Notícia

'Montserrat Roig feia ràbia als crítics no només pel fet de ser dona sinó perquè era feminista'

Aina Torres Periodista i autora del llibre 'Montserrat Roig. La memòria viva'

Feminista, d’esquerres i compromesa amb les seves idees i conviccions. Aquests són alguns dels conceptes que ens permeten definir l’escriptora i periodista Montserrat Roig. Tot i així, desconeixem algunes facetes d’ella. Per això, la periodista Aina Torres va decidir endinsar-se en la seva vida i obra i plasmar en el llibre “Montserrat Roig. La memòria viva” qui s’amaga darrere d’aquest, encara desconegut, personatge. “Ella va donar veu a moltes persones que havien estat oblidades, per tant, és de justícia que nosaltres la recuperem a ella, perquè va ser silenciada no només pel fet de ser dona sinó per ser d’esquerres”, assegura Aina Torres. Hem parlat amb ella per saber qui era i què defensava aquest referent que va lluitar per donar veu a les dones.

Per què, fins ara, no hem començat a descobrir qui va ser Montserrat Roig? És culpa, com diu la periodista Mònica Terribas en el pròleg del llibre, de viure en una societat patriarcal?
És una de les raons. Ella abans de morir se sentia menystinguda a casa seva. De fet, en la crítica literària, igual que passa ara, la majoria eren homes i deien que escrivia literatura autobiogràfica. Però ella, entre els mil documents que guardava, tenia una carpeta amb cites d’autors que mostren com tota literatura és autobiogràfica. Conservava aquestes cites per justificar-se o poder defensar-se d’aquestes acusacions. Considerava que tots escrivim a partir de la pròpia experiència, per tant, no té sentit dir que la seva obra era autobiogràfica.

I va dedicar-se al periodisme i la literatura, un terreny altament masculinitzat en aquell temps.  
Exacte. Va ser una de les primeres dones que va decidir posar-se davant d’una càmera de televisió i dirigir un programa. Per tant, la literatura li va costar pel fet de ser dona però també el periodisme. El feminisme de la Montserrat Roig és present en la literatura. Ella explicava que va voler obrir les finestres i els balcons de les cases perquè poguéssim veure les dones que la història havia tancat per cuidar dels seus marits i dels seus fills. Per tant, suposo que ella feia ràbia als crítics no només pel fet de ser dona sinó perquè era feminista. Però, alhora, la Montserrat Roig denunciava que per una dona era difícil dedicar-se a escriure perquè hi ha una barrera física: el fet d’haver de cuidar dels fills. Aleshores, ella, a diferència de la Maria Aurèlia Campany que va ser una escriptora d’una generació anterior i un referent per a la Montserrat Roig, creia que tenia dret a ser mare i, alhora, escriptora.

Expliques que la seva mare, Albina Fransitorra, era una dona molt avançada al seu temps: d’esquerres, feminista i independentista. Roig va seguir el model de la seva mare?
Sí, és el seu referent. La mare, precisament, va haver de deixar l’escriptura i el periodisme, les dues coses a les quals es va dedicar la Montserrat Roig, per cuidar els 7 fills. Per tant, suposo que aquesta renúncia de la mare també va fer que la Montserrat Roig, encara amb més deteniment o voluntat, digués que volia ser mare i escriure. Però la Montserrat Roig va tenir dificultats per compaginar la criança dels seus fills amb l’escriptura. Ella, de vegades, tenia mala consciència i es preguntava si havia sigut bona mare, si havia dedicat prou temps als seus fills. Però, de seguida, responia: els homes escriptors no tenen aquest sentiment, per tant, jo no tinc perquè tenir-lo. De fet, els seus fills no li retreuen gens. Diuen que les estones que estava amb ells era divertidíssima. Tot i així, els companys que va tenir, els marits, tampoc van veure amb bons ulls que es dediqués a escriure. Alguns li van retreure que es passés la nit davant “la maleïda màquina d’escriure”.

Com entenia ella la lluita feminista?
Ella veia la cultura com un valor emancipatori. Veia l’escriptura com un acte de resistència. Una de les resistències era la feminista i va participar en diferents conferències per parlar-ne. D’altra banda, de la seva malaltia, el càncer de mama, en va fer una reivindicació, va demanar que se’n parlés a la televisió i que es destinessin recursos a la malalties específiques de les dones. També veiem aquest feminisme en la decisió de dedicar-se professionalment a escriure. Una decisió que, en aquell moment era difícil, i encara més si erets dona.

En el llibre dius que va fer “de la vida i l’obra, una lluita contra la desmemòria”. Per què?
Creia que s’havia de fer justícia i, per tant, que el silenci que havien volgut imposar sobre les generacions anteriors, sobre els deportats, els intel·lectuals... durant el franquisme, era el mateix silenci que volien imposar sobre ella. De fet, en el programa de televisió “Personatges” va posar davant de les càmeres persones que, fins aleshores, havien estat silenciades com Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Neus Català. I, alhora, va fer obres tan monumentals com “Els catalans als camps nazis” i les va escriure amb aquesta intenció. Molts consideren que la Montserrat Roig és la mare dels deportats. I la Neus Català explicava que va ser amb ella qui va poder narrar per primera vegada l’horror que havia viscut. Aquesta obra continua sent un dels treballs més importants sobre els catalans deportats, malgrat tots els anys que han passat. Per tant, una voluntat expressa de recuperar tota aquella gent que el franquisme i el patriarcat havia silenciat. Ella va començar a parlar de memòria històrica en un moment en què ningú ho feia. A mi m'agrada molt una frase seva: “la memòria és un acte d’amor”. Per tant, és de justícia que nosaltres la recuperem a ella, perquè va ser silenciada no només pel fet de ser dona sinó per ser d’esquerres. Va morir en el “Pujolisme” i reivindicava que no se sentia respectada o que no congeniava amb la cultura i la política institucional que hi havia en aquell moment.

Com creus que reaccionaria Montserrat Roig davant d’un periodisme, de vegades, poc reflexiu i on prima la rapidesa?
Ella feia periodisme d’investigació, estirava del fil i, alhora, sempre intentava contrastar les fonts i anar a l’arrel. Creia en el periodisme reposat. En el programa televisiu “Personatges” entrevistava diferents escriptors i el que feia era gairebé periodisme literari. Cuidava molt la paraula. De fet, ella abans de morir, quan la professió ja anava cap a un periodisme més groc o més ràpid, ja havia fet algunes crítiques. Es queixava perquè no se sentia identificada amb aquest periodisme que no contrastava les fonts. Per tant, segur que reivindicaria un periodisme diferent.

Què en pensen els periodistes actuals de la seva figura?
Això és molt curiós. Jo vaig dir: a veure què diuen els periodistes sobre la Montserrat Roig, els ha influenciat?. Anava totalment a les palpentes perquè era una referència que no s’havia fet pública. Però molta gent, per sorpresa meva, la reivindica. Per exemple, el David Fernàndez explica que els “Catalans als camps nazis” és un llibre que el va influenciar per, precisament, aquesta voluntat d’anar a l’arrel, d’un gran periodisme d’investigació. O l’anàlisi que fa el Joan Carles Peris sobre la Montserrat Roig televisiva. Perquè amb el programa “Personatges” va entrevistar tots els intel·lectuals de primera fila, que en aquell moment eren desconeguts i que després s’han convertit en referents.

També va ser una gran activista política. “La cultura és política i la política és cultura”, deia Roig. Com entenia ella aquesta associació?
Sí, ella quan feia periodisme prenia partit. És a dir, feia articles en els quals es posicionava clarament. No creia en la falsa objectivitat del periodisme i això es veu en els articles que fa sobre temes d’actualitat, per exemple al diari Avui, i on parla del dret a l’autodeterminació del poble kurd o quan critica que Televisió de Catalunya no es pugui veure al País Valencià o a les Illes.

Escrivia en català. Utilitzava la llengua també com a eina de reivindicació o acte polític?
Ella escrivia en català literatura però el periodisme també l’escrivia en castellà perquè en aquells moments molts mitjans de comunicació eren en castellà i, com que s’havia de guanyar la vida en això, va optar també per escriure en castellà. Però sí que la literatura l’escrivia en català, en un moment en què no era fàcil, per reivindicar-ho com a llengua literària.  

Quina creus que és l’obra que més la defineix?
És difícil escollir però “El temps de les cireres” o “L’hora violeta” són clarament el reflex de la Barcelona dels anys 70, de la burgesia i de les dones. Ella deia que li hagués agradat morir sent considerada una cronista de la seva època i molta gent coincideix que realment ho ha aconseguit. Si vols conèixer com era la Barcelona de la petita burgesia o com pensaven les dones dels anys 70, has de llegir aquests llibres. Però hi ha l’obra “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, que és l’última que va escriure, i on es recullen molts dels seus pensaments. Ens serveix per entendre perquè escrivia en català, perquè volia visualitzar les dones en la seva escriptura, quina diferència trobava entre escriure periodisme i literatura... Per tant, és el seu testament literari.

Has parlat amb moltes persones per elaborar aquest llibre: periodistes, escriptors... Hi ha alguna cosa que tothom t’hagi repetit?
Tothom no ho sé però la majoria coincideix en el fet de donar visibilitat a les dones en la seva literatura, en què és cronista d’una època. I, alhora, molta gent creu que era millor periodista que no pas escriptora de literatura.

Què t’ha aportat a tu escriure aquest llibre?
Jo coneixia Montserrat Roig per “L’hora violeta” i “El temps de les cireres” i vaig tenir la necessitat de conèixer algunes parts d’ella que s’han amagat. Algunes, precisament, pel fet de ser dona, d’esquerres, per escriure alguns texts antifeixistes. Per tant, considerava que mereixia ser coneguda en la seva totalitat. Com a dona m’han sorprès totes les reflexions i reivindicacions que fa. Com a periodista aquest periodisme d’investigació. Per tant, he trobat una persona en la totalitat: com a dona, com a escriptora i com a periodista. El seu llegat és totalment actual i les seves reivindicacions també. Per exemple, exigia unes condicions dignes pels treballadors de la cultura. Fins i tot ella, en aquella moment, ja ho reivindicava. I això és molt vigent!

Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.966.128 missatges
  • 210.154 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums