Segons North, si bé hi ha idiomes en què l'especificitat és evident, com el català o el basc, en d'altres com en l'occità hi ha diferents parlars (com ara provençal o llemosí) on la frontera entre llengua i dialecte no és tan clara. En el fons, considera North, la distinció "depèn de la voluntat política i del grau de generalitat en què se situï el debat lingüístic". Pel cap de política lingúística francès, al capdavall "una llengua és un dialecte amb exèrcit" perquè "la construcció política és la que dóna a un parlar l'estatus de llengua":
L'Estat francès és un dels estats de la Unió Europea amb més llengües dins el seu territori, i alhora és també un dels que més centralitza es mostra amb la seva llengua "principal", el francès, únic idioma oficial dins les seves fronteres. Per North "França s'ha construït sobre una llengua, el francès" i com que "la República és indivisible i els ciutadans iguals davant la llei és impossible atorgar drets lingüísitics a determinades categories de ciutadans, perquè parlen d'altres idiomes". Tot amb tot creu que "la voluntat de protegir aquestes altres llengües existeix". Admet però que l'objectiu actual ja no és "augmentar les parlants" d'aquestes llengües minoritzades, sinó "frenar-ne la pèrdua"; "això ja estaria prou bé", admet.
Uns 400.000 alumnes reben classes en llengües diferents del francès dins el territori estatal, la immensa majoria dels quals gràcies a xarxes d'ensenyament impulsades des d'entitats i associacions de defensa d'aquests idiomes, com pot ser la Bressola a la Catalunya del Nord. Les aportacions estatals per aquest tipus d'ensenyament, si bé existeixen, són una ínfima part en comparanció al que l'Estat francès dedica a l'ensenyament en francès.
Opina
Configuració |