Zlatan Ibrahimovic: "El gol no ho és tot per a mi, no estic preocupat"
JOAN DOMÈNECH / MARCOS LÓPEZ
BARCELONA
Dos gols en els últims 10 partits conviden a pensar que Zlatan Ibrahimovic està en crisis. Ell ho nega. I nega estar preocupat per la seua sequera perquè està gaudint dels títols que ja ha guanyat i del futbol que practica el Barça.
--Fa més de mig any que és al Camp Nou. Com qualifica l'experiència fins a ara?
--És molt bona. La meua família i jo ens hem adaptat bé, sóc feliç ací, hem assolit tres títols en sis mesos, estem dalt en la classificació i no hem perdut en la Lliga. L'equip ho ha guanyat tot i vol seguir així. És impressionant. Solament lamente el que ens va passar en la Copa: crec que vam merèixer classificar-nos perquè el Sevilla no és millor que nosaltres. Però en el futbol passen aquestes coses.
--Va començar amb 11 gols en les 13 primeres jornades, però ara fa diversos partits que no anota.
--No em preocupa. M'ha passat altres vegades. En el meu primer any en l'Ajax vaig començar molt bé. Després vaig rendir malament, després bé... Una muntanya russa. És normal, perquè has d'adaptar-te a moltes coses i en molt poc temps. Em va passar el mateix quan vaig arribar a la Juventus i en l'Inter, una temporada amb alts i baixos. Òbviament, quan un és un nou, un davanter centre d'un equip com el Barcelona, és important marcar gols, però no ho és tot.
--No? No ho és tot?
--Almenys per a mi. Si participe en el joc i assistisc un company, em sent igual de bé.
--Suma ja set assistències, una cosa no molt normal en un davanter.
--Per això dic que el gol no ho és tot. Una assistència és com un gol, perquè dónes la felicitat a un company. I això és tan important per a mi com marcar. Aquesta mala ratxa no em preocupa perquè acabaran arribant els gols. Si jugues bé, si ajudes l'equip, si crees ocasions, marques.
--Ve d'Itàlia, d'un futbol en les antípodes del Barça. Allí un 1-0 és un tresor, ací no. Allí estava solament en la davantera, ací l'envolten Messi, Henry, Xavi, Iniesta...
--Hi ha molta diferència. A Itàlia se't presenten dues, tres, quatre ocasions en un partit i has d'estar preparat per a no fallar. Pots estar 80 minuts sense tocar quasi la pilota i saps que t'arribarà una al final. I no has de fallar perquè et jutjaran per aqueixa. Per això duren tant i són tan valuosos davanters com Inzaghi o Trezeguet, als quals tan sols els arriba un baló i marquen.
--I com viu aquest canvi?
--És veritat, estic tornant als meus inicis en l'Ajax. A Itàlia no interessa el joc. Allí serveix un 1-0. Només interessa la victòria. I quan es planteja el fet de jugar bé, et diuen: "Has jugat molt bé, però no guanyes res, eh?". Per a ells, no conta el bon futbol.
--Ací és quasi més important jugar bé que vèncer. Ho sabia?
--Sí, sí, ho sabia. Em recorda a l'Ajax. Guanyaves 1-0 i la gent xiulava. No entenia res. "Per què xiulen?", em preguntava. Perquè la gent vol bon joc, espectacle.
--Comparteix aquesta mentalitat?
---L'entenc perfectament. Si jo pague una entrada, el que espere veure és un bon espectacle. Si ganes 1-0 però no et diverteixes, te'n vas cap a casa insatisfet. Ací la gent vol un futbol modern, divertit. Si estiguera a la graderia del Camp Nou, també demanaria el mateix.
--Vostè sosté que el Barça practica el futbol del futur.
--Sí, perquè marca una tendència. D'ací a uns anys tots voldran jugar com nosaltres. Em va alegrar molt el triomf d'Espanya en l'Eurocopa perquè ho va aconseguir practicant un futbol meravellós. Com el Barça: guanyar tots els títols confirma, demostra, que pots vèncer jugant bé. Per això és el futbol del futur. No canviarà en un any o dos, perquè les tradicions no canvien tan ràpidament, però aquesta és la línia, la tendència.
--Això és el que cercava? Divertir-se? Títols? Guanyar diners? Acabar una carrera en un gran club?
--Ni acabar una carrera ni guanyar més diners, això no. Cercava divertir-me i progressar com a futbolista. A Itàlia també em vaig divertir, però sentia que encara podia millorar, progressar, donar més de mi mateix. Ací he guanyat títols que amb l'Inter haurien estat impossibles, com la Supercopa d'Europa o el Mundial de Clubs, perquè fa molts anys que no han pogut guanyar la Copa d'Europa.
--I què veu quan mira el Barça?
--Un gran equip. Hi ha alguns equips que tenen dos, tres o quatre grans jugadors d'aquestos que dius "uauhh!". Però arribes al Barça, mires i t'adones que tots els de la plantilla són uauhh!. Hi són Xavi, Leo, Andrés, Puyol, Henry, Alves
--Impressiona estar en aquest equip?
--Tant com això, no. Si fóra un juvenil de 18 anys... Però fa temps que vaig eixir del meu país, vaig estar a Holanda i després cinc anys a Itàlia, on també vaig coincidir amb grandíssims futbolistes. Aquella Juve era molt bona, l'Inter també. Ara, amb els diners de la meua marxa, han pogut comprar més jugadors i han tornat a fer un gran equip. En el Barça, tots ens coneixem i sabem què fer. Què li has de dir a Henry sobre la profunditat o el regat?!. Què pots contar a Leo sobre el regat? Tampoc diràs a Xavi com ha de fer una passada. Tots són de màxim nivell, altíssim.
--Fa un parell de setmanes, Guardiola el va convidar a dinar. Com va anar?
--Em va sorprendre quan m'ho va dir. És la primera vegada que m'ha passat en la meua carrera. Almenys, d'aquesta forma tan espontània i tan senzilla.
--Què li va dir?
--Em va preguntar si estava bé, si era feliç, si em sentia còmode, si la meua família s'havia adaptat, si necessitava res. Ell té una idea: si ets feliç, al camp, rendeixes més. Va anar molt bé. Són detalls del míster que et sorprenen. Aquest tipus de coses et fan sentir-lo més proper. Però mai pots perdre la perspectiva que ell és l'entrenador, el cap, i tu el jugador, un més de l'equip.
--Ha parlat del futbol del futur. És Guardiola el tipus d'entrenador del futur?
--Quants anys té? 39? Uff! I ja ho ha guanyat tot. És molt jove i li queda molt de temps per a progressar. Sí, és el tipus d'entrenador que es duu ara. A Itàlia han volgut imitar-lo. No és tan fàcil.
--Leonardo, en el Milà; Ferrara, al que han destituït en la Juventus...
--Pensa com un futbolista. És molt actiu, participa molt en els entrenaments. Havia tingut tècnics més passius, d'ordenar més que d'explicar. No és un policia que dóna ordres, un dictador que marca obligacions. És més un professor didàctic que t'instrueix. Capello, Mancini, Mourinho no eren tan actius.Capello i Mourinho t'explicaven les coses en una pissarra; el míster es fica al camp. Com ha estat un gran jugador, sap el que pensa un futbolista. Viu per al futbol. Està les 24 hores pendent del futbol.
--El vestidor és molt distint?
--L'ambient és molt bo. Ho era també a Milà. Però m'agrada molt la mentalitat d'ací. Ixes a entrenar i veus Xavi, Messi, Iniesta i tots, i es posen a jugar amb la pilota. A Itàlia, esperaves que eixira l'entrenador xarrant, assegut a la banqueta. Són quasi com els xiquets quan ixen de classe. Estic segur que si un dia els cridara de nit per telèfon per anar a jugar un partidet, hi anirien tots. No solament volen jugar, és que gaudeixen.
--Està al corrent de la llegenda que els àrbitres ajuden al Barça?
--No crec en aquestes coses. M'entra per una orella i m'ix per l'altra. Passava el mateix a Itàlia amb els equips que estaven dalt.
--Arribem al final i no ha aparegut el nom d'Eto'o.
--És veritat. És la primera entrevista en la qual no em pregunten per ell.
El Periódico
Opina
Configuració |