Per l'ADAC les dues legislacions no tenen perquè ser contradictòries, ja que en casos com en el de Perpinyà, es podria solucionar amb un rètol que mostrés la denominació catalana i la francesa. La Plataforma per la Llengua va informar fa un parell d'anys que la retolació a les carreteres catalanes començava a canviar lentament cap als topònims catalans.
Encara queden però alguns casos inexplicables, com és el de l'A-2, que en alguns cartells es defineix com a "Autovía del Nordeste". O als rètols que a la demarcació de Barcelona, també a l'A-2, on és habitual trobar-hi referències a "Valencia" i no a "València", o "Castellón" enlloc de "Castelló" a l'AP-7 al seu pas per Tarragona. Amb els topònims de la Franja de Ponent el tema s'agreuja. No és infreqüent trobar referències a "Tamarite (de Litera)" enlloc de "Tamarit de Llitera", "Altorricón" per "El Torricó" o "Benabarre" per "Benavarri". Altres casos són el d'El Campell ("Alcampell"), Benasc ("Benasque") o Castilló de Sos ("Castejón de Sos").
En un estudi realitzat el 2006, la Plataforma per la Llengua denunciava l'incompliment del Decret 78/1991 sobre l'ús de la toponímia, pel qual els topònims de pobles i ciutats de parla catalana i amb un nom tradicional en català, tot i no trobar-se dins dels límits de la "Comunitat Autònoma de Catalunya", quan estan senyalitzats en territori sota administració de la Generalitat cal que s'escriguin com a mínim en català. Així, es posava en evidència que dins de Catalunya era generalitzada la castellanització i francesització dels topònims catalans de la Catalunya Nord, franja de ponent i País Valencià.
Opina
Configuració |