Fòrum

‘Es pot fer més contra el canvi climàtic deixant de menjar carn roja que no pas deixant el cotxe a casa’

Roderic12.888 13 161👍 5.476

L'ambientòleg Andreu Escrivà explica que les persones han de canviar els hàbits de consum i s'han de posar a dieta energètica per frenar el canvi climàtic en què ja estem immersos

Cada usuari de VilaWeb haurà emès vint grams de diòxid de carboni quan acabe de llegir aquesta entrevista. El mateix que planxar una camisa. El diòxid de carboni són partícules que, llançades a l’atmosfera, provoquen l’efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Aquesta dada l’ha calculada Andreu Escrivà, ambientòleg que treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic i forma part del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic del govern valencià. És un divulgador científic convençut i és molt actiu a les xarxes socials.

Li hem demanat la dada en saber que ell ha calculat quant de diòxid de carboni i altres substàncies enviarà a l’atmosfera durant els desplaçaments en cotxe que farà per a promocionar el llibre que està a punt d’eixir de la impremta. Per compensar-ho ha comprat un tros de bosc a través de Reforestum, una aplicació creada per una empresa emergent. Hi havia altres opcions, però Escrivà va optar per ajudar la gent que crea noves oportunitats de negoci. El llibre que publica Bromera es titula Encara no és tard i no sap si és optimista o és un home amb esperança. Però mentre el sentim parlar ens assalten tot de dubtes. Diu, per exemple, que el canvi climàtic no es pot evitar perquè ja l’estem vivint, i que, en tot cas, en podem frenar l’avançament. Explica que l’aigua del mar es tornarà més àcida i que, si fem les coses molt malament, veurem l’inici del desglaç total de Groenlàndia.

A banda dels mateixos efectes del canvi climàtic, Andreu Escrivà pensa que hi ha hagut molts problemes a l’hora de comunicar-lo. Afirma que no s’ha fet bé, que pintar imatges catastrofistes i ossos polars morts de gana no ha portat enlloc.

Per això, perquè diu que no és tard i que tenim les eines per a aturar-ho, li preguntem quin hauria de ser el titular que hauríem de posar en aquesta entrevista per no passar-nos o no quedar-nos curts. No ens dóna el titular però sí que dibuixa una ciutat ideal, ‘amb menys fums, amb una energia més barata i renovable, amb uns millors espais naturals, amb uns productes de l’horta que estarà a tocar i que ens moguem en cotxes elèctrics’.

–De què parlem quan parlem de canvi climàtic?
–El canvi climàtic és un procés que ja vivim, perquè la temperatura ha augmentat un grau des de l’època preindustrial. El clima sempre ha canviat al llarg de la història de la Terra. Però quan diem canvi climàtic, ens referim a aquell causat pels éssers humans. Aquesta és la diferència principal. I el causem de manera molt accelerada. En el passat hi ha hagut canvis climàtics molt dràstics, però dràstics a escala de la història de la Terra. És a dir, un canvi de 0,00002 graus per any, per posar un cas. Ara anem a un grau cada cent anys, de moment. I es va accelerant. És un canvi de molts ordres de magnitud, un milió de vegades més ràpid que les que s’han donat en la història de la Terra. I té moltes conseqüències. Una, per exemple, és que el mar està més àcid. En un restaurant noruec van fer un experiment amb unes gambes. Els comensals van dir quines els semblaven més dolentes i va coincidir que eren les criades en les aigües més àcides. El canvi climàtic en un plat de gambes. Això, si ho dius als de Dénia, es posen molt nerviosos.

–Es pot evitar el canvi climàtic?
–Ni tancant totes les centrals tèrmiques, de petroli, gas, carbó, ara mateix no evitaríem el canvi climàtic. Per què? Perquè ja hi som, en el canvi climàtic, i ja tenim una concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera que ens garanteix una inèrcia tèrmica durant molts anys. Encara que ara els éssers humans desapareguérem, d’ací a vint o trenta anys continuaria havent-hi canvi climàtic perquè hem posat en marxa una bola molt grossa que costa molt de parar. Es pararia? Sí, relativament prompte, en cinquanta o seixanta anys, però la qüestió és que com que sabem que no desapareixerem de la terra, com que no ens morirem de colp tots els 7.000 milions de persones, el que hem de fer és reduir, reduir, reduir… i no perdre’ns en debats estèrils.

Foto ©Prats i Camps

–Afecta igual a tot el globus, el canvi climàtic?
–Lamentablement afecta més als països més pobres. Dir això és tabú, però algunes zones del món poden beneficiar-se’n. A Noruega o a la Sibèria, no els anirien gens malament tres o quatre graus més, però no quinze. Podrien conrear la terra més temps, tindrien més pastures, més aigua líquida, etcètera. Però el problema és que el 90% de la gent viu en la franja de la Terra que se’n veuria molt afectada. Es posa molt com a exemple Bangladeix, perquè un percentatge prou elevat de la seua població viu a un metre d’altitud sobre el nivell del mar. Si puja un metre, la meitat del país queda inhabitable. Els països que poden patir més aquestes coses són els del tercer món o en desenvolupament.

–Des de quan se sap que vivim en una època de canvi climàtic causat per l’home?
–La primera vegada que es va calcular que podríem estar escalfant la Terra amb les emissions de gasos d’efecte hivernacle va ser el 1897 i ho va fer Svante Arrhenius. Era un químic suec, que va veure que si doblàvem la quantitat de diòxid de carboni en l’atmosfera, la temperatura pujaria 4 o 5 graus. En aquell moment érem a 280 parts per milió i ara som a 400. Realment, el corpus científic seriós sobre el canvi climàtic parteix de final dels anys 70 i principi dels 80, quan conflueixen unes quantes coses: la temperatura continua pujant i comencem a tenir moltes sondes i satèl·lits que ens donen una gran quantitat de dades i, a la vegada, tenim la capacitat informàtica de processar-ho. Per posar una data, les veus d’alarma serioses serien de 1988. En eixe any es produeix la compareixença de James Hansen davant el congrés dels Estats Units i és molt dur. Diu que la tendència de l’escalfament no s’atura i que hi hem de fer alguna cosa. En el 1989 es crea el panell intergovernamental de canvi climàtic. El Protocol de Kyoto és del 1997. No havien passat ni deu anys des d’aquesta compareixença. És un problema molt greu i sí que hi ha una reacció relativament ràpida.

–El protocol de Kyoto, la conferència de París, són trobades espectaculars que sembla que només serveixen perquè els governs compren pròrrogues.
–El protocol de Kyoto era insuficient. No es va complir al 100% però encara que s’haguera complit el canvi hauria sigut menor. La conferència de París és distinta. Per a les coses bones i per a les coses roïnes. En allò roín, perquè no posa els mecanismes adequats per a complir els objectius, però a la vegada sí que estableix uns objectius que jo crec que són els bons. N’hi ha dos. Un és que no passem dels dos graus, si pot ser d’un grau i mig, respecte a les temperatures en el segle XIX, i ja hem passat d’un grau. I dos, la descarbonització de l’economia. Què passa? Que deixa una finestra massa gran, al meu entendre, per a descarbonitzar l’economia, i això vol dir que emetrem tant de diòxid de carboni com siguem capaços d’absorbir. No vol dir que deixem d’emetre’n, però vol dir que si emetem deu, siguem capaços d’absorbir deu. Ja siga amb restauracions forestals, ja siga mitjançant tecnologia de captura de carboni. En principi són bones fites que, si s’acompliren, jo em quedaria molt més tranquil. El problema és que no tenim els mecanismes ben descrits i no tenim la capacitat punitiva per a dur al bon camí els països que no complisquen.

–Algun dia se suposa que haurem de deixar de cremar petroli i carbó. De quant de temps parlem?
–Algun dia haurem de deixar de cremar petroli, però el problema fonamental és que tenim molt més petroli del que podem cremar. Els càlculs que més m’espanten diuen que hauríem de deixar sota terra més o menys tres quartes parts de tot el petroli, carbó i gas natural que tenim i que coneixem. És a dir, reserves sobre les quals hi ha expectatives econòmiques.

–Tant de petroli hi ha?
–Hi ha petroli per a pujar la temperatura molts, molts, molts graus. Si volem complir París, deixarem de cremar petroli molt abans que se’ns esgote de manera natural. El problema és que tens BP, Repsol o Shell, i els has de dir que el petroli sobre el qual tenen accions i han venut participacions ara no val res.

Foto @Prats i Camps

–Es pot substituir tot el petroli i tot el gas o el carbó per energies renovables?
–Amb renovables i baixant el consum d’energia. No podrem fer el mateix que fem ara amb energies renovables. Eficiència energètica, energies renovables, per a què? Per a continuar talant l’Amazones amb una serra elèctrica? Per a continuar construint carreteres trencant parcs naturals i que la gent hi vaja en cotxes elèctrics? No podem continuar gastant la mateixa energia i, a la vegada, pensar en el desenvolupament infinit, perquè el planeta continuarà sent finit. El que hem de canviar és el xip: el planeta és finit. L’energia ens arriba del sol, és cert, però tenim un límit d’aprofitament. S’ha de repensar tot. Ens hem de posar a dieta energètica.

–Parleu de consumir menys energia, però una vegada hem arribat on som, com podem fer aquesta dieta?
–Molta gent se sorprèn quan li dic que pot fer més deixant de menjar carn roja que deixant el cotxe en casa. Això no vol dir que hàgem de deixar de menjar carn roja, perquè el gremi de carnissers em voldrà matar. Però les vaques tenen un impacte molt gran en qüestió de la petjada hídrica, necessiten molta aigua tant per a elles com per a les pastures. Eixes pastures i fins i tot el pinso que els donen són processos molt cars energèticament. Al final, tu et menges un quilo de vaca i eixe quilo en realitat són molts milers de litres d’aigua i molts litres de petroli. Pel que fa al transport, és una barbaritat cremar tant de combustible fòssil per algunes distàncies que es podrien fer o en transport públic o caminant o en bicicleta o compartint cotxe. No cal demonitzar el cotxe. A més, passen coses com el cas de dues amigues del Regne Unit que vivien a 400 quilòmetres l’una de l’altra i van quedar a Màlaga perquè els eixia molt més barat volar a Màlaga que agafar el tren i veure’s a mig camí. Els eixia més barat en diners, però les emissions de carboni que produeix aquest vol són molt més cares que els vint euros que els va costar el bitllet. Hem de posar taxes al carboni. Si tu poses un impost molt seriós sobre les emissions de carboni, alguns serveis que són barats de manera irreal, com aquests vols de baix cost, deixarien de ser-ho.

–Hi ha cap energia neta?
–No hi ha cap manera de generar energia que no genere un impacte ambiental. Evidentment, l’impacte ambiental d’una fotovoltaica ben feta, eficient, que cuides bé i amb una placa que et dure moltíssim de temps és molt menor que l’impacte de cremar carbó. Molta gent pensa en les energies renovables com un descàrrec de consciència.

–Quina és la feina que feu en el comitè d’experts de la Generalitat?
–És interessant veure que es busca l’opinió d’aquelles persones que poden aportar coses. Hi ha gent amb molta experiència, que ha treballat en molts àmbits, que toca temes de canvi climàtic. També és depriment i et trobes amb gent que ha treballat en sòls, en aire, en aigua o en vegetació. I tots veuen com van canviant els patrons, com van empitjorant les condicions. Quasi podem parèixer un grup de teràpia. Crec que un panel d’experts no és la solució. Crec que el govern valencià fa bé, però no és prou perquè la solució al canvi climàtic no ha de venir d’uns experts o uns tècnics.

–I d’on ha de venir?
–Ha de venir de la ciutadania. Ha de venir d’una cosa tan senzilla com parlar de canvi climàtic amb tot el món. No en una sala tancada, sinó estendre la conversa climàtica a la ciutadania. És una cosa que molta gent menysprea perquè pensa que és un problema d’emissions. Si tu no fas converses, si no crees espais de debat, de presa de consciència del que és el canvi climàtic, no crearàs una demanda social d’accions contra el canvi climàtic. La part fonamental és donar-li a la gent les eines perquè puga entendre el desafiament que és el canvi climàtic. Alfabetització climàtica. Per això, més que un comitè d’experts del País Valencià, de Catalunya o de Castella la Manxa, el més important és portar el debat a tots els llocs, no quedar-se en les universitats i signar càtedres, sinó arribar als barris, als pobles, a la gent amb risc d’exclusió, als mercats municipals, a les escoles, a l’esport, als instituts. En 2080 es calcula que hi haurà zones del món on no es podrà treballar. No es podran fer activitats físiques entre les sis del matí i les sis de la vesprada perquè farà massa calor. No serà el cas de València, però en el circuit del riu, per on la gent corre, potser d’ací a 30 anys hi haurà un cartell de prohibit usar-lo a les hores del migdia en juliol i en agost. I això és canvi climàtic. Els turistes, per exemple. Quan un ancià de Manchester s’ofegue, de manera literal, perquè no aguanta viu en el Campello, no hi anirà. Això et llevarà un recurs econòmic que és el turisme. Ni en Catalunya ni en les Illes ni en el País Valencià no estem pensant què fem com a societat davant aquest repte que ens canviarà el futur. Som un país eminentment costaner. Tenim el problema de la Casbah en el Saler. Diuen, posarem un espigó. I quan el mar puge un metre i mig, què faràs? Si es desgela Grenlàndia, que no ho veurem ni tu ni jo, seran set metres. Encara que si ho fem prou malament, veurem com comença el desglaç. I amb set metres no cal prolongar Blasco Ibáñez, el mar arribaria a l’estació del Cabanyal. L’albufera tornaria a ser mar. No estem parlant d’un poquet més de calor, estem parlant de canvis substancials en el nostre territori i no entenc com és que parlem tot el dia del territori, de la vertebració, del futur dels valencians i no parlem del canvi climàtic.

–El panorama que pinteu és apocalíptic.
–El País Valencià és una de les zones mundials més vulnerables. Per exemple, en la zona de València plouen 500 litres per any i en algunes zones de més al sud, de 300 a 400. Els boscos es formen a partir de 400 litres per any. Si passem de 425 litres per any a 370, ja deixem de tenir les condicions perquè es creen boscos, i el que ens quedarien serien boscos relictes. Boscos que en un moment tenien les condicions necessàries, però que si hi ha un incendi, ja no es podran regenerar. No és el mateix que si a Palència o a Santander la pluja baixa de 800 litres per any a 700. En el sud del país estem en una mena de línia roja de desertificació. El canvi climàtic no va de canvis progressius, va de llindars, va del fet que quan passem un llindar, per exemple, es perd el sòl productiu i ja no podem recuperar-lo. Es perd el bosc i ja no podem recuperar-lo. Es perd una praderia de posidònia i ja no es pot recuperar. La gamba de Dénia, per exemple, té un rang de temperatura en què viu i es reprodueix bé. Si tu passes la temperatura en la qual la gamba de Dénia es reprodueix, ja no es reproduirà, encara que hages superat només 0,2 graus. Hi ha com uns interruptors en el clima, que són els que estem polsant. Colps bruscos.

Heu posat exemples de danys en llocs concrets que afectarien la vida i la salut de les persones.
–Si ha estat tan difícil de comunicar el canvi climàtic i tan complicat de generar respostes ciutadanes és perquè s’ha percebut i s’ha emmarcat com un problema eminentment ambiental. Quan en els anys 80 es pren consciència del canvi climàtic, les organitzacions que advoquen per fer alguna cosa són Greenpeacce o WWF o Adena, organitzacions ecologistes. Allò que fan és emmarcar el canvi climàtic en una narrativa ambiental. La gent compra aquesta narrativa i ho veu com un problema ambiental, com la desforestació de l’Amazones, la pluja àcida, etcètera. I això no és així. El canvi climàtic és un problema absolutament transversal que toca economia, toca turisme, toca salut, molta salut, toca educació, producció, agricultura, pesca, ramaderia… ho toca tot. Hi ha una sèrie d’estudis molt interessants sobre l’estrès tèrmic. Si no canviem la tendència, si no fem res, a Nova York, a final de segle, l’estrès tèrmic serà comparable al que avui hi ha a la península aràbiga. L’estrès tèrmic és una combinació de temperatura, humitat, onades de calor. Les onades de calor van causar, només a França, 15.000 morts en 2003. S’ha comprovat en escoles, en oficines: les concentracions de diòxid de carboni, si són tres o quatre vegades superiors a les que hi ha en el carrer, les capacitats cognitives baixen. Podem anar cap a un món on les concentracions de diòxid de carboni no siguen en espais tancats sinó en tot el món a l’exterior. Problemes sanitaris de malalties infeccioses transmeses, per exemple, pel mosquit tigre. Poden anar arribant una sèrie de paràsits, de virus. El canvi climàtic té molt a veure amb el virus Zika. Si tenim les condicions més paregudes al nord d’Àfrica, és normal que acaben venint les malalties del nord d’Àfrica. El planeta Terra és un planeta humà. Afectem grans processos del planeta. I per afrontar-lo, perpetuar una estructura en què el canvi climàtic siga només un xicotet trosset dins del departament ambiental d’un govern és continuar comprant eixe marc en què només importa en l’àmbit ambiental. I per això crec que seria molt interessant crear una agència de canvi climàtic que fóra independent. Mentre continuem pensant que són coses dels animalets, coses dels verds i aquestes històries, continuarem sense fer-ne massa cas. I en el cas particular del govern, crec que fem tard.

–Com hauria de ser i quines atribucions hauria de tenir aquesta agència?
–La va proposar Podem en una esmena als pressupostos de la Generalitat. Seria una agència separada del que és actualment la direcció general, i fins i tot crec que podria dependre de Presidència perquè és un tema central de país. Hauria de tenir una certa autonomia per imbricar-se en l’acció de govern de la resta de conselleries i a la vegada desenvolupar materials propis d’avaluació de les polítiques en funció del canvi climàtic. Faria eixa funció d’alfabetització ambiental i seria la responsable de la interlocució amb els grups d’experts, amb les universitats. A banda, tindria el paper d’elaboració de la llei de canvi climàtic que el Consell ha promès abans que acabe la legislatura.

Foto ©Prats i Camps

–Després de tot el que heu explicat en aquesta entrevista, continueu pensant que encara no és tard?
Encara no és tard és el títol del meu llibre. Sóc optimista per dos motius fonamentals. Si haguera hagut de donar aquesta resposta fa tres anys, probablement hauria dit que sí que és tard, que no hi ha res a fer. Però paradoxalment, ara, que estem pitjor perquè la temperatura ha continuat pujant i generant gasos d’efecte hivernacle, et dic que encara no és tard. Perquè per primera vegada, encara que siguen insuficients, es fan passos en la bona direcció. Per exemple, l’acord de París. Fa molts anys que parlem de canvi climàtic però només en els últims cinc o deu entenem què ha estat fallant en la comunicació. Tenim la restauració ecològica. Sabem que les zones humides poden incorporar molt de diòxid de carboni i poden mantenir-lo segur. Tenim tecnologies. Estem progressant molt en les tecnologies de captura de carboni, plantes industrials amb tecnologies  de recaptura del diòxid de carboni que emeten i incorporar-lo a capes profundes de roca d’on ja no puga eixir. Això cada vegada va creixent. Hi ha hagut dos o tres avenços molts importants en els últims dos o tres anys. Fa només deu anys semblava ciència-ficció. El més important és que ens n’hem adonat. S’ha guanyat l’hegemonia climàtica. És una cosa tan senzilla i tan complicada com canviar la manera en què vivim i produïm. El canvi pot ser a millor. Encara no és tard. El canvi climàtic és un problema de justícia. Lluitar contra el canvi climàtic és lluitar contra la fam, contra les migracions. I jo crec que tenim eixa sensació que podem fer-ho. El que falta és que les capes de la població i els governs que tenen la capacitat de transmetre que és un problema abordable es posen les piles. Hi haurà decisions doloroses. I això també s’ha d’assumir. Com quan parlem de consumir menys energia. A mi també m’agrada volar i la carn roja, però si el bitllet d’avió em costa més car perquè incorpora el preu de les emissions de diòxid de carboni, i puc fer un vol a l’any en comptes de dos, m’hi hauré d’acostumar. No és un dret adquirit poder anar un cap de setmana a baix cost a Frankfurt. És una cosa que podia estar molt bé, però els costos d’aquest tipus de vida són molt superiors als beneficis.

 

Respostes

Configuració

Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.985.846 missatges
  • 210.835 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat