Publicitat

Notícia

Miquel Martí i Pol ens deixa als 74 anys

ImatgePunt i seguit

Doncs bé, me'n vaig. Us deixo
l'ombra d'un sol record.
L'ombra només,
el record me l'enduc
i me'n faré una bufanda, perquè
diu que l'hivern serà molt llarg i dur.
Caldrà que us defenseu
com jo em defenso.
No us deixeu estovar
massa per la tendresa.
Sigueu morigerats en el menjar.
Però si alguna noia
se us abalteix als braços,
estimeu-vos-la amb fúria,
com algú que se sent acorralat
dins una cambra fosca.

Miquel Martí i Pol,
La pell del violí (1974)


L'esclerosi múltiple ens ha robat qui fou un gran exponent de la cultura i llengua catalanes. Als 74 anys i després d'innumerables obres, Miquel Martí i Pol s'ha acomiadat del seu estimat país.

Descansi en pau.



Publicitat

Opina

Configuració
  • Baccus Usuari sumador (5691 missatges)
    Ostres... la notícia m'ha enganxat en fred. Realment lamento molt aquesta pèrdua. És una pena que haguem perdut a la figura d'en Miquel Martí i Pol. Crec que era un luxe per a tots aquells que ens sentim catalans.



    Des d'aquí el meu més sincer condol!

  • Quasi homenatge



    Envelliran els llibres i potser

    no els llegirà ningú, però la carn

    no serà pas menys trista. Desaprendre

    tant de futur és una tasca dura

    i també ho és assajar de fer un nus

    amb la corda del temps per recordar

    que encara no has viscut i ja s'apropa,

    furtiu i descaradament solemne,

    el desenllaç. Toca el mar amb els ulls

    cansats de no mirar i esborra els signes

    de qualsevol complaença; que sigui

    tot tan dur i tremolós que ja no puguis

    recular més sense negar-te. Ara

    potser ja res no compta, només l'arbre

    que preserva l'espai de les ventades

    contradient el ritme de les coses,

    o la sageta que desfà camí

    i és un repte de llum que t'assenyala

    i esperes amb temor i amb alegria.

    Envelliran els llibres i molt més

    hauràs envellit tu quan, mig escèptic,

    mig resignat, recullis el farcell

    d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis

    la immensitat amb la mirada neta

    de turpituds i angoixes, tal vegada

    estrafent sense ganes aquell gest

    de revolta que ben pocs han comprès

    però t'ha acompanyat tota la vida.

  • Serà tan fàcil de partir

    d’entre els llençols d’aquesta vida,

    sempre és tan fàcil de partir,

    creuar lleuger a l’altre riba,

    suaument lliscar cap a la fi,

    molt més enllà de l’ombra blava

    i sens gest dir l’últim sí

    al res ignot que espera encara.



    Està tan lluny de mi partir

    quan en la calma posseeixo

    els màgics verds, d’aquest país

    que em diu qui sóc,

    i per què sento,

    i enjogassar-me en el seu pit

    infant amant que encara envejo.

    Està tan lluny de mi partir

    que ni he pensat en el que deixo.



    I no t’estic dient que me’n vaig,

    ans al contrari, potser ara arribo:

    pren fort la meva mà

    i no la deixis quan m’allunyi...

    no la deixis mai.

    Sé tan a prop el meu partir

    que et deixo llum a la finestra

    per si així et creus que sóc aquí,

    quan l’enyor venci

    els teus vespres;

    tossudament dir-te que sí,

    que val la pena si segueixes.



    Sé tan a prop el meu partir

    que ni el acords no em posseeixen.

    Mai no me n’he d’anar d’aquí

    si en un racó del teu somriure

    em fas un lloc petit per a mi

    on no d’estorbi el teu viure.

    Ho escoltes bé? Jo sóc així

    i t’encomano el meu pervindre:

    que no me n’he d’anar aquí

    mentre m’alenis molt endintre.



    -LLuis Llach

  • noicat (8245 missatges)
    AQUEST SILENCI



    La tarda molt intensa m'ha portat

    aquest capvespre plàcid.

    Reposo els ulls cansats

    en l'ordre dels prestatges plens de llibres,

    en l'ordre de la cambra.



    Es fa fosc lentament, s'encenen llums,

    i és més pausat el batec de la vida.



    Estimo aquest silenci i aquesta hora,

    i més ara que em gronxa fins a perdre'm

    en el record de tu

    que mai no m'abraona.



    (Del llibre "Els Bells Camins", un llibre d'ell que sempre he trobat preciós).



    I la cançó d'en Llach, Vaig i Vinc, també.

    • ristu-indp (805 missatges)
      I un que ha agafat força fama, ja el coneixeu, després de que el musiquessin els Brams;



      Aquesta remor que se sent ..."



      Aquesta remor que se sent no és de pluja.

      Ja fa molt de temps que no plou.

      S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula

      pels carrers i les cases.

      Aquesta remor que se sent no és de vent.

      Han prohibit el vent perquè no s'alci

      la pols que hi ha pertot

      i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

      Aquesta remor que se sent no és de paraules.

      Han prohibit les paraules perquè

      no posin en perill

      la fràgil immobilitat de l'aire.

      Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

      Han estat prohibits perquè no engendrin

      la necessitat de parlar

      i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.



      I, tanmateix, la remor persisteix





      Miquel Martí i Pol. Gran pèrdua, però inmens llegat el que ens deixes! E.P.D

  • llamp (22651 missatges)
    En clau de temps i amb molt de patiment.

    Vet ací com podem guanyar el combat

    que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.



    En clau de temps i potser en solitud,

    acumulant en cadascú la força

    de tots plegats i projectant-la enfora.



    De Martí i Pol per a nosaltres; de nosaltres per en MArtí i Pol.

  • Alfons (106 missatges)


    LES QUATRE BANDERES





    Tenia quatre banderes,

    tres les vaig perdre en combat;

    La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix.

    No la'n trauré fins que bufi

    ben fort el vent de llevant

    i s'endugui aquest mal aire

    que ens toca de respirar.

    Tenia quatre banderes ,

    tres les vaig perdre en combat.



    Tenia un jardí amb tres arbres,

    un mal vent me'ls ha esfullat.

    Amb el jardí ple de fulles

    no fa de bon caminar.

    El mal vent encara bufa;

    Jo no em canso d'esperar:

    Per cada fulla caiguda

    als arbres hi neix un tany.

    Tenia un jardí amb tres arbres,

    un mal vent me'ls ha esfullat.



    De dos amors que tenia

    l'un en terra, l'altre en mar,

    el de terra l'empresonen,

    l'altre viu exiliat .

    Jo ni ploro pel de terra

    ni em lamento pel de mar.

    Plor i laments de què serveixen?

    Gent que lluiti és el que cal.

    De dos amors que tenia,

    l'un en terra , l'altre en mar.



    Tinc una llengua tan viva

    com les més vives que hi ha.

    Si quan parlo s'esparveren,

    jo que sí, em poso a cantar.

    Canto i canto i cantaria

    si pogués més fort i clar.

    Quan les cançons fossin pedres,

    vinga fones i al combat!

    Tinc una llengua tan viva

    com les més vives que hi ha.



    Amors, arbres i banderes

    són mots de bon recordar.

    Qui n'aprèn la cantarella

    mai més no l'oblidarà.

    Si de cas no l'heu apresa

    no us canseu de preguntar,

    que si els mots són com la pluja

    la terra som tots plegats.

    Amors, arbres i banderes

    són mots de bon recordar.



    Miquel Martí i Pol.















  • Bismut (83920 missatges)
    mai t'oblidarem, el teu record sempre perdurarà entre nosaltres, lluitarem per la llengua que tant vas estimar. mai t'oblidarem, mai.



    Oriol //*//

    • PotaBlava (1292 missatges)
      Gràcies Miquel pel teu art, que quedarà escrit per sempre i que mai deixarem que s´esborri.



      El teu record i la teva obra per sempre entre nosaltres. I el teu nom en lletres majúscules a la história del nostre país.

  • El poeta, el proletari i el militant comunista



    • Des dels seus temps de treballador en una fàbrica tèxtil, sempre va fer gala de la seva consciència de classe i de la seva militància.



    MIQUEL, EL DE LA FÀBRICA DE RODA

    Miquel Martí i Pol va morir ahir a l'hospital de la Santa Creu de Vic (Osona), però només per accident. Ell va néixer, va viure i serà enterrat a Roda de Ter. Hauria volgut morir a la seva terra natal. Però tampoc li importava gaire, perquè la seva pàtria era el poble, que va ser el que el va elevar a la categoria de símbol, fet insòlit en un poeta.

    Ja ho diu en una placa col.locada a la façana de casa seva al carrer del Pont: "Visc en un poble petit, en un país petit i, no obstant, vull que quedi molt clar que el que escric ho escric per a tothom i que per mi és com si tothom girés sobre l'eix dels meus poemes".



    SEMBRADOR DE PARAULES

    Des de molt jove es va veure obligat a una reclusió forçosa al seu refugi placenta de la Plana de Vic cavalcant sobre una cadira de rodes. Allà es va dedicar a sembrar paraules, o a "salvar les paraules", com havia deixat escrit el seu admirat Salvador Espriu, perquè entenia que la missió preferent del poeta és fer-se entendre, comunicar-se.

    I, no obstant, no va presumir mai de saber què era la poesia, aquest indesxifrable enigma. En un llibre que recollia unes conferències seves sobre el tema, titulat precisament ¿Què és poesia?, deia que per ell poesia és "un combat" amb un mateix, "una aposta a tot o res, un risc absolut". Viure poèticament era un compromís intel.lectual que Martí i Pol assumia amb totes les seves conseqüències.

    Per aquesta raó la seva vida i la seva literatura són una mateixa cosa, indivisibles, inabraçables l'una sense l'altra. Per això no és casualitat que arribés a connectar com ho va fer amb el gran públic català. Pocs poetes --fins i tot pocs prosistes-- en català han arribat a vendre desenes de milers d'exemplars, situant alguns títols a les llistes de best-sellers.

    Però Martí i Pol no només es comunicava, no només connectava amb el lector, sinó que sabia arrencar-li emocions. Fa cinc anys, en l'obertura del curs acadèmic de la Universitat de Bellaterra, hi va haver desmais en una aula plena a vessar d'estudiants, majoritàriament dones, quan l'escriptora Carme Riera, la professora Mavi Dolz i l'actriu Isabel Grau van recitar poemes de l'autor. La seva filla va llegir la lliçó magistral del poeta, titulada La poesia, encara.

    Va forjar la seva irreductible consciència social en una fàbrica de filatures del seu poble, en què va treballar 30 anys i, segons va dir, només va aprendre una cosa: saber a quina classe social pertanyia i que uns manaven i uns altres obeïen. A la mateixa fàbrica, aprofitant qualsevol pausa, va escriure molts poemes.



    POETA I OBRER

    Aprofundint en aquella consciència de classe, sempre va dir que en la seva persona "el poeta i l'obrer són un sol home". Però el comunista el deixava a part. Amb prou feines havia passat la vintena quan, utilitzant com a llançadora la consciència de classe adquirida a la fàbrica, es va introduir en l'espai on es debaten els interessos de les masses obreres. S'havia adonat que no en tenia prou de lluitar "en soledat" com feia.

    Va ser llavors quan va sentir la necessitat d'incorporar-se a un esforç col.lectiu. Des d'aquest punt de partida, des d'aquesta conscienciació de l'obrer i l'intel.lectual, el camí cap a Marx, primer, i a la militància al PSUC, després, el va recórrer amb tota naturalitat. Les últimes dècades, després de la ruptura del partit el 1981, el seu cor proletari i el seu cervell comunista no ho van dubtar: tots eren els seus. I es va mantenir fortament abraçat als que van quedar al PSUC i als seus germans escindits que van fundar el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). A la Festa de Treball del 1983, els comunistes catalans (avui ecosocialistes) van rendir homenatge a dues personalitats: a Karl Marx, en el centenari de la seva mort, i a Miquel Martí i Pol, el poeta del poble.

    Entregat al que és popular, com Manuel Vázquez Montalbán, un altre autor desaparegut recentment, també es va bolcar en el culte culer. La seva obra Llibre de les solituds (1997) està dedicada a l'exjugador barcelonista Josep Guardiola.



    Ara és demà.



    Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir

    ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.

    Del gran silenci ençà, tot el que es mou

    es mou amb voluntat d'esdevenir.



    I esdevindrà. Les pedres i el camí

    seran el pa i la mar, i el fosc renou

    d'ara mateix, el càntic que commou,

    l'àmfora nova plena de bon vi.



    Ara és demà. Que ploguin noves veus

    pel vespre tèrbol, que revinguin deus

    desficioses d'amarar l'eixut.



    Tot serà poc, i l'heura i la paret

    proclamaran conjuntament el dret

    de vulnerar la nova plenitud.

    • cat (29 missatges)
      Gràcies, Miquel, per ensenyar-me a estimar la poesia.

      Els teus versos, no s'apagaran com ho has fet tu, i nosaltres els tindrem sempre encesos, en memòria del teu record.

      Ets i seràs el meu poeta, el poeta que em va ajudar, quan més el vaig necessitar.

      Gràcies, Miquel.

  • __361__ (3487 missatges)
    Aquell que ho desitji pot anar a La Stoa i llegir el reportatge, on explica alguns detalls de la seva biografia i de la seva relació amb Llach: http://www.cromelnordic.org/modules/news/article.php?storyid=42



    Salut raconers. Jo també lamento la mort d'aquest gran poeta, tot i que no n'era un molt gran aficionat.

Publicitat

Fòrums

  • 5.090.946 missatges
  • 189.428 temes
Accedeix als fòrums Normes dels fòrums
Publicitat
Publicitat
Publicitat