Aquest matí s'ha aprovat el text del projecte de nou Estatut per al Principat, amb 120 vots a favor (ERC - CiU - PSC - ICV) i 15 en contra (PP).Per a mostra del text definitiu, reproduïm a continuació el preàmbul i el títol preliminar del mateix:
PREÀMBUL
La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s’ha obert sempre a l’intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s’ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social.
Aquest Estatut segueix la tradició de les constitucions i altres drets de Catalunya, que històricament havien significat l’articulació política i social dels catalans i les catalanes.
Des del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914 i el restabliment de la Generalitat i l’Estatut del 1932 i el del 1979, en el qual s’establia que Catalunya volia exercir, aleshores com ara, el seu dret inalienable a l’autogovern.
És en aquest sentit que l’Estatut és dipositari d’una memòria i guarda el record de tots els que han lluitat i dels que foren exiliats o fins i tot dels que van morir pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i els drets socials dels catalans.
Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui.
La vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble, que el Parlament de Catalunya ha expressat reiteradament, es correspon amb l’afirmació nacional que històricament va representar la institució de la Generalitat, vigent fins al segle xviii i després recuperada i mantinguda sense interrupció com a màxima expressió dels drets històrics de què disposa Catalunya i que aquest Estatut incorpora i actualitza.
Avui Catalunya, en el seu procés de construcció nacional, expressa la seva voluntat d’ésser i de continuar avançant en el reconeixement de la seva identitat col·lectiva i en el perfeccionament i l’ampliació de l’autogovern per mitjà d’aquest nou Estatut.
D’aquesta manera, aquest Estatut defineix les institucions de la nació catalana i les seves relacions amb els pobles d’Espanya en un marc de lliure solidaritat amb les nacionalitats i les regions que la conformen, compatible amb el desenvolupament d’un Estat plurinacional.
De la mateixa manera, s’estableixen els vincles de relació amb Europa, on totes les comunitats nacionals han de participar de forma coresponsable en les institucions de govern i legislatives per a contribuir així a la construcció europea.
Aquest Estatut es configura com el de Catalunya i l’Aran, atès que els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional amb entitat pròpia.
Catalunya vol avançar, per mitjà d’aquest Estatut, cap a una democràcia de més qualitat basada en un equilibri de drets i deures i en la participació ciutadana. Aquest principi orienta l’acció dels poders públics, els quals estan al servei de l’interès general i dels drets dels ciutadans, com els drets al benestar, a la qualitat de vida, a viure en pau, a gaudir d’uns serveis públics eficients i de qualitat i a la protecció del medi ambient, a disposar d’un sistema de prestacions universals que afavoreixin la igualtat i la cohesió social, i la creació de riquesa i d’ocupació plena i de qualitat, amb un compromís permanent de lluita contra les desigualtats, les discriminacions, les injustícies i la pobresa.
Aquests drets s’exerceixen conjuntament amb la responsabilitat individual i el deure cívic d’implicar-se en el projecte col·lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir, organitzada a partir del principi de proximitat per mitjà dels ajuntaments, les comarques i les vegueries, que integren el sistema institucional de la Generalitat.
L’autogovern de Catalunya s’inscriu, doncs, en aquests valors i objectius, que desenvolupa en l’àmbit de Catalunya i que promou en l’àmbit espanyol i l’europeu, especialment la defensa de la pluralitat de llengües i cultures, a la qual Catalunya aporta el català com a llengua pròpia i comuna de tota la ciutadania amb independència de la seva llengua d’origen i d’ús habitual.
Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d’anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles.
TÍTOL I
Article 1. La nació catalana
1. Catalunya és una nació.
2. Catalunya exerceix el seu autogovern per mitjà d’institucions pròpies, constituïda com a comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i aquest Estatut.
Article 2. La Generalitat
1. La Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya.
2. La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II.
3. Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen integren el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia.
4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.
Article 3. Marc polític
1. Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d’autonomia, pel principi de plurinacionalitat de l’Estat i pel principi de bilateralitat, sense excloure l’ús de mecanismes de participació multilateral.
2. Catalunya té en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.
Article 4. Drets i principis rectors
1. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets individuals i col·lectius que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, el Pacte internacional de drets civils i polítics, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals i els altres tractats i convenis internacionals que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.
2. Els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social, i han de reconèixer el dret dels pobles a conservar i desenvolupar la identitat pròpia.
3. Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i la sostenibilitat.
Article 5. Els drets històrics
L’autogovern de Catalunya com a nació es fonamenta en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l’empara de l’article 2, la disposició transitòria segona i altres disposicions de la Constitució, preceptes dels quals deriva el reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, l’educació, la cultura i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat.
Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de totes les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.
2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure.
3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.
4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.
5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia i oficial d’aquest territori i és també oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.
Article 7. La condició política de catalans
1. Gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans de l’Estat que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.
2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els ciutadans de l’Estat residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.
Article 8. Símbols nacionals
1. Són símbols nacionals de Catalunya la bandera, la festa i l’himne.
2. La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d’ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.
3. La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre.
4. L’himne de Catalunya és Els segadors.
5. El Parlament ha de regular les diverses expressions del marc simbòlic de Catalunya i n’ha de fixar l’ordre protocol·lari.
6. La protecció jurídica dels símbols de Catalunya és la que correspon als altres símbols de l’Estat.
Article 9. El territori
El territori de Catalunya és el que correspon als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Estatut.
Article 10. La capital
La capital de Catalunya és la ciutat de Barcelona, que és la seu permanent del Parlament, de la Presidència de la Generalitat i del Govern, sens perjudici que el Parlament i el Govern es puguin reunir en altres llocs de Catalunya, d’acord amb el que estableixen, respectivament, el Reglament del Parlament i la llei.
Article 11. L’Aran
1. El poble aranès exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau de l’Aran i les altres institucions pròpies.
2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional occitana fonamentada en la seva singularitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial.
Article 12. Els territoris amb vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya
La Generalitat ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres instruments de col·laboració en tots els àmbits, que poden incloure la creació d’organismes comuns.
Article 13. Les comunitats catalanes a l’exterior
La Generalitat, en els termes establerts per la llei, ha de fomentar els vincles socials, econòmics i culturals amb les comunitats catalanes a l’exterior i els ha de prestar l’assistència necessària. Amb aquesta finalitat, la Generalitat, segons que correspongui, pot formalitzar acords de cooperació amb les institucions públiques i privades dels territoris i els països on es troben les comunitats catalanes a l’exterior i pot sol·licitar a l’Estat la subscripció de tractats internacionals sobre aquesta matèria.
Article 14. Eficàcia territorial de les normes
1. Les normes i les disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tenen eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per l’estatut personal o per altres normes d’extraterritorialitat.
2. Els estrangers que adquireixen la nacionalitat espanyola resten sotmesos al dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra.
Descarregueu-vos el text definitiu sencer:
(Format PDF - 442Kb)Resum dels 16 punts principals al diari AVUI:
(Format PDF) i també en format HTML.
, perque per ser-ho primer hauria de ser espanyol 
. ( tot i haber nascut a Catalunya i haber-hi viscut tota la vida, tinc nacionalitat francesa i poques coses puc decidir a Catalunya 
Opina
Configuració |