Notícia

'Hem de fer entendre a la gent d'Espanya que tot això ha passat només per voler votar'

Txell Bonet Periodista i parella de Jordi Cuixart

Són les dues del migdia i el sol es deixa entreveure pel barri de Gràcia. Sona el telèfon. És la Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart. Em diu que si arribo uns minuts abans de l’hora acordada, molt millor. Li han canviat l’hora del vis a vis que té demà i ha d’agafar un AVE aquesta mateixa tarda. Marxa avui cap a Madrid i no tornarà fins divendres, però seguirà pensant amb l'entrevista i intercanviarem encara algun altre missatge. Demà podrà veure la seva parella -sense el seu fill-, però divendres els tres es retrobaran franquejats per un vidre. "De cop i volta m’han dit que el vis a vis que teníem a les 5 de la tarda, serà a les 10 del matí i si agafo el tren de les 5:50 de la matinada ja no arribo", em diu amb veu serena. És el primer cop que parlo amb ella, però de seguida m’adono que -malgrat les circumstàncies- té una vitalitat i una energia positiva envejable.

La seva parella porta més de 170 dies empresonat i el seu fill, que encara no té un any, ja ha recorregut més de 34.000 quilòmetres per poder veure el seu pare

Sembla que sempre veu el got mig ple. M’explica que l’única cosa que l’ha ajudat a ser més forta per afrontar aquesta situació és que ja amb el Jordi Cuixart portaven -en el sentit positiu del terme- una vida "sense horaris" i  estaven "acostumats a improvisar". I afegeix somrient: "Estic acostumada a fer un tetris per poder arribar a tot arreu". Abans tots dos ho feien "per construir alguna cosa", ara ha d’invertir "una energia inútil" fent hores i hores de trajecte per veure’l a Soto del Real. "Jo podria fer la mateixa visita a Quatre Camins o a una presó catalana sense que aquesta visita m’ho desestructurés tot, a mi i al nostre fill". La seva parella porta més de 170 dies empresonat i el seu fill, que encara no té un any, ja ha recorregut més de 34.000 quilòmetres per poder veure el seu pare: "Això no és estat de dret. S’estan vulnerat els drets de l’infant i seguirem treballant també en aquest sentit". Era el dia 16 d’octubre quan Jordi Cuixart va entrar a la presó de Soto del Real i, des d’aleshores, la Txell Bonet i el seu fill fan cada setmana el trajecte Barcelona-Madrid-Barcelona.

"Els viatges són llargs i generen un bon desgavell, però hi ha una cosa pitjor: no fer-los"

-Què és el més difícil d’aquest trajecte?

Els viatges són llargs i generen un bon desgavell, però hi ha una cosa pitjor: no fer-los. Quan tens un fill tan petit, cada setmana canvia la seva cara, els seus gestos i les seves aptituds. És un moment únic de la vida i jo sé que encara que el Jordi només el pugui veure a través d’un vidre durant 40 minuts, això li dóna energia per aguantar una setmana més. Per això està molt fort, perquè ens veiem molt sovint. Sé que té un valor per mantenir unida la nostra família, sinó el meu fill no sabrà qui és el seu pare, ha de poder crear un vincle d’alguna manera.

La conversa genera moments de contradicció. Enraona de forma tranquil·la, però em parla del dia a dia a una presó. M’explica que el Jordi té "la sort" d’estar en un mòdul de baixa conflictivitat i que ell se sent "molt afortunat” perquè cada setmana té diferents visites i, en canvi, alguns dels seus companys no saben ni on són les seves famílies. "Ell està ben acollit. Els altres companys li diuen que és un pres polític i que té la gran sort de no tenir remordiments", afegeix.

"Tenim un atac exterior molt bèstia, però el més important és poder dormir tranquil sabent que no hem fet res mal fet. Jo lluitaré per canviar les coses externes, però no depenen només de mi. El que depèn del Jordi i de mi és el nostre estat d’ànim. Per tant, no ens enfonsarem"

És en aquest moment de la conversa quan la Txell mostra la seva gran força: "Tenim un atac exterior molt bèstia, però el més important és poder dormir tranquil sabent que no hem fet res mal fet. Jo lluitaré per canviar les coses externes, però no depenen només de mi. El que depèn del Jordi i de mi és el nostre estat d’ànim. Per tant, no ens enfonsarem".

Es fa un silenci.

Té les idees molt clares i sap com s’ha de protegir per seguir lluitant. Defensa que cal impulsar noves iniciatives i obrir d’altres espais.

-S’està començant a guanyar la batalla a nivell europeu?

No diré la paraula batalla. És molt important el que ha passat a Alemanya, perquè els jutges han analitzat els fets i diuen que no hi ha violència. L’opinió pública europea i internacional és imprescindible, però també l’espanyola. A Espanya no tenim cap batalla perduda. On tinguis les teves frustracions és que hi ha alguna cosa amagada allà darrere i s’hi ha de treballar. Justament, on hi ha més males vibracions és on hem de treballar. Hem de fer entendre a la gent d’Espanya que tot això ha passat només per voler votar. Hi ha drets com el de l’autodeterminació que ha de poder ser sospesat en la societat. Sense violència s’ha de poder parlar de tot. Quina proposta ens ofereixen? Hem de desaparèixer? Ens volen, però no com som? Ha de poder haver-hi una normalitat i una pluralitat. Hem de trencar aquesta por cap a la diferència. El pitjor que pot passar és esdevenir una societat homogènia. Això és una cosa terrible.

No vol ni sentir la paraula ràbia o impotència. Assegura que ella només vol “construir” i que amb una actitud “oberta i positiva” serà l’única manera d'aconseguir-ho. I m’explica que el Jordi Cuixart també ho veu així, que vol afrontar la seva defensa per demostrar que "no ha fet res malament" i que està empresonat "per motius polítics". Defensa la feina del seu company perquè sap que Òmnium Cultural és una entitat que sempre ha volgut "teixir ponts, compartir diferents sensibilitats i buscar l’entesa". I fa un gran somriure. Així delata l'enorme agraïment cap a tot l'equip de l'entitat i els seus socis que l'han ajudat incansablement durant tots aquests mesos. 

"Van empresonar el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart per paralitzar la veu del poble. Ells són a la presó de manera simbòlica perquè l'Estat -espanyol- vol engarjolar les idees de, com a mínim, més de 2 milions de persones"

-Els presos polítics són ostatges?

A mi em costa posar paraules o etiquetes. Jo només sé que estan patint una situació totalment injusta. Van empresonar el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart per paralitzar la veu del poble. Ells són a la presó de manera simbòlica perquè l'Estat -espanyol- vol engarjolar les idees de, com a mínim, més de 2 milions de persones. El Jordi Cuixart no està a la presó perquè ell, a nivell personal, volgués una cosa o un enriquiment personal. És a la presó com a líder de tota una col·lectivitat que estava reclamant el dret a la manifestació, a la llibertat d'expressió i a fer possible un referèndum. Com que està a la presó per una causa i un sentiment col·lectiu, doncs tothom sent com si algú de la seva família o ell mateix estigués empresonat. Per això, és molt important que una col·lectivitat no ho normalitzi.

No normalitzar-ho és, segur, imaginar el moment que podrà tornar a casa. La Txell em confessa que, cada dia, quan obre la porta recorda que el Jordi Cuixart va sortir a les 5 del matí d’aquell dia del mes d’octubre i que tots dos mirant-se van pensar: "No sé si tornaràs, espero que sí". Amb convenciment assegura que està preparada "pel que convingui" perquè "a la vida t’ho has de treballar i t’has d’adaptar", però no pensa que el Jordi pugui passar-se molts anys empresonat "perquè els pensament els acabes projectant". 

Per això, acaba sentenciant: "Jo el que he de fer cada dia és aixecar-me i pensar què puc fer per intentar que surtin. És la manera de seguir movent energia. Mai saps quina és la cosa que pot desllorigar això. Picaré mil portes, només que una s’obri ja tindrem la llibertat".


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.175.361 missatges
  • 216.778 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat