Publicitat

Fòrum

Sobre el sobiranisme català i Gibraltar

andreu-gracienc (15 missatges)

Sobre el sobiranisme català i Gibraltar

 

Davant del conflicte entre l'estat espanyol i el britànic sobre Gibraltar, hem sentit veus de destacats dirigents de Convergència i d’ERC que ho tenen clar: cal estar a favor del dret d'autodeterminació dels gibraltarenys i contra l'Estat espanyol. També entre l'esquerre independentista es miren amb simpatia a Gibraltar.

 

Si identifiquem els protagonistes del conflicte: un Estat Espanyol que nega el dret a l’autodeterminació a Catalunya, un govern britànic que des de fa poc el reconeixia als escocesos, i que ara -davant el conflicte pel Penyal- defensa el “dret d'autodeterminació” (paraula prohibida en el diccionari espanyolista borbònic) dels gibraltarenys. Li afegim la idea tòpica que els enemics dels meus enemics son els meus aliats i l'oportunitat de donar una coça al govern de Madrid...Qui pot dubtar en una equació tan fàcil i evident?   Però, res més superficial i nefast... també per Catalunya.

 

Per això la primera pregunta ha de ser: Qui té dret a l'autodeterminació?  Autodeterminació per tothom? Doncs nosaltres responem clarament: No! El dret d'autodeterminació no és un dret individual, o de qui es reuneix i demana una consulta, sinó de les nacions. Catalunya és una nació i té el dret d'autodeterminació que li nega la constitució monàrquica espanyola. Aquesta és una diferència substancial entre Catalunya i altres regions de l'Estat a qui es tracta per igual com comunitats autonòmiques en l’anomenat “cafè para todos” del Duc de Suárez durant la Transició política.

 

Per a qui segueix pensant que al final és la gent que viu en un territori la que decideix en termes absoluts, gairebé com un dret individual, li hauríem de preguntar si la Cornellà o el Baix Llobregat promouen una consulta sobre una hipotètica declaració d'independència de Catalunya... també tenen el dret d'autodeterminació i el dret de separar-se de Catalunya?  Quin és el límit? La nostra resposta tornaria a ser que no, que el dret és del conjunt del poble de Catalunya, no d'una part d'ell.

 

Per això, perquè estem parlant de drets com a pobles i nacions, és imprescindible parlar de les realitats nacionals en el conflicte en qüestió. Quina és la realitat nacional de Gibraltar? Cap. Només la dels descendents  dels militars i administradors britànics d'una base militar. En tot cas els seus drets nacionals són els dels britànics de les Illes, o si ho volen, dins l'estat espanyol, com uns habitants més que viuen al seu territori. Exactament igual que les Malvines, i aquesta realitat històrica va més enllà de que en un moment determinat qui reclamés les Malvines argentines fos la dictadura de Galtieri. Ni al Penyal ni a les Malvines hi ha un poble sobirà, sinó les conseqüències de l'ocupació imperial i colonial, que s'ha de declarar il·legítim, independentment dels Tractats. I, aquesta posició no vol dir que recolzem les mesures que està aplicant el Govern Rajoy. En conseqüència defensem la integritat territorial dels pobles i nacions contra l'opressió i el colonialisme.

 

I és per aquesta mateixa lògica del marxisme davant la qüestió nacional, que vam dir en el seu moment, que era un trampa lligar la solució del futur d'Irlanda del Nord, en poder britànic, al dret d'autodeterminació dels seus habitants amb els famosos Acords de Divendres Sant. Quin poble o nació nord-irlandesa existeix? Cap. El problema ve que quan la Gran Bretanya -després d'una intensa lluita dels irlandesos, va haver de donar la independència, va imposar quedar-se una part al nord de l'Illa, la més rica i industrial, en la qual va replegar la població derivada de l'ocupació colonial. És a dir, va convertir la part nord d'Irlanda en un enclavament colonial, en la qual s'aplicaren i s'apliquen mesures permanents d'excepció, per que és la manera de mantenir a ratlla la resistència del poble irlandès.

 

Qui son els unionistes a Irlanda del Nord i els membres de l'ordre d'Orange? Un poble que lluità algun dia per la seva llibertat? No, l'instrument de l'imperialisme britànic per ocupar Irlanda. Què celebren cada any el 12 de juliol amb provocatives marxes pels barris catòlics? La derrota del candidat al tron anglès, el catòlic Jaume II, que gaudia del suport de la població irlandesa, a mans del protestant Guillem d'Orange l’any 1690. Aquesta derrota va significar una dura i permanent repressió del poble irlandès, el naixement i consolidació el fet colonial britànic sobre Irlanda, la condemna a ser una pastura permanent per les industries tèxtils britàniques i l’enfonsament en la pobresa la població irlandesa. Només cal veure aquest estiu com actuen els “unionistes” i les seves forces de xoc per destruir qualsevol manifestació del poble irlandès. Aquesta població, descendent de les forces d'ocupació britàniques, pot o integrar-se  Irlanda, que és el poble que ha de decidir sobre el futur de tota la illa o retornar a la Gran Bretanya que és el estat del qual es reclamen. Per cert, molts d'ells són descendents d'escocesos i serà a Escòcia on es farà el 2014  el referèndum sobre la independència! 

 

Aquest fet ens permet també dir que no només és Sa Majestat britànica qui manté enclavaments colonials que han de retornar com Gibraltar, Las Malvines, o Irlanda del Nord, sinó que també l'estat espanyol en té, com Ceuta i Melilla, que són altres enclavaments colonials i que han d’integrar-se al Marroc, més enllà del caràcter de monarquia opressora i repressiva de Mohamed V, i més enllà del que vulguin els habitants d’aquestes dues ciutats, que probablement votarien -com els gibraltarenys o el habitants de les Malvines- seguir formant part de la metròpoli colonial.

 

En conseqüència, cal exigir la retirada britànica del Penyal de Gibraltar.

 

Fora els enclaus colonials. No al colonialisme, ni aquí ni enlloc!

 

Josep Lluís del Alcázar

Militant de Lluita Internacionalista

 

 

Respostes

Configuració
  • Foll Usuari sumador (39353 missatges)

    Si et poses a rebuscar tècnicament potser sí que té raó. Però la política internacional és ben diferent i en el cas de Gibraltar ningú va tant lluny en la reflexió per tant el més positiu per nosaltres és continuar donant suport a Gibraltar.

     

    Val que no és un cas com el de Catalunya, però posa en evidència la intolerància de l'Estat Espanyol en àmbit internacional i si ens hi posem a favor desperta simpaties d'Estats molt poderosos.

  • Ezio (2807 missatges)

    No es tracta de ser els més coherents, sinó d'aprofitar els conflictes que té oberts l'estat opressor pels nostres interessos. Aquest article és d'una nul·la visió estratègica que fa por.

  • Ruffles1714 (27372 missatges)

    És evident que aquí la penya dóna suport a Gibraltar perquè qui el reclama és Espanya, si fos un altre lloc/país...

  • radi2cat Usuari sumador (26507 missatges)

    Seria interessant que ens aportessin aquesta documentació que estableix objectivament els límits territorials exactes de cada nació, al Racó ens aniria de conya per acabar amb tants fils discutint quins són els límits exactes de la nació catalana.

  • Indesquerra (10210 missatges)

    O siga que aquest senyor no té cap dubte de quina és la nació espanyola (amb Gibraltar inclosa of course) i tampoc en té de la nació catalana (la Catalunya española de la CAC of course) obviament sense el PV, les Illes, la Franja i la Catalunya Nord.

     

    A aquesta gent alienada de LI el subsconcient espanyolot que tenen com a substrat els hi traeix cada vegada que obren la boca per parlar de sobiranisme... Gibraltar español però això sí, als de Perpinyà que els donen pel cul!

  • Trinxant (6846 missatges)

    Els gibraltarenys seran el que ells decideixin, i si volen ser britànics no li veig el problema. Com si decideixen formar part de Nova Zelanda.

  • llamp (21508 missatges)

    Aquest home presuposa que Espanya és una nació i jo en dubto, i molt.

     

    Espanya és un monstre de Frankenstein fet de recosir cadàvers d'antics regnes (i abans d'aixó tribus ben diverses) ressucitat amb la força galvànica de la espasa i La Fé -i l'or i la plata d'Amèrica, un clar exemple d'imperialisme no?.

     

    (Fi de la citació)

  • radi2cat Usuari sumador (26507 missatges)

    Gibraltar i Nosaltres

     Si preguntes a un ciutadà espanyol del carrer per què Gibraltar és espanyol o a un argentí per què les Malvines són argentines, molt probablement et respondran tot ensenyant-te un mapa: perquè són aquí, perquè el Penyal toca Espanya i les Malvines toquen l'Argentina, per una mena d'imperatiu categòric de la geografia. Si a un ciutadà anglès del carrer li preguntes per què creu que les Falkland o Gibraltar són territoris britànics d'ultramar, probablement et respondrà, sorprès de la pregunta: perquè els seus habitants ho volen ser. Perquè és el que volen els que hi viuen.

     

    Fins i tot en aquells casos en què l'argument de la voluntat de la gent que hi viu li aniria a favor, el nacionalisme espanyol és del tot reticent a fer-lo servir. Mapa en mà, és tan difícil creure que les Malvines són britàniques com que Ceuta, Melilla o les Canàries són espanyoles. De fet, com que el mapa físic és tan decisiu per al nacionalisme espanyol, en els nostres mapes escolars Ceuta i Melilla no hi sortien i les Canàries estaven canviades de lloc, com si estiguessin tocant la Península. Però ni tan sols en aquests dos casos la resposta a la pregunta sobre per què Ceuta, Melilla i les Canàries són espanyoles seria que perquè així ho volen els que hi viuen (que de ben segur sí que ho volen), sinó perquè ho han estat sempre, perquè Espanya hi té drets històrics. Si no funciona l'imperatiu de la geografia, posem en marxa el de la història. Però en cap cas el de la voluntat de les persones que hi viuen.

     

    Són dues concepcions diametralment contraposades de la sobirania, de la legitimitat, de l'adscripció dels territoris. Per una concepció d'Espanya nascuda més en el Barroc i la Contrareforma que en la Il·lustració i la Modernitat, i trasplantada a l'Amèrica Llatina, els territoris són allò que diu la geografia o la història, i és del tot indiferent el que en pensi la gent que hi viu.

     

    Hi ha terra espanyola hi visqui qui hi visqui, i gairebé es pot dir -els nostres llibres escolars ho deien- que ja ho era abans que hi visqués ningú. Les coses són perquè han sigut sempre i no poden ser perquè no han estat mai ( Catalunya nunca ha sido una nación ). I la història la llegeixen a la seva manera. La legitimitat neix de fonts impermeables a la voluntat de les persones, fonts que estan marcades i decidides prèviament, i llavors seria absurd posar-les a votació. A Gibraltar, a les Malvines o a Catalunya.

     

    A l'altra banda, la idea que el criteri essencial per adscriure un territori és la voluntat lliurement expressada dels que hi viuen. I que això és més poderós que la geografia i que la història, quan aparentment hi entren en contradicció.

     

    Vol dir que la història i la geografia no tenen cap importància? En absolut. Els estats no són simples gestories ni les comunitats humanes són acumulacions de gent amb interessos econòmics compartits. Darrere de la voluntat de ser, hi ha els efectes de la geografia i de la història que han anat modelant una comunitat. No apareix aquesta voluntat de decidir si no hi ha un consens social que ve en part dels interessos econòmics, però també d'un imaginari compartit i d'unes referències que la història ha anat construint. Els ciutadans de Gibraltar volen ser britànics, però als d'Algesires no se'ls acudiria. Els de Melilla volen ser espanyols, i no ho demanen els de Nador. Els catalans es plantegen la possibilitat d'un estat propi que no passa pel cap als de Guadalajara.

     

    La polèmica sobre Gibraltar d'aquest estiu ha anat bé perquè ha posat damunt la taula les dues concepcions contraposades sobre un exemple que no és el català. La concepció segons la qual mana la geografia i la història -i cadascú la interpreta com li convé- i és indiferent el que vulguin les persones que viuen en un territori i la que pensa que la màxima font de legitimitat és allò que volen els ciutadans, i que hi ha un sistema infal·lible per saber-ho: preguntar-ho democràticament.

     

    El nacionalisme espanyol beu d'unes fonts que avui resulten incomprensibles per bona part del món, a Europa i l'Amèrica del Nord: el que vol la gent no té cap importància, mana la geografia o la història. El nacionalisme català hauria de beure en les altres. La història i la geografia emmarquen, però no obliguen. Mana la voluntat democràtica. Aquí com a Gibraltar.

     VICENÇ VILLATORO

    http://www.ara.cat/premium/opinio/Gibraltar_0_982701734.html 




Publicitat
Publicitat

Fòrums

  • 5.031.514 missatges
  • 186.891 temes
Fixa la barra dreta
Accedeix als fòrums

Publicitat