Als anys 50 i 60, a casa escoltàvem Radio Popular de Figueras, de la cadena COPE. Hi sentíem en Juanito Valderama, en Capri, sardanes, cançó anglesa, alguna cançó en català (després s’hi va afegir la nova cançó), etc. Estava bé, hi havia pluralitat i es mirava de fer content a tothom. Ràdio Barcelona també feia de bon sentir.

Ara, qui m’ho havia de dir!, enyoro aquells anys (la música). Per sentir sardanes i cantants en català haig de comprar-ne discos, a les palpentes, perquè no en posen enlloc. Resten ‘reserves’, com més va més migrades, per a sardanes, en hores intempestives i ‘moments’ esquifits de rock i folc en català al C33. Avui, al C33, he vist un grup fent sons amb fustes (ho feien molt bé). Voleu dir que una tenora allà hauria espantat els 17 que ens ho miràvem?

Als centenars de cantants de la terra que fan música d’autor no se’ls veu ni en forat ni en finestra. Els tenen censurats (democràticament, això sí) i marginats a totes les (anava a dir ‘nostres’) cadenes de TV i de ràdio. Si mai posen un cantant català perquè no sigui dit, és un dels quatre que ja cantaven als anys 60 (no sé si és el progrés o una encallada de rellotge). A més, es promouen cantants de llengües que ja tenen un fotral d’emissores al darrere.

Ara tinc València al cap (i no oblido els de més a prop, ni els altres) i penso en Paco Muñoz (fa 30 anys que canta i a la CCRTV no ho saben), Rafael Estrada, Elies, Rafa Xambó, Nelo Sorribes, Lluís Miquel, Pau Alabajos, Néstor Mont, La Beniterrània... (per dir-ne uns quants). Canten bé, fan cançons agradables, no fan pudor i es paguen els discos. Per què no tenen les oportunitats que al Principat donen a australians, brasilers o congolesos? Tothom veuria la unitat de la llengua i ells trobarien ací allò que també se’ls nega més avall.

No conec cap emissora tan magnànima com les catalanes. Tots els canals del món, (que en són de banals!), dediquen un gavadal d’hores a ajudar els seus cantants (entrevistes, actuacions, debats...). Més del 90% d’aquests artistes hi canten en la mateixa llengua del canal. Si ho dubteu, mireu les televisions franceses, italianes, alemanyes, poloneses, egípcies, russes... Cadascú empara la seva cultura, i sembla lògic que ho facin. Tanmateix, allò que és natural arreu, és un somni per als catalans –o un malson-. Quant a la ridícula quota del 25%, no s’arriba enlloc al 5% (escolteu emissores musicals i ho veureu). Es riuen del mort i de qui el vetlla.

I, qui ens discrimina els cantants catalans? Algú de fora, com se sol dir? Qui controla la CCRTV? No ho fa un parlament de Barcelona ple de personatges que es presenten amb etiquetes acabades en ‘ista’? No vull assenyalar a ningú, però alguna cosa falla quan partits tan ‘istes’ giren l’esquena a la nostra (seva?) cultura. Tot plegat em recorda dues frases: “Per les seves obres els coneixereu” i “La llengua és un flubiol que se li fa dir el que es vol” (això ho deia la meva iaia que era filla de Pont de Molins).

La música és l’ànima d’un poble. La cançó és la bessa de l’arbre de la llengua, la manera natural d’expressar els sentiments. En nom de què, o de qui, les arraconen?

Fa 27 anys que avancem com els crancs! Som molts els qui creiem que ja és hora que els productes culturals catalans arribin al públic, i fets amb equanimitat, sense rancúnia, amb qualitat i bons pressupostos. El país vol ser mig normal i necessita sardanes i cançons (i ball de bot). Es hora de rectificar o de canviar d’etiquetes. Ja en tenim prou de romanços!


Sebastià Oliveras
Director de Dicpracom


NOTA: Els catalans patim un desconeixement general (i no per casualitat) entre uns i altres. Les revistes de Balears i de València solen dir que a Catalunya sí que estan bé els cantants. Suposo que posen el Principat de model perquè s’enlluernen amb les etiquetes dels partits d’ací: catalanistes, nacionalistes, independentistes... Jo veig la realitat d’una altra manera i m’ha semblat de fer-ho saber.

Aquest escrit, abreujat per raó d’espai, es va publicar en un diari de Girona en la seva edició comarcal, el divendres, 23 de setembre de 2005, al cap de tres setmanes d’haver enviat jo una primera versió. Com que a casa meva ja saben com penso, passo la carta a ‘Racó Català’, amb l’esperança que algú de Barcelona, Alacant o Manacor la podrà llegir, sabrà la meva opinió i tindrà un punt de vista més, ni millor ni pitjor que el dels altres, per valorar la nostra realitat cultural. Em sembla que hem de fer un esforç d’intercanvi en tots els sentits. El meu agraïment a ‘Racó Català’.