El 23 de febrer va fer vint-i-vuit anys que es va produir el darrer cop d'Estat clàssic de la història d'Espanya: després d'ocupar el "Congreso" i de segrestar el govern, Milans del Bosch, Armada i Tejero van ser sentenciats a 30 anys de presó. El judici, excessivament respectuós i amable amb els colpistes, només va inculpar uns quants caps militars i amb prou feines va entrar en la trama civil del cop.

El 23-F no va triomfar però va influir poderosament en l'evolució política de l'Estat. La queixa bàsica dels militars era el projecte constitucional de l'anomenat "Estat de les autonomies", que havia de posar punt i final a l'Espanya uniforme, centralista i jacobina. El cert és que, després del cop -i gràcies a ell-, la política autonòmica va entrar en una fase de recessió fins avui: es va imposar el "cafè per a tots" -amb la proposta de la cèlebre i nefasta LOAPA, que havia d'"harmonitzar" les autonomies-, es van aigualir les diferències entre "nacionalitats" i "regions", es van frenar les transferències de l'Estat a les autonomies, es va entrar en una escalada imparable de recursos al Tribunal Constitucional contra lleis del Parlament català, i es va afavorir la interpretació centralista de lleis i decrets enfront de la interpretació autonomista.

Vint-i-vuit anys després, Tejero és un anacronisme. Avui ja no és imaginable un intent de cop d'Estat com aquell. Potser, però, perquè ja no cal. El tinent general Mena, que durant el debat del nou Estatut, ara fa tres anys, va parlar amb un to clarament involucionista, no volia copiar Tejero, però sí que se'n volia fer eco. Ell ens el va recordar. I amb el record ja n'hi va haver prou per fer por, per provocar que el PSOE accionés el fre de mà (CiU) en la negociació del nou Estatut i per impedir qualsevol reforma de l'Estat en la línia de l'Espanya plural que s'havia anunciat. Ara sabem que l'Espanya plural només era un eslògan.

I és que avui és el 23-F. Cert que aquest no és aquell. Però també és cert que amb el record d'aquell ja n'hi ha prou perquè avui no passi res, perquè no hi hagi cap reforma de l'Estat i per fer que els nacionalistes catalans ens continuem sentint, a Espanya, tan forasters (o més) que fa vint-i-vuit anys. El consol és que avui els forasters som molts més dels que ells diuen i volen. Fins que el 23-F ja no ens hagi de fer por perquè només sigui un record en una història que ja no serà la nostra.


Josep Maria Terricabras és catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona (UdG)