Els partits independentistes que tenen responsabilitats de govern en alguna part d'Europa, o sigui, el Bloque Nacionalista Galego, Esquerra Republicana de Catalunya, l'Scottish Nacional Party, la Plaid Cymbru, Eusko Alkartasuna i Spirit, van signar ahir la Declaració d'Edimburg a la capital escocesa. El text demana a la Unió Europea el reconeixement i l'acceptació al sí de la UE de qualsevol nació que formi part d'un Estat membre, un procés que rep el nom d' "ampliació interna", i que per tant no sigui necessari un nou procés per a acceptar a la UE la nova nació independent.

Així mateix la Declaració recull la petició de "respecte" pel dret d'autodeterminació, que considera "un dret humà més", i també al "principi de subsidiarietat". La declaració la van signar els presidents dels sis partits, i en la mateixa Josep-Lluís Carod-Rovira ha presentat als socis europeus de l'Aliança Lliure Europea (ALE) el projecte d'ERC de referèndum d'autodeterminació per al Principat l'any 2014.

La comissió formada per aquests sis partits ja es coneix com a el Grup d'Edimburg, i s'emmarca en les intencions de l'ALE d'atreure al seu projecte i candidatura diversos partits polítics de caràcter progressista d'altres estats de la UE, com ara d'Irlanda, Finlàndia o Eslovènia. De fet la Declaració d'Edimburg ha de servir per a impulsar l'ALE, que actualment es limita a l'àmbit del Parlament Europeu.

La Declaració s'ha dividit en dues vessants, la política i la cultural. En aquesta darrera el text també mostra la voluntat dels signants d' "establir lligams culturals" entre aquestes nacions i la col·laboració dels sis respectius governs per "promoure l'herència cultural i l'intercanvi de bones pràctiques". Per això els els consellers de Cultura dels governs basc, gallec, principatí, gal·lès, escocès i flamenc han impulsat també un text que vol denunciar la "manca de suport" que reben les indústries culturals d'aquestes nacions als seus respectius estats, i que reclama el reconeixement a la UE de la diversitat lingüística dins les seves fronteres, amb llengües amb un nombre de parlants relativament elevat sense reconeixement, fins i tot més parlades que moltes de les que sí són reconegudes com a oficials.