Canal Racó cultura popular

Teresa Juvé: "Dissortadament, les persones que obeeixen a l'odi i l'hostilitat són les que porten la veu cantant"

Imatge del documental "Teresa Juvé: memòries d\'exili"
Imatge del documental "Teresa Juvé: memòries d\'exili"

Segona part de l'entrevista a Teresa Juvé. En la primera, l'escriptora recordava l'exili de la seva família i l'entrada a la resistència francesa com a combatent antifeixista. En aquesta ocasió, Juvé narra la seva experiència al front bèl·lic, l'estada a França durant els anys 50 i 60, i opina sobre el moment polític actual.

 

La prioritat era lluitar, fins i tot quan no es trobava en les condicions condicions de salut.

Més d’un any anant, tranquil·la i segura, d’un costat a l’altre, d’una ciutat a l’altra, d’un maquis a l’altre i, de sobte, heus ací que la malaltia et clava al llit, enfebrada i panteixant. Els companys han fet venir el metge : “Influença  – ha dit.– Fatigant, però no llarg.”  En efecte, no ha estat llarga però t’ha deixat estabornida i, abans de tot, adolorada i furiosa d’haver privat de tota una setmana  de vida la teva obra, el teu deure de cada dia.

        Tan bon punt salto del llit me’n vaig a veure el meu superior. “Què fas aquí?”  s’esvera el coronel Berthier. “Vull reprendre” li responc, escarida, perquè no tinc prou forces per fer-ho més llarg. “Estàs massa cansada, seria un abús per part meva. Has de prendre uns dies de recuperació. T’aconsello... No, més ben dit : et recomano que vagis de seguida de part meva al Secours Suisse. Les germanes Vallotton tenen una colònia a la Côte d’Azur. Es allà que has d’anar.”

 

        Le Trayas, Côte d’Azur. No hi ha poble, sols dos o tres hotels ocupats per l’exèrcit italià, per bé que l’alemany no deu ser lluny.

        He estat la sola a baixar del tren. A l’andana, una dona que espera, sola també, en veure’m s’ha encaminat cap a mi. “Sou la Nathalie” em diu amb assegurança. Nathalie... La Nathalie Jouvet, el nom que porto als documents d’identitat francesos que els companys de la Resistència m’han fet fer. “Com heu pogut saber que venia?” li demano, curiosa. “La radio. La radio del Comandant” m’ha respost, concisa.

        No queda lluny. Tot primer la carretera, després un jardí que envolta un edifici i, allà baix, com al peu d’un abisme, el mar lliure i com alliberat dels braços del que deu ser una calanca, uns braços fets de puntes de terra rocalloses que s’encadenen i on creix el pi. L’edifici ja és antic, però elegant. Dos pisos damunt d’una planta baixa on la creu blanca sobre camp vermell de la bandera suïssa lluu als vitralls d’una finestra. “Era un hotel de luxe en temps antics...” m’ha dit la dona, que n’és la majordoma. “En començar la Gran Guerra  –ha prosseguit– el Comandant, que n’era l’amo i que ara n’és el director, en va fer do al Govern Suís per posar-lo fora de perill.” El Comandant, ha dit. Un home ja vell però encara airós que ha sortit del seu cau, al darrer pis, per dir-me un eixut “benvinguda” i que no he tornat a veure més.

 

Allí vàreu descobrir que l'exèrcit alemany volia bombardejar la població civil. Com recorda aquella història?

Una colònia. Vint-i-tres nens i nenes de tot origen, de tota identitat. Contents de veure una cara nova ens hem entès aviat. M’han pres amb ells a la taula on mengen, a la sala de lectura, al pati on juguen i, sobretot, m’han pres amb ells a l’hora de la platja. Una platja petita, feta de còdols, a on s’arriba per una escala estreta i alzinada que us mena al peu dels penyals. I els nens es banyen a l’aigua tranquil·la de la calanca, es fan daurar al sol i, joiosos i plens d’empenta, escalen el rocam que, a banda i banda s’allunya mar endins i es perden sota els pins que hi creixen en cerca de cavitats, de sortints de la penya des de on poden contemplar el mar obert, el mar sens fi. Mentrestant el mal, la fatiga fugen de mi a una marxa que mai no hauria sospitat. Serens, agradables, lluny de tot maldecap se’m presenten els dies que em resten.

 

        “Avui –  han dit els nens – demanarem al Comandant que ens deixi prendre la barca.”

        No ha estat gens difícil d’aconseguir, el Comandant ens ho ha autoritzat sense ni tan sols deixar-se veure a la porta del seu cau. –Diu que sí –ens ha dit la majordoma.– La barca la trobareu sota l’escala que duu a la platja, però això els nens ja ho saben.

        Hem baixat l’escala, jo la primera, i en arribar al darrer graó m’he hagut d’aturar, tan en sec que els qui em segueixen de poc no em fan caure de cara a terra. Però... què és això? em dic, esglaiada...

        La platja i, sobretot, els caps rocosos de la calanca són plens de soldats que van d’aquí allà, que s’aturen, que observen, que comenten com si haguessin trobat quelcom d’interessant. Tot això nou, inesperat, esfereïdor...

         No, em dic, ja una mica refeta ; el més terrible del cas no és que siguin soldats,no : és que són alemanys.  

        Alemanys...

        Què se’n deu haver fet dels tranquils italians...?

 

Tan pertorbats com jo, el nens, ulls esbatanats, alè mig nuat, formen al meu voltant un grup compacte que no pot passat desapercebut.

I no ha passat. De sobte un d’aquests militars se’ns acosta, furibund, tan ràpid que, instintivament, he fet un pas endavant i he obert els braços amb el gest absurd de voler protegir el grup compacte de nens que m’envolta.

Inútil precaució, el soldat s’ha aturat al meu davant : Was machen Sie hier? m’ha dit amb duresa. I jo, estranyament serena i amable : Wir sind eine Kolonie von Kindern. Ell m’ha esguardat, com fascinat : Du sprichst deutsch, afirma, gairebé en veu baixa. Sí, parlo alemany. Quan, a la Insti, va arribar el moment d’entrar a la segona llengua i vaig haver d’escollir entre l’anglès i l’alemany, no sé perquè ( Haydin? Mozart? Beethoven? Bach? ) vaig decidir-me per l’alemany.

El militar –i no sé si és tinent o si és capità o qualsevol grau que no sé reconèixer– es diria que s’ha obert, que cedeix, mentre que jo, inesperadament, d’un cop deixo de ser l’amable acompanyant dels infants, recupero la meva identitat de combatent i torno a ser la dona que s’afronta, que lluita amb totes les armes que se li posen a l’abast contra aquells que volen ésser els més forts. I comença la tirallonga dels fets i les idees que són la font de la meva fal·laciosa admiració i que acaba amb el desdeny que m’inspira la deixadesa, la indiferència dels italians que tenen la costa sota la seva protecció. M’ha donat la raó, m’ha parlat dels italians amb tot el desdeny que es mereixen, del ris que corrien amb l’avançada de l’enemic d’ençà de les seves conquestes al Nord d’Àfrica. “Sort que estan oberts al mar i que tenen vaixells de càrrega. Això els ha permès de complir amb el seu deure : ens han ajudat per portar a cap la nostra feina.” M’ha esguardat amb aires de voler apaigavar les meves inquietuds : “Estem fortificant tota la Costa” m’ha anunciat amb orgull.

Felicitacions, enhorabones. Amb l’excusa del dinar m’he afanyat a anar a complir amb el meu, de deure. Arribada a l’hotel he pujat apressada l’escala que duu al darrer pis i sense ni tan sols un truc he obert la porta del cau del Comandant. Ell és allà, assegut davant la seva emissora, i s’ha girat en sentir-me entrar. Ni tan sols li he deixat que em faci la més petita pregunta : “Els alemanys –he dit– estan fortificant la costa. Digueu-lo als vostres amics de Londres.”

Ni una paraula més, he tancat la porta i he baixat al menjador. Amb prou feines arribem a les postres que el Comandant apareix a la porta : “Tothom a fora  –diu.– Heu d’agafar el primer tren i fugir tots d’aquí. Que no quedi ni un.”

Així ho hem fet. El viatge ha estat llarg i silenciós. Arribats a Toulouse amb la nit ja ben entrada ens han assabentat del fet : els Aliats han bombardejat tota la Costa

           

Acabada la guerra vau començar a treballar com a professora d’Institut. Aquesta experiència us va permetre comprovar les diferències entre l’escola republicana i l’escola francesa.

Ja és lluny, la fi de la guerra. Ja fa dies que sóc llicenciada en Filosofia i Lletres, però en fa pocs que som casats, Ell i jo. Jo, llicenciada, Ell, llicenciat. És l’ensenyament que ens espera.

        I que ens ha trobat gràcies a l’esguard amatent de Serge Denis, Inspector General de Instrucció Pública, Hispanista i Resistent. Lycée de Filles d’Orléans per a mi, Lycée de Garçons d’Orléans per a Ell. És a dir : escola de noies, escola de nois, ben separats. Just el que em va deixar estupefacta la primera vegada que vaig posar el peu en sòl francès : les noies d’un costat, els nois de l’altre en aquella vella democràcia (Liberté – Égalité – Fraternité) que el meu pare admirava tant, quan a casa nostra, amb prou feines proclamada la República nois i noies van anar a l’escola plegats.

        Dos anys a Orléans? Tres anys durant els quals ha nascut la nostra filla? Deuen ser tres, perquè la nena ja en té dos quan Serge Denís, que no ens perd de vista, ha trobat per a nosaltres el que ens cal : al Lycée Mixte de Montgeron acaben de crear les classes d’ensenyament de l’Espanyol.

        Montgeron, prop de París. Estem contents, encantats. Ja hi arribem, ja som allà. Commoguts, ens apropem al portal que obre el pas a aquella magnífica propietat rural, a la placa que duu el nom de l’entitat : LYCÉE MIXTE EXPERIMENTAL, ANNEXE DU LYCÉE HENRI IV.

        Experimental, diu...

        Es veu que encara s’ha de veure si això de la miscibilitat pot anar bé.

 

En el document explica que l’any 1969 va portar, literalment, el Pallach a la presó de Figueres.

Dècada dels 60. El franquisme s’ha obert a Europa. Sols qüestió de diners, de negocis, però l’ànsia de no perdre cap ocasió de guanys i beneficis porta sempre amb ella, vulgues no vulgues, com un aire d’endolciment dins les relacions d’una altra mena. “Potser ha arribat l’hora...” ens diguem tots nosaltres.

 

        Retorn d’exili, jo amb la meva filla. Un retorn prudent, vestit d’amistat entre un país i l’altre. Un grup d’estudiants francesos que, per practicar la llengua que estudien a l’Institut i a la Unversitat, ve a passar l’estiu en una escola-residència que és filla de la meva invenció (Escola Plurilingüe Emporiae, es diu pomposament) i que he pogut establir a Roses de l’Empordà dins una casa de dos pisos que una parenta ens ha deixat.

        Un primer estiu ha passat, tothom content, tothom actiu. És a l’estiu següent que Ell, Josep Pallach, s’ha afegit al grup de professors.

        Tot va bé : els banys a la platja, les classes, els passejos dels alumnes per practicar la llengua, fins que una tarda, quan Ell i jo som al pati parlant, com sempre, de nosaltres i del Món, se’ns presenten tres guàrdies civils per dir-nos escaridament : “Es usted José Pallach? Tenemos orden de busca y captura para usted. Queda usted detenido.”

        Les coses són tal com són, ara per ara no s’hi pot fer res.

        Ens hem alçat de la cadira i els hem fet cara. Hi ha hagut com un moment de vacil·lació : “Tienen ustedes coche?” em pregunta el que sembla el cap del trio. “Sí” li dic. “Sabe usted conducir?”  “Sí” li torno a dir. “Pues nos tendrá que llevar a la cárcel de Figueras, porque el nuestro está en reparación.” Enfurismada he pres la carretera a tal velocitat que el guàrdia civil que seu vora meu s’aguanta amb força y terror al fusell que porta dret entre les cames.

        Arribats a la presó els nostres adéus es fan separats per una reixa, “No passis ànsia  –li dic– ara mateix me’n vaig a veure en Matthöfer.”

        No he tardat a arribar al xalet on el ministre alemany passa les vacances amb la seva dona. M’ha escoltat amb interès i indignació : “No passis ànsia  –em diu ell també– Demà, a primera hora, ens trobarem tu i jo al Govern Civil de Girona.”

        Ha estat així. El Governador Civil ens ha rebut a tot córrer, i Matthöfer ha estat eixut i contundent : “En Josep Pallach ha estat detingut. El Govern Alemany té un gran interès a veure’l lliure.”

        No ha fallat. Al cap d’un parell d’hores en Josep Pallach ha sortit de la presó.

 

Qué opina de la situació política actual? Sembla que ens hem tornat insensibles a la injustícia, com ho demostra l’assassinat en massa de persones exiliades al Mar Mediterrani.

Tothom ho sap molt bé : no és la primera vegada que es desgavella la vida del Món per la via de la mà de l’Home. Però és inútil de cercar-ne una sortida analitzant les solucions que a cada cop van ser trobades.

Les solucions mai no són les mateixes per bé que els Homes siguin essent els mateixos. D’una banda hi ha l’home que el sentiment de l’amor, de la tendresa, de la Justícia, de la generositat i de tants i tants més, fan viure. De l’altre, l’Home que sols obeeix a l’odi, a l’hostilitat, a l’orgull, a l’ambició, al menyspreu, al desig d’aniquilació dels altres i a tants i tants més...

Dissortadament, són aquests que porten la veu cantant.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.253.543 missatges
  • 219.543 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat