Pere Tubert Juhé

Pere Tubert Juhé

Més informació

Canal Racó cinèfil

2016: el millor de l'any

Fa de mal dir què em costa més de decidir, quines han estat per mi les pitjors pel·lícules de l'any o quines més m'han satisfet. La meva minusvalidesa m'empeny de manera irremeiable a mirar una pel·lícula dolenta rere l'altra, per tant al cap de l'any la proporció merda-joia pateix d'un biaix aneurismitzant. Això hauria de dificultar, i de fet dificulta, l'elecció de les pitjors pel·lícules, però té com efecte secundari de rebaixar a nivells insospitats el llindar del gaudi, de manera que a banda i banda resulta una tasca titànica destriar el gra de la palla.

Després de patir els deu grans més podrits us deixo la selecció dels més saborosos. Espero que els gaudiu tant com ho he fet jo.


10 Hush

En Mike Flanagan ja ens ha acostumat a que el seu nom sigui sinònim de bon cinema de terror. Ens va cridar l'atenció amb Absentia i Oculus, però és aquí on ens deixa clar tot el que pot fer si li deixem llibertat. El moment en què la protagonista sorda d'aquesta història es troba cara a cara amb l'assaltant enmascarat per primera vegada és per mi una de les millors escenes de l'any. Potser no és res nou, però no recordo haver-ho vist amb la potència i fredor mostrades aquí.


9 Colossal

Encara és ara que en Nacho Vigalondo hagi de fer una mala pel·lícula, però tampoc n'ha fet encara cap que li hagi permès de rebentar taquilles i plantar els ous sobre la taula de la gent que hi posa la pasta. Colossal tampoc serà la pel·lícula que li donarà xecs en blanc, però és, de llarg, la pel·lícula més rodona i satisfactòria que ha fet fins ara. Divertida com Extraterrestre, ben trenada com Los Cronocrímenes i amb un cartell de nivell internacional com Open Windows, Colossal recull el bo i millor de la seva trajectòria comprimint-ho en una història d'amor, odi i kaiju que enamora.


8 I am not a Serial Killer

He de confessar que, tot i ser poc amic de les sèries, he vist Dexter al complet. Esperava que acabés la temporada i en mirava les dotxe hores de cop. M'agradava perquè cada temporada s'estructurava de manera clàssica, amb una introducció, un nus i un desenllaç ben marcats.
El protagonista d'I am not a Serial Killer podria molt ben ser un deixeble d'en Dexter, un assassí en sèrie en potència que ha de buscar maneres de contenir les seves pulsions homicides. Fascinat per l'assassí que ha arribat al poble i que molt bé podria ser el seu ancià veí, en John Wayne se les veurà per contenir les seves ànsies de matar mentre els cadàvers es van apilant al seu voltant.


7 Trash Fire

Tothom, en algun moment de la nostra vida, hem pensat que la nostra família és la pitjor del món, que ens en voldríem allunyar i no saber-ne res mai més. Però la sang ens crida fort i encara que ens hi resistim i sabem que no ho hem de fer, hi tornem.
El protagonista de Trash Fire té sobrats motius per mantenir-se allunyat de la seva germana i la seva àvia, però la petició de la seva promesa és massa forta com per ser obviada. Tot plegat els portarà a una espiral de violència verbal hilarant i violència física perplexitzant, generant una de les pel·lícules més incòmodes i imperdibles de l'any, amb un final tan inesperat com poc recomanable per a estómacs i ments sensibles.


6 The Autopsy of Jane Doe

Vista Trolljegeren em vaig declara fan incondicional del seu autor. Tot i fer-se pregar, no m'ha defraudat gens amb el seu retorn. Allunyat del fals documental que tan bé va demostrar controlar, aquí utilitza un format clàssic que gestiona a la perfecció. Un forense i el seu fill, a càrrec d'una funerària de poble, han de treure l'entrellat de l'escenari d'un crim estrany, on sembla que tota la informació necessària es troba al cadàver d'una jove sense mostres aparents de violència.
Sens dubte, unes de les pel·lícules més intrigants de l'any, la qual supera el llast d'un final massa precipitat per ser el més angoixant que veureu en força temps.

5 The Hateful Eight

La cita amb en Tarantino mai defrauda. Interpretacions majúscules i diàlegs insuperables, ara en majestuosos setanta mil·límetres. Mai heu vist ni mai veureu paisatges nevats tan esplendorosos ni cabanes tan meravellosament claustrofòfiques com les d'aquesta petita obra mestra.

4 Demon

Mai hauria imaginat dir que una pel·lícula polonesa que retrata un casament celebrat seguint el ritu ortodox jueu es troba dins del millor que he vist aquest any. I amb molta diferència. Crua, realista i amb vodka, un tractor i un dimoni jueu pel mig, coses que sempre sumen.

3 Planeta Bur

Una pel·lícula russa de ciència ficció dels anys seixanta que relata un viatge tripulat a Venus. Què pot sortir malament i què més voleu? No us hi esforceu, no es pot demanar més del que dóna aquesta joia.

2 Under the Shadow

El cinema iranià s'ha anat convertint en una mala broma, sinònim d'avorriment i tedi infinits. Per sort, una nova generació de directors i (sobretot) directores del terreny es resisteixen a alimentar el tòpic i ens porten meravelles com aquesta. Crítiques, elegants i amb una estructura occidental, intel·ligent i moderna.


1 The Handmaiden

El meu primer contacte amb en Park Chan-wook va ser a Sitges'04, en una marató bastant accidentada on gairebé no s'hi projecta Oldboy, que havia guanyat el premi a la millor pel·lícula del festival tot just unes hores abans. Sortint d'aquella sala em vaig fer incondicional del director, cosa de la qual mai m'he penedit.
Amb The Handmaiden la seva narrativa fa tants capgirells com el guió, transitant per camins encara verges per ell i que més us val descobrir per vosaltres mateixos. Espero que no m'ho retraureu, perquè per mi val molt pena endinsar-s'hi.


Opina

Configuració
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 8.936.889 missatges
  • 209.145 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums