Pere Tubert Juhé

Pere Tubert Juhé

Més informació

Canal Racó cinèfil

Pet, el millor guió de Sitges 2016

Sospito que Pet, igual que Apartment 143 (aka Emergo), l'anterior esforç d'aquest director català, difícilment aconseguirà el públic que mereix. Perquè en Carles Torrens acostuma a partir de tòpics del gènere vistos i explorats ja amb assiduïtat, possessions i segrestos, per després capgirar-los i deixar el públic bocabadat. A més, en Carles lliura una primera meitat tan anodina que gairebé indueix a fer una bona becaina: el solitari empleat d'una gossera s'obsessiona amb el seu amor de l'institut de manera malaltissa, guaitant-la durant les seves estones lliures i espiant la seva intimitat. Així, en Torrens descriu uns personatges no gaire interessants ni diferents dels d'altres jocs d'horror psicològic elaborats amb anterioritat. Descriu la monotonia diària d’en Seth i de la Holly al detall. El primer, un fracassat que malviu amb un sou minso, sense gota de vida social i bolcat en la cura d'animals abandonats que, més tard o més d'hora, són sacrificats. La segona, una cambrera amb ínfules d'escriptora atrapada en una relació amorosa amb un paio que li fa el salt. Com podeu imaginar, en Seth no trigarà a portar la seva relació platònica amb la Holly a un nivell encara més malaltís.

Fins aquí el de sempre: la típica pel·lícula sobre una noia desvalguda i l’stalker de rigor. El guió d’en Jeremy Slater (The Lazarus EffectFantastic Four), però, canvia una miqueta les regles del joc a meitat de la cinta, redefinint tot el que hem vist fins llavors. Res és el que semblava. I tot i que molts espectadors viuran aquest cop d'efecte tardà més com un engany que no pas com un punt a favor del film, confesso que a mi em va sorprendre gratament, reconduint efectivament un visionat més actiu i atent de Pet. El que semblava una història dramàtica i romàntica gens original, tenyida d'obsessió i tensió psicològica es converteix, de sobte, en un vehicle d'entreteniment que no es pren massa seriosament a si mateix, esquitxat de moments sagnants i cops d'humor negre cruel a l’engròs.

Tot i que Pet no sigui ni de lluny un film essencial, sí que la destacaria com una de les curiositats de l'any. Un producte clarament exploitation, tot i el seu aspecte visual acurat i unes interpretacions decents, sobretot la de la Ksenia Sol (Black SwanLocke & Key), que compon un personatge polièdric tot i aquests diàlegs sovint massa obvis i no gaire imaginatius. Amb Pet en Carles Torrens proposa un entretingut joc gore a partir del cinema de segrestos, recompensant la complicitat i paciència del públic amb una segona part plena de sorpreses i acudits àcids. Una simpàtica broma que es mereix un futur comercial millor que els centenars de clons de temàtica similar que envaeixen les nostres pantalles any rere any.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.876.736 missatges
  • 207.054 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums