Notícia
Opinions: Veredicte contra el valencià
Tot un veredicte inapel·lable -i eixa opinió ja és meua- contra la repassada inquisitiva de l´Audiència Provincial de València a un demandant, a qui ha dit que «está en su derecho a hablar en valenciano, pero no parece que sea lo más lógico ni conveniente (...) por la pérdida de tiempo y el mayor coste que ello supone». Aquesta part de la sentència no passarà als annals, vaja parauleta, de la jurisprudència, però deuria. Com exemple del que no s´ha de fer: humiliar al pledejant i introduir comentaris irrellevants en allò que és objecte del procediment. A més d´incórrer en la mare de totes les contradiccions: reconèixer un dret i al mateix temps limitar-lo fins al punt d´invalidar-lo. No és la primera vegada que un tribunal jutja els motius i no les accions, que és la diferència que hi ha entre la moralitat d´un acte i la seua legalitat, com ja va advertir Kant; però hi ha pocs precedents d´un pronunciament tan contradictori construït amb valoracions que s´exclouen lògicament.
Una persona ha d´anar al jutjat i dirigir-se en valencià sense tindre la incòmoda sensació que aquella llengua no és ben rebuda. Que això els senyors magistrats no ho veuen lógico ni conveniente? Ai carai, no m´ho hauria imaginat mai. I dic jo: des de quan, en termes de dret, els principis s´han de supeditar a les conveniències? I si el valencià és llengua oficial al País Valencià, no seria lògic que la justícia fos la primera en salvaguardar aquest dret? Els drets, senyors magistrats, es tenen o no es tenen. I en aquest cas, és el querellant, i no vostès, qui decideix on i quan exercir-los.
Jesús Puig
Article aparegut a Levante-EMV (11/7/2006)
Afegeix el teu comentari