Fa més d’un any el GAV va guanyar un judici on el Bloc els denunciava per “apologia del terrorisme”. Des d’aleshores les seues publicacions i els seus articles lluny d’acallar-se s’han radicalitzat fins a tal punt que arriben a llençar amenaces signades i a reconeixer la seua participació en actes vandàlics.

Reconeiximent violent

Si alguna cosa cal reconèixer als activistes és la claredat i l’orgull que mostren respecte a les seues “accions”. Toni Rochina no es despentina per signar un comunicat oficial de les JJGAV al SOM de desembre del 2003 on literalment afirma, després de desvincular-se dels grups clandestins, que “entenem que tinguen por i que tremolen, no vullguerem trobar-nos en la seua situació, açò de ser objectiu del Col·lectiu Vinatea és cosa seria. Li recomanem al senyor Ferran XXXXX ( suposat dirigent nacionalista ) que es faça un segur d’accidents... perquè, total, un segur de vida ell no l’ha de gaudir” i continua “que cap d’ells se n’anirà de buit, tenim “galletes” per a tots”. L’article conclou convidant la militància a un campament on hi haura “tallers d’acció per als quals estem comptant amb vertaders especialistes en les matèries”. En l’agenda s’afirma que es tractaran “les nocions bàsiques i les més sofisticades” amb “aplicacions pràctiques”. Entre la quantitat d’articles en to agressiu i vorejant la il·legalitat es troba un altre article que signa Angel Hernández, de l’organització aragonesa FACAO, de l’octubre del 2003 i que es titula “Éxit del contra-correllengua”. Són tres les fotografies que l’ilustren: les dues primeres mostren el Casal Jaume I de Fraga ple de pintades amb esprai i amb el seu rètol trencat, la tercera mostra a un grup d’uns set joves amb una pancarta de les joventuts del GAV. Però si bé és cert que tot açò no deixen de ser conjetures, l’autor és ben explícit a l’hora de relatar els fets. Hernández escriu: “es presentaren els joves del GAV (que els tenen ben posats)” , “no venien per allò preparat sinó perquè els ho demanava el cos” , “estiguerem junts un temps i després es dedicaren a deixar constància de la seua presència: pegada múltiple de enganxines amb el text “no nos fareu catalans” i com a fermall final decoraren tota la façana del casal pancatalaniste Jaume I de Fraga amb esprai negre i texts de “fora d’ací”. Segueix: “No les han pogut borrar” , “la decoració negra del Casal”. Celebra també que “el correllengua enguany l’han fet reclosos dins del Casal, inclús l’acte d’entrega de premis als xiquets i familiars, guanyadors dels premis escolars”. García Sentandreu també es caracteritza per la seua honradesa verbal i encara es recorden les declaracions al Levante-EMV en les quals va afirmar que l’atac al Micalet o les pintades contra polítics “no són violència”.

Organitzacions clandestines

Sense dissimular un pèl, un comunicat del C. Vinatea omple la pàgina anterior. Però el vertaderament sorprenent i que mostra el seu grau d’impunitat, és que el comunicat dels “clandestins” reivindica el robatori de la flama del Correllengua i també la “visita” al Casal Jaume I de Fraga, on a uns centímetres de distància es relata com va ser realitzada aquesta “visita” per les joventuts del GAV. Els comunicats del C. Vinatea, responsable dels atacs violents, que SOM publica habitualment diuen coses com “l’únic pont que es pot tendir és el d’argent a l’enemic que fuig, als altres sel’s vola baix els peus”. “Combatre la violència amb la violència” , “eixe és el camí que han prés agrupacions com C.Vinatea o Maulets 1707” afirmen els redactors de SOM. També en el conegut número del 25 aniversari es relataren fets històrics com l’incendi de la senyera a l’ajuntament de València de la següent manera: “uns altres joves fabricaren un artilugi: una bola de plom, metxa de traca, una a., un retardament, un poc de pòlvora, un vell tirador i...fe, molta fe i entusiasme armat en la força raó contra la raó de la força del socialisme aberrant”, “un semicercle en el que també estaven Voro T., Juan J., Pepe A. que batia rècords arrencant màrfegues (senyeres quatribarrades) per tots els llocs. Paco M. “cremacoses”...”. “Un rugit, al’unison, tornà a l’aire. Milers de mans aplaudint, milers d’ulls plens de llàgrimes. No hi havia “màrfega” damunt del símbol sagrat”. Però potser la clau ens la dona García Broch en un text d’octubre del 2002: “Juan Cotino, delegat de policia, es portà amb mi com un amic, m’avisà que el 9 d’octubre (1994) hi haurien incidents” que efectivament es van produïr. Qui sap si l’antic delegat de govern no va poder evitar ser “tolerant” amb els amics dels seus amics?