Atenció: Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Fòrum

Aquest estiu... prova el POLIAMOR!

lehendarkadi1.704 12 912👍 16

Bé, no espero que us llegiu l'article sencer, però almenys llegiu-vos les parts que he ressaltat amb negreta i amb colors.

 

Poliamor: què és i què no és

Resum i comentari de l’article”Poliamory – What it is and what it isn’t” de Derek McCullough i David S. Hall

 

No vagis on el camí sembla portar, vés, en comptes, on

no hi ha camí, i deixa una emprempta.

Ralph Waldo Emerson

 

Quan sents amor per tu mateix, és prou normal que

l’escampis arreu.

Wayne

 

Malgrat que el títol de l’article pot semblar massa contundent, intentant acotar estretament el que precisament hauria de ser una ampliació de conceptes, de maneres de pensar, un trencament d’esquemes, no deixa de ser interessant comentar aquestes idees com a esquema per a reflexionar sobre l’actual model de relacions imperant a la nostra societat. Imagino que els autors ho presenten així, sobretot en el moment de parlar de “què no és” el poliamor, perquè s’han trobat en nombroses ocasions amb malinterpretacions del terme lligades als tòpics de l’amor lliure practicat pels hippies als anys 60, el llibertinatge, la promiscuïtat…i volen aquí diferenciar i especificar el concepte ampli de poliamor allunyant-lo d’altres formes més superficials d’estimar, tradicionalment més conegudes i acceptades. Així, per una banda el sexe és el problema (quan definieix el que es pot fer i el que no amb una altra persona) i per l’altra, la solució (quan s’entén que el sexe només és sexe). D’aquesta manera s’accepta que pot ser diferent estimar que fer sexe, però en canvi no s’accepta que es pugui estimar a més d’una persona, sobretot si és simultàniament, i menys si el fet d’estimar inclou components sexuals. Al mateix temps, el sexe sovint és el tret diferencial en moltes relacions per tal d’etiquetar-les d’una manera o d’una altra, considerant que les relacions amb components sexuals són més importants que la resta, essent el fet de practicar sexe un element suficientment important com per trencar una relació en cas de practicar-lo amb més d’una persona. Paradoxes dels nostres esquemes socio-culturals repressius. O en tot cas, paradoxes, deixo la reflexió profunda a qui tingui ganes de fer-la.

 

Definició

Els autors defineixen el poliamor com“estimar més d’una persona al mateix temps, amb integritat i honestedat”. Posats a etiquetar què és el poliamor, tasca ben difícil i que pot semblar alhora contradictòria amb la llibertat de triar, de construïr les nostres relacions de la manera que ens sembli més oportuna, podem dir que el que s’intenta des del poliamor és, com a mínim, ampliar etiquetes. Els autors defineixen també el poliamor com “un pas endavant en l’acceptació i la celebració de les realitats de la natura humana. El sexe no és l’enemic en una relació, sinó que ho són la decepció i la traïció a la confiança, que resulta de l’encasellament dels nostres instints naturals en un rígid i antinatural sistema social”. Segons ells, “el sexe és una cosa positiva si s’aplica amb honestedat, responsabilitat i confiança.” Podem veure doncs, com el problema no és el fet de tenir més d’una relació sexual, sinó que el problema vindria de l’engany. El fet és que si nosaltres fem un pacte molt estret i inflexible amb la nostra parella, serà molt més fàcil vulnerar-lo i trencar la relació, que no pas si acceptem la complexitat de la natura humana, dels sentiments, les emocions, els instints. Per tant, la proposta del poliamor és sobretot, no enganyar, no amagar, no traïr i al mateix temps comunicar-se i assentar les bases de les relacions de manera oberta i sincera.

 

L’amor és infinit, no una comoditat finita

Els autors de l’article posen com a exemple il·lustratiu d’aquest amor infinit, l’amor que senten els pares i mares cap als fills, cap a tots els seus fills, un amor incondicional que hi és per a tots i que no és menys intens pel fet de ser compartit entre més d’una personeta. Els poliamorosos refusen creure en el mite que “han de deixar d’estimar una persona abans de començar a estimar-ne una altra”.

 

Per altra banda, pensen que estimar algú no et dóna el dret de controlar el comportament d’aquesta persona i segons ells, “el sentiment de gelosia és substituit pel sentiment de joia en saber que aquella o aquell que tu estimes, és també estimat per algú més”. L’amor hauria de ser incondicional, i els poliamorosos crecen en relacions intenses i a llarg termini. Els autors creuen que en les societats occidentals domina la “monogàmia en sèrie”, que vindria a ser com “un compromís inconscient entre la idea cultural de la monogàmia, i els fets de la natura humana” cosa que voldria indicar que no som realment monògams, degut a les altes taxes de divorci, infidelitat, embarassos entre adolescents, i de famílies monoparentals. Tenim doncs, relacions monògames encadenades, i no en comencem una fins que en trenquem una altra, portant-nos això a conseqüències i contradiccions molt greus, segons els autors: considerar les dones com una propietat, crims sexuals i maltractaments, soledat… Aprenem des de petites que podem estimar més d’una persona, però només una al mateix temps. Els efectes destructius de la monogàmia en sèrie que destaquen els autors, parlen per si mateixos: 8 milions de famílies monoparentals als Estats Units amb els efectes que això pot provocar sobre els fills, divorcis per infidelitats, assassinats de la parella… la gelosia, la posessió i el control que es deriven de la manera socialment imposada/acceptada d’entendre les relacions, són la llavor de la violència domèstica i del malestar i la infelicitat en molts àmbits de la vida.

 

El sexe

Des del poliamor es parla molt del rol del sexe i de la seva importància. Així, si bé potser podem arribar a acceptar que estimem a més d’una persona, el fet de fer sexe amb més d’una ens pot costar més d’assimilar. Contràriament, el poliamor es basa en relacions llargues que incloguin sexe, la qual cosa és més trencadora. “Quan parlem d’amor infinit pels fills, la gent pot entendre

el concepte, ara bé, si parlem d’amor sexual consentit entre adults, això ja es veu diferent. “Confonem sexe i amor massa fàcilment, sovint fent servir sexe quan parlem d’amor i amor quan podríem dir senzillament sexe”. Durant molts anys, l’adulteri era la única causa de divorci, quan en realitat, eren la decepció i la traïció els problemes, no el sexe en sí mateix, com ja hem comentat a l’inici de l’article.

 

La possibilitat de veure possibilitats

Tothom o molta gent pot triar ser monògam, i pot ser la seva tria de vida, però els poliamorosos centren precisament la seva atenció en la possiblitat de triar. La norma generalment aceptada és que el poliamor està bé si ningú ho sap, cosa que implica engany, el que és estrany per molta gent és el fet que sigui obert, que no existeixi l’engany. Pels poliamorosos, un dels millors regals que et pots donar a tu mateix és la possibilitat de ser tu mateix. “Estiman-te a tu mateix incondicionalment i respectant les teves qualitats i inclinacions, et permets estar en pau. Entres en un procés d’auto diferenciació, determinant què és important per a tu i vius moralment, èticament, honestament i responsablement”.

 

Creences i contra-creences

Els autors fan també, per últim, una reflexió sobre creences que fomenten les formes actuals de relació en parella i hi contraposen noves creences que s’adequarien més a la idea del poliamor. Posen èmfasi sobretot en que “totes les creences acceptades es basen en la por de la pèrdua i l’abandonament”.

 

  • Primera creença: “Si la meva parella realment m’estimés, no tindria necessitat de tenir una relació íntima o sexual amb cap altra persona”

Creença basada en el model d’escassetat de l’amor, que suposa per tant que si la meva parella estima algú més, jo seré menys estimada. A més, pressuposa que sexe i amor són la mateixa cosa i satisfan les mateixes necessitats.

  • Nova creença: “La meva parella m’estima i confia tant en mi que podem permetre que la nostra relació s’expandeixi experimentant encara més amor per part dels altres. Hi ha una abundància d’amor en el món i n’hi ha suficient per a tothom. Estimar més d’una persona és una tria que pot expandir exponencialment el potencial per donar i rebre amor”.

 

  • Segona creença : “Si jo fos una bona parella, una bona esposa, una bona amant, la meva parella estaria tant satisfeta que no voldria estar amb ningú més”.

Creença fruit de problemes d’autoestima, terra de cultiu per a la gelosia.

  • Nova creença: “la meva parella confia tant en mi i en la nostra relació, que tenir altres parelles no li farà sentir gelosia que destruirà el nostre amor”.

 

  • Tercera creença : no és possible estimar més d’una persona al mateix temps.

Un altre cop l’escassetat de l’amor.

  • Nova creença: siguin quines siguin les idees i decisions que guien les nostres vides amoroses, aquestes han estat acordades conscientment i d’acord amb cada una de les parts implicades. Insistim en la integritat en les nostres relacions. Quan aconseguim sortir de la polaritat de l’”això” o l’”allò” i acceptem el “i” i també “al mateix temps”, tindrem gran part de la nostra batalla contra la gelosia guanyada.

 

Relacions íntimes i organització social

Davant de totes aquestes reflexions que ens arriben a partir de les idees del poliamor, crec que és important preguntar-se el per què de l’organització de l’estructura social al voltant de la relació de parella o el per què les relacions de parella monògama s’han establert tradicionalment com la forma més habitual de relació. Faig aquesta última reflexió a pinzallades, sense ànim de profunditzar-hi molt, però la faig precisament perquè penso que no és casualitat que sigui d’aquesta manera i no d’una altra. Penso que el fet que s’insisteixi i es bombardegi constantment i des que som ben joves en el tema de la parella, i com ha de ser aquesta, què hem d’esperar, com hem de reaccionar, què és normal i què no, es pot entendre com una forma de control social molt efectiva des de l’estructura del sistema capitalista.

 

El fet d’estar la major part del temps en parella o a la recerca de parella, compleix diversos objectius. En el primer cas, el fet d’estar en parella fomenta l’aïllament i la por, l’atomització de la societat en parelles dificulta l’acció col·lectiva, el viure en comunitat i tot el sentiment de pertanyença i estimació que això pot aportar a les nostres vides, les nostres relacions més íntimes es limiten cada cop a àmbits més privats i a més poques persones. Si amplies el teu amor, es redueix la sensació d’abandonament si algú abandona la família o si algú mor, la necessitat d’una comunitat de suport i d’estimació com més gran millor xoca frontalment amb la organització més comuna en els temps actuals: en l’àmbit privat, la de famílies petites i nuclears i en l’àmbit público-social, les trobades esporàdiques amb els pocs amics dispersos.

 

La possessió sobre la qual s’assenten la majoria de relacions de parella actuals fa una funció de control de la llibertat de l’individu molt important. Si reprimim el sexe i l’amor i el limitem a cada cop més àrees i formes pre-establertes, estarem controlant un camp d’acció molt important per a la felicitat i llibertat d’un individu. Un individu infeliç consumirà més, un individu que se senti lligat, serà menys ell mateix i actuarà de manera menys lliure, en general. A més, tenir parella actualment implica tot un “projecte de vida” que és molt lucratiu pels que estan inmersos en el negoci de l’amor: tot el que implica una parella, casar-se, comprar un pis, comprar mobles, tenir fills etc.

 

En el segon cas, el fet que qui no tingui parella dediqui gran part del seu temps i esforços a tenir-ne, fomenta el consum de productes i estimula una gran demanda de mercat d’alguns d’ells (per agradar, per follar més, per tenir més èxit…) En l’àmbit de les relacions comença a imperar també una forta ètica de l’acumulació, no és important la qualitat i la profunditat de les relacions sinó la quantitat i la efimeritat/esporadicitat d’aquestes). A més, la repressió sexual fomenta el negoci del sexe que és un dels més lucratius del món (si la monogàmia és tan natural, -es pregunten els autors de l’article- per què hi ha una indústria tant gran sobre les relacions? -els “com fer-ho bé” de revistes, llibres, sèries de televisió etc.) i no tindria sentit si el sexe fos tractat des de sempre amb la naturalitat i el respecte que es mereix (atenció, que no estic parlant de frivolitat).

 

En conclusió doncs, m’agradaria dir que crec que és important quedar-se amb la idea, més que de la definició d’una categoria de gent com a “poliamorosos” o de la definició del “poliamor”, amb la defensa de la llibertat i la possiblitat de triar, de plantejar-nos les relacions sense imposicions i de treballar-les per tal que siguin cada una com volem i acordem que siguin. A més, és fonamental tenir en compte i donar fonamental importància al que tinc amb cada persona, molt més que fixar-me en el que no tinc amb ella, o amb el que ella té (també) amb altres. Això em recorda a un conte en què un avar que té 99 monedes d’or no és feliç perquè només és capaç d’obsessionar-se amb la moneda que li falta.

 

Valorem el que tenim, siguem honestes, ampliem els nostres horitzons i redefinim les postres creençes per tal de poder ser juntament amb els altres, cada vegada més lliures i feliços.

 

“La complexitat d’un sistema està limitada només si el sistema és rígid, inflexible i aïllat del seu entorn. Els sistemes autoorganitzats en continua interacció amb el seu entorn són capaços d’augmentar tremendament la seva complexitat abandonant l’estabilitat estructural en favor de la flexibilitat i de l’evolució amb final obert”

Erich Jantsch. Desing for Living

 

 Article de Laia Vidal extret de la revista Détourné (www.detourne.org)

Respostes

Configuració
  • rubricatus4.963 11 396

    Com sempre molt interessant, i si, he tingut la paciència de llegir-me'l sencer

     

    Estic molt d'acord en el concepte i la teoria, de fet, fil per randa defineix la majoria dels dubtes que tota la meva vida he tingut sobre les relacions personals, tant de parella com d'amistat, i les línies que les separen per definir unes i altres i les barreres que ens posem, l'intensitat d'algunes amistats i el desapassionament d'alguns "amors" de vegades contrasten, i venen a xocar amb el que ens ensenyen, el que "hauria de ser", el camí marcat socialment o senzillament el que volem.

     

    He mantingut relacions monògames, la majoria, i d'altres que eren polígames, però sempre he disfrutat molt més amb les primeres. Sigui per prejudicis, per educació, per instint, per sentiments o pel que vulguis, les meves relacions polígames sempre han arribat a un punt d'amargor, o per la meva part o per l'altra, en algun moment, i sempre arriben pel mateix sentit, quan creix l'estat d'enamorament d'una de les bandes, i en aquell moment esclaten sempre pel mateix cantó, la suposada llibertat sexual pactada. Allò que sents imaginant a l'altre persona amb una altra és incontrolable i no em penso fustigejar dient que bé que la meva companya-amiga-parella és més feliç així, sempre es pot fer aquest mecanisme argumentatiu en aquests casos, però que hòsties nosaltres també hem de ser-ho i si així no ho som, doncs no estem fets en aquest sentit l'un per l'altre i au, que no passa res. Em va fer molta gràcia un comentari de no se qui dient una cosa així com: "soc multicultixupiguai i la meva parella es folla a tot el que es mou i m'agrada".

     

    Si, potser no sabem diferenciar el sexe de l'amor, però només he pogut ser polígam quan l'intensitat del meu amor cap aquella persona era més aviat baix, en el moment que creixia, la coherent poligàmia que volia aplicar se m'ha anat sempre al carall i viceversa. Crec per això que en aquest cas pot ser igual d'interessada i egoista que una relació monògama. A hores d'ara ja ha arribat el moment que crec saber el que més m'omple, en haver provat les dues coses. I si, pot haver-hi insatisfacció a una parella monògama com polígama, senyal de que no van bé les coses, però ull, no perque siguin monògames o polígames, sinó simplement perque no són el que vols que siguin.

     

    El cas és que estem plens de contradiccions però nosaltres marquem el nostre camí i sabem millor que ningú el que necessitem. Mentres partim de la base de la llibertat, del pacte i el respecte amb l'altre persona no ha d'haver-hi cap problema en la relació, sigui quina sigui. Soc més lliure perque puc follar amb qualsevol altre? això ho puc fer sempre sigui monògam o polígam, acceptar el pacte establert amb l'altre persona és el que m'impedeix fer-ho, valorant si per sobre està el meu instint sexual o el respecte. Si vull renunciar a poder follar amb qualsevol o si renuncio a tenir aquella persona en concret que se que no li agrada que ho fes. Doncs jo ara valoro molt més estar amb aquella persona, i si un dia, tinc ganes d'allitar-me amb una altra és senyal de que no van del tot bé les coses amb aquella persona concreta o aquell pacte no és l'addient. Però en tot pacte renuncies a alguna cosa i no sempre podem tenir-ho tot.

     

    El que passa és que en el meu cos, i crec que en els de tots, els instints animals estan ben presents i moltes vegades el que pensa el meu cap, el meu cor i els meus genitals és ben diferent. El complicat es trobar l'equilibri entre els tres i saber qui t'està manant en cada moment, és dolent que et mani el cor, els genitals o el cap? segons el moment i la situació, però soc dels que penso que el cap ha d'exercir sempre el poder per damunt dels altres. La llàstima és que a la realitat no és així, i a vegades penso que l'amor és una d'aquelles coses que et fan perdre el cap definitivament per instaurar la dictadura del cor, fent tonteries que el teu cap no acceptaria mai, i l'instint animal instaura el poder dels genitals, passant les mateixes tonteries que el cap no accepta, i això és difícil d'equilibrar i controlar perque tot ho portem a dins. Instint, raonabilitat, sentiment. Però ha de ser el cap el que mani a la llarga al meu parer, sense matar els altres, però fent de guia, i això no és gens fàcil.

     

    Som animals insatisfets per natura i volem el que no tenim i sempre aspirem a més (no parlo materialment oju!). És així i no hi ha res a fer en aquest sentit.

     

    D'això podem estar discutint segles i mai arribarem a lloc. Cadascú és com és. I ja ho deixo després d'aquest darrer tòpic

     

    Cuida't i que vagi bé

    • lehendarkadi1.704 12 912👍 16

      uau, amb aquesta superexposició, em quedo una mica esmaperdut. T'haig de donar la raó amb tot el que dius, ja que reflecteixes una realitat pura i dura, però alhora considero que el text té un to massa pessimista en quan a les possibilitats de canvi que ofereix. Ja saps que els textos llibertaris es defineixen per desafiar la realitat imperant, i a vegades son tan empelagosament romantics que freguen el misticisme, i sovint sembla que siguin pura literatura fantàstica com pot semblar aquest text sobre poliamoria, al relatar un tipus de relacions socials que ens semblen impossibles en el moment present, però crec que son absolutament necessaris si pretenem canviar i creixer (no materialment, sino espiritualment). Cal apostar per mons fantàstics, i ser conscients que tan sols estem a l'inici del camí d'aquests mons que albirem en la llunyania (el misticisme mola).

       

      • rubricatus4.963 11 396

        El misticisme mola

         

        Absolutament d'acord en l'intencionalitat de fer pensar que sempre tenen els teus textos i l'ambició d'imaginar totes les realitats possibles i plantejar-ho tot des de la base, són bàsics en aquest sentit.

         

        Llàstima que a vegades em surt la vena racional i l'empirisme científic en coses que no el poden tenir. Imagina quina parrafada em va sortir després de llegir-lo, com sempre em vas fer pensar i tenia temps per fer la meva palla mental personal que només volia reflexionar sobre les teves reflexions des de la meva experiència. I el que més em fot és que se que aquest tema continuarà donant-nos voltes fins que ens morim, i això és possitiu però inquietant alhora

         

        Una abraçada

    • BushidoUsuari sumador12.522 10 162👍 315

      Quina crack!!!! Si senyor

    • dSkaBella5.257 11 367👍 1

      Ho subscric tot completament. Jo també he tingut relacions d'aquests diferents tipus i m'ha passat el mateix que expliques, i sí, he sigut sempre més feliç amb les "monogames".

      • rubricatus4.963 11 396

        A mi això em fa pensar que moltes vegades tenen tanta importància els instints i sentiments més animals com la raonabilitat més humana.

         

        Puf, això donaria per un altre debat, però la felicitat és una cosa tan subjectiva, i les relacions una cosa tan complexa, i la teoria és una cosa tan bonica i la pràctica una cosa tan real....en tot cas m'alegro de que alguna persona coincideixi en això que em passa

         

        I estic segur que tot i saber-ho i pensar que estem segurs del que volem ens ho tornarem a replantejar tot mil vegades, almenys jo, i això em desconcerta

  • lo gambusí22.917 10 41

    Sovint tinc ganes de fer l'amor amb companyes i amigues.

     

    No perquè hi estigue enamorat ni perquè m'atraguen sexualment d'una manera especial, sinó simplement perquè entenc que és una manera més de demostar-lis el meu afecte i passar-m'ho bé amb elles, com una vessant més de la nostra relació d'amistat. Fent una analogia una mica barroera, però suposo que comprensible: per què anar al cinema o a ballar amb una amiga s'entèn com "normal" en la nostra amistat i en canvi, fer-li sexe oral s'entendria com una altra cosa? Crec que el sexe pot entendre's com moltes coses, depenent de les persones i el seu context vital: des d'una expressió de l'amor -en el sentit d'estar enamorat- a una simple voluntat de vici, passant per una manera d'expressar afecte. ¿No li ha passat mai a ningú de tenir ganes de besar apassionadament a una persona a qui tens afecte, simplement perquè t'apetix; no necessariàment per una qüestió sexual de fons?

     

    Això pot estar relacionat amb el que exposa el text que has copiat, que m'ha semblat interessant, com molts dels que penges. Personalment entenc que en este àmbit tota relació implica un pacte, i per extensió, unes renúncies. M'explico: si es dóna la situació qeu en una parella una persona és partidària de tenir una relació monògama i l'altra de tenir-ne una de polígama, una de les dos persones haurà de renunciar a la postura, perquè són incompatibles l'una amb l'altra. O bé la persona pro-poligàmia haurà de renunciar a un cert tipus de relacions per evitar fer mal a l'altra persona o bé la persona pro-monogàmia haurà d'acceptar les altres relacions de la persona. La qüestió és que aquí acaba havent-hi un joc de balances, en el qual una persona ha de cedir i triar si vol avantposar el seu benestar individual o al de l'altra persona. Per desgràcia no són casos en què es pugue arribar a un punt mig.

     

    Personalment és un tema que m'interessa  i m'amoïna molt.

    • lehendarkadi1.704 12 912👍 16

      uei, jo crec que cal partir de l'idea de que no existeixen les persones monogàmiques, això t'ho podrien confirmar experts en sexologia. Però si que hi ha persones que defensen la monogàmia perquè prioritzen sentiments com la gelosia (amb la consequent possessivitat i coerció afectiva i sexual) per sobre de l'amor o el desig i el plaer sexual.

      Així doncs, la monogàmia és una opció cultural, i no quelcom que portem inscrit en lo més profund del nostre ser. Com a tal, cal obrir un debat i questionar-la. Està molt bé establir pactes, però els pactes han de ser racionals, s'han de poder argumentar i justificar. Així doncs, tornem a estar amb el mateix, i per ara, encara ningú ha aconseguit defensar argumentativament a la monogàmia.

      • dSkaBella5.257 11 367👍 1

        perquè la monogàmia s'explica o s'enten a partir de l'experiència i de viure-ho. En teoria, lo lògic i, per alguns, ideal, és la poligamia. Perquè a l'igual que dones el teu amor als teus amics, perquè no gaudir de la teua sexualitat amb la gent que estimes (siguen 1, 2 o vint-i-cinc)? Però ja et dic, quan passes de teoritzar sobre açò, a viure realment aquests tipus de relació t'adones dels perquè de la monogàmia.

      • lo gambusí22.917 10 41

        Entenc que les persones defensores de la monogàmia no es guien per qüestions teòriques, sinó sentimentals. I això sí que és difícil de refutar..

        • lehendarkadi1.704 12 912👍 16

          ok, sant tornem-hi. Els sentiments no estan aillats de la cultura, sino que venen condicionats per la cultura. Això és molt evident en sentiments com la por i la inseguretat, dels quals el poder en treu molt de rèdit. No és casual que en les estadístiques surti que la població té més por del terrorisme que no pas dels accidents de tràfic. Així doncs, perquè amb els afers afectius hauria de ser diferent? No pots obviar que hem estat educats per tal que siguem monògams, i des que no existeix el determinisme sentimental, les persones som capaces de progressar i créixer a nivell sentimental i emocional, les persones no som "reterdades sentimentals", i per tant som capaces de superar la monogàmia, malgrat costi molt d'esforç, especialment com més grans ens fem. 

  • xoco1.359 11 991👍 4

    jo vaig obrir un fil identic, vaig tindre que tancar-lo. El racó encara esta al segle pasat :P


Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.806.566 missatges
  • 205.082 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums

Fils
més votats

Accedeix als fils més votats
Publicitat