És curiós això dels referèndums. El 1966 Franco en convocà un perquè
els espanyols donassin suport a la Llei orgànica de l'Estat, la que
organitzava les institucions dels seu règim, i un noranta i no sé
quants més per cent van votar que sí. Dotze anys més tard, la majoria
social, que en gran part coincidia amb els votants del referèndum
anterior, va votar sí als desmantellament del règim que havia refrendat
amb entusiasme només dotze anys abans.El trenta de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar un estatut que se suposa que tenia el suport d'un vuitanta-set per cent de la població del Principat, i uns quants mesos més tard el poble del Principat vota majoritàriament en referèndum un altre estatut que destrossa l'anterior. Es veu que els pobles tenen tendència a dir que sí, quan qui els ho proposa són les màquines de poder.
Em fa l'efecte que si algun any d'aquests es convocàs el poble del Principat a les urnes per a decidir si vol ser un Estat independent, si dos o tres dels partits que ara junts sumen majoria dels vots defensàs el sí i es posàs en marxa exactament la mateixa maquinària mediàtica que ara s'ha posat al servei del sí, el sí podria guanyar. Ja sabem quins partits defensarien el no sense embuts.
El meu dubte –profund– és si, arribat el gran moment decisiu, els dirigents d'un partit molt nacionalista, i a darrere els seus intel·lectuals orgànics, i les seves joventuts embolicades amb l'estelada i amb la pancarta de Catalonia is not spain no dirien als seus votants Per Catalunya vota no. Només és un dubte. Com m'agradaria tenir l'oportunitat de comprovar-ho amb els meus ulls!
Gabriel Bibiloni (web) és Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.
Article aparegut al seu weblog (bloc)
Opina
Configuració |