Jordi Dotras

Jordi Dotras

Més informació

Canal Racó eròtic

Seducció post-industrial

Obres el Tinder. T'apareix un perfil. Mires la primera foto. Continues. Mires les altres fotos (si n'hi ha). Llegeixes la descripció. Decideixes si aquella persona sí o si aquella persona no. En menys de 30 segons (20, fins i tot?), has de jutjar si qui t'ha aparegut et val la pena o no. Mig minut en el qual valores l'essencial que l'altre ha decidit exposar i que serveix per prendre una decisió binària (sí, no; 1, 0) sobre un ésser humà. Si la resposta que dónes és "no", el joc s'acaba i torna a començar amb un altre perfil. Se'n van unes idees, unes maneres de fer, unes ideologies, unes experiències, que van lligades al que una persona és. En cas que optis pel sí, poden passar tres coses: que l'altre t'hagi dit que no a tu i tornem a l'escenari anterior però a la inversa; que encara no t'hagi posat res i calgui esperar una resposta; o que t'hagi posat que sí i pogueu parlar pel xat.

Ja abans de començar a parlar amb algú, ens trobem amb algunes de les maneres de fer típiques del segle en què vivim: molta informació (noms, edats, aficions, fotografies...) i respostes binàries (o estàs amb mi, o estàs contra mi; o em desitges, o em vols lluny). Unes maneres de fer més pròpies dels ordinadors que dels humans, que no som capaços d'assimilar grans volums d'informació i que gaudim d'una escala de grisos que semblem anar oblidant.

Imagino que l'inventor de Tinder volia sastisfer les necessitats vitals humanes relacionades amb l'afecte i el contacte genital que els humans tenim des de temps immemorials. Fins aquí, res que no sapiguéssim. Tot i això, el que és nou és el fet que un volum tan gran d'inputs ens pugui sepultar i converteixi la interacció humana en un pur tràmit.

Els perfils amb la gent compatible es van acumulant en un historial que de mica en mica va omplint-se i acaba esdevenint un cementiri de converses. Saludes i no et saluden, o viceversa. Els preguntes coses sobre la vida i pots ja no ser respost. O pot engendrar-se un diàleg que té continuïtat, però que acabarà caducant més aviat o més tard, excepte en comptades ocasions. Aquesta fredor que té l'excés d'informació i la mecanització en les relacions humanes mata la guspira que sentim quan interactuem amb gent formada per àtoms en comptes de píxels.

Jo seria partidari de no deixar passar gaire estona (hores?, alguns dies, com a màxim?) i veure'm cara a cara amb qui xatejo. No per decidir definitivament si a nivell físic n'hi ha per tant com a les fotos, sinó per observar i deixar-me seduir pels moviments, per les mirades, pels tons de veu, per la imatge que em desprèn i no que té o ha decidit mostrar.

Potser el món virtual no deixa de ser el mateix que el de carn i ossos, però la gran diferència és que aquest últim deixa menys rastre, gràcies a un invent sovint magnífic (sovint, també horrible) que és l'oblit. El digital, en canvi, t'ensenya a la cara la quantitat de persones amb qui, tot i intentar-ho, no hi ha hagut la complicitat que buscaves. I veure això d'una manera tan clara espanta.


Opina

Configuració
Publicitat

Fòrums

  • 8.704.482 missatges
  • 202.177 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums