Publicitat

Notícia

Entrevistem a Joan F. Mira

amena_31
amena_31
És un dia de finals de setembre, l’estiu el deixem enrera, però la calor persisteix. Les eleccions balears i valencianes ja són lluny, i les de l’efervescència encara no han arribat.
Joan Francesc Mira recorre els gairebé tres-cents quilòmetres de carretera que separen Castelló -on exerceix de professor a la UJI (Universitat Jaume I)- de Lleida, on delectarà a la concurrència amb una de les seues conferències magistrals.
Nat a la València del 39, fou president d’Acció Cultural del País Valencià destacat membre de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions; formà part del patronat de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; vice-president del Centre Català del Pen Club Internacional; membre de la secció de Filosofia i Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans. I seguit d’un llarg etcètera.
Destacat estudiós de la família Borja, principalment dels dos Papes que en sortiren, Calixt III i Alexandre VI. De fet, aquest serà el tema de la seva exposició: la relació entre els de Xàtiva i la ciutat “de la boira”(Lleida) -tal i com la defineix l’intel·lectual-.Imatge

L’escriptor, assagista, antropòleg, sociòleg, etnòleg, professor universitari, articulista... -tot un home de cultura, un polifacètic humanista essencial en totes les societats- accedeix a concedir una entrevista a un administrador del Racó Català, malgrat les ganes de descansar, amb un té a la vora. No podem pas desaprofitar l’ocasió.

Albert: Enguany és el cinquè centenari de la mort d’Alexandre VI, nebot de l’altre Papa Borja, Calixt III. La societat ha oblidat massa ràpid l’existència d’aquestes dos personalitats que arribaren al punt més alt de la jerarquia eclesiàstica catòlica?

-J. F. Mira: És una cosa de la qual no es parla perquè vivim en un país absolutament subnormal, absolutament auto-negador. I ho vivim en la més absoluta ignorància i indiferència, i resulta que celebrar els 500 anys de la mort del personatge més important que hem produït en tota la Història. Perquè és el personatge més important que hem produït en tota la Història, bé, el més important, l’únic que té una transcendència de dimensió europea. Ignorància absoluta.

A: Si haguessin tingut un altre origen, potser, seria diferent?

- J. F. M. : Evidentment, si hagués nascut el Sigüenza o a Peñaranda de Bracamontes o a Ávila, en pots estar segur que a Madrid hi hauria grans places i avingudes amb el nom dels Borja, d’uns i altres, i hauria un “Centro Internacional de Estudios Borjianos”, hi hauria congressos, simposiums, celebracions, “Patronato Real por su Majestad el Rey de las celebraciones de estos grandes españoles que fueron totalaristas de la cultura del Renacimiento, grandes...” i tot això. Però com que nosaltres som el què som, i com que ara no vull insultar excessivament el meu propi país, doncs, deixem-ho aquí.

A: Es deia que portarien les seves despulles les estàtues que tenen a la seva població natal, Xàtiva.

-J. F. M.: Tot això em resulta totalment indiferent. Per mi ja poden estar allà, en aquella església, que també és una història molt curiosa. Perquè abans era l’església de Montserrat, era l’Església nacional catalana, i estava en la via de Montserrat, bé encara hi és, que és on hi havia les residències de tots els membres de la família Borja a la segona meitat del segle XV: bisbes, cardenals, cosins, nebots, parents,... tots vivien allà, als palaus. I allí hi havia l’església de Montserrat. I fora d’allà, més lluny, hi havia l’església de Santiago, Sant Jaume, tothom li deia Sant Jaume dels espanyols. Però aquella església, els espanyols, la van enderrocar i la van ajuntar, i ara és la Iglésia nacional. I resulta que l’església de Montserrat és ‘la Iglésia nacional espanyola’.
I és allí on hi van haver, durant molt de temps, al costat, els ossos del rei d’Alfons XIII i el què queda dels Papes Borja que tenen allí, i això m’esgarrifa. El problema és la pròpia ignorància! Quants Papes hi ha al nostre país? O places o monuments dedicats a la família Borja? El mateix a València, Alexandre VI té un tros, mig carrer, relativament ignorat. -se li nota, ara, en la seva veu, una certa resignació dolguda- Però anem aixins, jo no en tinc la culpa....jo no en tinc la culpa.

A: En el seu darrer llibre publicat, “Purgatori”. Mereixedor del Premi Sant Jordi, del 2002, que atorga Òmnium Cultural. Hi parleu dels “7 pecats capitals”...

-J.F.M.: Que són el fonament de la vida humana, com tu ja saps.

A: Queda, per tant, d’esperançador que deu existir el contrari, per allò que defensava Heraclit: que una cosa es defineix per oposició a una altra.

-J.F.M.: Bé, els pecats són gloriosos. Que vols què t’hi digue, t’imagines una sense el pecat de gola, sense el plaer de menjar. Quan tu menges per alguna cosa més que per alimentar-te, doncs ja hi ha el pecat de la gola. T’imagines una vida sense una mica d’ambició, d’interès, una mica, l’avarícia en el bon sentit, sense una mica... La peresa! Temps lliure, no fer res... això és la peresa. Ara, en la ‘Divina Comèdia’, en Dante ja té molt clar que els pecats dolents de veritat són els que impliquen prepotència. És, l’orgull, la supèrbia, és el pitjor pecat. Els altres: la peresa, la luxúria, la gola... són...estan en uns cercles més superficials.
Per tant, tota l’estructura dels set pecats capitals és, també, l’estructura del “Purgatori”. En parle, evidentment.

A: A més de ser un home de lletra i humanista, no deixeu de banda la natura i no us heu estat de criticar l’especulació del sòl i l’urbanisme desmesurat, per exemple, en ecosistemes fràgils com el costaner, posant en evidència la manca d’interès que desperta als governants.

-J.F.M.: No cal ser especialment amant de la natura -que jo sí que ho sóc i ho dic amb honradesa a tothom. És una cosa tant natural. - ni especialment, fanàticament ecologista. Un ciutadà normal per escandalitzar-se i esgarrifar-se per les destrosses i desgràcies que s’estan produint sobre el territori. Perquè qualsevol altra desgràcia, la majoria, són reversibles. Mira, una mala política cultural, canviant el govern, es pot corregir. Una mala política educativa, una mala política sanitària ... es pot corregir.
Però una mala política sobre el territori ja no es pot corregir. Quan es fa una destrossa, ja està feta.
Quan et plantifiquen, allà, enmig d’una plana 14 hotels i 15 edificis d’apartaments de 14 pisos... doncs, ja està. I per això és tan terrible.
És tan terrible la política, els desastres de la política sobre el territori...

A: Això us fa pensar que els qui es dediquen a la política “de butaca” tenen tendència al populisme? O bé, és un cas més que els nostres dirigents , més aviat, són els representants dels empresaris que de la ciutadania?

-J.F.M.: No pas, no, no. No sempre... a vegades sí que ho són, eh? Però no sempre d’una manera tan directa representen la ciutadania. Però hi ha una cosa pitjor, encara, i és que són uns inconscients, que són gent que no s’estimen el seu territori. Si no s’estima aquelles coses tan bàsiques, com és el territori: la platja, la muntanya... En el seu polze de valors està davant i ..., fins i tot, he sentit dir “això crearà riquesa, crearà no sé què, crearà llocs de treball...”, això és un desastre absolut. Amb això els partits d’esqueres pequen de bona fe i diuen “oh! Mira, això crearà llocs de treball...” Ah! I per tant... no sé, construint catedrals també es crearien llocs de treball... Això és una bestiesa! És de les poques coses que no tenen justificació humana possible. I per tant, a mi em posa molt frenètic.

A: En aquests darrers dies hem vist atònits que l’alcalde de Llosa de Ranes (a la comarca de la Costera), decidia canviar el nom d’un carrer d’aquesta població que fins ara estava dedicat al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés pel d’un general franquista...

-J.F.M.: Em pareix perfecte, si coneguérem com és una gran part de la gent que mana allà la gent del PP, trobaríem tot això absolutament natural. -Amb la ironia que el caracteritza- “Oh! On vas a comparar, tu, un poeta en valenciano amb un general...” Ho trobo absolutament natural.

A: Us sentiu decepcionat per aquella transició que prometien que portaria tants canvis?

-J.F.M.: Siguem discrets i diguem que podia haver estat pitjor. (Fa una pausa) Esperava que fóra millor però podia haver estat pitjor. Tampoc no ho fem més llarg Canvis n’hi ha hagut, evidentment, no ens desesperàvem, ni en un sentit ni en l’altre. Però sembla que això, doncs, en va... diríem: fer entrar, una mica, en la dinàmica normal i habitual al llarg de la història quan no hi ha processos, moments...pam! absolutament revolucionaris. Que no vol dir que les revolucions acaben bé..., que sempre acaben malament, deixant les coses pitjors del que estaven. Però és difícil pensar que en els països de l’Europa occidental hi puga haver transformacions radicals. Per tant, prou farem si podem anar avançat poc a poc. El problema que veig és que no avancem, ni tan sols a poc a poc.

A: Així, en els últims temps no hi veu un retrocés en la democràcia en els últims temps?

-J.F.M.: També... també hauríem de començar a diferenciar. Clar! En els processos per tal de tenir una bona salut democràtica, com en algunes altres coses. En els últims anys de la dreta espanyola, doncs sí.

A: Quan veieu que un president de la Generalitat (valenciana) deixa el seu càrrec tan bon punt li ofereixen un ministeri - com féu Eduardo Zaplana- i quan en les passades eleccions del 25 de maig tornà a guanyar el PP - tot i els seus draps bruts, i aquest cop amb Francisco Camps al capdavant- no us venen ganes de tornar a presentar-vos en unes eleccions - com ja féreu al 2000 amb Ferran Torrent- ?

-J.F.M.: No, no, això ho he fet alguna vegada, només, per donar la cara. La meua activitat no és dedicar-me a la política. Em venen ganes de... Anava a dir unes altres coses, però més val que no, de les coses que em venen de ganes, ara, no venen al cas. Però què hi farem, què hi farem. La cosa més trista no és que siguen on són sinó que la gent els vote. Anem al tanto! Jo no puc anar a donar la culpa als milers de persones que els han votat. És molt complicat. Si potser algú pense que és més espavilat que nosaltres o que tenen més recursos o que tenen més capacitat de connectar amb aquests espais de la gent que nosaltres no sabem connectar...
No perdem la situació del senyor Bush. El senyor Bush no és president perquè l’han votat? No, perquè hi havia dos antagonistes i és president per una xamba, per una carambola estranya. Almenys, això podem dir a favor del poble dels Estats Units...

A: Hi ha qui diu que cada cop es veuen més les diferència es entre els anomenats “primer món” i “tercer món”. Vós veieu una voluntat perquè aquestes desigualtats entre la riquesa i la pobresa vagin disminuint?

-J.F.M.: La voluntat per part dels pobres però per part dels rics, en absolut.

A: Fet que passa, fins i tot, a casa nostra on hi ha gent que es mor de gana...

-J.F.M.: No, perquè la primera cosa que hauríem de fer seria renunciar a una part de la quantitat d’avantatges que tenim. Com, per exemple, comprar matèries barates, recursos d’aquests països barats i el cafè barat i el cotó barat i... les coses sempre són molt barates. I haver-li de dir: “Miri, a partir de la setmana que ve tot el cafè valdrà el doble”, a condició que els exportadors de cafè també rebran el doble d’ingressos. “I, escolta, a partir d’ara els productes nacionals deixaran de tenir subvencions perquè nosaltres ens puguem defensar”, els nostres pagesos què farien? Al carrer tots... Hem de fer sacrificis, hem de fer renúncies, i no en volem fer. Per tant, aquests continuaran “hundidos en la miseria”. Això no té solució a curt termini. És una de tantes coses que no tenen solució a curt termini, ja t’ho dic. “Caldria fer...”, però no es fa ni es farà.

A: Els fluxos migratoris, cercar un millor indret per viure, han sigut una constant des dels inicis de la humanitat, la nostra cultura n’és un bon exemple. Com creieu que els hauríem d’acollir?

-J.F.M.: Segurament, intensificant i extenent les poques coses positives que s’estan fent. Parle d’integració lingüística, integració cultural, donar facilitats... però això significa recursos, instal·lacions... Significa tenir una certa capacitat d’exigència, també. I un cert augment del poder polític disponible. Això és, però, més llarg i complicat.

Aquí acaba el diàleg mantingut amb qui ens podria exposar els seus punt de vista de l’actualitat i del món sense caure en el tedi.

25/09/2003


Opina

Configuració
  • Només dir que Joan Francesc Mira i Ferran Torrent es presentaren l'any 2.000 pel BLOC. És interessant dir-ho, sobretot quan alguns il.luminats desqüalifiquen el partit nacionalista valencià com a "blaveret" o "de dretes". Supose que l'entrevistador no ha volgut amagar esta dada.

  • obac 39 15
    Felicitats per l'entrevista Albert!

  • Skantimperi 33 15
    Podrieu haver preguntat al senyor Mira per la Tercera Via!

    I que de pas explicara això q diu del pancatalanisme.

    SOM I SEREM





    • Joan F. Mira te un llibre ''Sobre la nació dels valencians'' que creà molta polèmica i que defineix el País Valencià com a Nació dels valencians. En la linea del nou valencianisme de valencianisme.com

  • Amb tot el respecte del món, l'entrevista no s'entén gaire: moltes preguntes i respostes estan mal redactades... Quasi agafo mal de cap!!!

    Tot i així endavant i força!

  • Només volia recordar quins són els set pecats capitals, però veig que m'haure de llegir tota l'entrevista... Seguin una bona actitud filosòfica, perdre el meu presiable temps llegint-me-la i averiguan si surten els set pecats!!!!!!!!

Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 9.203.462 missatges
  • 217.824 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat