Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

En castellà també, sisplau [article publicat a l'Ara]

senderi5.463 7 371

 

EDUARD VOLTAS 

| Actualitzada el 26/02/2012 00:00

¿Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la se- va llengua? ¿S'apuntaria a un projecte que emetés senyals de no estimar les coses que vostè estima, o fins i tot, de menysprear les coses que vostè estima?

En el meu últim article (La tribu o l'estat , 22 de gener) demanava la formulació d'un projecte d'estat català capaç d'incloure i acollir amb alegria i respecte les diverses sensibilitats identitàries presents en la societat catalana d'avui, i acabava posant l'exemple de Nelson Mandela, que en el seu camí cap a la victòria va trencar tots els tabús del moviment negre sud-africà i va arribar a abraçar un dels símbols màxims del domini blanc: la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi.

Doncs bé, avui aniré més enllà i m'atreviré a concretar: defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d'abraçar la llengua castellana.

Molts independentistes pensen que la clau per guanyar-se la voluntat dels catalans de parla castellana és el discurs econòmic, la denúncia de l'espoli fiscal, la promesa d'una independència sinònim de benestar. No dic que vagin errats, ni de bon tros, però crec que es queden a mitges. Perquè la gent no només té butxaca, la gent també té sentiments. Té identitat. Si jo fos un català d'identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d'acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s'ha d'ignorar o superar?

Potser m'explicaré millor formulant-ho a l'inrevés. Molts catalans ens sentim profundament incòmodes a l'estat espanyol perquè ens demostra cada dia que el molesta que siguem com som. Ells voldrien que fóssim com ells, som una molèstia, una anomalia. I ho notem: no estimen el que nosaltres estimem, tenen al·lèrgia a la diversitat interna. És per això que, fins i tot si es resolgués el dèficit fiscal, igualment ens en voldríem anar.

Per la mateixa regla de tres, el futur estat català no es pot construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa pròpia. No dic tolerar-lo, no dic suportar-lo com una mena de fatalitat històrica que ens ha tocat patir, no dic simplement respectar-lo, sinó convertir-lo en un actiu, tractar-lo com un element definitori de la Catalunya d'avui i de demà. Incorporar-lo al relat del país del futur. Encaixar-lo en el nostre projecte d'estat.

Al catalanisme li agrada dir-se tolerant i inclusiu, i certament ho és si el comparem amb altres ismes , però, si analitzem honestament els nostres mecanismes profunds, molts catalanistes (parlo de líders polítics, civils i culturals, d'articulistes i creadors d'opinió, però també de la bona gent de la base social) haurien d'admetre que perceben el castellà com una amenaça per al català, o bé com una cosa de fora , o bé com un símbol de l'opressió política secular. I se'ls nota, encara que sigui un reflex inconscient. I com que se'ls nota, generen desconfiança en molta gent.

Crec sincerament que ens cal un canvi sincer d'actitud, perquè el castellà no és només la llengua pròpia i estimada d'almenys la meitat dels nostres compatriotes, sinó que a més és un actiu econòmic brutal que s'ha de mimar o prendrem mal. En el procés cap a l'estat, hem d'assumir sense complexos i no cansar-nos d'explicar que la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe, que el nostre serà un espai rigorosament garantista dels drets lingüístics de tots els ciutadans, que el castellà continuarà sent oficial i que Barcelona continuarà competint per ser cada vegada més influent en el món hispà. I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana, beneficiària directa i evident del canvi de titular de la sobirania.

Sí, es tracta d'un canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida. És passar del bilingüisme com a amenaça al bilingüisme com a valor identificatiu del projecte de país. Tota la vida li hem dit al món que som diferents perquè allà parlen castellà i aquí parlem català. Doncs bé, potser en realitat l'autèntica diferència és que allà parlen només una llengua, i aquí... aquí en parlem dues.

 

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/castella-tambe-sisplau_0_653334661.html

Respostes

Configuració
  • emuajUsuari sumador4.651 13 422

    és una opinió respectable, que no comparteixo

    El que no entenc és perquè aquest va ser càrrec al Govern proposat per ERC

  • LesttattUsuari sumador32.321 10 21👍 7.572

     

    Avui, com cada dia, he sortit de casa, per anar a estudiar.

     

    Per la recepció de l'edifici, hi ha una dona de la neteja, que, mentre acaba de fregar, em diu els bons dies en castellà. Pel carrer, em trobo ha gent, que també marxa a complir les seves tasques. Quasi tots que passen pel meu voltant, parlen en castellà

     

    Entro en un bar, demanant canvi, per comprar un paquet de tabac. El que el regenta, es un espanyol, que se'm dirigeix en castellà... Un cop dins del metro, pregunto a una empleada, que la targeta de metro no em funciona. Em soluciona la qüestió, dirigint-se en castellà... Per dins dels vagons del metro, la llengua castellana, es la que predomina mes, de les diferents persones que tinc pel meu voltant. Els pocs  que parlen en català, es un constant diàleg de barbarismes, tretes del mes pur estil catanyol, com el “tinc que fer”, “ojala”, “barco”, “container”, “tamany”...I ja no entren en les qüestions fonètiques, perquè es pràcticament nul.

     

    Surto del metro, i un home esta venen...: “un euro, quatre encenedors...”, i en castellà... Dins del metro, molta gent estan llegint llibres o aquells diaris gratuïts, editats en castellà... Al arribar a la corresponent parada de metro, una dona, em pregunta en castellà, si baixo aquella andana, al jo està situat davant la porta.... Baixo, i veig a un noi que du un barret amb l'escut espanyol i el nom d'espanya... Al ser massa dora, vaig cap a un bar, dels voltants. M'atén una cambrera sud-americana. Li demano un cafè i un aigua freda. Em fot un cafè amb llet. Al rectificar-li, continuant expressant-me en la meva llengua, se m'emprenya, contestant-me de mala manera, i en castellà.

     

    En acabat, marxo cap a l'escola. Dins d'ella, passo per una mena de plaça del mateix centre, on estan reunits un bon grups d'alumnes, esperant a que soni el timbre del començament de les classes. Les veus i xiuxiueigs es un constant de llengües castellanes i hispanes... Al mateix succeïx per dins dels passadissos del centre. Veig un alumne que du una samarreta, amb el nom d'espanya i un altre amb els colors de l'estanquera, en la seva motxilla... Un cop, dins de les corresponents classes, 1 assignatura de 6, s'imparteix en català. I encara hi han alguns alumnes que demanen que, aquesta assignatura, també s'acabi impartint en castellà, en el que molts dies, es fa amb una mena de bilingüisme. La resta de les assignatures, son íntegrament en castellà, encara que tots els professors que la imparteixen, son catalans. Un centre que ens va fer constar, des del primer dia, que totes les classes s'impartirien en català.. Tres quarts del mateix succeïx en els llibres i apunts d'aprenentatge, que son editats en castellà.

     

    L'hora de l'esbarjo, marxem tots a esmorzar. Torno a passar per aquella plaça, en que torno a escoltar la llengua castellana i hispana, per allà on camino. Vaig cap a un altre bar dels voltants, on també m'atén un altre noia sud-americana, on també no entén una fava del català... on també s'acaba emprenyant, perquè continuo sense canviar de llengua.... on també acabo escoltant, com a resposta, el putu castellà .

     

    En acabar les classes, torno a agafar el metro, per marxar cap a casa, per l'endemà, tornar a experimentar tres quarts del mateix...

     

    No sé si, això, son els efectes d'abraçar el castellanisme, però sincerament... , hi han dies que em sento com un estranger de més, dins del meu País.

     

    A quin preu pagarem per aconseguir la Independència, si continuem per aquest camí?

     

     

     

    • Enric-Cat9.309 7 227👍 544

      És vomitiu els que tenim sensible l'oïda.

       

      Amb una mica de sort ho aconseguiran aquests plurilingües, fer del castellà una llengua oficial a una nació-estat rica i pròsper, per primera vegada a la història universal.

       

      Hem estat confederats amb l'Aragó (o corral de vaques land) durant 700 anys i ni el català ni l'aragonès va ser imposat a cap dels territoris veïns... amb els espanyols només portem quasi 300 anys i ens estant fotent castellà (o mossarabenavarroaragonès) fins la sopa.

       

      I el sabeu aquell que diu "Sin que se note el cuidado"? Els collons que no es nota, ara bé, el que ells sí que no noten és la reacció per part nostre, que només ens dediquem a posar-los-hi multes lingüistes i se'ls hi acaba el món.

       

      I a sobre compartim península, n'hem apanyats...

       

       

    • willybarna8.641 9 250👍 1.381

      A les Illes Balears un 70% ha escollit les classes en catala. A Catalunya si donguessin a escollir, com a minim seria un 80% ja que hi ha mes consciencia linguistica I nacional.

       

      En definitiva, la barreja te el que te....al fi I al cap som un sol poble...no?

       

       

      • LesttattUsuari sumador32.321 10 21👍 7.572

        Anys enrere et donaria la raó, però pel que estic veient i adonant... estic començant a dubtar aquest 80 %.

         

        Si et fixes en l'escrit, dic que:

         

        Un cop, dins de les corresponents classes, 1 assignatura de 6, s'imparteix en català. I encara hi han alguns alumnes que demanen que, aquesta assignatura, també s'acabi impartint en castellà, en el que molts dies, es fa amb una mena de bilingüisme. La resta de les assignatures, son íntegrament en castellà, encara que tots els professors que la imparteixen, son catalans. Un centre que ens va fer constar, des del primer dia, que totes les classes s'impartirien en català.. Tres quarts del mateix succeïx en els llibres i apunts d'aprenentatge, que son editats en castellà.


         I ningú diu res. Ningú protesta. Ni mateixos catalans-parlants, que molts d'ells es dirigeixen en castellà entre ells mateixos. Tothom entén i parla el català, però aquella classe es fa absolutament en llengua castellana (professors, apunts, llibres, alumnat...) ---Soc a Catalunya o algun indret d'espanya?--- Penso.

         

        Perdó... si que hi ha gent que protesta. Algun sud-americà o algun espanyol demana que aquella única assignatura que s'imparteix en bilingüe (bilingüe eh... no únicament en català) es faci enterament en castellà. És l'única signatura de 6,  que la classes s'imparteix en la llengua del meu País, però encara demanen que aquesta també sigui impartida en castellà.

         

        Però el silenci continua. Ni professors ni catalans-parlants li diuen res a tots aquests, en que la assignatura acaba passant del bilinguisme al castellà.

         

        I et diré més. Alguns companys d'alumnes catalans-parlans, quan estan amb altres alumnes espanyols o hispans, no volen que se'ls dirigeixi en català. Em contesten en castellà o dissimuladament marxen cap a un altre lloc. Com si els hi fes vergonya...

         

        No son, únicament, qüestions de barreges. Es qüestió de que els nostres governants i ajuntaments ajudin a incitar i a animar a que la gent parli en llengua catalana. Però el reflex que dona Barcelona per exemple, es desatros, lingüísticament tractant: Pràcticament tot està editat en llengua castellana o amb alguna referencia de l'estat espanyol:

         

        --Rètols de bars i botigues

        --Personal d'administracions, transports públics, seguretat, neteja, metges, infermeres, professorat

        --Llibres, revistes i pel·lícules.

        --Símbols de la ciutat.

        --...

         

        Amb totes aquestes referencies espanyoles com volem que el nostre jovent prefereixi escollir parlar en català, quan ni els nostres mateixos governant mouen el cul per intentar solucionar-ho?. Quina mena d'exemple estan donant?. Un exemple de deixadesa que s'està escampant cap a aquest jovent.

         

        P.S.--"al fi I al cap som un sol poble, no?"-- Aquí no he entès que has volgut dir.

         

        • willybarna8.641 9 250👍 1.381

          Amb el que m'expliques simplement dire que si aquesta experiencia que tu has tingut a Barcelona ciutat, es repeteix a molts mes centres de la ciutat, malament anem.

           

          Es una questio d'habits. Per cert en quin barri o districte esta aquest institut en el que estas estudiant?

  • RobRoy7.257 14 288👍 227

    He d'admetre que es un tema que a vegades no tinc clar ni jo mateix.

     

    L'única cosa que sé és que l'única possibilitat de salvar la llengua i la nació, és la independència, i per la independència amb els catalanoparlants ja no n'hi ha prou, ens cal el suport d'alguns castellanoparlants (no de tots, però sí d'alguns).

     

    Si aconseguissim que una part dels castellanoparlants desenvolupessin sentiments de pertinença o identificació nacional en vers Catalunya (cosa que, desenganyem-nos, actualment no acostuma a passar) tindriem molt de guanyat.

     

    Dins de la gran, enorme, massa de castellanoparlants de Catalunya hi han espanyolistes anticatalans rabiosos, però també hi ha moltíssima gent que passa de tot, que són espanyols per pura inèrcia, (per una fidelitat tribal quasi inconscient), i amb una mica de ma esquerra podriem atreure'ls al nostre bàndol.

     

    Un cop tinguem l'estat propi tindrem mecanismes de sobres per fer del català la llengua preferent i majoritària, però primer cal l'estat propi, collons, que és l'unica cosa que ens pot salvar, i si per assolir-lo em de rebaixar una miqueta certs plantejaments, doncs mira. Si estant encara dins d'Espanya, el català desapareix, o arriba a un grau de minorització molt alt, i no em trencat l'actual esquema (castellanoparlant=espanyol), llavors si que adeu siau per sempre més a això de Catalunya.

     

    • willybarna8.641 9 250👍 1.381
      RobRoy escrigué:

      He d'admetre que es un tema que a vegades no tinc clar ni jo mateix.

       

      L'única cosa que sé és que l'única possibilitat de salvar la llengua i la nació, és la independència, i per la independència amb els catalanoparlants ja no n'hi ha prou, ens cal el suport d'alguns castellanoparlants (no de tots, però sí d'alguns).

       

      Si aconseguissim que una part dels castellanoparlants desenvolupessin sentiments de pertinença o identificació nacional en vers Catalunya (cosa que, desenganyem-nos, actualment no acostuma a passar) tindriem molt de guanyat.

       

      Dins de la gran, enorme, massa de castellanoparlants de Catalunya hi han espanyolistes anticatalans rabiosos, però també hi ha moltíssima gent que passa de tot, que són espanyols per pura inèrcia, (per una fidelitat tribal quasi inconscient), i amb una mica de ma esquerra podriem atreure'ls al nostre bàndol.

       

      Un cop tinguem l'estat propi tindrem mecanismes de sobres per fer del català la llengua preferent i majoritària, però primer cal l'estat propi, collons, que és l'unica cosa que ens pot salvar, i si per assolir-lo em de rebaixar una miqueta certs plantejaments, doncs mira. Si estant encara dins d'Espanya, el català desapareix, o arriba a un grau de minorització molt alt, i no em trencat l'actual esquema (castellanoparlant=espanyol), llavors si que adeu siau per sempre més a això de Catalunya.

       

      Amb 2 linies escolars, una part dels castellanoparlants  escolliria la linia en catala... ergo .... es socialitzarien en catala, per tant utilitzarien mes la llengua I s'integrarien mes en grups de catalanoparlants, consequencia.....l'us del catala augmentaria considerablement entre el jovent, I aquest augment del seu us tambe tindria consequencies electorals.......... a lo millor als de CIU no els interessa que l'us del catala es dispari.

  • senderi5.463 7 371

    Més reaccions a l'article:

     

    En castellà també, per descomptat

    SEBASTIÀ ALZAMORA 

    | Actualitzada el 01/03/2012 00:00

    Article important el d'Eduard Voltas a l'ARA de diumenge amb el títol En castellà també, sisplau . Voltas té el rar costum d'escriure articles només quan té alguna cosa rellevant a dir, de manera que, quan s'anima a publicar, sempre val la pena llegir-lo. En aquesta ocasió, reivindicava la llengua castellana com un actiu (i no com una rèmora) de la Catalunya que es vol sobirana. Una possible sinopsi de l'article diria que una Catalunya emancipada (per fer servir la terminologia del president Mas) parlarà també castellà, o no parlarà res. Ho tornarem a subratllar, per si de cas a algú les esgarrifances no li han permès d'entendre el missatge: una Catalunya independent hauria de comptar també, i necessàriament, amb el castellà com a llengua del país.

    En la frase anterior hi ha dos adverbis que cal subratllar: també inecessàriament . També vol dir que aquesta Catalunya independent d'Espanya viuria en català, per descomptat, però no únicament en català: a banda de les llengües que ha aportat la immigració recent, i que configuren un escenari plurilingüístic que exigeix un esforç d'imaginació per part del legislador, és obvi que aquest nou país viuria també en castellà. Inecessàriament significa que això seria així perquè, a dia d'avui, més o menys la meitat de la població catalana té el castellà com a llengua pròpia, i no cal suposar que, l'endemà de la declaració de la independència, això deixaria de ser així. Ben al contrari: la Catalunya sobirana seria, com assenyalava Voltas, un país bilingüe. Necessàriament bilingüe.

    Això implica que s'hauria de crear un marc jurídic que reconegués el castellà com a llengua cooficial de Catalunya, juntament amb el català. El somni d'una Catalunya monolingüe, a imatge i semblança de la França jacobina que coneixem i de l'Espanya igualment jacobina que encara s'entesta a seguir el model de l'estat veí, senzillament ja no és vàlid. La realitat és la que és, i el catalanisme que encara posa damunt la taula la carta jacobina que identifica una sola nació amb una sola llengua, senzillament està fora de joc. Catalunya pot esdevenir una sola nació amb un sol estat, però el que no podrà ser mai de cap de les maneres és una sola societat amb un sol idioma.

    Als que tinguin remenaments d'estómac davant d'aquesta obvietat els convidaríem a fer dues coses: d'una banda, un cop d'ull al seu voltant, perquè es facin càrrec de la realitat en què viuen. I de l'altra, que considerin per un moment la hipòtesi que una Catalunya independent es convertís en un focus de producció de continguts comunicatius en la pluralitat de llengües que es parlen al país, començant (naturalment) pel català i el castellà. Aquesta Catalunya podria convertir-se en la capital mediterrània de la comunicació multilingüe, amb capacitat per vendre material a les principals empreses de comunicació d'arreu del món. Només es tractaria d'aprofitar la riquesa que ja tenim a l'abast. ¿No és més atractiu aquest projecte que el muntatge d'un megacasino?

  • DaveEUsuari sumador366 8👍 2

    Resposta d'en Bibiloni (amb enllaç a aquest fil del Racó ):

     

    http://bibiloni.cat/blog/?p=1917

     

     

    L’espanyol i l’Estat català

    02 març 2012 | Categoria: Llengua

    El 26 de febrer passat Eduard Voltes publicava un article al diari Ara amb el títol “En castellà també, sisplau” [text també aquí], que tocava un tema essencial per al nostre futur, que mereix reflexió profunda i que hauria de ser tractat amb la màxima responsabilitat i el màxim rigor. Voltes se situa en la perspectiva d’una Catalunya independent i demana que es consideri l’espanyol com a llengua pròpia del país, en tant que llengua de la meitat dels catalans (es refereix, òbviament, només als del Principat), que com a tal sigui assumida pel nou Estat i que hi sigui llengua oficial. Voldria donar el meu punt de vista sobre la qüestió en aquest blog i dir que personalment estic d’acord en moltes coses de la seva argumentació, però no en totes.

    Diguem d’entrada que una vegada assolida la independència, si s’assoleix, el fet que l’espanyol sigui oficial o no en el nou Estat dependrà només dels catalans. I en qualsevol moment, si no ho és d’entrada, s’hi podrà declarar d’acord amb els mecanismes democràtics, o se’n podrà revocar l’oficialitat. Dependrà sempre de les majories i dels estats d’opinió que hàgim anat cultivant i d’altres factors. Per això és important anar amb els peus plans i segurs.

    Coincidesc amb Voltes que l’attitud de molts independentistes vers l’espanyol (i les coses espanyoles) hauria de canviar en alguns punts. I canviarà sobretot si Catalunya arriba a la independència, perquè una vegada assolida aquesta fita, els espanyols (els d’Espanya) es tranquil·litzaran i seran uns veïns agradables, i, correlativament, no tindrà sentit cap sentiment antiespanyol entre els catalans que tinguin la sort de ser ciutadans del nou Estat, que deixaran de gastar energies en l’autodefensa i les esmerçaran en coses més creatives. Hi guanyarem tots i tindrem un veïnatge excel·lent. Evidentment, sense recels antiespanyols els ciutadans catalans de llengua habitual espanyola també hi guanyaran. Coincidesc amb Eduard Voltes que l’Estat ha d’assumir la llengua d’aquests ciutadans (com la d’altres grups lingüístics que hi ha al país en proporció al seu pes demogràfic) i reconèixer-los el màxim possible de drets lingüístics, com el dret a adreçar-se a les autoritats en espanyol, a la protecció i subvenció de les seves activitats culturals i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola. Fins i tot no veig cap inconvenient (en condicions socials que garanteixin la normalitat del català) que els fos reconegut el tan anhelat (per alguns) dret a rebre l’ensenyament en espanyol. No estic segur, però, que fossin molts els qui volguessin renunciar a una escola catalana i multilingüista que els preparàs per a ser bons professionals ben situats en el seu país i en condicions de triomfar a qualsevol part d’Europa o més enllà. Llevat que el seu objectiu se centràs a aspirar per als seus fills al succés professional a l’Espanya romanent o a Sud-Amèrica. No hi ha dubte que cal construir un Estat on tothom s’hi trobi confortable. Respecte, protecció i amor a l’espanyol, tot el que es vulgui, sens dubte. Assegurar la continuïtat de la identitat personal dels hispanoparlants (i dels altres grups), si així ho volen, sens dubte.

    Ara bé, el que no hauria de poder ser en el nou Estat (i estic segur que també coincidim amb Voltes) és l’existència de ciutadans passats per l’escola del país que no parlin català. Entenent que el qui no parla català és aquell que quan l’interpel·len en català no respon en català, encara que l’hagi estudiat a l’escola i sigui quina sigui la seva llengua familiar o identitària. En el nou Estat el fet de no parlar català ha de ser considerat una anomalia, tant si es tracta de persones de llengua familiar espanyola, àrab, xinesa o la que sigui. Que el català sigui la llengua que parlin tots, i, per tant, la llengua comuna és, com s’ha dit ad infinitum, la clau de la normalització del català.

    Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva. I aquesta és la clau: tothom estima la seva llengua, com diu Voltes, però els processos socials de canvi i d’integració cultural també són fets inqüestionables. Els actuals monolingües hispanoparlants, profundament manipulats per l’Estat espanyol, poden tenir prevencions davant un nou ordre lingüístic, però desactivada aquella manipulació, les noves generacions veuran les coses de manera molt diferent.  El nou Estat ha d’estar al servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals, i no hi ha d’haver cap problema perquè els nous catalans d’origen immigratori criats en la Catalunya independent vulguin fer seva la llengua dels jutges, dels policies, dels ministres, dels funcionaris, de l’administració i tots aquells que són vists com l’autoritat. Si és que l’autoritat s’expressa i es manifesta en català. En tot cas, aquesta deu ser la clau.

     

  • willybarna8.641 9 250👍 1.381

    Hem de ser progres....pel be de la cohesio social.


Publicitat

Fòrums

  • 8.854.674 missatges
  • 206.447 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat