Pere Tubert Juhé

Pere Tubert Juhé

Més informació

Canal Racó cinèfil

Free Fire no és un producte ideat per agradar a tothom

Free Fire no és un producte ideat per agradar a tothom. A hores d’ara ja m’ha quedat cristal·linament clar que a en Ben Wheatley, director, i a l’Amy Jump, coguionista, no els importa ni mica ni gens l’opinió que la indústria cinematogràfica tingui o pugui fer-se sobre la seva obra. La crítica, el públic en general o fins i tot els propis fans poden pensar i opinar el que bonament els hi roti. Precisament, és aquesta llibertat la que els permet experimentar i aventurar-se en indrets poc transitats o directament difícils amb cada nova pel·lícula que fan. Així que em cago en l’esqueixat que va definir Free Fire com “la nova Reservoir Dogs”, una comparació fàcil, tot i que poc o gens encertada, que ha convidat una legió de fans d’en Tarantino (un director que respecto molt, compte) a iniciar una lluita aferrissada entre dues pel·lícules que realment tenen poc a veure l’una amb l’altra. Primer, perquè els mons, els universos personals de cadascun d’aquests autors es defineixen tan allunyats com divergents, en punts que no donen lloc a apropaments casuístics. I segon, perquè es tracta de dos films molt diferents, malgrat que superficialment la melodia tingui notes coincidents (els 70s, el món criminal, els pispes, l’enfocament postmodern).

Com deia al principi, Free Fire satisfarà un nínxol minúscul d’aficionats. En Ben ha creat un exercici fílmic de perícia tècnica per regalar a tots aquells friquis d’un llenguatge purament cinematogràfic i fortament expressiu, reminiscent de l’utilitzat en aquelles ultraviolentes obres mestres que ens van marcar els anys 70s. Penseu en el llarguíssim tiroteig de The Wild Bunch o el de Bring Me the Head of Alfredo Garcia, ambdues del notori Sam Peckinpah, com a referents majors. Una vegada es dispara el primer tret ja no hi ha marxa enrere. Es deslliga una absurda carnisseria, impossible d’aturar gràcies a l’estupidesa i tossuderia humanes. Curiosament, al mateix temps que l’espectador es veu immers en l’intercanvi de frases burlesques i violència salvatge, el temps i l’espai es dilaten i s’encongeixen, perdent el significat i entrant de cap per una espiral abstracta on es perd el focus de la narrativa i s’imposen el caos i l’adrenalina. El vell Sam utilitzava els seus alentiments i en Ben disposa d’eines pròpies per submergir l’espectador dins el seu joc pervers, provocant-li claustrofòbia i induint un fosc tràngol psicodèlic. Si no fos perquè, per descomptat, el film sembra de gags i humor negre el seu metratge (el meu favorit és el de la xeringa), i per les divertides línies de metralla dialogades de l’Amy Jump, Free Fire seria un film no només pessimista i absurd, sinó gairebé una pel·lícula de terror.

Pel que a mi respecta, ja ho he explicat en diverses ocasions: cada obra d’en Ben necessita per la seva comprensió de més d’un visionat. Amb un no n’hi ha prou. Les diferents capes de significat, amuntegades una sobre l’altra, i l’enorme quantitat de detalls inclosos en la pel·lícula fan recomanable revisar cada pel·lícula (aquesta també) com a mínim un segona vegada. I com passava amb Kill ListSightseers o A Field in England, trobem una narrativa oculta, sota l’aparença de comèdia d’acció desenfrenada. No només el seu director esmena sense explicar res el comentari polític present, sinó que jo m’aventuraria a endevinar un altre discurs menys evident encara, i que enganxa amb la resta de la seva filmografia. Aquest sempre ha estat precisament un dels majors atractius de l’obra del director britànic: la manca de control (aparent) de la seva producció, i alhora, la coherència temàtica, la cohesió del seu creixent univers personal. Així que sí, malgrat l’oposició gairebé unànime de crítica i públic, m’agradaria recordar-vos que Free Fire és una altra d’aquestes peces cosides a mà, a mida de cinèfils outsiders, amants dels 70s i els seus foscos tresors psicodèlics de violència realista. Fidel als paràmetres de la manca de compromís i al gaudiment personal d’en Wheatley, Free Fire s’erigeix soleta com l’obra de culte vocacional, deutora, això sí, dels clàssics del cinema i els grans i polèmics noms del llegat contra-cultural anglosaxó. Recomanada, doncs, per a aquest públic tan específic que esmento. Desaconsellada fortament per a qui cerqui només un entreteniment d’acció a la John Wick o l’enèsima imitació de l’estil tarantinià (G. Ritchie, això va per tu!). Free Fire colpeja amb la força d’una descàrrega a boca de canó, fent riure i disparant una reflexió ombrívola sobre la naturalesa humana, l’origen i la propagació irracional de la violència, l’alienació insensibilitzant pròpia del gènere d’acció i la facilitat amb que la nostra psique torna cap a la barbàrie primigènia i s’adapta a l’anarquia. Un tiroteig, una estampa digna del pinzell d’en Francis Bacon o en William Blake, obra tan senzilla o tan complicada com l’ull que la mira.

Article escrit originalment per en Juan Aranda per al Korova Kino Bar


Opina

Configuració


Publicitat
Publicitat

Novetats

Fòrums

  • 8.829.878 missatges
  • 205.701 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat


Publicitat