Comiat multitudinari i emotiu a Joan Solà

L'històric lingüísta no va abandonar mai el seu compromís amb la llengua catalana i el país, i fins el darrer moment es va mantenir actiu en la defensa dels seus valors

El paranimf de la Universitat de Barcelona va ser l'espai escollit per la família del lingüista Joan Solà per celebrar-hi el comiat, una decisió que van prendre juntament amb la de rebutjar que la capella ardent fos al Palau de la Generalitat. "N'estem farts, ens sentim desolats i desemparats. Els polítics ens han deixat de banda i per això som aquí i no a la seu del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Aquí és casa teva. Aquest govern no és digne de fer-te d'amfitrió", va dir el nebot del mestre seguint les passes que Solà havia traçat plantant cara als polítics i a la manca d'ideals. Centenars d'assistents van omplir el paranimf en una cerimònia emocionant que va comptar amb d'altres parlaments com el company de Departament de Solà, Sebastià Bonet, el qual va destacar que "ni el reconeixement ni l'èxit el motivaven tant com l'alegria que li proporcionava el saber".

El president de l'Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner, va fer especial èmfasi en l'actitud crítica per a assegurar que les propostes normatives de l'acadèmia tinguessin una clara identificació social i no va oblidar-se d'aplaudir i agrair el llegat de Solà. Entre la resta d'assistents també hi havia el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras; la consellera de Justícia, Montserrat Tura; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo o Salvador Giner, Josep Maria Murgades o Dídac Ramírez, entre molts altres.

M'hi vaig acomiadar personalment, en la darrera lliçó de sintaxi el 17 de juny.

El 7 de setembre del 2009 ja vaig veure que estava malalt, i em digué que s'havia de prendre uns medicaments.

Gràcies per les lliçons apreses.

Joan Solà deixava eixe món el dia que els enemics de la llengua catalana brindaven per un nou atemptat del seu aparell judicial destinat a evitar que a Catalunya es pugui viure plenament en català.

Les decisions del Tribunal Superior de Justícia no són menors perquè comencen a suposar un degoteig inacabable de laminacions d’una normalitat lingüística incompleta que porta 30 anys construint-se. Hi haurà qui ho veurà com una oportunitat per a l’independentisme, els de la confraria del ‘com pitjor vagi, millor’. El problema és que fins que l’estat propi no sigui una realitat, la gestió del dia a dia és la que edifica la societat i fabrica els ciutadans del demà.

Deia Joan Solà que defensar la llengua és defensar la terra. En el seu recordat discurs al Parlament reclamava valentia als diputats per treballar per assolir majors cotes de sobirania. Joan Solà hauria demanat desobeir aquells qui volen que el català sigui llengua de segona. Perquè, si el català no pot ser preferent a Catalunya, on ha de ser-ho? A Andorra?

Aquesta és la valentia que reclamava: que les autoritats institucionals defensin el pacte subscrit fa 30 anys amb l’inici del procés de normalització lingüística. Que no acatin sentències polítiques que es desprenen d’un tribunal polític i polititzat com és el Constitucional. Dir no als qui volen desfer el camí ja fet. Aquest serà el millor homenatge al lingüista del poble. Joan Solà, valentia per a la desobediència. Descansi en pau.