Societat. dimarts, 11 de novembre de 2003, 16:49

Miquel Martí i Pol ens deixa als 74 anys

Punt i seguit

Doncs bé, me'n vaig. Us deixo
l'ombra d'un sol record.
L'ombra només,
el record me l'enduc
i me'n faré una bufanda, perquè
diu que l'hivern serà molt llarg i dur.
Caldrà que us defenseu
com jo em defenso.
No us deixeu estovar
massa per la tendresa.
Sigueu morigerats en el menjar.
Però si alguna noia
se us abalteix als braços,
estimeu-vos-la amb fúria,
com algú que se sent acorralat
dins una cambra fosca.

Miquel Martí i Pol,
La pell del violí (1974)


L'esclerosi múltiple ens ha robat qui fou un gran exponent de la cultura i llengua catalanes. Als 74 anys i després d'innumerables obres, Miquel Martí i Pol s'ha acomiadat del seu estimat país.

Descansi en pau.

Tweet

• 

  Baccus (5335 missatges)
  11 de novembre de 2003, 16:56

  Envia als moderadors

  Ostres... la notícia m'ha enganxat en fred. Realment lamento molt aquesta pèrdua. És una pena que haguem perdut a la figura d'en Miquel Martí i Pol. Crec que era un luxe per a tots aquells que ens sentim catalans.
  
  
  
  Des d'aquí el meu més sincer condol!
  
  

  • 
    11 de novembre de 2003, 17:04

    Envia als moderadors

    És una autèntica llàstima! Hem perdut uns de les més grans figures catalanes, sens dubte. Ara el que cal, doncs, és servar la seva memòria i mantenir vius els seus somnis.
    
    Gràcies per tot, Miquel
    
    

    #8057

    • cubelles (126 missatges)
      11 de novembre de 2003, 17:24

      Envia als moderadors

      Ostres! quina desagradable sorpresa!
      
      quina llàstima!
      
      
      
      tens però, la sort de perdurar en els nostres pensaments.
      
      
      
      gràcies per tot, miquel, per les bones estones que he passat llegint i recitant les teves poesies.
      
      

      #8058

  • Argentona (1 missatges)
    11 de novembre de 2003, 18:58

    Envia als moderadors

    Gràcies per haver-nos fet més humans.
    
    

    #8057

• 
  11 de novembre de 2003, 17:29

  Envia als moderadors

  Quasi homenatge
  
  
  
  Envelliran els llibres i potser
  
  no els llegirà ningú, però la carn
  
  no serà pas menys trista. Desaprendre
  
  tant de futur és una tasca dura
  
  i també ho és assajar de fer un nus
  
  amb la corda del temps per recordar
  
  que encara no has viscut i ja s'apropa,
  
  furtiu i descaradament solemne,
  
  el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
  
  cansats de no mirar i esborra els signes
  
  de qualsevol complaença; que sigui
  
  tot tan dur i tremolós que ja no puguis
  
  recular més sense negar-te. Ara
  
  potser ja res no compta, només l'arbre
  
  que preserva l'espai de les ventades
  
  contradient el ritme de les coses,
  
  o la sageta que desfà camí
  
  i és un repte de llum que t'assenyala
  
  i esperes amb temor i amb alegria.
  
  Envelliran els llibres i molt més
  
  hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
  
  mig resignat, recullis el farcell
  
  d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
  
  la immensitat amb la mirada neta
  
  de turpituds i angoixes, tal vegada
  
  estrafent sense ganes aquell gest
  
  de revolta que ben pocs han comprès
  
  però t'ha acompanyat tota la vida.
  
  

• 
  11 de novembre de 2003, 17:40

  Envia als moderadors

  Serà tan fàcil de partir
  
  d’entre els llençols d’aquesta vida,
  
  sempre és tan fàcil de partir,
  
  creuar lleuger a l’altre riba,
  
  suaument lliscar cap a la fi,
  
  molt més enllà de l’ombra blava
  
  i sens gest dir l’últim sí
  
  al res ignot que espera encara.
  
  
  
  Està tan lluny de mi partir
  
  quan en la calma posseeixo
  
  els màgics verds, d’aquest país
  
  que em diu qui sóc,
  
  i per què sento,
  
  i enjogassar-me en el seu pit
  
  infant amant que encara envejo.
  
  Està tan lluny de mi partir
  
  que ni he pensat en el que deixo.
  
  
  
  I no t’estic dient que me’n vaig,
  
  ans al contrari, potser ara arribo:
  
  pren fort la meva mà
  
  i no la deixis quan m’allunyi...
  
  no la deixis mai.
  
  Sé tan a prop el meu partir
  
  que et deixo llum a la finestra
  
  per si així et creus que sóc aquí,
  
  quan l’enyor venci
  
  els teus vespres;
  
  tossudament dir-te que sí,
  
  que val la pena si segueixes.
  
  
  
  Sé tan a prop el meu partir
  
  que ni el acords no em posseeixen.
  
  Mai no me n’he d’anar d’aquí
  
  si en un racó del teu somriure
  
  em fas un lloc petit per a mi
  
  on no d’estorbi el teu viure.
  
  Ho escoltes bé? Jo sóc així
  
  i t’encomano el meu pervindre:
  
  que no me n’he d’anar aquí
  
  mentre m’alenis molt endintre.
  
  
  
  -LLuis Llach
  
  
  • 

    Boikot (4725 missatges)
    11 de novembre de 2003, 19:17

    Envia als moderadors

    Quina pèrdua més gran. No ens posem trists, perquè no ens ha deixat moltes coses i em après molt en ell.
    
    
    
    Des d'ací, els meus condols.
    
    

    #8061
• 

  noicat (8245 missatges)
  11 de novembre de 2003, 20:11

  Envia als moderadors

  AQUEST SILENCI
  
  
  
  La tarda molt intensa m'ha portat
  
  aquest capvespre plàcid.
  
  Reposo els ulls cansats
  
  en l'ordre dels prestatges plens de llibres,
  
  en l'ordre de la cambra.
  
  
  
  Es fa fosc lentament, s'encenen llums,
  
  i és més pausat el batec de la vida.
  
  
  
  Estimo aquest silenci i aquesta hora,
  
  i més ara que em gronxa fins a perdre'm
  
  en el record de tu
  
  que mai no m'abraona.
  
  
  
  (Del llibre "Els Bells Camins", un llibre d'ell que sempre he trobat preciós).
  
  
  
  I la cançó d'en Llach, Vaig i Vinc, també.
  
  
  • 

    ristu-indp (805 missatges)
    11 de novembre de 2003, 20:23

    Envia als moderadors

    I un que ha agafat força fama, ja el coneixeu, després de que el musiquessin els Brams;
    
    
    
    Aquesta remor que se sent ..."
    
    
    
    Aquesta remor que se sent no és de pluja.
    
    Ja fa molt de temps que no plou.
    
    S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
    
    pels carrers i les cases.
    
    Aquesta remor que se sent no és de vent.
    
    Han prohibit el vent perquè no s'alci
    
    la pols que hi ha pertot
    
    i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
    
    Aquesta remor que se sent no és de paraules.
    
    Han prohibit les paraules perquè
    
    no posin en perill
    
    la fràgil immobilitat de l'aire.
    
    Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
    
    Han estat prohibits perquè no engendrin
    
    la necessitat de parlar
    
    i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
    
    
    
    I, tanmateix, la remor persisteix
    
    
    
    
    
    Miquel Martí i Pol. Gran pèrdua, però inmens llegat el que ens deixes! E.P.D
    
    

    #8069
    • 

      indi (788 missatges)
      11 de novembre de 2003, 20:35

      Envia als moderadors

      QUE TOT ESTÀ PER FER
      
      I TOT ÉS POSSIBLE...
      
      
      
      Un referent per tots els que correm per aquí i tants d'altres.... NO T'OBLIDAREM!!!
      
      

      #8070
      • 

        hipocresia (60310 missatges)
        11 de novembre de 2003, 21:10

        Envia als moderadors

        Ens ha deixat un dels pilars del món de la poesia dels descontents.
        
        
        
        D.E.P.
        
        

        #8071
      • 

        PauR (130 missatges)
        11 de novembre de 2003, 23:48

        Envia als moderadors

        Com ha dit en Carod cal llegir en Miquel Martí i Pol i cal lluitar i passar a l'acció.
        
        
        
        És ben cert... QUE TOT ESTÀ PER FER
        
        I TOT ÉS POSSIBLE...
        
        
        
        Mil gràcies, Miquel!
        
        

        #8071
• 

  llamp (20003 missatges)
  11 de novembre de 2003, 22:25

  Envia als moderadors

  En clau de temps i amb molt de patiment.
  
  Vet ací com podem guanyar el combat
  
  que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
  
  
  
  En clau de temps i potser en solitud,
  
  acumulant en cadascú la força
  
  de tots plegats i projectant-la enfora.
  
  
  
  De Martí i Pol per a nosaltres; de nosaltres per en MArtí i Pol.
  
  
• 

  Alfons (106 missatges)
  12 de novembre de 2003, 00:06

  Envia als moderadors

  
  
  LES QUATRE BANDERES
  
  
  
  
  
  Tenia quatre banderes,
  
  tres les vaig perdre en combat;
  
  La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix.
  
  No la'n trauré fins que bufi
  
  ben fort el vent de llevant
  
  i s'endugui aquest mal aire
  
  que ens toca de respirar.
  
  Tenia quatre banderes ,
  
  tres les vaig perdre en combat.
  
  
  
  Tenia un jardí amb tres arbres,
  
  un mal vent me'ls ha esfullat.
  
  Amb el jardí ple de fulles
  
  no fa de bon caminar.
  
  El mal vent encara bufa;
  
  Jo no em canso d'esperar:
  
  Per cada fulla caiguda
  
  als arbres hi neix un tany.
  
  Tenia un jardí amb tres arbres,
  
  un mal vent me'ls ha esfullat.
  
  
  
  De dos amors que tenia
  
  l'un en terra, l'altre en mar,
  
  el de terra l'empresonen,
  
  l'altre viu exiliat .
  
  Jo ni ploro pel de terra
  
  ni em lamento pel de mar.
  
  Plor i laments de què serveixen?
  
  Gent que lluiti és el que cal.
  
  De dos amors que tenia,
  
  l'un en terra , l'altre en mar.
  
  
  
  Tinc una llengua tan viva
  
  com les més vives que hi ha.
  
  Si quan parlo s'esparveren,
  
  jo que sí, em poso a cantar.
  
  Canto i canto i cantaria
  
  si pogués més fort i clar.
  
  Quan les cançons fossin pedres,
  
  vinga fones i al combat!
  
  Tinc una llengua tan viva
  
  com les més vives que hi ha.
  
  
  
  Amors, arbres i banderes
  
  són mots de bon recordar.
  
  Qui n'aprèn la cantarella
  
  mai més no l'oblidarà.
  
  Si de cas no l'heu apresa
  
  no us canseu de preguntar,
  
  que si els mots són com la pluja
  
  la terra som tots plegats.
  
  Amors, arbres i banderes
  
  són mots de bon recordar.
  
  
  
  Miquel Martí i Pol.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
• 

  Bismut (65535 missatges)
  12 de novembre de 2003, 00:16

  Envia als moderadors

  mai t'oblidarem, el teu record sempre perdurarà entre nosaltres, lluitarem per la llengua que tant vas estimar. mai t'oblidarem, mai.
  
  
  
  Oriol //*//
  
  
  • 

    PotaBlava (1285 missatges)
    12 de novembre de 2003, 00:41

    Envia als moderadors

    Gràcies Miquel pel teu art, que quedarà escrit per sempre i que mai deixarem que s´esborri.
    
    
    
    El teu record i la teva obra per sempre entre nosaltres. I el teu nom en lletres majúscules a la história del nostre país.
    
    

    #8084

• 
  12 de novembre de 2003, 10:27

  Envia als moderadors

  El poeta, el proletari i el militant comunista
  
  
  
  • Des dels seus temps de treballador en una fàbrica tèxtil, sempre va fer gala de la seva consciència de classe i de la seva militància.
  
  
  
  MIQUEL, EL DE LA FÀBRICA DE RODA
  
  Miquel Martí i Pol va morir ahir a l'hospital de la Santa Creu de Vic (Osona), però només per accident. Ell va néixer, va viure i serà enterrat a Roda de Ter. Hauria volgut morir a la seva terra natal. Però tampoc li importava gaire, perquè la seva pàtria era el poble, que va ser el que el va elevar a la categoria de símbol, fet insòlit en un poeta.
  
  Ja ho diu en una placa col.locada a la façana de casa seva al carrer del Pont: "Visc en un poble petit, en un país petit i, no obstant, vull que quedi molt clar que el que escric ho escric per a tothom i que per mi és com si tothom girés sobre l'eix dels meus poemes".
  
  
  
  SEMBRADOR DE PARAULES
  
  Des de molt jove es va veure obligat a una reclusió forçosa al seu refugi placenta de la Plana de Vic cavalcant sobre una cadira de rodes. Allà es va dedicar a sembrar paraules, o a "salvar les paraules", com havia deixat escrit el seu admirat Salvador Espriu, perquè entenia que la missió preferent del poeta és fer-se entendre, comunicar-se.
  
  I, no obstant, no va presumir mai de saber què era la poesia, aquest indesxifrable enigma. En un llibre que recollia unes conferències seves sobre el tema, titulat precisament ¿Què és poesia?, deia que per ell poesia és "un combat" amb un mateix, "una aposta a tot o res, un risc absolut". Viure poèticament era un compromís intel.lectual que Martí i Pol assumia amb totes les seves conseqüències.
  
  Per aquesta raó la seva vida i la seva literatura són una mateixa cosa, indivisibles, inabraçables l'una sense l'altra. Per això no és casualitat que arribés a connectar com ho va fer amb el gran públic català. Pocs poetes --fins i tot pocs prosistes-- en català han arribat a vendre desenes de milers d'exemplars, situant alguns títols a les llistes de best-sellers.
  
  Però Martí i Pol no només es comunicava, no només connectava amb el lector, sinó que sabia arrencar-li emocions. Fa cinc anys, en l'obertura del curs acadèmic de la Universitat de Bellaterra, hi va haver desmais en una aula plena a vessar d'estudiants, majoritàriament dones, quan l'escriptora Carme Riera, la professora Mavi Dolz i l'actriu Isabel Grau van recitar poemes de l'autor. La seva filla va llegir la lliçó magistral del poeta, titulada La poesia, encara.
  
  Va forjar la seva irreductible consciència social en una fàbrica de filatures del seu poble, en què va treballar 30 anys i, segons va dir, només va aprendre una cosa: saber a quina classe social pertanyia i que uns manaven i uns altres obeïen. A la mateixa fàbrica, aprofitant qualsevol pausa, va escriure molts poemes.
  
  
  
  POETA I OBRER
  
  Aprofundint en aquella consciència de classe, sempre va dir que en la seva persona "el poeta i l'obrer són un sol home". Però el comunista el deixava a part. Amb prou feines havia passat la vintena quan, utilitzant com a llançadora la consciència de classe adquirida a la fàbrica, es va introduir en l'espai on es debaten els interessos de les masses obreres. S'havia adonat que no en tenia prou de lluitar "en soledat" com feia.
  
  Va ser llavors quan va sentir la necessitat d'incorporar-se a un esforç col.lectiu. Des d'aquest punt de partida, des d'aquesta conscienciació de l'obrer i l'intel.lectual, el camí cap a Marx, primer, i a la militància al PSUC, després, el va recórrer amb tota naturalitat. Les últimes dècades, després de la ruptura del partit el 1981, el seu cor proletari i el seu cervell comunista no ho van dubtar: tots eren els seus. I es va mantenir fortament abraçat als que van quedar al PSUC i als seus germans escindits que van fundar el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). A la Festa de Treball del 1983, els comunistes catalans (avui ecosocialistes) van rendir homenatge a dues personalitats: a Karl Marx, en el centenari de la seva mort, i a Miquel Martí i Pol, el poeta del poble.
  
  Entregat al que és popular, com Manuel Vázquez Montalbán, un altre autor desaparegut recentment, també es va bolcar en el culte culer. La seva obra Llibre de les solituds (1997) està dedicada a l'exjugador barcelonista Josep Guardiola.
  
  
  
  Ara és demà.
  
  
  
  Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
  
  ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
  
  Del gran silenci ençà, tot el que es mou
  
  es mou amb voluntat d'esdevenir.
  
  
  
  I esdevindrà. Les pedres i el camí
  
  seran el pa i la mar, i el fosc renou
  
  d'ara mateix, el càntic que commou,
  
  l'àmfora nova plena de bon vi.
  
  
  
  Ara és demà. Que ploguin noves veus
  
  pel vespre tèrbol, que revinguin deus
  
  desficioses d'amarar l'eixut.
  
  
  
  Tot serà poc, i l'heura i la paret
  
  proclamaran conjuntament el dret
  
  de vulnerar la nova plenitud.
  
  
  • 

    cat (29 missatges)
    12 de novembre de 2003, 19:58

    Envia als moderadors

    Gràcies, Miquel, per ensenyar-me a estimar la poesia.
    
    Els teus versos, no s'apagaran com ho has fet tu, i nosaltres els tindrem sempre encesos, en memòria del teu record.
    
    Ets i seràs el meu poeta, el poeta que em va ajudar, quan més el vaig necessitar.
    
    Gràcies, Miquel.
    
    

    #8086
• 

  __361__ (3488 missatges)
  12 de novembre de 2003, 23:13

  Envia als moderadors

  Aquell que ho desitji pot anar a La Stoa i llegir el reportatge, on explica alguns detalls de la seva biografia i de la seva relació amb Llach: http://www.cromelnordic.org/modules/news/article.php?storyid=42
  
  
  
  Salut raconers. Jo també lamento la mort d'aquest gran poeta, tot i que no n'era un molt gran aficionat.