Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

El Front National obté el 35% dels vots a la Catalunya Nord

Maestrat22.074 12 60👍 1

http://www.vilaweb.cat/noticia/4193681/20140526/front-nacional-guanya-eleccions-europees-catalunya-nord.html

El Front Nacional també guanya les eleccions europees a Catalunya Nord

El partit de Le Pen obté un 35,23% · La UMP s'emporta un 17,73% dels vots · Els socialistes queden tercers amb un 12,32%

Els resultats de les eleccions europees a la Catalunya Nord ha deixat en primera posició el Front Nacional de Marine Le Pen amb un 35,23%. La victòria de la ultradreta ha estat rotunda per damunt dels conservadors de la UMP de Sarkozy, que ha obtingut un 17,73% dels vots. Els socialistes han quedat relegats a la tercera posició amb tan sols el 12,32% dels vots.

En quarta posició, els Verds han aconseguit un 9,83% dels vots, superant per poc el Front d'Esquerres, que ha obtingut el 9,08% dels vots. Una mica més lluny de verds i l'esquerra radical hi trobem els liberals centristes del Modem, amb un 5,76% dels vots.



Respostes

Configuració
  • Maestrat22.074 12 60👍 1
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4193764/20140526/europees-catalunya-nord-fn-obte-mitjana-estatal.html

    (...) podeu consultar, des d'aquí, els resultats oficials del Parlament Europeu.

    Per altre costat, aquí podeu consultar els resultats del ministeri de l'interior francès referents a Catalunya Nord. L'abstenció ha sigut del 54,09%, amb un 2,74 % dels vots en blanc i 1,38% de vots nuls. i també podeu consultar aquí els resultats donats per France Info.

  • henke56.716 11 9👍 9.463
    Trist però esperable...
  • __28278__16.136 5
    A Perpinyà i voltants ja es poden veure des de fa temps grups de joves amb un aspecte diguem-ne, no gaire simpàtic, que campen pels carrers i fan actes diversos, de moment no violents, però la sensació no és gaire de convivència, vaja. 

    Malauradament el FN té molt d'adepte. 
  • tornacombat334.748 11 452👍 323


    Aquest post no té ni la capacitat ni la voluntat d’oferir una anàlisi completa, sinó un esbós. Vol, més aviat, oferir elements a investigar; fils d’on estirar per descobrir les causes del pitjor ascens ultra en una ciutat catalana. Per poder-lo combatre. L’esbós ens porta a tendències generals que preocupen avui en dia arreu d’Europa, com l’auge de la ultradreta en contextos de depressió econòmica. Però també a problemes més domèstics, com el domini tradicional d’una família de patricis en una regió determinada, un fenomen tan mediterrani. O un altra història mediterrània; una de poc coneguda en aquests Països Catalans insòlits que sempre ens sorprenen: la del colonialisme a Algèria.

    Com de pobre és Perpinyà? Molt. La capital de la Catalunya francesa, de fet, és la desena ciutat més pobre d’aquell Estat. I la setena si es descompten de la llista tres ciutats de l’illa de Réunion. Així ho afirma un estudi elaborat aquest gener passat per la Gazette des Communes, que va elaborar un rànquing sobre les ciutats més pobres del país.

    I aquesta pobresa és camp abonat pel FN. De fet, l’altra ciutat del sud de França que apareix al rànquing entre les deu ciutats més pobres de l’Estat francès, just per davant de Perpinyà, és… Béziers. Béziers, amb més de 70.000 veïns i veïnes, és una de les majors ciutats de França on el FN va aconseguir una alcaldia diumenge. En tindrà almenys 14 en urbs de més de 9.000 habitants. Avinyó, una altra ciutat del sud on el FN ha estat a punt d’aconseguir una alcaldia, també apareix al rànquing, en quinzena posició.

    Aquesta correlació entre pobresa i presència del FN també s’aprecia en altres ciutats del rànquing: l’encapçala Roubaix, a tocar de Bèlgica, amb uns 100.000 habitants. És una de les 595 ciutats on el FN va presentar un candidat que, amb un 19,31% dels vots, va passar a la segona volta, en què n’ha obtingut 17%, per darrera dels candidats d’esquerres i de dretes. Altres ciutats especialment pobres de la França continental al rànquing són Calais i Mulhouse. Hi ha passat quelcom similar a Roubaix. A la ciutat alsaciana el FN es va colar amb un 21,85% a la segona volta, on ha quedat per darrera de l’UMP i el PS, i a la del Canal de la Mànega els ultradretans també han estat a la segona volta, tot i que assolint només un 8,56%.

    Perpinyà, al sud de França, a tocar de la frontera i lluny de la capital d’un país tan centralista, demostra la seva pobresa amb altres indicadors, com un atur que els mitjans presenten com a cronificat. El 2012 l’atur rondava el 10% a França; a Perpinyà, segons aquesta infografia de Midi-Libre, s’enfilava fins al 15,1%:

    AturPerpinya

    I, segons aquesta infografia de l’Independant, l’atur havia seguit creixent a la zona durant el 2013, malgrat la lleugeríssima millora d’aquest gener passat:

    AturPerpinya

    Votants decebuts en una ciutat clientelar. A aquesta situació socioeconòmica estructural cal afegir-hi el context polític actual a França: a la decepció amb la UMP se suma ara la decepció amb el PS. Sarkozy va ser el primer president de la Cinquena República en ser derrotat a les urnes i Hollande ha rebut un fort avís amb la derrota a les municipals de diumenge. Molts electors estan desencantats i cerquen alternatives.

    A Perpinyà tenen motius per estar especialment desencantats. Pujol exercirà aquesta legislatura per primer cop com a batlle sorgit de les urnes. S’ha presentat als comicis després d’accedir a l’alcaldia el 2009 per designació a dit del seu predecessor, Jean-Paul Alduy, que va passar a presidir un ens regional metropolità a la Catalunya nord. Pujol, doncs, és el delfí d’una dinastia que ha controlat Perpinyà des de fa mig segle: els Alduy van ostentar l’alcaldia des del 1959, quan el pare de Jean-Paul, Paul, va esdevenir batlle. El diplomàtic, nascut a Lima, va passar a exercir de prohom a la Catalunya Nord. Es va estrenar com a alcalde de Banys d’Arles i allà va deixar governant la seva esposa quan ell va saltar al consistori de Perpinyà. Va ser-hi alcalde fins el 1993, l’any de la successió per part del seu fill. Les sigles han passat com les dècades: el pare va anar derivant des del PS fins a la dreta, i el fill va acabar a la UMP. El que es mantenia era el cognom. A Perpinyà, doncs, s’observa aquest fenomen tan característic d’aquelles zones de la Mediterrània on la modernitat no ha acabat d’arribar, i on encara vells patricis de famílies ben arrelades controlen un poder clientelar.

    Feu pied-noir. L’Alduy vell va tenir molt a veure amb el fet que Perpinyà esdevingués una de les principals ciutats del sud de França on es van allotjar els pieds-noirs, els colons que van fugir d’Algèria en independitzar-se aquest país el 1962. El batlle, que havia estat secretari del governador francès d’Alger, va construir un barri a Perpinyà per a allotjar milers d’ells, la Vila Nova Moulin àu Vent. La relació dels pieds-noirs amb la catalanitat, de fet, ve de lluny: molts d’ells eren originaris del Rosselló, del País Valencià i de Menorca. En certa manera, tornaven a casa.

    La comunitat pied-noir és diversa i hi ha associacions de pieds-noirs progressistes, però és evident que, en un Estat on el discurs xovinista de la ‘Grandeur de la France’ està ben present, els antics colons són susceptibles d’adherir-se a aquest discurs i afegir-hi, a més, una nota de colonialisme racista i islamòfob. Conscient d’això, el Front Nacional galanteja amb els pieds-noirs més recalcitrants des de l’època de Jean Marie Le Pen. La filla no ha desatès tampoc aquest front: Marine Le Pen s’ha deixat veure en trobades de pieds-noirs, per exemple l’agost del 2011Una enquesta reproduïda per le Figaro abans de les darreres eleccions presidencials indicava que el vot pied noir es repartia entre Sarkozy, Holland i le Pen, amb avantatge per a aquesta darrera.

    I, de fet, avui en dia el barri de la Vila Nova Moulin au Vent és un dels barris de Perpinyà on més vots ha aconseguit Aliot. De fet, el candidat frontista va guanyar en aquella zona, Vertefeuille, amb un 51,22% dels vots per sobre de Jean-Marc Pujol (48,78%). Un èxit igualat només als barris de l’est de la ciutat: a Simon Boussiron Aliot ha guanyat amb un 51,49% dels vots (Pujol n’ha obtingut el 48,51%) i a Claude Simon el 50,65% (Pujol el 49,35%). Una imatge molt diferent a la del centre de la ciutat, mestís, on viuen els cèlebres gitanos del barri de Sant Jaume i migrants: a Couvent des Minimes, per exemple, Aliot ha obtingut només el 40,07% dels vots, molt per darrera d’un Pujol que ha rebut el 59,93% dels sufragis.

    Capital del colonialisme. Com deia abans, la realitat pied noir és diversa i no tots els vells colons voten FN. Conscients que aquest vot està disputat, polítics demòcrates també miren de fer-los la gara-gara. I així ho ha fet el conservador Pujol durant els seus primers anys com a batlle, conscient que governa una ciutat on els retornats d’Algèria tenen un pes important.

    Sota el mandat del de la UMP, Perpinyà ha esdevingut la capital del colonialisme francès. Pujol va reformar l’atrotinat Convent de Santa Clara per instal·lar-hi el Centre de Documentació dels Francesos a Algèria. Gestionat per pieds-noirs, l’espai museístic repassa aspectes de la vida quotidiana de l’Algèria colonial amb una mostra on predomina el to costumista i nostàlgic. Però on el colonialisme es presenta, també, des d’un punt de vista revisionista i rehabilitador inquietant. Tot, amb el permís i l’aplaudiment d’un batlle conservador que o s’atreveix a fer front a aquestes tendències per no perdre vots.

    Estratègia del FN. Cal relativitzar l’èxit del FN a les eleccions municipals franceses. Només va obtenir en la primera volta menys del 5% dels sufragis a tota França: concorria només a 595 municipis. Però triats a consciència. Com a consciència ha estat triat Perpinyà, segurament per tots aquests motius esbossats a dalt i d’altres que de ben segur se m’escapen.

    L’aposta del Front Nacional per Perpinyà era forta: hi ha presentat ni més ni menys que el company de la lideressa i gendre del primer patriarca del partit: Louis Aliot és la parella de Marine Le Pen, a més d’un dels vicepresidents del FN. “Sortit d’una família que havia basculat de l’esquerra a la dreta en un període difícil marcat per la guerra d’Algèria i la repatriació”, segons es presenta al web de la seva candidaturaAliotrepresenta aquell FN que mira de dissimular els seus tocs més folclòrics i histriònics i dissimula la seva xenofòbia rere una corbata d’aparent moderació. Es presenta com un salvador d’una ciutat, diu a la seva presentació, “massa temps malgovernada per una classe política arrogant i poc escrupolosa en l’ús des diners públics”

    • catalàamallorca39.629 7 14👍 15.069
      Tot això s'hauria d'aprofitar d'alguna manera per atiar el catalanisme.
    • plegats4.783 8 447
      Molt interessant, la veritat és que desconec molt la situació sociopolítica de Perpinyà i apreci-ho molt l'escrit.



      Jo crec que el resultat del FN és la notícia més rellevant de les eleccions i a Catalunya no en fem gaire cas.
    • JVicent526 14👍 16
      Interessant... Ara bé, el triomf de l'extrema dreta a Dinamarca, per exemple, com s'explica? Per raons similars? No crec, social i econòmicament són territoris molt diferents.
      • catalàamallorca39.629 7 14👍 15.069
        Discurs anti immigració. Els últims anys han passat de no tenir gairebé immigrants a un 7%. Per nosaltres això no és res però aquí fot dècades que arriben immigrants d'arreu. Allà els hi vé de nou.
      • tornacombat334.748 11 452👍 323
         

        Revista N º 19 "INSTITUCIONS I PROCESSOS GOVERNAMENTALS"

        RESUM 

        Reprenent preocupacions de Popper, Dahrendorf i Sartori sobre la supervivència de la democràcia, analitzem causes i conseqüències de l'expansió de la dreta radical europea, amb vinculació a la crisi de la representació tradicional i la irrupció del moviment social anti-immigratori. Per arribar a una caracterització, abordem el problema taxonòmic i contrastem a aquests partits amb catch-all party, desafiants o anti-political-establishment parties. Descrivim les teories sobre la seva emergència i assenyalem les innovacions que la ultradreta va produir en el món polític actual: batalla del vocabulari; lepenització dels esperits; totalisme ideològic i finançament partidari per líders milionaris.

         

        Enquadrant com "partits amplis de protesta" distingim entre "apocalíptics" o "integrats" segons siguin refractaris o complaents amb els canvis socials. Relacionem el seu creixement electoral amb: actes de corrupció o ineficiència dels governs; el tedi amb la política; l'atomització dels partits socialistes i de dretes; l'aproximació al centre polític de les agrupacions tradicionals que impedeix percebre diferències entre contendents. L'èxit de l'extrema dreta es basa en el creixement exponencial de la immigració pobra i l'acreixement de la por: a acceptar diferències i canvis, la pèrdua d'identitat nacional, al terrorisme, l'americanització ia la societat multicultural.

         

        ABSTRACT

         

        In an attempt to retake some issues analized by Popper, Dahrendorf and Sartori related to democracy survival we study here causes and consequences of expansió of radical european right wing in a context of traditional representation crisi and the invasion of non-inmigratory social movement. To come to a definition, we will compari those parties to challenging catch-all parties. We will descriu the theories about its emergence and will point out the innovations the extreme right wing Introduced in political world: vocabulary battle;"Le Pen" friendly spirits; ideological totalitarism and millionaire political parties financing.

         

        Depicting those organizations es "wide protest parties" we can divideix them in Apocalyptic or integrated lacions according their attitude towards social changes. Their electoral growth has to be with corruption or Governmental inefficiency; political Boredom; proliferation of socialist and right wing parties and the way how traditional parties tend to moderate their idees erasing the main differences between contenders. Extreme right wing political success can be explained by the huge poor immigration growth and increasing fear of accepting differences and changes, loss of national identity, terrorism, americanization and multicultural society.

         

        28 L'EXTREMA DRETA EUROPEA: UNA TENDÈNCIA EN AUGE

         

        Javier Pablo Marotte [1]


        1. Introducció


        Karl Popper (1981:337) assenyala que "la democràcia només pot avançar si els principals partits s'adhereixen a la idea de les seves funcions." Indica que el mètode democràtic no és il · limitat, ja que no ha de facilitar que a través dels seus mecanismes s'instal · lin en el poder que no creuen en la democràcia, ni estan disposats a acceptar el pluralisme social o l'exercici de la tolerància. Formula "la paradoxa de la tolerància", que implica no ser tolerants amb els que no ho són (Ibíd: 512), trobant similar plantejament a Milton i Locke, per qui "la tolerància no s'ha d'estendre als intolerants".

         

        Dahrendorf (2004), per la seva banda, s'interroga: "què passa si els que surten del poder creuen en la democràcia, mentre que els que els reemplacen, no? En altres paraules, què passa si la gent "errada" resulta elegida? "Anàlogues dubtes exposa Sartori (2001:54)" S'ha de permetre una democràcia la seva pròpia destrucció? ... Ha de permetre que els seus ciutadans elegeixin un dictador? "A Europa, partits i líders d'extrema dreta de dubtosos antecedents democràtics i prèdica xenòfob-racista han collit importants èxits electorals: n'hi ha prou esmentar Marine Le Pen (Front Nacional) a França, Heinz-Christian Strache-successor de Jörg Haider-(Partit de la Llibertat) a Àustria, Christoph Blocher (Partit Popular) a Suïssa, Nikos Michaloliakos (Alba Daurada) a Grècia, Volen Siderov (Ataka) a Bulgària, Geert Wilders (Partit per la Llibertat) a Holanda, Siv Jensen del Partit del Progrés a Noruega, Jimmie Akesson (Demòcrates Suecs) a Suècia, Bruno Valkerniers i Filip Dewinter (Vlaams Belang) a Bèlgica, Nick Griffin (Partit Nacional Britànic) al Regne Unit, Pia Kjaersgaard (Partit Popular Danès) a Dinamarca, o Timo Soini (Autèntics finlandesos) a Finlàndia.

         

        Martínez Albaiceta (1974:20) defineix les dretes [1] i les esquerres dient que: "són relacions entre ideologies contràries." McGee Deutsch (2005:21) afegeix que: la dreta es consolida en reacció a les tendències polítiques igualitàries i alliberadores del moment ia altres factors que al seu parer soscaven l'ordre social i econòmic; tem que els impulsos anivelladors i els ideals revolucionaris universals debilitin el respecte per l'autoritat, la propietat privada i les tradicions que valora. La majoria dels autors tendeix a considerar "dreta" al vessant liberal i conservadora i "extrema dreta" a les vessants tradicionalista i nacionalista. [2]

         

        Els politòlegs mateixa opinió sobre els motius de classificació per definir l'ED; associarem per a això tres criteris: a) la situació en l'espai polític (el partit més a la dreta); b) la ideologia: que sigui neofeixista, tradicionalista o neorracista, oposant tenaçment l'igualitarisme, l'esquerranisme i tot canvi que considerin amenaçador per als interessos que defensen; c) l'actitud hostil cap a la democràcia representativa o liberal (Ignazi, 1994).


        Establirem el significat d'ED, atès que es designa amb aquesta expressió a un conjunt bigarrat de fenòmens socials i polítics en els quals de vegades hi caben els que no ho són, producte d'una mistificació semàntica; i en altres que sí ho són, formulen eufemismes per treure el oprobiós de la qualificació. Un extremista de dreta és l'individu que presumeix de les seves conviccions conservadores, nostàlgic d'un ordre immutable que potser només existeix en la seva imaginació. És reaccionari, ultramuntà, oposat a les innovacions, estatista i reluctant a la immigració. Incorrectament es diu ED a tot partit contrari a la immigració massiva. Tots els partits de ED són anti-immigració, però no tots els partits anti-immigració són d'ED. El terme s'utilitza en ocasions amb ànim de desqualificar algun dirigent o partit polític que no es troba d'acord amb el que avui s'interpreta com la bona governança. Guy Hermet (2003:5) diu que n'hi ha prou assignar a qualsevol fenomen polític l'adjectiu "populista" (com a sinònim d'ED), sense definir-lo, com insult universal, signe d'infàmia, o objecte condemnable.

         

        En l'assaig haurem de focalitzar el nostre interès en l'anàlisi de les causes i conseqüències de l'expansió de la dreta radical europea, amb especial vinculació a la crisi de la representació tradicional i la irrupció del moviment social anti-immigratori; abordarem el problema taxonòmic i formularem la caracterització d'aquests partits avaluant la possibilitat de considerar-los catch all party, partits desafiadors o anti-political-establishment parties. Així mateix, descriurem les cinc teories més difoses sobre l'emergència d'aquestes formacions partidàries i assenyalarem quines són algunes de les innovacions que l'extrema dreta s'ha produït en el món polític actual: la batalla del vocabulari; la lepenització dels esperits; el totalisme ideològic i el finançament partidari per líders i seguidors milionaris.


        2. Expansió: causes i conseqüències


        Els moviments extremistes a Europa, tant occidental com a central i oriental, poden ser classificats en cinc categories d'acord amb la ideologia que encarnen, a saber:

        a) L'extrema esquerra terrorista, favorable per destruir per violència armada l'ordre constitucional;

        b) Els moviments armats de tipus nacionalista-independentista o al contrari antiindependentistes, que pretenen afavorir la secessió d'una província o d'una ètnia o bé impedir;

        c) Els moviments armats islamistes i branques europees d'aquests partits, magribins o de l'Orient Mitjà;

        d) A Europa central i oriental principalment, els partits comunistes reformats que no accepten cap compromís amb l'ordre institucional que resulta de la democratització;

        e) Els partits i els moviments d'ED que vehiculitzen la desconfiança cap a la democràcia representativa, el racisme i la xenofòbia, l'antisemitisme i el negacionisme, en proporcions d'altra banda diverses.

         

        Aquesta classificació no és exhaustiva: també es desenvolupen els nacionalismes ètnics que sobrepassen tota classificació ideològica i que desestabilitzen les democràcies. Tal és el cas de les faccions més dures dels nacionalismes balcànics, hostils cap a tota forma de coexistència de diverses races en el mateix sòl.


        Un repertori de partits des de Portugal a Rússia i des d'Escandinàvia fins a Grècia impulsats per la por de la globalització, a la inseguretat, el fantasma de la immigració descontrolada i el multiculturalisme conciten l'adhesió dels ciutadans en les eleccions. Aquest fenomen s'evidencia des dels anys '90 i s'ha estès, fins i tot a societats que semblaven impermeables a la UD, com Suècia o el Regne Unit. L'ED torna, no sota la forma del feixisme anterior a 1945 i tampoc del nazisme totalitari que propugnava l'extermini, però si mitjançant una renovada modalitat de la ideologia racista que constitueix un nou tipus d'atac a la democràcia. Es troben a mig camí "entre el passat heretat i la necessitat d'adaptar-se al futur" (Casals, 2005).

         

        Es tracta d'un fenomen diferent i d'abast continental, propiciat per l'esgotament del discurs dels partits polítics tradicionals i la seva imperícia davant els efectes no desitjats ni previstos d'una copiosa immigració. Són formacions de nou tipus; dispars entre si, però confluents en l'ideològic i aglutinables en temes de termes o conjuntures; amb un electorat en part també procedent de l'esquerra, de la qual incorporen elements propis del progressisme, com la protecció social. Fins i tot fan seus conceptes del discurs antiglobalitzador, com el rebuig del pensament únic, cert antiamericanisme i la "regressió comunitarista" [3].


        Juntament amb Paxton (2005:203) ens preguntem: Hi ha condicions sota les quals algun tipus de neofeixisme pogués convertir-se en actor prou poderós d'un sistema polític com per disposar d'influència política? Per neofeixisme entenem tot moviment polític i social que intenta restaurar els règims polítics feixistes. Nolte (1963) exposa que, si bé el feixisme existia després de 1945 va ser desposseït de la seva significació real. Payne (1995:496-520), expressa que el feixisme específic no pot recrear ni existir després de la fi de la II Guerra Mundial-almenys en la mateixa forma-. Tampoc es donen a Europa les condicions d'entreguerres.

         

        A l'ED se l'acusa recurrentment de reviure el feixisme. El neguen amb similar insistència. A l'una hi ha moviments després de 1990, que s'assemblen massa al feixisme [4] o denoten certa nostàlgia "restauracionista". Però hi ha alguna cosa que justifiqui que truquem a aquests partits de segona generació "feixistes" o "neofeixistes", atès que ells ho desmenteixen amb vehemència? Poden semblar-ho, però ja no ataquen la llibertat de mercat i l'individualisme econòmic (han renunciat al corporativisme). No manifesten hostilitat a les constitucions polítiques dels seus estats ia la sobirania de la llei. Tampoc proposen l'expansió nacional a través de la guerra.

         

        Alguns partits són secessionistes com el Vlaam Belang de Bèlgica i la Lega Nord d'Itàlia. Però no hi ha cap oportunitat significativa d'accedir al poder per partits obertament afiliats al feixisme clàssic. [5] El creixement dels partits d'ED durant els anys '90 va ser fet efectiu gràcies a un aggiornamientoideològic que els era indispensable a causa del descrèdit que bufetejava des de 1945 als moviments que apel · laven al nazi-feixisme, o als règims autoritaris (franquisme , salazarisme, rexismo belga). Per adquirir rellevància en l'ordre polític i social, Rodríguez Jiménez (1998) entén que van haver de travessar tres fases, que anomena «el pes de la derrota» (1945-1960), «l'assalt a la democràcia» (1960-1982) i «la via electoral» (1982-1995). Afegim que des de 1995 es troben transitant l'etapa de la consolidació.


        Els partits inclosos en la UD no tenen un ideari homogeni. N'hi ha nostàlgics, com els franquistes o els neo / postfeixistes; anarco-capitalistes com Samoobrona de Polònia; euroescèptics i anti-immigració no europea, la gran majoria d'ells; alguns oculten la seva real ideologia i es presenten com tolerants, liberals, progressistes i pacifistes; finalment en alguns la simbologia i les propostes remeten al nazi-feixisme. Amb Alter (1989), reconeixem la diversitat dels nacionalismes, tant en la seva formació ideològica com en les seves realitzacions.

         

        No soslayemos que aquestes formacions, englobades sota la fórmula genèrica d '"extrema dreta", encarnen fenòmens diversos i constitueixen partits que en molts casos no són assimilables i que tampoc han d'etiquetar sota un parentiu ideològic (anàleg del que se serveixen les grans famílies polítiques europees: socialistes, comunistes, populars, verds.) L'evident manifestació d'això és la seva concurrència per separat a les eleccions comunitàries i la seva pertinença a diferents grups polítics al Parlament Europeu.


        Mentre que la xenofòbia (provocada pels temors sobre la immigració, l'ampliació de la UE i les pressions de la globalització) ha estat el motor de l'extremisme a Europa Occidental, el radicalisme xenòfob d'Europa Oriental té causes diferents. Els èxits electorals del Partit Radical Serbi, o del LDPR de Zhirinovsky a Rússia, o ATAKA a Bulgària, són resultat d'una combinació entre nacionalisme rabiós i les pressions de la modernització. Els forts vincles entre l'Estat i l'Església Ortodoxa forjar religions que van crear un profund sentit de messianisme nacional. Els nacionalistes a Rússia, Sèrbia i Romania es nodreixen de creences molt arrelades en el sentit que les seves nacions tenen missions històriques especials.

         


        2.1) Moviment social antiinmigratorio: Més enllà de les seves diferències, els partits d'ED comparteixen un programa bàsic comú: preconitzen un executiu fort, una limitació de la democràcia representativa i la desaparició del principi d'igualtat en favor d'una discriminació ètnica entre nadius i estrangers . Aquestes mateixes característiques de la seva identitat apareixen a la concepció de les relacions internacionals: combaten EUA-percebut com a símbol del gresol de races i del multiculturalisme-i encoratgen el mite d'una Europa blanca "des de l'Atlàntic als Urals", capaç d'enfrontar a l '"amenaça planetària de l'islamisme". Imputen a la immigració: captar deslleialment llocs de treball; provocar l'auge de la delinqüència; parlar, pensar i actuar diferent; tractar d'imposar les seves costums i ignorar les tradicions europees.

         

        Caminal i Badia (2002:27) sosté que la "contraposició nacional-estranger" és el fonament primari de l'expressió política de UD; el que fan mitjançant una retòrica que oposa maniqueament al nacional contra l'immigrant. Molts ciutadans que temen ser exclosos es refugien en l'extremisme, la desestimació de l'altre i l'individualisme exacerbat. L'ED canalitza tant el desconcert com el descontentament i explota l'egoisme, que en la seva forma més radical es transforma en odi a l'altre.Els ingredients decisius són: inseguretat, desocupació i delinqüència, terrenys on la demagògia reaccionària es desenvolupa còmodament.

         

        Prenguem per cas l'ex-cinturó roig de París, bastió del FN [6] , el 30% dels seus votants són aturats i el 20% obrers. És en les zones més degradades o desfavorides on els francesos perceben com una amenaça real als immigrants. Aquí troba terreny feraç la tesi que expulsant als estrangers, els aturats trobaran feina; no hi haurà por a caminar pel carrer; ni l'obrer nacional haurà pugnar amb l'immigrant pel dret a un habitatge. En definitiva, la demonització de l'emigrat és l'excusa dels fracassats blancs, sense instrucció suficient, sense ofici i possiblement sense feina, per no reconèixer la seva pròpia responsabilitat, la dels dirigents electes ni la dels pares negligents, per la difícil condició en què es troben (Ferguson, 2006)


        2.2) Crisi de la representació tradicional: Respecte de l'expansió de l'ED a Europa, ens trobem davant raons variades. D'una banda trobem falta de lideratge polític i buit ideològic deixat pel marxisme. Però a més hi ha una crisi de representativitat política i falta de confiança en el model de democràcia liberal. El ciutadà se sent cada vegada més distant dels polítics. La burocràcia, la corrupció, la manca de sintonia amb la realitat de la gent són defectes comuns de la majoria de les forces polítiques tradicionals.

         

        A conseqüència de l'enfonsament del bloc soviètic, la UD és avui més antiamericana per antiliberalisme i aversió pel cosmopolitisme, que anticomunista-encara que tradicionalment ha estat hostil al marxisme-i certs grups minoritaris d'ED intenten treure profit de temes que poden acostar-los a l'extrema esquerra: ecologia, cooperació amb el tercer món i els moviments armats europeus i la recuperació de la retòrica antiimperialista.

         

        Una part dels extremistes a Europa nega l'acció política legal i parlamentària i utilitza formes diverses de violència (terrorisme; moviment cap rapat, hooliganisme). No obstant això, els neonazis i feixistes reconeguts són molt minoritaris a Europa Occidental i no disposen de cap base social; no registren cap èxit electoral, tan sols modest. En el moment de les campanyes electorals, els extremistes tendeixen a negar el seu caràcter xenòfob i intenten aparèixer com ultraconservadors. Aquesta estratègia els permet distanciar de les seves activitats radicals i propendeix a atraure els electors potencialment sectaris de partits conservadors o nacionalistes.


        També s'oposen a l'ultraliberalisme ia les organitzacions supranacionals com la UE i l'OTAN. L'avanç d'aquesta tendència es produeix en els sectors més fràgils: l'elector tipus d'ED és home, pertany a mitjans populars i té escàs nivell de qualificació i d'educació. Fins a 1990, una part d'aquest electorat canalitzava les seves protestes votant pel comunisme.

         

        Duhamel (2002:6-7) sosté: "Li Pen explota els malsons de França ... El 4% dels votants de Le Pen és de tradició xenòfoba i antisemita. La resta procedeix de gent insatisfeta, vindicativa i que té por. "Però no és la ideologia la que sedueix als votants d'UD, el sufragi reflecteix la por de certs sectors de la societat. Ivaldi (2004:143), indica que: "els nous extremismes representen una forma de protesta de tipus reaccionari contra el embanderamiento massiu de la dreta i de l'esquerra tradicionals amb els postulats de l'ultraliberalisme i de la globalització." El gruix d'aquests partits aprofita el malestar o la desafecció democràtica i apunten a la manca de capacitat de resposta de les institucions davant els problemes nacionals, al mateix temps que decreix la participació electoral i augmenta l'abstencionisme. Subirats (2002: 28), afirma que: "una significativa corrent d'opinió política que bascula cap a l'extrema dreta, és refugi davant les incerteses que causa el canvi d'època."

         

        Drakulic (2001) no atribueix l'auge de la UD a "un nou model de camises marrons i negres", sinó a un exemple de l'ansietat en augment de la població. Els partits en estudi estimulen la por de la gent amb una retòrica populista sofisticada-basada en la glorificació discursiva del poble-(De la Torre, 2003:61), amb estereotips i creació de simbologia particular. Expressen el pols popular; no inventen ni creen l'ansietat ni les pors; només troben les expectatives de la gent, s'identifiquen amb elles i les repeteixen fins al cansament. [7]


        2.3) Les conseqüències: Terratrèmols polítics com Jean-Marie Le Pen passant al ballotage, o el 17,9% obtingut per la seva filla Marine a la primera volta presidencial de 2012, la victòria de Haider a Àustria, la irrupció de Alba Daurada al parlament grec o l'ingrés per primera vegada al parlament suec dels Demòcrates d'Akesson el 2010; han generat un alt cost, perquè en nom del debilitament de l'ED dels partits convencionals es van veure obligats a adoptar part del seu vocabulari i de la seva agenda, i fins i tot van acceptar, directament o indirectament, la sustentació dels ultradretans per governar.

         

        Molts partits democràtics ara defensen polítiques anti-immigració, expressen escepticisme cap a la integració europea o esgrimeixen 1 antisemitisme que disfressen com a crítica al govern d'Israel. "L'odi als jueus és un potent instrument polític en mans de la dreta a Europa", com sosté Naomi Klein (2002:27). En el mateix sentit, Derrida i Roudinesco (2005:127) troben lligam entre el rebrot de l'antisemitisme amb la progressió de la UD. Assenyalem la noció "symbolic racism" creada per McConahay el 1970 i desenvolupada per Taguieff, que consisteix a adoptar un racisme implícit, no assumit, per evitar l'aplicació de lleis antidiscriminatòries i contribuir així mateix a donar aspectes de respectabilitat a l'ED (Aubry i Duhamel : 1995). L'ED exposa que es va passar del paradís vermell comunista al paradís "cafè-au-lait" (cafè amb llet) de la doctrina mundialista, el multiculturalisme, la barreja de races, l'abolició de fronteres i la destrucció de les nacions.


        3. - Caracterització dels partits d'extrema dreta

        3.a) Problema taxonòmic: Els autors no es posen d'acord en la caracterització i qualificació dels partits polítics d'ED europea: el pensador txec Jiri PEHE (2004) anomena "la nova cara del feixisme";T. Hartmann (2003) "fallada de la democràcia"; Giddens (2004a: 551) els fonamenta en "el creixent descontentament que genera la immigració"; Garton Ash (2005:188), per la seva banda els anomena "populistes dispars units per l'hostilitat a la immigració i l'anti-islamisme." També coincideixen en la denominació de populisme HG Betz (1994), Halimi (1996) i De Angelis (2003:75). El politòleg Joan A. Mellón (2004), els anomena "nova dreta" i Bueno (2004:20) "dreta feixistitzada". Altres intents tipològics d'aquests partits polítics els consideren com a representants dels reptes "postmaterials" (Ignazi, 1991);portadors del "ressentiment" (Betz ,1992:63-82); tors del "egocentrisme polític" (Drakulic, 2001);membres de l'extrema dreta tradicional que res té a veure amb els valors postmaterials (Jackman i Volpert ,1996:501-521); "Hereus directes del feixisme" (Harris, 1990); Taggart (1995:112-131) distingeix aquests partits en dos grups: "neofeixistes" i "neopopulistes." Finalment han estat tipificats exclusivament com "partits anti-immigrant" (Fennema, 1996; Arzheimer i Carter, 2006) o "partits de protesta "(Bréchon i Kumar Mitra, 1992:63-82). També són considerats per Panfici (1997:217) "alternativa política autoritària de l'antipolítica." En aquest treball, els considerem com populistes heterogenis i abstrusos, que treuen avantatges de l'apatia política i el cansament ciutadà envers la corrupció i els governs ineficaços . L'ED s'apropia se'ls reclams populars i de les manifestacions contra tot i tots els que tinguin poder (Stonayov, 2013). Aquesta és la raó del seu èxit.


        3.b) Classificació possible: Ni els esquemes de categorització clàssics (Duverger, Neumann) ni els més contemporanis (Kirchheimer, Panebianco, Katz i Mair) han aconseguit capturar tot el rang de variació del extremadament ampli nombre de partits actuals, especialment a la vista de l'escàs nombre de tipus elaborats a cadascuna d'aquestes contribucions. És forta la temptació de enquadrar dins el concepte de catch all party o partit horitzontal, antitètic dels "partits-església" convencionals, ja que recullen la protesta d'una àmplia varietat de grups socials.

         

        Però a la llum de l'aportació de Puhle (2002), qui critica l'aplicació errònia del terme "catch-all" [8] a partits molt diferents als que Kirchheimer tenia en ment quan va formular aquest concepte, sumat a la comprovació empírica de la reacció ciutadana en el ballotage francès de 2002, el fre europeu perquè Haider fora Canceller Federal, o el caràcter de anarco-capitalista i antisistema de la Llista Pym Fortuin ens mou a pensar que enquadrar l'ED europea en el concepte kirchheimeriano i assimilar-los "partits populars de tot el món" (Kirchheimer, 1980:311), comporta simplificar les característiques d'aquests partits; acceptar supòsits injustificats de similitud (quan no d'uniformitat) entre partits que són de fet bastant diferents entre si i finalment una aplicació inadequada d'etiquetes a agrupacions les característiques organitzatives, ideològiques o estratègiques difereixen significativament del model original.

         

        Com clarament explica Tcach (2003:87-102) tots els partits o moviments populistes tenen un element"catch all". Però, l'autor distingeix entre els populistes i els atrapa-tot, quatre diferències essencials: la construcció d'un antagonista, la participació política de les masses en clau movilizacionista, el lideratge carismàtic i la presència d'elits "anti-statuo quo", són components secundaris quan no inexistents en els "partits escombra" a diferència dels populistes que posseeixen un factor carismàtic central i perdurable. Afegim a la realitat europea, la construcció d'un antagonista: l'altre, l'immigrant extracomunitari pobre i de religió musulmana.


        Wolinetz (2002) reexamina críticament els esquemes classificatoris i proposa distingir entre partits: a) que busquen vots, b) que busquen polítiques que s'assimilen als partits de masses o partits programàtics ic) que busquen posicions de govern. Aquí ensopeguem novament amb el problema d'uniformar a la UD perquè prima facie trobem forces que poden ser incloses en qualsevol de les opcions, i fins i tot aconsegueixen ser enquadrats en dos alhora. [9] A Europa Occidental els partits tradicionals van col · lapsar només a Itàlia , després de l'escàndol "Mani Pulite", mentre que a la resta dels països els partits convencionals han conservat gran part dels seus votants. La novetat, és la irrupció de l'ED, que ha captat molts vots. Això no va generar un col · lapse en la transformació del sistema de partits, com ensenyen Dietz i Myers (2003), més enllà de l'emergència de polítiques i líders populistes i personalistes.

         

        Com els descriu Stokes (1999: 243), els partits "són endèmics a la democràcia, una part inevitable de la democràcia." Fins i tot, partits de ED exercir o exerceixen funcions de govern en els seus respectius països: FPÖ, a Àustria; Lega Nord i Aliança Nacional a Itàlia; LPF a Holanda; SVP-UDC a Suïssa, que va posseir la Presidència Confederal el 2005 (Samuel Schmid) [10]. Un altre succés que va modificar les relacions interpartidàries va ser la unió de gairebé tot l'espectre polític francès per donar suport a Jacques Chirac (dreta) enfront de Jean- Marie Le Pen (ultradreta) al ballotage presidencial de maig de 2002.


        3. B.1) Anti-political establishment parties (APE). Com el seu nom ho diu, els APE desafien els partits establerts. S'han tractat els partits de protesta i populistes com una categoria residual (és a dir partits que no encaixen en un model teòric particular de tipus de partits polítics) i es va mancar d'una definició clara i operacional del fenomen. Hi ha estudis que consideren als APE com un portent que abasta partits amb més d'una orientació ideològica: són producte dels canvis socioeconòmics que van acompanyar la transició de la societat postindustrial i així mateix són conseqüència del fracàs dels partits establerts en la justa representació de noves qüestions d'interès ciutadà que van començar a valorar en la dècada del 60.

         

        L'aparició de APE va afectar la dinàmica del sistema de partits perquè van posar en moviment respostes dels ja establerts, que en definitiva van transformar la competència electoral d'un país. No només van influir en la política d'aliances al Parlament oa la formació de coalicions de govern, sinó que a més com els APE defensen qüestions desateses (immigració o medi ambient) ho fan amb tons i mètodes heterodoxos per transmetre missatges. Aquests partits són més viables en alguns països que en d'altres, per a això és menester identificar les condicions prèvies que fan possible el seu èxit electoral.

         

        Cal concentrar-se en un tret comú a tots aquests partits: la seva postura contra l'establishment polític.Abedi (2004:76) analitza les sis hipòtesis per entendre els APE: a) importància del sistema electoral; b) condicions socioeconòmiques del país; c) comportament dels partits establerts; d) trets del sistema de partits; e) cultura i tradicions nacionals f) predisposició dels votants per atorgar o no confiança a partits APE.


        Es propaguen quan les postures dels partits tradicionals han convergit cap al centre i els votants no poden percebre les diferències d'identitat entre els competidors. L'electorat és susceptible a recolzar la proposta notablement diferent dels APE quan a més no té confiança en cap altra opció viable i els ciutadans es troben desencantats amb els polítics. Es caracteritzen també, per acusar els partits convencionals de formar un càrtel d'exclusió ( exclusionary cartell) insensible i hermètic. Retraten als funcionaris com una classe homogènia d'incompetents, ganduls i corruptes enriquits il · legalment.

         

        Els APE poden transformar-se en partits tradicionals, i per a això essencial la seva adaptació al sistema i el canvi d'organització. Els que fallen en el seu acomodament solen ser menys encertats en les seves temptatives d'establir permanentment com partits amb potencialitat governant. Els APE sorgeixen del clivatge cultural de "cansament moral" o de "gent comuna contra polítics" (Abal Medina (h) i Castiglioni, 1999) que pot ser entès com un esgotament general dels electorats davant de tots els partits existents i representen una polarització electoral que, almenys en part, "deixa d'estar basada en la classe social i passa a basar-se en valors de tipus postmaterial" (Inglehart ,1979:279-280). Les organitzacions que impugnen l'establishment polític, ho fan amb "una retòrica plena de metàfores de lluita i de guerra" (Schedler, 1996: 229) i són exemples d'aquests partits el FN de Le Pen i la Lliga del Nord (Ibíd: 292 )

         

        Al aparecimiento d'aquests partits intervé essencialment "l'humor social antipolític sorgit del clivatge ètic i antipartidario" (Castiglione, 1994: 22) que contraposa ciutadans contra partitocràcia. No coincidim plenament amb la tipologia de APE per als partits en estudi, perquè en realitat l'ED busca la conservació de l'estat de coses a fi de mantenir-lo quan sigui possible, i molts han participat de funcions de govern amb els partits establerts que suposadament haurien combatre, desarticulándose així tota la construcció teòrica que van elaborar els autors ressenyats, sense perjudici que la tipologia pugui aplicar a algun partit aïlladament.


        3.b.2) Partits desafiants : Els partits d'ED, com hem vist, constitueixen un conjunt heterogeni i abstrús.No obstant això, l'abundant presència de nous actors suggereix que cal fer una separació bàsica: a) les forces polítiques ja establertes en els sistemes de partits que ocupen el lloc de l'oposició producte de l'alternança democràtica institucional, i; b) les oposicions emergents que es presenten com a alternatives a la resta dels partits establerts. Dins del segon grup es troben els "partits desafiadors".

         

        Aquesta simple diferenciació d'oposicions polítiques no és suficient per delimitar de forma precisa a aquests últims. En primer lloc, un partit és qualsevol grup polític que es presenta-o voldria presentar-se a eleccions, i per mitjà d'elles és capaç de col · locar candidats per a càrrecs públics (Mainwaring i Scully: 1996:1). Downs (1957:23) considera partits només als grups "que busquen el control de l'aparell governamental." Mentre que Hodgkin (1991) estima que hem de considerar com a partits a totes les organitzacions que es consideren a si mateixes com a tals.

         

        Dins del conjunt d'oposicions emergents des de 1990, van cobrar vigor una sèrie de moviments desenvolupats a través d'una figura carismàtica, l'estratègia va consistir en emprendre una croada contra la immigració pobra. El realineament electoral que es produeix amb el sorgiment dels partits desafiadors és més traumàtic que el que es dóna entre partits establerts. En síntesi, els "partits desafiadors" són oposicions emergents en un context de transformacions del sistema de representació, els quals no han assolit plena o majoritàriament el govern, però competeixen per ell representant una alternativa als partits convencionals.


        Podem considerar els partits d'ED com "desafiadors? Com els desafiadors, encarnen noves representacions polítiques, ja sigui d'idees o ideologies, identitats, grups o sectors socials, interessos o programes de polítiques alternatives, aliens al statu quo. Però, els desafiadors estableixen un desafiament al sistema per les seves característiques institucionals, organitzacionals i de funcionament polítics; la UD, no.

         

        Les forces desafiadors tendeixen a estar proveïdes d'alts nivells de disciplina partidària i fortalesa de les seves estructures organitzacionals, obligant en certa manera, que els partits tradicionals hagin de aggiornar seves organitzacions per ser més competitius. La dreta radical no té una doctrina comuna, no és disciplinada i el seu electorat no es caracteritza per la fidelitat. Si bé habitualment l'ED no controla els recursos de l'Estat (com sí ho fan els partits cartell, o els keynesians), compten amb aportants privats de fons i líders milionaris que supleixen qualsevol falta de diners. En canvi els desafiadors han institucionalitzar per poder obtenir èxit i finançament oficial.


        b.3) Pensem en definitiva, que els partits d'ED poden ser caracteritzats com "partits amplis de protesta" (tipus calaix de sastre [11]) on caben votants procedents de la esquerra, de la dreta radical tradicional i del corrent general del conservadorisme (Perrineau, 1997). En contra de la nostra opinió Arzheimer i Carter (2006) pensen a l'ED com partits contra-immigrants i assenyalen que els votants els consideren com partits normals.

         

        Dins la tipologia exposada cal distingir-amb vista al pensament de Eco (1968) i Paramio (2001) - entre apocalíptics i integrats, és a dir per apocalíptics entenem els que es troben abonats a la tesi "com pitjor, millor", deploren els canvis socials i només adverteixen els seus efectes més negatius; per integrats a partits conformats per ciutadans conscients de ser-ho, atrets per les possibilitats positives dels canvis socials, que minimitzen els costos dels mateixos. Fins i tot alguns d'ells poden muntar-se en menys de sis mesos i són assenyalats com " flash party "com ara la LPF. A la generalitat, la ciutadania no s'identifica fortament amb el partit, ni tampoc se senten molt lligats per ell, més aviat el consideren un instrument útil per assolir el poder que anhelen oa fi d'exterioritzar la seva tedi amb els governants i partits convencionals. Amb aquestes conductes accentuen el caràcter de partit de protesta.


        Contràriament als partits democràtics clàssics, els extremistes proposen missatges i solucions simplistes davant les realitats difícils que travessen els Estats europeus. D'aquesta manera, els ultres directament semblen respondre a les qüestions i als desitjos dels pobles. A més, sovint reposen en un sol home, que encarna el partit pel seu talent de demagog. Aquest "líder carismàtic" es confon la majoria de les vegades amb el partit que dirigeix. Usualment trien utilitzar les armes de la democràcia per combatre millor. Es presenten fins i tot com a garants de la llibertat, que tornen al poble la seva veu i el poder confiscats per la tecnocràcia i les oligarquies financeres. Populisme i xenofòbia són temes de predilecció dels extremistes, que tenen en comú la seva hostilitat cap a la construcció d'una Europa integrada.

         

        Els partits de UD s'afanyen per inscriure en l'ordre del dia polític els punts que es presten a controvèrsia com ara immigració, atur i preservació de la sobirania, per obligar els altres partits a discutir en els mateixos termes que ells. L'ED aviva tensions intergeneracionals i entre habitants de les ciutats, les seves perifèries i de les zones rurals. 
        Al variat cúmul de partits ultradretans s'han refugiat dirigents, militants i simpatitzants amb les idees o les formes de l'autoritarisme, el nacional catolicisme, la xenofòbia , el racisme, l'antisemitisme, l'activisme contra la desintegració de les pàtries; nostàlgics del franquisme, el feixisme o el nazisme, antiliberals, anticomunistes, antimasones, islamofóbicos, antisemites, còmodes amb el militarisme;moralistes antiavortament, antidivorcistas i contraris a la homosexualitat, inquiets davant el creixement de la delinqüència i la inseguretat ciutadana. Si pretenem entendre els nous partits com una ressonància nostalgiosa dels anys 20 al 45, estarem en un greu error (Gallego, 2005) ja que el que els suma vots és el reflex del daltabaix social i la crisi de l'Estat de Benestar. En resum, els vigoritza la desaparició de les formes de vida tradicionals i els nodreixen els vots d'experiències quotidianes.


        4. Sorgiment i innovacions

         

        Sintetitzarem les postures de l'emergència d'aquests partits polítics en sis visions, després abordarem algunes de les innovacions que s'han produït en el món polític:


        4.a.1) Emergeixen com a reacció als "excessos" esquerrans, individualistes i socialistes, emanats de la conjuntura posterior als moviments de reforma originats en 1968, que han assolit la seva versió més consolidada en els partits populistes de dreta (Ignazi: 1994). Una creixent i generalitzada desafecció pública l'ordre polític establert va obrir el camí per a un sentiment "antipolític" que l'ED pot gestionar millor que l'extrema esquerra després de 1989 (Paxton, 2005:213), fins i tot Anthony Giddens (2004b) sosté que els partits d'ED "han arribat a dominar perquè han respost amb més rapidesa que l'esquerra a les preocupacions dels votants sobre la seguretat i la identitat; i també pels errors tàctics i organitzatius comesos per l'esquerra. "

  • __26401__21.803 8👍 127
    Mireu com estan les coses per l'Espanya profunda:

    Per Avila...
    Bonilla de la Sierra:
    Porcentaje de votos
    P.P.84,21%
     
    C's3,50%
     
    IUCyL3,50%
     
    PODEMOS3,50%
     
    PSOE1,75%
     
    UPyD1,75%
     

    Aldeanueva de Sta. Cruz
    Porcentaje de votos
    P.P.84,61%
     
    MOVIMIENTO RED3,84%
     
    IUCyL2,56%
     
    PSOE1,28%
     
    UPyD1,28%
     
    VOX1,28%
     
    OTROS2,56%
     

    Avellaneda
    Porcentaje de votos
    P.P.46,66%
     
    UPyD13,33%
     
    PODEMOS13,33%
     
    PSOE6,66%
     
    IUCyL6,66%
     
    CILUS6,66% 

    Berrocalejo
    PSOE    22,22%
    P.P.       18,51%
    PODEMOS    18,51%
    PACMA     14,81%
    PARTIDO X  7,40%
    IUCyL           7,40%
    OTROS      7,41%
     
    Cabezas de Villar (ací CiU ha guanyat a Podemos, a C's i a la Falange  )
    P.P.      70,99%
    PSOE    14,50%
    UPyD6,  10%
    VOX        1,52%
    IUCyL       1,52%
    CEU         0,76%
    EB            0,76%

    Cepeda la Mora
    P.P.          47,61%
    PSOE        16,66%
    C's           7,14%
    F.A.C.     4,76%
    UPyD        4,76%
    VOX        4,76%
    OTROS   9,52%

     Solana de Rioalmar
    PP    80,61%
    PSOE   5,10%
    UPyD   5,10%
    PODEMOS  3,06%
    C's   1,02%
    VOX  1,02%

    Hi ha pobles on UPyD supera el PSOE, o on el PP obté més del 90% dels vots  
  • __28388__4.924 4👍 2.241
    S'ha de reconèixer que aquests del FN han sabut canalitzar el desencant pels 2 grans partits titella. Ecos del passat retomben a Europa.





  • dikkens4.122 8 510👍 1.034
    I mentrestant, a l'altre extrem, el de l'esquerra, amb una estratègia nul·la. 
    • __14750__5.151 12
      Catalunya Nord (?)

      FN    35,23%
      UMP 17,73% 
      PSF  12,32%
      LVEC  9,83% 

      OCCITÀNIA, PER UNA EURÒPA DELS PÒBLES (LDIV)  21 VOTS 0'01%
      EUSKADI EUROPAN (LDIV)                                                  5 VOTS 0'00% 
    • Màgor12.940 10 161👍 3.485
      Però es que econòmicament el FN són d'esquerres. Volen més Estat, més ajudes i són anti globalització. Simplement no volen immigració com defensaven els comunistes abans. I defensa a ultrança de la llei i l'orde com en les repúbliques soviètiques. 
      • dikkens4.122 8 510👍 1.034
        Bé, més que d'esquerres jo en diria intervencionistes, que jo crec que no és ben bé el mateix... Però sí, tens raó...
        • tornacombat334.748 11 452👍 323


          L'economia de Pablo Iglesias i Le Pen: més despesa, més intervencionisme i més impostos

          Els vencedors de les europees presenten propostes similars: nacionalitzacions, impagament del deute, treure controls als polítics ...

          TEMES

          289 
          comentaris
           

           
           

           

          Podem a Espanya, Front Nacional a França, Syriza a Grècia, Moviment 5 Stelle a Itàlia, ... Les E lliçons Europees d'aquest diumenge han tingut nombrosos vencedors. Cadascú és fill d'una conjuntura diferent. Les claus que han portat els electors a comportar-se com ho han fet han estat diferents, com ho eren les circumstàncies de cada país. Al nord del continent, ha estat l'extrema dreta la que ha capitalitzat el descontentament; al sud, ha estat l'extrema esquerra.

          Podria semblar que Pablo Iglesias i Marine Le Pen estan en dos extrems enfrontats l'espectre polític. Però això seria simplificar massa. Els populismes d'un i altre costat tenen molt més en comú del que aparenten en un primer cop d'ull. Igual que feixistes i comunistes lluitaven al començament de segle als barris obrers, lesnoves estrelles de la política europea tenen, sobretot en qüestions econòmiques, molts més punts en comú que diferències.

          En realitat, les seves propostes són molt semblants i estan marcades per un profund estatisme: intervencionisme econòmic, nacionalitzacions, sortida de l'euro, més despesa pública, restriccions en el mercat laboral, ... I també coincideixen a assenyalar que eldolent per a aquesta pel · lícula és un monstre amb tres cares: les multinacionals (globalització), el BCE (el sistema financer) i Angela Merkel (l'austeritat alemanya). Amb aquest relat s'han emportat un triomf històric aquest 25 de maig. Corren mals temps per a la llibertat econòmica al Vell Continent.

          Deute

          Si hi ha alguna cosa que uneix els populismes del sud d'Europa és el seu crit contra la suposada austeritat imposada des de Brussel · o Berlín. A França, Espanya, Grècia o Itàlia, els comptes públics estan al límit de la seva sostenibilitat. Després de molts anys de dèficits públics disparats, els governs d'aquests països han hagut de prendre algunes mesures de control de la despesa. Ni molt menys això ha servit per equilibrar els comptes (Espanya va acabar l'any passat per sobre del 6,5% de dèficit) però si han estat suficients per encoratjar partits polítics en els marges del sistema.

          Així, podem demana al segon apartat del seu programa electoral"una auditoria del deute públic i privat per delimitar quines parts poden ser considerades il · legítimes i declarar la seva impagament (...) i reestructuracions de la resta del deute". És un text gairebé calcat al de Syriza , que exigeix ​​"una auditoria del deute públic,renegociar la seva devolució i suspendre els pagaments fins que s'hagi recuperat l'economia".

          Mentrestant, el Front Nacional (FN) evita la paraula "impagament" amb cura. De fet, assegura que no complir amb les obligacions suposaria un risc per a la "reputació" de França. El partit de Marine Le Pen aposta per una fórmula indirecta, no gaire diferent de la de l'esquerra del sud dels Pirineus. Potser el document en què millor es pugui veure sigui en el "pla de despalanquejament" que va presentar el 2013: "La posada en pràctica de polítiques restrictives és contra-productiva. El retorn a l'ortodòxia pressupostària ha de ser progressiu i seqüencial [per no posar en perill] el creixement econòmic i l'ocupació. (...) El model ultraliberal de la UMP [el partit de Sarkozy] i el Partit Socialista ens posa en la ruta de la servitud davant els mercats financers. La qüestió del deute públic és el nus gordià de tot el sistema de pillatge de les riqueses de la nació pel sector financer i el lliurecanvisme mundial. Evitarem que França sigui esclava del seu deute, perquè això seria un suïcidi econòmic i social ". En realitat, el que el FN demana és un retorn a la banca pública, perquè sigui aquesta la que compri deute de l'Estat a llarg termini per donar marge a aquesta esperada recuperació. La idea és que els números vermells dels polítics siguin avalats per part de tota la ciutadania a través d'un sector financer nacionalitzat. Una idea que no està molt lluny del que IU o Podem han demanat a Espanya.

          Nacionalitzacions i lliure comerç

          Tots estan d'acord. El paper de l'Estat en l'economia s'ha d'incrementar. I molt. Evidentment, això té una contrapartida i és que les empreses privades s'han de retirar d'amplis camps de l'activitat.Quedaria espai per a les pimes, a les quals tant Podem, com Syriza com el FN dediquen parts del seu programa. És a dir, si algú vol muntar un negoci, millor que sigui poc ambiciós i no vulgui créixer molt. Si ho fa, serà penalitzat.

          Per això, podem demana la "recuperació del control públic en els sectors estratègics de l'economia: telecomunicacions, energia, alimentació, transport, sanitari, farmacèutic i educatiu, mitjançant l'adquisició pública d'una part dels mateixos". I és clar, no podia oblidar-se del sector financer, per al qual reclama la "creació d'una banca pública amb gestió democràtica a partir de les antigues caixes d'estalvis" (això sí, no explica quina diferència hi hauria entre aquesta banca pública i aquestes caixes de estalvis que van trencar).

          Syriza manté propostes similars: "Nacionalització dels bancs. Nacionalització de les antigues empreses públiques de sectors estratègics per al creixement del país (ferrocarrils, aigua, correus, aeroports, ...).

          I el FN no podia ser menys. Si és el cas, les seves propostes se centren fonamentalment en la "reindustrialització" de França : "La reindustrialització passa per rearmar davant d'una globalització desfermada que ha posat a les nostres indústries en competència deslleial amb la resta del món i amb un funcionament de la zona euro que ens ha sotmès a la política hipercompetitiva d'Alemanya.(...) Exigim una renegociació dels tractats de lliure comerç que posi fi al dogma de la lliure competència que en realitat és la llei de la jungla. [Serà necessària] una planificació estratègica de la reindustrialització directament dirigida pel primer ministre, juntament amb associacions professionals i universitàries i els representants de l'Estat per a organitzar la reindustrialització de França. Aquesta política serà posada en marxa en paral · lel a la posada en pràctica de proteccions intel · ligents a les fronteres, per fer front a la competència deslleial ".

          Mentrestant, Podem demana l '"abandonament del Tractat de Lliure Comerç amb els EUA i la revisió substancial de tots els Tractats de Lliure Comerç ja signats (...) buscant reforçar el respecte de la sobirania dels països, regions i comunitats a desenvolupar el petit comerç local sobre els interessos de les transnacionals ". Com veiem, el discurs és gairebé idèntic: cal lluitar contra la competència i la globalització. I si cal oferir algun caramel per evitar aquesta imatge d'intervencionisme asfixiant, se circumscriu a les pimes i sempre sota el supòsit que no creixin, no tinguin grans beneficis i segueixin totes les instruccions emanades des de l'Estat.

          BCE, euro i Alemanya

          La clau de la part econòmica del programa electoral de Podem, Syriza i el Front Nacional s'ha de buscar en Frankfurt, seu del Banc Central Europeu (BCE). Per a les tres formacions, el problema neix en lamanca de capacitat de les autoritats nacionals. Però el que exigeixen no és més poder per reduir el deute o controlar unes despeses disparats. El seu plantejament és que cal tornar el control als polítics nacionals perquè aquests puguin disposar al seu antull dels pressupostos, sense cap restricció.

          El Front Nacional és el que ho exigeix ​​de manera més directa, ja que proposa la desaparició de l'euro i la tornada a les monedes nacionals, amb la reinstauració de les competències del Banc de França, perquè aquest doni suport a les decisions del Govern de la Nació. En resum, capacitat per imprimir i gastar tot el necessari si així es decideix des de les instàncies polítiques. I perquè ningú s'enganyi, demana "adoptar mesures de control de capitals" i "un impost excepcional" per evitar que els inversors, terroritzats davant aquesta perspectiva, de donar més poder als governs que ens han portat a aquesta situació.

          Mentrestant, Podem i Syriza no exigeixen directament la dissolució de l'Eurozona, sinó més aviat de les normes que la regeixen. Així, el partit grec vol "exigir la UE un canvi de paper del BCE perquè financi directament als Estats i als programes d'inversió pública".Mentrestant, la formació de Pablo Iglesias vol que el BCE es supediti "a les autoritats polítiques", el que inclouria "el suport al finançament públic dels Estats a través de la compra directa de deute públic al mercat primari sense limitacions". Al final, les conseqüències serien semblants, els governs podrien gastar sense les restriccions actuals (bàsicament, que els mercats tanquen el finançament perquè no es fien d'ells), gràcies a que el BCE o el banc central nacional els facilita tots els diners que ells demanin.

          En tot aquest relat, el paper del dolent de la pel · lícula se l'emporta, per unanimitat, Alemanya i el seu canceller, Angela Merkel. Ja vam apuntar anteriorment com el FN culpa la "política hipercompetitiva" de Berlín ia la "austeritat" imposada des d'allà de les conseqüències de la crisi. A Grècia, Syriza ha crescut amb aquest mateix discurs i Pablo Iglesias, en la seva primera entrevista després de les eleccions, ja ha deixat un titular: "No volem ser la colònia d'Alemanya".

          Despesa, impostos i mercat de treball

          Al final, totes aquestes propostes van dirigides al mateix fi: poder gastar més. Perquè Podem, Syriza i també el Front Nacional creuen que el problema de l'actual crisi és d'austeritat i que per remeiar cal pujar el ritme des de les institucions públiques. Evidentment, tots fan genèriques referències a retallades en despeses polítics o privilegis per als partits, però són moltes més les partides que proposen augmentar, especialment pel que fa referència a l'anomenat "despesa social", que es converteix en una mena de carta als Reis Mags.

          Cal destacar que aquí ve l'única diferència significativa entre els programes de totes aquestes formacions. Tots demanen molt més despesa, però mentre l'esquerra fa aquesta exigència universal, el FN ho circumscriu als francesos. Així, el partit de Marine Le Pen proposaincrementar totes les partides en habitatge social, pensions, subsidis d'ocupació i dependència. Les ajudes es multipliquen en els seus programes, igual que en el de Podem, que arriba a exigir una "renda bàsica universal". Al costat d'aquesta proposta, els de Pablo Iglesias demanen "jornada laboral de 35 hores, jubilació als 60 anys, prohibició d'acomiadaments en empreses amb beneficis, increment del Salari Mínim Interprofessional i fortes pujades en les pensions".

          Pràcticament totes les mesures sobre la despesa social són calcades a les que arriben des del FN. Els de Le Pen només es diferencien en un matís, fan prevaldre els francesos sobre els immigrants. Així, en la concessió d'ajudes públiques, privilegis o, fins i tot, llocs de treball,exigeixen que empreses i organismes públics posin per davant els nacionals enfront dels estrangers. La resta de l'esquema és molt semblant al que posa sobre la taula l'extrema esquerra: tot tipus de drets garantits i pagats per l'Estat. Només la nacionalitat dels beneficiaris separa uns i altres. No és estrany que la major part del vot frontista arribi de exvotants socialistes i comunistes.

          El que no queda clar ni per a uns ni per a altres és qui pagarà tot això. Part s'anirà per les noves emissions de moneda (ja siguin del nou BCE o dels bancs centrals renacionalizados). Part s'aconseguirà amb aquests crèdits que s'emetran sense cap control. I és clar, hi haurà més impostos. Podem, Syriza i FN també coincideixen en això.Els tres demanen taxes a les "transaccions financeres","incrementar la tributació de les rendes del capital", la "instauració d'un impost sobre el patrimoni progressiu" i una fiscalitat més "equilibrada", amb fortíssims increments per a les rendes altes. I perquè quedi clar, també exigeixen un "IVA de luxe" per als béns així considerats. Uns es presenten amb la bandera de França, altres amb la republicana espanyola i els de més enllà amb una estrella groga sobre un fons vermell. Però, almenys pel que fa referència a les seves propostes econòmiques, entre els tres grans vencedors d'aquest diumenge, hi ha molts més punts en comú que diferències.

           
      • tornacombat334.748 11 452👍 323
        En primer lloc, la sortida de l'euro. La formació d'extrema dreta advoca per l'abandonament de la unió monetària i la substitució de la moneda continental pel franc. Amb aquest retorn pretén guanyar competitivitat en el mercat de les exportacions i reactivar, d'aquesta manera, la malmesa economia francesa. 

        Pel que fa a creixement econòmic es refereix, la formació ultradretana vol "oposar-se al lliure comerç ia la globalització sense traves" i busca implementar un "proteccionisme intel · ligent" a través de tarifes que puguin restaurar la competència lleial amb altres països la avantatge competitiu deriva uns preus més baixos. Pel que fa al moviment de treballadors dins de la UE, el Front Nacional carrega contra la rebaixa de salaris a ciutadans estrangers i assumeix la protecció del ciutadà francès. 

        Així mateix, Le Pen ha criticat durament el tractat de lliure comerç que estan negociant Brussel · les i Washington, i del qual es desconeixen els termes. Assegura que aquest és un acord "antidemocràtic i antisocial" que té com a fi "ser una màquina de guerra ultraliberal". El Front Nacional ha advertit contra aquesta firma que permetria plegar les polítiques mediambientals i agrícoles a les grans multinacionals. 

        Precisament, la política agrària comuna (PAC) ha estat un altre dels flancs bombardejats per l'extrema dreta gala durant la campanya electoral en afirmar que "és el principal factor en el debilitament del sector agroalimentari del nostre país". Cal destacar que l'origen de la PAC, en els anys 50, va tenir com a principal motivació encarregar-a canvi d'una gran inversió no rendibilitzada-d'una pagesia en crisi que durant el període d'entreguerres havia estat presa fàcil dels partits totalitaris. Marine Le Pen ha promès a aquest sector subsidis nacionals que podrien rescatar aconseguint la total autonomia del país, i en deixar de subvencionar Brussel · les. També defensa la imposició de barreres aranzelàries per a productes estrangers "que no compleixin els estàndards" francesos
    • tornacombat334.748 11 452👍 323

      Davant els resultats electorals a Catalunya de les eleccions europees 2014

      •  
         
         
         
       

      El Partit Comunista del Poble de Catalunya es mostra satisfet amb el resultat obtingut, els 4.225 vots rebuts representen un augment de més d’un 50% respecte les anteriors europees i per nosaltres son el reflex del treball i del creixement sostingut de l’organització leninista a Catalunya. La nostra participació a aquestes eleccions europees ha permès a la militància comunista presentar la proposta de Sortida de l’€, la UE i l’OTAN per construir el socialisme.

      Resultats modestos que reflecteixen la realitat d’un Partit en construcció, que avança i amb cada cop major capacitat d’intervenció en les lluites. La candidatura comunista representa la única candidatura revolucionària, de classe i amb voluntat de conquerir el poder per a la classe obrera, sense eufemismes.

      El PCPC lluita dia a dia per organitzar a la classe obrera entorn els seus propis interessos, no lluitem per  a que “la gent” “la ciutadania” o el “99%” pugui reformar una UE irreformable o pugui regular uns mercats insaciables, el PCPC mai lluitarà per un capitalisme humà impossible d’assolir, mai sembrarem falses il·lusions a la nostra classe.

      Els i les comunistes del Partit Comunista del Poble de Catalunya sabem que cap procés electoral burgès permetrà a la classe treballadora conquerir el poder. És per això, que entenem aquestes eleccions com un espai més on presentar la proposta comunista a la classe treballadora i, a la vegada, com un termòmetre del treball del Partit en el darrer període.

      Les eleccions a Catalunya han posat de manifest com la burgesia catalana marca uns temps i un rumb polític diferenciat de la resta de l’Estat. L’augment de participació, en més de 500 mil nous electors i electores, s’ha expressat en clau “sobiranista”. ERC ha aconseguit uns resultats històrics, i guanya unes eleccions per primer cop des de la IIª República, i obté 594.000 vots, 412.000 més que a les anteriors europees.

      CiU tot i perdre, és segona força política i guanya més de 100 mil vots respecte les anteriors eleccions i assoleix 548.000 vots.

      Els grans perdedors son el PSC i el PP, amb un 14% i un 9% dels vots emesos respectivament. Ciutadans, en canvi ha assolit un 6,5% del vot català, recollint bona part del vot espanyolista a Catalunya.

      Podemos, la formació mediàtica que es reclama antisistema, a Catalunya, fruit de la polarització sobre la qüestió nacional catalana, ha obtingut uns notables resultats però molt per sota de la resta de l’Estat.

      D’aquestes eleccions, els i les comunistes catalans extraiem les següents conclusions:

      1. El gran guanyador ha estat novament l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, amb més d’un 54% de l’electorat.
      2. Tot i no concórrer l’altra força sobiranista, les CUP, un 55% dels vots emesos corresponen a partits favorables a la consulta, un 60% si sumem a Podemos.
      3. El PSC ha entrat en descomposició.

      La propera cita electoral és la consulta del 9 de novembre, consulta que molt probablement serà prohibida pel Govern espanyol i que precipitarà la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques coincidint amb les municipals a la primavera del 2015. Aquestes eleccions segons el full de ruta de les forces sobiranistes tindran caràcter plebiscitari i d’elles hauria de sortir una assemblea de càrrecs electes amb caràcter constituent.

      Sigui quin sigui l’escenari electoral futur, l’objectiu del PCPC no pot ser altra que situar a la classe obrera catalana en el centre de l’acció política, definint que la sobirania de Catalunya no passa per la integració d’un hipotètic Estat català a l’OTAN i al pol imperialista europeu. Per als i les comunistes la defensa i exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya, i per tant del caràcter sobirà del poble català, només és possible en el marc de la ruptura amb l’imperialisme i en la construcció del Socialisme.

      Per últim, volem expressar el nostre agraïment al conjunt de treballadors i treballadores que han recolzat a la candidatura comunista i cridem a organitzar-se en les files del Partit Comunista.

      El capitalisme no és reformable ni humanitzable!

      Tot per a la Classe Obrera!

       

      Comitè Executiu del PCPC
      Barcelona, 26 de maig de 2014

      Share !
  • hipocresia73.680 16 4👍 1.107
    Dimarts passat, a classe d'anglès, en vam parlar del tema. Suposem pel cas que a Catalunya tenim un govern d'esquerra (sense cometes) i a l'altra banda un d'extrema dreta. Enriute'n de les dues Corees. 

Publicitat

Fòrums

  • 9.177.049 missatges
  • 216.847 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat