Com aleshores, seria desitjable que la branca valenciana del PP, malgrat l'embranzida del partit a nivell estatal a redós de la crisi i dels seus efectes, tornara a estancar-se, llastrada pel pes d'una corrupció que cada volta té més noms i cognoms (Gürtel, Brugal, Camps, Fabra, Calatrava, Urdangarín…).
Però, si més no, allò més esperançador, allò que realment fa somiar amb un canvi real al País Valencià és la renovació del paradigma de l'esquerra. El PSPV-PSOE, que porta anys palesant la seua incapacitat per a fer front a la maquinària "popular", té tots els números per a ensorrar-se de forma definitiva i deixar pas per l'esquerra a Compromís i Esquerra Unida, als quals hi ha previsions que els atorguen fins a quatre diputats.
La possibilitat que, per primera vegada des de la transició, puga haver un diputat alencianista a Madrid o que EU millore els resultats suposa, possiblement, un consol esquifit per a qui somia un futur més enllà del marc espanyol. Però, veient la trajectòria del País Valencià en els darrers anys i amb l'actual situació, pot esdevindre un bon punt de partida per a trencar el bipartidisme espanyolista i iniciar el camí cap al futur. Pot suposar, al capdavall, eixa cremor amagada en una terra que porta massa temps vivint entre tenebres.
Antoni Rubio és periodista
Opina
Configuració |