Registrar-se
Recorda contrasenya

fòrums -> Política

Alerta! Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

No sóc binlingüe

650 lectures   43 respostes
fa uns dies que reflexiono sobre este tema, si sóc o no bilingüe, i he arribat a la conclusió que no, i per norma general la majoria de gent no ho és, a no sé que tingue els pares cadascun d'una llengua, és a dir, bilingüe és aquella persona que canviant d'idioma no sé li nota el canvi, que en ella mateixa pensa amb les 2 llengües. Per exemple jo mateix, quan parlo castellà se'm nota molt que no sóc bilingüe, com a molts companys de la universitat quan parlen en català, és nota que son castellano parlants. En canvi, alguns fills de parella mixta (catalano-parlant/castellano-parlant) son completament bilingües. Que en penseu?
  • Que ser bilingüe no implic pensar en dos llengües pq aixi ningu ho seria, que ser bilingüe vol dir que si et parlen en un altre idioma que no es la teua llengua materna, l'entens i pots contestar encara que no siga perfecte el teu accent... crec que el que has dit es exagerat

    • El bilingüisme estricte en lingüística vol dir que les dues llengües tenen el mateix pes en l'individu, és a dir pensa un 50% en una llengua i un 50% en l'altra.
       
      Això en les societats no existeix més que anecdòticament, per que en el 90 % dels casos tot i que visques una vida 100% bilingüe una de les dues llengues preval sobre l'altra en l'individu.
       
      També cal dir que una societat bilingüe seria aquella en que cadascú parla la seva llengua amb altri, sense renuncia lingüística de cap dels interlocutors. Això no passa a les nostres societats.
       
      Quan es parla de bilingüisme és més referint-se a les societats, una societtat sí que pot ser bilingüe, la dels catalans catalanoparlants ho és, la d'alguns catalans castellanoparlants també.
       
      Els individus no som bilingües (amb excepcions molt anecdòtiques), som monolingües amb un alt o baix coneixement d'un altra  o més llengues.
       
      En el cas del principat i entenent bilingüisme com ho estàs plantejant, tu tampoc series bilingüe, ni jo, ho serien les persones de zones bilingües o monolingües castellanes.
       
      No és el nostre cas.
      • Quan es parla de bilingüisme és més referint-se a les societats, una societtat sí que pot ser bilingüe, la dels catalans catalanoparlants ho és, la d'alguns catalans castellanoparlants també.
        Els individus no som bilingües (amb excepcions molt anecdòtiques), som monolingües amb un alt o baix coneixement d'un altra o més llengues.


        No és per portar la contrària, per és ben bé a l'inrevès: no hi ha societats bilingües sinó individus bilingües. I no es tracta de tenir una competència lingüística dividida al 50%, sinò tenir el 100% de totes dues.

        Responent a la pregunta, jo sí sóc bilingüe. La meva mare em va educar en castellà i el meu pare en català. Domino ambdues llengües a un nivell similar i segons el que pensi, ho penso en català o en castellà.

        Com que aquí està prou ben explicat, feu-hi una ullada si voleu.

        Un extracte:

        El bilingüisme

        En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s?ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.

        A- Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N?hi ha de diferents tipus:

        Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l?empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).

        Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d?ús. Si no, és asimètric.

        Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.

        Bilingüisme integratiu: s?aprèn una llengua per integrar-se dins d?un nou grup (els immigrants).


        • Diguem que el que més comunament s'entén per "bilingüe" és el que en el text que cites s'anomena "bilingüe actiu", no?

          Per tant jo no seria bilingüe de cap manera, ni actiu ni de cap altra doncs també sé anglès (asimètricament ).
          • Efectivament! (asimètricament parlant, és clar) :-)

            Series una mena de trilingüe asimètric políglotament passiu, vaja, una mena de R2D2 ;-)

            Fora conyes, a la pàgina en qüestió hi ha una mena de gràfic que defineix bastant bé el bilingüïsme social que defensen certs ciutadans de Catalunya...



            (té pinta d'estar fet amb tecnologia avançada, rotllo Paint, però ja se sap que els de lletres som una mica negats... ,-)

        • Bé, normalment sóc quan opino o contraopino poso arguments, avui no estic fi, i no et posaré bibliografia.
           Val a dir que sóc llicenciat en filologia.
           
          Els casos que tu has posat engloben unes definicions molt simplistes, fins i tot etimològiques de bilingüisme.
           
          En una frase de la meva resposta poso:
           
          "Els individus no som bilingües (amb excepcions molt anecdòtiques), som monolingües amb un alt o baix coneixement d'un altra  o més llengües."
           
          Que coincideix perfectament amb les teves definifions, però aquestes definicions es basen en un nivell d'aprenentatge de la llengua, seguint aquets paràmetres qualsevol persona que tingue un nivell de dues llengües és bilingüe.
           
          Jo penso que el bilingüisme del que estem parlant aquí no és aquest, tots tenim un nivell suficient de castellà per ser bilingües basant-nos en aquets paràmetres. Llavors la polèmica i el fil no tenen sentit.
           
          Coneixes cap espanyol que per tenir uns nivells instrumentals d'anglès es considere o sigue considerat per la societat com a una persona bilingüe?
           
          Penso que es parla d'una definició més basada en sociolingüística i psicolingüística. Segons els estudis psicolingüístics és molt dificil trobar una persona que tingui dues llengües maternes, quasi sempre en preval una, encara que sigui per molt poc.
           
           
          • Bé, normalment sóc quan opino o contraopino poso arguments, avui no estic fi, i no et posaré bibliografia.
            Val a dir que sóc llicenciat en filologia.


            je, je, jo també ;-)

            Si parlem de psicolingüística podríem estar d'acord, sociolingüísticament ja no ho veig tan clar. Almenys tant jo, com la meva família, com molts dels meus amics seríem excepcions molt anecdòtiques. ;-)

            Com bé deia el Mergon, del que semblava que estàvem parlant era de la variant c) Bilingüisme actiu

            Coneixes cap espanyol que per tenir uns nivells instrumentals d'anglès es considere o sigue considerat per la societat com a una persona bilingüe?

            Tens raó en el sentit que si no sabem exactament del què estem parlant estem parlant per parlar. Quan en una feina (a Espanya) es demana una "secretària bilingüe" és dóna per suposat que la secretària sap anglès i castellà però no que tingui la mateixa competència lingüística en ambdues llengües.

            Quan parles de societats bilingües, podem dir que existeixen en el sentit que els seus membres (o part d'ells) parlen més d'una llengua, inclús pensant en països com Bèlgica o Suïssa que a diversos llocs es parla una i a uns altres una altra, però jo el que venia a dir és que trobar un grup social X on TOTS els seus habitants tinguin la mateixa competència lingúística en DUES llengües i les utilitzin indistintament, NO existeix. O no el conec, vaja...

            Potser estem donant voltes a paraules iguals sota conceptes diferents, no?

            Salut!
      • (no sé perquè coi s'ha repetit el missatge)

    • Li contestava a Roquet, no a tu.
       
      Disculpa
  • jo sí que sóc bilingüe. És pràctica de 20 anys quasi...


  • No és tan complicat ser bilingüe, amb molta gent -a mí mateix- no se sap quina és la seva llengua materna, t´hi has de fixar molt, per desgràcia la intrusió del castellà és tan gran que molts catalanoparlants que no s´ho miren gaire fan a vegades pitjors errades que algú a qui van criar en castellà però prova de viure plenament en català.

  • Jo sóc el cas de bilingue que dius: el pare em parla en castellà (tot i ser el de cognoms catalans) i la mare en català (tot i ser de cognoms castellans, curiós). I així des de que vaig nèixer. Teoricament sóc un bilingue perfecte perque sóc capaç de traduir i entendre les dues llengues de forma simultania.
     
    Però no estic d'acord en que diguis que els del meu cas pensem o podem pensar en totes dues llengues.
     
    Jo penso en català, i sóc capaç de pensar en castellà només si m'imagino parlant amb algu amb qui parlo en castella, pero pensar per mi mateix en castellà ho faig igual que si ho fes en anglès, o sigui, amb esforç.
     
    Encara que siguem bilingues de naiexement, només pensem en un idioma per norma habitual.
     
    O és que tu a un amic li parles un dia en català i un altreen castellà? perquè hauriem de fer el mateix amb nosaltres mateixos?
  • Hi ha diferents defincions de bilingüisme perquè segons l'autor els criteris són diferents. Alguns consideren que s'ha de ser igual de competent en ambdues llengües per ser bilingüe i d'altres, no; n'hi ha que pensen que s'han d'haver après des de la infantesa de forma natural (no compten les llengües estrangeres apreses posteriorment), i d'altres no tenen en compte aquest fet, només el grau de competència. També es distingeix entre bilingüisme individual (un anglès que parli també italià, per exemple) i el social (quan afecta tot un grup)
    Edit:m'he oblidat del bilingüisme actiu i passiu. Molts d'autors consideren que ser bilingüe no depèn del nivell de fluidesa sinó de l'ús efectiu, real, de dues llengües.

  • En principi estic d'acord amb tu.
    Jo tampoc em considere bilingüe.

    Les teoria més esteses sobre el bilingüisme es basen, com han dit més amunt, en la competència que es té en les llengües en qüestió o bé en la forma "materna" d'haver-les aprés.
    Per tant, sols crec en el bilingüisme si t'han ensenyat a casa/escola (potser, no n'estic segura...) des que nasqueres i en tots els àmbits.

    En el nostre cas, per exemple, no s'hi val que hages aprés castellà pels mitjans de comunicació (com és el meu cas i el de moooooooolts altres) per a considerar-te bilingüe. Perquè la vida l'has desenvolupada en català.
    Es pot ser molt competent, però no bilingüe en eixa situació.

    No sé si m'he explicat...

  • Doncs a mi em costa un culló parlar amb castellà, no em surt gens fluit la veritat.
     
    Tinc un castellà tipus Tardà o Puigcercós per dir algo... o sigui que em sembla que no soc massa bilingue.
  • Doncs jo no sé en quin dels dos idiomes penso...
  • Jo a l'hora d'escriure tinc un vocabulari molt () ampli en les dues llengües, fins i tot en castellà sóc més "cult" que alguns castellanoparlants que conec. Però a l'hora de parlar xiquet...

  • En el meu cas, la meva mare és francesa, i a vegades em parla francès i a vegades català, tot i que predomina clarament el català. Això sí, em deixes solt per França i no tinc problema de res. No sé si estaria parlant de bilingüisme o què, però el que si et puc dir és que és molt útil, sobretot els estius a la platja.
  • No. Jo no sóc bilingüe. Se català i castellà però això no vol dir que sigui bilingüe. La meva llengua és el català.
  • Doncs jo si que soc bilingüe. Per força he hagut de trobar-me el castellà fins i tot a la sopa
  • Jo parlo castellà perfectament, i és la llengua que faig servir amb bona part de la meva familia.  Però no per això em considero bilingüe.  La meva primera llengua és el català.  Penso que això és quelcom molt íntim que decideix cadascú i no va totalment lligat als antecedents familiars (tot i que en part si).

  • Poca gent és bilingüe. Molts dels que s'en creuen, el que realment son és políglotes que no es pas el mateix.

    Proposo que oblidem definicions interessades dels castellans... diuen que Catalunya es bilingüe; ah! si? Deuen volguer dir que la gent de parla catalana també parla castellà però, curiós, molta gent de parla castellana no.

    Mira, si demà ens envaeixen els xinesos serem trilingües? Doncs no, seguirem sent monolingües políglotes, especialment si els xinesos ens obliguen durant 40 anys a estudiar en xinès, ens obliguen a escoltar emisores en xinès, llegir diaris en xinès, etc.

    A no ser que ens creiem a aquell home que té el càrrec de rei per vía seminal i que assegura que el castellà l'hem adoptat per "llibèrrima" voluntat.
  • Jo penso que el fet de ser bilingüe o no és cosa de cadascun. Molta gent no vol o no li agrada el castellà perquè ens l' imposen, però això no vol dir que la lluengua en sí tingui la culpa.
  • Bilingüe no és el qui pensa en dos idiomes sino qui sap parlar i escriure en dos idiomes.
  • Els meus pares son els 2 catalanoparlants, però al meu germà i a mi a casa ens han educat en castellà pel "complexe tio-canya" . Alguna vegada s'han sentit discriminats per "incultes" per parlar valencià i no volien q això els passara als fills. Després, amb els anys, jo vaig decidir que volia viure en valencià i no en castellà. I em va costar molt fer el canvi. Ara la meua vida és practicament tota en valencià des de fa molts anys, però m'exprese millor en castellà. I si hi ha vegades que pense en castellà i d'altres en català. I igual em passa emb els somnis. 

  • Jo amb la familia del pare parlo en castellà i amb la de la mare parlo majoritariament en Català, però malauradament em van educar desde petit en total castellà, vivint a un barri d'immigrants de Sabadell tenia molts números perquè fos aixi....
     
    Ara bé, desde ven petit he tingut clar que volia viure en Català el màxim que pogués. No es pot dir que sigui bilingüe, perquè penso i sommio molt més en Castellà que no pas en Català, però tot i així escric i parlo perfectament en totes dues llengues, encara que sempre que puc parlo amb Català.
     
    Total, que penso que al final només és bilingüe la persona que pensa o sommia en dues llengües més o menys per igual, la resta NO.
     
    Salut! i llibertat! 
  • jo sóc de casa castellanoparlant i de sempre he parlat les dues llengües i sempre m'han passat coses així. Em fa molta gràcia sobretot quan faig números al meu cap i me n'adono que els penso en català o en castellà o molt sovint alternant-los sense adonar-me'n xD

    salut!
650 lectures   43 respostes

xarxes socials