L’esport català està decidit a participar en competicions internacionals. Aquesta voluntat suposa un esforç. La primera prova, a Macao (Xina), pel cas del hoquei patins, pot ésser decisiva. És una oportunitat que coincideix amb una conjuntura política que podria ésser propícia. No obstant això, pel cas de no prosperar, pot suposar una notable frustració nacional.

ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, tindria salvada la legislatura i el seus pactes amb el PSC-PSOE, si aconsegueix frenar l’embranzida espanyola contra les seleccions esportives catalanes. Una cosa igual podria dir-se de l’executiu que presideix Pasqual Maragall. Doncs, tot i que teòricament les federacions internacionals són entitats privades, aquestes reben fortes pressions per mitjà de les federacions que representen els estats. Espanya està obsessionada en impedir-ho. Tot i que l’actual govern pretén ésser progressista, dialogant i obert, sobre aquesta qüestió és mostra tancat i reservat. Si els infants, el divorci o l’avortament mereixen ésser totalment desregulats, a criteri del PSC-PSOE, sorprèn les dificultats que hi ha per introduir mecanismes plurals dins el món de l’esport.

S’ha de dir, que pel cas d’establir-se un antecedent català sòlid, com el cas del hoquei, en l’esfera internacional, la resta de federacions esportives catalanes, sense cap mena de dubte, s’animarien a secundar l’exemple. Pot haver-hi, Déu ho vulgui, un autèntic efecte domino dins l’esport català, que faci possible la presència nacional catalana arreu del món.

Però si això seria una gran novetat, la seva dimensió social i popular abastaria encara més avantatges pels Països Catalans. L’esport és una de les principals cadenes de socialització, fins al punt d’establir-se una identificació singular entre la massa de la població i els equips en competició. Quan succeeix el “nosaltres guanyarem” o “els nostres han sabut fer-ho prou bé”, ja s’ha guanyat l’autèntica cursa d’obstacles per dignificar l’esport.

L’esport, com tota activitat humana, té una versió professional, però és majoritàriament lúdica, i sobre ella i recau bona part de l’atenció de l’opinió pública. Els esportistes representen la lluita i el combat per superar-se, i això, sigui en les motos o en el futbol, és admirat, per gent de tot arreu. I en això, els catalans no són menys. Ben al contrari, preveient la victòria de l’equip “B” de hoquei patins, la societat civil ja s’ha disposat a celebrar-ho. I és que hi ha molt a celebrar: una aspiració natural, néixer cap a la llibertat i ésser al mig del món amb els colors i les formes que ens fan una nació germana i pacífica.

Tant de bo que ERC no erri el càlcul, ni el PSC-PSOE s’amolli davant la tempesta del nacionalisme excloent i exacerbat espanyol. Per si de cas, CiU, experta en menjar-se qualsevol pretensió nacional catalana, després de dues dècades demanant el pa i la sal per Catalunya, ja ha dit que això només és el principi, i que ells sempre hi seran, passi el que passi.

 
Llorenç Prats i Segarra
datatres@correu.mesvilaweb.com