Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

Viatges i ciutats ( històries i impressions)

Ballester 7.364 6 291 👍 2.343

Una versió de ciutats del fil En quins països heu estat? per comentar viatges amb més punteria que el fil dels països visitats.

Amb els escrits fantàstics d'en Toni Montagutí, adaptat retroactivament a un fil per penjar-hi les nostres reflexions i records personals sobre ciutats on la vida ens ha portat 


Respostes

Configuració
  • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
    El Caire

    De ciutats, com de persones, n'hi ha de moltes menes. Boniques, precioses i meravelloses. Imprescindibles i anodines. Interessants. Vibrants. Ensopides. Burgeses o treballadores. Autèntiques o artificials. Adorables. Odioses. Cansades. Caòtiques. Netes. Brutes. I també hi ha les lletges. Però, com passa sovint amb les persones, les ciutats lletges poden ser molt excitants. El Caire n'és un exemple dels més clars. Tot i la cicatriu fluvial que la migparteix, amb un Nil d'aigües ja calmades encaminant-se de dret al seu fecund delta, plagat de tarongerars, datileres i plantacions de canya de sucre, El Caire és una ciutat polsegosa. La molt famosa plaça Tahrir, epicentre de la revolució estroncada, és una esplanada anodina i grisa, encara que a un extrem hi hagi el fabulós Museu Egipci, on s'exposa el que la voracitat dels imperis colonials occidentals no va aconseguir de rampinyar. Un altre espai que als plànols surt indicat com a plaça, és Ramsis, un caos de vies de tramvia obsoletes que sembla impossible de franquejar si el que pretens és arribar a l'esbalandrada estació central dels ferrocarrils. La plaça de l'Òpera llueix uns avergonyits jardins infrautilitzats. Possiblement fou un lloc elegant en temps del rei Faruk però avui en dia sembla el jardí abandonat d'una mansió en ruïnes. Potser l'única plaça endreçada de tot el centre és en una cruïlla de l'eixample de Talaat Harb. Però no és gaire més que unes cantonades amb cases burgeses de façanes grises. Per veure un Caire antic, exòtic, ens hem d'endinsar en els barris de carrerons tortuosos de Khan el Khalili, amb els seus culs de sac i els munts d'escombraries arrambades a les parets i unes rates grosses i lluents com les cuixes depilades d'un culturista. O anar a Old Cairo, on la minoria copta viu la seva sotsobra, sempre amb l'ai al cor. Pels carrers més cèntrics et topes amb els pagesos provinents dels pobles de cases de fang de les ribes del Nil, amb les seves xilabes de manigues amples i els mocadors al cap, com un turbant rústec. Creuant el Nil, hi ha el popular barri de Doqqi, on, de bon matí, les dones fan cua per comprar "hobbs", aquell pa pla que després farciran amb auberginies rostides i formatge. Un esmorzar dels millors que mai hagi endrapat. Les carnisseries sacrifiquen els xais a la vorera, deixant-la lluent d'un roig llefiscós i, com a la majoria de països del món, pengen els caps del bestiar, amb aquells ulls acusatoris, ben a la vista. El transport públic cairota és fet a prova de valents. O d'imprudents. Moltes de les parades d'autobús que no siguin les més centrals semblen invisibles als ulls dels conductors, que es limiten a alçar un xic el peu de l'accelerador. Per baixar, has d'esperar aquest petit parentesi i saltar. El primer cop que en vaig agafar un per anar de Tahrir a Doqqi, em feia tanta basarda que vaig baixar un quilòmetre lluny d'on anava. El metro, en canvi, és com un altre món. El contrast amb la brutícia dels carrers és frapant.I si se t'acut tirar una cigarreta a terra et multen. I et renyen amb una vehemència que et fa enrojolar tot. El Caire és ple de hammams, els més vetustos a Khan el Khalili. I també els més lúbrics. La majoria de banys turcs, amb aquelles voltes que amb prou feines deixen entrar uns feixos de llum feble, són com una orgia per a gais. Sense cap pudor, els egipcis que hi van s'aparellen en qualsevol racó, prop d'unes parets negres d'humitat i d'escarabats escaladors. Els egipcis tenen fama, a tot el món àrab, de simpàtics i d'amants, molt amants, dels diners. I els Cairotes, els qui més. De fet, veure alguna pel·licula egipcia dels anys seixanta, els anys del raïs Nàsser, amb aquelles dones modernes, pintades com a portes, seductores, fumadores, amb uns personatges masculins cridaners i esperpèntics, tot i que no n'entenguis ni un borrall, et fa petar de riure. La ciutat és (era, recordeu que s'empre escric parlant de força anys enrere) un devassall de gent rient, cantant, parlant pels descosits de les xilabes o de les americanes. Una gent molt, molt, acollidora i tremendament simpàtica.
     I  molts us deveu preguntar: i les Piràmides? Ah, sí. Les Piràmides. Aquella meravella que pocs cairotes recorden que existeix i a que pocs s'acosten, una mica intimidats pels ramats de turistes que hi acuden com eixams.
    Doncs, això.


  • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
    Alexandria

    "Déu em guardi de mula que fa hiiii i de dona que sap llatí". Això devia pensar la turba de cristians embogits que va esquarterar Hipàtia i que, per a refermar-se en la seva ignorant intolerància, va saquejar la Biblioteca d'Alexandria. La mateixa turba de monjos al·lèrgics a la saviesa que recorria l'antic país dels faraons arrasant temples. Molts segles després, aquella Alexandria amb prou feines s'ensuma. Sort que l'aroma salabrós de la Mediterrània no va semblar amenaçador a ulls d'aquells bàrbars. Les antigues vil·les senyorials que puntegen el litoral alexandrí es deixen acaronar per la suau brisa d'aquesta mar amable.
    Quan arribes a Alexandria, és millor esborrar cap imatge que ens remeti a Cleòpatra. El desengany ens podria dur a recular cames ajudeu-me i deixar d'assaborir l'Alexandria que encara reté petites, però precioses, dosis de la molt cosmopolita ciutat burgesa i decadent que va veure néixer i morir Kavafis, el poeta dels amors prohibits. La ciutat que, anys més tard, va encisar Lawrence Durrell, l'home de delirant prosa barroquitzant.
    Alexandria és una ciutat d'absències. La de l'antic far. Al seu lloc, un fort intrascendent de factura otomana domina la dolça corba del port de llevant, resseguida per la Corniche, el passeig marítim. L'absència de l'amfiteatre romà, amb prou feines intuït a tocar la tumultuosa estació de tren de Maidan Jumhuria (la plaça de la república). L'absència de grecs i armenis, comunitats que s'entrelluquen en antics rètols comercials o en petites esglésies mig ofegades pel ciment. L'absència de l'Egipte dels Ptolomeus, definitivament esborrada per la barbàrie cristiana. L'absència de l'Egipte rural del Delta del Nil, tan a tocar i tan lluny alhora.
    És una ciutat que gairebé només reté la seva esvaida glòria al seu nom evocador.
    Queda, això sí, el plaer d'una llarga caminada vora mar, hora foscant, fins als turons de Muntazah, entre savines i pins remorosos. I queda el record dels tristos versos de Kavafis.
    • Ballester 7.364 6 291 👍 2.343


      Per cert, ja que en parles, què en penses de Alexandria de Durrell, tu que l'has llegit i has estat a la ciutat?
      • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
        El personatge de Justine és el paradigma d'aquella Alexandria on va viure Durrell: guapa, rica, jueva i casada amb un copte. L'haig de rellegir, el quartet, que fa més de trenta anys que vaig fer-ho i el tinc ben difuminat. Allò que més m'atrau de Durrell, i que li envejo rabiosament, és haver viatjat tant. Haver nascut en aquella Índia tan britànica i haver anat a escola a Darjeeling, una ciutat a les muntanyes al nord de Calcuta, boirosa, plujosa i verda. Segur que una part de la seva melancònica manera d'escriure li ve de la seva infantesa entre plantacions de te. L'època en que va viure a Alexandria, també em fascina. En plena II Guerra Mundial, a l'Egipte del decadent rei Faruk, aquell sàtrapa bagasser. (per cert, hi ha un llibre que es diu "El Reial Automòbil Club d'Egipte" que retrata molt bé els últims anys abans que el poble egipci es revoltés contra aquell rei gras i libidinós. Te'l recomano.)
      • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
        L'autor del llibre que t'he recomanat és Alaa Al Aswani.
    • __26401__ 21.803 8 👍 127
        Hipàtia no era atea, sinó una filòsofa hel·lenista, és a dir, pagana.
        Desenes, potser cents de milers de cristians foren assassinats per la pleballa o per les autoritats imperials romanes cristianòfobes, però clar, la cristianofòbia moderna es fixa només en Hipàtia, prova de quant proporcionals, justs i sincers són els cristianòfobs.
        Sobre les persecucions a cristians en èpoques antigues: http://ca.wikipedia.org/wiki/Persecuci%C3%B3_dels_cristians

        En la proporció dels nombres rau la prova de què és benintencionat i què és manipulació.

        No estan del tot clares moltes circumstàncies de com fou assassinada. En tot cas, en aquella època l’església oficial ja havia estat parcialment segrestada pel poder imperial, que havia atiat heretgies i introduït dins l'església agitadors i fanàtics per interessos polítics.
         De fet, per aquella època, molts cristians i cristianes sincers d'Egipte fugiren de les ciutats i encetaren l'eremitisme al desert, per fer departiment de la corrupció regnant.


      • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
        On ho dic jo, que fos atea?
        • __26401__ 21.803 8 👍 127
            No ho dic per tu, sinó per certs prejudicis i tòpics ambientals cristianòfobs "mudarniyos (segons el seu modest parer, ser ateus els fa automàticament llestos i à la page).
            Molts modernets ho donen per fet (una manera d'enfocar les coses de l'estil com els espanyols pensen que parlem català per fotre'ls personalment), encara que vagament i com implícitament. No poden pensar-ho a ciència certa perquè ells normalment "no arriben a pensar"  
            Per assegurar-se hom que ha pensat ha d'informar-se imparcialment i comparar, coses de les quals tota aquesta tropa són incapaços.

            Però el missatge central que vull donar per a tot aquell qui realment vulgui adonar-se si determinades afirmacions són demagògiques o manipulades és que es miri els percentatges de víctimes, d'esforços i de prevencions. Allà on hi ha un desfasament molt fort és palès que hi ha manipulació i prejudici.
            Quan els mèdia espanyoles insulten "el nacionalismo català" de "nazi", etc... qualsevol que vulgui informar-se imparcialment es mirarà la història i mirarà al Twitter qui insulta a qui.
            Igualment en altres temes polèmics, com ara la cristianofòbia, l'antisemitisme, les doctrines "de gènere", etc...
          • Toni Montagutí 33.479 7 21 👍 20.783
            Tens molta raó. Pel que fa a aquesta gent que del seu respectable ateïsme en fan una doctrina, m'agraden tan poc com els que et volen subjugar a les seves respectables fes. Per a mi, creure en déu o en déus, no és pas res menyspreable. Tots busquem maneres per entendre què collons fem en aquesta vida. Menysprear algú pel sol fet de tenir creences religioses em sembla tan perillós com menysprear algú pel sol fet de no tenir-ne.
            • __26401__ 21.803 8 👍 127

                El menyspreu "automatitzat" no sols és demagògic, sinó guerracivilista i divisionista.
                De fet em sembla que moltes voltes les fòbies, menyspreus, etc... estan atiats pels enemics que volen dividir sots pretexts dissimulats. Pel cinquenacolumnisme.

                Està més clar que l'aigua que amb orgulls pudents i menyspreus no ens podrem entendre. I un país dividit i esgarrat internament és un país derrotat.

                La vida, les persones, el món, la psicologia... tot és molt complexe, té innombrables aspectes i qüestions; i és una bogeria pensar que "ho saps tot".
                Tothom ignorem infinitat de temes, ciències, aspectes i, per tant, ho hem de tindre en compte quan cerquem la veritat, proposem conclusions, etc... Hem de ser més cauts i menys triomfalistes, mirar més d'aportar dades que no de fer afirmacions dogmàtiques o apriorístiques.
                Però dividir per dividir cal considerar-ho una activitat antipatriòtica i encara cinquenacolumnista.
                La concòrdia és bona per al futur dels PPCC i bona per a trobar la veritat "oculta".
    • __26401__ 21.803 8 👍 127
        El Quartet de Durrell és una de les novel·les més originals i autèntica obra mestra de la literatura moderna, la prosa quasi poètica no és sols brillant, és d'una riquesa connotativa corprenedora.
       
       Es una obra que paga la pena  de rellegir-se-la de tard en tard:

        “L’inflexible domini que la ciutat exercia damunt les seves criatures, sentiment mutilador que sadollava totes les coses en els abismes de les pròpies passions exhaustes.
        Besades que es tornaven més apassionades per la recança. Gests esbossats a la claror d’àmbar de les cambres tancades.
        Els estols de coloms blancs volant adalt entre els minarets. Aquelles imatges representaven per a mi la ciutat que tornaria a veure. Però l’errava, perquè qualsevol nova trobada és distinta de l’anterior”

        “En aquella matinada primaveral, amarat de rosada que es dibuixava en el silenci que nega la ciutat abans que no es despertin els ocells, m’arribà des de la mesquida la dolça veu del muetzí recitant l’Ebed: una veu suspesa com un cabell adalt de l’aire d’Alexandria que les palmeres refresquen:
        “Lloada sia la perfecció de Déu, l’Etern” (això repetit just tres voltes, cada vegada més lentament, en un registre agut i pur).
        “La perfecció de Déu, el Desitjat, l’Existent, el Singular, el Suprem; la perfecció de Déu, l’Únic, el Fadrí; la perfecció d’Aquell qui no té company ni companya, ni ningú que se Li assembli, ni El desobeesca, ni El representi, que és sens igual i sense descendència. Celebrem la seva perfecció”
        “L’admirable pregària, com una serp desplegant els seus anells de paraules resplendents, se n’entra en la meva consciència adormida –la veu del muetzí va enfonsant-se en registres cada volta més greus- fins que la matinada sencera pareix prenyada del seu meravellós poder guaridor i els signes d’una gràcia immerescuda i inesperada envaeixen la cambra desendreçada on jeu Melissa respirant lleument, com una gavina, bressolada per les esplendors oceàniques d’una llengua que mai no coneixerà”
        (“Justine”, 1957, del “Quartet d'Alexandria", Lawrence George Durrell, 1912-1990, novel·lista britànic).
  • catalàamallorca 39.177 6 14 👍 14.367
    Abans de res tornar a felicitar al Toni per la seva prosa, realment et fa viatjar a les ciutats que descriu.

    No fa gaire vaig estar uns dies a Pompeia. Vam aprofitar, obviament, per visitar la ciutat romana però també força restes arqueològiques dels voltants de Nàpols i la pròpia capital campana.

    De la Pompeia actual res a dir, una ciutat trista i decadent com totes les del golf de Nàpols. Però la ciutat romana... mare meva! Quilòmetres de carrers amb empedrats on encara es veuen les marques dels carros que els travessaven i vorejats per les cases  dels seus habitants. Cruïlles que perfectament podrien ser d'una població actual, pintades a les parets, les pintures i mosaics que decoraven les grans domus... tot això amb el Vesubi nevat de fons.

    Hercolà és encara més sorprenent, situadaal fons d'un gran forat excavat al bell mig de la ciutat moderna. Està encara millor conservada, els edificis de dos pisos, les portes de fusta originals que es conserven a les termes, els esquelets que atapeeixen el port...Però només és una part de la ciutat, no es pot comparar a la brutalitat de trobar-te enmig d'una ciutat complerta.

    Respecte a Nàpols ciutat... Vaig ser-hi només un dia però tinc clar que hi tornaré. És una ciutat caótica i decadent, bruta i deixada però alhora és una ciutat molt viva i animada. Em va enganxar.
  • Roderic 15.038 14 127 👍 7.023

    Els 12 millors països del món segons l'home que els ha visitat tots

     


    Gunnar Garfors ja ha visitat "tots" els països del món amb només 37 anys -193 estats reconeguts per Nacions Unides i cinc territoris més (Kosovo, Palestina, Taiwan, el Vaticà i el Sàhara)-. Per inversemblant que pugui semblar, el jove va acabar el seu repte anys enrere, el 2013, i ho va fer a Cap Verd, a l'Àfrica Occidental. Ara he explicat a Business Insider quins són els 12 països que l'han captivat i que cap viatger s'hauria de perdre:

    1. Romania: Recomana Transilvània, pels seus castells i els seus paisatges i la capital, Bucarest.
    2. Madagascar: Garfors destaca les seves platges, els lèmurs i els característics arbres baobab.
    3. Islàndia: Aconsella banyar-se a les seves aigües termals a 40 graus mentre a fora el fred et congela la cara.
    4. Vietnam: El delta de Mekong i els seus mercats flotants van captivar Garfors.
    5. El Kirguizistan: La seva naturalesa, els mercats i l'amabilitat de la gent, el converteixen en un lloc encisador.
    6. Kiribati: Aquest arxipèlag, situat a la zona central oest de l'oceà pacífic, ofereix una esplèndida gastronomia i destaca per l'hospitalitat de la gent que hi viu.
    7. Nova Zelanda: Els contrasts, les seves magnífiques platges, els seus boscos i la facilitat per practicar esports aquàtics són els aspectes que destaca el jove.
    8. Nicaragua: Pel surf i el busseig, a més dels impressionants paisatges.
    9. Sierra Leone: Per sortir de la zona de confort i descobrir pobles idíl·lics i gent somrient.
    10. Dominica: Pels llacs, les platges i els volcans.
    11. Noruega: Els fiords i les muntanyes verges, les coses que més l'han impressionat.
    12. Uruguay: Destaca la pau i el relax que s'hi respira.
  • catalàamallorca 39.177 6 14 👍 14.367
    Aquest dies he visitat uns amics a Anglaterra. Un d'ells em va venir a cercar a l'aeroport de Birmingham, mai ho havia passat tant malament en un aterratge, no us imagineu com bufava el vent! Em va sorprendre moltíssim veure a una aduana al bell mig d'Anglaterrra un cartell on es llegia que les queixes s'han de fer obligatòriament en anglès o gal·lès. No m'esperava gens aquest respecte per la llengua gal·lesa.

    Un cop sortim d'allà i enfilem carretera es succeeixen els típics paisatges anglesos, la campinya d'un verd intens, un intens arc de santmartí quan surt el sol, els rius encara plens i fins i tot desbordats en alguns punts com a record de les inundacions del gener... De fons un parell d'instal·lacions que semblen la central nuclear dels Simpsons però a lo bèstia, amb 6 o 7 xumeneies cadascuna.

    Finament arribem a York, el nostre destí. És una ciutat preciosa, la recomano a tothom. La seva extensió fa pensar que té molta més població de la que realment té però es deu a la típica edificació baixa de dos pisos unifamiliar. Per arribar al centre la carretera envolta el passeig que ressegueix el perfil de la murada, que alhora segueix el recorregut del riu. Un passeig espectacular a la posta del sol, amb salzes ploraners vinclats sobre les tranquiles aigues on es reflexa la llum vermellosa que juga amb la imatge de la murada medieval. Un cop entres al centre, ja sigui per una de les portes de la murada o pel carrer que passa vora la torre de Clifford (l'únic que resta del castell de la ciutat), et trobes amb carrers empedrats, carrerons on sembla que les cases t'hagin de caure al damunt de tan vinclades que estan, una miriada d'esglésies precioses i una catedral que treu l'alé. 

     (foto google de The Shambles, el carreró més famós de York)


    La ciutat és molt conscient de la seva història. Queda part de la murada romana d'Eburacum integrada dins la medieval i hi ha una escultura de Constantí el Gran vora la catedral en record al seu nomenament com a emperador romà pel seu exèrcit a aquesta ciutat. També es pot visitar la Jorvik vikinga, tot i que no vaig poder fer-ho degut a que les inundacions l'han malmés i estava tancada.  Però és el passat medieval el que ens mostra tot l'esplendor de la ciutat. Destaca, com ja he dit, en el camp eclesiàstic: tot un seguit d'esglésies gòtiques puntejen la ciutat fins a arribar a la catedral i les seves immenses vidreres. Hi ha una ruta que segueix la vida de Guy Fawkes, un yorksinès (m'ho acabo d'inventar) que va intentar fer esclatar el parlament britànic. Destaquen també construccions victorianes com el museu d'història o l'ajuntament.

    Em van sorprendre gratament dues coses: l'animada vida nocturna que hi havia dilluns i dimarts, amb tot de gent plenant els pubs, i el bé que vaig menjar. He tornat rodó a yorkshire pudding, sausage rolls, toasted sandwiches i pies. 


    PD: qui em torni a dir que les angleses són totes lletges l'envio d'una puntada de peu a York. Mare meva com es nota l'herència escandinava!
    PD2: si aneu en cotxe us sortirà per un ull de la cara aparcar-hi.
    PD3: no us preocupeu per no entendre la gent, els del nord d'Anglaterra parlen amb una patata a la boca. És frustrant. 



    Dimecres vaig ser unes hores a Birmingham abans d'anar a l'aeroport, una ciutat lletja de collons i una barreja ètnica brutal. Mai havia estat en un lloc amb tants asiàtics (paquistanesos-indis majoritàriament) fora de la vegada que em vaig hostatjar a un barri urdu de Londres. Però en aquest cas era al centre de la ciutat! El que més em va sorprendre era lo hipsters que eren els joves, tant anglesos com paquistanesos. 

    PD: aquí si que les angleses maques són excepció, per sort es compensa amb belleses asiàtiques i africanes.

Publicitat

Fòrums

  • 9.141.952 missatges
  • 215.671 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat