El títol podria semblar un contrasentit ara que, afortunadament, es comença a posar car fer el boig a la carretera. En el terreny de la construcció nacional, afortunadament també, no hi ha límit de velocitat. I tampoc és que calgui córrer ara com posesos però davant dels dubtes i del "ara què?", sense vacil·lacions, més gas.

L'"1D" ha remogut consciències, certament, és hora d'avançar però per incorporar a l'acció política parlamentària i a d'altres àrees el mandat sorgit de la manifestació. Com? Primer de tot ens hauriem de posar d'acord sobre quin ha estat en realitat el missatge que els manifestants han volgut enviar als polítics. Ací rau el problema. No gens dissimuladament des de certs sectors s'ha volgut fer creure que de manifestants n'hi havia de dues o tres menes. Uns serien els veritables afectats de RENFE (volent reduir-ho només a rodalies), per altra banda els independentistes i finalment els "emprenyats" en general. Massa intencionalitat en tractar de discriminar entre tres perfils que en realitat no només són compatibles, sinó que costa de destriar. No abunden els usuaris de RENFE independentistes que estan emprenyats? Tant costa d'acceptar que malgrat la seva complexitat el missatge si fa o no fa projecta un discurs lineal?

Els catalans constaten que les infraestructures de transport (i altres) no funcionen, aquest fet els provoca enuig tant per la manca de resposta com per la contínua pressa de pel de (principalment) l'administració central, i un cop explorats ja tots els camins identifiquen la independència com a via definitiva per a resoldre l'equació. Això implica que persones qui inicialment no contemplaven la via sobiranista han començat a plantejar-se seriosament aquesta alternativa. I com era previsible uns quants experts en crostes es neguitegen.
Des d'una determinada perspectiva política alguns analistes tracten d'obviar la relació causal de les teòriques fonts d'origen dels problemes, posant-ne l'èmfasi en la qüestió que menys repercussions polítiques comporta. Gens innocentment deslliga la problemàtica de qualsevol altre reclamació que plantegi solucions més agosarades i vol ocultar la realitat abans esmentada. No deixa de ser sorprenent que prefereixin un país insatisfet, emprenyat, impassible, acrític, en resum, de segona, en comptes de donar pas d'una vegada a la via sobiranista apuntada per la PDD.

L'autogestió només pot venir per dues vies: des del traspàs integre de les competències de planificació, disseny i gestió d'infraestructures, o des de l'assumpció unilateral de totes aquestes per la via del dret a decidir. És a dir, o es re-negocia l'Estatut, al qual ara li volen donar l'estocada final, o s'aposta d'una vegada decididament pel divorci amb Espanya. No cal donar-hi més voltes.

El país ha arribat a l'actual situació de desgavell estructural i desànim generalitzat després de cremar diferents etapes on la negociació desigual amb l'Estat ha estat la protagonista. El resultat és de tots conegut. És fa impossible imaginar un escenari on sota el paraigües de l'Estat els catalans poguéssim seure en una taula de negociació on tot fos discutible sense limitacions. És per això que caldria no malbaratar més esforços ni més temps per anar al gra. S'ha d'assumir la via del dret a decidir quan abans millor i no pas continuar la improductiva i erma negociació sense fi que porta el país a la seva desvertebració i que amenaça d'hipotecar el futur de les noves generacions.

Tanmateix si el març el que es produeix és una abstenció desmesurada o el vot per a les forces que no hi eren al carrer el dia 1 assistirem al més semblant a un episodi d'eutanàsia activa. Serà aleshores quan el català emprenyat usuari de Catalunya tindrà l'oportunitat de ser conseqüent o potser de certificar que només som tots plegats un grapat de bocamolls esteticistes. Així que o pedalem o hi donem més gas, sinó caurem.


Miqui Mel

Londres, 11 de desembre 2007.