (esito) apareix documentat en textos del segle XIV. Tant en espanyol de temps enrere com en italià éxito o esito tenen el mateix significat que he dit per al català: sortida d'una empresa o situació («de la que es dificultosa y mui ardua, solemos comunmente decir, que no tiene éxito, esto es no tiene salida», llegim en el primer diccionari [1732] de l'Acadèmia espanyola). La paraula va sovint acompanyada dels adjectius bueno o malo o semblants: «En el mal éxito y en el bueno, hacía entrar como factor más al valer que a la fortuna» (Juan Valera). En francès éxit és una paraula marginal, amb un ús limitat a algunes coses del teatre.

    L'espanyol va fer un canvi semàntic original, que no va fer l'italià. En espanyol, de significar 'sortida, resultat', bons o dolents, va passar a significar 'sortida bona', 'resultat feliç', 'triomf'; allò que les altres llengües expressen amb la paraula succés. Els diccionaris acadèmics ens orienten un poc sobre el procés: el primer diccionari que afegeix al significat original la nova noció és el de 1925 («resultado feliz de un negocio, actuación, etc.»). Amb tot, el canvi semàntic degué ser prou més antic i es degué difondre lentament: en els textos dels segles XVIII i XIX trobam adesiara el mot en contextos prou clars (ejercitarse con éxito, envuelto en el éxito, gran éxito, coronado por el éxito, etc.).

    Sembla que el català fa un procés de canvi semàntic paral·lel al de l'espanyol. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana veiem —en el transcurs del segle XIX— la mateixa realitat que en el CORDE: una majoria de casos en què èxit té el significat clàssic mesclats amb alguns altres en què s'hi veu el nou significat. Els diccionaris catalans del segle XIX només registren el significat tradicional (per exemple el Labèrnia), igual que ho fan els diccionaris espanyols. Es tracta de dues evolucions paral·leles sense que una depengui de l'altra o el canvi en català és induït pel canvi en espanyol? En el darrer cas diríem que èxit, amb el significat modern, és un castellanisme semàntic, un de tants que acosten el català a l'espanyol i el separen de les altres llengües europees. Les dues opcions poden ser teòricament possibles, si bé, considerant la situació del català en el segle XIX i coneixent la dependència quasi absoluta del català respecte de l'espanyol en la innovació lingüística, la hipòtesi de la interferència ens sembla més creïble.

    La paraula èxit està estretament relacionada amb la paraula succés. Succés és una paraula que es troba en francès (succès), italià (successo), espanyol (suceso), portuguès (sucesso), romanès (succes) i anglès (success). Està en relació amb el verb llatí succedere, format per sub i cedere 'anar', literalment 'anar davall'. El significat original és el de 'reemplaçar'; és a dir, quan algú o algun fet succeeix algú altre o un altre fet, el segon és reemplaçat pel primer. En un principi, en el comú de les llengües esmentades, un succés és un esdeveniment que va després d'un altre, que n'és conseqüència i efecte, que el reemplaça. Un succés és, doncs, un resultat, un significat pròxim al del mot èxit abans que aquest prengués el valor actual. Exemples: «la petició no tingué cap succés», «esperar un bon o un mal succés d'alguna cosa». Aquests són els significats clàssics en francès i italià, i crec que també el significat primigeni en espanyol.

    Un succés era també la manera com un esdeveniment es desenvolupa («el suceso de las cosas» es pot llegir en textos medievals castellans), és a dir com uns fets en segueixen uns altres i en són conseqüència. A partir d'aquests usos inicials l'espanyol va desenvolupar un significat modern i peculiar, la idea de simple esdeveniment («acontecimiento o cosa que sucede» diu lacònicament el primer diccionari de l'Acadèmia espanyola, 1780). Aquest significat no existeix ni en francès ni en italià. En aquestes llengües succés no és un simple esdeveniment.

    El francès ha fet evolucionar succès del significat vist més amunt al de 'reeiximent, victòria', igual que succéder va adquirir el significat de 'tenir resultats feliços, triomfar' (ús que ara és rar). Del nou sentit de succès sembla que ja n'hi ha exemples en el segle XVII. També l'italià, segurament amb influència del francès, ha fet evolucionar successo cap al significat de 'triomf, bon resultat', sense perdre, però, del tot el significat clàssic de 'resultat en general'. En resum, succés en francès, italià i altres llengües (anglès) avui va associat a la idea bàsica de 'triomf', mentre que l'espanyol no ha desenvolupat aquesta noció per a suceso. Algun diccionari espanyol de l'Acadèmia l'inclou com a gal·licisme. No sols això, sinó que el suceso espanyol ha derivat cap al significat de 'fet, cosa que passa', i en època recent (en el segle XX) cap al significat més concret de 'fet delictiu o accident desgraciat' (páginas de sucesos). El primer diccionari acadèmic que recull aquest darrer significat, que no té el mot en cap altra llengua, és el de 1970.

    Pel que respecta al català, no sabem quina és la primera documentació de succés. No apareix en el diccionari català-llatí de Nebrija ni en fonts lexicogràfiques del XVI. Però el text citat a l'article precedent ens tranquil·litza: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Curiosament i feliç, en aquest document apareixen juntes les paraules succés i èxit, que podrien ser més o menys sinònimes (el significat clàssic de 'resultat', 'sortida'), o, si no, succés significaria la manera de desenvolupar-se el negoci esmentat.

    Ens interessen fonamentalment dues qüestions, ara com ara no fàcils d'aclarir perquè els recursos per a fer-ho encara són modests. Primera: si l'evolució cap al significat de 'simple esdeveniment', del qual l'Alcover-Moll només dóna exemples moderns, podria ser deguda a la interferència de l'espanyol. L'evolució ulterior cap al significat de 'fet delictiu o desgraciat' sembla hispanisme més clar. Segona: si es produí en català l'evolució de succés cap al significat que ara normalment s'expressa amb èxit, o si la interferència de l'espanyol va blocar aquesta possibilitat. Coromines diu que en català medieval succeir va tenir el sentit de 'reeixir' (una persona que succeeix), una dada, però, molt parcial i poc explicativa. El canvi, que es va propagar a diverses llengües des del francès, és modern, com hem dit. D'altra banda, l'Alcover-Moll recull aquesta accepció, però la citació amb què l'exemplifica, de 1626, no és bona, perquè parla de bon succés, en què succés pot voler dir només 'resultat'. El Labèrnia (1839) i el Fabra (1932) donen succés com a sinònim d'èxit, però no resta clar aquí l'abast semàntic d'aquest darrer mot.

    En qualsevol cas, en el DIEC sí que és clar: succés és «resultat bo, feliç, d’alguna cosa. La representació de l’obra ha tingut un succés extraordinari». I és bo que així sigui, i que fem servir la paraula amb aquest valor.
     
  • Marcabrú216👍 95
    19 abril 2017 | Categoria: Llengua

    En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

    Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

    La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalimes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

    Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament—la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

    Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.

    Gabriel Bibiloni

     

    Per a saber-ne més

  • LesttattUsuari sumador31.782 9 22👍 7.042
    Avui, he anat a comprar aquestes galetes, que són fetes a Camprodon (Catalunya). Però... l'etiquetatge és editat en llengua castellana o en angles. En català, només apareix on parla dels ingredients, la part del darrere de la capsa.






    Quin exemple "estem" donant?
    • Marcabrú216👍 95
      galletes > GALETES

      està editat > ÉS EDITAT
    • Marcabrú216👍 95

      Resctifiquem això, veges:

       

      Galetes i galletes (o potser bescuits)

      14 novembre 2016 | Categoria: Llengua

      A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

      La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

      El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

      Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.

      Gabriel Bibiloni


      Per a saber-ne més

  • Marcabrú216👍 95

    El neutre 'lo'

     

    D’acord amb la preceptiva i la formalitat, els escrits preparats amb atenció no contenen al­tres formes aïllades i legítimes de l’article masculí «lo» que les que, només ocasionalment, responen a la literalitat de transcripcions de la llengua clàssica fossilitzada o local («tot lo dia», «tot lo món», «per lo senyal de la santa creu», etc.).

    En els escrits, la inexistència d’un article neutre equivalent al «lo» espanyol sol ser generalment observada, però s’hauria d’evitar de caure en uns esquemes mentals i lingüístics allunyats d’un bon model de llengua, tant com de ser esclaus de falses solucions, com ho demostra l’ús inadequat de l’article «el» o del pronom «allò» allà on el català pot resoldre aquests casos amb altres mitjans.

    Veiem en els exemples següents que les vies d’expressió no responen mecànicament a un criteri únic ni a uns esquemes prèviament fixats, sinó que parteixen d’unes solucions forjades en català i no servilment adaptades al model d’una altra llengua. Som lluny en aquest cas de les solucions mecàniques i invariables.

    Substituir l’article espanyol «lo» per «allò» —com substituir «lo que» per «el que»— és sovint tan incorrecte o més que mantenir el «lo».

     

    IncorrecteCorrecte
    Lo verdader i lo falsEl verdader i el fals
    Allò verdader i allò falsEl verdader i el fals
    Solsona i lo / el cultural / Solsona i allò culturalSolsona i el fet cultural / i la cultura
    Hem de treballar el millor que sapiguemHem de treballar tan bé com sapiguem
    No saps el cansats que arribem!No saps que cansats arribem!

     

    No saps com arribem cansats!

    No saps com n’arribem, de cansats!

    Va manifestar el desencertat que trobava la propostaVa manifestar com trobava desencertada / que desencertada trobava / la proposta
    Cal complir l‘acordat / allòacordatCal complir el que hem / s’ha acordat
    Qui resoldrà el [lo] del teu company?Qui resoldrà això / allò / del teu company?

     

    Qui resoldrà el cas del teu company?

    Segons el dit

     

    Segons allò dit

    Segons el que es va dir

     

    Segons allò que es va dir

    El que se us comunica a fi que…Us ho comunico / comuniquem / a fi que…
    Es va decidir suspendre la reunió, el que es comunicà a tothomEs va decidir suspendre la reunió, i això es comunicà a tothom

     

    Es va decidir suspendre la reunió, cosa que es comunicà a tothom

    Es va decidir suspendre la reunió, la qual cosa es comunicà a tothom

    Els hem d’avisar, el que exigeix escriure’lsEls hem d’avisar, i això exigeix escriure’ls

     

    Els hem d’avisar, la qual cosa exigeix escriure’ls

    Van actuar segons l’anunciat

     

    Van actuar segons allò anunciat

     Van actuar com havien anunciat

     

    Van actuar segons el que havien anunciat

    Vist el tard que s’havia fet…Veient que s’havia fet tan tard…

     

    Tard com s’havia fet, …

    Com que s’havia fet tan tard, ….

    Segons l’aprovat, ara cal redactar…

     

    Segons allò aprovat, ara cal redactar…

     Segons el que s’ha / es va / s’havia / aprovat / ara cal redactar…
    Parlen d‘allò convingutParlen del que es va convenir
    Ja sabeu el que es va arribar a irritar el regidorJa sabeu com es va arribar a irritar el regidor
    No saps el bé que vam estar, ahir a can Joan!No saps que bé que vam estar, ahir, a can Joan!

     

    No saps si en vam estar de bé, ahir a can Joan!

    No saps com vam estar de bé, ahir a can Joan!


    https://dellengua.wordpress.com/2015/08/17/el-neutre-lo/



    Més ací.

  • Marcabrú216👍 95

    Ho tornaré a repetir, una vegada més, que és interessant:

    'Pregunta' és castellà. De fet és un hispanisme: en portuguès té la forma PERGUNTA i en asturià ENTRUGA.
    En català el mot és DEMANDA (com en italià 'domanda') i també tenim QÜESTIÓ i INTERROGACIÓ. FEM demandes i POSEM qüestions. El verb corresponent, doncs, serà DEMANAR.
    No podem aixecar el dit i dir 'una demanda' perquè això fóra un calc del castellà; haurem de dir 'una qüestió'... El mot QÜESTIÓ no es refereix a una oració interrogativa, per bé que per allargament del significat la pot incloure; té un significat més ampli: TEMA, COSA DE QUÈ ES TRACTA, PROBLEMA.
    DEMANDA té el seny exclusiu d'interrogació. En un examen, si volem dir que de X TEMES, QÜESTIONS ens han fromulat, en forma interrogativa, X coses (Quin any va ser la Revolució Francesa?), no hem de dir que ens han fet X qüestions, sinó que ens han FET X DEMANDES. I les demandes, eren sobre X QÜESTIONS, és a dir TEMES (per exemple, sobre la Revolució Francesa).

  • Aquest missatge ha estat esborrat
  • Marcabrú216👍 95

    Pareix que sembla a son pare


    23 maig 2017 | Categoria: Llengua

    Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

    El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

    Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

    Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-sea és una convenció moderna i sense fonament històric.

    Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

    Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

    No podem treure altra conclusió que semblar-sea algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

    Gabriel Bibiloni



    Més, ací


Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.807.884 missatges
  • 205.115 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat